dilluns, 16 de novembre del 2026

Régims sense Déu (II): La Unió Soviètica

Un altre gran règim humà sense Déu va ser l'instaurat desprès de la Revolució Russa de 1917, la Guerra Civil Russa de 1917 - 1923 i la instauració de la U.R.S.S. a finals de 1922. 



Rússia sols ja és el país més extens del món i la Unio Soviètica, amb Ucraïna, Bielorrúsia, les 3 repúbliques bàltiques, Moldàvia, les 3 repúbliques del Caucas i les 5 repúbliques de l'Àsia Central, era realment enorme, un gegant euroasiàtic, que a més formava una continuïtat territorial. I si es compten els 7 països de l'Europa de l'Est amb sobirania limitada a la pràctica , membres del Pacte de Varsòvia i del COMECON i amb tropes soviètiques en molts d'ells i Mongòlia, Corea del Nord i Vietnam i funs i tot Cuba, l'extensió territorial era aclaparadora, fent-lo durant molts anys un dels 3 grans amb Estats Units (economia) i Xina (població). I precisament l'apogeu d'aquest macroestat va ser entre 1949 i 1960 quan la immensa i superpoblada Xina també estava en la seva òrbita i el terrirori controlat era desorbitat. Potser per això estaven convençuts que tot el món acabaria essent comunista, caient cada cop més països, un rera l'altre sota un domini del que es deia que ja no se'n podia escapar ni sortit. Ningú esperava el que va passar en un parell d'anys, el 1989 - 1991. 

La Unió Sovièrica (1922 - 1991), oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, va ser comunista, marxista-leninista, i molt hostil a la religió, intentant instaurar un ateïsme d'Estat militant, en diverses etapes. Karl Marx i Friedrich Engels, els del "Manifest der Kommunistischen Partei" de 1848, i el primer autor també del llibre Das Kapital de 1867, tenien una visió molt negativa de la religió, fet agreujat pel fet que Marx escrivia poesia i obres de teatre satàniques en la seva joventut, i en això s'assemblava al seu rival d'idees semblants Mikhail Bakunin, que en la seva obra anticristiana Dieu et l'état, escrita el 1871 i publicada postumament el 1882, afirmava que Satanàs va ser el primer rebel i revolucionari i per tant el model d'aquests. Els llibres Marx and Satan (1976) de Richard Wurmbrand i The Devil and Marx (2020) de Paul Kengor, posen de manifest aquest caràcter diabòlic inherent al marxisme i a totes les seves derivacions, originat ja des del seu fundador. I tant Marx com Engels eren alemanys i la seva proposta va ser anomenada "la ideologia alemanya", per la mateixa època en que Alemanya, que va experimentar la Kilturkampf anticatòlica del canceller Otto Bismarck entre 1871 - 1878 i amb algunes coses durant fins els 1880s, era qualificada per diplomàtics i observadors britànics com "la trituradora d'ànimes". I per cert, Bismarck era el polític i home d'Estat preferit de Stalin, que el llegia, l'admirava i aprenia d'ell. A més Alemanya va tenir un paper decisiu permetent arribar a Lenin en secret a Rússia el 1917 per debilitar, destruir i retirar de la guerra aquesta gran potència enemiga seva en la Primera Guerra Mundial. Tot això, i altres coses, porta a reconèixer aquesta gran influència germànica, que com em deia una russa: "Des de Caterina II la Gran [1762 - 1796] quasi sempre ens han governat alemanys".

