La gran època germànica de la Història, segles XV - XVII

Els segles XV - XVII es poden definir a Europa com el món o el temps germànic, o també dit imperial, perquè el domini cultural alemany anava acompanyat pel complementari del seu aliat, l'Imperi hispànic. tant política i militarment com amb el Segle d'Or espanyols aproximadament entre la 2ª meitat del segle XV, amb els Reis Catòlics, fins a la 2ª meitat del segle XVII . Però tot i que Espanya va tenir un paper mundial predominant en aquests segles, sobretot entre 1580 - 1640, i era culturalment molt potent especialment entre 1550 - 1650 (1) el veritable motor culturali d'innovació i canvis era alemany, com es veu en els diversos regnes i organitzacions com el Sacre Imperi Romà Germànic, l'Orde Teutònica i la Hansa, però sobretot moltes grans figures que influïren profundament i arribaren a canviar el món. Algunes de les principals: 

Per exemple Johannes Gutenberg (1400 - 1468), inventa la impremta c. 1450 i canvia el món europeu i occidental d'una manera decisiva i amb ell tot el món.

 

Els monjos Heinrick Kramer (1430 - 1505) i Jacob Sprenger (1435 - 1495) publiquen el Malleus maleficarum (1487) i comença a Europa la caçera de bruixes, especialment intensa al món germànic i anglosaxó, que durarà fins a finals del s. XVII amb alguns episodis encara a Centreuropa fins el segle XVIII. 

Jakob Fugger "el Ric" (1459 - 1525), un gran banquer, cofinança l'elecció de Carles V com emperador (1519),  funda  el complex de vivendes socials Fuggerei (1521) a Augsburg i junt amb  Bartholomäus Welser (1484 - 1561) que també cofinancia l'elecció, inicien el capitalisme, amb les banques financeres Fugger i Welser. 

Martin Waldseemüller (1470 - 1520), cartògraf, convençut que Cristòfor Colom no havia arribat a les Índies sinó a unes altres terres, va ser el primer en parlar d'un Nou Món en el mapa Universalis Cosmographia (1507) junt a Matthias Ringmann (1482 - 1511), i els que li van donar el nom d'Amèrica en honot d'Amerigo Vespucci, qui el 1504 ja havia manifestat que havent estat anteriorment a les Índies Orientals amb els portuguesos, la seva visita amb els espanyols a les Índies Occidentals el va convèncer que no eren les mateixes terres i que allò no era Àsia sinó un nou continent. Popularitzat el nom d'Amèrica per la impremta, aquest s'estengué fins adoptar-se universalment. 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), que des del 1510 o 1512 estava convençut del Sistema Solar amb la Terra com a planeta orbitant el Sol i rotant sobre si matteixa i amb la Lluna com a satèl·lit oirbitant-la, les idees del quañ ja eren conegudes i discutides el 1540 però que va ser el 1543 amb la publicació del seu llibre De revolutinoibus orbbium coelestium que es va generalitzar, tot i que escrivia en llatí i amb aparell matemàtic i geomètric. La revolució copernicana de la cosmovisió acabava de començar i amb ella l'inici de la ciència moderna.   

Martin Luther (1483 - 1546) planta les seves tesis contra les indulgencies a Wittenberg l'any 1517 i comença el moviment protestant, que dividit en moltes denominacions ha continuat fins avui dia. Molts dels primers líders i teòlegs protestants - , amb la notòria excepció de Calví que era francès, i del calvinista John Knox, escocès - van ser alemanys, com Ulrych Zwingli (1484 - 1531), Andreas Karlstadt (1486 - 1541), Thomas Müntzer (1489 - 1525), Martin Bucer (1491 - 1551), Menno Simmons (1496 - 1561),  Philipp Melanchthon (hel·lenització d'Schwartzerd, 1497 - 1560), que va tenir un paper fonamental en la Reforma, Heinrich Bullinger (1504  - 1575), Martin Chemnitz (1522 - 1586), Jacoobus Arminius (Hermanszoon, 1560 - 1609) i molts altres sense els quals el protestantisme no s'haguès consolidat i hauria fracassat i desaparegut, així com el suport de molts prínceps, la majoria germànics i escandinaus. Però Martin Luther a més de l'inici del protestantisme també va fer una altra contribució decisiva històricament, va traduïr la Bíblia a l'alemany, completant-ho el 1534, i així va reiniciar la pràctica de les traduccions bíbliques a idiomes moderns i a més va posar les bases de l'alemany normatiu actual i per tant de la literatura alemanya. 

