Períodes del segle XX (i III)

En l'estudi de les èpoques històrques en general, des de la Prehistòria fins ara però especialment en el detallat del segle XX,  he tingut al llarg dels anys alguns estímuls que no he seguit literalment no han tingut un influx directe però que m'han ajudat a plantejar-m'ho i m'han donat algunes pistes. En cito alguns: 

El retorn del mòdul lunar al mìdul de servei en òrbita lunar en el primer alunizage tripulat. En aquesta foto, encara  que
no s'hi veuen, hi estan tots els éssers humans vius el 21 de juliol de 1969, excepte un, el que la va fer,que durant un parell
de dies, i sobretot quan passava per l'altre cantó de la Lluna, va ser la primera persona realment sola i aïllada de la Història

Blaise Pascal (1623 - 1662): "La Humanitat és com un ésser humà que no mor i que sempre aprèn"

Immanuel Kant (1724 - 1804): "Amb la Revolució Francesa la Humanitat arriba a la seva edat adulta"

Gaston Berger (1896 - 1960): "L'home neix amorf i mor apàtic i entremig passa, en un otdre evolutu comú, per fases tenyides per tots els restants caràcters" (1)

Isaac Asimov (1920 - 1992): "La conducta i el futur d'un ésser humà individual o d'un peti grup és impredecible, però quan parlem de nombres molt grans d'individus passa a ser cada cop més calculable i previsible per possibillitat estadística, com en la llei dels gasos, i això és el fonament de la Psicohistòria, la matemàtica de la Història" (2)

Jacob Taubes (1923 - 1987): "Als anys 1960s la mentalitat social occidental predominant va ser apocalíptica, als 1970s escatològica i als 1980s gnòstica i és molt possible que fases així es vagin repetint en aquest ordre al llarg del temps" (3).

Aquestes i altres consideracions  no porten a concloure que la Història es repeteix com en els cicles dels grecs i indis de l'Antiguitat, ni en el similar "etern retorn" de Nietzsche, sinó que senzillament constatan que dins del caràcter lineal i definit de l'avenç del temps històric, de la Creació a la Fi del Món amb el punt central en Jesucrist, que divideix els temps en abans i desprès d'Ell i dona nom a l'Era actual i final, hi ha un pas per moments semblants, igual que passa amb els anys, que no repetint-se i significant un progrès de passat a futur a través del present, tenen una semblança repetiiva molt clara en les estacions d'hivern, primavera, estiu i tardor. És un avenç i progrès hel·licoidal, com en una molla. 

I per acabar, els 8 períodes de 16 anys, que en podriem dir "generacions" del segle XX: 

1901 - 1916

1917 - 1932

1933 - 1948

1949 - 1964

1965 - 1980

1981 - 1996

1997 - 2012

2013 - 2028

L'últim ja és del segle XXI però cal incloure'l perquè completa el cicle de 128 anys que, per pura casualitat afortunada, va començar just el primer any del segle (4). I semblaria que els nascuts en aquests períodes compartissin certes característiques comunes, peculiars del temps del seu naixement i dels seus anys formatius. 

I com em va dir un historiador al que n'hi vaig parlar al principi dels anys 1990s "I qui ho mou això... Déu?" (5). I sí, si realment és així ,ben segur que és segons la voluntat de Déu, que hauria volgut donar un ritme a la Història humana. I el cert és que en la Bíblia ja es parla d'un cicle d'uns 400 anys, un altre de 40 anys i encara se'n sembla endevinar un de 16 anys, per exemple en el cas d'Isaïes i el rei Ezequies.

El sistema aplicat al segle XX porta a algunes conclusions, algunes òbvies i fins evidents com  a Europa el paper protagonista de França al primer terç del segle, des de la Belle Époque al París dels anys 1920s em que venia a ser com el centre del món, passant per la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles.  I el d'Alemanya a l'últim terç de segle, amb el miracle econòmic alemany, l'Ostpolitik del 1970-71, l'entrada de la RFA i la RDA a l'ONU el 1972 i els Jocs Olímpics de Munic del mateix any amb la seva tragèdia, així com la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la reunificació d'Alemanya el 1990. 

