Ens cal tenir una imatge de Jesús a prop per mirar-la ben sovint, per mantenir viva la nostra relació amb Ell
Tant sols Jesús sap el que ens passa i vol i pot sanar-nos quan patim d'algun esclavatge espiritual que ens lliga al pecat, al mal i al dimoni.
Nosaltres sols no en podem sortir, estem atrapats com en unes sorres movedisses i els esforços que podem fer no sols no ens alliberen sinó que ens hi atrapen encara més.
La gent tampoc ens pot alliberar. Primer perquè la majoria ni se n'adona de la nostra patètica situació espiritual i si arriba a copsar que ens passa alguna cosa no ho relaciona amb el món espiritual sinó amb causes materials i humanes: malalties, transtorns mentals o perturbacions psicològiques.
Si alguns intuïssin el component de pecat que hi ha en el desordre, tampoc serien d'ajuda. Uns quants fins o trobarien bé com "alliberament" o rebeldia, o com a gest políticament correcte, fos el que fos, com adulteri, divorci, homosexualitat i "matrimoni" gai, avortament, eutanasia, falta de pràctica religiosa o fins pèrdua de fe. Per a molts això ja els hi estaria bé, com a modern, lliure i a la moda ideològica, i n'hi hauria que no sols ho aprovarien sinó que ho aplaudirien i tot. Però fins i tot entre la gent més normal i assenyada la majoria en serien indiferents o despreocupats, pensant que no és assumpte seu i que val més no ficar-s'hi.
I si alguns se n'adonessin i volguessin ajudar, es trobarien amb que no poden fer res per molts motius. Més ben dit, si que podrien fer alguna cosa com donar bons consells, com els de resar, anar a confessar, tornar a l'Església i als sacraments. O resar per la persona i fer-li intencions de Misses, ho sabés l'implicat o no. Això sí que començaria a funcionar, però tant sols per el recurs a Déu, perquè directament no podrien fer res útil a no ser que fossin sacerdots, però això ja pertany a l'actuació de la Santíssima Trinitat a través de les persones. Perô pel seu compte res, el diable és més fort i més astut i no deixa escapar fàcilment als qui te presos en les seves xarxes, a part que aquest enemic de Déu i de la humanitat és el gran estafador que ens ha estafat mil vegades i encara que en siguem conscients aconsegueix estafar-nos la mil i una, perquè coneix perfectament els nostres punts dèbils, els nostres moments baixos i les roderes que ja hem fet en ell camí de la vida i cada pecat que cometem és un clau més que fa més ferma la nostra presó i les nostres cadenes. Sense Jesucrist ningú pot res contra això.
Nomès Ell pot salvar-nos. Perquè és Ell qui sap quina és la nostra situació i el nostre problema real i quina és la solució. I tant sols Ell, Crist, pot i vol salvar-nos. És Ell el qui, si el deixem actuar en les nostres vides i li donem plena llibertat per actuar en nosaltres, per l'amor que ens té i per la seva bondat ens perrdona els pecats, ens retorna l'essència i la dignitat humana perdudes, ens redimeix de l'esclavatge del diable i del pecat, ens treu de la presó on estavem culpàblement tancats, trenca les nostrres cadenes i ens fa sortir del camí de l'Infern i ens posa de nou en el del Cel, cap al Regne i la Casa del Pare. I ho fa tant directament com amb la col·laboració de l'Esperit Sant que actua en la seva Església i en els seus ministres.
