Grans científics catòlics

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... 

Grans catòlics que canviaren el món, quasi tots ells creients i practicants: 

Fibonacci (1170 - 1250) 

Sant Albert Magne (1193 - 1280), bisbe

Roger Bacon (1214 - 1292) 

Jean Buridan (1301 - 1362)

Nicole Oresme (1320 - 1382) 

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), cardenal 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), canonge, va rebre ordres menors 

Georgius Agricola (1494 - 1555)

Jean Fernel (1497 - 1558)  

Andreas Vesalius (1514 - 1564)

Gabriele Falloppio (1522 - 1562), sacerdot 

Hieronymus Fabricius (1537 - 1619) 

Christoph Clavius (1538 - 1612), jesuïta 

Galileo Galilei (1564 - 1642)*

Christoph Scheiner (1573 - 1650), jesuïta 

Jan Baptist van Helmont (1579 - 1644) 

Marin Mersenne (1588 - 1648), monjo 

Pierre Gassendi (1592 - 1655), sacerdot 

René Descartes (1596 - 1650) 

Giovanni Battista Riccioli (1598 - 1671), jesuïta

Pierre de Fermat (1601 - 1665) 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647) 

Francesco Grimaldi (1618 - 1663), jesuïta

Blaise Pascal (1623 - 1662), molt devot

Giovanni Domenico Cassini (1625 - 1712) 

Marcello Malpighi (1628 - 1694)

Nicolau Steno (1638 - 1686), bisbe i beat 

Buffon (1707  - 1788) 

Laura Bassi (1711 - 1778) 

Rudjer Boscovic (1711 - 1787)

Maria Gaetana Agnesi (1718 - 1799) 

Lazzaro Spallanzani (1729 - 1799), sacerdot 

José Celestino Mutis (1732 - 1808), sacerdot 

Charles Augustin de Coulomb (1736 - 1806)

Joseph Louis Lagrange (1736 - 1813) 

Luigi Galvani (1737 - 1798), molt devot**

Antoine Laurent Lavoisier (1743 - 1794) 

René-Just Haüy (1743 - 1822), sacerdot  

Jean Baptiste Lamarck (1744 - 1829) 

Alessandro Volta (1745 - 1827), molt devot

Giuseppe Piazzi (1746 - 1826), sacerdot 

Jean Baptiste Biot (1774 - 1862) 

Andre Marie Ampère (1775 - 1836), molt devot

Amedeo Avogadro (1776 - 1856)  

René Laennec (1781 - 1826) 

Bernard Bolzano (1781 - 1848), sacerdot   

Michel Eugène Chevreul (1786 - 1889)

Joseph von Fraunhofer (1787 - 1826)  

Augustin Jean Fresnel (1788 - 1827) 

Augustin Louis Cauchy (1789 - 1857), molt devot  

Jean François Champollion (1790 - 1832) 

Gustave Gaspard de Coriolis (1792 - 1843)

Jean Baptiste Dumas (1800 - 1884) 

Chrisian Doppler (1803 - 1853) 

Louis Braille (1809 - 1852), molt devot 

Urbain Le Verrier (1811 - 1877) 

Ignaz Semmelweis (1818 - 1865)

Angelo Secchi (1818 - 1878), sacerdot 

Léon Foucault (1819 - 1868) 

Hyppolite Fizeau (1819 - 1896) 

Édouard Roche (1820 - 1883) 

Gregor Mendel (1822 - 1884), monjo 

Louis Pasteur (1822 - 1895), molt devot

Charles Hermite (1822 - 1901)  

Juan Carlos Finlay (1833 - 1915) 

Josef Stefan (1835 - 1893) 

Giuseppe Mercalli (1850 - 1914), sacerdot 

Henry Louis Le Châtelier (1850 - 1936) 

Antoine Henri Becquerel (1852 - 1908) 

Paul Sabatier (1854 - 1941) 

Pierre Duuhem (1861 - 1916) 

Charles Nicolle (1866 - 1936) 

Karl Landsteiner (1868 - 1943), convertit

Maria Montessori (1870 - 1952) 

Victor Grignard (1871 - 1935) 

Alexis Carrel (1873 - 1944), convertit  

Henri Breuil (1877 - 1961), sacerdot 

Julius Nieuwland (1878 - 1936), sacerdot 

Victor Hess (1883 - 1964) 

Peter Debye (1884 - 1966) 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot 

John von Neumann (1903 - 1957)***

John Eccles (1903 - 1997) 

André Lichnerowicz (1915 - 1998) 

Clemens Roothaan (1918 - 2019) 

Clyde Cowan (1919 - 1974) 

Jérôme Lejeune (1926 - 1994)

Nicola Cabbibo (1935 - 2010) 

Quasi tota la ciència moderna actual ve d'ells o almenys els hi deu molt. 