Però també dona algun resultat inesperat i sorprenent com el paper d'Itàlia en el segon terç del segle XX, des del triomf del nazisme, seguint el camí del feixisme, a Alemanya el 1933, la invasio d'Etiopia, el paper decisiu, tot i que en sentit negatiu, d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial amb la seva inesperada i sorprenent ineficàcia militar i inoperància política, l'aventurada, i mprevisible i fracassada invasió d'Albània que va obligar a intervenir a Alemanya el 1941 als Balcans, retrassant molt i amb efectes decisius, per l'hivern rus, la invasió alemanya de la URSS, la lluita al nord d'Àfrica, sobretot a la Líbia italiana, entre alemanys i aliats, la invasió aliada de Sicília el 1943 i el progrès de la invasió per terra italiana el 1943-45, la caiguda del govern de Mussolini i el canvi de bàndol italià, el restabliment d'un petit govern feixista al nord d'Itàlia que nomès es sostenia aguantat pels alemanys...i a més el paper de Roma i del Vaticà, durant i desprès de la contesa bèl·lica, el canvi de monarquia a república el  1946, el neorealisme italià de la postguerra, la moda italiana de Roma i Milà, l'automobilistica,, el Tractat de Roma de 1957, els Jocs Olímpics de Roma el 1960, el Concili Vaticà II convocat el 1959 i realitzat entre 1962-65...  Aquest paper d'Itàlia quedava ocult pels seus fracassos, però aquest també poden ser decisius i definitòris, com ho van ser pels seus aliats de l'Eix. Però quan, com amb aquest sistema, saps on buscar es pot trobar per sobre de la seva aparent, i xocant, irrellevància en aquest període. 

I curiosament el Regne Unit i el món anglosaxó en general, Estats Units, les nacions com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda i la Commonwealth, quan han estat realment activats i en el centre de l'actualitat mundial ha estat en aquestes primeres dècades del segle XXI, especialment a partir dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington i les invasions d'Afganistan (2001) i d'Iraq (2003) i, junt amb Israel, la guerra contra Iran (2026), fets d'una gran gravetat i importància geopolítica. 

Del que es tracta es de tenir una visió més panoràmica, discutible com totes les teories, però que cal confrontar amb les dades històriques per veure quina adequació pot tenir i que se'n pot aprendre si es té en compte. 

(1) I si això passa amb l'ésser humà individual, es pot pensar que també pot passar amb la societat humana en conjunt 

(2) Tor i que això, al igual com les seves famoses Lleis de la Robòtica, va aparèixer en una novel·la seva de ciència-ficcio,  Asimov pensava que era quelcom que es podia fer eventualment en la realitat, i aií ho va comentar més d'un cop en els seus escrits de comentaris, assaigs i divulgació. 

(3) A Taube sli va semblar descobrir-ho en el seu temps, però sembla clar que no ho limitava sols a 3, fins i tot s'intueix que en suposava com a mínim 4 de fases. Com que en aquesta i alguna altre frase cito de memòria, no estic segur de les 2 primeres, també pot ser que diguès que els 60s foren escatològics i els 70s apocalíptics, però sí que recordo que els gnòstnics van ser els 80s, i a més això ha de respondre a algun tipus de raó interna o derivada de la realita històrica, ja  sigui lòfgica o cronològica"

(4) Així els períodes del segle XXI van començar el 1997 i el seu nou gran cicle ha de començar el 2029.

(5) Amb aquest professor d'Història d'Institut col·laboravem escrivint un llibre sobre escacs que al final no es va publicar, i vam parlar molt de molts temes. A part d'una nota en una columna d'una revista el 1991, aquell any o eñ següent també li vaig comentar a una historiadora japonesa, la professora de japonès que era també doctorand en Història, que es va mostrar escèptica i a un jove historiador argentí, jueu, que em va preguntart qui s'ho havia inventat i amb quin propòsit( jo, i pet aprofundir en la realitat). En els tres casos però va ser una variant anterior , referida als segles. 

