Humorisme

L'humorisme, especialment el de les comèdies, l'irònic, el satíric i el paròdic, té una llarga tradició que es remunta a l'Antiguitat greco-llatina amb autors tan excepcionals que les seves obres han sobreviscut dos mil·lennis o més.  

Alguns dels autors grecs i llatins que instauraren el gènere són:

Aristofanes, el principal i més gran 

Aristòfanes (446 - 386 aC) 

Menandre (342 - 290 aC) 

Plaute (254 - 184 aC) 

Terenci (184 - 159 aC)

Lucili (180 - 103 aC)

Horaci (65 - 8 aC)

Ovidi (43 aC - 17) 

Petroni (20 - 66) 

Persi (34 - 62) 

Marcial (40 - 104) 

Juvenal (60 - 140) 

Apuleu (125 - 170s) 

Llucià de Samosata (125 - 181) 

L'humorisme seriós, intel·ligent i benevolent, com a resultat del bon humor, l'actitud alegre i un cert optimisme vital, no sols és una categoria humana sinó que també pot presentar certes connotacions religioses, com l'acceptació, la resignació i la comprensió de la debilitat pròpia i dels altres, i connexions teològiques, com l'evitació de la vanitat i la mirada veritable sobre la realitat. 

A continuació alguns exemples en idiomes actuals, començant pel més emblemàtic de tots, l'anomenat humor anglès, entès en sentit ampli, veient les similituds i diferències entre pobles, èpoques i cultures, n definitiva entre cosmovisions i mentalitats, tot comprovant que hi ha una base comú general (1):. 

Humor amglès (2)

Tom Berkley (s.d.)

Geoffrey Chaucer (1343 - 1400) 

William Shakespeare (1564 - 1616)

Ben Jonson (1572 - 1633) 

Daniel Defoe (1660 - 1731) 

Jonathan Swift (1667 - 1745)

William Congreve (1670 - 1729) 

Henry Fielding (1707 - 1754) 

Laurence Sterne (1713 - 1768) 

Jane Austen (1775 - 1817) 

William Thackeray (1811 - 1863)

Charles Dickens (1812 - 1870)

Lewis Carroll (1832 - 1898) 

Mark Twain (1835 - 1910)

E. Abbott Abbott (1838 - 1926)

Ambrose Bierce (1842 - 1914) 

Oscar Wilde (1854 - 1900) 

F. Anstey (1856 - 1934) 

Jerome K. Jerome (1859 - 1927)

J.M. Barrie (1860 - 1937)

W.W. Jacobs (1863 - 1943) 

Stephen Leacock (1869 - 1944) 

Booth Tarkington (1869 - 1946) 

H.H. Munro (1870 - 1916) 

Max Beerbohm (1872 - 1956) 

G.K. Chesterton (1874 - 1936) 

Maurice Baring (1874 - 1945)

Walter Somerset Maugham (1874 - 1965) 

A.E. Coppard (1878 - 1957)

Lord Dunsany (1878 - 1957)

P.G. Wodehouse (1881 - 1975)

Katherine Mansfield (1888 - 1923) 

Anita Loos (1888 - 1981) 

Richmal Crompton (1890 - 1969) 

Groucho Marx (1890 - 1977)

Richard Aldington (1892 - 1962) 

James Thurber (1894 - 1961)

Aldous Huxley (1894 - 1963) 

A.A. Thomson (1894 - 1968)  

M.M. Musselman (1899 - 1952) 

Noël Coward (1899 - 1973) 

Evelyn Waugh (1903 - 1966) 

Bob Hope (1903 - 2003) 

Fredric Brown (1906 - 1972) 

Billy Wilder (1906 - 2002) 

H. Allen Smith (1907 - 1976)

L. Sprague de Camp (1907 - 2000) 

Pat Frank (1907/08 - 1964) 

Hildegarde Dolson (1908 - 1981) 

Steve McNeil (1908 - 1983)  

C. Norhcote Parkinson (1909 - 1993)

Paul Henning (1911 - 2005) 

Carroll Moore (1913 - 1977)  

Alfred Bester (1913 - 1987) 

Henry Kuttner (1915 - 1958) 

Robert F. Young (1915 - 1986) 

John Fenton Murray (1917 - 1996) 

Frederik Pohl (1919 - 2013) 

I.A.L. Diamond (1920 - 1988) 

Tony Randall (1920 - 2004) 

George Axelrod (1922 - 2003) 

Kurt Vonnegut (1922 - 2007) 

Norman Barasch (1922 - 2019) 

Cyril M. Kornbluth (1923 - 1958) 

Stanley Shapiro (1925 - 1990) 

Gerald Durrell (1925 - 1995) 

Art Buchwald (1925 - 2007) 

Harry Harrison (1925 - 2012) 

Neil Simon (1927 - 2018) 

Robert Sheckley (1928 - 2006) 

Nora Ephron (1941 - 2012)

Erica Jong (1942) 

Jerry Seinfeld (1954)

Helen Fielding (1958) 

Humor català

Frederic Soler (1839 - 1895) 

Santiago Rusiñol (1861 - 1931) 

Francesc Pujols (1882 - 1962) 

Carles Soldevila (1892 - 1967) 

Josep Maria de Sagarra (1894 - 1961) 

Pere Calders (1912 - 1994)

Tísner (1912 - 2000) 

Joan Capri (1917 - 2000) 

Cassen (1928 - 1991) 

Jaume Nolla (1965) 

Toni Clapés (1967) 

Humor espanyol 

Arxiprest d'Hita (1283 - 1351) 

Arxiprest de Talavera (1398 - 1466) 

Mateo Alemán (1547 - 1615) 

Miguel de Cervantes (1547 - 1616)

Luis de Góngora (1561 - 1627)

Lope de Vega (1562 - 1635) 

Luis Vélez de Guevara (1579 - 1644) 

Tirso de Molina (1579 - 1648) 

Francisco de Quevedo (1580 - 1645) 

Juan Ruiz de Alarc´´on (1581 - 1639) 

Calderón de la Barca (1600 - 1681) 

Sor Juana Inés de la Cruz (1651 - 1695) 

Mariano José de Larra (1809 - 1837)

Carlos Arniches (1866 - 1943)  

Jacinto Benavente (1866 - 1954) 

Serafín Álvarez Quintero (1871 - 1938) 

Joaquin Álvarez Quintero (1873 - 1944) 

Pedro Muñoz Seca (1879 - 1936)

Julio Camba (1882 - 1962) 

Wenceslao Fernández Flórez (1885 - 1964) 

Ramón Gómez de la Serna (1888 - 1963) 

Juan Filloy (1894 - 2000) 

Tono (1896 - 1978) 