Estiguem-lis reconeguts, a ells i sobretot a la seva fe, mirant de fer-la nostra si encara no ho és 

* Les seves cartes privades a la seva neboda mostren que va ser un catòlic convençut tota la seva vida, tant abans com durant i desprès del seu segon judici

** Fervorosos, practicants de Missa i comunió diària i/o que van perdre oportunitats per fer pública i defensar la seva fe

*** Desprès d'haver anat considerant durant anys i essent un dels homes més intel·ligents del segle XX, en el seu llit de mort va fer cridar un sacerdot catòlic per tal que el bategès i li donés els altres sacraments

Visions del món, segons els caràcters

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... Com veuen el món, els diversos caràcters:

- Tipus 1 

De sterrennacht (1889) - Van Gogh 

Pertanyen a aquesta categoria també Les llances (1634) i Les Menines (1656) de Velázquez. 

- Tipus 2 

El entierro del conde de Orgaz (1588) d'El Greco

 

També La Divina Comèdia de Dant 

- Tipus 3

La llibertat guiant el poble (1830) d'Eugène Delacroix

També són d'aquest tipus Robespierre, Talleyrand, Comte, Marx, Lenin...

- Tipus 4  

A les curses al camp (1869) d'Edgar Degas 

Una altra obra representativa és El caminant sobre un mar de núvols (1818) de C.D. Friedrich 

- Tipus 5 

L'Escola d'Atenes (1511) - Rafael 

I obres com La Pietat (1499) i La Creació d'Adam (1511) de Miquel Àngel

- Tipus 6

Autoretrat (1500) - Albrecht Dürer 

En aquest tipus són representatives també El rai de la Medusa (1819) de Géricault, i L'illa dels morts (1880) de Böcklin 

- Tipus 7

La Gioconda o Mona Lisa (1515) -  Leonardo da Vinci

S'hi pot afegir com a emblemàtica del tipus El gronxador (1767) de Fragonard 

- Tipus 8

D'on venim? Qui som? On anem? (1898) - Gauguin 

Pertanyen a aquest tipus també tant Murillo, amb les seves obres religioses, celestials i delicades, com Valdés Leal i Goya amb les seves terrenals, dures i macabres. 

Aquestes obres em sembla que exemplifiquen bé les diverses cosmovisions humanes. 

Una bona definició de santedat

La santedat, allò més alt i valuós en les possibilitats humanes, s'ha definit de diverses maneres. És acceptar i agraïr l'amor que Déu ens té, viure'l i repartir-lo també, estimant a Déu directament i també en els nostres germans. És viure en gràcia de Déu i deixar que l'Esperit Sant ens vagi configurant al model de Crist, de manera que al moment de la mort poguem anar directament al Cel. És transparentar a Déu i ser instrument seu, de manera que el deixem actuar a travès nostre. És estar ben units a Jesucrist, i recòrrer a Ell en les temptacions i dificultats, ja que sense Ell res no podem i amb Ell ho podem tot. És deixar que Déu mateix ens guiï, ens consoli, sigui el nostre refugi i ens doni forces, confiant plenament en la seva Providència, de forma que poguem viure virtuts heroïques i veure miracles divins en la nostra vida. La santedat, el millor de tot en la vida humana, és tot això i moltes coses més.

Sant Enric d'Ossó (1840 - 1896). Els sants són alegres i feliços, perquè estan amb la
font de tota alegria i felicitat veritable, que és Déu, i anticipen ja en aquest món la vida futura.

Però hi ha una definició concisa i molt encertada: "La santedat és l'alegria de fer la voluntat de Déu" o també "l'alegria en fer la voluntat de Déu". I amb això n'hi ha prou, perquè ho resumeix tot. 

Tres grans elements del caràcter humà

Segons el filòsof i psicòleg René Le Senne (1882 - 1954) en el seu Traité de Caractérologie (1945) i seguint en això els estudis del filòsof i psicòleg Gerardus Heymans (1857 - 1930) i el psiquiatre i neuròleg Enno Wiersma (1858 - 1940) de l'any 1908 a la Universitat de Groninga, hi ha 3 elements fonamentals del caràcter humà: l'emotivitat, l'activitat i la ressonància (primària o secundària).

