Maneres de resar (VI): Viure la presència divina

També és resar viure conscientment la presència de Déu 

Com diu una afirmació ben certa: 

"Déu et coneix,

Déu et mira,

t'estima 

i t'ha beneït..." 

Si ens en fem ben conscients d'això i del que significa, és una constatació que ens pot fer caure de genolls a Terra en reconeixement, agraïment i desig d'estimar-lo nosaltres també per la seva infinita grandesa, el seu amor i la seva bondat. Què hem fet nosaltres, pobres pecadors, per rebre d'Ell tant gran do i tantes bondats? 

Viure en la consciència de la presència de Déu no sols és una molt bona manera de relació amb Ell en la veritat i la realitat de la nostra condició de criatureïtat al seu respecte, ja que Ell ens ha creat a imatge i semblança seva, ens ha adoptat com a fills seus pel baptisme, té cura de nosaltres amb la seva providència i els seus sagraments, i ens fa considerar "Qui és Déu i qui sóc jo?", sinó que és també un tast del Cel, ja que aquest és presència seva i contemplació u adoració cap a Ell i perquè allà on hi ha Déu, allà és el Cel. Llavors podem dir "Ja comencem a viure al Cel en aquesta vida!". 

Maneres de resar (V): Bons propòsits fets i sostinguts

Hi ha diverses pautes per poder avançar més en el coneixement de Jesucrist, de la seva Església universal i de la fe cristiana, algunes d'elles programades per completar-se al llarg d'un any i d'altres a seguir al llarg de la vida. 

La pràctica religiosa és com una llarga carrera de fons de tota la vida, cal conèixer les pròpies capacitats i
força de voluntat, fer una preparació i entrenament adequats i perseverar portant un ritme sostenible fins la meta

De les segones n'hi ha com la de fer-se un propòsit realista i, sobretot sostenible, de resar cada dia, des de fer almenys un parell d'oracions diàries, una al matí i l'alttre al vespre, anar a Missa tots els diumenges i festius, confessar amb una determinada periodicitat que es pugui mantenir des del principi, fer una pelegrinació religiosa un cop a l'any i moltes més, que amb el temps, un cop ben assegurades es poden anar augmentant en nombre, quantitat i qualitat, com resar sol una part del rosari diari, que podria progressar a fer-ho en família i un rosari complet sencer, per exemple 3 misteris la majoria dels dies i els dijjous 4, i d'aquí a tots 4 diàriament, en grup i davant del sagrari, anar a Missa cada dia, llegir a diari les lectures de la litúrgia de les hores, fer algun viatge religiós un cop cada mig any, tres mesos i fins cada més, augmentar la freqüència de les confessons... L'important és que la base saigui segura i contínua i l'augment sigui paulatí, sense presses però sense desviar-se del bon propòsit i de l'objectiu. Un altre d'aquests podria ser el de cada Quaresma deslliurar-se d'un vici o una falta, per petita que sigui, i mantenir-ho en els anys posteriors. 

Quant a les de periodicitat anual, hi ha programes preparats per a llegir cada dia uns trossos de l'Antic Testament i uns del Nou, de manera que al cap d'un any s'hagi llegit tota la Bíblia. D'aquests n'hi ha diversos de diferents i al ser dirigit per experts és més lògic i ben aprofitat que el sistema més senzill que és començar la lectura a principis d'any amb el llibre del Gènesii i acabar a finals d'any pel de l'Apocalipsi, llegint un determinat nombre calculat de pàgines diàries per al cap de l'any de fer-ho haver-ho llegit tot, i tot i que així és més esforçat, no és impossible ni molt menys, conec persones que al llarg de la vida s'han llegit la Bíblia sencera, de principi a fi, no una sinó dos, tres, quatre o més vegades,en diverses etapes de la seva vida, i no necessàriament en un any sinó en nou mesos o mig any o menys i tot, o per l'altre cantó en més d'un any, per exemple en un any i mig o fins i tot en dos. Com en tot camí, l'important és la constància i no deixar-ho un cop començat, tot i que les necessitats puguin fer variar el ritme, cosa no ideal però possible i a vegades necessària. 

Dins d'aquestes de tot un any, o millor dit de tres, hi ha la Litúrgia de les Hores, que quan es comença s'ha de seguir i nomès fer canvis a millor, per exemple en l'horari diari, i s'han proposat altres de semblants, com per exemple la de llegir al llarg dels 365 o 366 dies, la vida del sant o sants més importants de cada dia, per exemple en el llibre en anglès The Saints Challenge, cosa que a més pot servir per anar aprenent o més aviat millorant la llengua, i llegint més lentament i amb més atenció i per tant profunditzant més. 