Una periodització del segle XX (II)

Seguint amb la temàtica d'una entrada anterior, d'una periodització del segle XX i la seva continuació fins ara, es veu que les combinacions proposades dels tres factors donen lloc a 8 períodes dins del cicle, cadascun d'ells de 16 anys, tenint en compte sobretot la influència dels fets destacats sobre la psicologia de la societat i viceversa. 

Dies de Nadal de 1968. Per primera vegada uns éssers humans veuen el seu planeta natal des de l'òrbita d'un altre
astre, la Lluna. I a més a la Terra era la Nit de Nadal i els astronautes radiotrasmeten una felicitació nadalenca bíblica

De moment aquests els deixo i passo a considerar les combinacions de 2 factors i d'entrada ja surten 4 periodes dobles: 

1901 - 1932

1933 - 1964

1965 - 1996

1997 - 2028

La característica d'aquests lapses de temps es veu sobretot en el seu moment central:

Pel primer, 1917, l'entrada d'Estats Units en la Primera Guerra Mundial, les aparicions de la Verge Maria a Fàtima i la Revolució Russa. 

Pel segon, 1949, l'establiment de l'OTAN, el naixement de la RFA i RDA, la bomba atòmica soviètica i el principi d'Adenauer com a canceller de la RFA, la proclamació de la Rep. Popular Xinesa a Beijing i la resistència de l'altra Xina a Taiwan i la independència total d'Irlanda

Pel tercer, 1965, el començament de la guerra del Vietnam, el moviment hippy i la contraculura als Estats Units, la revolució sexual a Occident,  el final abrupte del Voskhod tot i els seus èxits - Koroliov, el cervell de la Cosmonàutica mor el gener de 1966 - i l'inici del programa Gemini amb el que Estats Units supera a la URSS en la cursa a la Lluna, i el final del XXI Concili Ecumènic Vaticà II i la intervenció del Papa St. Pau VI davant l'Assemblea General de l'ONU   

Pel quart 2013 però aquest any encara és molt properr per dir què exactament va ser decisiu i determinant, perquè encara no hem acabat el període que va obrir i ens falta perspectiva històrica, i tampoc tenim clar si alguna cosa molt important s'hi va gestar.
.

En el ben entés que aquesta centralitat no es limita a un any concret sinó que aquest s'usa com a emblema, si bé es podria dir que seria més encertat fer l'estudi dels anys 1914 - 1919 pel primer, 1946 - 1951 pel segon, 1962 - 1967 pel tercer i 2010 - 2015 pel quart. On això és més clar és el primer període ja que coincideix exactament amb la Gran Guerra europea des del seu inici fins el Tractat de Versalles, en el segon tenim l'inici de la postguerra de la Segona Guerra Mundial, en el tercer el gran canvi de mentalitat de mitjans dels 60s amb el 1968 a tocar, i que s'hi podria incloure, i el quart encara s'ha de veure tot i que inclou l'inici de les revoltes àrabs quasi al principi i la gran crisi migratòria sobre Europa a l'any final.

I una altre cosa que es pot destacar és que per altres consideracions, l'època més interiorizada i introspectiva sembla ser la 1965 - 1980, amb el retraïment i com retrocès dels 70s, i la més exterioritzada i volcada a la societat i al món la de 1917 - 1932, amb els coneguts "feliços anys 20s".

Finalment i tot i que parlant d'estereotips, l'època més pròpiamentt "femenina" en la seva forma tradicional va ser la de 1949 - 1964, els anys 50s i la primera meittat dels 60s, mentre que la més destacadament masculina segons el concepte comú de sempre foren els anys 1997 - 2012, la primera dècada del nou segle XXI. 