Primer cal definir-los: 

L'emotivitat és com els fets externs afecten interiorment

L'activitat és com els fets interns afecten al món extern 

La ressonància és el tipus de resposta interna i externa habitual, que pot ser immediata, ràpida, superficial i efímera (P) o bé retardada, lenta, profunda i persistent (S)

De les 8 combinacions possibles d'aquestes 3 condicions bàsiques es deriven els caràcters, que segons la classificació evolutiva del seu seguidor, el filòsof i futurista Gaston Berger (1896 - 1960), són l'amorf, sanguini, colèric, nerviós, sentimental, apassionat, flegmàtic i apàtic (1). 

La seva fórmula és: 

Amorf - nEnAP

Sanguini - nEAP

Colèric - EAP

Nerviós - EnAP

Sentimental - EnAS

Apassionat - EAS

Flegmàtic - nEAS

Apàtic - nEnAS

Cada un d'ells especifica un tret caràcterístic entre el caràcter més ric i ple, l'apassionat, que té tots tres elements, i el més buit i pobre, l'amorf, que manca de tots tres, si tenim en compte que la primarietat, més pròpia de les etapes humanes infantil i juvenil, es considera menys que la secundarietat, més associada a l'adultesa, maduresa i vellesa. 

L'emotivitat és més acusada, evident i definitòria en el nerviós

L'activitat en el sanguini 

La secundarietat en l'apàtic 

La no-emotivitat en el flegmàtic 

La no-activitat en el sentimental

La primarietat en el colèric  

Es poden fer algunes correlacions directes, així l'emotivitat es considera més femenina i la no-emotivitat més masculina, l'activitat correspon a l'extraversió i la no-activitat a la introversió, la primarietat és un tret més juvenil i la secundarietat és més pròpia de la gent gran. Però hi ha gent de tots els caràcters en tots dos sexes i en totes les edats.

Aquestes característiques humanes es poden intentar valorar per la seva intensitat entre un mínim d'1 i un màxim de 9, en el cas de l'emotivitat i l'activitat, essent els menors de 5 corresponents a la no-emotivitat i no-activitat. En el cas de la ressonància és gairebé igual, si bé aquí el menor de 5 equival a priimarietat i el major de 5 a secundarietat. El 5, com a valor intermig, és la frontera entre els tipus, no quedant definit o essent un entremig. L'ordre en que se solen escriure és E-A-P/S. 

Així un 9-9-9 és un apassionat extrem i un 1-1-1 un amorf extrem, que estan realment en les antípodes l'un de l'altre, com si vivissin en móns diferents, però entre un apassionat moderat 6-6-6 i un amorf moderat 4-4-4 no hi ha tanta diferència, i en el cas del 5-5-5 és indefinible, participant de tots dos, com una barreja. 

Els altres caràcters extrems, o màximament típics, són: 

Sanguini                      1-9-1

Colèric                        9-9-1

Nerviós                       9-1-1

Sentimental                 9-1-9

Flegmàtic                    1-9-9

Apàtic                         1-1-9

Però evidentment el que abunden més són els caràcters variats, entre aquests i els més moderats de cada grup: 

Sanguini                     4-6-4

Colèric                       6-6-4

Nerviós                      6-4-4

Sentimental                6-4-6

Flegmàtic                   4-6-6

Apàtic                        4-4-6

Aquests caràcters són més equilibrats i més propers entre ells. A més, els valors extrems 1 o 9 són rars, essent molt més comuns els intermedis.

Alguns exemples, tenint en compte que en cada tipus hi ha bons i dolents, que és una altre dimensió personal, segons es connecti amb Déu o no: 

Amorf:  Adam i Eva, Esaú, Judes, St. Benet Josep Labre

Sanguini:  Salomó, Daniel, St. Tomàs apòstol, St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More

Colèric:  David, St. Pere, Sta. Joana d'Arc, St. Ignasi de Loyola

Nerviós: Saul, St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa de Jesús 

Sentimental: St. Joan Baptista, St. Simeó Estilita el vell, St. Rector d'Ars

Apassionat: Abraham, Moisès, St. Pau, St. Agustí, St. Joan de Capistrano

Flegmàtic: St. Joan Fisher, St. Joan Bpta. de La Salle 

Apàtic: St. Miquel dels Sants, St. Josep de Cupertino 

També cal tenir molt en compte que aquests 8 caràcters, que ja venen d'un desdoblament dels 4 tipus bàsics coneguts des del temps dels grecs, es desdoblen al seu torn en 16 a partir d'un quart element, no tant important com els altres tres però tot i així a tenir en compte, que és el camp de consciència, que pot ser ample (obert, conjunts i panorames) o estret (tancat, coses i detalls). Cadascun dels 8 caràcters té la versió ample i estreta, cosa que els diferencia bastant. Per dir-ho d'alguna manera, l'ample és aquell que veu el bosc i l'estret el qui veu els arbres, i això canvia la perspectiva i modifica força cada tipus de caràcter. Els estrets, per la seva concentració, solen ser més rígids i poc flexibles, mentre que els amples, per la seva obertura i visió global, solen ser més oberts i adaptables, modelant així les característiques de cada tipus amb aquest important matís. 