I igual que el temps passat en adoració davant del sagrari, l'important és que totes aquestes millores religioses, espirituals i personals es facin amb el compromís d'"ara i a partir d'ara", sense una pràctica irregular d'alts i baixos i menys de retrocessos i molt menys d'abandonament. . 

Sants peculiars

Uns quants sants amb caracteristiques peculiars. 

A més dels bíblics St. Pere, St. Mateu, Sta: Maria Magdalena, St. Dimas, St. Longinos, St. Pau... es poden citar molts més, com aquests que ho són per motius molt diferents: 

Sta. Maria d'Edessa (+ 361) 

St. Moisès l'Etíop (330 - 405)

St. Gregori de Nisa (335 - 395)

St. Aleix (+ 412)

Sta. Maria Egipciaca (344 - 422) 

Sta. Thais (s. IV)*  

St. Jeroni (347 - 420) 

St. Agusti (354 - 430) 

St. Monjo No Jutjador (c. s. IV - V?)

Sta. Pelàgia (+ 457) 

St. Simeó Estilita el Vell (390 - 459)  

St. Teòfil d'Adana (+ 538) 

St. Simeó el Boig (s. VI)

Sta. Dimphna, patrona de les persones amb problemes mentals

Sta. Dimphna (+ 650) 

Sta. Digna (+ 853)  

Sta. Olga (+ 969)

St. Romuald (951 - 1027) 

St. Drogó de Sebourg (1118 - 1186) 

Sta. Margarida de Cortona (1247 - 1297) 

Sta. Àngela de Foligno (1248 - 1309) 

Sta. Anna de Kashin (1280 - 1368) 

Sta. Flora de Beaulieu (c. 1300 - 1347)

St. Sergi de Radonezh (1314 - 1392)

St. Joan Nepomucè (1340 - 1393) 

Sta. Joana d'Arc (1412 - 1431) 

St. Joan Fisher (1469 - 1535) 

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) 

St. Joan de Déu (1495 - 1550) 

St. Francesc Xavier (1506 - 1552) 

Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582) 

St. Felip Neri (1515 - 1595) 

St. Andreu Wouters (1542 - 1572)

St. Joan de la Creu (1542 - 1591) 

St. Camil de Lelis (1550 - 1614) 

St. Josep de Calassanç (1557 - 1648) 

St. Francesc de Sales (1567 - 1622)

St. Llorenç Ruiz (1594 - 1537)  

St. Josep de Cupertino (1603 - 1663)

St. Josep Vaz (1651 - 1711) 

Sta. Kateri Tekakwhita (1656 - 1680) 

St. Benet Josep Labre (1748 - 1783) 

St. Serafi de Sarov (1754 - 1833) 

Pedro Marieluz Garcés (1780 - 1825) 

St. Pere Chanel (1803 - 1841) 

Sta. Agatha Kwon Chin-i (1820 - 1840) 

St. Marc Ji Tianxing (1834 - 1900)

St. Damià de Molokai (1840 - 1889) 

St. Bartolo Longo (1841 - 1926) 

St. Domènec Savio (1842 - 1857) 

Matt Talbot (1856 - 1925)  

St. Carles de Foucault (1858 - 1916)

Sta. Josefina Bakhita (1869 - 1947)

Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1897)

Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903) 

St. Titus Brandsma (1881 - 1942) 

Sta. Maria Goretti (1890 - 1902) 

St. Miquel Pro (1891 - 1927)   

Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 

Dorothy Day (1897 - 1980)

Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) 

Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) 

Déu no nega a ningú la santedat, tots hi som cridats, sigui quin sigui el nostre passat o present, si el deixem Ell ens pot i vol santificar, i fins arribar a estar entre els més grans sants. 

* Com altres santes que van ser prostitutes a la seva joventut, la gràcia de Déu va ser sobreabundant. I una història de l'Edat Mitjana sobre una d'elles, que va tenir una conversió radical i que va passar moltes dècades de vida penitent en un convent, doi que ja molt gran d'edat Jesís se li va aparèixer en una visió i li va dir que havia fet tals progressos que en el Cel la posaria entre les verges. I és que per a Déu no hi ha res impossinle.

