dijous, 25 de juny del 2026

Un exemple per no oblidar del món materialista ateu

Si l'ésser humà és nomès un animal evolucionat, la societat pot ser tractada com una granja d'explotació com ja va mostrar George Orwell a Animal Farm (1945)

Alguns exemples d'administradors d'una estructura així, concretament del Gulag soviètic i dels aparells de repressió associats, com es veu a Arkhipelag Gulag (1973) d'Aleksandr Solzhenitsyn: 

Caseta de vigilància del Ferrocarril Polar Àrtic, construït per presos  

Vladimir Lenin (1870 - 1924) 

Viacheslav Menzhinski (1874 - 1934) 

Feliks Dzerzhinski (1877 - 1926)

Iosif Stalin (1878 - 1953) 

Lev Trotski (1879 - 1940) 

Gleb Boki (1879 - 1937) 

Aleksei Rikov (1881 - 1938) 

Lev Kamenev (1883 - 1936) 

Grigori Zinoviev (1883 - 1936) 

Naftali Frenkel (1883 - 1960) 

Yakov Sverdlov (1885 - 1919) 

Yakov Peters (1886 - 1938) 

Nikolai Bukharin (1888 - 1938) 

Lazar Kogan (1889 - 1939)

Georgi Piatakov (1890 - 1937)  

Viacheslav Molotov (1890 - 1986) 

Genrikh Yagoda (1891 - 1938)*

Stanislav Redens (1892 - 1940) 

Yakov Agranov (1893 - 1938) 

Lazar Kaganovich (1893 - 1991) 

Nikolai Yezhov (1895 - 1940) 

Vsevolod Merkulov (1895 - 1953) 

Vasili Blokhin (1895 - 1955) 

Izrail Pliner (1896 - 1939) 

Vasili Txernitxev (1896 - 1952) 

Grigori Afanasyev (1896 - 1965) 

Fiodor Eihmans (1897 - 1938) 

Semion Firin (1898 - 1937) 

Matvei Berman (1898 - 1939) 

Mikhail Frinovski (1898 - 1940) 

Lavrenti Beria (1899 - 1953)

Sergei Ogoltsov (1900 - 1976)  

Gleb Filaretov (1901 - 1979) 

Pavel Bakin (1903 - d. 1958) 

Ivan Dolgikh (1904 - 1961) 

Mikhail Kholodkov (1904 - 1980) 

Semion Ignatiev (1904 - 1983) 

Viktor Nasedkin (1905 - 1950) 

Sergei Yegorov (1905 - 1959) 

Ivan Serov (1905 - 1990) 

Georgi Dobrinin (1907 - 1977) 

Sergei Kruglov (1907 - 1977) 

Viktor Abakumov (1908 - 1954) 

Com que ells eren de la mateixa espècie del ramat humà que dirigien en aquells camps de treball i escorxadors, molts, la majoria, acabaren igualment executats. I és que a l'igual que en altres casos notoris, un cop desencadenada la revolució devora també els seus propis membres. 

* Abans de ser executat va dir al seu interrogador: "De Stalin no mereixo més que gratitut pel meu servei fidel. De Déu mo mereixo més que el càstig més sever per haver violat els seus manaments milers de vegades. Ara mira on estic i jutjs per tu mateix si hi ha un Déu o no". I no va ser l'únic que es va expressar en terrmes semblants quan s'adonaren al final que havien viscut servint al diable. 

dimecres, 24 de juny del 2026

Opinions valentes, intel·ligents i independents

Gent interessant de llegir o d'escoltar de l'Espanya actual, vius l'any 2001: 

Ja acabat el seu cicle vital: 

Manuel Mindán Manero (1902 - 2006) 

Julián Marías (1914 - 2005) 

Antonio Millán-Puelles (1921 - 2005) 

Francisco Canals (1922 - 2009) 

Gustavo Bueno (1924 - 2016) 

Fernando Vizcaíno Casas (1926 - 2003) 

Leonardo Polo (1926 - 2013) 

Ricardo de la Cierva (1926 - 2015) 

Manuel Guerra (1931 - 2021)

Alejandro Llano (1943 - 2024)  


La veritat existeix sempre i és una de sola, i la poseeixen aquells a qui Déu els ho concedeix


Encara continuant la seva missió a la vida:

José Maria Iraburu (1935) 

Antonio Maria Rouco Varela (1936) 

Alberto Royuela (1938) 

José Antonio Marina (1939) 

Manuel Sans Segarra (1943) 

Pio Mora (1948) 

Armand Puig (1953) 

Juan Carlos Peinado (1954) 

Jesús Sanz Montes (1955) 

Julio Ariza (1957) 

Francesc Torradeflot (1958) 

Pedro Baños (1960)

Juan Manuel Burgos (1961)  

José Ignacio Munilla (1961) 

