diumenge, 14 de juny del 2026

Espanya és cristiana i catòlica

El Catolicisme és essencial en la mentalitat espanyola. 

I el Barroc és pròpiament  l'art nacional d'Espanya, que per la seva llarga història té moltes expressions artístiques diferents, però l'art barroc no és sols el del seu apogeu i major esplendor, sinó també el que millor manifesta la seva ànima col·lectiva.  Aquí ens centrem en el Segle d'Or espanyol (1550 - 1650) i en l'època de la Unió Ibèrica (1580 - 1640), els cims cultural i polític, si be en sentit ampli és molt més extens, abarcant coses del Renaixement i altres i estenent-se des del 1500 fins a la segona meitat del segle XVIII. L'estil Barroc pròpiament dit surt amb el final del Concili de Trento (1545 . 1563) i perdura fins el 1750. 

"La vida és somni", títol també d'una obra de teatre de Calderón de la Barca, és un dels lemes del Barroc que contempla per una part l'esplendor, la bellesa i la felicitat de la vida eterna en el Cel en la visió beatífica de la Santíssima Trinitat, que és Amor, on s'hi arriba seguint a Jesucrist que és el camí, veritat i vida únics que permeten arribar-hi, en la companyia de la Verge Maria, Mare de Déu, els àngels i els sants, i la vida bona d'aquests a la Terra, per altra part experimenta un desengany i insatisfacció amb les coses merament d'aquest món amb el seu caràcter emporal, fins i tot efímer, i sovint fals i mera aparença, i medita sovint en la mort i el judici diví de resultat etern per aquells que es confonen i les idolaren, com si fossin la veritable i única realitat i com si haguessin de durar per sempre. La decepció dels barrocs amb la gent pecadora i el món pecador és molt intensa, ja que és un perill sempre present, trist, terrible i tràgic i que en el fons mostra una profunda lletjor, la de la maldat. Aixíestem avisats per a la nostre vida en aquest món de proba i en general vall de llàgrimes i això és positiu, ja que ens fa reflexionar i esmenar-nos, fugint de les vanitats del món i abraçant les belleses de la vida cristiana en el seguiment de Crist i a l'empara de l'Església Catòlica, on més actua l'Esperit Sant, que ens condueixen ben preparats a la trobada amb el Pare Celestial. Tot un pla de vida. 


L'Últim Sopar, Joan de Joanes, 1550 - 1562






















El cavaller de la mà al pit d'El Greco, 1579


























Altar del Saníssim Crist de La Laguna, Illes Canàries, 1580 
























L'enterrament del comte d'Orgaz, El Greco, 1588







































Vista de Toledo, El Greco 1598 







































Crist crucificat de Velázquez, 1632 





































La rendició de Breda o Les llances de Velázquez, 1634 




























Un estanque en el parque del Buen Retiro, Juan Bta. Martínez. del Mazo 1637







































Vista de Saragossa, Juan Bta. Marinez del Mazo, 1647



















El somni del genet, Antonio de Pereda 1655 

























Les menines o La família de Felip IV de Velázquez, 1656 

































Paisatge amb figures, Ignacio de Iriarte, c. 1660






















Paisatge amb caçadors, Ignacio de Iriarte, 1660























"Finis gloriae mundi" de Juan de Valdés Leal, 1672


Altar major de l'església de Sant Nicolau a València, 1673


























La Immaculada Concepció de Murillo, 1678 








































La Trinitat celestial i la terrenal, Murillo 1681







































Església de Betlem a Barcelona, 1680 - 1730











































Retaule major de Santa Maria d'Arenys de Mar, 1706 - 1711 










































Santa Capella d'El Pilar a Saragossa, 1750 - 1765 
























La mentaliat espanyola, imbuïda de Catolicisme, és una de les maneres correctes de veure el món i de viure en ell en la veritat i la realitat i sense perdre de vista l'horitzó final de Déu i de l'eternitat. 

dijous, 11 de juny del 2026

Catalunya cristiana i catòlica

Catalunya al llarg dels segles: 


St. Cristòfol de Beget, arquitectura romànica del segle XII, exterior i interior 


























































El Romànic és l'art nacional de Catalunya.