Per poc intel·ligents i afortunats que siguem, el que hem de fer és reconeixer-ho, acceptar--ho, agrair-ho i viure-ho i a partir de la seva acció no permetre que ja res ens separi d'Ell i de la felicitat incomparable que ens ofereix i dona gratuïtament. I per no recaure mai, la solució és ben senzilla: recòrrer sempre a Ell, confiar totalment en Ell i nomès en Ell, aferrar-se a la mà estesa que ens dona per rescatar-nos i salvar-nos, i Ell ens guardarà, protegirà i mantindrà en seguretat. La tranquilitat, la pau i l'amor que ens dona estar sempre amb relació amb Ell no té res semblant en tot allò que el món pot oferir. Ja que com diu l'oració, fora de la Santíssima Trinitat tot és dolor, neguit i corrupció de mort. Amb Déu ho podem tot, sense Déu no podem res. Si tenim a Déu ho tenim tot posseïm tot allò que necessitem i desitgem, si no el tenim manquem de tot allò que ens fa falta i que ens fa feliços, perquè amb Ell ho tenim tot i sense Ell no tenim res. Fins i tot la perspectiva de la mort inevitable deixa de tenir el seu caràcter tràgic, terrible i temible, terrorífic quan és la porta infernal, i passa a ser fins tot una evolució dolça i desitjable de fer la seva voluntat divina i trobar-se amb Aquell que ens estima i a qui hem anat aptenent a estimar perquè hem experimentat la seva acció tan benèfica, bondadosa i amorosa en nosaltres, indignes pecadors miserables, que per pura gratuïtat rebem el seu do de salvació i de vida eterna feliç.
El gran secret de la vida, i l'èxit en la mateixa, és viure sempre en gràcia de Déu, deixant que Ell vagi salvant-nos i santificant-nos. I la manera és fer i voler la seva voluntat, cosa que nomès es pot fer amb la seva ajuda, i Ell ens la dona sempre que li ho demanem - i la inspiració per fer-ho també d'Ell procedeix - o senzillament li ho permetem. El recentment canonintzar St. Carlo Acutis (1991 - 2006) deia amb tota la raó que el secret de la santedat és molt senzill i que ser sant és molt fàcil: "Es tracta d'aixecar la vista vers Déu". És a dir que en les temptacions, els problemes i dificultats i en totes les decisions de la vida, mirar a Jesucrist, buscant el seu rostre i implorant així la seva presència i la connexió amb Ell. Això és necessari i suficient i es tracta just d'això, ni més ni menys.
El món visible, temporal i passatger, que és l'habitual
En aquesta època en que el món, i especialment la societat occidental, fa aigües per tot arreu ens podem preguntar en què creuen els que no creuen com en el llibre In cosa crede chi non crede? (1996) que recull el diàleg que van tenir aquell any el creient cardenal Carlo Maria Marini (1927 - 2012) i el no creient escriptor Umberto Eco (1932 - 2016) el mateix any de la publicació.
El problema és la falta de fe i l'actitud dels governants, líders polítics i econòmics i ideòlegs del món actual, que molt majoritàriament són no creients però aparentment creïbles per una societat credula i manipulable, perquè com afirmava G.K. Chesterton (1874 - 1936), qui no creu en Déu no és que no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot, com el famós cas d'un llibertí i lliurepensador anglès del segle XVII del que els seus mateixos contemporanis constataven estranyats i perplexos que excepte la Bíblia s'ho creia tot. El nostre Occident, dirigit per aquests no creients però que passen per creïbles i que són creguts, en els dos sentitits d'aquesta paraula, també va per aquesta senda, donant cabuda a tota mena d'irracionalismes, orientalismes i ocultismes, fins i tot contradictoris i incompatibles entre si, però rebutjant la doctrina veritable coneguda, i fent a més l'opció de l'ateisme, que com diu el matemàtic John Lennox (1943) "és un conte de fades per a les persones a les qui fa por la llum". I és que com ja deia Blaise Pascal (1623 - 1662) "En el món hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure i prou foscor perquè qui no vulgui creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure o no creure i el fet de creure té mèrit i pot ser recompensat".