Carles V (1500 - 1558), d'origen flamenc i nascut a Gant, és elegit emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (1519 - 1556) i rei d'Espanya (1516 - 1556), dos entitats nacionals aleshores en el seu apogeu i poderosíssimes, i junt amb el seu fill Felip II (1527 - 1598), que tot i que nascut a Valladolid segueix essent flamenc de família i estil, és rei d'Espanya (1556 - 1598) i de Portugal (1580 - 1598) i pare i fill són els monarques més poderosos del segle XVI, amb intervencions decisives en la història mundial com la conquesta de Mèxic (1521) i del Perú (1533), la defensa de Viena (1529) i les victòries de Sant Quintí (1557) i de Lepanto (1571), amb uns Terços hispànic hegemònics al món fins al primer terç del segle XVII. Tot i que separat del Sacre Imperi, que segueix essent poderosíssim, el regne hispànic téencara importants possessions a Europa, sobretot a Flandes, França i Itàlia, i acaba de començar la conquista d'Amèrica, establint-hi virregnats, no pas colònies, és a dir considerant-ho part del propi país, aviat ampliat a les Filipines (1565). I amb la unió amb Portugal, formen un imperi mundial amb possessions i activitats als 5 continents.  

Els Welser també van rebre de Carles V el privilegi de poder explorar, conquerir i colonitzar Veneçuela, la Klein-Venedig o Weslerland, a Amèrica del Sud, cosa que va implicar el domini alemany sobre aquesta gran zona d'Amèrica del Sud de 1528 a 1546, quan va revertir a la Corona espanyola. Començada l'exploració i la conquesta per Bartholomäus Wesler, al qui Carles V va pagar així els diners que li devia, a la recerca de El Dorado i pagant-t'ho tot la pròpia família Wesler, i fent-ne la capital la ja fundada Coro, que van rebatejar com Neu Augsburg. El primer conqueridor i governant,  Ambrosius Ehinger (1500 - 1533, ) va fundar Maracaibo (1529 anomenant-la Neu Nürnberg), el seu successor va ser Georg von Speyer (1500 - 1540) i el tercer Philipp von Hutten (1505 - 1546). Uns altres integrants destacats van ser Nikolaus Federmann (1505 - 1542), que va fundar Santa Fe de Bogot`a Colòmbia, i Bartholomäus Wesler el Jove (1512 - 1546).

Gerardus Mercator (1512 - 1594), de nom real Gerhard Kremer, flamenc de naixement i que morí a Alemanya,  amb el nom llatinitzat que igual que hel·lenitzar el nom er el costum de l'època al món germànic, ja el 1538 va fer un mapa que representava les costes i regions conegudes d'Amèrica i en el que va utilitzar per primer cop el terme Amèrica del Nord, i el 1569 va utilitzar per primer cop la projecció Mercator d'ús general fins recentment i també va inventar el nom "atles". 

Johannes Kepler (1572 - 1630), el gran astrònom que va descobrir les 3 lleis del moviment planetari (1609, 1619) i que va escriure la primera obra de ciència-ficció moderna, Somnium (1634)

I aquests nomès són uns pocs, se'n podrien citar molts més, icloent austríacs, suïssos, holandesos - als primers segles d'independència, poc diferents dels alemanys, amb els que els unia un continuum lingüistic i cultural amb l'Alemanya del nord - danesos, ja que l'Schleswig-Holstein estava unit a Dinamarca i diverses ocasions el duc del territori va ser alhora rei de Dinamarca, i fins alemanys de Curlàndia, sota el domini de Polònia-Lituània però amb certa autonomia. També cal destacar la gran influència alemanya a Escandinàvia i a l'Europa de l'Est i fins a la Gran Bretanya. 

I encara la Hansa, en aquests segles en el seu zènit marítim i comercial, l'Orde Teutònica, que al segle XVI va canviar, Prússia ja activa al segle XVII...

Aquest esplendor va començar a tenir un moment molt tràgic, precursir del final de la hegemonia, amb la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) en que Alemanya va ser el camp de batalla d'uns i altres que van intervenir en les guerres internes alemanyes, va sofrir una tremenda destrucció i la seva població va ser delmada en un alt grau. La Pau de Westfàlia (1648) canviaria el món europeu, i mundial, ja que alteraria les divisions del Tractat de Verdú (843) i acabaria amb la Cristiandat, la unió cristiana amb arrels al segle IV amb Constantí i Teodosi, i realitzada des dels segles VIII-X amb els francs i Carlemany i Otó I i els otons, que per tant estava establerta des de feia gairebé un mil·lenni tot i els sotracs del trencament entre catolics romans i ortodoxos grecs (1054), l'anomenat exili babilònic del Papat fora de Roma (1305 - 1377), i l'afortunadament temporal i breu Cisma d'Occident (1378 - 1417), que havian sigut incidents greus però no havien aconseguit trencar ni la idea ni la realitat com ho faria la .Reforma proestant des del 1517 i sobretot la Guerra dels Trenta Anys i la seva finalització en la Pau de Westfàlia. Però tot i així la inèrcia històrica era molta i no és fins al segle XVIII que dona pas a un domini cultural francès d'un segle i desprès als s. XIX - XXI el predomini anglosaxó en el que encara vivim ara. Però com se sol dir, aquesta ja és una altra història. 

