En l'estudi de les èpoques històrques en general, des de la Prehistòria fins ara però especialment en el detallat del segle XX, he tingut al llarg dels anys alguns estímuls que no he seguit literalment no han tingut un influx directe però que m'han ajudat a plantejar-m'ho i m'han donat algunes pistes. En cito alguns:
 |
El retorn del mòdul lunar al mìdul de servei en òrbita lunar en el primer alunizage tripulat. En aquesta foto, encara que
no s'hi veuen, hi estan tots els éssers humans vius el 21 de juliol de 1969, excepte un, el que la va fer,que durant un parell
de dies, i sobretot quan passava per l'altre cantó de la Lluna, va ser la primera persona realment sola i aïllada de la Història |
Blaise Pascal (1623 - 1662): "La Humanitat és com un ésser humà que no mor i que sempre aprèn"
Immanuel Kant (1724 - 1804): "Amb la Revolució Francesa la Humanitat arriba a la seva edat adulta"
Gaston Berger (1896 - 1960): "L'home neix amorf i mor apàtic i entremig passa, en un otdre evolutu comú, per fases tenyides per tots els restants caràcters" (1)
Isaac Asimov (1920 - 1992): "La conducta i el futur d'un ésser humà individual o d'un peti grup és impredecible, però quan parlem de nombres molt grans d'individus passa a ser cada cop més calculable i previsible per possibillitat estadística, com en la llei dels gasos, i això és el fonament de la Psicohistòria, la matemàtica de la Història" (2)
Jacob Taubes (1923 - 1987): "Als anys 1960s la mentalitat social occidental predominant va ser apocalíptica, als 1970s escatològica i als 1980s gnòstica i és molt possible que fases així es vagin repetint en aquest ordre al llarg del temps" (3).
Aquestes i altres consideracions no porten a concloure que la Història es repeteix com en els cicles dels grecs i indis de l'Antiguitat, ni en el similar "etern retorn" de Nietzsche, sinó que senzillament constatan que dins del caràcter lineal i definit de l'avenç del temps històric, de la Creació a la Fi del Món amb el punt central en Jesucrist, que divideix els temps en abans i desprès d'Ell i dona nom a l'Era actual i final, hi ha un pas per moments semblants, igual que passa amb els anys, que no repetint-se i significant un progrès de passat a futur a través del present, tenen una semblança repetiiva molt clara en les estacions d'hivern, primavera, estiu i tardor. És un avenç i progrès hel·licoidal, com en una molla.
I per acabar, els 8 períodes de 16 anys, que en podriem dir "generacions" del segle XX:
1901 - 1916
1917 - 1932
1933 - 1948
1949 - 1964
1965 - 1980
1981 - 1996
1997 - 2012
2013 - 2028
L'últim ja és del segle XXI però cal incloure'l perquè completa el cicle de 128 anys que, per pura casualitat afortunada, va començar just el primer any del segle (4). I semblaria que els nascuts en aquests períodes compartissin certes característiques comunes, peculiars del temps del seu naixement i dels seus anys formatius.
I com em va dir un historiador al que n'hi vaig parlar al principi dels anys 1990s "I qui ho mou això... Déu?" (5). I sí, si realment és així ,ben segur que és segons la voluntat de Déu, que hauria volgut donar un ritme a la Història humana. I el cert és que en la Bíblia ja es parla d'un cicle d'uns 400 anys, un altre de 40 anys i encara se'n sembla endevinar un de 16 anys, per exemple en el cas d'Isaïes i el rei Ezequies.
El sistema aplicat al segle XX porta a algunes conclusions, algunes òbvies i fins evidents com a Europa el paper protagonista de França al primer terç del segle, des de la Belle Époque al París dels anys 1920s em que venia a ser com el centre del món, passant per la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles. I el d'Alemanya a l'últim terç de segle, amb el miracle econòmic alemany, l'Ostpolitik del 1970-71, l'entrada de la RFA i la RDA a l'ONU el 1972 i els Jocs Olímpics de Munic del mateix any amb la seva tragèdia, així com la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la reunificació d'Alemanya el 1990.
