Reflexions dominicals

La saviesa és molt més important per la vida que la riquesa. I no és l'únic que val més que tenir diners i possessions, també  són més valuosos l'amor, l'amistat, la salut i moltes coses més, i per sobre de tot la gràcia divina. Precisament tot allò més important de la vida és el que no es pot comprar amb diners ni amb riqueses. Per això cal no fer-ne un ídol, no confiar-hi gaire, saber-se administrador que ha rebut de Déu allò que és té, per usar-ho bé, i mai fer de l'economia el centre de la vida. Una dita recorda que "el diner és un bon servent, però un amo molt dolent" i una altre desitja "que no tinguem poc ni massa, sinó el just per viure bé". La riquesa sense saviesa porta a la ruïna moral humana, com desgraciadament ho veiem dia rere dia amb els casos de corrupció política. En canvi la saviesa pot viure perfectament, i potser encara millor, sense la riquesa, perquè la saviesa és buscar Déu i deixar-se trobar per Ell. 

Hem de llegir la Bíblia, inspirada per Déu, i deixar que el text, la Paraula de Déu ens llegeixi a nosaltres, ja que a través d'ell veiem en quina situació estem respecte del que diu. La Bíblia ja de per sí és una obra mestre de la literatura universal, amb històries entre les millors, amb poesia sublim, amb una força expressiva extraordinaria, però l'important de la Bíblia és que per ella descobrim la presència i acció de Déu en el món i la voluntat de Déu universal i eterna, que a més està dirigida concretament a cadascun de nosaltres i ens interpel·la personalment en el nostre aquí i avui. En la proclamació, escolta, lectura i meditació de la Bíblia i, sobretot, en la posta en pràctica del que ens diu, anem descobrint qui sóm, perquè davant d'ella anem veient qui som. Perquè som allò que Déu sap que som, i la seva Paraula ens ho va revelant. 

Que cal fer per anar a la vida eterna. Jesús respon aquesta pregunta: "Ja saps, no matis, no robis, no cometis adulteri, no acusis falsament ningú, no facis cap frau, honra el pare i la mare". Aquests són els estatuts de la vida definitiva i eterna, després d'aquest món de prova, en el que ens anem construint i decidim qui volem ser i qui sóm, sota la vigilància, l'ajuda, la inspiració i la providència divines, que ens fan possible assolir-ho. I si diem que tot això ja ho complim, Jesús ens convida a pujar encara més alt, al més alt: "Doncs encara et falta una cosa, vés, ven tot el que tens i dona-ho als pobres i tindràs un tresor al Cel, i després vine amb mi". És la proposta més gran, però només els que van lleugers de càrregues terrenals, estan desenganxats d'aquests lligams i són realment lliures, tenen facilitat per fer-ho. Però que es pot fer ho demostren els apòstols amb el seu seguiment decidit i immediat a la crida de Jesús, deixant-ho tot, família, feina, béns i ambient, sense mirar enrere. Però pels rics, pels enganxats a coses seves i pels lligats a les consideracions humanes i terrenals, és realment molt difícil, pràcticament impossible, a no ser que intervingui l'acció poderosa de Déu, perquè Ell ho pot tot. 

Reflexionem sobre els punts de l'Evangeli del jove ric, sobre allò que ens diu Jesús, que és la Veritat, i el que realment significa i implica. Podem començar per el donar-ho tot per tenir un tresor no en aquest món sinó al Cel. Perquè en l'altre vida no tindrem res d'allò que ens haguem quedat egoístament per a nosaltres sinó tan sols allò que haguem donat o compartit. Ho podem veure per exemple en allò que escribim, que només podrà tenir valor literari o d'altre tipus allò que publiquem, no allò que guardem en un calaix per a nosaltres mateixos i que finalment s'acabi perdent. Però un fet real, ocorregut fa uns anys, ho il·lustra ben clar. L'explico a continuació. 

