Un altre gran règim humà sense Déu va ser l'instaurat desprès de la Revolució Russa de 1917, la Guerra Civil Russa de 1917 - 1923 i la instauració de la U.R.S.S. a finals de 1922.


Rússia sols ja és el país més extens del món i la Unio Soviètica, amb Ucraïna, Bielorrúsia, les 3 repúbliques bàltiques, Moldàvia, les 3 repúbliques del Caucas i les 5 repúbliques de l'Àsia Central, era realment enorme, un gegant euroasiàtic, que a més formava una continuïtat territorial. I si es compten els 7 països de l'Europa de l'Est amb sobirania limitada a la pràctica , membres del Pacte de Varsòvia i del COMECON i amb tropes soviètiques en molts d'ells i Mongòlia, Corea del Nord i Vietnam i funs i tot Cuba, l'extensió territorial era aclaparadora, fent-lo durant molts anys un dels 3 grans amb Estats Units (economia) i Xina (població). I precisament l'apogeu d'aquest macroestat va ser entre 1949 i 1960 quan la immensa i superpoblada Xina també estava en la seva òrbita i el terrirori controlat era desorbitat. Potser per això estaven convençuts que tot el món acabaria essent comunista, caient cada cop més països, un rera l'altre sota un domini del que es deia que ja no se'n podia escapar ni sortit. Ningú esperava el que va passar en un parell d'anys, el 1989 - 1991.
La Unió Sovièrica (1922 - 1991), oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, va ser comunista, marxista-leninista, i molt hostil a la religió, intentant instaurar un ateïsme d'Estat militant, en diverses etapes. Karl Marx i Friedrich Engels, els del "Manifest der Kommunistischen Partei" de 1848, i el primer autor també del llibre Das Kapital de 1867, tenien una visió molt negativa de la religió, fet agreujat pel fet que Marx escrivia poesia i obres de teatre satàniques en la seva joventut, i en això s'assemblava al seu rival d'idees semblants Mikhail Bakunin, que en la seva obra anticristiana Dieu et l'état, escrita el 1871 i publicada postumament el 1882, afirmava que Satanàs va ser el primer rebel i revolucionari i per tant el model d'aquests. Els llibres Marx and Satan (1976) de Richard Wurmbrand i The Devil and Marx (2020) de Paul Kengor, posen de manifest aquest caràcter diabòlic inherent al marxisme i a totes les seves derivacions, originat ja des del seu fundador. I tant Marx com Engels eren alemanys i la seva proposta va ser anomenada "la ideologia alemanya", per la mateixa època en que Alemanya, que va experimentar la Kilturkampf anticatòlica del canceller Otto Bismarck entre 1871 - 1878 i amb algunes coses durant fins els 1880s, era qualificada per diplomàtics i observadors britànics com "la trituradora d'ànimes". I per cert, Bismarck era el polític i home d'Estat preferit de Stalin, que el llegia, l'admirava i aprenia d'ell. A més Alemanya va tenir un paper decisiu permetent arribar a Lenin en secret a Rússia el 1917 per debilitar, destruir i retirar de la guerra aquesta gran potència enemiga seva en la Primera Guerra Mundial. Tot això, i altres coses, porta a reconèixer aquesta gran influència germànica, que com em deia una russa: "Des de Caterina II la Gran [1762 - 1796] quasi sempre ens han governat alemanys".
![]() |
| ABC del Comunisme (1920), de Nikolai Bukharin i Yevgeni Preobrazhenski, tots dos van morir executats pel mateix règim que van defensar, proposar i propagar |
En realitat Marx i Engels van fallat en totes les seves idees sobre la realitat i prediccions del futur, però això no va descoratjar els seus partidaris, demostrant ja sense cap dubte que contra les seves pretensions el marxisme i el materialisme dialèctic no eren cap "ciència" sinó una ideologia tancada, impugnable, resistent a les proves de la realitat i a més totalment desencertada, errònia de principi a fi. Però que va resultar servir com a cobertura i cuirassa ideològica per esclavitzar la gent i tractar a la societat sota el seu poder com una mena de granja de bestiar, com ja va denunciar George Orwell a Animal Farm (1945) i com ho farien també molts desenganyats a la vista dels resultats reals, com per exemple Arthur Koestler. D'aquells autodenominats "paradisos" la gent en volia sortir, com es va veure en les rebelions de la RDA de 1953, de Polònia del 1953 i 1980, d'Hongria el 1956 i de Txecoslovàquia del 1968, i molt notòriament amb el Mur de Berlín (1961 - 1989), per impedir que la població fugís en massa, perquè de desercions, exitoses o no, n'hi va haver un degoteig continu al llarg dels anys, amb algunes molt mediàtques com la de la filla de Stalin, Svetlana Stalin (1967) o del gran escaquista Viktor Korchnoi (1976).
