Pensaments

Idees interessants, algunes rebudes i altres meves: 

El budisme és la suposició que hi ha una possible sortida de l'Infern - tot és mal, dolor i sofriment - a base d'intentar aconseguir extingir-se. 

Me la menjo a petonets! - Me'l menjo a petonets!, resum en clau d'humor, popular i una mica infantil del  llibre del Càntic dels Càntics 

Pensant i filosofant 

Si li ensenyes una foto teva de quan eres noi a Heràclit i Parmènides, Heràclit dirà "Com has canviat!" i Parmènides "Es nota que ets tu!".

Quina sort va tenir Sòcrates de tenir una esposa que l'estimulava a estar tot el dia al carrer parlant amb la gent... 

Plató m'és amic però més amiga és la veritat, afirmació del seu deixeble Aristòtil. 

Llegint a Tit Livi dona tota la impressió de que Roma va anar conquerint tot el seu Imperi en defensa pròpia. I tant en ell com en altres historiadors, quan es narren actes de heroïsme és senyal segura que allà hi va haver una derrota. 

Com va dir un sant de l'època "Preguem per la salvació eterna de Bardesanes, que va morir amb el nom de Jesús als llavis i tot de dimonis al cor!"

La Il·lustració va tancar portes i finestres perquè no entrés la llum del Sol i desprès va encendre tantes espelmes com va poder 

O l'un o l'altre, deia Kierkegaard, anar per dos camins alhora no és possible 

Nietzsche és una brúixola molt afinada que senyala el Sud 

Com deia Mark Twain, una de les meravelles de la ciència és l'abundant collita d'hipòtesis a partir d'una petita inversió en fets. I el mateix autor afirmava que la discusió dels experts enfosqueix qualsevol tema que abans estava bastant clar. 

Unes quantes red flags intel·lectuals: les idees de Marx i de Freud i l'extrapolació de les de Darwin i Einstein fora de la ciència...

La Creació divina és una veritat teològica i l'evolució és una teoria científica i les dues són vàlides i compatibles, a diferència de l'evolucionisme antireligiós i el creacionisme literal que són aplicacions abusives fora del seu àmbit. 

Heidegger a vegades escriu com un excursionista: "Quan en un bosc arribes a un clar sense arbres...", i tant d'ell com de Karl Rahner s'ha dit que per fer-los més intel·ligibles caldria traduïr els seus escrits a l'alemany 

Aquestes són només unes poques, n'hi aniré afegint més a mesura que les vagi recordant. 

Una selecció d'historiadors i de les seves obres

Anant a les fonts, i mirant de trobar el millor: 

El triomf del Cristianisme sobre el paganisme (1585) de Tommaso Laureti (1530 - 1602), una imatge del
fet més important, decisiu i central de tota la Història de la Humanitat, que estableix un abans i  un desprès 

La Bíblia, ja en l'Antic Testament, té informacions històriques molt valuoses, que abarquen molts segles. Quant als autors individuals, una selecció dels millors, sobretot dels primers temps: 

Herodot (484 - 425 aC) - Històries (440 aC)

Tucídides (460 - 400 aC) - Història de la guerra del Peloponès (finals s. V aC) 

Polibi (200 - 118 aC) - Històries (s. II aC) 

Sima Qian (145 - 86 aC) - Memòries històriques (91 aC)

St. Lluc (8 - 92) - Evangeli (c. 60) i Fets dels Apòstols (65)

St. Joan (+ 100) - Apocalipsi (95)* 

Tàcit (55 - 120) -  Germania (98), Agrícola (100), Històries (110), Annals (112) 

Eusebi (262 - 339) - Història eclesiàstica (324) 

Sant Agustí (354 - 430) - Confessions (398), La Ciutat de Déu (426)

Desprès es faria molt llarg i extens, però basti a dir que la Història de l'Església, amb les seves diverses obres segons els autors, és molt interessant perquè abarca els últims dos mil anys i en la majoria dels segles en primer termini, primer en la història europea, desprès en l'occidental i finalment en la mundial. I a més cal tenir en compte l'Era Cristiana, ara en vigor arreu del món igual que el calendari gregorià, que està centrada en Jesucrist i divideix el temps i els anys en abans de Crist i desprès de Crist. 