En les terres de Catalunya on jo visc l'assistència a la Missa dominical, tan necessaria per a nosaltres, era força alta encara a finals dels anys 1980s, durant tots els 1990s i fins i tot en els primers anys 2000s: Misses de diumenges i festius amb les esglésies plenes, famílies senceres i jovent incloent un bon nombre de jovent compromès en escolania, música i cants, en catequesis i peregrinatges i en casals. La davallada ha sigut molt accentuada i accelerada i avui dia nomès queden algunes parròquies i zones que ho conservin. Es pot dir que estem vivint la gran apostasia que ha de precedir al temps final, la qual cosa no vol dir que la fi hagi de ser imminent, ja que el temps de Déu no és el dels homes. I és una apostasia silenciosa, perquè el diable, constatatnt el fracàs de les persecucions sagnants, ja que la sang dels màrtirs és llavors de molts nous cristians, ara sembla haver canviat de tàctica i utilitza el menyspreu, la marginació, la crítica i la burla i, especialment, l'astúcia de fer-se passar per bo, negant tot el seu passat i invertint les posicions, acusant als altres de les seves pròpies maldats. En aquest moment històric vivim.
El món invisible, el definitiu i més important
La situació és que Europa, corrompuda i pervertida cada cop més des de fa dècades, és el continent més descristianitzat de tots, si no teni en compte Àsia que amb poques excepcions, com Filipines, Timor Oriental, Macau, Goa i el Líban, no ha sigut majoritàriament cristià des de fa mil·lenis i en moltes regions des de sempre. I dins d'Europa, excepte Txèquia i Estònia, el país més descristianitzat és Espanya. I dins d'Espanya, Catalunya i el País Basc són les zones més descristianitzades. Alhora que Catalunya és una de les zones amb més activitat diabòlica, amb més possessions, infestacions i obsessions demoníaques, i naturalment amb més temptacions i pecats també, i amb més necessitat d'exorcismes. I és que com ja deia Benet XVI (1927 - 2022), quan encara era el cardenal Joseph Ratzinger, el triomf del Cristianisme entre els segles I i V va desdimonitzar el món, i els ídols i esperits malignes van perdre la seva força, i ara amb la descristianització creixent dels últims segles retorna l'activitat demoníaca manifesta, amb la única salvetat que al dimoni no li interessa fer-se massa evient perquè com ja s'ha dit el seu major triomf és fer creure que no existeix, per poder actuar amb major llibertat i sense oposicióde les víctimes i l'ambient (1) perquè només als qui ja te molt a les seves mans els sol inicitar obertament al mal, a tots els altres els presenta el mal com a bé o com a cosa lleu. Com s'ha dit també, l'àngel parla del temor de Déu abans i de la misericòrdia de Déu desprès del pecat, mentre que el diable fa a l'inrevès, parla de la misericòrdia de Déu abans del pecat i de la justícia de Déu desprès; un vol que no pequis i no pequis més i l'altre que ho facis i ho segueixis fent, el bo et vol en l'amor de Déu, el dolent pretèn portar-te a l'allunyament de Déu i si es possible finalment a la deesesperació.
Però l'esperança que tenim és saber que Déu està al costat dels qui creuen en Ell i que no ens deixa mai de la seva mà, malgrat el que pugui semblar. Perquè, malgrat tots els pecats, guerres i maldats de la Humanitat, Déu creu en l'home i en Jesucrist ha fet una aliança indestructible i irrevocable amb els éssers humans i això continuarà fins a la fi del temps garantint també que la seva Església, que és on més actua l'Esperit Sant fent present a Jesucrist en els sagraments i l'oració, a glòria de Déu Pare i per a la salvació de rots els qui shi acullen, als qui fa fills i filles de Déu i els ofereix la Vida eterna, perdurarà fins el final i les portes de l'Infern no podràn contra ella.
(1) Parlant sols del món occidental el país més demoníac té fama de ser Haiti, del que es diu que els seus primers governants van fer un pacte amb l el diable i li van lliurar el pais, i les ciutats més diabòliques segons els experts serien New Orleans, Rio de Janeiro, Las Vegas, Ciutat de Mèxico, San Francisco, Los Ángeles (i sobretot Hollywood), com també París, Torí, Montpellier...