ABC del Comunisme (1920), de Nikolai Bukharin i Yevgeni Preobrazhenski, tots
dos van morir executats pel mateix règim que van defensar, proposar i propagar

En realitat Marx  i Engels van fallat en totes les seves idees sobre la realitat i prediccions del futur, però això no va descoratjar els seus partidaris, demostrant ja sense cap dubte que contra les seves pretensions el marxisme i el materialisme dialèctic no eren cap "ciència" sinó una ideologia tancada, impugnable, resistent a les proves de la realitat i a més totalment desencertada, errònia de principi a fi. Però que va resultar servir com a cobertura i cuirassa ideològica per esclavitzar la gent i tractar a la societat sota el seu poder com una mena de granja de bestiar, com ja va denunciar George Orwell a Animal Farm (1945) i com ho farien també molts desenganyats a la vista dels resultats reals, com per exemple Arthur Koestler. D'aquells autodenominats "paradisos" la gent en volia sortir, com es va veure en les rebelions de la RDA de 1953, de Polònia del 1953 i 1980, d'Hongria el 1956 i de Txecoslovàquia del 1968, i molt notòriament amb el Mur de Berlín (1961 - 1989), per impedir que la població fugís en massa, perquè de desercions, exitoses o no, n'hi va haver un degoteig continu al llarg dels anys, amb algunes molt mediàtques com la de la filla de Stalin, Svetlana Stalin (1967) o del gran escaquista Viktor Korchnoi (1976). 

Igual com va passar amb el seu antecedent la Revolució Francesa i com ha passat en altres revolucions, que com indica la paraula el que fan és capgirar les coses invertint la situació original, cosa que és molt del gust del diable, al que li encantaria invertir els papers amb Déu però és totalment impotent per fer-ho i ho sap i n'és plenament conscient i per això es contenta amb les revolucions humanes amb els seus corolaris d'odis, venjances, violència, falsedats i injustícies, tortures i assassinats, ell mateix passa fatcura als seus col·laborados i un cop pervertits i autors dels pitors crims desitja cobrar-los el més ràpid possible, per tenir-los sota el seu poder de maldat i odi infernals, i per això les revolucions, desptès de moltes víctimes innocents, acaben també amb els seus propis protagonistes, i més d'hota que tard. La gran majoria dels vells bolxevics revolucionaris, com Bukharin, Kamenev ,Krylenko, Radek, Rakovski, Rykov, Zinoviev, van ser sorprenentment acusats de traïdors, espies i sabotejadors i executats, igual que molts militars que van ajudar a triomfar la rebel·lió, com Blyukher, Tukhachevsky, Yegorov, estrangers col·laboradors com Béla Kun i presoners com els polonesos de Katyn, escriptors i artistes, gent de determinades nacionalitats o professions; d'altres foren assassinats com Rikov, Trotski i possiblement Frunze, tant obertament com dissimladament i en operacions de bandera falsa. La gent va viure en un règim de terror perquè a part dels assassinats molts més foren empresonats al Gulag o enviats a Sibèria i com que no hi havia una base real, tothom tenia por i podia ser denunciat, arrestat i fet desaparèixer, era un món de delators i d'acusadors en fals, a vegades per motius personals. I els mateixos autors de la repressió com Yagoda, Yezhov i anys més tard Beria, van ser condemnats i afusellats en les grans purgues de 1936 - 1938 ordenades per Stalin. I encara les polítiques ideològiques de de classe van provocar terribles fams amb milions de morts com en el Holodomor d'Ucraïna i països veïns o, tot i que no amb culpa tan directa, la terrible fam del Leningrad assetjat pels alemanys. De nou amb la revolució van passar tota mena de monstruositats i van surar i destacar els monstres que les cometien, d'un destacat membre de la NKVD, Blokhin, es diu que ell mateix va matar personalment unes 15 000 persones, considerades "enemics del poble" o de la revolució, com els polonesos internats a Katyn, es diu que en el moments més àlgid en matava per la seva pròpia mà fins un centenar o més diaris, sense comptar els que ell directament ordenava assassinar. Blokhin va ser dels pocs botxins que no va ser ell mateix eliminat, però va morir aviat, totalment alcoholitzat. Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008) ho va reflectir força bé en les seves obres, com Arxhipelag Gulag (1973). 