Maneres de resar (IV)

L'oració mental té diverses maneres, però cal mirar que sigui sempre el més sincera i autèntica possible. I amb Déu se li ha de parlar des de la pau interior i la humilitat, des de la confiança i el reconeixement del seu amor, la seva bondat i el seu perdó.

Hi ha una pregària d'acte de contrició que va començar en la catequesi d'infants abans de la confessió i que desprès, en bona part seguint allò de que si no us feu com infants no entrareu al Regne del Cel, s'ha estès i és utilitzada també per adults. 

És aquesta: 

Senyor Jesús, sé que ets Déu i que m'estimes, em sap greu d'haver-te ofès, perdona'm, jo també t'estimo!

Diu tot allò essencial per confessar-se penedit, reconèixer la divinitat, amor, bondat i perdó de Nostre Senyor Jesucrist, obrir-se a Ell i demanar-li amb confiança, amb una oració senzilla de cor a Cor. 

Aprofite'm la vida per convertir-nos i reconciliar-nos amb Déu, que si hi posem la nostre petita col·laboració Ell ho fa quasi tot per netejar-nos de tota culpa i fer que tinguem una bona relació amb Ell, fins i tot més propera i estreta. No perdem aquest do, aquesta gran oportunitat. 

Els règims humans sense Déu (I)

A Occident hi ha hagut uns pocs episodis en que s'ha intentat viure sense Déu i fins i tot contra Déu, combatent la seva Església, negant-lo i fins proposant religions alternatives en un va intent de voler reemplaçar la Religió revelada, real i veritable.

Un d'ells va ser la Revolució Francesa, a partir de 1789, molt agreujada a partir de la proclamació de la repíblica el 1792 i l'execució dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta el 1793, i sobretot amb el règim jacobí de terror extrem de 1793 - 1794.  Ja al principi, el mateix 1789, es van confiscar totes les propietats i béns de l'Església Catòlica, l'any 1790 es va dictar la constitució civil del clergat i es va exigir a tots els clergues el jurament d'aquesta, aquells que s'hi van negar per obediència al Papa van ser perseguits, empresonats i fins executats i obligats a amagar-se o exiliar-se. Entre 1790 i 1792 es van suprimir també les Ordes religioses masculines i femenines i es van buidar els convents i monestirs. El moment més dur va ser amb l'Època del Terror de 1793 - 1794, amb una descristianització absoluta, tancament d'esglésies i prohibició del culte, es va canviar el calendari cristià per un inventat calendari republicà anticlerical i antireligiós en vigor entre 1793 i 1805, i la resistència popular catòlica a la Vendée del 1793 va ser anegada en banys de sang, amb l'assassinat de desenes de milers de civils. Més encara, es van idear dues noves religions atees, el culte a la Deessa Raó promogut per Hébert (1793) i el culte a l'Ésser Suprem (1794) de Robespierre, rivals entre sí, que no van tenir èxit i van ser suprimits oficialment el 1802 quan ja feia anys que eren quasi inexistents. 

Un arrest durant el Terror,  quadre d'Adrien Moreau (1843 - 1906)

Providencialment, la situació es va anar revertint, el punt més àlgid del Terror, destruït pels seus excessos, va acabar el mateox 1794, el Consistori (1795 - 1799) va ser més moderat o amb l'arribada al poder de Napoleó el 1799 tot es va anar revertintt: Concordat amb la Santa Seu el 1801, prohibició dels cultes laics i ateus el 1802 i supressió del calendari revolucionari, substituït de nou pel calendari gregorià. Desprès l'Imperi napoleònic (1804 - 1814/1815) va revertir formalment la situació però va continuar la matança a base de guerres, i el 1815 finalment es restabliria la monarquia amb Lluís XVIII, que va regnar fins 1824 amb el suport de la Santa Aliança. Els anys de la Revolució Francesa foren uns anys terribles, malaguamyats, una època horrible per a a viure, que va materialitzar el fet que les revolucions i guerres destrueixen en molt poc temps el que ha tardat anys, dècades o segles en crear-se. I a la cap i a la fi en el fons en va, desprès de diverses revolucions (1830, 1848) i contrarevolucions, la república nomès es va instaurar definitivament a França a partir del 1871, per la gran derrota, i encara amb la sagnant revolució de la Comuna de París, molt violenta i molt durament combatuda pels propis republicans. I desprès del definitiu però més respectuós trencament entre l'Estat francès i l'Església el 1905, aquest govern francès encara duria a la gran sagnia de vides humanes de la Gran Guerra de 1914 - 1918, que va deixar França esgotada i bastant despoblada. Llunyanes conseqüències d'un error fonamental, perquè ben mirat Lluís XVI  i Maria Antonieta podrien ser perfectament uns monarques consttitucionals dels bastants que encara existeixen a Europa i el món, i realment estaven en camí de ser-ho, però no els hi van deixar, mentre que Robespierre i els altres revolucionaris avui dia serien terrorists o dictadors tirànics i despòtics dels que massacren el seu propi poble. 