Però també dona algun resultat inesperat i sorprenent com el paper d'Itàlia en el segon terç del segle XX, des del triomf del nazisme, seguint el camí del feixisme, a Alemanya el 1933, la invasio d'Etiopia, el paper decisiu, tot i que en sentit negatiu, d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial amb la seva inesperada i sorprenent ineficàcia militar i inoperància política, l'aventurada, i mprevisible i fracassada invasió d'Albània que va obligar a intervenir a Alemanya el 1941 als Balcans, retrassant molt i amb efectes decisius, per l'hivern rus, la invasió alemanya de la URSS, la lluita al nord d'Àfrica, sobretot a la Líbia italiana, entre alemanys i aliats, la invasió aliada de Sicília el 1943 i el progrès de la invasió per terra italiana el 1943-45, la caiguda del govern de Mussolini i el canvi de bàndol italià, el restabliment d'un petit govern feixista al nord d'Itàlia que nomès es sostenia aguantat pels alemanys...i a més el paper de Roma i del Vaticà, durant i desprès de la contesa bèl·lica, el canvi de monarquia a república el 1946, el neorealisme italià de la postguerra, la moda italiana de Roma i Milà, l'automobilistica,, el Tractat de Roma de 1957, els Jocs Olímpics de Roma el 1960, el Concili Vaticà II convocat el 1959 i realitzat entre 1962-65... Aquest paper d'Itàlia quedava ocult pels seus fracassos, però aquest també poden ser decisius i definitòris, com ho van ser pels seus aliats de l'Eix. Però quan, com amb aquest sistema, saps on buscar es pot trobar per sobre de la seva aparent, i xocant, irrellevància en aquest període.
I curiosament el Regne Unit i el món anglosaxó en general, Estats Units, les nacions com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda i la Commonwealth, quan han estat realment activats i en el centre de l'actualitat mundial ha estat en aquestes primeres dècades del segle XXI, especialment a partir dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington i les invasions d'Afganistan (2001) i d'Iraq (2003) i, junt amb Israel, la guerra contra Iran (2026), fets d'una gran gravetat i importància geopolítica.
Del que es tracta es de tenir una visió més panoràmica, discutible com totes les teories, però que cal confrontar amb les dades històriques per veure quina adequació pot tenir i que se'n pot aprendre si es té en compte.
(1) I si això passa amb l'ésser humà individual, es pot pensar que també pot passar amb la societat humana en conjunt
(2) Tor i que això, al igual com les seves famoses Lleis de la Robòtica, va aparèixer en una novel·la seva de ciència-ficcio, Asimov pensava que era quelcom que es podia fer eventualment en la realitat, i aií ho va comentar més d'un cop en els seus escrits de comentaris, assaigs i divulgació.
(3) A Taube sli va semblar descobrir-ho en el seu temps, però sembla clar que no ho limitava sols a 3, fins i tot s'intueix que en suposava com a mínim 4 de fases. Com que en aquesta i alguna altre frase cito de memòria, no estic segur de les 2 primeres, també pot ser que diguès que els 60s foren escatològics i els 70s apocalíptics, però sí que recordo que els gnòstnics van ser els 80s, i a més això ha de respondre a algun tipus de raó interna o derivada de la realita històrica, ja sigui lòfgica o cronològica"
(4) Així els períodes del segle XXI van començar el 1997 i el seu nou gran cicle ha de començar el 2029.
(5) Amb aquest professor d'Història d'Institut col·laboravem escrivint un llibre sobre escacs que al final no es va publicar, i vam parlar molt de molts temes. A part d'una nota en una columna d'una revista el 1991, aquell any o eñ següent també li vaig comentar a una historiadora japonesa, la professora de japonès que era també doctorand en Història, que es va mostrar escèptica i a un jove historiador argentí, jueu, que em va preguntart qui s'ho havia inventat i amb quin propòsit( jo, i pet aprofundir en la realitat). En els tres casos però va ser una variant anterior , referida als segles.
.jpg)