Juan Ignacio Luca de Tena (1897 - 1975) 

José Maria Pemán (1897 - 1981)

Edgar Neville (1899 - 1967) 

Noel Clarasó (1899 - 1985)

Enrique Jardiel Poncela (1901 - 1952) 

Miguel Mihura (1905 - 1977)

Victor Ruiz Iriarte (1912 - 1982) 

Mercedes Ballesteros (1913 - 1995) 

Evaristo Acevedo (1915 - 1997)

Fernando Díaz Plaja (1918 - 2012)

Albert Closas (1921 - 1994) 

Álvaro de Laiglesia (1922 - 1981) 

Juan Pablo Ortega (1924 - 2018)

Alfonso Paso (1926 - 1978) 

Fernando Vizcaíno Casas (1926 - 2003) 

Joaquín Merino (1927 - 2011) 

Jaime de Armiñán (1927 - 2024) 

Francisco Ibáñez (1936 - 2023) 

Juan Carlos Ortega (1968)

Alberto Caballero (1973) 

Humor francès:

Cyrano de Bergerac (1619 - 1655) 

La Fontaine (1621 - 1695)

Molière (1622 - 1673)

Pierre de Marivaux (1688 - 1763)   

Voltaire (1694 - 1778) 

Beaumarchais (1732 - 1799) 

Eugène Labiche (1815 - 1888)

Georges Courteline (1858 - 1929) 

Georges Feydeau (1862 - 1921)

Gabriel Chevallier (1895 - 1969) 

Jacques Tati (1907 - 1982)

Hergé (1907 - 1983)   

Eugène Ionesco (1909 - 1994) 

Pierre Daninos (1913 - 2005) 

Louis de Funès (1914 - 1983) 

Jean Duché (1915 - 2000) 

Marcel Mithois (1922 - 2012) 

Humor germànic:

H.J.Ch. von Grimmelhausen (1621 - 1676) 

Baró de Münchhausen (1720 - 1797) 

Gotthold Ephraim Lessing (1729 - 1781)

Erich Raspe (1736 - 1794) 

Gottfried August Bürger (1747 - 1794) 

E.T.A. Hoffmann (1776 - 1822)  

Heinrich von Kleist (1777 - 1811)

Georg Büchner (1813 - 1837) 

Karl Kraus (1874 - 1936) 

Kurt Tucholsky (1890 - 1935)

Erich Kästner (1899 - 1974)

Heinrich Böll (1917 - 1985) 

Rolf Lennar (n.d.), l'autor de Der ungefährliche Dritte (1941), Der Ehekandidat (1941), Der unbequeme Gast (1944), Der Totospieler (1950) i Tante Nelly aus Amerika (1952)

Humor italià 

Giovanni Boccaccio (1313 - 1375)

Pietro Aretino (1492 - 1556)  

Carlo Goldoni (1707 - 1793) 

Luigi Pirandello (1867 - 1936) 

Pitigrilli (1893 - 1975)

Curzio Malaparte (1898 - 1957)  

Totò (1898 - 1967) 

Achille Campanile (1899 - 1977) 

Giovanni Guareschi (1908 - 1968) 

Giovanni Mosca (1908 - 1983) 

Humor rus 

Nikolai Gogol (1809 - 1852)

Vladimir Korolenko (1853 - 1921) 

Arkadi Averchenko (1881 - 1925)

Anton Chekhov (1860 - 1904)

Leonid Andreyev (1871 - 1919) 

Mikhail Zoshchenko (1894 - 1958)  

Ilya Ilf (1897 - 1937)

Evgeni Petrov (1903 - 1942) 

Sergei Dovlatov (1941 - 1990) 

Mikhail Zadornov (1948 - 2017) 

Humor d'altres llengües

Jaroslav Hasek (1883 - 1923)

Junichiro Tanizaki (1886 - 1965)  

Stanislaw Lem (1921 - 2006) 

Ephraim Kishon (1924 - 2005) 

I és que tothom és com tots, com alguns i únic, i això s'ha de notar i es nota. 

(1) La selecció que, tot i que llarga, no és exhaustiva, és meva. Per això es poden trobar notòries absències i poc comuns autors, per les meves lectures i preferències al respecte. 

(2) Fet en idioma anglès, no sols del Regne Unit, sinó també d'Estats Units, Irlanda, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sudàfrica. En cadas cas la referència és a l'idioma. 

Reflexions d'homes i dones

Algunes frases célebres portadores de saviesa humana: 

Quan és la gallina, en comptes del gall, la que canta anunciant la sortida del Sol, això presagia la ruïna del galliner (Kongzi)

Res existeix, si alguna cosa existís no la podriem conèixer, i si la poguessim conèixer no la podríem comunicar (Gorgies)* 

Ens governen ignorants i infames (Aristòfanes) 

L'amor sexual és el desig d'engendrar en la bellesa (Plató) 

Començar ja és més de la meitatt de tot (Aristòtil) 

Sóc home, i res humà m'és aliè (Terenci)

Quan dos fan el mateix, no és el mateix (proverbi llatí)  

La mesura de l'amor és estimar sense mesura (St. Agustí)

En ocasions Déu denega com a premi o concedeix com a càstig (St. Agustí)

Quan les dones es desfrenin, els homes s'enfilaran als arbres (St. Agusti) 

Déu és amor, i l'amor és per si mateix l'amor, l'amant, l'amat (dita medieval) 

El món és u perquè Déu és u, i el món és variat perquè Déu és Trinitat (dita medieval)

Portar la justícia al màxim és la major injustícia (St. Tomàs d'Aquino)  

Al qui té fe no li cal cap explicació, al qui no té fe no li val cap explicació (St. Tomàs d'Aquino)

Qui es fa mal a si mateix és encara pitjor que qui fa mal als altres (St. Tomàs d'Aquino)

Allò que estimem ens diu qui som (St. Tomàs d'Aquino)

L'amor que mou el Sol i les altres estrelles (Dant) 

L'important no és viure per viure, l'important és navegar (lema de la Hansa)  

L'esperit de finesa i l'esperit geomètric (Pascal)

El cor té raons que la raó no coneix (Pascal) 

La Humanitat és com un ésser humà que mai mor i sempre aprèn (Pascal) 

No discutim, calculem (Leibniz)

No hi ha ningú més esclau que el que no sap que ho és (Goethe) 

Junts va fer la sort el sexe i la mort (Leopardi) 

Es pot enganyar a tots algun temps i es pot enganyar a alguns tot els temps però no es pot enganyar a tots tot el temps (Lincoln)  

Allò intel·lectual, moral i religiós semblen estar interrelacionats en un tot harmoniós (Ada Lovelace) 

En el temps actual tot sembla fortament prenyat del seu contrari (Marx)  

Coneixem bé allò que podem quantificar i matematitzar (Kelvin)

Si 50 milions de xinesos emigressin de Xina a Europa, a Xina no es notaria massa però Europa es sinitzaria (Jules Verne) 

Per viatjar lluny no hi ha res millor que un llibre (Emily Dickinson) 

És sempre allò senzill el que genera el meravellós (Amelia Barr) 

L'ontogènesi rememora la filogènesi (Haeckel) 

L'amor és allò que els cecs poden veure i els sords poden sentir (Mark Twain) 

Des de quina estrella hem vingut a trobar-nos aquí? (Friedrich Nietzsche al conèixer a Roma a Lou Andreas Salomé, que li va contestar: Jo he vingut des de Zuric). 