Semblant a la paraula i l'escrit, l'art també pot tenir una funció evangelitzadora, mostrant la bona nova divina per la Humanitat en conjunt i per cada un de nosaltres en particular, si ens hi volem acollir i per tant l'acceptem, agraïm i vivim. Uns exemples:
De jove i fins a l'edat adulta era força aficionat a la ciència-ficció, a la que tornava ocasionalment com un gènere que obria horitzons a la ment, sobre l'estat actual de la ciència més avançada i una mica més, i sobre el futur. I en una ocasió almenys a un professor de Teologia li vaig comparar la seva assignatura a la ciència-ficció, en un treball escrit, i hi vaig especificar "no en el fons, però sí en la forma" i "així com la ciència ficció porta la ciència als seus límits, la Teologia també porta la Revelació als seus", "a l'especulació científica li correspon també l'especulació teològica" i "les dues, Teologia i ciència-ficció tenen la capacitat d'expandir la ment". I el professor ho va donat per bó i fins em va posar bona nota.
El cert és que hi ha hagut i hi ha cristians, fins i tot algun eclesiàstic i algun religiós i fins i tot algun sant, que han escrit ciència-ficció, ja des d'antic, i també hi ha autors de ciència ficció que han escrit sobre la religió cristiana i sobretot la catòlica. Cito alguns exemples:
1. Ciència ficció escrita per cristians:
Utopia (1516) - St. Tomàs More
Civitas Solis (1623) - Tommaso Campanella
Flatland (1884) - Edwin Abbott Abbott
The Napoleon of Notting Hill (1904) - G.K. Chesterton
The Flying Inn (1914) - G.K. Chesterton
Out of the Silent Planet (1938) - C.S. Lewis
Perelandra (1943) - C.S. Lewis
That hideous strenght (1945) - C.S. Lewis
2. La religió catòlica en novel·les de ciència ficció:
The quest for Saint Aquin (1951) - Anthony Boucher
The Star Diaries (1957) - Stanislaw Lem (1)
A Case of Conscience (1958) - James Blish
A Canticle for Lebowitz (1959) - Walter M. Miller
The Word to Space (1960) - Poul Anderson
Pavane (1968) - Keith Rogers
The Warlock Unlocked (1969) - Christopher Stasheff
The Theology of Water (1982) - Hilbert Schenck
Speaker for the Dead (1986) - Orson Scott Card
Fiasko (1987) - Stanislaw Lem
Hyperion (1989) - Dan Simmons
Xenocide (1991) - Orson Scott Card
The Sparrow (1996) - Mary Doria Russell
Children of God (1998) - Mary Doria Russell
Dante Dreams (1998) - Stephen Baxter (2)
Altered Carbon (2002) - Richard K. Morgan
The Magi (2009) - Damien Broderick
The Book of Strange New Things (2014) - Michel Faber
Tot i que alguns d'aquests llibres són crítics o qüestionables, i algún desagradable, n'hi ha que són simpàtics i admiratius. Nomès he exclòs de la relació els que m'han semblat blasfems o diabòlics, que afortunadament han sigut molt pocs, dos o tres, si bé molts dels llibres citats només els coneixo per referències i potser no mereixen estar en la llista, tot i acceptant que molts venen d'autors d'altres religions o ateus, un mínim que es pot exigir és una bona informació, veracitat, respecte i una certa comprensió i bona voluntat envers la temàtica que tracten. És a notar que la majoria dels llibres de ciencia ficció que tracten del Cristianisme van directament al Catolicisme.
També hi ha grans escriptors de ciència ficció que han sigut, o són, catòlics, i alguns catòlics devots com J.R.R. Tolkien (1892 - 1973) - si allò seu de la sèrie The Lord of the Rings es pot dir ciència ficció, perquè tira més a fantasia, com també la sèrie de Narnia de C.S. Lewis (1898 - 1963), però els dos gèneres són veïns i a vegades es barregen - com el propiament de ciència ficció Gene Wolfe (1931- 2019) i molts altres, alguns d'ells ex-catòlics com Stephen Baxter (1957).