* En aquest cas, més místic i profètic, però profund intèrpret del present i historiador transcendent del futur final

Manamens, avisos i consells divins

"Què és la veritat?" li va preguntar Pilat a Nostre Senyor Jesucrist, sense adonar-se'm que la tenia davant.

Déu és la Veritat i se'ns ha revelat progressivament en l'Antic Testament i plenament i del tot amb el seu Fill Jesús i tot el recollit en el Nou Testament. 

Altres camins cap a la veritat són la intel·ligència i la raó, que també són dons divins envers els homes, i que ens aproximen a la realitat mitjançant les maremàtiques, la lògica, la ciència... Perquè una de les definicions de la veritat és "la concordància del pensament i la paraula amb la realitat"

Aquí es poden citar algunes observacions divines, humanament expressades, que ens poden ajudar molt i que convenen a tothom però particularment a determinats col·lectius o persones: 

"Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" (1), "Que tots siguin u, com el Pare i Jo som Ú", "Per tal que hi hagi un sol ramat i un sol Pastor", "Això és el meu Cos, aquest és el calze de la meva Sang" (2), "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església" i "Et donaré les claus del Regne del Cel i les portes de l'Infern no prevaldrán", "Pastura les meves ovelles" ...cal prendre's aquestes afirmacions seriosament per tal de no desviar-se de la voluntat de Déu. 

Feliç qui com Maria escolta la ^Paraula de Déu i la guarda

"Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles" (3) i "Mare, aquí tens el teu fill, fill aquí tens la teva Mare", testament espiritual de Jesucrist a la Creu, donant a la seva pròpia Mare com a mare no sols de St. Joan, el seu deixeble més estimat i l'únic amb ella al peu de la Creu al Calvari, sinó dels seus seguidors i especialment dels més apreciats, els preferits. I Maria diu "Feu tot el que Ell us digui", perquè Maria ens porta a Jesús però Jesús també ens diu que anem a Maria, que amb la seva intercessió maternal fins i tot va fer qur Jesús avamcés la seva hora de manifestar-se, i des del Cel, assumpta en cos i ànima i coronada Reina del Cel i Senyora dels Àngels (4), segueix essent la nostra defensora i intercessora i per voluntat de Déu la mtjancera de totes les gràcies divines-

"Qui mira a una dona per desitjar-la ja ha adulterat el seu cor amb ella", adreçada als homes i especialment als joves i als casats o en parella com a promesos i futurs esposos (5).

"Que el teu sí sigui si i el teu no sigui no, tot l'altre prové del Maligne" (6), adreçat a tots però particularment útil per les dones.

"No podeu servir a Déu i a les riqueses" i "Què difícil és que un ric entri al Regne del Cel" (7), indicant el perill que corren els milionaris tant admirats pel comú de la gent i fins per alguna visió religiosa particular.

I se'n poden trobar moltes altres així, directament relacionades amb la manera humana de pensar i sentir, de fer i de relacionar-se amb els altres i sobretot amb Déu.

(1) Jesús no va dir que a partir de tres segles  s'apartaria i que romandria eclipsat fins que mil·leni i mig desprès de la seva Pasqua per fi una sèrie de persones el tornessin a recuperar i l'entenguessin bé. Malauradament, per disputes doctrinals i culturals o històriques, hi va haver separacions de la unitat amb la Gran Església i els successors de St. Pere a partir de la no aceptació de les decisions dels concilis de 431 i 451, així com el 1054 i a partir deñ 1517, i això és un escàndol que contradiu les demandes divines i la seva voluntat d'unitat i pau entre els seus seguidors.

