dijous, 22 de gener del 2026

Els móns visible i invisible

El món visible, temporal i passatger, que és l'habitual 

En aquesta època en que el món, i especialment la societat occidental, fa aigües per tot arreu ens podem preguntar en què creuen els que no creuen com en el llibre In cosa crede chi non crede? (1996) que recull el diàleg que van tenir aquell any el creient cardenal Carlo Maria Marini (1927 - 2012) i el no creient escriptor Umberto Eco (1932 - 2016) el mateix any de la publicació. 

El problema és la falta de fe i l'actitud dels governants, líders polítics i econòmics i ideòlegs del món actual, que molt majoritàriament són no creients però aparentment creïbles per una societat credula i manipulable, perquè com afirmava G.K. Chesterton (1874 - 1936), qui no creu en Déu no és que no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot, com el famós cas d'un llibertí i lliurepensador anglès del segle XVII del que els seus mateixos contemporanis constataven estranyats i perplexos que excepte la Bíblia s'ho creia tot. El nostre Occident, dirigit per aquests no creients però que passen per creïbles i que són creguts, en els dos sentitits d'aquesta paraula,  també va per aquesta senda, donant cabuda a tota mena d'irracionalismes, orientalismes i ocultismes, fins i tot contradictoris i incompatibles entre si, però rebutjant la doctrina veritable coneguda, i fent a més l'opció de l'ateisme, que com diu el matemàtic John Lennox (1943) "és un conte de fades per a les persones a les qui fa por la llum". I és que com ja deia Blaise Pascal (1623 - 1662) "En el món hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure i prou foscor perquè qui no vulgui creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure o no creure i el fet de creure té mèrit i pot ser recompensat". 

En les terres de Catalunya on jo visc l'assistència a la Missa dominical, tan necessaria per a nosaltres, era força alta  encara a finals dels anys 1980s, durant tots els 1990s i fins i tot en els primers anys 2000s: Misses de diumenges i festius amb les esglésies plenes, famílies senceres i jovent incloent un bon nombre de jovent compromès en escolania, música i cants, en catequesis i peregrinatges i en casals. La davallada ha sigut molt accentuada i accelerada i avui dia nomès queden algunes parròquies i zones que ho conservin. Es pot dir que estem vivint la gran apostasia  que ha de precedir al temps final, la qual cosa no vol dir que la fi hagi de ser imminent, ja que el temps de Déu no és el dels homes. I és una apostasia silenciosa, perquè el diable, constatatnt el fracàs de les persecucions sagnants, ja que la sang dels màrtirs és llavors de molts nous cristians, ara sembla haver canviat de tàctica i utilitza el menyspreu, la marginació, la crítica i la burla i, especialment, l'astúcia de fer-se passar per bo, negant tot el seu passat i invertint  les posicions, acusant als altres de les seves pròpies maldats. En aquest moment històric vivim. 

El món invisible, el definitiu i més important 

La situació és que Europa, corrompuda i pervertida cada cop més des de fa dècades, és el continent més descristianitzat de tots, si no teni en compte Àsia que amb poques excepcions, com Filipines, Timor Oriental, Macau, Goa i el Líban, no ha sigut majoritàriament cristià des de fa mil·lenis i en moltes regions des de sempre. I dins d'Europa, excepte Txèquia i Estònia, el país més descristianitzat és Espanya. I dins d'Espanya, Catalunya i el País Basc són les zones més descristianitzades. Alhora que Catalunya és una de les zones amb més activitat diabòlica, amb més possessions, infestacions i obsessions demoníaques, i naturalment amb més temptacions i pecats  també, i amb més necessitat d'exorcismes. I és que com ja deia Benet XVI  (1927 - 2022), quan encara era el cardenal Joseph Ratzinger, el triomf del Cristianisme entre els  segles I i V va desdimonitzar el món, i els ídols i esperits malignes van perdre la seva força, i ara amb la descristianització creixent dels últims segles retorna l'activitat demoníaca manifesta, amb la única salvetat que al dimoni no li interessa fer-se massa evient perquè com ja s'ha dit el seu major triomf és fer creure que no existeix, per poder actuar amb major llibertat i sense oposicióde les víctimes i l'ambient (1) perquè només als qui ja te molt a les seves mans els sol inicitar obertament al mal, a tots els altres els presenta el mal com a bé o com a cosa lleu. Com s'ha dit també, l'àngel parla del temor de Déu abans i de la misericòrdia de Déu desprès del pecat, mentre que el diable fa a l'inrevès, parla de la misericòrdia de Déu abans del pecat i de la justícia de Déu desprès; un vol que no pequis i no pequis més i l'altre que ho facis i ho segueixis fent, el bo et vol en l'amor de Déu, el dolent pretèn portar-te a l'allunyament de Déu i si es possible finalment a la deesesperació. 

