La fe és un do diví que s'aguanta amb 3 suports, tots els quals són necessaris:
1 La Bíblia, on es troba escrita la Paraula de Déu revelada a la Humanitat
2 La Tradició, que ens ha mantingut la interpretació directa dels que veieren i escoltaren a Jesús
i que complementa allò recollit per escrit a la Biblia
3 El Magisteri de l'Església, que la manté actualitzada i viva, incardinada en cada situació
 |
| La nostra vida cristiana es viu en comunitat, i no en les nostres condicions sinó en les establertes per la voluntat de Déu |
Tots tres suports mantenen la fe, l'esperança i la caritat. Amb un de sol, tot i que estigui en el centre mateix, o no s'aguanta o l'equilibri és molt inestable i qualsevol cosa la pot decantar cap a un cantó o un altre i, en el fons, caure. Tampoc amb dos es pot mantenir ferma, es necessiten tots tres.
La necessitat de la Bíblia no la discuteix ningú en principi, per això cal puntualitzar que és molt important però no única. L'Església existeix des del mateix moment de la Pentecosta, amb la donació de l'Esperit Sant, i això va ser l'any 30 o 33. La primera predicació de la fe va ser oral i en tot cas l'Escriptura era llavors l'Antic Testament (AT), que necessitava la interpretació adequada, tradició apostòlica i magisteri d'aquests, que llavors anaven units, per arribar a ser Cristianisme. Els llibres que desprès es recolliren en la Bíblia, s'escrigueren entre l'any 50 - data de les primeres Cartes de Sant Pau, quan l'Església ja portava uns 20 anys d'existència i ja tenia màrtirs - i l'any 120 aproximadament, la data més tardana dels documents bíblics finals, quan l'Església ja tenia vora un segle d'existència. Va ser l'Església la que va crear la Bíblia i no a l'inversa, i per això St. Agustí (354 - 430) deia "No creuria en la Bíblia si l'Església no m'indiquès que cal fer-ho", com va ser precisament l'experiència de les primeres generacions cristianes, en la que l'Església va anar decidint quins llibres eren litúrgics i quins no. El cànon bíblic, tot i que amb intents molt primerencs com el Canon Muratori, no es va fixar fins la Carta Pasqual de St. Atanasi l'any 367 i una sèrie de concilis a Cartago i Roma a finals del segle IV i definitivament a principis del segle V, que ho confirmaren i poliren. Quan l'Església ja portava quasi 400 anys d'existència i quasi 100 de llibertat des de l'Edicte de Milà (313) i ja s'havien celebrat els grans Concilis Ecumènics de Nicea (325) i de Constantinoble (381) que havien establert el Credo niceno-constantinopolità acceptat universalment pels cristians no herètics. I no va ser una elecció fàcil: El Pastor d'Hermas, reconegut com a canònic durant segles, va estar a punt d'entrar-hi, i l'Apocalipsi, molt discutit, va estar a punt de no entrar-hi. I fins i tot St. Jeroni (347 - 420) al fer una nova traducció de la Bíblia al llatí, per indicació del Papa, va decidir considerar deuterocanònics, venint a dir "canònics afegits", determinats llibres acceptats de l'AT, per la senzilla raó que els jueus no els tenien en la seva Bíblia hebrea, no perquè dubtés de la seva inspiració. Més tard, al segle XVI, els protestants - que significaren en el fons un cert retorn a l'AT, per sobre del Nou Testament, com si l'encarnació, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist i la seva ascensió al Cel i el do de l'Esperit Sant no ho haguessin canviat tot, fent-ho tot nou, deixant la primera antiga Aliança com a preparació i base per a la segona i definitiva Aliança - arribaren a dubtar dels llibres deuterocanònics, pel mateix motiu que els jueus no els tenien en la seva Tanakh (!), i això 1 500 anys desprès dels fets i 1 100 anys desprès del cànon bíblic, i tot i que els mantingueren uns segles, els relegaren a annexes, com a llibres pietosos, i al final es decidiren a treure'ls. Tot això ens indica que la Bíblia per si sola no s'aguanta, si ha tingut tantes vicisituds i s'hi han pogut fer canvis, fins i tot en temps relativament recent, fa nomès uns segles.