Orant de St. Quirze de Pedret, preromànic s. IX - X

























Tapís de la Creació, catedral de Girona, c. 1100




















Crist en Majestat , St. Climent de Taüll, romànic de la Vall de Boí, any 1123

























Crist i els apòstols, La Seu d'Urgell, c. 1130  


















Majestat Batlló, Crist en majestat a la Creu, c. 1150

























Davallament de la Creu, Sta. Eulàlia d'Erin la Vall, 1175 



















Un possible aspecte proper a l'original de la Mare de Déu
de Montserrat, imatge romànica de finals del segle XII


























Imatge de la Mare de Déu de Núria, c. 1200

























Davallament de St. Joan de les Abadesses, c. 1250




















I Catalunya que ho ha sigut, i especialment en el moment del seu màxim esplendor als segles XIII i XIV, i que ho segueix essent desprès de 2 000 anys, ha de seguir essent-ho en tot el seu futur, perquè Catalunya serà cristiana catòlica o, en cas contrari, ja no serà, com deia el bisbe Josep Torras i Bages.

dimecres, 10 de juny del 2026

La silueta de Catalunya

L'horitzó i els símbols de Catalunya:



La basílica de la Sagrada Família, amb la visita del Papa Lleó XIV, 10 juny 2026, en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí (1852 - 1926), el seu arquitecte. Ja abans el Papa Benet XVI va passae per inaugurar-la oficialment el 7 de novembre del 2010. 



Junt amb la Sagrada Família de Barcelona l'altre gran símbol de Catalunya és la Mare de Déu de Montserrat, entronitzada en el massís del mateix nom, presidint tot el país català, de la que és la principal patrona, amb la seva festa el 27 d'abril.



El massís de Montserrat, amb la seva abadia benedictina, centre geogràfic i sobretot centre espiritual de Catalunya, amb la seva imatge de la Moreneta, una de les tradicionals marededéus negres que hi ha al món, advocació patrona de Catalunya, que el Papa Lleó XIII va fer oficial el 1881, i que desprès de la Guerra Civil  va ser reinstaurada solemnement en el seu tron muntanyenc el 1947. Entre altres la va visistar destacadament el Papa St. Joan Pau II el 7 de novembre de 1982.


Aquests són els principals paisatges de l'horitzó asserrat de Catalunya, però n'hi ha d'altres, com el Sagrat Cor del temple expiatori del Tibidabo, el santuari de Núria, les catedrals de les 4 capitals de província catalanes, l'església i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, la basílica santuari de Meritxell a Andorra, la Seu d'Urgell, les esglésies romàniques de la Vall de Boí i molts més.

Perquè com deia el bisbe Josep Torras i Bages, el poble català és catòlic i "Catalunya serà cristiana o no serà". I és així.

dilluns, 8 de juny del 2026

Els papes del meu temps

Amb motiu de la visita del Papa Lleó a Espanya.

El Papa Lleó XIV al Congrès dels Diputats de Madrid, 8 juny 2026,
on va fer un discurs mot valent i de molt alta categoria intel·lectual 

Els papes de la meva vida:

1939 - 1958 Pius XII (1872 - 1958), Eugenio Pacelli, el del meu naixement i bateig (1954), no en tinc cap record

1958 - 1963 St. Joan XXIII (1881 - 1963), Angelo Giuseppe Roncalli, va ser el qui va convocar (1959) i inaugurar (1962) el XXI Concili Ecumènic Vaticà II (1962 - 1965), la gent el coneixia com "el Papa bo" pel seu tarannà obert i simpàtic, en el seu temps vaig rebre la primera comunió (1961) i la confirmació (1963), en recordo vagament alguna cosa i força bé la mort i l'enterrament  

1963 - 1978 St. Pau VI (1897 - 1978), Giovanni Montini, va continuar i acabar el Concili, va sortir de Roma anant entre altres llocs a Terra Santa (1964),  l'Índia (1965) i a finals del mateix any a Estats Units, on va parlar davant l'Assemblea General de l'ONU, Uganda (1969) i una volta al món (1970), va trobar-se en un parell d'ocasions amb el patriarca ortodox Atenàgores, i ells dos van aixecar les excomunios mútues del 1054, va ser el de l'encíclica Humanae Vitae (1968), el Papa de la meva adolescència i joventut

1978 Joan Pau I (1912 - 1978), Albino Luciani, un Papa efímer, la seva mort un mes desprès de ser escollit va tenir un gran impacte

St. Joan Pau II a Barcelona, novembre de 1982

1978 - 2005 St. Joan Pau II (1920 - 2005), el polonès Karol Woytila, primer Papa no italià des de 1523, un dels papes de mandat més llarg, un infatigable viatger que va visitar pastoralment la majoria de països del món, convocant grans multituds i sobretot jovent, va patir un atemptat i va ser greument ferit d'un tret a Roma  el 13 de maig de 1981 però afortunadament es va recuperar i va poder tornar a la seva activitat al cap d'uns mesos, el Papa de gran part de la meva vida 