Però l'esperança que tenim és saber que Déu està al costat dels qui creuen en Ell i que no ens deixa mai de la seva mà, malgrat el que pugui semblar. Perquè, malgrat tots els pecats, guerres i maldats de la Humanitat,  Déu creu en l'home i en Jesucrist ha fet una aliança indestructible i irrevocable amb els éssers humans i això continuarà fins a la fi del temps garantint també que la seva Església, que és on més actua l'Esperit Sant fent present a Jesucrist en els sagraments i l'oració, a glòria de Déu Pare i per a la salvació de rots els qui shi acullen, als qui fa fills  i filles de Déu i els ofereix la Vida eterna, perdurarà fins el final i les portes de l'Infern no podràn contra ella.

(1) Parlant sols del món occidental el país més demoníac té fama de ser Haiti, del que es diu que els seus primers governants van fer un pacte amb l el diable  i li van lliurar el pais, i les ciutats més diabòliques segons els experts serien  New Orleans, Rio de Janeiro, Las Vegas,  Ciutat de Mèxico, San Francisco, Los Ángeles (i sobretot Hollywood), com també París, Torí, Montpellier...

dimecres, 21 de gener del 2026

Evangelitzant amb l'art. Pintura (II)

Algunes pintures famoses més de temes bíblics cristians 

La Creació d'Adam (1511) 
















Miquel Àngel (1475 - 1564) 



1626 Crist donant les claus del Regne del Cel a Sant Pere 









































Guido Reni (1575 - 1642) 




El somni de Jacob (1639) 

























Josep de Ribera (1591 - 1652) 



La temptació de Crist (1854) 





































Ary Scheffer (1795 - 1858) 




Ecce Homo (1871)



























Aparició del Sagrat Cor de Jesús a Santa Margarida Maria Alacoque (1880)













































Antonio Ciseri (1821 - 1891) 



Crist Consolador (1860) 





































Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)



El Sermó de la Muntanya (1877)



































Carl Bloch (1834 - 1890) 



Altres pintors: 

Cimabue (1240 - 1302) 

Gentile da Fabriano (c. 1370 - 1427) 

Antonello da Messina (1430 - 1479) 

Perugino (1448 - 1523) 

Bronzino (1503 - 1572) 

Juan Bautista Maino (1581 - 1645) 

Nicolass Poussin (1594 - 1665)

Juan Ricci (1600 - 1681)  

Philippe de Champaigne (1602 -  1674)

Eustache Le Sueur (1616 - 1655) 

Charles Le Brun (1619 - 1690) 

Juan de Valdés Leal (1622 - 1690) 

Giovanni Battista Tiepolo (1696 - 1770) 

Aleksandr Ivanov (1806 - 1858) 

Heinrich Hofmann (1824 - 1911) 

William-Adolphe Bouguereau (1825 - 1905)
 
Arnold Böcklin (1827 - 1901) 

William Holman Hunt (1827 - 1910)

James Tissot (1836 -1902) 

Walter Sallman (1892 - 1968) 

I alguns autors actuals: Tracy L. Christianson, Krystyn Brown, Giovami Gasparro...

dissabte, 17 de gener del 2026

Evangelitzant amb l'art (I). Pintura

Semblant a la paraula i l'escrit, l'art també pot tenir una funció evangelitzadora, mostrant la bona nova divina per la Humanitat en conjunt i per cada un de nosaltres en particular, si ens hi volem acollir i per tant l'acceptem, agraïm i vivim. Uns exemples: 


L'Adoració dels Mags (c. 1305)









 























Giotto (1267 - 1337) 




Entrada de Jesús a Jerusalem (c. 1320) 





























L'Últim Sopar (c. 1320) 






























Pietro Lorenzeti (c. 1280 - 1348) 






La Trinitat, c. 1411





































Andrei Rubliov (c. 1360 - c. 1430) 




L'Anunciació (1426) 

































Noli me tangere (1441) 









































Fra Angelico (c. 1395 - 1455) 




El Sant Sopar (1562) 





















Juan de Juanes (c. 1504 - 1579) 




L'enterrament del comte d'Orgaz (1588)







































El Greco (1541 - 1614) 






Crist crucificat (1631) 















































Diego Velázquez (1599 - 1660) 





Sant Joan Baptista nen (1650)













































La Trinitat celest i la terrenal (c. 1678)













































L'Assumpció de la Verge (c. 1680) 











