(1) Amb sants com St. Ignasi de Loyola, Sta. Teresa de Jesús i St. Joan de la Creu, cardenals com Cisneros, filòsofs i teòlegs com Vitoria, Soto, Cano, Báñez i Suárez alguns d'ells importants al Concili de Trento,  literats com Cervantes, Góngora, Lope de Vega, Tirso de Molina, Quevedo, Gracián i Calderón de la Barca, pintors com Velázquez, Zurbarán i Murillo... i això sense parlar dels descobridors, exploradors, conqueridors i colonitzadors d'Amèrica i del Pacífic, que farien la llista molt llarga. Però era una gran floració dins de la mentalitat de l'època. 

Sobre la condició humana

Alguns títols de llibres que descobreixen aspectes profunds de la condició humana i que serveixen com a preparació o aclaració a la veritable trobada amb Déu en aquesta vida, abans de fer-ho, de totes maneres, a l'eternitat: 

- Heautontimorumenos (El que es turmenta a sí mateix, 163 aC) de Terenci (195 - 159 aC)

Hi ha gent que creu que fer-se mal a si mateix no és res dolent, perque no fa mal a ningú (!)

Però St. Tomàs d'Aquino diu "Qui es fa mal a si mateix es encara pitjor que el qui fa mal a altres" (1)

- El condenado por desconfiado (1635) de Tirso de Molina (1579 - 1648)

El diable no obté la seva victòria sobre nosaltres quan temptan-nos aconsegueix induïr a pecar, perquè el pecat és un ensopec i una caiguda en el camí, en la que ens fem mal i interrompem el nosre avenç, però si recorrim a Ell, Jesucrist ens dona la mà i ens aixeca, ens guareix de les ferides i ens posa de nou en condicions de seguir avançant en la ruta de la salvació cap a Déu i el Cel, i això tantes vegades com faci falta perque Nostre Senyor no es cansa mai d'estimar, perdonar i recuperar-nos. Quan el diable obté la seva real victòria és quan per l'abundància i gravetat dels nostres pecats ens va induïnt a desconfiar de Déu i del seu perdó i així ens va allunyant de Déu i conduïnt-nos a la desesperació, que porta a la condemnació eterna. 

- Une saison en enfer (Una temporada a l'infern, 1873) d'Arthur Rimbaud (1854 - 1891)

Hi ha gent que lliurada del tot a un vici, sense adonar-se'n ell i sovint sense que els altres tampoc se n'adonin, inspirat sempre pel diable viu ja espiritualment, mentalment i en ocasions fins i tot físicament a l'infern en aquesta vida, veient nomès dimonis, fent-ne l'experiència ja en aquest món, a vegades durant dècades, fins que si té sort al final es deixa salvar per Jesucrist i santificar per l'Esperit Sant i així recupera la connexió amb el Pare i per tant passa a la ciutadania del Cel.  

- Bratya Karamazovy (Els germans Karamazov, 1880) de Fiodor Dostoievsky (1821 - 1881) 

Els tres tipus de comissió de pecats possibles: de pensament i paraula, aquí junts, d'obra i d'omissió, exemplificats en els tres germans que entre tots tres cometen un pecat mortal gravíssim, per l'antinatural i gairebé inconcebible. La Saviesa ja en diu "Ai dels fills quie s'aparten, diu el Senyor, per aconsellar--se d'altres i no de mi, per escudar-se en altres i no en el meu Esperit, i així afegeixen pecat a pecat"  (Isaïes 30, 1) advertint contra la desobediència a Déu i la falsa confiança en els éssers humans. Semblants advertencies sobre l'allunyament de Déu i la confiança en la pròpia voluntat i en els altres, a vegades quasi idolatrats, es troba al Salm 73, 27 així com en Isaïes 5,20 i Miquees 2,1, Mateu 18, 6-7. En canvi el que sí que és bo i molt bo és posar-se d'acord amb altres per adorar, donar culte, obeïr Déu i pregar, com diu Mateu  18,19-20. Posar-se d'acord amb altres potencia tant el mal, i tots són culpables, com el bé, i tots se'n beneficien.

- Journal intime (Diari íntim, 1882, 1884 i següents) d'Henri-Frédéric Amiel (1821 - 1881)

El Diari íntim més extens, profund i conegut publicat en els nostres temps. Amiel explicita d'una manera molt introvertida i introspectiva les coses que li succeeixen i el seu ressò en ell i les seves emocions, sentiments i pensaments, com en una autoconfessió de la seva vida interior. Però cal tenir present dues observacions al respecte, primer que si és ben reeixida, una explicació així ha de tenir un progrès i un objectiu espiritual i si pot ser un final feliç com en les Confessiones (398) de St. Agustí, i no pas quedar-se encallat o donant voltes sobre el tema, sense una direcció clara, ni un motiu en el fons religiós. I segona que com deia G.K. Chesterton "qui parla en si mateix, sobretot si ho fa en veu alta - o ho escriu, es podria afegir - no ho fa sols per ell sinó que segons la seva disposició al fer-ho són o bé Déu o el diable els qui l'escolten en silenci".