Períodes del segle XX (I)

Especulacions històriques sobre el segle XX i el que portem del XXI

Reflexionant sobre els esdeveniments del segle passat, trobem que hi ha hagut uns anys decisius, dels que 1973 i 1989 són els més clars, per haver marcat profundament la seva època i la història posterior. Abans que aquests ho foren també el 1957 i 1941 i desprès ho va ser el 2005, ja al segle XXI. 

Una gran fita de la Humanitat al segle XX: éssers humans a la superfície de la Lluna entre 1969 i 1972

En un altre aspecte diferent, més concret per al seu temps, també foren importants els anys 1917, 1933, 1949, 1965, 1981 i 1997, que significaren l'inici de novetats, concretament de nous períodes. 

A partir d'aquests i d'altres fets, podem formar un panorama especulatiu, inicialment trobant tot un cicle, el cicle actual ja a punt d'acabar, que va començar l'any 1901, coincidint per casualitat amb l'inici del segle XX, i que per diverses consideracions podem pressuposar que s'acaba l'any 2028, estant com queda dit gairebé al final del mateix, cosa que es nota. I el 2029 ja hauria de començat un cicle diferent, tot i que els canvis no es veuen d'un dia per un altre, però hi son. 

Desglossant-ho, es pot dir que de 1901 a 1964 es va viure una època de reaccions vives, ràpides, espontànies i improvisades, corresponent a una mentalitat més infantil o juvenil, de la immediatesa de les respostes als estímuls, amb una vida més superficial, variable i exterioritzada. En canvi des de 1965 vivim en un estil de vida més adult, més seriós, estable i profund, de reaccions més lentes per interiorizades, complexes i calculades, fruit de tenir en compte l'experiència i de considerar la previsió de les conseqüències (1).

Alhora entre 1949 - 1980 i també de 1901 a 1916 i des de 2013 fins ara, la vida de la gent ha sigut més passiva i observadora, com d'espectadors dels esdeveniments, mentre que del 1917 al 1948 i de nou del 1981 al 1996 la vida comuna va ser més activa, participativa i transformadora del món (2).

Finalment, de 1933 a 1996 es va viure un període més subjectiu, emocional i nerviós, més de sentiment i d'excitació i per tant més segons l'estereotip femení, mentre que de 1901 a 1932 i de 1997 fins ara i l'acabamen del cicle, la mentalitat ha estat més objectiva, més freda, més de pensament i lògica, més segons l'estereotip masculí tradicional. 

I tot i que els valors religiosos i morals són universals i eterns, per jutjar amb més justícia o com a mínim per entendre les motivacions dels líders, governants, intel·lectuals i població en general, que a vegades avui dia ens poden resultar incomprensibles - com moltes coses de l'època del primer quart del segle XXI li resultaran a gent d'altres èpoques futures -  cal situar-los en el context dels corrents dominants del seu temps, cosa que permet comprendre'ls millor i de forma més matisada i ajustada a la realitat, i que a més pot ser un alleujant o un agreujant per les seves ideologies i accions. 

NOTA. Tot i que no relacionat directament amb aquest estudi personal d'aquest període temporal del que he viscut quasi 3/4 de segle, cito, en una selecció molt àmplia,  alguns llibres que presenten estudis similars o paral·lels, intents diferents de trobar el ritme de la Història de la Humanitat, tot i que el que aquí exposat n'és totalment independent i basat en altres teories i consideracions:

Apocalipsi (96) de St. Joan 

El Pastor (s. II) d'Hermas* 

Ekklesiastike Historia (325) d'Eusebi de Cesarea 
La Ciutat de Déu (426), de St. Agustí 
Muqaddimah (1377), d'Ibn Khaldun 
Scienza Nuova (1725) de Gianbattista Vico 

Esquisse d'un tableau historique des progrès de l'esprit humain (1795) de Nicolas de Condorcet 

Vorlesungen über die Philosophie der Weltgeschichte (1830) de G.W.F. Hegel 

Cours de philosophie positive (6 vol, 1830 - 1842) d'Auguste Comte** 

The Origen of Species (1859) de Charles Darwin 

Paris au XXe siècle (1860/1994) de Jules Verne 

Rossiya i Evropa (1869) de Nikolai Danilevsky

Kunstgeschichte Grundbegriffe (1915) de Heinrich Wölfflin 
Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918, 1922) d'Oswald Spengler 