Bartolomé Esteban Murillo (1617 - 1682) 

dissabte, 20 de desembre del 2025

Religió i ciència ficció

De jove i fins a l'edat adulta era força aficionat a la ciència-ficció, a la que tornava ocasionalment com un gènere que obria horitzons a la ment, sobre l'estat actual de la ciència més avançada i una mica més, i sobre el futur. 
I en una ocasió almenys a un professor de Teologia li vaig comparar la seva assignatura a la ciència-ficció, en un treball escrit, i hi vaig especificar "no en el fons, però sí en la forma" i "així com la ciència ficció porta la ciència als seus límits, la Teologia també porta la Revelació als seus", "a l'especulació científica li correspon també l'especulació teològica" i "les dues, Teologia i ciència-ficció tenen la capacitat d'expandir la ment". I el professor ho va donat per bó i fins em va posar bona nota. 
El cert és que hi ha hagut i hi ha cristians, fins i tot algun eclesiàstic i algun religiós i fins i tot algun sant, que han escrit ciència-ficció, ja des d'antic, i també hi ha autors de ciència ficció que han escrit sobre la religió cristiana i sobretot la catòlica. Cito alguns exemples: 

1. Ciència ficció escrita per cristians: 

Utopia (1516) - St. Tomàs More

Civitas Solis (1623) - Tommaso Campanella 

Flatland (1884) - Edwin Abbott Abbott 

The Napoleon of Notting Hill (1904) - G.K. Chesterton 

The Flying Inn (1914) - G.K. Chesterton 

Out of the Silent Planet (1938) - C.S. Lewis 

Perelandra (1943) - C.S. Lewis 

That hideous strenght (1945) - C.S. Lewis 


2. La religió catòlica en novel·les de ciència ficció: 

The quest for Saint Aquin (1951) - Anthony Boucher 

The Star Diaries (1957) - Stanislaw Lem (1)

A Case of Conscience (1958) - James Blish 

A Canticle for Lebowitz (1959) - Walter M. Miller 

The Word to Space (1960) - Poul Anderson 

Pavane (1968) - Keith Rogers 

The Warlock Unlocked (1969) - Christopher Stasheff 

The Theology of Water (1982) - Hilbert Schenck 

Speaker for the Dead (1986) - Orson Scott Card 

Fiasko (1987) - Stanislaw Lem 

Hyperion (1989) - Dan Simmons 

Xenocide (1991) - Orson Scott Card 

The Sparrow (1996) - Mary Doria Russell 

Children of God (1998) - Mary Doria Russell 

Dante Dreams (1998) - Stephen Baxter (2) 

Altered Carbon (2002) - Richard K. Morgan 

The Magi (2009) - Damien Broderick 

The Book of Strange New Things (2014) - Michel Faber 

Tot i que alguns d'aquests llibres són crítics o qüestionables, i algún desagradable, n'hi ha que són simpàtics i admiratius. Nomès he exclòs de la relació els que m'han semblat blasfems o diabòlics, que afortunadament han sigut molt pocs, dos o tres, si bé molts dels llibres citats només els coneixo per referències i potser no mereixen estar en la llista, tot i acceptant que molts venen d'autors d'altres religions o ateus, un mínim que es pot exigir és una bona informació, veracitat, respecte i una certa comprensió i  bona voluntat envers la temàtica que tracten. És a notar que la majoria dels llibres de ciencia ficció que tracten del Cristianisme van directament al Catolicisme. 
També hi ha grans escriptors de ciència ficció que han sigut, o són, catòlics, i alguns catòlics devots com J.R.R. Tolkien (1892 - 1973) - si allò seu de la sèrie The Lord of the Rings es pot dir ciència ficció, perquè tira més a fantasia, com també la sèrie de Narnia de C.S. Lewis (1898 - 1963), però els dos gèneres són veïns i a vegades es barregen - com el propiament de ciència ficció Gene Wolfe (1931- 2019) i molts altres, alguns d'ells ex-catòlics com Stephen Baxter (1957). 
La majoria de llibres de ciència ficció sobre el Catolicisme tracten de sacerdots jesuïtes que alhora són científics i que descobreixen i sovint interactuen amb civilitzacions extraterrestres. Tan abundants són aquests casos que s'ha proposat fer un subgènere de la ciència ficció, "Jesuïtes a l'espai". Però com diu l'astrònom jesuïta Guy Consolmagno (1952), "la majoria de les descripcions dels jesuïtes són inadequades, venint d'idees errònies que la gent s'ha fet sobre ells". Això fa que siguin poc interessants o almenys molt menys interessants que sí la descripció dels jesuïtes i del Vaticà, que també hi sol sortir, fos correcta. 