(2) Els qui diuen que l'Eucaristia és nomès un símbol, un record i una commemoració, no sols contradiuen allò que diu clarament Jesus sinó que a més el que afirmen és que no tenen l'Esperit Sant, perquè amb Ell la consagració es fa realitat.

(3) Això la Verge Maria, la Mare de Déu, ho va dir per inspiració divina ren eñ Magnificat, la seva resposta a Sta. Elisabet en la seva visita, que va ser també la primera trobada dels encara nonats Joan Baptista, el precursor, de 6 mesos de gestació i de Jesís, el  recent concebut Messies i Fill de Déu que havia de venir al món per salvarr-nos i queva poder fer-ho pel "Sí" de Maria al pla de Déu que se li va anunciar per l'arcàngel Gabriel.  Ella ho va proclamar per inspiració de l'Esperit Sant i per la seva fe total en Déu. En aquell moment s'havia de tenir moltíssima fe per afirmat-ho, i  també es necessitava una fe a tota prova per recollir-ho i escriure-ho per part de l'evangelista St. Lluc. Ara nosaltres no necessitem gaire fe per acceptar-ho perqu`è tenim l'evidència de que dueant 2 000 anys en totes les generacions se lo ha dit benaurada a la Verge i cada cop més gent arrei del món, complint així la afirmació joiosa de Maria i també la d'Elisabet: "Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t'ha fet saber es complirà"

(4) El llibre de l'Appcalipsi, que parla del prodigi en el Cel d'una dona vestida del Sol, amb la Lluna als seus peus i una corona de 12 estrelles, imatge de Maria, i que tot just a continuació hi contrapossa un drac roig que vol atacar a la dona celestial i des del seu naixement busca matar el Nen, inspirant a Herodes a intentar-ho. i que amb un cop de cua arrosega amb ell una tercera part dels astres, mentre la gran majoria romanen fidels en el Cel, ens indica quina va ser la prova dels àngels: Déu els va informar del seu propòsit d'encarnar-se en Jesús i d'honorar-los al màxim a Ell i a la seva Mare: la humanitat de Jesús entraria en la mateixa Trinnitat, Déu Fill fet el Fill de Déu, i Maria seria possada per sobre de tots els Cors angèlics, sols per sota de la Trinitat en la jerarquia celest. La majoria dels àngels van accptar i de bon grat aquesta decissió com a voluntat divina i s'hi van adherir joiiosament, però una minoria es va rebel·lar per orgull, començant pel més perfecte i de més alta jerarquia, Llucifer, negant-se a acceptar-ho per considerar que ells, éssers espirituals, no podien estar per sota d'éssers materials, amb totes les miisèries de la matèria i es van separar i allunyar de Déu, preferint-se per supèrbia a ells mateixos i la seva manera de veure i decissió i es van trobar caiguts a l'Infern, allà on no s'obeeix ni s'estima a Déu i tot és mal, corrupció, dolor i sofriment. Per això el diable i els dimonis tenen uns especials gelos, enveja, ràbia i odi als éssers humans en general, causa  segons ells de la seva  caiguda i tan benvolguts de Déu. I la màxima confrontació no és entre Déu i ells, ja que no són cap rival conra Ell ni poden res, sinó amb Maria, la Verge i Mare de Déu, la Puríssima i Immaculada, concebuda sense peca original i sense el més mínim pecat o falta en la sevva vida, model alhora de l'Església i del veritable creient, "que escolta la Paraula de Déu i la guarda". Ja en el Protoevangeli del llibre del Gènesi Déu li diu a la serp "Posaré enemistat entre la dona i tu, tu intentaras mossear-li el taló i Ella t'esclafarà el cap amb el seu peu". 