Alicia Rubio (1962) 

Pablo d'Ors (1963) 

Custodio Ballester (1964) 

Maria Vallejo-Nágera (1964) 

Fernando Presencia (1964)

Armando Robles (1964) 

Higinio Marín (1965) 

Mario Iceta (1965) 

Francesc Torralba (1967) 

Rafael Palacios (1969) 

Enrique García-Máiquez (1969) 

Juan Manuel de Prada (1970) 

Iker Jiménez (1973) 

Maria del Himalaya (1973) 

Rocío Momasterio (1974) 

Cristina Martin Jiménez (1974) 

Samuel Vázquez (1975) 

Santiago Abascal (1976) 

Carla Toscano (1977) 

Víctor de Aldama (1978) 

Cristina Seguí (1978) 

Alauda Ruíz de Azua (1978) 

Macarena Olona (1979) 

Tamara Falcó (1981) 

Izanami Martínez (1984) 

Sílvia Orriols (1984) 

Javier Negre (1985) 

Juan Soto Ivars (1985) 

Ignacio Garriga (1987) 

Dulceida (1989) 

Alvise Pérez (1990) 

Bertrand Ndongo (1990) 

Rosalia (1992) 

Maria Pombo (1994) 

Pepa Millán (1995) 

Laura Escanes (1996) 

Ada Lluch (1999) 

Vito Quiles (2000)  

Rocío López (2002)

Tots, o la gran majoria, responen a la definició de tenir opinions pròpies, ben informades i lliures. 

diumenge, 21 de juny del 2026

Una breu frase en castellà

A vegades un missatge ben curt fa més efecte que un de llarg. 

Dita per algú, espanyol, amb responsabilitats espirituals o religioses: 

"Amen, amén!"

Que en català seria "Estimeu, que així sigui!"

Més breu i directe que la llatina de St. Agustí: "Ama et quo vis fac"



















La frase espanyola de només dues paraules, diferents nomès per l'accent, té fins i tot un cert aire com d'ordre militar imperativa, la necessitat d'estimar que ho és tot, perquè Déu és Amor. 

No es pot dir de forma més clara i concisa. 

divendres, 19 de juny del 2026

Les 3 vides succesives de l'ésser humà

Els éssers humans, homes i dones, tenim 3 vides diferents consecutives. 

Dues d'elles, les dues primeres són temporals i s'acaben, perquè s'han d'acabar, però la tercera és la definiiva i inesgotable; el problema és que molta gent confon la segona vida, que a diferència de la primera s'allarga relativament, amb la tercera, la ja per sempre, i aquesta confusió és un error terrible i, per les conseqüències, tràgic. I des de cada nova vida podem contemplar, i entendre, l'anterior, però no a l'inrevès. Tres vides que són una vida i una vida que són tres vides. 

1ª vida humana. La prenatal en el si de la mare, on ens comencem a formar en un ambient de seguretat i de vida unitiva, compartida, amb la nostra mare. La duració estàndar són uns 9 mesos a partir de la comcepció.


El part. Trauma del pas de la 1ª a una 2ª vida ben diferent, separada, individual, en un món ple de perills en el que al principi s'hi sobreviu per l'amor de la mare, la protecció del pare i el caliu d'una família i ima llar. És un pas necessari, perquè la vida prenatal no es pot perllongar indefinidament per la seva naturalesa i pel fet que l'ésser humà necessita més espai, més activitat i una creixent individualitat pel desenvolupament físic, mental, social i espiritual. 

2ª vida humana. La postnatal, la que anomenem i considerem "vida" oblidant-nos de la primera i sobretot si no tenim en compte la tercera. És "la vida", humana. terrena i  també temporal, perquè no es pot perllongar indefinidament, ni seria convenient ni desitjable, i perquè segueix essent una vida de formació, tot i que per alguns sigui considerada la única i per tant la última, i en ocasions també ni que sigui de forma inconscient se la considera la primera, obviant tota la vida gestant prèvia. La seva duració estàndar són uns 70s anys o els més forts uns 80s, és a dir una setantena o una vuitantena, però hi ha moltes diferències individuals, perquè és un món de riscos amb accidents i malalties i altres problemes, com crims i guerres.  



La mort. Trauma del pas de la 2ª a la 3ª vida, la definitiva i il·limitada, que depèn molt de la nostra conducta i formació en la segona. No la coneixem com serà com tampoc els encara nonats tenen cap idea de la seva següent vida. Però com en la segona vida ja comencem a ser conscients, intel·ligents, informats, lliures i amb personalitat pròpia formada pels nostres pensaments i sentiments i per les nostres experiències, vivències i sobretot decisions, Déu, el nostre Creador i el que ha iniciat i manté en funcionament l'Univers i to el que en ell hi ha, ens ha revelat l'existència de la 3ª vida en la que hem d'escollir quin destí volem i per tant obrar en conseqüència ja aquí en la segona. Perquè igual que amb el part s'acaba per sempre la gestació en l'interior del si matern, amb la mort s'acaba de lliure formació individual i per tant la possibilitat de canvis, i s'entra en un estat permanent, l'eternitat.