(1) Només alguna ocasional referència i a més negativa i burleta en estil humor negre, com correspon a un autor ateu i comunista, però igual que les burles d'Aristòfanes sobre Sòcrates, tot són perspectives que almenys mostren quina és la recepció en determinats ambients, fins i tot els hostils. 
(2) Stephen Baxter és un catòlic que ha deixat de ser-ho, però no és impossible que per la gràcia de Déu acabi retornant, com és el cas de les actrius Nicole Kidman (1967) i Katie Holmes (1978), desprès del seu pas afortunadament temporal per una secta.

dissabte, 13 de desembre del 2025

Grans papes de la Història

Una relació d'alguns dels grans papes de l'Església Catòlica de l'Historia: 

Pius IX (1846 - 1878), primer Papa del que hi han fotos, 
i el del segon pontificat més llarg de la Història, 31 anys i mig

St. Pere (c. 1aC - c. 67) apòstol, papa entre 30/33 - 67, a Roma com a primer bisbe des de l'any 54. És també el Papa de pontificat més llarg. 

Sant Pere, retrat a les Catacumbes de Santa Tecla a Roma, segle IV

St. Climent Romà (92 - 100), bisbe de Roma i Pare apostòlic  Epístola als Corintis 

St. Hipòlit de Roma (+ 235), antipapa sant 

Silvestre I (314 - 335), papa en temps de l'emperador Constantí, I Concili Ecumènic de Nicea (325) i Cnnstantinoble la Nova Roma cristiana (330 - 1453) 

Marc I (336) i Juli I (337 - 352), primera celebració del Nadal a Roma, 25 desembre del 336

St. Lleó Magne (440 - 461), IV Concili ecumènic de Calcedònia (451), va detenir els huns d'Atila (452)

St. Joan I (523 - 526), va encarregar al monjo Dionís l'Exigu el càlcul de l'Era Cristiana (525) 

St. Gregori Magne (590 - 604), un dels més grans papes, Doctor de l'Església, "servus servorum Dei", Regla pastoral (591) i altres escrits, envia missioners a Anglaterra a convertir els angles, coonversió dels llombards  

Adrià I (772 - 795), estreta aliança amb el rei franc Carlemany (768 - 814)

Lleó III (795 - 816), va coronar emperador a Carlemany a la Missa de la Nit de Nadal del 800 a Roma 

Silvestre II (999 - 1003), el monjo Gerbert 'Orlhac, introducció d'avenços científics

St. Gregori VII (1073 - 1085), el monjo Hildebrand, reforma eclesiàstica gregoriana, perdó a l'emperador Enric IV penitent a Canossa (1077)  

Innocenci III (1194 - 1216), apogeu temporal del Papat 

Bonifaci VIII (1294 - 1303), primer Jubileu a Roma (1300), atemptat contra ell a Agnani (1303) 

Nicolau V (1444 - 1457), Biblioteca Vaticana i inici de la constrrucció de l'actual  Basíica de St. Pere 

Sixt IV (1471 - 1484), fa construir la Capella Sixtina 


El Papa Juli II (1503 - 1513), 
pintat per Rafael Sanzio, 1511
    Lleó X (1513 - 1521), també
     pintat per Rafael el 1518 
  

Gregori XIII (1572 - 1585), calendari gregorià (1582) 

Sixt V (1585 - 1590), Vulgata Sixtina (1590), la segona traducció llatina Vulgata de la Bíblia des de la de St. Jeroni c. 400, i un Papa molt especial, va posar un llibre de St. Robert Belarmino a l'Index i d'ell s'expliquen diverses anècdotes (1) 

Climent VIII (1590 - 1605), Vulgata Sixto-Clementina (1592), corregint els errors trobats a la Vulgata Sixtina, la Vulgata oficial definitiva fins la Nova Vulgata de 1979. 

Pius VI (1775 - 1799), la Revolució Francesa (1789 - 1795) i l'inici de Napoleó 

Pius VII (1800 - 1823), època de Napoleó (1799 - 1814/1815), que fet presoner el porta a la seva coronació com emperador però es corona ell mateix (1804), restauració de la Companyia de Jesús (1814), el Congrès de Viena (1815) i la Santa Aliança  

Pius IX, el primer Papa fotografiat 

Pius IX (1846 - 1878), dogma de la Immaculada Concepció (1854), aparcions de la Mare de Déu a Lourds (1858), Syllabus (1864), Concili Vaticà I (1869 - 1870), dogma de la Infal·libilitat Papal (1870), final dels Estats Pontificis (756 - 1870), el Papa reclòs voluntàriament al Vaticà (1870 - 1929) 