Benet XVI a València, juliol 2006

2005 - 2013 Benet XVI (1927 - 2022), Joseph Ratzinger, el Papa intel·lecrual, un destacat teòleg alemany, amb el que vaig ser ordenat sacerdot l'any 2010, el mateix any en el que al cap de poc va venir a Barcelona a inaugurar la basílica de la Sagrada Família, va sorprende molt la seva inesperada decisió d'abdicar voluntàriament el 2013, fet que no s'havia donat des de 1294 amb la renúncia de Celestí V, i ells dos són els únics papes que ho han fet. 

2013 - 2025 Francesc (1936 - 2025), Jorge Bergoglio, Papa argentí, molt popular i obert, accedí al pontificat desprès de la renúncia a continuar del Papa anterior, i per això i per algunes de les seves opinions i actuacions va tenir un pontificat una mica polèmic

2025 - ... Lleó XIV (n. 1955), Robert Previst, nord-americà i molts anys missioner a Perú, d'on té també la nacionalitat, matemàtic de formació i agustí de vocació, un Papa de molt alta categoria intel·lectual, el primer Papa de la meva edat i fins més jove que jo, acaba de fer una destacada visita a Madrid, a Catalunya i Canàries, amb gran èxit i que s'espera que doni molt de fruit. 

A dos d'aquests papes els he vist personalment, a St. Joan Pau II a la Missa a l'estadi del F.C. Barcelona el 7 de novembre de 1982, on vaig assistir junt a la meva germana Immaculada,  i a Benet XVI a la Trobada Mundial de les Famílies a València el 8 i 9 de juliol de 2006, on vaig assistir amb altres membres del bisbat de Vic ja que feia poc que havia començat el meu procès cap al sacerdoci amb el bisbe de Vic Romà Casanova, que va ser el que em va guiar, acompanyar i ordenar.

I tots aquests, com a bisbes de Roma i pontífexs universals de l'Esglèsia Catòlica, per a mi han sigut els veritables líders i dirigents del món en el meu temps, no els reis, presidents, secretaris generals ni primer ministes de països.

dimecres, 3 de juny del 2026

Sants que no fallen mai

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat

Al llarg dels dos mil·lennis des del naixement de l'Església amb la Pentecosta i el do de l'Esperit Sant, que es compliran exactament els propers anys 2030 o 2033, segons les úniques dates possibles per la crucifixió de Nostre Senyor Jesucrist, que són el 7 d'abril de l'any 30 o bé el 3 d'abril del 33 (1), els cristians han recorregut no sols a  pregar a la Santíssima Trinitat divina, sinó també a buscar la intercessió davant d'ella. Es resa al Pare, al Fill, és a dir a Jesucrist (2), i a l'Esperit Sant, però també s'ha buscat la mediació de la Verge Maria, Mare de Déu, dels àngels i dels sants, sobretot en el principi els màrtirs, que havien demostrat la seva fe fins a acceptar la mort per ella i per tant la seva santedat.  

Tots els sants preguen i intercedeixen per nosaltres des del Cel i podem recòrrer a ells sempre que ho necesitem per algun motiu espiritual o temporal, per tal que presentin les nostres súpliques davant Déu, amb el convenciment de que Ell els hi ho concedirà tant pels seus mèrits com per la humilitat del suplicant. I des de ben aviat es va veure que es podia pregar a determinats sants per unes causes o per altres, i que aquesta  creença hagi persistit al llarg dels 20 segles de la Història de l'Església mostra que està fonamentada.

Es més, a part de Jesús i de Maria, hi ha uns sants, començant per Sant Josep, l'altre membre de la Sagrada Família i el més gran de tots els sants desprès de la Mare de Déu, que han tingut la fama de no fallar mai en la resposta a les peticions que se'ls hi fan, és a dir que Déu els hi concedeix tot allò que li demanen per algú que ha recorregut a ells, sempre naturalment que sigui bó i segons la voluntat de Déu. O que en alguns casos per ells obtenim també miracles i providències que si no poden ser les demanades, per no ser-nos convenients, són millors i més adequades en relació al problema o dificultad. Però que no queden mai desateses. Per això se'ls invoca sobretot per a situacions molt greus, desesperades o aparentment impossibles i sempre s'obté la solució. 

El primer és Sant Josep (s. I aC - c. 20)


Santa Teresa de Jesús deia d'ell "el sant que no li havia fallat mai" en les seves peticions. 