Bolshie tsikly konyunktury (1925) de Nikolai Kondratiev 

A Study of History (12 vol, 1934 - 1961) d'Arnold Toynbee

Social and cultural dynamics (1937 - 1941) de Pitirim Sorokin 

Business cycles: A theoretical, historical and statistical analysis of the capitalist process (1939) de  Joseph Alois Schumpeter 

Manual de Història Eclesiástica (1942) de Bernardino Llorca  

Foundation (1951) d'Isaac Asimov*** 

La matemàtica de la Història (1951, 1968) d'Alexandre Deulofeu

"La longue durée" (1958) article de Fernand Braudel sobre una tesi seva de 1949

La teoria del cicle social (1959) de Prabhat Ranjan Sankar 

The structure of scientific revolutions (1962) de Thomas Kuhn 

Human Society, vol 2 (1967) de P.R. Sankar 

Le défi américain (1967) de Jean-Jacques Servan-Schreiber

The Coming of the Golden Age (1969) de Gunther Stent 

Future shock (1970) d'Alvin Toffler 

The next ten thousand years (1974) d'Adrian Berry 

"Eternal metaphors in Paleontology" (1977) article de Stephen Jay Gould

The downfall of capitalism and communism: A new study of History (1978) de Ravi Batra 
Le défi mondial (1980) de Jean-Jacques Servan-Schreiber

The third wave (1980) d' Alvin Toffler 

Change!; Seventy-one glimpses of the future (1981) d'Isaac Asimov 

The Age of Empire: 1875 - 1914 (1987) d'Eric Hobsbawn

The rise and fall of the Great ^Powera (1987) de Paul Kennedy 

Generations: The History of America's Future: 1584 to 2069 (1991) de William Strauss i Neil Howe

Le nouveau Moyen Age (1993) d'Alain Minc 

The Age of Extremes: 1914 - 1991 (1994) d'Eric Hobsbawn 
Das Christentum: Wesen und Geschichte (1994) de Hans Küng 

Macrohistory and macrohistorians (1997) de John Galtung i Sohail Inayatullah 

Alguns d'aquests llibres els he llegit en traduccions al castellà però de la immensa majoria nomès en tinc referències, resums o notícies, de les teories que exposen. I tot i que alguns poden haver-me servit per donar crèdit a la possibilitat de teories cícliques socials i històriques, el que he exposat no en depen en absolut sinó que és totalment original, i en tot cas té referències remotes en altres llibres no directament relacionats amb el tema, que si de cas citaré més endavant en altres articles. 

* Llibre en que es proposa l'evolució natural i humana de jove a vell 'éssers i societats i la intervenció divina renovadora
** Amb la llei dels 3 estadis en l'evolució de la Humanitat

** Llibre de ciència-ficció, però en el que es proposa la Psicohistòria, amb la teoria que si bé la conducta d'un individu o d'un grup és imprevisible, la d'un gran nombre de persones es pot esudiar estadísicament com en el cas dels gasos. Asimov també va fer prediccions molt encertades sobre el futur. 

(1) Vindria ia a correspondre a l'instint primari d'un nen que quan troba un bassal d'aigua al camí la seva primera intenció és de trepitja-lo, mentre que en un adult l'instint és el d'evitar-lo. Un nen educat, obedient, intel·ligent o prudent pot evitar mullar-se el calçat reaccionant contra el seu impuls de fer-ho i també un jove o fins un adult pot vèncer la seva repulsió instintiva i repitjar-lo per fer broma amb amics o per donar la nota xipollejant i fent el brètol. El que aquí es senyala no és tant el resultat, que també, sinó la immaduresa o maduresa vital subjacent. Cal tenir present allò que diu que quan dos fan el mateix, no és el mareix.