Fotos del Papa Pius IX (1792 - 1878)




Lleó XIII (1878 - 1903), encíclica Rerum Novarum (1891), doctrina social de l'Església 

Lleó XIII, primer Papa recollit en un video (1896). Nascut 
el 1810, és potser la persona més antiga que surt en un vídeo.
https://youtu.be/7B9iLrgHDis


St. Pius X (1903 - 1914), crisi modernista 

Benet XV (1914 - 1922), Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), aparicions de la Mare de Déu a Fàtima (1917) 

Pius XI (1922 - 1939), Guerra Cristera a Mèxic (1926 - 1929), Tractat de Letrà amb Itàlia i Estat del Vaticà (1929), Guerra Civil espanyola (1936 - 1939) 

Pius XII (1939 - 1958), Segona Guerra Mundial (1939 - 1945), conversió del rabí de Roma Israel Zolli, que pren el nom d'Eugenio en honor del Papa (1945), dogma de l'Assumpció (1954)   

St. Joan XXIII (1958 - 1963), inici del Concili Vaticà II (1962 - 1965), intervenció radiofònica per la pau durant la crisi dels míssils de Cuba (1962) que ajuda a evitar una III Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia

St. Pau VI (1963 - 1978), continuació i final del Concili Vaticà II (1962 - 1965), primer Papa a Terra Santa (1964) i primer Papa viatger pel món, trobades amb el patriarca Atenàgores (1964, 1965) i retirada de les excomunions mútues de catòlics i ortodoxos del 1054, parlament davant l'Assemblea General de l'ONU a Nova York (1965), els 5 continents (Índia i Nova York 1965, Colòmbia 1968, Uganda 1969, volta al món 1970)

St. Joan Pau I (1978), primer Papa de nom compost en honor dels seus predecessors del Concili, Papat molt breu de 33 dies. 1978 és l'any dels 3 papes successius 

St. Joan Pau II (1978 - 2005), el polonès Karol Wojtyla, primer Papa no italià des de 1523, atemptat contra ell quedant ferit greu (1981), primera visita d'un Papa a Espanya (1982), cisma dee Lefebvre (1988), contribució decisiva a la caiguda del comunisme a l''Est d'Europa (1989 - 1991), gran viatger per tot el món, reunions multitudinàries de fidels i especialment de jovent   

(article del 23 de setembre del 2025) 

(1) Per ordre del Papa Gregori XIII havia estat uns anys reclòs als seus aposents, i quan va morir va ser escollit Papa pels cardenals perquè el van veure gran, amb un bastó, dèbil i amb una veueta fragil, i van pensar que no duraria gaire, però un cop el·legit es va manifestar com un Papa enèrgic, que va col·laborar en la renovació de l'Església, va impulsar la segona traducció Vulgata llatina de la Bíblia. Com que de nen havia sigut pobre i havia pasturat porcs, els cardenals, la majoria de famílies nobles, es van sentir humiliats i es diu que van fer pintar un quadre del Papa amb uns quants porcs al fons en referència al seu origen; Sixt V al veure'l no es va enfadar ni molestar, senzillament li va dir al pintor que a cada porc li posès un vestit de cardenal i així els hi va tornar la broma. 


divendres, 12 de desembre del 2025

Parlant de Déu des de la pròpia perspectiva personal

La religió es la bona relació, tant individual com comunitària, dels éssers humans amb Déu. Això ho repetia sempre als meus alumnes en les classes de religió quan n'era professor, i fins i tot m'ajudava amb uns dibuixos esquemàtics per tal que la idea quedès ben clara. I ja que la distància entre Déu i l'home és infinita, els esforços humans per establir la connexió són vans, això només ho pot fer Déu mateix, i ho ha fet revelant-se'ns al llarg de la Història, primer a uns escollits, els patriarques, desprès amb tot un poble amb el que va fer una Aliança i finalment se'ns ha revelat del tot en Jesucrist, el Fill de Déu fet home i enviat com a Messies promès i esperat per salvar-nos, que ens ha dit, ja directament o bé indirectament a travès de la seva vida, personalitat, miracles i acció redemptora, tot el que necessitem saber de Déu i de la nostra relació correcta i autèntica amb Ell, que ha d'estar basada en l'amor, perquè Déu és Amor, i que es demostra escoltant-lo, obeïnt-lo i estimant-lo a Ell tant directament com a travès de l'amor al proïsme. Sembla senzill, però és el programa de tota vida humana, bàsic per deixar que Déu mateix ens vagi fent aptes per a la trobada amb Ell i per a la vida eterna en el Cel amb Ell.  