- Corps et âmes (Cossos i ànimes, 1943) de Maxence van der Meersch (1907 - 1951) 

La persona carnal, especialment la impura i luxuriosa, nomès veu cossos físics i ocasions d'actes dolents i prohibits d'immoralitat sexual, mentre que la persona espiritual veu ànimes. I és aquesta la que comença a endevinar la veritable essència de l'altre i a establir una veritable comunicació amb ell, que és allò que és realment important, gratificant i molt satisfactori, poder parlar de veritat comunicant-se amb sinceritat des d'una perspectiva comprensiva i bondadosa, amistosa i amorosa.

- Portnoy's complaint (El lament de Portnoy, 1969) de Philip Roth (1933 - 2018)

Per alguns, masses, la masturbació essent una cosa íntima i privada, no pot ser un pecat tan greu, i això lliga amb l'error més general de fer-se mal a si mateix considerant que no es perjudica als altres, cosa que no és cert ja que els priva de la nostra versió bona i del que podíem haver interactuat amb ells des d'aquesta. Però el que també es qualifica d'autoabús o d'adulteri manual i mental, és un pecat mortal de luxúria i de mandra que ens encamina a la condemnació eterna. Ja Sant Agustí deia al respecte "Tan jove i ja tan pecador!" i St. Pau VI corroborava "El qui ho practica es priva de l'Amor de Déu". És un pecat mortal molt perillós per la facilitat de cometre'l i la gran capacitat de crear ràpidament hàbit i addició. 

Són alguns exemples de l'existència, experiència i vivències religioses i espirituals humanes, reflectides de forma explícita, o molt més sovint implícita, en la literatura. Llegir ens obre a la meravella de descobreixer i descobrir altres mentalitats i perspectives humanes, que segurament que almenys en part se'ns podran aplicar a nosaltres mateixos, clarificant-nos moltes coses sobre els demés i sobre nosaltres mateixos, perquè com deia Terenci "Humanum sum, humani nihil a me alienum puto" (a l'obra seva ja citada), és a dir "Sóc humà i res humà m'és aliè" (o "ho considero aliè") expressant empatía, solidaritat, comprensió i simpatia cap a tot allò que és humà, manifestant un interès profund i obertura cap a  l'existència dels altres i les cosmovisions alienes, buscant comprendre i valorar i fins acceptar mitjançant el perdó i la invitació al canvi a millor si s'escau, però dins de la seva propia línia, proposant però no imposant tal com fa Déu amb nosaltres.  Això recorda la frase francesa "Tout compendre c'est tout pardonner", atribuïda a Mme. de Staël (1766 - 1817) en la seva novel·la Corinne ou l'Italie (1807) que ben entesa és molt positiva, perquè és el mateix que fa Déu amb nosaltres quan hi ha veritable reconeixement,, penediment, demanda sincera del perdó i conversió del cor. 

I sense oblidar tampoc que no hem de confiar totalment en cap llibre escrit per homes tant sols, la qual cosa seria com una mena d'idolatria, i que tot això citat en aquesta entrada es troba molt millor escrit i plantejat en la Bíblia, que és  l'únic llibre que realment necessitem, l'únic que caldria endur-se a una illa deserta, i l'únic en que podem confiar plenament i del tot, ja que al ser escrita per autors humans inspirats divinament és la Paraula de Déu, en la que podem i devem posar tota la nostra atenció, lectura, estudi i acceptació per tal de viure el que en ella Déu ens mana i així creure vitalment, no sols amb el pensament, el sentiment i l'adhesió sinó també amb la vida i les obres, que es on demostra la sinceritat  i autenticitat de la fe, perquè qui està implantat en Jesucrist dona bons fruits i no fer bones obres és mostra que la fe és buida, inactiva o falsa, perquè li falta l'obediència a Déu i per tant, com diu Sant Pau, s'assembla a la "fe dels dimonis", que saben que Déu existeix i el coneixen però el desobeeixen i al pensar en Ell "tremolen". Com a éssers humans vius, homes i dones, tenim l'oportunitat de seguir Déu i ser amics i fills seus, siguem-ho! 

(1) I tot i que pugui resultar sorprenent, és cert: l'homicidi pot ser justificable com autodefensa necessària o en batalla en una guerra, però el suïcidi no, no ho és mai. 

Trobar a Déu en el mar

Hi ha una llarga tradició dels capellans de vaixell, que des de fa molt temps s'ha establert en els creuers.