(5) Vol dir això que cal anar pel carrer mirant el cel o amb la vista baixa cap a terra? Decididament no, i per entendre-ho bé cal distingir entre "veure", que és normal i fins necessari, i "mirar", que implica una intecionalitat i voluntat conscient, i sobretot fixar-se en el punt més important, "per desitjar-la", que és el que ho relaciona amb l'adultteri.

(6) És una exigència de simceritat i senzillesa, evitant en la mesura del possible la ironia, el fingiment. la psicologia inversa i el "a l'inrevès t'ho dic perquè m'entenguis", que poden semblar simples jocs mentals, verbals i socials, però amb els que ja comença la mentida. la falsedat i la hipocresia. 

(7) Això enra en conrradicció amb la consideració social extesa de "tant tens, tant vals", l'aspiració aguanyar molts diners i a fer-se ben ric per poder fer sempre la pròpia voluntat, que ja de per si és l'essència del pecat, ja que es possa per sobre de la voluntat de Déu i es desconfia de la Divina Providència i es vol ser un mateix i les seves possessions la seguretat i la raó de viure. Com fa una dita "El diner és un bon servent, però un amo molt dolent"

Grans científics catòlics

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... 

Grans catòlics que canviaren el món, quasi tots ells creients i practicants: 

Fibonacci (1170 - 1250) 

Sant Albert Magne (1193 - 1280), bisbe

Roger Bacon (1214 - 1292) 

Jean Buridan (1301 - 1362)

Nicole Oresme (1320 - 1382) 

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), cardenal 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), canonge, va rebre ordres menors 

Georgius Agricola (1494 - 1555)

Jean Fernel (1497 - 1558)  

Andreas Vesalius (1514 - 1564)

Gabriele Falloppio (1522 - 1562), sacerdot 

Hieronymus Fabricius (1537 - 1619) 

Christoph Clavius (1538 - 1612), jesuïta 

Galileo Galilei (1564 - 1642)*

Christoph Scheiner (1573 - 1650), jesuïta 

Jan Baptist van Helmont (1579 - 1644) 

Marin Mersenne (1588 - 1648), monjo 

Pierre Gassendi (1592 - 1655), sacerdot 

René Descartes (1596 - 1650) 

Giovanni Battista Riccioli (1598 - 1671), jesuïta

Pierre de Fermat (1601 - 1665) 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647) 

Francesco Grimaldi (1618 - 1663), jesuïta

Blaise Pascal (1623 - 1662), molt devot

Giovanni Domenico Cassini (1625 - 1712) 

Marcello Malpighi (1628 - 1694)

Nicolau Steno (1638 - 1686), bisbe i beat 

Buffon (1707  - 1788) 

Laura Bassi (1711 - 1778) 

Rudjer Boscovic (1711 - 1787)

Maria Gaetana Agnesi (1718 - 1799) 

Lazzaro Spallanzani (1729 - 1799), sacerdot 

José Celestino Mutis (1732 - 1808), sacerdot 

Charles Augustin de Coulomb (1736 - 1806)

Joseph Louis Lagrange (1736 - 1813) 

Luigi Galvani (1737 - 1798), molt devot**

Antoine Laurent Lavoisier (1743 - 1794) 

René-Just Haüy (1743 - 1822), sacerdot  

Jean Baptiste Lamarck (1744 - 1829) 

Alessandro Volta (1745 - 1827), molt devot

Giuseppe Piazzi (1746 - 1826), sacerdot 

Jean Baptiste Biot (1774 - 1862) 

Andre Marie Ampère (1775 - 1836), molt devot

Amedeo Avogadro (1776 - 1856)  

René Laennec (1781 - 1826) 

Bernard Bolzano (1781 - 1848), sacerdot   

Michel Eugène Chevreul (1786 - 1889)

Joseph von Fraunhofer (1787 - 1826)  

Augustin Jean Fresnel (1788 - 1827) 

Augustin Louis Cauchy (1789 - 1857), molt devot  

Jean François Champollion (1790 - 1832) 

Gustave Gaspard de Coriolis (1792 - 1843)