El que al final de la meva carrera encara no he conseguit entendre: però què volen les dones? (Freud)

El món actual està ple d'antigues virtuts cristianes  que s'han deslligat de la seva font divina, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes i s'han tornat boges (G.K. Chesterton)

Quan les dones es van voler alliberar del dictat de l'home es van fer taquimecanògrafes (G.K. Chesterton)

Quan penso en el poder de les dones, em tremolen els genolls (G.K. Chesterton) 

El que s'anomena la independència econòmica de les dones és el mateix que s'anomena l'esclavitud econòmica assalariada dels homes (G.K. Chesterton) 

Dir que sabem d'una estrella perquè detectem alguns fotons de la seva llum aquí és com dir que coneixem Nova Zelanda perquè hem vist alguns neozelandesos a Londres (G.K. Chesterton)

La religió és allò que fa que l'home ordinari se senti extraordinari i que l'home extraordinari se senti ordinari (G.K. Chesterton)

Els 10 manaments són la prova de la major llibertat i humanitat: nomès hi ha unes poques coses prohibides, tota la resta, la immensa majoria, estan permeses (G.K. Chesterton)

Nomès hi ha un tema: Déu (G.K. Chesterton) 

És bogeria tornar a fer sempre el mateix pensant que potser el resultat serà diferent (Einstein) 

Ser sord és pitjor que ser cec, el cec no veu les coses, el sord no sent les persones (Helen Keller) 

Les dones han de ser prou belles perquè els homes les estimin i prou bones per estimar-los a ells (Coco Chanel)** 

Els límits del llenguatge són els límits del món (Wittgenstein)

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar solucions errònies (Groucho Marx)

A Amèrica també triomfarà el feixisme, però aquí li diran antifeixisme (Huey Long) 

Hi ha una manera mol fàcil i segura de destruïr una nació: corrompre-la induïnt a la gent a la immoralitat sexual (Mao Zedong) 

Si Déu no existís no podria existir res, ni tan sols el no-res (Roger Garaudy) 

El Cristianisme va començar a Palestina com una germandat, es va traslladar a Grècia i esdevingué una filosofia, es va moure a Itàlia i va esdevenir una institució, va anar a Europa i es va fer una cultura, va arribar a Amèrica i va esdevenir una empresa (Richard Harvelson, popularitzat per Sam Pascoe) 

Per tenir ulls bonics mira amb bondat a la gent, per uns bells llavis parla amb amabilitat, per estar esbelta comparteix el teu amb els altres, per ser elegant recorda que mai estàs sola (Audrey Hepburn, seguint a Sam Levenson)

Tenim dues mans, una per ajudar-nos a nosaltres mateixos, l'altre per ajudar als altres (Audrey Hepburn)

Viatjar és com avançar per un museu, és desprès quan comences a entendre el que has vist (Audrey Hepburn)

El diner és un bon servent però un amo molt dolent (dita popular) 

Tenim dues orelles i una boca, hauriem d'escoltar el doble del que parlem (dita popular)

Els éssers humans tardem un any a aprendre a caminar i parlar i desprès tardem 18 anys a aprendre a estar quiets i callar (observació d'un professor) 

Quan un discuteix amb un ximple, és que són dos (dita)

El foc té aturador, que l'aigua no (refrany català)***

El problema de fer-se gran és que per dins segueixes essent jove (dita) 

L'atracció amorosa és Física, el matrimoni és Química (dita)

El celibat pot ser un purgatori, però el matrimoni és un cel o un infern (dita) 

L'amor és com el foc, com més en dones més n'hi ha i fins i tot tu el tens més fort (dia)

Potser la vida és nomès el somni de tots, des del moment que el somni de dos, un home i una dona, ja comença a fer-se realitat (un autor)  

Quan un home i una dona se senten atrets, és que algun nen vol nèixer (reflexió d'un professor)  

Si qualsevol cosa que jo digui o faci fa perdre la fe a algú, és que no l'ha tinguda mai (un professor de religió)

* Aquest nihilisme radical sembla una rèplica a Parmènides feta a l'estil de les paradoxes de Zenó

** Ella diu satíricament "tontes" però el sentit és aquest 

*** Una inundació és més incontrolable que un incendi. També es pot aplicar a la llum i el só, respectivament. 

Pensaments

Idees interessants, algunes rebudes i altres meves: 

El budisme és la suposició que hi ha una possible sortida de l'Infern - tot és mal, dolor i sofriment - a base d'intentar aconseguir extingir-se. 

Me la menjo a petonets! - Me'l menjo a petonets!, resum en clau d'humor, familiar i una mica infantil, del  llibre del Càntic dels Càntics 

Pensant i filosofant 

Si li ensenyes una foto teva de quan eres noi a Heràclit i Parmènides, Heràclit dirà "Com has canviat!" i Parmènides "Es nota que ets tu!".

Quina sort va tenir Sòcrates de tenir una esposa que li era un al·licient per estar tot el dia al carrer parlant amb la gent... 

Plató m'és amic però més amiga és la veritat, afirmació del seu deixeble Aristòtil. 

Llegint a Tit Livi dona tota la impressió de que Roma va anar conquerint tot el seu Imperi en defensa pròpia. I tant en ell com en altres historiadors, quan es narren actes de heroïsme és senyal segura que allà hi va haver una derrota. 

Com va dir un sant de l'època "Preguem per la salvació eterna de Bardesanes, que va morir amb el nom de Jesús als llavis i tot de dimonis al cor!"

La Il·lustració va tancar portes i finestres perquè no entrés la llum del Sol i desprès va encendre tantes espelmes com va poder 

O l'un o l'altre, deia Kierkegaard, anar per dos camins alhora no és possible 

Nietzsche és una brúixola molt afinada que senyala el Sud 

Com deia Mark Twain, una de les meravelles de la ciència és l'abundant collita d'hipòtesis a partir d'una petita inversió en fets. I el mateix autor afirmava que la discusió dels experts enfosqueix qualsevol tema que abans estava bastant clar. 