3ª vida humana. La postmortal, en la que a diferència de la 1ª en que tot ens ve donat per l'entrada en la 2ª, cal haver escollit voluntàriament com la volem viure. Hi ha dues opcions: amb Déu, és a dir amb el bé, la bondat, l'amor, la felicitat, la veritat, la saviesa, la pau i la llum i en companyia dels éssers celestials, àngels i sants, o pel contrari sense Déu, és a dir una eternitat sense tot l'anterior, en un món separat i allunyat del diví, per tant un món de mal, maldat, odi, desgràcia, mentida, ignorància, dolor i foscor, en la companyia del diable, els dimonis i tots els altres humans en la mateixa situació. És a dir el Cel, la salvació i la glòria com un destí i l'Infern, la condemnació i els turments, entre els quals el més gran i terrible, terrorífic, és el de no conèixer mai Déu, i per tant viure per sempre en una presó espiritual, total i absoluta, i en la depressió espiritual, plena de retrets, per haver fet aquesta tria i no haver volgut ni permès deixar-se salvar per Déu, que vol salvar a totes les seves criatures però en respecta la llibertat, perquè Déu sempre proposa i no s'imposa.. Perquè per accedir a la 3ª vida bona i feliç cal no sols desitjar-la sinó deixar-se guiar, acompnyar i protegir per Jesucrist, Déu fet home que va morir per salvar-nos i redimir-nos i va ressuscitar i ascendir al Cel per tal que nosaltres pogussim fer-ho, i accedir al perdó, la salvació i la santificació de l'Esperit Sant que actúa sobretot en l'Església universal, és a dir la catòlica. L'Esperit Sant ens va modelant a Jesucrist i aquest és l'únic camí, la única veritat i la única vida que condueix al Pare. 

I com que aquesta 3ª vida sí que és la última i per sempre, cal acomplir amb èxit aquesta trajectòria vital cap a una vida definitiva i infinita exitosa, feliç i plena, cosa que igual que en la 1ª vida depenem de la mare i en la 2ª dels pares, família, amics i gent benevolent, en la 3ª per estar amb la Santíssima Trinitat hem d'haver començat a viure-hi ja en la 2ª vida, perquè per assolir l'èxit i la felicitat definitiva i eterna depenem del tot de Déu i nomès d'Ell. Tinguem-hi una relació autèntica i sincera i anem-nos acostumant ja en la vida terrenal a la seva presència, companyia i amor! 

diumenge, 14 de juny del 2026

Espanya és cristiana i catòlica

El Catolicisme és essencial en la mentalitat espanyola. 

I el Barroc és pròpiament  l'art nacional d'Espanya, que per la seva llarga història té moltes expressions artístiques diferents, però l'art barroc no és sols el del seu apogeu i major esplendor, sinó també el que millor manifesta la seva ànima col·lectiva.  Aquí ens centrem en el Segle d'Or espanyol (1550 - 1650) i en l'època de la Unió Ibèrica (1580 - 1640), els cims cultural i polític, si be en sentit ampli és molt més extens, abarcant coses del Renaixement i altres i estenent-se des del 1500 fins a la segona meitat del segle XVIII. L'estil Barroc pròpiament dit surt amb el final del Concili de Trento (1545 . 1563) i perdura fins el 1750. 

"La vida és somni", títol també d'una obra de teatre de Calderón de la Barca, és un dels lemes del Barroc que contempla per una part l'esplendor, la bellesa i la felicitat de la vida eterna en el Cel en la visió beatífica de la Santíssima Trinitat, que és Amor, on s'hi arriba seguint a Jesucrist que és el camí, veritat i vida únics que permeten arribar-hi, en la companyia de la Verge Maria, Mare de Déu, els àngels i els sants, i la vida bona d'aquests a la Terra, per altra part experimenta un desengany i insatisfacció amb les coses merament d'aquest món amb el seu caràcter emporal, fins i tot efímer, i sovint fals i mera aparença, i medita sovint en la mort i el judici diví de resultat etern per aquells que es confonen i les idolaren, com si fossin la veritable i única realitat i com si haguessin de durar per sempre. La decepció dels barrocs amb la gent pecadora i el món pecador és molt intensa, ja que és un perill sempre present, trist, terrible i tràgic i que en el fons mostra una profunda lletjor, la de la maldat. Aixíestem avisats per a la nostre vida en aquest món de proba i en general vall de llàgrimes i això és positiu, ja que ens fa reflexionar i esmenar-nos, fugint de les vanitats del món i abraçant les belleses de la vida cristiana en el seguiment de Crist i a l'empara de l'Església Catòlica, on més actua l'Esperit Sant, que ens condueixen ben preparats a la trobada amb el Pare Celestial. Tot un pla de vida. 