La Tradició apostòlica i dels Pares de l'Església és imprescindible. Nosaltres proclamem i llegim la Bíblia en traduccions als nostres idiomes des dels originals hebreu, grec koiné i una mica d'arameu, i ho fem entre 3 000 (primers escrits de l'AT) i 1 900 anys (últims escrits del NT) desprès, en uns llocs del món que en general no són els originals, amb una mentalitat molt diferent i amb tota una sèrie de cultures força allunyades de l'hebrea, l'aramea o la grega. Llavors es poden donat molts malentesos i malinterpretacions donades per la nostra posició particular i són necessàries una exegesi - que diu realment el text, fora de lectures superficials o errònies - i una hermenèutica, és a dir com seria l'equivalent avui dia. Per exemple, els últims llibres de l'AT i els del NT es van escriure en una època molt pluralista amb l'Estoicisme com a primus inter pares entre un gran nombre de filosofies i per tant com substrat de referència, però quan l'Església surt lliure a la llum entre els segles III, amb una gran període de pau, i V amb el triomf definitiu, la situació és diferent, l'època és dualista, amb l'aparició per exemple del Maniqueisme, i la distinció cada cop més clara i especificada entre ortodòxia i heterodoxies, i la filosofia de referència de fons és el Neoplatonisme. Per això hi havia el perill que afirmacions que es van fer suposant un marc plural i estoic de fons ara s'interpretessin des d'un marc dual i neoplatònic, cosa que potser no en el fons però sí en matissos i detalls haguès pogut canviar el sentit de determinades frases i paraules si no hi haguès hagut accesible una sòlida tradició apostòlica i patrística que haguès mantingut la visió original i més correcta. I qui diu això diu moltes més coses, algunes de les quals passen fins i tot tractant-se del mateix idioma i amb uns 150 o 200 anys d'antiguitat només (1). Com deia un destacat professor "El text sense el context és nomès un pretext", i això passa fins i tot en la parla i la comunicació habitual humana, on el que es diu depèn molt de com es diu, si seriosament o en broma, si amistosament o amb enemistat, si amb tota sinceritat o amb ironia, manifestos en el to, els gestos, l'actitud, el moment, la intenció... En relació a això s'ha fet notar que en molts textos, i els de la Bíblia i sobretot els de l''AT no en són una excepció, una cosa el que es diu literalment, l'altre el que es suggereix entre línies i encara una altre la impressió que dona el text en conjunt, sobretot si l'entenem basant-nos en comparació amb altres textos bíblics. Fins i tots els estudiosis bíblics han parlat de diferents graus de lectura, literal, metafòrica, alegòrica...des de molt al principi hi havia escoles literalistes, com la d'Antioquia, i altres molt alegòriques, com la d'Alexandria, i totes portades a l'exageració podien portar, i havien portat, a heretgies. L'ortodòxia estava en el terme mitjà, sense exageracions ni particularitats col·lectives o individuals. "Ningú pot interpretar l'Escriptura al seu gust, els qui la interpreten bé ho fan guiats per l'Esperit Sant". I l'Esperit Sant actua sobretot en l'Església.
El Magisteri de l'Església és també imprescindible. Una forma subtil d'orgull és pensar "això ja ho sé" o "ja ho aprendré pel meu compte" o bé escoltar sense fer-ne cabal. Tots necessitem aprendre i tots necessitem ser ensenyats i Déu, que sí que pot fer el miracle de que ho entenguem directament, a la primera i sense cap esforç per part nostre, normalment i com en tots els altres camps, no recorre al miracle ni a la intervenció directa, sinó que actua a través dels altres, del nostre proïsme, per tal que compartim la bona obra i el nostre esforç pugui ser premiat per Ell. En lloc de pensar que no necessitem l'ajuda de ningú, i que podem per nosaltres sols, des de la nostra perspectiva, experiències i capacitat, l'actitud bona ésla de reconèixer que com en tots necessitem experts que ens ho ensenyin. La humilitat adequada, la que venç en la recerca de la saviesa, és la de l'eunuc etíop de la reina Candace que, preguntat pel diaca Felip si entenia el passatge del profeta Isaïes que estava llegint, va contestar: "Com puc entendre-ho, si ningú no m'ho explica?" i Felip, amb el do de l'Esperit Sant, sense el qual ningú pot dir que Jesús és el Senyor, li va explicar que el text es referia a Jesús, i l'eunuc ho va acceptar i creure, perquè no era orgullós o cregut de la seva pròpia suficiència sinó que era prou humil per acceptar l'ensenyament de les persones adequades, inspirades per Déu, i estava obert a ser instruït, acompanyat i guiat, cosa que li va merèixer