Déu també viatja en creuer (2012), llibre amb les experiències de molts anys com a sacerdot de creuers, de Mn. Alfred Matas Pericé (1936 - 2020), tot i que la seva dedicació era parcial pequè també devia atendre els feligresos de la seva parròquia a Barcelona. 

A Barcelona hi ha la seu d'Stella Maris - L'Apostolat del Mar, que porta el diaca permanent Ricard Rodtíguez-Martos (1948), capità de marina mercant jubilat, casat i amb fills, que ha dedicat la seva vida a ajudar als homes de la mar, que porten una vida força dura, i en suport dels quals ell ha treballat des l'any 1982. I la Stella Maris de Barcelona, la més antiga d'Espanya, va ser fundada l'any 1927, aviat farà 100 anys. La seva funció principal és l'assessorament i acollida de mariners i el seu servei religiós i espiritual a través dels sacerdots col·laboradors. 

Jo mateix vaig ser capellà de vaixell per Stella Maris de Barcelona entre octubre de 2913 i novembre de 2019, realitzant 8 viatges pastorals amb els creuers Zenith i Horizon de l'empresa Pullmantur i en una ocasió amb la companyia Croissières de France, que era com una filial francesa. I he fet misses en anglès per les tripulacions i en castellà i francès per els passatgers; com que hi ha molts mariners filipins i són catòlics molt devots en un parell d'ocassions vaig celebrar misses mixtes en anglès i tagalo, en que jo feia les parts en anglès i els tripulants les respostes, oracions i cants en tagalo, però també en anglès. 

L'empresa en que ho vaig fer, la naviliera Pullmantur, va resultar molt afectada per la declaració de pandèmia per la OMS i els governs l'any 2020 i pel llarg tancament  de molts mesos sense operar, amb els gastos però sense ingressos, va sol·licitar una reorganització i el 2022 la Royal Caribbean, que n'era la propiettària, va decidir el seu tancament definitiu, i la seva flota de quatre vaixells va ser enviada a ser desballestada a Turquía. S'acabava així l'oportunitat de seguir fent aquests serveis pastorals i alhora vacances, dels que tinc molt bon record. I vaig fer misses en molts llocs del mar que potser no se n'hi havia fet mai cap abans, si bé això nomès és una possibilitat. 

Però aquí el que interessa és que la trobada amb Déu també es pot fer a alta mar, perquè Déu es fa trobadís arreu si estem al cas i ho sabem aprofitar. 

La única resposta a tots els "per què?"

A la vida ens podem formular, i hauríem de fer-lo, molts per què, en realitat un nombre tan gran que humanament sembla superar-nos, "per què això?" "per què allò?", "per què em passa?"... començant  per el bàsic "per què existeix alguna cosa en lloc del no res?" l'inici del qual s'atribueix a St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274) tot i que posterioorment s'hagi fet famós a travès de filòsofs molt més recents, alguns dels quals potser van descobrir l'interrogant de forma independent. 

Jo mateix des de jove, des que gairebé era un noi, em vaig plantejar molts cops la pregunta "per què les coses són com són i no de qualsevol altre manera?", s'entén que havent-hi tantes possibilitats, i que és semblant a l'anterior. Per exemple una concreció d'aquesta pregunta és "per què em sento existeint i viu precisament ara, amb l'edat que tinc, l'any 2026, igual que com tantes vegades en el passat em vaig sentir existint i. visquent en tots els temps anteriors?". 

I només hi ha una resposta a tots els per què, que resulta ser única i la mateixa per a tots, darrera tots ells: Déu. 

Déu és la única resposta possible, la veritable i la real. Sense Déu tots els "per què?" queden sense explicació (1). Caldria reflexionar-hi molt de nou. 

(1) I els nens, sobretot a una determinada edat, fan contínues preguntes del "per què?" cosa que dona una altra comprovació més de la veracitat de l'afirmació divina "si no us feu com a nens no entrareu al Regne del Cel", ja que caldria, entre d'altres coses, que tornessim a fer-nos aquestes preguntes, sobretot en allò que més ens preocupa, fins que descobrim la seva font en Déu, que se'ms ha manifestatt i revelat per respondre'ns-ho. 

La soledat

No hi ha una sola soledat. Hi ha la soledat buscada, tranquila, gaudida, vocacional, l'anglesa "solitude", i la soledat involuntària, molesta, trista, soferta, l'anglesa "loneliness".

 

"Nighthawks"(1942) , noctàmbuls, quadre del pintor nord-americà Edward Hopper (1882 - 1967)  

Però a no ser que sigui per vocació d'inspiració divina fins i tot la soledat positiva és millor que sigui temporal, mentre que la soledat negativa, la més corrent, és indesitjable sempre. "No és bó que l'home estigui sol" diu l'Escriptura i afegeix "Ai del sol, perquè si cau no tindrà ningú que l'ajudi a aixecar-se". 