I per completar encara més la debacle, els trencaments ideològics amb la URSS com el de la Iugoslàvia de Tito (1948), la de la Xina de Mao (1960 i 1961) arribant a una guerra fronterera local el 1969, la d'Albània amb l'stalinista Hoxha (1961), el distanciament de Romania amb Ceaucescu (1968)...fins acabar, per escàndol dels més resilients, en la invasió de la genocida Kampuchea Khmer de Pol Pot i Kieu Samphan per les tropes de Vietnam (1978) i la guerra fronterera Xina - Vietnam (1979) en represàlia. Tot això amb els enfrontaments amb Occident de les guerres de Corea (1950 - 1953) i de Vietnam (en dues fases, de 1945 a 1975), així com altres guerres com la invasió xinesa del Tibet (1950 i 1959), la guerra fronterera de Xina i la Índia (1962) i algunes més. Per resumir-ho, el Livre noir du communisme: Crimes, terreur, répression (1997) de professors universitaris i investigadors d'esquerres dirigits per Stéphane Courtois del CNRS calcula que els règims comunistes han causat quasi 100 milions de morts en els seus propis països, excloent en el còmput les víctimes de guerres externes i internes, que són també moltes desenes de milions, encapçalant el rànking de la infàmia Xina amb 65 milions, la Unió Soviètica amb 20 milions, 2 milions a Cambodja, 2 milions a Corea del Nord, més uns 1'7 milions a Àfrica, 1'5 milions a Afganistan, 1 milió a Vietnan, 1 milió als països de l'Est d'Europa, 150 000 a Amèrica Llatina, uns 75 000 o més a Espanya i 10 000 com a víctimes d'atemptats terroristes comesos per partits comunistes fora del poder.  

Però que allò no funcionava ja ho van avisar les ments més lúcides com  el ja citat Aleksandr Solzhenitsyn, així com Andrei Sakharov i molt clarament els llibres Will the Soviet Union survive until 1984?  (1970)  d'Andrei Amalrik, i Nomenklatura (1980) de Mikhail Voslensky, amb prediccions molt encertades tots dos i que per això van morir d'èxit al convertir-se senzillament en periodisme anticipat. També cal citar a Igor Shafarevich i les seves crítiques al socialisme i fins i tot Eduard Limonov, qui pel que sembla va predir força bé moltes coses que passarien amb la dissolució de la URSS. I en aquesta mena de profetisme implícit o explicit es podria citar també a Aleksandr Men i, ja des de fora de la URSS però encara en el Bloc de l'Est, el dissident txec Ota Šik que desprès de la invasió de Txecoslovàquia de 1968 l'any següent va declarar textualment a un mitjà espanyol "Això durarà 20 anys... són pocs per la Història, però llargs per la vida d'un home". . semblaria que una mena d'intuïció molt certera contrastava amb la ideologia oficial triomfalista i l'opressió tirànica. I encara que no tots, i d'aquests alguns per molt poc, la majoria van poder veure realitzades les seves previsions de futur. 

diumenge, 15 de novembre del 2026

Les persones més importants i decisives d'ara i sempre

Els principals personatges humans vius i actuants als últims dos mil·lennis i encara  ara, i per sempre:

Jesucrist, Déu fet home 



i la Verge Maria, la Mare de Déu 

Darrera d'ells tot un grup de milers de sants, començant per St. Josep, invocats i pregats per molta gent per la seva intercessió sobretot demanant algun miracle o alguna gràcia divina. 

Cap altre personalitat ha tingut, té o rindrà mai la seva importància. 

dissabte, 14 de novembre del 2026

Religió i espiritualitat

Una professora de religió d'Institut que feia classes als alumnes de 1è i 2n de Batxillerat va decidir fer una assignatura optativa d'un tema que li va semblar que seria força interessant i atractiu per a ells.

Li va posar el títol de Religions del món i en el programa, molt complet, hi havia  els apartats de Religió cristiana, religió islàmica, religió jueva, religions de la Índia, religions de l'Àsia Oriental i religions indígenes d'Àfrica i Oceania. 





