(2) De nou, es poden haver fet puntualment i localment experiments a la contra, però no anaven amb el gran flux del seu temps i per això no quallaren, foren negatius i fins contraproduents o bé d'efectes limitas, efímers o merament testimonials, a conracorrent.  

Kierkegaard i els nivells de la vida humana

Els tres estadis de la condició humana de Kierkegaard: 

El filòsof danès Søren Kierkegaard (1813 - 1855) distingia 3 estadis de l'ésser humà, que pròpiament debien ser 4, amb un quart que no arribaria ni al tercer, que ell no considerava. 

Kierkegaard era, junt amb Schopenhauer i Kant, els que de jove coniderava com a filòsofs moderns 

El tercer i més elemental era l'estadi estètic: la persona buscava la bellesa en la seva vida, física, ambiental, de les accions, l'elegància...

En segon lloc, més alt, estava l'estadi ètic, on ja més que la bellesa importa la qualitat moral, producte d'una reflexió ètica sobre un mateix i sobre el món, basant-se en valors 

I el primer lloc, el més alt, és per l'estadi religiós, on el que importa més és la relació amb Déu, l'únic Déu real, viu i veritable, és a dir el de la Revelació a la Bíblia, i la vida espiritual interior.

Cada estadi és una superació de l'anterior, el suposa i el supera. Els pols de cada estadi són el bell i el lleig, el bó i el dolent, i en ell grau màxim Déu i la gràcia i el pecat i el diable. 

L'ésser humà pot mirar la vida de dalt a baix (visió estètica), recta (moral) o de baix a dalt (religió), i entre aquestes visions s'hi pot pujar o, tristament, també s'hi pot baixar. 

Cal viure la nostra existència terrenal al nivell més alt, és a dir oberts a Déu i a l'eternitat, i amb bona relació amb Ell. 

Maneres de resar (II)

La Novena Exprès de Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997).

 De Sta. Teresa de Calcuta es diu que quan ella i les seves monges tenien una necessitat urgent feien el que en deien la "Novena exprès". 

Aquesta consistia en resar tota la Novena seguida, una rere l'altre, amb la petició .

I desprès, just a continuació, resaven una acció de gràcies per la petició concedida. 

Naturalment això nomès ho feien quan la necessitat era molt imperiosa i immediata, com demanar que no ploguès mentre feien una reunió a l'aire lliure amb centenars de persones congregades i el temps anenaçava tempesta forta. No la feien per a coses no greus o ajornables, i tampoc la feien per a elles mateixes, o almenys no per a elles soles, sinó per a altres. 

I segons es diu no els hi havia fallat mai, perquè com diu Nostre Senyor Jesucrist "si ho demaneu per mi, ho obtindreu" i "quan ho demaneu, creieu que ja ho teniu concedit i ho tindreu".  

Un gran exemple de fe, esperança i caritat de la gran santa! 

Maneres de resar (I)

La manera de resar del cardenal Richelieu (1585 - 1642), qui va ser el ministre principal a França entre 1624 i 1642 amb el rei Lluís XIII. I essent el veritable poder darrera el tron, ell mateix tenia un altre cervell gris, també religiós, al seu servei, el frare caputxí P. Joseph (1577 - 1638). 

Richelieu, al front de les tropes franceses al setge de La Rochelle

Es diu que el bisbe (1607) i cardenal (1622) Richelieu essent un home molt ocupat pels afers d'Estat i havent de resar, com eclesiàstic, l'Ofici de les Hores complet, va idear un sistema per complir amb la seva obligació religiosa i estar lliure i disposar de temps pels seus assumptes terrenals. 

Mitja hora abans de mitjanit se n'anava a la capella i es posava a resar totes les oracions prescrites pel dia, Laudes, Ofici de Lectura, Tercia, Sexta, Nona, Vespres i Completes, i amb una duració de mtja hora solia acabar a les 12 de la nit. 

A continuació, a partir de les 12 de la nit, resava tot l'Ofici del dia següent, el qual també li durava una mija hora, i un cop acabat se n'anava a descansar. Així en una hora nocturna havia resat tot l'establert per a dos dies, aquell i el següent, i a part d'assistir a una Missa normalment ben de matí, estava lliure durant dos dies per a les seves obligacions.