Igual com va passar amb el seu antecedent la Revolució Francesa i com ha passat en altres revolucions, que com indica la paraula el que fan és capgirar les coses invertint la situació original, cosa que és molt del gust del diable, al que li encantaria invertir els papers amb Déu però és totalment impotent per fer-ho i ho sap i n'és plenament conscient i per això es contenta amb les revolucions humanes amb els seus corolaris d'odis, venjances, violència, falsedats i injustícies, tortures i assassinats, ell mateix passa fatcura als seus col·laborados i un cop pervertits i autors dels pitors crims desitja cobrar-los el més ràpid possible, per tenir-los sota el seu poder de maldat i odi infernals, i per això les revolucions, desptès de moltes víctimes innocents, acaben també amb els seus propis protagonistes, i més d'hota que tard. La gran majoria dels vells bolxevics revolucionaris, com Bukharin, Kamenev ,Krylenko, Radek, Rakovski, Rykov, Zinoviev, van ser sorprenentment acusats de traïdors, espies i sabotejadors i executats, igual que molts militars que van ajudar a triomfar la rebel·lió, com Blyukher, Tukhachevsky, Yegorov, estrangers col·laboradors com Béla Kun i presoners com els polonesos de Katyn, escriptors i artistes, gent de determinades nacionalitats o professions; d'altres foren assassinats com Rikov, Trotski i possiblement Frunze, tant obertament com dissimladament i en operacions de bandera falsa. La gent va viure en un règim de terror perquè a part dels assassinats molts més foren empresonats al Gulag o enviats a Sibèria i com que no hi havia una base real, tothom tenia por i podia ser denunciat, arrestat i fet desaparèixer, era un món de delators i d'acusadors en fals, a vegades per motius personals. I els mateixos autors de la repressió com Yagoda, Yezhov i anys més tard Beria, van ser condemnats i afusellats en les grans purgues de 1936 - 1938 ordenades per Stalin. I encara les polítiques ideològiques de de classe van provocar terribles fams amb milions de morts com en el Holodomor d'Ucraïna i països veïns o, tot i que no amb culpa tan directa, la terrible fam del Leningrad assetjat pels alemanys. De nou amb la revolució van passar tota mena de monstruositats i van surar i destacar els monstres que les cometien, d'un destacat membre de la NKVD, Blokhin, es diu que ell mateix va matar personalment unes 15 000 persones, considerades "enemics del poble" o de la revolució, com els polonesos internats a Katyn, es diu que en el moments més àlgid en matava per la seva pròpia mà fins un centenar o més diaris, sense comptar els que ell directament ordenava assassinar. Blokhin va ser dels pocs botxins que no va ser ell mateix eliminat, però va morir aviat, totalment alcoholitzat. Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008) ho va reflectir força bé en les seves obres, com Arxhipelag Gulag (1973).
I per completar encara més la debacle, els trencaments ideològics amb la URSS com el de la Iugoslàvia de Tito (1948), la de la Xina de Mao (1960 i 1961) arribant a una guerra fronterera local el 1969, la d'Albània amb l'stalinista Hoxha (1961), el distanciament de Romania amb Ceaucescu (1968)...fins acabar, per escàndol dels més resilients, en la invasió de la genocida Kampuchea Khmer de Pol Pot i Kieu Samphan per les tropes de Vietnam (1978) i la guerra fronterera Xina - Vietnam (1979) en represàlia. Tot això amb els enfrontaments amb Occident de les guerres de Corea (1950 - 1953) i de Vietnam (en dues fases, de 1945 a 1975), així com altres guerres com la invasió xinesa del Tibet (1950 i 1959), la guerra fronterera de Xina i la Índia (1962) i algunes més. Per resumir-ho, el Livre noir du communisme: Crimes, terreur, répression (1997) de professors universitaris i investigadors d'esquerres dirigits per Stéphane Courtois del CNRS calcula que els règims comunistes han causat quasi 100 milions de morts en els seus propis països, excloent en el còmput les víctimes de guerres externes i internes, que són també moltes desenes de milions, encapçalant el rànking de la infàmia Xina amb 65 milions, la Unió Soviètica amb 20 milions, 2 milions a Cambodja, 2 milions a Corea del Nord, més uns 1'7 milions a Àfrica, 1'5 milions a Afganistan, 1 milió a Vietnan, 1 milió als països de l'Est d'Europa, 150 000 a Amèrica Llatina, uns 75 000 o més a Espanya i 10 000 com a víctimes d'atemptats terroristes comesos per partits comunistes fora del poder.
Però que allò no funcionava ja ho van avisar les ments més lúcides com el ja citat Aleksandr Solzhenitsyn, així com Andrei Sakharov i molt clarament els llibres Will the Soviet Union survive until 1984? (1970) d'Andrei Amalrik, i Nomenklatura (1980) de Mikhail Voslensky, amb prediccions molt encertades tots dos i que per això van morir d'èxit al convertir-se senzillament en periodisme anticipat. També cal citar a Igor Shafarevich i les seves crítiques al socialisme i fins i tot Eduard Limonov, qui pel que sembla va predir força bé moltes coses que passarien amb la dissolució de la URSS. I en aquesta mena de profetisme implícit o explicit es podria citar també a Aleksandr Men i, ja des de fora de la URSS però encara en el Bloc de l'Est, el dissident txec Ota Šik que desprès de la invasió de Txecoslovàquia de 1968 l'any següent va declarar textualment a un mitjà espanyol "Això durarà 20 anys... són pocs per la Història, però llargs per la vida d'un home". . semblaria que una mena d'intuïció molt certera contrastava amb la ideologia oficial triomfalista i l'opressió tirànica. I encara que no tots, i d'aquests alguns per molt poc, la majoria van poder veure realitzades les seves previsions de futur.


.jpg)

.jpg)