Alguns dels protagonistes d'aquest disbarat: 

Jean Sylvain Bailly (1736 - 1793) 

Joseph-Ignace Guillotin (1738 - 1814) 

Marquès de Sade (1740 - 1814) 

Jean-Paul Marat (1743 - 1793)

Nicolas de Condorcet (1743 - 1794) 

Antoine-Quentin Fouquier-Tinville (1746 - 1795) 

Felip Igualtat (1747 - 1793)  

Olympia de Gouges (1748 - 1793) 

Comte de Mirabeau (1749 - 1791) 

Fabre d'Églantine (1750 - 1794) 

François-Joseph Westermann (1751 - 1794) 

Charles-Maurice de Talleyrand (1754 - 1828) 

Anarchasis Cloots (1755 - 1794) 

Jean-Baptiste Carrier (1756 - 1794) 

Antoine-François Momoro (1756 - 1794) 

Jacques-René Hébert (1757 - 1794)

René-François Dumas (1757 - 1794) 

Marquès de La Fayette (1757 - 1834) 

Maximilien Robespierr (1758 - 1794)

Georges-Jacques Danton (1759 - 1794) 

Joseph Fouché (1759 - 1820) 

Camille Desmoulins (1760 - 1794)

Grachus Babeuf (1760 - 1797) 

André Chénier (1762 - 1794)  

Pierre-Gaspard Chaumette (1763 - 1794)  

Louis Antoine Léon Saint Just (1767 - 1794) 

Charlotte Corday (1768 - 1793) 

Napoleó Bonaparte (1769 - 1821) 

En canvi en la part positiva, la de les víctimes reals, tenim a Lluís XVI (1754 - 1793), Maria Antonieta (1755 - 1793), Mme du Barry (1743 - 1793), Lavoisier (1743 - 1794), i molts milers de sacerdots, monjos i monges, catòlics pel fet de ser-ho (1), nobles, realistes i altres. 

Com sol passar, i com ja avisa la Bíblia amb l'advertència "qui a ferro mata, a ferro mor", els guilotinadors van acabar guillotinats, ja que la Revolució, com va passar igualment en la posterior Revolució Soviètica, es torna contra ells i acaba matant els seus propis protagonistes, a que un cop engegada la maquinaria aquesta no va tenir aturador i ben aviat es va girar contra els propis revolucionaris, sobretot per la discòrdia i rivalitats internes,  i ben pocs, especialment  els més hàbils, prudents, moderats i discrets, però també algun per insignificància o circumstàncies,  hi van sobreviure. Fills de la Il·lustració i l'Enciclopèdia del s. XVIII, se'ls pot aplicar allò de "el somni de la raó engendra monstres". I és que sense Déu, tot es perverteix, tot degenera i es fa maligne i hostil. 

(1) Això es donarà també en altres revolucions anticristianes i sobretot anticatòliques, com la Comuna, la Mexicana, la Boltxevic de Rússia, la de la Segona República espanyola, la Xinesa, la dels Khmers Roigs...el sol fet que se sabés que era o havia sigut creient i, encara més practicant, era prou motiu per ser assassinat, un odi realment diabòlic. 

Una activitat humana insubstituïble

Una activitat humana a la que no podrà substituir la IA: 

Consagrar, confessar, administar sagraments, celebrar la Missa, pregar i fer vifa religiosa, evangelitzar i en general
totes les activitats dels ordenats i consagrats, la més alta manifetació humana, sestaran sempre reservades als humans

És la de la relació amb Déu dels sacerdots, religiosos i religiosas, missioners, teòlegs, catequistes... totes elles estan segures, per la seva mateixa naturalesa no corren perill de ser fetes per la intel·ligència artificial i per tant restaran en mans humanes. Pot ser un dels últims refugis reservats a la condició humana, on l'ésser humà pot estar sa i estalvi tant de forma transcendent com en el món material.. 