Unes quantes red flags intel·lectuals: les idees de Marx i de Freud i l'extrapolació de les de Darwin i Einstein fora de la ciència.

La Creació divina és una veritat teològica i l'evolució és una teoria científica i les dues són vàlides i compatibles, a diferència de l'evolucionisme antireligiós i el creacionisme literalista que són aplicacions abusives fora del seu àmbit. 

Heidegger a vegades escriu com un excursionista: "Quan en un bosc arribes a un clar sense arbres...", i tant d'ell com de Karl Rahner s'ha dit que per fer-los més intel·ligibles caldria traduïr els seus escrits a l'alemany 

Aquestes són només unes poques, n'hi aniré afegint més a mesura que les vagi recordant. 

Una selecció d'historiadors i de les seves obres

Anant a les fonts, i mirant de trobar el millor: 

El triomf del Cristianisme sobre el paganisme (1585) de Tommaso Laureti (1530 - 1602), una imatge del
fet més important, decisiu i central de tota la Història de la Humanitat, que estableix un abans i  un desprès 

La Bíblia, ja en l'Antic Testament, té informacions històriques molt valuoses, que abarquen molts segles. Quant als autors individuals, una selecció dels millors, sobretot dels primers temps: 

Herodot (484 - 425 aC) - Històries (440 aC)

Tucídides (460 - 400 aC) - Història de la guerra del Peloponès (finals s. V aC) 

Polibi (200 - 118 aC) - Històries (s. II aC) 

Sima Qian (145 - 86 aC) - Memòries històriques (91 aC)

St. Lluc (8 - 92) - Evangeli (c. 60) i Fets dels Apòstols (65)

St. Joan (+ 100) - Apocalipsi (95)* 

Tàcit (55 - 120) -  Germania (98), Agrícola (100), Històries (110), Annals (112) 

Eusebi (262 - 339) - Història eclesiàstica (324) 

Sant Agustí (354 - 430) - Confessions (398), La Ciutat de Déu (426)

Desprès es faria molt llarg i extens, però basti a dir que la Història de l'Església, amb les seves diverses obres segons els autors, és molt interessant perquè abarca els últims dos mil anys i en la majoria dels segles en primer termini, primer en la història europea, desprès en l'occidental i finalment en la mundial. I a més cal tenir en compte l'Era Cristiana, ara en vigor arreu del món igual que el calendari gregorià, que està centrada en Jesucrist i divideix el temps i els anys en abans de Crist i desprès de Crist. 

* En aquest cas, més místic i profètic, però profund intèrpret del present i historiador transcendent del futur final

Manamens, avisos i consells divins

"Què és la veritat?" li va preguntar Pilat a Nostre Senyor Jesucrist, sense adonar-se'm que la tenia davant.

Déu és la Veritat i se'ns ha revelat progressivament en l'Antic Testament i plenament i del tot amb el seu Fill Jesús i tot el recollit en el Nou Testament. 

Altres camins cap a la veritat són la intel·ligència i la raó, que també són dons divins envers els homes, i que ens aproximen a la realitat mitjançant les maremàtiques, la lògica, la ciència... Perquè una de les definicions de la veritat és "la concordància del pensament i la paraula amb la realitat"

Aquí es poden citar algunes observacions divines, humanament expressades, que ens poden ajudar molt i que convenen a tothom però particularment a determinats col·lectius o persones: 

"Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" (1), "Que tots siguin u, com el Pare i Jo som Ú", "Per tal que hi hagi un sol ramat i un sol Pastor", "Això és el meu Cos, aquest és el calze de la meva Sang" (2), "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església" i "Et donaré les claus del Regne del Cel i les portes de l'Infern no prevaldrán", "Pastura les meves ovelles" ...cal prendre's aquestes afirmacions seriosament per tal de no desviar-se de la voluntat de Déu. 

Feliç qui com Maria escolta la ^Paraula de Déu i la guarda

"Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles" (3) i "Mare, aquí tens el teu fill, fill aquí tens la teva Mare", testament espiritual de Jesucrist a la Creu, donant a la seva pròpia Mare com a mare no sols de St. Joan, el seu deixeble més estimat i l'únic amb ella al peu de la Creu al Calvari, sinó dels seus seguidors i especialment dels més apreciats, els preferits. I Maria diu "Feu tot el que Ell us digui", perquè Maria ens porta a Jesús però Jesús també ens diu que anem a Maria, que amb la seva intercessió maternal fins i tot va fer qur Jesús avamcés la seva hora de manifestar-se, i des del Cel, assumpta en cos i ànima i coronada Reina del Cel i Senyora dels Àngels (4), segueix essent la nostra defensora i intercessora i per voluntat de Déu la mtjancera de totes les gràcies divines-

"Qui mira a una dona per desitjar-la ja ha adulterat el seu cor amb ella", adreçada als homes i especialment als joves i als casats o en parella com a promesos i futurs esposos (5).

"Que el teu sí sigui si i el teu no sigui no, tot l'altre prové del Maligne" (6), adreçat a tots però particularment útil per les dones.

"No podeu servir a Déu i a les riqueses" i "Què difícil és que un ric entri al Regne del Cel" (7), indicant el perill que corren els milionaris tant admirats pel comú de la gent i fins per alguna visió religiosa particular.

I se'n poden trobar moltes altres així, directament relacionades amb la manera humana de pensar i sentir, de fer i de relacionar-se amb els altres i sobretot amb Déu.

(1) Jesús no va dir que a partir de tres segles  s'apartaria i que romandria eclipsat fins que mil·leni i mig desprès de la seva Pasqua per fi una sèrie de persones el tornessin a recuperar i l'entenguessin bé. Malauradament, per disputes doctrinals i culturals o històriques, hi va haver separacions de la unitat amb la Gran Església i els successors de St. Pere a partir de la no aceptació de les decisions dels concilis de 431 i 451, així com el 1054 i a partir deñ 1517, i això és un escàndol que contradiu les demandes divines i la seva voluntat d'unitat i pau entre els seus seguidors.

(2) Els qui diuen que l'Eucaristia és nomès un símbol, un record i una commemoració, no sols contradiuen allò que diu clarament Jesus sinó que a més el que afirmen és que no tenen l'Esperit Sant, perquè amb Ell la consagració es fa realitat.