I Sant Agustí ho explicitava: "Res t'és amic sense una persona amiga", és a dir que tots necessitem per existir i viure una mà amiga, així com també nosaltres podem ser-la per altres. I hi ha una soledat encara pitjor que la humana natural, que és la que, producte del pecat, ens separa de Déu i dels altres, tancant-nos en nosaltres mateixos, i que està molt relacionada amb la tristesa que duu a la mort. Però també al contrari, la persona en gràcia de Déu, mai està realment sol, perquè té sempre amb ell la companyia de les Persones de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, Jesucrist i l'Esperit Sant, així com de la Verge Maria, els cors angèlics i tots els sants, està unit a Déu, al Cel i a tota l'Església, i per més sol que pugui estar físicament, com a perdut en un desert o a alta mar com a navegant solitari i tot, sempre té companyia, guia, força, ajuda, consol i el recurs a l'oració. Qui prega mai està sol!   

Experiencia vital i aprenentatge intel·lectual de l'altre

Per si una experiència pot ser útil: 

En una ocasió un company d'un país forani em comentava que ell tenia un gran desconeixement, humanament parlant, de la psicologia femenina, perquè en la seva família eren nomès germans i de molt petit ja va entrar al seminari on hi va seguir fins la seva ordenació, i fin s llavors, quan va començar la seva labor pastoral i va començar a tractar-les en la parròquia eren per ell unes grans desconegudes. Li vaig dir que no era el meu cas, perquè com a germà gran de la família tenia dos germans i quatre germanes menors, i tot i que l'escola va ser de sols nois i igual el servei militar, a la universitat ja erem joves dels dos sexes i desprès com a professor d'autoescola des de jove en vaig tractar a moltes de totes les edats condicions i edats, grans i adultes i joves i adolescents, la gran majoria alumnes, però també altres professores col·legues i examinadores, i fent de periodista també des de jove en vaig conèixer moltes tant companyes de redacció com dones de tot tipus a les que entrevistava. I que en diferents etapes de la meva vida, de noi, de jove i d'adult vaig estar enamorat de quatre noies al llarg dels anys amb dues de les quals vaig pensar seriosament en festejar en vistes a casar-m'hi, però tot i que no va sortir malgrat que l'interès era mutu, l'amor és una gran font de coneixement de l'altre que et fa estar atent, et recorda i et fa reflexionar sobre elles i la relació, procurant comprendre i triant allò que semblava millor pels dos i en algun cas el millor per l'altre. 

Però es diu que Sigmund Freud (1856 - 1939), que en va tractar a moltes, es va casar i va tenir filles, al final de la seva vida es preguntava estranyat "però què volen les dones?" i alguns psicòlegs han fet metàfores (1) per intentar explicitar-ho o han arribat a la conclusió que ni les mateixes dones s'entenen i sovint tampoc a elles mateixes. 

Però sí que tenen una personalitat comú, com a dones, i una de personal, com a éssers individuals, que són objectives i que es poden descobrir, explorar, estudiar i en certa mesura generalitzar, per tal de facilitar el coneixement, tant inruïtiu com intel·lectual o relacionar, i així poder tenir-hi una bona relació segons el principi "primer de tot no fer mal i a partir d'aquí fer tot el bé que es pugui", cosa que la ignorància de qui és i com és l'altre impedeix, provocant en ocasions equivocacions, fracassos i desastres en un o en tots dos.  Així en el popular però poc científic sistema Mbti se sol afirmar que la incompatibilitat més gran és entre els "sensors", manuals, sensuals, concrets, calculadors, pràctics, hàbils i realistes a ras de terra, i els "intuïtius", intel·lectuals, imaginatius, innovadors, abstractes, complicats, dominats pels seus pensaments i sentiments, creatius i somniadors, tant en homes com en dones. A aquests dos grups almenys d'entrada els costaria molt d'entendre's i de tenir una relació fàcil entre ells, excepte naturalment les relacions professionals, funcionals, obligades o d'interès. Però en les relacions amistoses i sobretot sentimentals, hi ha molts obstacles que no són impossibles però sí molt difícils de superar tot i que aconseguir-ho els podria ser molt positiu, ja que cadascun d'ells es fort en les àrees on l'altre és dèbil, i la col·laboració i ajuda mutua els faria molt bé, com en les relacions familiars.

Aquí mostro un sistema merament expositiu, amb personatges ben coneguts, sobretot del cinema - tot i que en els actors hi ha el perill de confondre la persona amb els seus papers, tot i que alguna cosa hi queda - més que res per mostrar un esquema de les diferències en estils de vida, que si no es tenen en compte poden provocar maldecaps, fracassos i fins sofriments, i saber com és l'altre no sols pot ajudar molt sinó ser quasi necessari per evitar errors i malentesos, "tout comprendre c'est tout pardonner" com diu la dita francesa. 