Evidentment no era l'ideal ni tampoc el normal, però almenys complia amb el seu deure com a persona ordenada (1). Un estil peculiar d'oració diària que ell justificava per la seva feina. I és que tothom fa el que li sembla que pot. 

(1) Un professor de l'ISCR Vic, Constantino Pérez, ja ens deia, en castellà, que "cumplimiento", com ja diu la paraula, és "cumplo" i "miento". Alguna cosa d'això hi ha. 

Una selecció de pel·lícules d'una altre època

Una cinemateca de pel·lícules de tot tipus dels anys 1949 al 1980. Són temps ja llunyans, si considerem que 2026 està més lluny de 1980 que aquest any ho està de 1936, però ara no sembla que les coses variin i canviin tant com abans. 

Déu és Amor i qui viu en l'amor viu amb Déu i en Déu

El temps de la selecció és un que en podríem dir "cristià" per a la societa occidental sobretot però per al conjunt mundial en general. L'he dividit en dos períodes de 16 anys, el primer de 1949 a 1964 que se'n pot dir més concretament "catòlic" i el segon, de 1965 a 1980 més general sense tanta especificitat, si bé segons com se'n podria dir "protestant", per ser el temps de les protestes en la societat i per una certa connotació d'aquesta mentalitat i també perquè va ser l'inici progressiu de la descristianització i de l'anomenada apostasia silenciosa moderna, que no esclataria d'una manera evident fins molt més tard, a les primeres dècades del segle XXI. Els centres dels dos períodes són els anys 1957 i 1973 respectivament, anys decisius per les conseqüències dels fets que en ells passaren, per l'estil del que abans i desprès, en els períodes anterior i posterior, representaren els anys 1941 i 1989. 

Aquesta selecció de pel·lícules de tota mena i de molts països mostra un enrelluc de la mentalitat que es vivia en aquell temps i curiosament això és encara més notori en els films de ciència ficció, d'humor i comèdia i encara en els històrics o situades en un passat molt llunyà, si bé naturalment, quan són espontànies i naturals i busquen reflecir una normalitat viscuda, es detecta molt bé en les pel·lícules de la  vida quoridiana i no sols les alegres i divertides sinó també les tristes, dramàtiques, melancòniques o tràgiques, per això val la pena posar-hi de tot per abarcar totes les emocions i vivències dels éssers humans. I això tot i tenint en compte que algunes o moltes puguin ser programades, ideològiques o basades en textos antics: per dir-ho d'una manera gràfica, uns films dels anys 1920s per exemple, reflecteixen la seva societat tot i que siguin històrics, clàssics, polititzats o propagandístics i el mateix passa en els dels anys 50s, 60s i 70s: la mentalitat del seu temps s'hi transparenta, igual que en els llibres, més enllà dels condicionants i potser encara més que els grans fets polítics i històrics, molts dels quals poden haver estat planificats, excepcionals, superficials i fins en oberta contradicció, voluntària o no, amb el pensament, emocions, sentiments i vivències predominants sociològicament en la gent. 

La selecció que he fet és aquesta: 

El temps de l'amor, el del present amorós i per tant del futur veritable

On the town (1949) 

Francesco, giullare de Dio (1950) 

All about Eve (1950) 

Destination Moon (1950) 

Journal d'un curé de campagne (1951) 

The Lavender Hill mob (1951) 

This is cinerama (1952) 

Singin' in the rain (1952) 

I confess (1953) 

Les vacances de M. Hulot (1953)

Bienvenido Mr. Marshall (1953) 

Gentlemen prefer blondes (1953) 

How to marry a millionaire (1953)

Tokyo monogatari (1953)  

La strada (1954) 

Marcelino pan y vino (1955) 

Historias de la radio (1955) 

Sissi (1955) 

The ladykillers (1955)

The seven year itch (1955)

Guys and dolls (1955)