I Déu es manifesta a tothom en la mesura en que cadascú es capaç de rebre'l. Per això hi ha hagut la llarga preparació pedagògica històrica amb el poble d'Israel, que comparteix el nom però no té res o gairebé res a veure amb l'actual Estat d'Israel, fins a la seva manifestació i revelació plenes en Jesucrist i amb la Redempció obtinguda per Ell i el do de l'Esperit Sant, amb el que es forma i actua l'Església Universal, és a dir l'Església Catòlica, fundada per Crist mateix sobre els apòstols i posada sota la direcció de Sant Pere i dels seus successors, amb la promesa que Ell estarà amb ella, i per tant amb tots els seus membres, dia rera dia fins a la fi del món i així els embats de l'Infern no prevaldran en contra d'ella, el Poble de Déu i Nou Israel de l'Esperit, el Cos de Crist i el Temple de l'Esperit Sant. 

De religió veritable nomès n'hi ha una, al ser la Santíssima Trinitat un sol Déu en tres Persones, i és la que passa per Jesucrist, únic Camí a Déu Pare, i que ens arriba per l'Església, la Paraula de Déu i els sacraments, el sacrifici de la Missa, i la tradició i el magisteri, necessaris per mantenir la integritat i la puresa de la Revelació, sense afegits, alteracions ni minves i sense interpretacions personals molt condicionades per la cultura, l'idioma, la política i la personalitat, entre d'altres factors. Ara bé, com que tots els éssers humans sóm únics i per tant diferents, sobre una base comú compartida, i tots tenim la nostra experiència vital, la nostra intel·ligència, la nostra informació i formació intel·lectual i afectiva, i el nostre caràcter a la pràctica hi ha quasi tantes variants de la relació amb Déu com persones, i això sense comptar les relacions falses, incorrectes o merament humanes. Però en una bona relació amb Déu hi ha moltíssimes vaeiants indivduals, perquè Déu sempre proposa i no imposa i a més respecta molt la nostra consciència, personalitat, ritmes i dubtes pel seu gran respecte a la llibertat que Ell mateix ens ha concedit, i perquè vol la nostra adhesió voluntària, conscient i amorosa, i no pas obligar-nos a creure en Ell i a seguir els seus camins. Com diu Pascal la voluntat de Déu ha sigut que en el món hi hagi prou llum i prou foscor, prou llum per tal que el que vulgui creure pugui creure i prou foscor per tal que el que vulgui no creure pugui no creure i així l'home sigui veritablement lliure per creure o no creure i el fet de creure tingui mèrit i pugui merèixer el premi. Per això, el veritablement important és que la relació amb Déu passi per Jesucrist i per l'Església Catòlica on actua l'Esperit Sant amb una especial intensitat. 

Seria impossible fer una relació de les diferents perspectives humanes sobre Déu si no fos perquè cada ésser humà - home o dona, de totes les zones del món i de tots els segles - és en part igual que tots els altres, en part igual a alguns - per sexe, època, cultura, llengua, professió, educació, estat civil, edat...però també per certes característiques comunes del seu estil personal compartit amb alguns semblants a ell per disposicions bàsiques del seu temperament - i en part únic i irrepetible. No ocupant-nos ara d'allò comú a tothom del dos sexes i de tots els temps, tots els llocs i totes les edats i altres condicionants, ni tampoc d'allò que el fa diferent a tothom que ha viscut, viu o viurà, ens centrarem en una classificació per les afinitats i encara per una part d'aquestes, només les de caràcters o estils personals semblants. És com els rostres humans, tots són rostres reconeixibles com humans i tots són únics, fins en els bessons univitelins, però molts d'ells tenen trets similars, com masculí o femení, més o menys agraciat o lluminós, determinat color de cabell, ulls i pell, expressió, impressió que donen, etc.

Un cop establert tot això faig un intent d'establir com veuen a Déu des de la seva perspectiva diverses persones ben enteses sobre el tema, centrant-me en els cristians catòlics o propers a ells, per estar dins del grup dels més encertats. Així tenim: 

Estil personal  1
Vladimir Soloviov (1853 - 1900)
Alfred Loisy (1857 - 1940) 
Réginald Garrigou-Lagrange (1877 - 1964) 
Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955)
Romano Guardini (1885 - 1968)
Jean Daniélou (1905 - 1974)  
Hector Câmara (1909 - 1999) 
José Maria Díez-Alegría (1911 - 2010) 
Joachim Gnilka (1928 - 2018) 
José Maria Iraburu (1935) 
Papa Francesc (1936 - 2025) 
Anselm Grün (1945) 