Una mesura de l'amor a Déu

Una dona en procès de beatificació va dir una manera com podem saber en quin grau estimem Déu: "La mesura del nostre amor a Déu és la de quant estimem a la persona que menys estimem al món". La frase sembla forta, però reflexionant es veu que sí, que té raó i que realment és així. 

L'autora de la frase sembla ser Dorothy Day (1897 - 1980). El que és ben veritat és que
ens podem preguntar "Vivim de ser estimats i si no és per estimar, que hi fem al món?"

L'amor s'ha de viure perquè Déu és Amor, perquè Déu ens estuma i perquè Ell vol que ens estimem els uns als altres, mes emcara que l'estimem en els altres, especialment en els més necessitats, que no son sols els pobres, malalts i marginats sinó també els dolents i els odiosos, els qui ens fan mal o fan mal als altres o a sí mateixos. No hem d'estimar perquè l'objecte del nostre amor sigui bo, favorable a nosaltres i amable: "Si estimeu nomès als vostres i als qui us estimen, quin mèrit teniu? No fan el mateix els pagans i els pecadors?" ens diu la Veritat encarnada, "Vosaltres estimeu els vostres enemics i sigueu bons amb tothom com ho és el vostre Pare del Cel que fa sortir el Sol i fa ploure sobre bons i dolents, sobre justos i injustos". Hem de fer com fa Déu i com ho va fer Nostre Senyor Jesucrist a la Creu perdonant els seus acusadors, jutge i botxins "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan!" i seguint-lo a Ell ho van aplicar també els màrtirs, que perdonaven i pregaven per la salvació dels qui els torturaven i executaven. 

Un autor, G.K. Chesterton (1874 - 1936), ho diu així "En la vida ens cal estimar a l'altre abans que aquest sigui digne del nostre amor, tal com fa Déu amb nosaltres, i de la mateixa manera que en el cas de l'amor diví també l'amor humà pot conduir a que la persona estimada se'n vagi fent digne de ser-ho i ell també arribi a estimar". L'amor no té que ser interessat o per reciprocitat, sinó gratuït i obert a tothom, s'ho mereixi o no,  no ha de ser selectiu sinó universal. I pot tenir graus, naturalment, però no és el grau màxim amb el que estimem a alguns com pares, parella, fills, família i amics, sinó el grau mínim en que estimem aquells que ens son enemics, contraris, ens han perjudicat o ens fan mal, els que trobem desagradables i antipàtics, i no sols en les nostres relacions personals sinó en tot el món, a tot arreu i en totes les èpoques de la Història, per molt que d'entrada ens repugnin pels seus crims i maldats, i fins i tot els declarats adversaris de Déu, no perquè ho siguin sinó per mirar si poden deixar de ser-ho i es puguin convertir i salvar-se. Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897) pregava pels pitjors criminals i assassins, especialment en el moment de la seva execució, i va quedar molt consolada quan un de molt notori, que havia rebutjat confessar-se i que anava directament a l'Infern, un moment abans de que comencessin la seva execució va agafar de sobte un crucifix i plorant el va besar intensament moltes vegades; la santa va entendre que nomès per aquest gest Déu ja el perdonava i que precisament l'opció d'aquest amorós perdó que el reu va notar interiorment que Jesucrist encara li oferia, segons abans de la seva mort, el va portar a fer-lo com a mostra de reconeixement, acceptació, agraïment i desig d'acollir-s'hi. Com deia St. Agustí (354 - 430) i va repetir entre altres St. Bernat de Claraval (1090 - 1153) "La mesura de l'amor és estimar sense mesura", sense càlculs ni condicions sinó en autèntica caritat, que pot ser tant alta com poguem i volguem. 

L'amor té molts graus, des de l'infinit amor de Déu a la més mínima capacitat humana d'estimar, però és aquest mínim el que estableix el nostre veritable amor de resposta, ja que tot l'amor ve de la Santíssima Trinitat, i s'hi acceptem el que ens dona, ens omplim d'ell i el vivim, també podem i hem de repartir-lo als altres, com instruments de l'amor de Déu cap al proïsme. Hem d'eestimar tothom perquè Déu és Amor i l'estima que ens té ens permet estimar, i hem de viure en l'amor en Ell, amb Ell i com Ell. Mirem de fer-ho així, no odiant ningú i estimant tothom, i així sabrem que estimen de veritat Déu.