Dos punts per meditar

Les dues voluntats, la pròpia i la divina. 

La nostra voluntat s'ha de rendir a la de Déu, molt millor

Déu ho coneix tot, perquè Ell ho ha creat, i ens estima infinitament. Per això la seva voluntat és allò que ens convé, que ens fa feliços en aquest món i en la futura vida eterna i que harmonitza la gent per una vida comú bona. La voluntat de Déu és la perfecció i l'excel·lència de tots i de cadascú. 

Els éssers humans en canvi no coneixem bé ni el món ni tan sols a nosaltres mateixos, tenim una visió parcial i limitada, no preveiem totes les connexions, interrelacions i conseqüències, i tampoc ens estimem tant a nosaltres, ni encara menys estimem als altres, com Déu ens estima. Per això la voluntat humana és canviant en el temps, sovint errònia encara que sigui benintencionada i a més és diferent en uns i altres, pel que sol entrar en conflicte. La voluntat humana mai és excel·lent ni perfecta i de cap manera es pot comparar amb la voluntat de Déu. 

Per tal, cal avantpossar la voluntat de Déu a la nostra particular. Però la voluntat de Déu no és evident, sinó que cal buscar-la, primer amb allò bàsic com són els 10 manaments i amb l'ideal evangèlic, però tot i així cal esforçar-se per trobar-la, sobretot demanant l'ajut diví en l'oració i escoltant la pròpia consciència, i si aconseguim descobrir-la per a nosaltres encara ens falta, posar-la en pràctica amb resignació i humilitat com ho fan els sants, per la qual cosa necessitem la gràcia divina i la llum, consol i força de l'oració i els sagraments. 

Igual com passa en el camp intel·lectual quan es busca el coneixement i la raó, el millor per trobar i fer la voluntat de Déu és buscar-la conjuntament amb tots els que també desitgen saber-la i complir-la, ajudant-se mútuament a discernir les situacions i les actuacions. I també com en el camp científic cal aprendre dels qui en són experts, deixar-se guiar i aconsellar, acompanyar i dirigir, per tal de formar la pròpia consciència. Quan es descobreix la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida, perquè sap qui som, que necessitem, quines qualitats tenim i que ens realitzarà plenament, trobarem en l'elecció i en l'exercici d'aquesta vocació allò que ens omple, que dona ple sentit i significat a les nostres vides, allò en que som útils i valuosos i que realment ens fa feliços, que és el que Déu vol. 

Manar és servir. 

Seguint l'exemple de Crist, i salvats i confortats per Ell

Està molt relacionat amb el punt anterior. Des del punt de vista humà els qui tenen el poder és natural que vulguin impulsar la seva voluntat, com una determinada ideologia o uns objectius a assolir, i que desitgin mantenir unes posicions de poder, prestigi i privilegis, essent admirats, obeïts i servits pels seus governats. Però això està dins dels límits de la voluntat humana fal·lible, incompleta i voluble. De la mateixa manera que un es pot equivocar escollint uns estudis, un treball o una situació civil i fins i tot una possible parella, és igual de fàcil però amb conseqüències encara molt més desastroses equivocar-se exercint el poder, ja sigui polític, econòmic, social o d'altre tipus. I molts s'han adonat del fracàs dels seus pressupòsits, mitjans o propòsits, quan ja era molt tard i la realitat els hi ho ha demostrat, i encara sort si ho han pogut copsar i no entossudir-se en les seves conviccions malgrat resultats contraproduents, inesperats o decididament catastròfics. 

La solució pels qui tenen la responsabilitat del poder, que ve de Déu com li recorda Jesucrist a Pilat, és exercir-lo buscant la voluntat de Déu i no la pròpia i començant ja pel que Ell ens diu a l'Evangeli: manar és servir, qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor i fins l'esclau de tots. L'autoritat s'ha d'exercir com la dels pares amb els fills, atents a les necessitats, vigilants, ajudant-los a crèixer i a progressar, educant-los i orientant-los pel seu bé, però respectant la seva individualitat i llibertat. Perquè en la visió de Déu, que és el que és realment, els qui porten el món, i per tant els veritablement grans, no són aquells qui figuren en primer pla polític, social o econòmic, sinó els qui per la seva labor de servei, que normalment és desinterssada i gratuïta, mantenen el món i la societat en funcionament, sobretot en la família, el bon veïnatge, la col·laboració, el compartir, en l'evangelització, la catequesi, la trobada amb Jesucrist i la integració en l'Església, i l'educació de veritat, és a dir en els manaments, virtuts, valors i ideals cristians. Aquells qui practiquen quasi sense adonar-se'n, la caritat, l'amor,  l'amistat i la benevolència, d'una forma normal i natural, sense donar-li més importància, perquè ho consideren la seva obligació i encara pensen que no fan prou ni prou bé. Gent la majoria anònima i desconeguda però que sense la qual no es viuria una vida humanament digna i orientada segons la voluntat divina, que en ocasions també poden tenir llocs destacats com aquells sacerdots i religiosos, metges de família i alcaldes de poblets, disponibles sempre per a les necessitats i problemes de la gent, als que es pot recórrer tots els dies i a qualsevol hora, en el cas dels sacerdots encarregats de pobles i parròquies i dels antics metges rurals i els actuals d'urgències, també de la nit, en casos de gravetat. El poder d'estar disponible i de poder servir de manera útil i eficaç és el veritable poder, tant als ulls de Déu com al de tots els homes de bona voluntat.