Jean Baptiste Dumas (1800 - 1884) 

Chrisian Doppler (1803 - 1853) 

Louis Braille (1809 - 1852), molt devot 

Urbain Le Verrier (1811 - 1877) 

Ignaz Semmelweis (1818 - 1865)

Angelo Secchi (1818 - 1878), sacerdot 

Léon Foucault (1819 - 1868) 

Hyppolite Fizeau (1819 - 1896) 

Édouard Roche (1820 - 1883) 

Gregor Mendel (1822 - 1884), monjo 

Louis Pasteur (1822 - 1895), molt devot

Charles Hermite (1822 - 1901)  

Juan Carlos Finlay (1833 - 1915) 

Josef Stefan (1835 - 1893) 

Giuseppe Mercalli (1850 - 1914), sacerdot 

Henry Louis Le Châtelier (1850 - 1936) 

Antoine Henri Becquerel (1852 - 1908) 

Paul Sabatier (1854 - 1941) 

Pierre Duuhem (1861 - 1916) 

Charles Nicolle (1866 - 1936) 

Karl Landsteiner (1868 - 1943), convertit

Maria Montessori (1870 - 1952) 

Victor Grignard (1871 - 1935) 

Alexis Carrel (1873 - 1944), convertit  

Henri Breuil (1877 - 1961), sacerdot 

Julius Nieuwland (1878 - 1936), sacerdot 

Victor Hess (1883 - 1964) 

Peter Debye (1884 - 1966) 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot 

John von Neumann (1903 - 1957)***

John Eccles (1903 - 1997) 

André Lichnerowicz (1915 - 1998) 

Clemens Roothaan (1918 - 2019) 

Clyde Cowan (1919 - 1974) 

Jérôme Lejeune (1926 - 1994)

Nicola Cabbibo (1935 - 2010) 

Quasi tota la ciència moderna actual ve d'ells o almenys els hi deu molt. 

Estiguem-lis reconeguts, a ells i sobretot a la seva fe, mirant de fer-la nostra si encara no ho és 

* Les seves cartes privades a la seva neboda mostren que va ser un catòlic convençut tota la seva vida, tant abans com durant i desprès del seu segon judici

** Fervorosos, practicants de Missa i comunió diària i/o que van perdre oportunitats per fer pública i defensar la seva fe

*** Desprès d'haver anat considerant durant anys i essent un dels homes més intel·ligents del segle XX, en el seu llit de mort va fer cridar un sacerdot catòlic per tal que el bategès i li donés els altres sacraments

Visions del món, segons els caràcters

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... Com veuen el món, els diversos caràcters:

- Tipus 1 

De sterrennacht (1889) - Van Gogh 

Pertanyen a aquesta categoria també Les llances (1634) i Les Menines (1656) de Velázquez. 

- Tipus 2 

El entierro del conde de Orgaz (1588) d'El Greco

 

També La Divina Comèdia de Dant 

- Tipus 3

La llibertat guiant el poble (1830) d'Eugène Delacroix

També són d'aquest tipus Robespierre, Talleyrand, Comte, Marx, Lenin...

- Tipus 4  

A les curses al camp (1869) d'Edgar Degas 

Una altra obra representativa és El caminant sobre un mar de núvols (1818) de C.D. Friedrich 

- Tipus 5 

L'Escola d'Atenes (1511) - Rafael 

I obres com La Pietat (1499) i La Creació d'Adam (1511) de Miquel Àngel

- Tipus 6

Autoretrat (1500) - Albrecht Dürer 

En aquest tipus són representatives també El rai de la Medusa (1819) de Géricault, i L'illa dels morts (1880) de Böcklin 

- Tipus 7

La Gioconda o Mona Lisa (1515) -  Leonardo da Vinci

S'hi pot afegir com a emblemàtica del tipus El gronxador (1767) de Fragonard 

- Tipus 8

D'on venim? Qui som? On anem? (1898) - Gauguin 

Pertanyen a aquest tipus també tant Murillo, amb les seves obres religioses, celestials i delicades, com Valdés Leal i Goya amb les seves terrenals, dures i macabres. 