Estil personal 2
St. Joan XXIII (1881 - 1963)
Dietrich von Hildebrand (1889 - 1977)
Fulton J. Sheen (1895 - 1979) 
St. Pau VI (1897 - 1978)
C.S. Lewis (1898 - 1963)
Hans Urs von Balthasar (1905 - 1988)
Jorge Loring (1921 - 2013) 

Estil personal 3 
Lleó XIII (1810 - 1903)
Atenàgores I (1886 - 1972) 
Oscar Cullmann (1902 - 1999) 
Marcel Lefebvre (1905 - 1991) 
Henry Chadwick (1920 - 2008) 
Jürgen Moltmann (1926 - 2024)
Hilari Raguer (1928 - 2020) 
José Ignacio González Faus (1933 - 2025) 

Estil personal 4
St. Carles de Foucauld (1858 - 1916) 
Louis Évely (1910 - 1985) 
Edward Schillebeeckx (1914 - 2009)
Raimon Panikkar (1918 - 2010) 
Liugi Giussani (1922 - 2005) 
Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) 
Michel Schooyans (1930 - 2022) 
Rainiero Cantalamessa (1934) 
Adolfo Nicolás (1936 - 2020) 

Estil personal 5
Marie-Joseph Lagrange (1855 - 1938) 
Marie-Dominique Chenu (1895 - 1990) 
Roger Schutz (1915 - 2005) 
St. Óscar Romero (1917 - 1980) 
Malachi Martin (1921 - 1999) 
Corrado Balducci (1923 - 2008) 
Alice von Hildebrand (1923 - 2022) 
Carlo Maria Martini (1927 - 2012) 
Benet XVI (1927 - 2022)
Ioannis Zizioulas (1931 - 2023)
Leonardo Boff (1938) 
Jon Sobrino (1938) 
Marko Rupnik (1954)
Scott Hahn (1957)  


Estil personal 6
St. Joan Enric Newman (1801 - 1890) 
St. Pius X (1835 - 1914)
Antonin-Dalmace Sertillanges (1863 - 1948) 
St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968) 
Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 
Leonardo Castellani (1899 - 1981) 
Gregory Baum (1923 - 2017) 
Ernesto Cardenal (1925 - 2020) 
Anthony de Mello (1931 - 1987) 

Estil personal 7
St. Pius X (1835 - 1914) 
Pius XII (1872 - 1958) 
G.K. Chesterton (1874 - 1936)
Henri de Lubac (1896 - 1991) 
Karl Rahner (1904 - 1984)
Yves Congar (1904 - 1995)
St. Joan Pau II (1920 - 2005)
Pere Casaldàliga (1928 - 2020) 
Hans Küng (1928 - 2021) 
Ignacio Ellacuria (1930 - 1989) 
Henri Nouwen (1932 - 1996) 
Bartomeu I (1940) 
Juan José Tamayo (1946)

Estil personal 8
Karl Adam (1876 - 1966)
St. Josepmaria Escrivá (1902 - 1975) 
Bernhard Häring (1912 - 1998) 
Enrique Miret Magdalena (1914 - 2009) 
José Rivera (1925 - 1991) 
Wolfhart Pannenberg (1928 - 2014)
Johann Baptist Metz (1928 - 2019)
Gustavo Gutiérrez (1928 - 2024) 
José Jiménez Lozano (1930 - 2020) 
Charles Curran (1934)  
Lluís Duch (1936 - 2018) 

Es com si veiessin el mateix paisatge des de diferents punts, cadascú parla del mateix Déu però la seva perspectiva és diferent i complementària, enriquint quan és ortodoxa i encertada,la visió de conjunt. 

dijous, 11 de desembre del 2025

Fites catòliques

Fites realitzades per catòlics: 

La ciència actual encara viu de moltes i grans contribucions de catòlics, una gran part d'ells, i potser la més important i destacada, sacerdots i religiosos i la majoria dels altres laics fervorosos. En aquesta relació cito sols els del segle XV ençà, ja que sinó la llista seria molt llarga: 

Johannes Gutenberg (c. 1400 - 1468) 

Nicolau de Cusa (1401 - 1464) 

Cristòfor Colom (1451 - 1506) 

Leonardo da Vinci (1452 - 1519) 

Martin Waldseemüller (1470 - 1520) 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543) 

Georgius Agricola (1494 - 1555) 

Gregori XIII (1502 - 1585) 

Andreas Vesalius (1514 - 1564) 

Gabriele Falloppio (1523 - 1562) 

Christopher Clavius (1538 - 1612) 

François Viète (1540 - 1603) 

Matteo Ricci (1552 - 1610) 

Galileo Galilei (1568 - 1642) 

Christoph Scheiner (1573 - 1650) 

Jan Baptist van Helmont (1579 - 1644) 