Tot i que era una professora que feia classe d'altres assignaturas i era molt coneguda i apreciada, va tenir un nombre bastant baix d'estudiants apuntats. El curs es va desenvolupar molt bé i els participants van quedar molt satisfets d'haver-lo fet, però tot i això i la bona propaganda que sigificava va notar que la demanda per el proper any seria sols lliugerament més alta,

Llavors va tenir una idea. Mantenint el mateix temari, enfocament i connguts, va camviar el títol de l'assognatura a Espiritualitats del món, i exactament el mateix programa que ara tenia els capítols Espiritualitat cristiana, espiritualitat islàmica, espiiritualitat de la Índia, espiritualitats de l'Àsia Oriental i espiritualitats indígenes d'Àfrica i Oceania. 

L'èxit va ser total, les inscripcions es van multiplicar per tres o quatre i en posteriors edicions encara van créixer més. I això que religió i espiritualitat, ben enteses, són gairebé sinònimes, tot i que religió pugui tenir més un matís de comunitari i espiritualitat d'individual. Però la seva identitat es fa palesa en que la professora nomès va tenir que canviar una paraula i deixar tot l'altre igual. 

I és que per enginyeria social de moltes dècades, entre els joves la paraula religió no té les mateixes connotacions que espiritualitat, la primera la veuen més tradicional, estructurada i de pràctica  mentre la segona l'han arribat a associar amb una actitud més moderna, no establerta i de caire més intern. Se'n podria parlar molt sobre això, però aquesta és la situació actual. 

divendres, 13 de novembre del 2026

Maneres de resar (VI): Viure la presència divina

També és resar viure conscientment la presència de Déu 



Com diu una afirmació ben certa: 

"Déu et coneix,
Déu et mira,
t'estima 
i t'ha beneït..." 

Si ens en fem ben conscients d'això i del que significa, és una constatació que ens pot fer caure de genolls a Terra en reconeixement, agraïment i desig d'estimar-lo nosaltres també per la seva infinita grandesa, el seu amor i la seva bondat. Què hem fet nosaltres, pobres pecadors, per rebre d'Ell tant gran do i tantes bondats? 

Viure en la consciència de la presència de Déu no sols és una molt bona manera de relació amb Ell en la veritat i la realitat de la nostra condició de criatureïtat al seu respecte, ja que Ell ens ha creat a imatge i semblança seva, ens ha adoptat com a fills seus pel baptisme, té cura de nosaltres amb la seva providència i els seus sagraments, i ens fa considerar "Qui és Déu i qui sóc jo?", sinó que és també un tast del Cel, ja que aquest és presència seva i contemplació u adoració cap a Ell i perquè allà on hi ha Déu, allà és el Cel. Llavors podem dir "Ja comencem a viure al Cel en aquesta vida!". 

dijous, 12 de novembre del 2026

Maneres de resar (V): Bons propòsits fets i sostinguts

Hi ha diverses pautes per poder avançar més en el coneixement de Jesucrist, de la seva Església universal i de la fe cristiana, algunes d'elles programades per completar-se al llarg d'un any i d'altres a seguir al llarg de la vida. 

La pràctica religiosa és com una llarga carrera de fons de tota la vida, cal conèixer les pròpies capacitats i
força de voluntat, fer una preparació i entrenament adequats i perseverar portant un ritme sostenible fins la meta