Aquestes obres em sembla que exemplifiquen bé les diverses cosmovisions humanes. 

Una bona definició de santedat

La santedat, allò més alt i valuós en les possibilitats humanes, s'ha definit de diverses maneres. És acceptar i agraïr l'amor que Déu ens té, viure'l i repartir-lo també, estimant a Déu directament i també en els nostres germans. És viure en gràcia de Déu i deixar que l'Esperit Sant ens vagi configurant al model de Crist, de manera que al moment de la mort poguem anar directament al Cel. És transparentar a Déu i ser instrument seu, de manera que el deixem actuar a travès nostre. És estar ben units a Jesucrist, i recòrrer a Ell en les temptacions i dificultats, ja que sense Ell res no podem i amb Ell ho podem tot. És deixar que Déu mateix ens guiï, ens consoli, sigui el nostre refugi i ens doni forces, confiant plenament en la seva Providència, de forma que poguem viure virtuts heroïques i veure miracles divins en la nostra vida. La santedat, el millor de tot en la vida humana, és tot això i moltes coses més.

Sant Enric d'Ossó (1840 - 1896). Els sants són alegres i feliços, perquè estan amb la
font de tota alegria i felicitat veritable, que és Déu, i anticipen ja en aquest món la vida futura.

Però hi ha una definició concisa i molt encertada: "La santedat és l'alegria de fer la voluntat de Déu" o també "l'alegria en fer la voluntat de Déu". I amb això n'hi ha prou, perquè ho resumeix tot. 

Tres grans elements del caràcter humà

Segons el filòsof i psicòleg René Le Senne (1882 - 1954) en el seu Traité de Caractérologie (1945) i seguint en això els estudis del filòsof i psicòleg Gerardus Heymans (1857 - 1930) i el psiquiatre i neuròleg Enno Wiersma (1858 - 1940) de l'any 1908 a la Universitat de Groninga, hi ha 3 elements fonamentals del caràcter humà: l'emotivitat, l'activitat i la ressonància (primària o secundària).

Primer cal definir-los: 

L'emotivitat és com els fets externs afecten interiorment

L'activitat és com els fets interns afecten al món extern 

La ressonància és el tipus de resposta interna i externa habitual, que pot ser immediata, ràpida, superficial i efímera (P) o bé retardada, lenta, profunda i persistent (S)

De les 8 combinacions possibles d'aquestes 3 condicions bàsiques es deriven els caràcters, que segons la classificació evolutiva del seu seguidor, el filòsof i futurista Gaston Berger (1896 - 1960), són l'amorf, sanguini, colèric, nerviós, sentimental, apassionat, flegmàtic i apàtic (1). 

La seva fórmula és: 

Amorf - nEnAP

Sanguini - nEAP

Colèric - EAP

Nerviós - EnAP

Sentimental - EnAS

Apassionat - EAS

Flegmàtic - nEAS

Apàtic - nEnAS

Cada un d'ells especifica un tret caràcterístic entre el caràcter més ric i ple, l'apassionat, que té tots tres elements, i el més buit i pobre, l'amorf, que manca de tots tres, si tenim en compte que la primarietat, més pròpia de les etapes humanes infantil i juvenil, es considera menys que la secundarietat, més associada a l'adultesa, maduresa i vellesa. 

L'emotivitat és més acusada, evident i definitòria en el nerviós

L'activitat en el sanguini 

La secundarietat en l'apàtic 

La no-emotivitat en el flegmàtic 

La no-activitat en el sentimental

La primarietat en el colèric  

Es poden fer algunes correlacions directes, així l'emotivitat es considera més femenina i la no-emotivitat més masculina, l'activitat correspon a l'extraversió i la no-activitat a la introversió, la primarietat és un tret més juvenil i la secundarietat és més pròpia de la gent gran. Però hi ha gent de tots els caràcters en tots dos sexes i en totes les edats.

