La vocació d'una gran santa

Quan feia molt poc que era monja, Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) va viure una situació que va canviar la seva vida i li va mostrar la seva vocació (1). 

A Calcuta, davant l'habitació de la santa, el diaca permanent Jaime García Noriega i la seva esposa Maria Paz,
l'any 1996. L'exemple i els consells de la Mare Teresa de Calcuta han motivat a molta gent a discernir la seva
 manera personal de poder seguir a Crist en aquest món i a trobar la manera, la força i la constància per fer-ho.

La Mare Teresa estava a la Índia, havia d'anar a fer uns exercisis espirituals i per això tenia que agafar un tren, i s'hi dirigia amb el temps just quan al costat del camí va veure un moribund. Era el primer cop en que es trobava amb una situació semblant. 

Va tenir que decidir, si el deixava i s'afanyava per poder arribar a temps de pujar al tren per anar a fer els exercicis, o si es quedava acompanyant aquell agonitzant en els seus últims moments. I va optar decididament per quedar-se allà amb ell, per tal que no morís sol i tingués una companyia i un caliu humà, una mà amiga que agafés la seva i que pregués per ell en aquell trànsit d'aquest món a l'eternitat. I així ho va fer.

Santa Teresa de Calcuta va perdre el tren que tenia que agafar i molt probablement ni tan sols va anar als exercicis en els que se l'esperava, com era la seva obligació de religiosa, però va trobar providencialment la seva vocació. Als primers temps tant ella com les seves companyes, les primeres germanes missioneres de la caritat, atenien sobretot i principalment a moribunds i malalts terminals que no tenien a ningú que se n'ocupés i estaven sols en aquest pas i als que l'atenció humana els era un gran consol temporal i a més la seva salvació eterna, si acceptaven ser batejats, i en tot cas amb l'ajut espiritual de les pregàries, i d'una santa!, per tal que trobessin el repòs etern, la llum perpetua els il·luminés i restessin en pau. Sense descuidar les atencions humanes, com un lloc adequat, i mèdiques adients al seu estat, la primera de totes la companyia humana i una presènciam una paraula i una mà amiga. A partir d'aquí la santa i les seves deixebles i filles van atendre també malats incurables, leprosos, famolencs, pobres, marginats i abandonats, malalts en general...

I la seva obra abasta avui dia tot el món i fins i tot humanament parlant la va fer mereixedora de rebre el premi Nobel de la pau l'any 1979. I tot iniciat per la seva encertada decisió en una situació imprevista i molt important, en que va haver d'escollir entre dos deures. I va triar allò que corresponia, el que Jesucrist va ensalzar en la paràbola del bon samarità. 

Demanem a Déu que per la intercessió de la Verge Maria i dels sants, que també saberen encertar i deixar-se guiar per la gràcia, ens doni encert en les nostres decisions, especialment en els casos delicats o difícils, i posem per davant de tot la voluntat divina, la caritat! 

(1) Aquesta anècdota la vaig sentir explicar al pare Fermín Delgado en la seva homilía de la missa de la curació del cec Bar Timeu del diumenge 30 de durant l'any, mentre conduïa i escoltava per la ràdio del cotxe la missa vespertina de Ràdio Estel. Sta. Teresa de Calcuta va tenir prou visió interpersonal i espiritual per veure la importància d'assistir aquella persona que es moria al costat del camí per la necessitat que l'altre en tenia de ser atès i no deixat sol en aquell moment, i també per descobrir a què la cridava Déu, quina era la seva missió a la vida.