Marin Mersenne (1588 - 1648) 

Pierre Gassendi (1592 - 1655) 

René Descartes (1596 - 1650) 

Giovanni Batista Riccioli (1598 - 1671) 

Pierre de Fermat (1601 - 1665) 

Athanasius Kircher (1602 - 1680) 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647) 

Francesco Maria Grimaldi (1618 - 1663) 

Blaise Pascal (1623 - 1662)

Ferdinand Verbiest (1623 - 1688) 

Giovanni Domenico Cassini (1626 - 1712) 

Francesco Redi (1626 - 1697) 

Marcelo Malpighi (1628 - 1694) 

Nicolas Steno (1638 - 1686)  

Nicolas Malebranche (1638 - 1715) 

Pierre Louis de Maupertuis (1698 - 1759) 

Comte de Buffon (1707 - 1788) 

Urbain Leverrier (1711 - 1777) 

Roger Boscovich (1711 - 1787) 

Nicolas Louis de Lacaille (1713 - 1762)

Johann Jakob Winckelmann (1717 - 1768)  

Lazzaro Spanzallani (1729 - 1799) 

Joseph Louis Lagrange (1736 - 1813) 

Antoine Lavoisier (1743 - 1794) 

Jean-Baptiste Lamarck (1744 - 1829)

René Just Haüy (1743 - 1822) 

Giovanni Battista Venturi (1746 -  1822) 

Paolo Ruffini (1765 - 1822) 

Giuseppe Piazzi (1766 - 1846) 

Amedeo Avogadro (1776 - 1856) 

René Laennec (1781 - 1826) 

Bernard Bolzano (1781 - 1848) 

Michel Eugène Chevreul (1786 - 1889) 

Joseph von Fraunhofer (1787 - 1826) 

Augustin-Jean Fresnel (1788 - 1827) 

Augustin Louis Cauchy (1789 - 1857) 

Jean-François Champollion (1790 - 1832) 

Gaspard-Gustav Coriolis (1792 - 1843) 

Jean Baptiste Dumas (1800 - 1884) 

Christian Doppler (1803 - 1853)

Louis Braille (1809 - 1852) 

Theodor Schwann (1810 - 1882)  

Claude Bernard (1813 - 1878) 

Karl Weierstrass (1815 - 1897) 

Ignaz Semmelweis (1818 - 1865) 

Angelo Secchi (1818 - 1878) 

Léon Foucault (1819 - 1868) 

Hypolitte Fizeau (1819 - 1896) 

Gregor Mendel (1822 - 1884)

Louis Pasteur (1822 - 1895)

Charles Hermite (1822 - 1901) 

Giuseppe Mercalli (1850 - 1914) 

Henri Becquerel (1852 - 1908) 

Pierre Duhem (1861 - 1916) 

Alois Alzheimer (1864 - 1915) 

Karl Landsteiner (1868 - 1943) 

Alexis Carrel (1873 - 1944) 

Giuglielmo Marconi (1874 - 1937) 

Henri Breuil (1877 - 1961) 

Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955) 

Victor Franz Hess (1883 - 1964) 

Peter Debye (1884 - 1966)  

Stefan Banach (1892 - 1945) 

Georges Lemaître (1894 - 1966)

Getty Cori (1896 - 1957) 

Carl Ferdinand Cori (1896 - 1984) 

Alfred Tarski (1901 - 1983) 

John von Neumann (1903 - 1957) 

John Kennedy (1917 - 1963)  

Clyde Cowan (1919 - 1974) 

Jérome Lejeune (1926 - 1994) 

Allan Sandage (1926 - 2010) 

Mario Molina (1943 - 2020)


Els catòlics van portar l'electricitat i la llum elèctrica al món, tots aquests es podrien afegir a la llista anterior, però també es poden considerar per separat: 

Charles-Augustin de Coulomb (1736 - 1806) 

Luigi Galvani (1737 - 1798) 

Alessandro Volta (1745 - 1827) 

André-Marie Ampère (1775 - 1836) 

Tots ells catòlics practicants i a més devots, si bé això últim alguns molt i altres més en un grau normal per a la seva època, que en sí ja era força alt*. 

També Michael Faraday (1791 - 1867) era molt religiós i crisrià, però d'una denominació ara desapareguda, els sandemanians. Fora d'aquests, només uns pocs eren poc creients o a la pràctica no ho eren, com el deísta Benjamin Franklin (1706 - 1790), que s'autodefinia com a cristià moral sense doctrina ni afiliació, i era una excepció al gran grup del primers descobridors de l'electricitat. 

* En un sentit literal, o literalista, equival a ser físicament la llum del món