Els estils bàsics, molt esquematitzats, exemplaritzats en personatges femenins molt coneguts, són aquests: 

Estil personal 1

Ginger Rogers (1911 - 1995) 

Audrey Hepburn (1929 - 1993) 

Julie Andrews (1935) 

Estil personal 2

Katharine Hepburn (1907 - 2003) 

Vivien Leigh (1913 - 1967) 

Ava Gardner (1922 - 1990)

Estil personal 3

Lauren Bacall (1924 - 2014) 

Claudia Cardinale (1938 - 2025)

Raquel Welch (1940 - 2023) 

Estil personal 4

Elizabeth Taylor (1932 - 2012) 

Brigitte Bardot (1934 - 2025) 

Romy Schneider (1938 - 1982) 

Estil personal 5

Frances Farmer (1913 - 1970) 

Grace Kelly (1929 - 1982)

Diana de Gal·ls (1961 - 1997)  

Estil personal 6

Vanessa Redgrave (1937) 

Marie Laforêt (1939 - 2019) 

Catherine Deneuve (1943) 

Estil personal 7 

Natalie Wood (1938 - 1981)

Julie Christie (1940) 

Françoise Hardy (1944 - 2024) 

Estil personal 8

Olivia de Havilland (1916 - 2020)  

Doris Day (1922 - 2019) 

Jane Fonda (1937) 

Hi ha estils més compatibles i d'altres més difícils de compaginar, com si un prefereix sortir sempre que pot i estar amb companys i amics, i l'altre prefereix quedar-se a casa, sol o amb els seus familiars més íntims. Trobar un punt d'encontre en aquest i altres casos de diferències per l'estil, com qui prefereix els esports extrems de risc i les aventures difícils i qui nomès vol estar tranquil i descansar, llegint i escrivint, i té aversió a l'esforç físic i encara més al perill, el millor i en ocasions quasi l'únic posible és que anessin cadascú pel seu compte i en tot cas s'admiressin a distància si és el cas. Però hi ha molts més casos com la persona diürna i de matins i la que dona el millor a les tardes i nits, difícils de trobar-se i de compartir la vida junts, o el molt realista i de peus a terra i el d'expectatives ideals i somnis poc realitzables, que és difícil que es posin d'acord a no ser que la intensitat de l'afecte i l'amor els faci abdicar i es vagin apropant  a la recerca d'un terme mitjà més o menys satisfactori, tot i que no plenament de l'un i l'altre. O el que sempre viatjaria i el que prefereix la comoditat del conegut i habitual. O quan un no veu ni valora els mèrits i punts forts de l'altre, i li semblen equivacions i debilitats, i no vol baixar de la seva percepció i idees perquè li semblen que no cal modificar-les ni cambiar-les, cosa que en ocasions, quan no són coses decisives i innegociables, pot ser una forma d'orgull. Per això i tot i que és trist trencar pot ser un acte de lleialtat i respecte, per fer-ho abans que sigui tard, un cop descobert que els seus projectes vitals no són compatibles i ni tan sols poden ser complementaris. No tothom compagina amb tothom en un nivell profund, encara que sí que es pot fer amb la immensa majoria d'una manera superficial i menys compromesa, i per això són quasi un miracle les relacions de parentesc familiar, on per costum, vida compartida i creixement junts s'entenen i s'aprecien malgrat tenir caràcters oposats, i no és el mateix tractar a una persona en el treball, veïnatge, hobbies o professió que casar-se amb ella, que és la intimitat més profunda entre dos éssers humans, i això té unes condicions, uns costos i unes conseqüències. Per això per escollir bé o ni que sigui d'una manera possible a la persona amb la que un vol viure en la màxima intimitat fa falta l'experiència, intel·ligència i prudència humanes i si pot ser l'ajut diví a través de l'oració i els sagraments demanant claredat per veure si convè o no i per això si és de Déu, inspiada o almenys aprovada per Ell, o no la voluntat de fer-ho.  Trobar la pròpia vocació, allò que ens farà feliços i amb el que tindrem èxit i ens sentirem realitzats a la vida, exigeix molt discerniment natural i molta ajuda celestial per veure-ho clar.

(1) Com la de la psicologia "masculina" dels gossos i la "femenina" dels gats d'un i altre sexe, però potser més accentuades en els gossos mascles i les gates femelles.

Interessant-se per la gent, conèixer per comprendre

No tots som iguals, hi ha diferències bàsiques de temperament, caràcter i personalitat, que cal tenir en compte

En una família ja hi ha molts estils personals diferents. Pintura de Norman Rockwell (1894 - 1978)

Per exemple, els 4 gras tipus de persones, segons Keirsey (1): 

1 Els artesans (SP en la seva nomenclatura)

 

Formen un 35 % de la gent, són la gent del carrer, treballadors manuals, mecànics i obrers, artistes plàstics, esportistes i integrants del món de l'espectacle, actors i actrius, animadors. 