L'Últim Sopar, Joan de Joanes, 1550 - 1562






















El cavaller de la mà al pit d'El Greco, 1579


























Altar del Saníssim Crist de La Laguna, Illes Canàries, 1580 
























L'enterrament del comte d'Orgaz, El Greco, 1588







































Vista de Toledo, El Greco 1598 







































Crist crucificat de Velázquez, 1632 





































La rendició de Breda o Les llances de Velázquez, 1634 




























Un estanque en el parque del Buen Retiro, Juan Bta. Martínez. del Mazo 1637







































Vista de Saragossa, Juan Bta. Marinez del Mazo, 1647



















El somni del genet, Antonio de Pereda 1655 

























Les menines o La família de Felip IV de Velázquez, 1656 

































Paisatge amb figures, Ignacio de Iriarte, c. 1660






















Paisatge amb caçadors, Ignacio de Iriarte, 1660























"Finis gloriae mundi" de Juan de Valdés Leal, 1672


Altar major de l'església de Sant Nicolau a València, 1673


























La Immaculada Concepció de Murillo, 1678 








































La Trinitat celestial i la terrenal, Murillo 1681







































Església de Betlem a Barcelona, 1680 - 1730











































Retaule major de Santa Maria d'Arenys de Mar, 1706 - 1711 










































Santa Capella d'El Pilar a Saragossa, 1750 - 1765 
























La mentaliat espanyola, imbuïda de Catolicisme, és una de les maneres correctes de veure el món i de viure en ell en la veritat i la realitat i sense perdre de vista l'horitzó final de Déu i de l'eternitat. 

dijous, 11 de juny del 2026

Catalunya cristiana i catòlica

Catalunya al llarg dels segles: 


St. Cristòfol de Beget, arquitectura romànica del segle XII, exterior i interior 


























































El Romànic és l'art nacional de Catalunya.


Orant de St. Quirze de Pedret, preromànic s. IX - X

























Tapís de la Creació, catedral de Girona, c. 1100




















Crist en Majestat , St. Climent de Taüll, romànic de la Vall de Boí, any 1123

























Crist i els apòstols, La Seu d'Urgell, c. 1130  


















Majestat Batlló, Crist en majestat a la Creu, c. 1150

























Davallament de la Creu, Sta. Eulàlia d'Erin la Vall, 1175 



















Un possible aspecte proper a l'original de la Mare de Déu
de Montserrat, imatge romànica de finals del segle XII


























Imatge de la Mare de Déu de Núria, c. 1200

























Davallament de St. Joan de les Abadesses, c. 1250




















I Catalunya que ho ha sigut, i especialment en el moment del seu màxim esplendor als segles XIII i XIV, i que ho segueix essent desprès de 2 000 anys, ha de seguir essent-ho en tot el seu futur, perquè Catalunya serà cristiana catòlica o, en cas contrari, ja no serà, com deia el bisbe Josep Torras i Bages.

dimecres, 10 de juny del 2026

La silueta de Catalunya

L'horitzó i els símbols de Catalunya:



La basílica de la Sagrada Família, amb la visita del Papa Lleó XIV, 10 juny 2026, en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí (1852 - 1926), el seu arquitecte. Ja abans el Papa Benet XVI va passae per inaugurar-la oficialment el 7 de novembre del 2010. 



Junt amb la Sagrada Família de Barcelona l'altre gran símbol de Catalunya és la Mare de Déu de Montserrat, entronitzada en el massís del mateix nom, presidint tot el país català, de la que és la principal patrona, amb la seva festa el 27 d'abril.



El massís de Montserrat, amb la seva abadia benedictina, centre geogràfic i sobretot centre espiritual de Catalunya, amb la seva imatge de la Moreneta, una de les tradicionals marededéus negres que hi ha al món, advocació patrona de Catalunya, que el Papa Lleó XIII va fer oficial el 1881, i que desprès de la Guerra Civil  va ser reinstaurada solemnement en el seu tron muntanyenc el 1947. Entre altres la va visistar destacadament el Papa St. Joan Pau II el 7 de novembre de 1982.


Aquests són els principals paisatges de l'horitzó asserrat de Catalunya, però n'hi ha d'altres, com el Sagrat Cor del temple expiatori del Tibidabo, el santuari de Núria, les catedrals de les 4 capitals de província catalanes, l'església i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, la basílica santuari de Meritxell a Andorra, la Seu d'Urgell, les esglésies romàniques de la Vall de Boí i molts més.

Perquè com deia el bisbe Josep Torras i Bages, el poble català és catòlic i "Catalunya serà cristiana o no serà". I és així.