(3) Això la Verge Maria, la Mare de Déu, ho va dir per inspiració divina ren eñ Magnificat, la seva resposta a Sta. Elisabet en la seva visita, que va ser també la primera trobada dels encara nonats Joan Baptista, el precursor, de 6 mesos de gestació i de Jesís, el  recent concebut Messies i Fill de Déu que havia de venir al món per salvarr-nos i queva poder fer-ho pel "Sí" de Maria al pla de Déu que se li va anunciar per l'arcàngel Gabriel.  Ella ho va proclamar per inspiració de l'Esperit Sant i per la seva fe total en Déu. En aquell moment s'havia de tenir moltíssima fe per afirmat-ho, i  també es necessitava una fe a tota prova per recollir-ho i escriure-ho per part de l'evangelista St. Lluc. Ara nosaltres no necessitem gaire fe per acceptar-ho perqu`è tenim l'evidència de que dueant 2 000 anys en totes les generacions se lo ha dit benaurada a la Verge i cada cop més gent arrei del món, complint així la afirmació joiosa de Maria i també la d'Elisabet: "Feliç tu que has cregut, allò que el Senyor t'ha fet saber es complirà"

(4) El llibre de l'Appcalipsi, que parla del prodigi en el Cel d'una dona vestida del Sol, amb la Lluna als seus peus i una corona de 12 estrelles, imatge de Maria, i que tot just a continuació hi contrapossa un drac roig que vol atacar a la dona celestial i des del seu naixement busca matar el Nen, inspirant a Herodes a intentar-ho. i que amb un cop de cua arrosega amb ell una tercera part dels astres, mentre la gran majoria romanen fidels en el Cel, ens indica quina va ser la prova dels àngels: Déu els va informar del seu propòsit d'encarnar-se en Jesús i d'honorar-los al màxim a Ell i a la seva Mare: la humanitat de Jesús entraria en la mateixa Trinnitat, Déu Fill fet el Fill de Déu, i Maria seria possada per sobre de tots els Cors angèlics, sols per sota de la Trinitat en la jerarquia celest. La majoria dels àngels van accptar i de bon grat aquesta decissió com a voluntat divina i s'hi van adherir joiiosament, però una minoria es va rebel·lar per orgull, començant pel més perfecte i de més alta jerarquia, Llucifer, negant-se a acceptar-ho per considerar que ells, éssers espirituals, no podien estar per sota d'éssers materials, amb totes les miisèries de la matèria i es van separar i allunyar de Déu, preferint-se per supèrbia a ells mateixos i la seva manera de veure i decissió i es van trobar caiguts a l'Infern, allà on no s'obeeix ni s'estima a Déu i tot és mal, corrupció, dolor i sofriment. Per això el diable i els dimonis tenen uns especials gelos, enveja, ràbia i odi als éssers humans en general, causa  segons ells de la seva  caiguda i tan benvolguts de Déu. I la màxima confrontació no és entre Déu i ells, ja que no són cap rival conra Ell ni poden res, sinó amb Maria, la Verge i Mare de Déu, la Puríssima i Immaculada, concebuda sense peca original i sense el més mínim pecat o falta en la sevva vida, model alhora de l'Església i del veritable creient, "que escolta la Paraula de Déu i la guarda". Ja en el Protoevangeli del llibre del Gènesi Déu li diu a la serp "Posaré enemistat entre la dona i tu, tu intentaras mossear-li el taló i Ella t'esclafarà el cap amb el seu peu". 

(5) Vol dir això que cal anar pel carrer mirant el cel o amb la vista baixa cap a terra? Decididament no, i per entendre-ho bé cal distingir entre "veure", que és normal i fins necessari, i "mirar", que implica una intecionalitat i voluntat conscient, i sobretot fixar-se en el punt més important, "per desitjar-la", que és el que ho relaciona amb l'adultteri.

(6) És una exigència de simceritat i senzillesa, evitant en la mesura del possible la ironia, el fingiment. la psicologia inversa i el "a l'inrevès t'ho dic perquè m'entenguis", que poden semblar simples jocs mentals, verbals i socials, però amb els que ja comença la mentida. la falsedat i la hipocresia. 

(7) Això enra en conrradicció amb la consideració social extesa de "tant tens, tant vals", l'aspiració aguanyar molts diners i a fer-se ben ric per poder fer sempre la pròpia voluntat, que ja de per si és l'essència del pecat, ja que es possa per sobre de la voluntat de Déu i es desconfia de la Divina Providència i es vol ser un mateix i les seves possessions la seguretat i la raó de viure. Com fa una dita "El diner és un bon servent, però un amo molt dolent"

Grans científics catòlics

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... 

Grans catòlics que canviaren el món, quasi tots ells creients i practicants: 

Fibonacci (1170 - 1250) 

Sant Albert Magne (1193 - 1280), bisbe

Roger Bacon (1214 - 1292) 

Jean Buridan (1301 - 1362)

Nicole Oresme (1320 - 1382) 

Nicolau de Cusa (1401 - 1464), cardenal 

Nicolau Copèrnic (1473 - 1543), canonge, va rebre ordres menors 

Georgius Agricola (1494 - 1555)

Jean Fernel (1497 - 1558)  

Andreas Vesalius (1514 - 1564)

Gabriele Falloppio (1522 - 1562), sacerdot 

Hieronymus Fabricius (1537 - 1619) 

Christoph Clavius (1538 - 1612), jesuïta 

Galileo Galilei (1564 - 1642)*

Christoph Scheiner (1573 - 1650), jesuïta 

Jan Baptist van Helmont (1579 - 1644) 

Marin Mersenne (1588 - 1648), monjo 

Pierre Gassendi (1592 - 1655), sacerdot 

René Descartes (1596 - 1650) 

Giovanni Battista Riccioli (1598 - 1671), jesuïta

Pierre de Fermat (1601 - 1665) 

Evangelista Torricelli (1608 - 1647) 

Francesco Grimaldi (1618 - 1663), jesuïta

Blaise Pascal (1623 - 1662), molt devot

Giovanni Domenico Cassini (1625 - 1712) 

Marcello Malpighi (1628 - 1694)

Nicolau Steno (1638 - 1686), bisbe i beat 

Buffon (1707  - 1788) 

Laura Bassi (1711 - 1778) 

Rudjer Boscovic (1711 - 1787)

Maria Gaetana Agnesi (1718 - 1799) 

Lazzaro Spallanzani (1729 - 1799), sacerdot 

José Celestino Mutis (1732 - 1808), sacerdot 

Charles Augustin de Coulomb (1736 - 1806)

Joseph Louis Lagrange (1736 - 1813) 

Luigi Galvani (1737 - 1798), molt devot**

Antoine Laurent Lavoisier (1743 - 1794) 

René-Just Haüy (1743 - 1822), sacerdot  

Jean Baptiste Lamarck (1744 - 1829) 

Alessandro Volta (1745 - 1827), molt devot

Giuseppe Piazzi (1746 - 1826), sacerdot 

Jean Baptiste Biot (1774 - 1862) 