De les segones n'hi ha com la de fer-se un propòsit realista i, sobretot sostenible, de resar cada dia, des de fer almenys un parell d'oracions diàries, una al matí i l'alttre al vespre, anar a Missa tots els diumenges i festius, confessar amb una determinada periodicitat que es pugui mantenir des del principi, fer una pelegrinació religiosa un cop a l'any i moltes més, que amb el temps, un cop ben assegurades es poden anar augmentant en nombre, quantitat i qualitat, com resar sol una part del rosari diari, que podria progressar a fer-ho en família i un rosari complet sencer, per exemple 3 misteris la majoria dels dies i els dijjous 4, i d'aquí a tots 4 diàriament, en grup i davant del sagrari, anar a Missa cada dia, llegir a diari les lectures de la litúrgia de les hores, fer algun viatge religiós un cop cada mig any, tres mesos i fins cada més, augmentar la freqüència de les confessons... L'important és que la base saigui segura i contínua i l'augment sigui paulatí, sense presses però sense desviar-se del bon propòsit i de l'objectiu. Un altre d'aquests podria ser el de cada Quaresma deslliurar-se d'un vici o una falta, per petita que sigui, i mantenir-ho en els anys posteriors. 

Quant a les de periodicitat anual, hi ha programes preparats per a llegir cada dia uns trossos de l'Antic Testament i uns del Nou, de manera que al cap d'un any s'hagi llegit tota la Bíblia. D'aquests n'hi ha diversos de diferents i al ser dirigit per experts és més lògic i ben aprofitat que el sistema més senzill que és començar la lectura a principis d'any amb el llibre del Gènesii i acabar a finals d'any pel de l'Apocalipsi, llegint un determinat nombre calculat de pàgines diàries per al cap de l'any de fer-ho haver-ho llegit tot, i tot i que així és més esforçat, no és impossible ni molt menys, conec persones que al llarg de la vida s'han llegit la Bíblia sencera, de principi a fi, no una sinó dos, tres, quatre o més vegades,en diverses etapes de la seva vida, i no necessàriament en un any sinó en nou mesos o mig any o menys i tot, o per l'altre cantó en més d'un any, per exemple en un any i mig o fins i tot en dos. Com en tot camí, l'important és la constància i no deixar-ho un cop començat, tot i que les necessitats puguin fer variar el ritme, cosa no ideal però possible i a vegades necessària. 

Dins d'aquestes de tot un any, o millor dit de tres, hi ha la Litúrgia de les Hores, que quan es comença s'ha de seguir i nomès fer canvis a millor, per exemple en l'horari diari, i s'han proposat altres de semblants, com per exemple la de llegir al llarg dels 365 o 366 dies, la vida del sant o sants més importants de cada dia, per exemple en el llibre en anglès The Saints Challenge, cosa que a més pot servir per anar aprenent o més aviat millorant la llengua, i llegint més lentament i amb més atenció i per tant profunditzant més. 

I igual que el temps passat en adoració davant del sagrari, l'important és que totes aquestes millores religioses, espirituals i personals es facin amb el compromís d'"ara i a partir d'ara", sense una pràctica irregular d'alts i baixos i menys de retrocessos i molt menys d'abandonament. . 

dimecres, 11 de novembre del 2026

Sants peculiars

Uns quants sants amb caracteristiques peculiars. 

A més dels bíblics St. Pere, St. Mateu, Sta: Maria Magdalena, St. Dimas, St. Longinos, St. Pau... es poden citar molts més, com aquests que ho són per motius molt diferents: 

Sta. Maria d'Edessa (+ 361) 
St. Moisès l'Etíop (330 - 405)
St. Gregori de Nisa (335 - 395)
St. Aleix (+ 412)
Sta. Maria Egipciaca (344 - 422) 
Sta. Thais (s. IV)*  
St. Jeroni (347 - 420) 
St. Agusti (354 - 430) 
St. Monjo No Jutjador (c. s. IV - V?)
Sta. Pelàgia (+ 457) 
St. Simeó Estilita el Vell (390 - 459)  
St. Teòfil d'Adana (+ 538) 
St. Simeó el Boig (s. VI)