La majoria de llibres de ciència ficció sobre el Catolicisme tracten de sacerdots jesuïtes que alhora són científics i que descobreixen i sovint interactuen amb civilitzacions extraterrestres. Tan abundants són aquests casos que s'ha proposat fer un subgènere de la ciència ficció, "Jesuïtes a l'espai". Però com diu l'astrònom jesuïta Guy Consolmagno (1952), "la majoria de les descripcions dels jesuïtes són inadequades, venint d'idees errònies que la gent s'ha fet sobre ells". Això fa que siguin poc interessants o almenys molt menys interessants que sí la descripció dels jesuïtes i del Vaticà, que també hi sol sortir, fos correcta.
(1) Només alguna ocasional referència i a més negativa i burleta en estil humor negre, com correspon a un autor ateu i comunista, però igual que les burles d'Aristòfanes sobre Sòcrates, tot són perspectives que almenys mostren quina és la recepció en determinats ambients, fins i tot els hostils.
(2) Stephen Baxter és un catòlic que ha deixat de ser-ho, però no és impossible que per la gràcia de Déu acabi retornant, com és el cas de les actrius Nicole Kidman (1967) i Katie Holmes (1978), desprès del seu pas afortunadament temporal per una secta.
Una relació d'alguns dels grans papes de l'Església Catòlica de l'Historia:
Pius IX (1846 - 1878), primer Papa del que hi han fotos, i el del segon pontificat més llarg de la Història, 31 anys i mig
St. Pere (c. 1aC - c. 67) apòstol, papa entre 30/33 - 67, a Roma com a primer bisbe des de l'any 54. És també el Papa de pontificat més llarg.
Sant Pere, retrat a les Catacumbes de Santa Tecla a Roma, segle IV
St. Climent Romà (92 - 100), bisbe de Roma i Pare apostòlic Epístola als Corintis
St. Hipòlit de Roma (+ 235), antipapa sant
Silvestre I (314 - 335), papa en temps de l'emperador Constantí, I Concili Ecumènic de Nicea (325) i Cnnstantinoble la Nova Roma cristiana (330 - 1453)
Marc I (336) i Juli I (337 - 352), primera celebració del Nadal a Roma, 25 desembre del 336
St. Lleó Magne (440 - 461), IV Concili ecumènic de Calcedònia (451), va detenir els huns d'Atila (452)
St. Joan I (523 - 526), va encarregar al monjo Dionís l'Exigu el càlcul de l'Era Cristiana (525)
St. Gregori Magne (590 - 604), un dels més grans papes, Doctor de l'Església, "servus servorum Dei", Regla pastoral (591) i altres escrits, envia missioners a Anglaterra a convertir els angles, coonversió dels llombards
Adrià I (772 - 795), estreta aliança amb el rei franc Carlemany (768 - 814)
Lleó III (795 - 816), va coronar emperador a Carlemany a la Missa de la Nit de Nadal del 800 a Roma
Silvestre II (999 - 1003), el monjo Gerbert 'Orlhac, introducció d'avenços científics
St. Gregori VII (1073 - 1085), el monjo Hildebrand, reforma eclesiàstica gregoriana, perdó a l'emperador Enric IV penitent a Canossa (1077)
Innocenci III (1194 - 1216), apogeu temporal del Papat
Bonifaci VIII (1294 - 1303), primer Jubileu a Roma (1300), atemptat contra ell a Agnani (1303)
Nicolau V (1444 - 1457), Biblioteca Vaticana i inici de la constrrucció de l'actual Basíica de St. Pere
Sixt IV (1471 - 1484), fa construir la Capella Sixtina
El Papa Juli II (1503 - 1513),
pintat per Rafael Sanzio, 1511
Lleó X (1513 - 1521), també
pintat per Rafael el 1518
Gregori XIII (1572 - 1585), calendari gregorià (1582)
Sixt V (1585 - 1590), Vulgata Sixtina (1590), la segona traducció llatina Vulgata de la Bíblia des de la de St. Jeroni c. 400, i un Papa molt especial, va posar un llibre de St. Robert Belarmino a l'Index i d'ell s'expliquen diverses anècdotes (1)
Climent VIII (1590 - 1605), Vulgata Sixto-Clementina (1592), corregint els errors trobats a la Vulgata Sixtina, la Vulgata oficial definitiva fins la Nova Vulgata de 1979.