Andre Marie Ampère (1775 - 1836), molt devot

Amedeo Avogadro (1776 - 1856)  

René Laennec (1781 - 1826) 

Bernard Bolzano (1781 - 1848), sacerdot   

Michel Eugène Chevreul (1786 - 1889)

Joseph von Fraunhofer (1787 - 1826)  

Augustin Jean Fresnel (1788 - 1827) 

Augustin Louis Cauchy (1789 - 1857), molt devot  

Jean François Champollion (1790 - 1832) 

Gustave Gaspard de Coriolis (1792 - 1843)

Jean Baptiste Dumas (1800 - 1884) 

Chrisian Doppler (1803 - 1853) 

Louis Braille (1809 - 1852), molt devot 

Urbain Le Verrier (1811 - 1877) 

Ignaz Semmelweis (1818 - 1865)

Angelo Secchi (1818 - 1878), sacerdot 

Léon Foucault (1819 - 1868) 

Hyppolite Fizeau (1819 - 1896) 

Édouard Roche (1820 - 1883) 

Gregor Mendel (1822 - 1884), monjo 

Louis Pasteur (1822 - 1895), molt devot

Charles Hermite (1822 - 1901)  

Juan Carlos Finlay (1833 - 1915) 

Josef Stefan (1835 - 1893) 

Giuseppe Mercalli (1850 - 1914), sacerdot 

Henry Louis Le Châtelier (1850 - 1936) 

Antoine Henri Becquerel (1852 - 1908) 

Paul Sabatier (1854 - 1941) 

Pierre Duuhem (1861 - 1916) 

Charles Nicolle (1866 - 1936) 

Karl Landsteiner (1868 - 1943), convertit

Maria Montessori (1870 - 1952) 

Victor Grignard (1871 - 1935) 

Alexis Carrel (1873 - 1944), convertit  

Henri Breuil (1877 - 1961), sacerdot 

Julius Nieuwland (1878 - 1936), sacerdot 

Victor Hess (1883 - 1964) 

Peter Debye (1884 - 1966) 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot 

John von Neumann (1903 - 1957)***

John Eccles (1903 - 1997) 

André Lichnerowicz (1915 - 1998) 

Clemens Roothaan (1918 - 2019) 

Clyde Cowan (1919 - 1974) 

Jérôme Lejeune (1926 - 1994)

Nicola Cabbibo (1935 - 2010) 

Quasi tota la ciència moderna actual ve d'ells o almenys els hi deu molt. 

Estiguem-lis reconeguts, a ells i sobretot a la seva fe, mirant de fer-la nostra si encara no ho és 

* Les seves cartes privades a la seva neboda mostren que va ser un catòlic convençut tota la seva vida, tant abans com durant i desprès del seu segon judici

** Fervorosos, practicants de Missa i comunió diària i/o que van perdre oportunitats per fer pública i defensar la seva fe

*** Desprès d'haver anat considerant durant anys i essent un dels homes més intel·ligents del segle XX, en el seu llit de mort va fer cridar un sacerdot catòlic per tal que el bategès i li donés els altres sacraments

Visions del món, segons els caràcters

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat... Com veuen el món, els diversos caràcters:

- Tipus 1 

De sterrennacht (1889) - Van Gogh 

Pertanyen a aquesta categoria també Les llances (1634) i Les Menines (1656) de Velázquez. 

- Tipus 2 

El entierro del conde de Orgaz (1588) d'El Greco

 

També La Divina Comèdia de Dant 

- Tipus 3

La llibertat guiant el poble (1830) d'Eugène Delacroix

També són d'aquest tipus Robespierre, Talleyrand, Comte, Marx, Lenin...

- Tipus 4  

A les curses al camp (1869) d'Edgar Degas 

Una altra obra representativa és El caminant sobre un mar de núvols (1818) de C.D. Friedrich 

- Tipus 5 

L'Escola d'Atenes (1511) - Rafael 

I obres com La Pietat (1499) i La Creació d'Adam (1511) de Miquel Àngel

- Tipus 6

Autoretrat (1500) - Albrecht Dürer 

En aquest tipus són representatives també El rai de la Medusa (1819) de Géricault, i L'illa dels morts (1880) de Böcklin 

- Tipus 7

La Gioconda o Mona Lisa (1515) -  Leonardo da Vinci

S'hi pot afegir com a emblemàtica del tipus El gronxador (1767) de Fragonard 

- Tipus 8

D'on venim? Qui som? On anem? (1898) - Gauguin 

Pertanyen a aquest tipus també tant Murillo, amb les seves obres religioses, celestials i delicades, com Valdés Leal i Goya amb les seves terrenals, dures i macabres. 

Aquestes obres em sembla que exemplifiquen bé les diverses cosmovisions humanes. 

Una bona definició de santedat

La santedat, allò més alt i valuós en les possibilitats humanes, s'ha definit de diverses maneres. És acceptar i agraïr l'amor que Déu ens té, viure'l i repartir-lo també, estimant a Déu directament i també en els nostres germans. És viure en gràcia de Déu i deixar que l'Esperit Sant ens vagi configurant al model de Crist, de manera que al moment de la mort poguem anar directament al Cel. És transparentar a Déu i ser instrument seu, de manera que el deixem actuar a travès nostre. És estar ben units a Jesucrist, i recòrrer a Ell en les temptacions i dificultats, ja que sense Ell res no podem i amb Ell ho podem tot. És deixar que Déu mateix ens guiï, ens consoli, sigui el nostre refugi i ens doni forces, confiant plenament en la seva Providència, de forma que poguem viure virtuts heroïques i veure miracles divins en la nostra vida. La santedat, el millor de tot en la vida humana, és tot això i moltes coses més.

Sant Enric d'Ossó (1840 - 1896). Els sants són alegres i feliços, perquè estan amb la
font de tota alegria i felicitat veritable, que és Déu, i anticipen ja en aquest món la vida futura.

Però hi ha una definició concisa i molt encertada: "La santedat és l'alegria de fer la voluntat de Déu" o també "l'alegria en fer la voluntat de Déu". I amb això n'hi ha prou, perquè ho resumeix tot. 

Tres grans elements del caràcter humà

Segons el filòsof i psicòleg René Le Senne (1882 - 1954) en el seu Traité de Caractérologie (1945) i seguint en això els estudis del filòsof i psicòleg Gerardus Heymans (1857 - 1930) i el psiquiatre i neuròleg Enno Wiersma (1858 - 1940) de l'any 1908 a la Universitat de Groninga, hi ha 3 elements fonamentals del caràcter humà: l'emotivitat, l'activitat i la ressonància (primària o secundària).

