Lloat sigueu, oh Senyor nostre!

Sant Francesc d'Assís (1181 - 1226) és un dels més grans sants i dels més coneguts, populars, admirats i reverenciats, i no sols pels catòlics, sinó per tots els cristians i també per gent d'altres religions, pels qui és un referent extern, i fins per molts no religiosos, que senten l'atractiu de la seva personalitat i la seva vida, així com de la seva espiritualitat . Va ser el primer dels sants que van tenir el do de rebre els estigmes de Crist, compartint així la seva Passió, junt amb moltes altres visions i miracles. 

La primera imatge conservada de St. Francesc d'Assís, feta c. 1228 - 1229

Parlar d'ell, ni que fos breument,  requeriria estendre's molt i a més és molt ben conegut, per la qual cosa basten aquí unes breu pinzellades. Va rebre del mateix Senyor l'encàrrec de reformar l'Església, que s'estava caient en el mateix inici del segle XIII en que aparentment estava en el seu apogeu vist d'una manera humana: el temps de les catedrals primer romàniques i després ja gòtiques, de l'Escolàstica filosòfica, d'importants concilis, de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1161/1198 - 1216) i els seus immediats successors, de les Croades i les Ordes de Cavalleria, de l'ocasió en que tant Antioquia (1098 - 1268) i  Constantinoble (1204 - 1261) com Jerusalem i Terra Santa (1099 - 1187 i de nou 1229 - 1244) i fins breument zones properes a Alexandria (Damietta, 1219 - 1221 i  1249 - 1250) foren no sols cristianes sinó també catòliques, el temps també de molts i molt grans sants, entre ells reis sants com St. Ferran de Castella i St. Lluís de França... però la visió de Déu és diferent i molt més encertada que la visió temporal i mundana. 

El Crist de l'església de Sant Damià

Així St. Francesc, després de la revelació divina davant el Crist de St. Damià,  inicià una renovació religiosa fundant l'Orde mendicant franciscana l'any 1208 i aprovada pel Papa el 1209, on ell i els seus companys procuraven viure una vida radicalment cristiana i literalment evangèlica, estimant la pobresa, vivint sense cap be propi i confiant en la Providencia divina, practicant l'oració i la caritat envers els pobres, malalts i necessitats, i dedicant-se a la predicació de l'Evangeli a la gent, tant amb el model de vida com la paraula ("convé evangelitzar sempre i si és necessari també amb paraules") i gests simbòlics però alhora molt concrets, com el primer betlem o pessebre, pel temps de Nadal,  festivitat a la que tenia gran estima, del 1223. Amb Sta. Clara d'Assís, a la que apreciava molt, va fundar la branca franciscana femenina, les Clarisses, i aviat hi hauria també una Orde terciaria per a laics que volguessin viure l'espiritualitat franciscana. Ell, per humilitat, no va voler ser mai més que diaca, ja que tenia un enorme respecte per la funció sacerdotal i creia que només pertocava als cridats per Déu a exercir-la, i que no era el seu cas. I a més com a diaca va poder ser servidor de tots els seus germans d'Orde i del seu proïsme. 

La Mare de Déu de St. Francesc, de Cimabue, considerada una de les imatges més fidels del sant

St. Francesc va ser també un viatger que va anar a Síria i Egipte el 1212, el 1214 i de nou el 1219 i es va arribar a entrevistar amb el soldà d'Egipte, al-Kamil, intentant persuadir-lo de fer-se cristià ell i el seu poble. Impresionat per la seva personalitat i força religiosa tan especials i intenses, el soldà el va tractar bé i el va deixar marxar, "de poc em convences" es diu que li va dir. A més d'evangelitzar a la gent amb el seu model i exemple i amb la predicació sobretot urbana, St. Francesc també va tenir una gran cura dels animals i de la Natura, de la Creació divina. L'amor i la tendressa franciscanes s'estenien a tots els éssers vivents i fins i tot als inanimats, "la germana aigua" i encara aquells aparentment enemics, com "la germana mort". I és que St. Francesc, que podia ser un excel·lent legislador com quan el 1221 a petició va compondre la nova i definitiva Regla de l'Orde,  també va ser un gran poeta, que a finals de 1224 va compondre el famós i meravellós Càntic del germà Sol o Càntic de les Criatures, quan a causa d'una malaltia dels ulls ja estava cec i les veia i admirava amb els ulls de l'esperit i de la ment. Aquesta obra, escrita en el dialecte umbre de l'italià, és una de les primeres obres de la literatura italiana, si no la primera, i una de les més grans, tot i no estar escrita en el dialecte florentí que Dant popularitzaria com a futur italià estandard un segle més tard, i no és la única de gran bellesa que va escriure St. Francesc, que té pels seus escrits un lloc d'honor en la literatura italiana. Com també en el món científic se l'ha considerat el primer ecologista, en el millor sentit de la paraula, i se l'ha fet patró de la Natura i dels animals.  

Va voler morir a la Porciúncula, i al morir a aquest món i nèixer a la vida eterna del Cel amb Déu, va conservar impressos els seus estigmes com ho van constatar els qui l'acompanyaven i l'enterrament. La constatació de la seva santedat era tan evident i tan general que fou canonitzat pel Papa menys de dos anys després, el 1228.  Moltes coses d'ell i dels seus immediats seguidors com St. Antoni de Pàdua i en general dels franciscans han passat al coneixement popular i general, com "la veritable joia", sobretot a partir de la seva vida, els seus escrits i narracions com l'anònima "Fioretti" (Floretes de St. Francesc) de la 2ª meitat del segle XIV, una hagiografia del gran sant. Ell que va voler ser sempre tan petit i humil ha sigut una de les més grans figures de l'Edat Mitjana, de la Cristiandat i de la Humanitat, perquè com diu el Magnificat de la Verge Maria "Déu derroca els poderosos del soli i exalça els humils" i fent-se voluntariament ben poca cosa i dels últims de tots, "el Poverello d'Assis", Déu l'ha exaltat a la major grandesa fins a posar-lo entre els primers. 

Que St. Francesc i tots els sants i família franciscana vetllin sempre per nosaltres i el nostre món!