El segon, Sant Judes Tadeu (c. 10 - c. 65) 


Segons la tradició, el mateix Crist es va aparèixer a una santa a principis de l'Edat Mitjana i li va dir que veia que pocs resaven a Judes Tadeu, probablement per la coincidència del seu nom amb Judes, i que volia que a ell també es recorrís com a als altres apòstols i que per això el faria el patró de les causes impossibles. I des de llavors ha tingut molta devoció, especialment encomanant-li problemes sense solució, que troben auxili a través seu. 



Sant Antoni de Pàdua (1195 - 1231) 


Va tenir el do de portar el Nen Jesús als braços i va fer molts miracles en vida i molts més des del Cel i té molta devoció popular entre els fidels, que recorren a ell en moments crítics i desprès li agraeixen el resultat de la seva intercessió. 


Santa Rita de Càssia (1381 - 1457) 


Una altre gran santa dels impossibles, de gran devoció entre els creients i que segons es diu, tampoc falla mai quan a ella es recotre perquè intercedeixi davant Déu. 



I Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898), sant maronita del Líban.


De miracles espectaculars tant en vida com des del Cel, és el sant amb més miracles documentats, vora 40 000, i els fa com en vida no nomès per catòlics sinó també per altres cristians, musulmans, jueus i d'altres religions i fins a ateus, si amb fe recorren a ell. 

I és que Déu no els hi nega res en el Cel perquè ells no li van negar res a la Terra. 

dimarts, 2 de juny del 2026

Frases per reflexionar

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat

"La vida bona és la bona vida", atribuït a un filòsof grec antic. 

"Senyor, feu-me cast, però encara no" (St. Agustí, al qui li costava de sortir de la seva vida pecadora)

L'èxit en la vida és tenir una bona relació amb Déu, i deixar-se salvar i
santificar per l'acció de Jesucrist i de l'Esperit Sant que actua en l'Església

"Us dono gràcies Senyor per haver permès fer allò que heu prohibit", frase atribuïda a un sant. Si és cert que la va dir es deu referir al fet que Déu no castiga immediatament el pecat comès sinó que dona temps per al penediment i la conversió, ja que sinó pràcticament ningú es salvaria perquè n'hi ha ben pocs fins entre els més grans sants que no hagin comès mai un pecat mortal, si és que n'hi ha alguns per un do diví excepcional. 

"Quan un es fa cristià adquireix de sobte una edat de dos mil anys" (G.K. Chesterton) 

Un cardenal papable de principis del segle XX va afitmar públicament, potser perque no volia ser escollit o perquè era la seva intenció real, o més aviat com a broma, que si era elegit prendria el nom de Tigre, i per tant seria el Papa Tigre I. "Si hi ha tants Lleons per què no hi pot haver-hi un Tigre?" es diu que va comentar. 

"Però seguiu, que qualsevol hora és bona per lloar Déu" - un bisbe forani desprès de tenir una reacció de sorpresa indignada al veure que uns sacerdots de la seva diòcesi estaven resant laudes a les 4 de la tarda

Un sacerdot li va comentar a un altre que a diferència d'ell portava alçacoll "Veig que portes la matrícula" i aquest li va contestar "Si els cotxes han de portar matrícula, perquè no podem els sacerdots portar matríicula?", referint-se tots dos al collet de capellà. 

"Perquè em vau escollir a mi, tant insuficient en aquestes coses?" - li va preguntar una vident a la Verge en una aparició a Medjugorje, "Saps? Jo no escullo sempre els millors" diu que li va respondre Maria. I un sacerdot que ho va sentir a dir va comentar "Mira, fa igual que el seu Fill". 

"Qui fa voluntariament i conscientment un pecat venial és més descarat en la seva actitud que qui en fa un de mortal" opinió  d'un sacerdot influent a les xarxes socials. 

"A partir d'ara ja no deixaré les coses per demà... demà començo",un propòsit de canvi de vida. Una cosa és el que es diu i una altra el que es fa. 

diumenge, 31 de maig del 2026

L'importància del dejuni

En la tradició espiritual cristiana el dejuni sempre ha estat important. 

Ja Nostre Senyor deia als apòstols "Els d'aquesta classe només surten amb oració i dejuni" referint-se a un tipus especial de dimonis impurs que ells no havien aconseguit expulsar d'uns posseïts. I l'oració i el dejuni poden ser el de la víctima, com a condició necessària de ser sanada, o el d'ells per tal que la seva acció sigui eficaç  i encara millor si és el de tots. 