Primer cal definir-los: 

L'emotivitat és com els fets externs afecten interiorment

L'activitat és com els fets interns afecten al món extern 

La ressonància és el tipus de resposta interna i externa habitual, que pot ser immediata, ràpida, superficial i efímera (P) o bé retardada, lenta, profunda i persistent (S)

De les 8 combinacions possibles d'aquestes 3 condicions bàsiques es deriven els caràcters, que segons la classificació evolutiva del seu seguidor, el filòsof i futurista Gaston Berger (1896 - 1960), són l'amorf, sanguini, colèric, nerviós, sentimental, apassionat, flegmàtic i apàtic (1). 

La seva fórmula és: 

Amorf - nEnAP

Sanguini - nEAP

Colèric - EAP

Nerviós - EnAP

Sentimental - EnAS

Apassionat - EAS

Flegmàtic - nEAS

Apàtic - nEnAS

Cada un d'ells especifica un tret caràcterístic entre el caràcter més ric i ple, l'apassionat, que té tots tres elements, i el més buit i pobre, l'amorf, que manca de tots tres, si tenim en compte que la primarietat, més pròpia de les etapes humanes infantil i juvenil, es considera menys que la secundarietat, més associada a l'adultesa, maduresa i vellesa. 

L'emotivitat és més acusada, evident i definitòria en el nerviós

L'activitat en el sanguini 

La secundarietat en l'apàtic 

La no-emotivitat en el flegmàtic 

La no-activitat en el sentimental

La primarietat en el colèric  

Es poden fer algunes correlacions directes, així l'emotivitat es considera més femenina i la no-emotivitat més masculina, l'activitat correspon a l'extraversió i la no-activitat a la introversió, la primarietat és un tret més juvenil i la secundarietat és més pròpia de la gent gran. Però hi ha gent de tots els caràcters en tots dos sexes i en totes les edats.

Aquestes característiques humanes es poden intentar valorar per la seva intensitat entre un mínim d'1 i un màxim de 9, en el cas de l'emotivitat i l'activitat, essent els menors de 5 corresponents a la no-emotivitat i no-activitat. En el cas de la ressonància és gairebé igual, si bé aquí el menor de 5 equival a priimarietat i el major de 5 a secundarietat. El 5, com a valor intermig, és la frontera entre els tipus, no quedant definit o essent un entremig. L'ordre en que se solen escriure és E-A-P/S. 

Així un 9-9-9 és un apassionat extrem i un 1-1-1 un amorf extrem, que estan realment en les antípodes l'un de l'altre, com si vivissin en móns diferents, però entre un apassionat moderat 6-6-6 i un amorf moderat 4-4-4 no hi ha tanta diferència, i en el cas del 5-5-5 és indefinible, participant de tots dos, com una barreja. 

Els altres caràcters extrems, o màximament típics, són: 

Sanguini                      1-9-1

Colèric                        9-9-1

Nerviós                       9-1-1

Sentimental                 9-1-9

Flegmàtic                    1-9-9

Apàtic                         1-1-9

Però evidentment el que abunden més són els caràcters variats, entre aquests i els més moderats de cada grup: 

Sanguini                     4-6-4

Colèric                       6-6-4

Nerviós                      6-4-4

Sentimental                6-4-6

Flegmàtic                   4-6-6

Apàtic                        4-4-6

Aquests caràcters són més equilibrats i més propers entre ells. A més, els valors extrems 1 o 9 són rars, essent molt més comuns els intermedis.

Alguns exemples, tenint en compte que en cada tipus hi ha bons i dolents, que és una altre dimensió personal, segons es connecti amb Déu o no: 

Amorf:  Adam i Eva, Esaú, Judes, St. Benet Josep Labre

Sanguini:  Salomó, Daniel, St. Tomàs apòstol, St. Bernardí de Siena, St. Tomàs More

Colèric:  David, St. Pere, Sta. Joana d'Arc, St. Ignasi de Loyola

Nerviós: Saul, St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa de Jesús 

Sentimental: St. Joan Baptista, St. Simeó Estilita el vell, St. Rector d'Ars

Apassionat: Abraham, Moisès, St. Pau, St. Agustí, St. Joan de Capistrano

Flegmàtic: St. Joan Fisher, St. Joan Bpta. de La Salle 

Apàtic: St. Miquel dels Sants, St. Josep de Cupertino 

També cal tenir molt en compte que aquests 8 caràcters, que ja venen d'un desdoblament dels 4 tipus bàsics coneguts des del temps dels grecs, es desdoblen al seu torn en 16 a partir d'un quart element, no tant important com els altres tres però tot i així a tenir en compte, que és el camp de consciència, que pot ser ample (obert, conjunts i panorames) o estret (tancat, coses i detalls). Cadascun dels 8 caràcters té la versió ample i estreta, cosa que els diferencia bastant. Per dir-ho d'alguna manera, l'ample és aquell que veu el bosc i l'estret el qui veu els arbres, i això canvia la perspectiva i modifica força cada tipus de caràcter. Els estrets, per la seva concentració, solen ser més rígids i poc flexibles, mentre que els amples, per la seva obertura i visió global, solen ser més oberts i adaptables, modelant així les característiques de cada tipus amb aquest important matís. 

Un llibre modern sobre això és The secrets of our "self". Typology of personality accordiing to R. Le Senne  (1987) de Janusz Tarnowski (1919 - 2012).

(1)  L'home neix amorf i mor apàtic, i entre mig passa per etapes de la seva vida tenyides dels altres caràcters, tot i conservant el seu propi, va afirmar. 

El joc del telèfon interior

Cal evitar la rumiació, pensar massa en el mateix, un i altre cop, donant-li voltes com una obsessió o una idea fixa, sense resoldre res de nou. Això és l'equivalent mental del disc ratllat, repetint un i altre cop el mateix sense avançar, quedant atrapat sense aconseguir sortir-ne. I també recorda el joc del telefon espatllat de passar-se un missatge secret entre amics. 

La repetició de pensaments sobre un tema o un fet, sovint del passat, sense resoldre-ho i ni tant sols progressar no sols és inútil i absurd, sinó que va desvirtuant cada cop més el fet original. És com la versió interna del famós joc del telefon o missatge compartit en un cor d'amics, que patint una petita diferència en quasi cada transmissió, quan retorna al primer, l'emissor, ja poc té a veure amb allò que va dir, ni en contingut ni en context ni expressió. A cada nou pas, com en cada volta que se li dona, es va desfigurant lleugerament i al final ja és ben diferent i quasi irreconeixible. 