2 Els guardians (SJ)

Són un 40 % de la gent i se'ls pot definir com la gent d'uniforme, militars i soldats, policies i agents, jutges, fiscals i advocats, vigilants, guardaboscos, guardes de seguretat i carcellers, scouts i escoltes, metges cirurgians, infermers i paramèdics, funeraris, bombers, cuiners, empleats d'hotel, gent patriòtica i membres d'organitzacions o grups amb característiques distintives usades almenys en ocasions especials, directius i gerents. 

3 Els idealistes (NF)

Són un 15 % de la gent, són els creatius, amorosos, empàtics i espirituals, inclouen escriptors i autors, sacerdots i religiosos, poetes i artistes imaginatius, grans enamorats i parelles, gent sentimental i romàntica  

4. Els racionals (NT)

El 10 % de la gent, són els intel·lectuals, estudiosos i professionals que treballen mentalment a base d'estudis, intel·ligència i informació, com científics, professors, universitaris, informàtics, metges especialistes i bibliotecaris.

La gran diferència és entre sensors (S) i intuïtius (N) o en uns altres termes persones concretes i abstractes

Tot i que aparentment els artesans SP semblen aparentment la majoria de la població, Keirsey sostè que els guardians SJ són fins i tot lleugerament més constituïnt l'autèntica majoria, que estructura la societat.

I entre els intuïtius, de nou els idealistes NF són força més que els racionals NT, tot i que la impressió és que aquests dos grups minoritaris estiguin més o menys equilibrats en nombre

La impressió popular és que els artesans són més, desprès els guardians, els racionals i els idealistes, per aquest ordre, però Keirsey sostè que la veritable proporció és la descrita, encara que pugui estranyar, però és que la primera descripció és molt esquemàtica.

Una visió més detallada: 

1. SP: Artesans (Sensacions + Observació)
Característiques: Són persones orientades a lacció, espontànies, adaptables i pràctiques. Busquen la llibertat i solen ser hàbils amb eines o tècniques.
Focus: Viure el moment present, l'emoció i la funcionalitat.
Motivació: L'estimulació, la llibertat i l'impacte immediat.
Exemple: St. Pere (2). 

2. SJ: Guardians (Sensacions + Judici)
Característiques: Són persones organitzades, responsables, tradicionals i orientades als fets. Valoren l'estructura, la seguretat i el sentit del deure.
Focus: L'organització, les regles, l'estabilitat i la pertinença.
Motivació: La seguretat, la responsabilitat i el manteniment de l'ordre.
Exemple: St. Jordi, Sta. Joana d'Arc

3. NF: Idealistes (Intuïció + Sentiment)
Característiques: Són persones empàtiques, creatives, profundes i orientades al significat. Busquen l'autenticitat, el creixement personal i les connexions humanes.
Focus: El potencial humà, l'harmonia, la comunicació profunda i els valors
Motivació: La identitat, el propòsit i entendre's un mateix i entendre als altres 
Exemple: St. Agustí.

4. NT: Racionals (Intuïció + Pensament)
Característiques: Són persones lògiques, analítiques, estratègiques i orientades a la competència. Valoren el coneixement, l'eficiència i la innovació.
Focus: La competència, la teoria, l'anàlisi lògica i la resolució de problemes.
Motivació: El coneixement, el domini tècnic i l'assoliment intel·lectual.
Exemple: St. Tomàs d'Aquino, Sta. Teresa de Jesús.  

Nota: per Intuició s'usa l'N perquè la I es reserva per la parella Introversió (I) i Extroversió (E). 

(1) David Keirsey (1921 - 2013), psicòleg nord-americà. La seva tipologia en 4 grans grups, artesans, guardians, idealistes i racionals, té arrels en els 4 temperaments de l'antiga Grècia (Hipòcrates i Plató) i la Roma clàssica (Galè), però presenta una el·laboració pròpia basada en idees de Carl Jung (1875 - 1961) i molt semblant i compatible amb el sistema de 16 tipus de Myers-Briggs (o Mbti), cada grup de Keirsey inclou 4 tipus Mbti, agrupats segons dos característiques: els sensors (S), observadors (P) o jutjadors (J) per els 2 primers grups, i els intuïtius (N), sentimentals (F) o pensadors (T), pels següents dos. Se li poden trobar equivalències amb molts altres sistemes de classificació caracterial, sobretot els de 2, 4, 8, 16 o 32 classes diferents.

(2) Els sants són bons exemples, perquè deixant-se guiar i transformar per Déu, són autèntics, tal com Déu els volia i els havia pensat, i en ells es desevolupen al màxim les qualitats bones i es minimitzen o anul·len els defectes.