Pius VI (1775 - 1799), la Revolució Francesa (1789 - 1795) i l'inici de Napoleó
Pius VII (1800 - 1823), època de Napoleó (1799 - 1814/1815), que fet presoner el porta a la seva coronació com emperador però es corona ell mateix (1804), restauració de la Companyia de Jesús (1814), el Congrès de Viena (1815) i la Santa Aliança
Pius IX, el primer Papa fotografiat
Pius IX (1846 - 1878), dogma de la Immaculada Concepció (1854), aparcions de la Mare de Déu a Lourds (1858), Syllabus (1864), Concili Vaticà I (1869 - 1870), dogma de la Infal·libilitat Papal (1870), final dels Estats Pontificis (756 - 1870), el Papa reclòs voluntàriament al Vaticà (1870 - 1929)
Fotos del Papa Pius IX (1792 - 1878)
Lleó XIII (1878 - 1903), encíclica Rerum Novarum (1891), doctrina social de l'Església
Lleó XIII, primer Papa recollit en un video (1896). Nascut
el 1810, és potser la persona més antiga que surt en un vídeo.
https://youtu.be/7B9iLrgHDis
St. Pius X (1903 - 1914), crisi modernista
Benet XV (1914 - 1922), Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), aparicions de la Mare de Déu a Fàtima (1917)
Pius XI (1922 - 1939), Guerra Cristera a Mèxic (1926 - 1929), Tractat de Letrà amb Itàlia i Estat del Vaticà (1929), Guerra Civil espanyola (1936 - 1939)
Pius XII (1939 - 1958), Segona Guerra Mundial (1939 - 1945), conversió del rabí de Roma Israel Zolli, que pren el nom d'Eugenio en honor del Papa (1945), dogma de l'Assumpció (1954)
St. Joan XXIII (1958 - 1963), inici del Concili Vaticà II (1962 - 1965), intervenció radiofònica per la pau durant la crisi dels míssils de Cuba (1962) que ajuda a evitar una III Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia
St. Pau VI (1963 - 1978), continuació i final del Concili Vaticà II (1962 - 1965), primer Papa a Terra Santa (1964) i primer Papa viatger pel món, trobades amb el patriarca Atenàgores (1964, 1965) i retirada de les excomunions mútues de catòlics i ortodoxos del 1054, parlament davant l'Assemblea General de l'ONU a Nova York (1965), els 5 continents (Índia i Nova York 1965, Colòmbia 1968, Uganda 1969, volta al món 1970)
St. Joan Pau I (1978), primer Papa de nom compost en honor dels seus predecessors del Concili, Papat molt breu de 33 dies. 1978 és l'any dels 3 papes successius
St. Joan Pau II (1978 - 2005), el polonès Karol Wojtyla, primer Papa no italià des de 1523, atemptat contra ell quedant ferit greu (1981), primera visita d'un Papa a Espanya (1982), cisma dee Lefebvre (1988), contribució decisiva a la caiguda del comunisme a l''Est d'Europa (1989 - 1991), gran viatger per tot el món, reunions multitudinàries de fidels i especialment de jovent
(article del 23 de setembre del 2025)
(1) Per ordre del Papa Gregori XIII havia estat uns anys reclòs als seus aposents, i quan va morir va ser escollit Papa pels cardenals perquè el van veure gran, amb un bastó, dèbil i amb una veueta fragil, i van pensar que no duraria gaire, però un cop el·legit es va manifestar com un Papa enèrgic, que va col·laborar en la renovació de l'Església, va impulsar la segona traducció Vulgata llatina de la Bíblia. Com que de nen havia sigut pobre i havia pasturat porcs, els cardenals, la majoria de famílies nobles, es van sentir humiliats i es diu que van fer pintar un quadre del Papa amb uns quants porcs al fons en referència al seu origen; Sixt V al veure'l no es va enfadar ni molestar, senzillament li va dir al pintor que a cada porc li posès un vestit de cardenal i així els hi va tornar la broma.
.jpg)