Com es diu, el dejuni per un catòlic és un acte d'amor i sacrifici

El dejuni, que és una neteja del cos, per recuperar-se, fer reparacions i desintoxicar-se, també és un gran aliment per l'ànima, a la que prepara per a deixar-se guarir i transformar per Déu i per crèixer així espiritualment, i a la que a més ajuda a veure més clar i més profundament al món i als altres, especialment ajudant-la a obrir-se a l'alteritat, percatar-se de les semblances i diferències i albirar més en les diferents visions i formes de vida, diferents a les seves ptòpies. Perquè "quan dos fan el mateix no és el mateix" com diu la dita llatina, davant allò mateix fet per tu o per un altre hi ha, o hi poden haver, distints motius, experiències, vivències, sensacions i objectius. Igual que la persona impura veu cossos i la pura veu ànimes, una cosa molt semblant passa amb el golut que no s'està de res i menja a totes hores i en excès, i al continent i abstinent, que refrena aquesta necessitat vital als seus justos límits, allà on és sana i beneficiosa. Un, el primer, es veu a si mateix o a la projecció dels seus desigs i capricis o ni que sigui les seves pròpies idees de com és com ha de ser o vol que sigui l'altre i en el límit de la impuresa junt a la gula arriba a cosificar-lo, i si va unit a l'orgull a negar-lo com a ésser igual i viu, amb la seva voluntat, consciència, llibertat i visió del món, mentre que el segon comença a captar i intuïr l'enigma i el misteri de l'altre i del seu ambient, tan bàsicament iguals però tan profundament diferents en sensacions, emocions i sentiments, i en sentit i significat, per a ell. Obrir-se a conèixer-ho és com un admirat descobriment de nous móns sencers, perquè cada persona és un món, i és que hi ha molts móns diversos en el nostre món comú, tants com persones vives o més encara tants com éssers humans, homes i dones, han viscut, viuen i viuran en un futur. Quedar-se nomès en la pròpia perspectiva és pobre i poc intel·ligent, tots ens poden ensenyar i de tothom es pot aprendre. 

Controlar-se, relativitzar-se i fins limitar-se un mateix, amb la castedat, el dejuni i la humilitat, és allò que ens permet obrir-nos a Déu, als altres i a la realitat i és allò que de veritat ens fa sentir vius, ens realitza i ens guareix de les nostres manques i ferides, espirituals, psicològiques i fins i tot físiques. I és molt adequat davant de Déu sempre i davant els altres molt sovint al llarg de la nostra vida però sobretot a la joventut quan anhelem trobar, conèixer, obrir-nos a la nostra parella i així compartir i estimar, i quan ens anem fent grans i és d'aplicació general allò que St. Joan Baptista deia de Jesucrist: "Cal que jo minvi i que Ell creixi".

Per descobrir  l'altre, com per descobrir  Déu, cal la nostra col·laboració mitjançant una preparació adequada, treure
 el centre del propi jo, obrir-sea la trascendència i a l'amor, que van molt units, i arribar a trobar i estimar Déu en l'altre

 I sí aquesta és la nostra decisió fins arribar a l'ideal de "Ja no sóc jo qui visc sinó Crist qui viu en mi" de St. Pau, cal tenir en compte que això, igual que la fe, no ha de ser sols un pensament, un sentiment o un desig, sinó que s'ha de viure i per això s'ha de traduïr en actes, com deia Sta. Teresa d'Àvila  "Obres, obres, vol el Senyor" i afegia que a Jesús també se'l podia trobat treballant entre olles a la cuina. Tot el que fem pot ser santificat i ens cañ fer-ho així. Creu en Déu qui es posa sempre en presència de Déu, hi està a gust i agraït l'estima, l'obeeix de bona gana i vol fer la seva voluntat, li dona culte, el rep en els sacraments i l'adora, i hi parla en l'oració, de la mateixa manera que creu en l'amor qui estima i es deixa estimar o creu en el perdó qui perdona i es deixa perdonar, l'amor a Déu es manifesta en la vida i en l'amor als altres per amor a Déu, és a dir estimar Déu en els altres que Ell ens presenta a la vida, el proïsme. 

I per poder fer això hi hem de posar els mitjans, i el dejuni és un gran mitjà, que amb l'ajuda de Déu, ja que sense Ell res podem, ens pot ser concedit, en els moments i graus que pertoca, com un gran do que ens fa molt bé a nosaltres i a tots aquells amb qui ens trobem a la vida per voluntat divina.