Yokihi (1955) 

Bus stop (1956) 

Forbidden planet (1956)

Biruma no tategoto (1956) 

Paths of glory (1957) 

Mon oncle (1958) 

I soliti ignoti (1958) 

Muhomatsu no issho (1958) 

Les quatre-cents coups (1959) 

Die Brücke (1959) 

Pillow talk (1959)

On the beach (1959)  

The apartment (1960) 

The World of Suzie Wong (1960) 

Fray Escoba (1961) 

Lover come back (1961)

Breakfast at Tiffany's (1961)  

The misfits (1961) 

Splendor in the grass (1961) 

West Side story (1961) 

The parent trap (1961) 

The reluctant saint (1962) 

The wonderful World of the brothers Grimm (1962) 

A kind of loving (1962) 

Days of wine and roses (1962) 

Boys' night out (1962) 

The longest day (1962) 

The cardinal (1963) 

It's a mad, mad, mad, mad World (1963)

Becket (1964) 

Le gendarme de Saint Tropez (1964) 

Les parapluies de Cherbourg (1964) 

My fair lady (1964)

Man's favorite sport? (1964)  

Send me no flowers (1964) 

Dr. Strangelove (1964) 

Fail safe (1964) 

La societat comença a empendre un altre rumb pel futur, potser seguint un miratge

Le gendarme à New York (1965) 

The agony and the ecstasi (1965) 

Dr. Zhivago (1965)

Those magnificent men in their flying machines (1965) 

A man for all seasons (1965) 

The great race (1965)

Dr. Zhivago (1965)   

Blow up (1966) 

Three on a couch (1966) 

Fahrenheit 451 (1966)

One million years B.C. (1966) 

Les demoiselles de Rochefort (1967) 

Playtime (1967)

Helga - Vom Werden des menschlichen Lebens (1967) 

Valentin Katajews... (1967)  

Barefoot in the park (1967)

Guess who's coming to dinner (1967) 

Casino Royale (1967) 

The party (1968) 

Oliver! (1968) 

Charly (1968) 

The shoes of the fisherman (1968) 

2001: A space odyssey (1968) 

Planet of the apes (1968) 

Ma nuit chez Maud (1969) 

If today is tuesday this must be Belgium (1969) 

Take the money and run (1969) 

Nihonkai daikaisen (1969) 

Le genou de Claire (1970) 

Zabriskie Point (1970) 

The out-of-towners (1970) 

Love story (1970) 

When dinosaurs ruled the Earth (1970) 

En kärlekshistoria (1970) 

Tora! Tora! Tora! (1970) 

Trafic (1971)

Duel (1971) 

The Andromeda strain (1971) 

Silent running (1972) 

Solaris (1972) 

Sleeper (1973) 

Bad Ronald (1974) 

The little prince (1974) 

One flew over the cuckoo's nest (1975) 

Dersu Uzala (1975) 

Murder by death (1976) 

Al sur del Pacífico (1977)

Close encounters of the third kind (1977) 

Star wars (1977) 

Grease (1978) 

Moskva ne verit slezam (1979) 

Stalker (1979) 

Airplane! (1980) 

The gods must be crazy (1980) 

Fame (1980) 

La mentalitat d'aquells temps estava gairebé a les antípodes de l'actual., i això les fa tan interessants de recordar o d'explorar si no es coneixien. És com fer un viatge en el temps i explorar menttaliats diferents i alternatives a l'actualment predominant, que il·lustren per  contrast i comparació. I recordant aquella dita de "qualsevol temps passat fou millor", que no és literalment certa però té una certa dosi de realitat, cal tenir en compte que per dir-ho d'alguna manera més acurada, els temps passats, en els que nosaltres si els vam viure i les nostres famílies i veïns eren més joves, sempre fan la impressió de ser més innocents i ingenus que el present, i tot i que no sempre és el cas, sovint més nets i ordenats, més lluminosos i acolorits, el que se'n podria dir metafòricament menys entròpics. Cal reflexionar-hi.