Aquestes característiques humanes es poden intentar valorar per la seva intensitat entre un mínim d'1 i un màxim de 9, en el cas de l'emotivitat i l'activitat, essent els menors de 5 corresponents a la no-emotivitat i no-activitat. En el cas de la ressonància és gairebé igual, si bé aquí el menor de 5 equival a priimarietat i el major de 5 a secundarietat. El 5, com a valor intermig, és la frontera entre els tipus, no quedant definit o essent un entremig. L'ordre en que se solen escriure és E-A-P/S. 

Així un 9-9-9 és un apassionat extrem i un 1-1-1 un amorf extrem, que estan realment en les antípodes l'un de l'altre, com si vivissin en móns diferents, però entre un apassionat moderat 6-6-6 i un amorf moderat 4-4-4 no hi ha tanta diferència, i en el cas del 5-5-5 és indefinible, participant de tots dos, com una barreja. 

Els altres caràcters extrems, o màximament típics, són: 

Sanguini                      1-9-1

Colèric                        9-9-1

Nerviós                       9-1-1

Sentimental                 9-1-9

Flegmàtic                    1-9-9

Apàtic                         1-1-9

Però evidentment el que abunden més són els caràcters variats, entre aquests i els més moderats de cada grup: 

Sanguini                     4-6-4

Colèric                       6-6-4

Nerviós                      6-4-4

Sentimental                6-4-6

Flegmàtic                   4-6-6

Apàtic                        4-4-6

Aquests caràcters són més equilibrats i més propers entre ells. A més, els valors extrems 1 o 9 són rars, essent molt més comuns els intermedis.

Alguns exemples, tenint en compte que en cada tipus hi ha bons i dolents, que és una altre dimensió personal, segons es connecti amb Déu o no: 

Amorf:  Adam i Eva, Esaú, Judes, St. Benet Josep Labre

Sanguini:  Salomó, Daniel, St. Tomàs apòstol, St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More

Colèric:  David, St. Pere, Sta. Joana d'Arc, St. Ignasi de Loyola

Nerviós: Saul, St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa de Jesús 

Sentimental: St. Joan Baptista, St. Simeó Estilita el vell, St. Rector d'Ars

Apassionat: Abraham, Moisès, St. Pau, St. Agustí, St. Joan de Capistrano

Flegmàtic: St. Joan Fisher, St. Joan Bpta. de La Salle 

Apàtic: St. Miquel dels Sants, St. Josep de Cupertino 

També cal tenir molt en compte que aquests 8 caràcters, que ja venen d'un desdoblament dels 4 tipus bàsics coneguts des del temps dels grecs, es desdoblen al seu torn en 16 a partir d'un quart element, no tant important com els altres tres però tot i així a tenir en compte, que és el camp de consciència, que pot ser ample (obert, conjunts i panorames) o estret (tancat, coses i detalls). Cadascun dels 8 caràcters té la versió ample i estreta, cosa que els diferencia bastant. Per dir-ho d'alguna manera, l'ample és aquell que veu el bosc i l'estret el qui veu els arbres, i això canvia la perspectiva i modifica força cada tipus de caràcter. Els estrets, per la seva concentració, solen ser més rígids i poc flexibles, mentre que els amples, per la seva obertura i visió global, solen ser més oberts i adaptables, modelant així les característiques de cada tipus amb aquest important matís. 

Un llibre modern sobre això és The secrets of our "self". Typology of personality accordiing to R. Le Senne  (1987) de Janusz Tarnowski (1919 - 2012).

(1)  L'home neix amorf i mor apàtic, i entre mig passa per etapes de la seva vida tenyides dels altres caràcters, tot i conservant el seu propi, va afirmar.