Un llibre modern sobre això és The secrets of our "self". Typology of personality accordiing to R. Le Senne  (1987) de Janusz Tarnowski (1919 - 2012).

(1)  L'home neix amorf i mor apàtic, i entre mig passa per etapes de la seva vida tenyides dels altres caràcters, tot i conservant el seu propi, va afirmar. 

El joc del telèfon interior

Cal evitar la rumiació, pensar massa en el mateix, un i altre cop, donant-li voltes com una obsessió o una idea fixa, sense resoldre res de nou. Això és l'equivalent mental del disc ratllat, repetint un i altre cop el mateix sense avançar, quedant atrapat sense aconseguir sortir-ne. I també recorda el joc del telefon espatllat de passar-se un missatge secret entre amics. 

La repetició de pensaments sobre un tema o un fet, sovint del passat, sense resoldre-ho i ni tant sols progressar no sols és inútil i absurd, sinó que va desvirtuant cada cop més el fet original. És com la versió interna del famós joc del telefon o missatge compartit en un cor d'amics, que patint una petita diferència en quasi cada transmissió, quan retorna al primer, l'emissor, ja poc té a veure amb allò que va dir, ni en contingut ni en context ni expressió. A cada nou pas, com en cada volta que se li dona, es va desfigurant lleugerament i al final ja és ben diferent i quasi irreconeixible. 

El jóc d'aprenentatge de passar el missatge dura una estona. La seva variant mental interior pot durar anys, dècades o indefinidament, tornant-hi de tant en tant com si fos un episodi causant d'estrés post-traumàtic que es repeteix com un malsón, cosa que no és necessariament el cas, perquè a vegades a allò que se li dona voltes són coses insignificants objecrivament però que ens ressonen, ens preocupen i ens hi fan retornar un cop i altre, poser perquè no ho hem assumit o no sabem com interpretar-ho. Però aquesta fixació i repetició no sols no ho arregla sinó que ho sol distorsionar i magnificar-ho, fent més difícil poder acceptar, integrar i superar allò de que es tracta i que és el motiu de la reflexió buida. 

Cal evitar-ho, lliurant el nostre passat a Déu, per tal que Ell, Jesucrist, ens deslliuri d'això de la mateixa manera que si li donem plena llibertat per actuar en nosaltres ens allibera de pecats i vicis i ens retorna la dignitat humana perduda i la gràcia divina. Només Ell pot, no nosaltres. 

La gran època catòlica del segle XX

Si haguessim de buscar un temps on el Catolicisme estés de gran actualitat i molt de moda a tot el món, sense dubte serien els anys 1950s i la primera meitat dels anys 1960s. 

El Valle de los Caidos a Madrid, inaugurat el 1959 

I per dir unes dates concretes, podriem precisar els 16 anys que van del 1949 al 1964, ambdós inclusius, és a dir des de l'1 de gener del primer al 31 de desembre del segon, de manera que 1948 encara pertanyeria a una època anterior i el 1965 ja seria de la posterior. I evidentment el punt central d'aquest gran període catòlic va ser l'any 1957, un any decisiu per més d'un motiu. 

És sobretot per la mentalitat general, la que va fer possible la ràpida recuperació i reconciliació europea desprès de la Segona Guerra Mundial , però també pels líders mundials i autors catòlics, per les conversions des de l'ateisme o altres religions i per estar molt activitades les capitals, ciutats i institucions catòliques. 

En podem fer una cronologia d'alguns fets principals d'aquesta època de primer pla del món catòlic, des de la Segona Guerra Mundial, que va coincidir amb els 30 anys gloriosos dels historiadors i amb els miracles econòmics alemany, japonès, italià i espanyol: 

1946 - 1952 Eva Perón, primera dama, i molt influent, d'Argentina

1949 El Portugal d'António Oliveira Salazar (1932 - 1968) és un dels membres fundadors de l'OTAN

1949 - 1963 Konrad Adenauer és el canceller federal de l'Alemanya Occidental lliure i majoritàriament catòlica, amb capital a Bonn, que supera cada cop més a l'Alemanya Oriental comunista majoritàriament luterana i amb pretensió atea, amb capital a Pankow, el Berlín Est. 