que a petició seva Felip el bategés immediatament i així se'n va tornar, ja feliç i content per estar en el camí de la salvació gràcies a Déu i als seus instruments humans, per Ell escollits, cap al seu llunyà país,transformat per l'acció de Déu gràcies a la seva humilitat, la seva veritat en reconèixer la seva pròpia ignorància i la seva disponibilitat per a deixar-se salvar per Déu on, quan i com aquest volguès fer-ho. És l'actitud oposada a la de l'autouficient que, ple de la sea pròpia importàncoa, creu que no necessita ningú i que pot tenir una relació directa amb Déu, en el fons en la seva pròpia manera humana i sense sortir mai de si mateix ni estar obert a la novetat i la sorpresa de la Bona Nova, que arriba pels camins establerts per Déu mateix i no pels que nosaltres volem i ens decidim a seguir per la nostra pròpia compe i risc. I d'Església nomès n'hi ha una inspirada per l'Esperit Sant rebut i transmès, com diu Nosre Senyor "Pare, que tos siguin u, com Tu i Jo som U" i també "Hi haurà un sol ramat amb un sol Pastor". Déu no vol les divisions, que són obra de diable, pare de la mentida i que aplica l'estratègia de "divide et impera" i el mateix Jesucrist, que es mostrava molt ben disposat cap a la fe senzilla i sense pretensions de la gent del ponle i els instruïa llargament - llavors de forma directe, desprès pels seus apòstols i deixebles elegits i els seus successors - era en canvi molt coontrari a la supèrbia dels grups elitistes com ls fariseus, mestres de la Llei, zelotes i saduceus que creien saber per si sols més, i ser més bons i millos, que el poble senzill però de fe viva i oberta, mentre que ells es creien posseïdors de la veritat pel seu propi compte i esforç, sense haver sigut cridats per Elli no es deixaven ni amonestar ni instruïr pel Senyor i els seus deixebles, creient que ells en sabien més i que eren ells els que tenia a raó, per ser com ho veien indiividualment i en grup tancat. Però que anavem ben errats es veu en que, havent tingut que ser els que el reconeguessin i proclamessin, si estiguessin en la veritat, no sols no ho van fer, mentre que el poble senzill i reconeixedor de la seva ignorància i de la seva condició de pecadors sí que ho van saber fer amb el precursor St. Joan Baptista i amb el Messies i Fill de Déu vingut al món; en canvi els grups d'autoanomenats piadosos, observants i perfectes, no sols no el van reconèixer ni proclamar, com hauria sigut la seva obligació sinó que pel contrari, tot i adonar-se'n que Jesús venia de Déu, per la seva personalitat, autoritat, doctrina excelsa i miracles que ho recolzaven, com que no era el Messies que esperaven, tal com ells s n'havien fet a la idea, el confrontaren, s'hi oposaren i finalment l'acusaren falsament, el feren condemnar injustament i el volgueren anorrear exigint que fos crucificat i desprès, obstinats fins a l'extrem, fins i tot no volgueren reconèixer la seva resurrrecció ni el compliment en Ell de totes les profecies de les Escriptures, que no obstant llegien i estudiaven constantment i coneixien, o haurien de conèixer, bé. Eren cecs perquè no volien veure i sords perque no volien escoltar. I desprès de la Pentecosta, amb la vinguda de l'Esperit Sant sobre la Verge Maria, la Mare de Déu, i els apòstols i deixebles, també es negaren a conèxer aquest miracle i el do diví de la gràcia actiuant en ells i transmès pel baptisme i la imposició de mans als seus successors. I els que des de llavors fins ara han mantiingut aquesta actitud d'autopretesa justícia, rectitud i superioritat, s'han oblida entre moltes altres de la prommesa del mateix Crist Senyor nostre: "Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món". Per tant pertànyer a l'Església Universal, és a dir l'Església Catòlica, és necessari per a la salvació: "Extra Ecclesia nulla salus". I que això es manifesta amb "Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme i un sol Déu i Pare de tots" (Ef 4,5), és a dir la que des dels primer temps se'n va dir la Gran Església, en contrast amb els grups minoritaris cismàtics i/o hereges, és a dir la única Església de Jesucrist, fonamentada en el primat de St. Pere, divinament atorgat, de la que totes les altres denominacions s'han anat separant al llarg dels segles i fins ara. Cal fer cas, doncs al magisteri de la veritable Església.
Tots tres, Bíblia, tradició i magisteri, són bàsis i imprescindibles per una relació correcta i bona de fe, esperrança i caritat amb la Santíssima Trinitat de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant. Que Ell mateix ens guardi a tots en la veritat, l'amor i la unitat.