Sta. Dimphna, patrona de les persones amb problemes mentals




















Sta. Dimphna (+ 650) 
Sta. Digna (+ 853)  
Sta. Olga (+ 969)
St. Romuald (951 - 1027) 
St. Drogó de Sebourg (1118 - 1186) 
Sta. Margarida de Cortona (1247 - 1297) 
Sta. Àngela de Foligno (1248 - 1309) 
Sta. Anna de Kashin (1280 - 1368) 
Sta. Flora de Beaulieu (c. 1300 - 1347)
St. Sergi de Radonezh (1314 - 1392)
St. Joan Nepomucè (1340 - 1393) 
Sta. Joana d'Arc (1412 - 1431) 
St. Joan Fisher (1469 - 1535) 
St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) 
St. Joan de Déu (1495 - 1550) 
St. Francesc Xavier (1506 - 1552) 
Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582) 
St. Felip Neri (1515 - 1595) 
St. Andreu Wouters (1542 - 1572)
St. Joan de la Creu (1542 - 1591) 
St. Camil de Lelis (1550 - 1614) 
St. Josep de Calassanç (1557 - 1648) 
St. Francesc de Sales (1567 - 1622)
St. Llorenç Ruiz (1594 - 1537)  
St. Josep de Cupertino (1603 - 1663)
St. Josep Vaz (1651 - 1711) 
Sta. Kateri Tekakwhita (1656 - 1680) 
St. Benet Josep Labre (1748 - 1783) 
St. Serafi de Sarov (1754 - 1833) 
Pedro Marieluz Garcés (1780 - 1825) 
St. Pere Chanel (1803 - 1841) 
Sta. Agatha Kwon Chin-i (1820 - 1840) 
St. Marc Ji Tianxing (1834 - 1900)
St. Damià de Molokai (1840 - 1889) 
St. Bartolo Longo (1841 - 1926) 
St. Domènec Savio (1842 - 1857) 
Matt Talbot (1856 - 1925)  
St. Carles de Foucault (1858 - 1916)
Sta. Josefina Bakhita (1869 - 1947)
Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1897)
Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903) 
St. Titus Brandsma (1881 - 1942) 
Sta. Maria Goretti (1890 - 1902) 
St. Miquel Pro (1891 - 1927)   
Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 
Dorothy Day (1897 - 1980)
Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) 
Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) 

Déu no nega a ningú la santedat, tots hi som cridats, sigui quin sigui el nostre passat o present, si el deixem Ell ens pot i vol santificar, i fins arribar a estar entre els més grans sants. 

* Com altres santes que van ser prostitutes a la seva joventut, la gràcia de Déu va ser sobreabundant. I una història de l'Edat Mitjana sobre una d'elles, que va tenir una conversió radical i que va passar moltes dècades de vida penitent en un convent, doi que ja molt gran d'edat Jesís se li va aparèixer en una visió i li va dir que havia fet tals progressos que en el Cel la posaria entre les verges. I és que per a Déu no hi ha res impossinle.

dilluns, 9 de novembre del 2026

Maneres de resar (IV)

L'oració mental té diverses maneres, però cal mirar que sigui sempre el més sincera i autèntica possible. I amb Déu se li ha de parlar des de la pau interior i la humilitat, des de la confiança i el reconeixement del seu amor, la seva bondat i el seu perdó.

Hi ha una pregària d'acte de contrició que va començar en la catequesi d'infants abans de la confessió i que desprès, en bona part seguint allò de que si no us feu com infants no entrareu al Regne del Cel, s'ha estès i és utilitzada també per adults. 






































És aquesta: 

Senyor Jesús, sé que ets Déu i que m'estimes, em sap greu d'haver-te ofès, perdona'm, jo també t'estimo!

Diu tot allò essencial per confessar-se penedit, reconèixer la divinitat, amor, bondat i perdó de Nostre Senyor Jesucrist, obrir-se a Ell i demanar-li amb confiança, amb una oració senzilla de cor a Cor. 

Aprofite'm la vida per convertir-nos i reconciliar-nos amb Déu, que si hi posem la nostre petita col·laboració Ell ho fa quasi tot per netejar-nos de tota culpa i fer que tinguem una bona relació amb Ell, fins i tot més propera i estreta. No perdem aquest do, aquesta gran oportunitat.