Un bon amic estava fent la seva tesi doctoral. Era un sacerdot rwandès resident aquí al qui vaig ensenyar a conduir i amb el que després vaig fer un viatge d'una estança d'un mes a Rwanda, amb uns dies a Burundi. Quan vam tornar, li vaig demanar fotos i em va enviar, amb un llàpis de memòria, no sols aquelles en que hi sortia jo, sinó totes les que havia fet, uns centenars. Ens veiem i parlavem molt sovint i m'enviava, també impressos però sobre tot per e-mail, molts dels textos que anava fent de la seva tesi, per que jo li donès la meva opinió, li corregís errors d'ortografia o sintaxi o li fes suggeriments. Un dia m'el vaig trobar casualment caminant per Vic i el vaig veure que estava amb el cap baix i trist, i al preguntar-li em va dir que havia patit un accident inesperat que havia resultat catastròfic, un desastre per a ell, un llamp havia afectat el seu ordinador, afortunadament quan ell no hi era, i el disc dur havia quedat cremat i destruït. "Ho he perdut tot" em va dir dolgut i resignat. Era fa bastant anys i no havia tingut la precaució de fer còpies de seguretat i ni tant sols de guardar les proves, perquè confiava molt en la informàtica i no esperava que allò pogués passar. S'havia comprat un ordinador nou, però no hi tenia res encara. I va afegir: "Tot, anys de treball en la tesi, totes les fotos...". En aquell moment li vaig contestar "Tot no, les fotos que em vas passar les tinc i te les passaré" i se'm va ocórrer "també et puc enviar tot el que em vas passar del teu treball". Ell al principi semblava desanimat, però va escriure als seus professors, als companys d'universitat, als col·legues rwandesos i als seus amics, explicant el que li havia passat i demanant-los que si conservaven coses seves sisplau li reenviessin.En conjunt va recuperar, segons primer em va dir, un 80 % de la feina del seu treball, tot i que temps més tard ho va afinar en bastant menys, ja que hi havia duplicats, reescrits, textos que es sol·lapaven en part... però tot i així era molt, potser entre dos terços i tres quarts del que havia escrit. Ja no era començar de nou des de zero i va poder continuar i acabar la seva tesi i doctorar-se. També va recuperar la major part de les seves coses personals, ja que era molt donat a ensenyar-les. En resum, només va perdre allò que es va quedar només per ell, el que va compartir ho va recuperar gairebé tot. Tot un avís del que passa després de la mort. 

A la comparació de Jesús "és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu", que evidentment significa una cosa enormement impossible, se li han donat per part dels exègetes bíblics diverses interpretacions de matís, tot i que amb el mateix significat. Així per exemple s'ha proposat que "camell" s'assembla molt en grec a una altre paraula que vol dir "cable de molt gruix", com els de vaixell, que està clar que no passa de cap manera pel forat d'una agulla de cosir. Però la interpretació que m'agrada més és la que em sembla que vaig sentir a un professor de l'ISCRV que ens la proposava a tall d'hipòtesi: en els temps bíblics les ciutats estaven rodejades de muralles i quan es feia fosc es tancava la gran porta d'entrada, però al costat d'aquesta hi havia unes torres de vigilància, com una mena de minarets, que es podien haver anomenat o almenys conegut popularment com "agulles", en les que una petita porta molt estreta, una obertura molt senzilla i vigilada per centinel·les, permetia entrar i sortir per exemple a la guàrdia, però que si una persona arribava de nit i anava molt lleuger d'equipatge també podia ser autoritzat a passar per elles, i ja un un cop revisat entrar a la ciutat sense haver d'esperar-se fora. Però si arribava un ric en camell, carregat d'equipatge i bagatges, s'havia de quedar fora, perquè si volia entrar hauria de deixar tant l'animal com les seves possessions a l'exterior i era molt difícil atrevir-se a fer aquest pas, deixant-ho tot i amb el risc de desprès no trobar-ho. Si era literalment així o l'associació de paraules ho suggeria, el cert és que il·lustra força bé el fet de la necessitat de deixar els béns per poder entrar.

Finalment a l'observació de Jesús "qui ho deixa tot per mi ja reberà en aquest món el cent per u, i en l'altre tindrà la vida eterna", es pot dir que és una constatació evident per exemple en els membres del clergat o, i encara de forma més clara, d'Ordes religioses, que a canvi de deixar la família, pare i mare, germans, casa i els seus béns, es troben amb el Pare del Cel, i amb moltes mares, germans i germanes, gent amb la que tractar i cases on viure, els convents o monestirs, i que poden ser destinats a molts llocs d'arreu del món, als que segurament mai haguessin anat, i menys per viure-hi, si haguessin restat en la seva zona de confort de família, amics, veïns i ambient ja conegut.  De nou la paraula de Jesús és com sempre una veritat constatable i en la que s'hi pot confiar plenament. Era necessari tenir fe per creure-ho en els temps de l'Evangeli, però ara ja no cal, perquè és, i des de fa dos mil anys, una realitat viva i activa.

Que l'escolta de la Paraula de Déu, que ens és llum, consol, guia i aliment espiritual, i el poder de l'Amor de la trobada amb Jesús en l'Eucaristia, ens doni la força per a poder viure dignament i cristianament la vida en aquest món i de fer-nos dignes de tenir part en la vida futura i eterna amb Déu!