1950 El Papa Pius XII proclama el Dogma de l'Assumpció de la Verge Maria al Cel en cos i ànima

1950 - 2004  Rainier III, príncep de Mònaco 

1951 - 1993 Balduí I, rei de Bèlgica 

1953 Concordat del Vaticà i bases nordamericanes a l'Espanya de Franco (1936/39 - 1975)
         Rebel·lió de Polònia i la RDA contra el comunisme i l'ocupació soviètica

1955 L'Espanya franquista entra a l'ONU

1955 - 1963 Ngo Dinh Diem al capdavant del govern prooccidental del Vietnam del Sud

1956 Rebel·lió d'Hongria conra el comunisme, la URSS i el Pacte de Varsòvia
         Casament de Rainier III de Mònaco i Grace Kelly 

1957 Tractat de Roma, que donarà lloc a la Comunicat Econòmica Europea 
         John von Neumann, jueu, fa cridar un sacerdot catòlic al seu llit de mort per tal de ser batejat i                 rebre la comunió i la unció dels malalts

1958 - 1963 Joan XXIII, "el Papa bó"

1958 Expo de Brussel·les 

1958 - 1969 Charles De Gaulle, president de França

1959 El Papa Joan XXIII convoca el nou Concili Ecumènic

1960 Elecció de John Kennedy als Estats Units. 
         Casament de Balduí I i Fabiola
        Jocs Olímpics de Roma, amb miracles com els de Wilma Rudolph, "la gasela negra", que havent estat de nena paralítica d'una cama per poliomielitis, desprès d'una espectacular recuperació aquí va guanyar la medalla d'or en totes les curses d'atletisme. 

1960 - 1963 Sylvanus Olimpio president de Togo i Fulbert Youlou president del Congo ex-francès

1960 - 1980 Léopold Sédar Senghor, president de Senegal

1961 - 1963 J.F. Kennedy, primer president catòlic dels Estats Units i un dels més estimats i admirats, i la presidència del qual, tot i els problemes, la brevetat i el violent final tràgic, va ser una mena d'Edat d'Or del país. 

1962 - 1965 XXI Concili Ecumènic Vaticà II a Roma

1963 Any de l'inici del fi: 

         Cop d'Estat i assassinat de Sylvanus Olimpio a Togo (13 gener)
         Mort de Joan XXIII (3 juny) i elecció de Pau VI (21 juny) com nou Papa 

         Immolacions de 6 monjos budistes contra la política de Ngo Dinh Diem (11 juny - 27 octubre)
         Dimissió forçada de Fulbert Youlou, president del Congo ex-francès (15 agost)  

         Final del mandat d'Adenauer a la RFA (15 octubre) 
         Cop d'Estat al Vietnam del Sud i assassinat del president Ngo Dinh Diem (2 novembre)
         Magnicidi del president John Kennedy a Dallas, Texas (22 novembre) 

1964 Any ja del final de l'època, tot i que amb alguna supervivència en anys posteriors

1965 Final del Concili (desembre)

És curiós que en aquesta època fins i tot líders comunistes i ateus tenien connexions catòliques: Nikita Khrushchov, primer secretari del PCUS de la URSS (1955 - 1964) era ucraïnès, Iosip Broz "Tito" president de Iugoslàvia (1945 - 1980) era croata i Fidel Castro, que arribà al poder a Cuba el 1959 havia sigut educat amb els jesuïtes. 

I actualment estem gairebé a les antípodes d'aquell temps en que el Catolicisme gaudia de poder, prestigi i privilegis abans de que això canviés en el posterior període "protestant" de la 2ª meitat dels 60s i tota la dècada dels 70s, però com que l'evolució és cíclica i tot i que el temps avança linealment les situacions es repeteixen de forma helicoïdal, igual com passa amb els anys, sempre nous i diferentts però sempre iguals en la seva estructura de les estacions, es pot predir i, més encara, és pràcticament segur que tornarà a venir un nou període catòlic en la Història de la Humanitat, previsiblement abans que acabi el segle XXI si bé ara per ara encara és lluny. Cada època és valuosa i té la seva raó de ser.

Un paisatge pot correspondre a un estat d'ànim

A vegades veiem reflectit l'estat del nostre món interior en un paisatge determinat, que ressona amb ell. 

Pluja en un bosc de roures (1891) d'Ivan Shishkin (1832 - 1898) 

Hi ha tot un sentiment al respecte al visionar aquest quadre i encara més al sentir-s'hi identificat o recordar algun moment amb una vivència així.