El jóc d'aprenentatge de passar el missatge dura una estona. La seva variant mental interior pot durar anys, dècades o indefinidament, tornant-hi de tant en tant com si fos un episodi causant d'estrés post-traumàtic que es repeteix com un malsón, cosa que no és necessariament el cas, perquè a vegades a allò que se li dona voltes són coses insignificants objecrivament però que ens ressonen, ens preocupen i ens hi fan retornar un cop i altre, poser perquè no ho hem assumit o no sabem com interpretar-ho. Però aquesta fixació i repetició no sols no ho arregla sinó que ho sol distorsionar i magnificar-ho, fent més difícil poder acceptar, integrar i superar allò de que es tracta i que és el motiu de la reflexió buida. 

Cal evitar-ho, lliurant el nostre passat a Déu, per tal que Ell, Jesucrist, ens deslliuri d'això de la mateixa manera que si li donem plena llibertat per actuar en nosaltres ens allibera de pecats i vicis i ens retorna la dignitat humana perduda i la gràcia divina. Només Ell pot, no nosaltres. 

La gran època catòlica del segle XX

Si haguessim de buscar un temps on el Catolicisme estés de gran actualitat i molt de moda a tot el món, sense dubte serien els anys 1950s i la primera meitat dels anys 1960s. 

El Valle de los Caidos a Madrid, inaugurat el 1959 

I per dir unes dates concretes, podriem precisar els 16 anys que van del 1949 al 1964, ambdós inclusius, és a dir des de l'1 de gener del primer al 31 de desembre del segon, de manera que 1948 encara pertanyeria a una època anterior i el 1965 ja seria de la posterior. I evidentment el punt central d'aquest gran període catòlic va ser l'any 1957, un any decisiu per més d'un motiu. 

És sobretot per la mentalitat general, la que va fer possible la ràpida recuperació i reconciliació europea desprès de la Segona Guerra Mundial , però també pels líders mundials i autors catòlics, per les conversions des de l'ateisme o altres religions i per estar molt activitades les capitals, ciutats i institucions catòliques. 

En podem fer una cronologia d'alguns fets principals d'aquesta època de primer pla del món catòlic, des de la Segona Guerra Mundial, que va coincidir amb els 30 anys gloriosos dels historiadors i amb els miracles econòmics alemany, japonès, italià i espanyol: 

1946 - 1952 Eva Perón, primera dama, i molt influent, d'Argentina

1949 El Portugal d'António Oliveira Salazar (1932 - 1968) és un dels membres fundadors de l'OTAN

1949 - 1963 Konrad Adenauer és el canceller federal de l'Alemanya Occidental lliure i majoritàriament catòlica, amb capital a Bonn, que supera cada cop més a l'Alemanya Oriental comunista majoritàriament luterana i amb pretensió atea, amb capital a Pankow, el Berlín Est. 

1950 El Papa Pius XII proclama el Dogma de l'Assumpció de la Verge Maria al Cel en cos i ànima

1950 - 2004  Rainier III, príncep de Mònaco 

1951 - 1993 Balduí I, rei de Bèlgica 

1953 Concordat del Vaticà i bases nordamericanes a l'Espanya de Franco (1936/39 - 1975)
         Rebel·lió de Polònia i la RDA contra el comunisme i l'ocupació soviètica

1955 L'Espanya franquista entra a l'ONU

1955 - 1963 Ngo Dinh Diem al capdavant del govern prooccidental del Vietnam del Sud

1956 Rebel·lió d'Hongria conra el comunisme, la URSS i el Pacte de Varsòvia
         Casament de Rainier III de Mònaco i Grace Kelly 

1957 Tractat de Roma, que donarà lloc a la Comunicat Econòmica Europea 
         John von Neumann, jueu, fa cridar un sacerdot catòlic al seu llit de mort per tal de ser batejat i                 rebre la comunió i la unció dels malalts

1958 - 1963 Joan XXIII, "el Papa bó"

1958 Expo de Brussel·les 

1958 - 1969 Charles De Gaulle, president de França

1959 El Papa Joan XXIII convoca el nou Concili Ecumènic

1960 Elecció de John Kennedy als Estats Units. 
         Casament de Balduí I i Fabiola
        Jocs Olímpics de Roma, amb miracles com els de Wilma Rudolph, "la gasela negra", que havent estat de nena paralítica d'una cama per poliomielitis, desprès d'una espectacular recuperació aquí va guanyar la medalla d'or en totes les curses d'atletisme. 

1960 - 1963 Sylvanus Olimpio president de Togo i Fulbert Youlou president del Congo ex-francès

1960 - 1980 Léopold Sédar Senghor, president de Senegal

1961 - 1963 J.F. Kennedy, primer president catòlic dels Estats Units i un dels més estimats i admirats, i la presidència del qual, tot i els problemes, la brevetat i el violent final tràgic, va ser una mena d'Edat d'Or del país. 

1962 - 1965 XXI Concili Ecumènic Vaticà II a Roma

1963 Any de l'inici del fi: 

         Cop d'Estat i assassinat de Sylvanus Olimpio a Togo (13 gener)
         Mort de Joan XXIII (3 juny) i elecció de Pau VI (21 juny) com nou Papa 

         Immolacions de 6 monjos budistes contra la política de Ngo Dinh Diem (11 juny - 27 octubre)
         Dimissió forçada de Fulbert Youlou, president del Congo ex-francès (15 agost)  

         Final del mandat d'Adenauer a la RFA (15 octubre) 
         Cop d'Estat al Vietnam del Sud i assassinat del president Ngo Dinh Diem (2 novembre)
         Magnicidi del president John Kennedy a Dallas, Texas (22 novembre) 

1964 Any ja del final de l'època, tot i que amb alguna supervivència en anys posteriors

1965 Final del Concili (desembre)

És curiós que en aquesta època fins i tot líders comunistes i ateus tenien connexions catòliques: Nikita Khrushchov, primer secretari del PCUS de la URSS (1955 - 1964) era ucraïnès, Iosip Broz "Tito" president de Iugoslàvia (1945 - 1980) era croata i Fidel Castro, que arribà al poder a Cuba el 1959 havia sigut educat amb els jesuïtes. 

I actualment estem gairebé a les antípodes d'aquell temps en que el Catolicisme gaudia de poder, prestigi i privilegis abans de que això canviés en el posterior període "protestant" de la 2ª meitat dels 60s i tota la dècada dels 70s, però com que l'evolució és cíclica i tot i que el temps avança linealment les situacions es repeteixen de forma helicoïdal, igual com passa amb els anys, sempre nous i diferentts però sempre iguals en la seva estructura de les estacions, es pot predir i, més encara, és pràcticament segur que tornarà a venir un nou període catòlic en la Història de la Humanitat, previsiblement abans que acabi el segle XXI si bé ara per ara encara és lluny. Cada època és valuosa i té la seva raó de ser.

Un paisatge pot correspondre a un estat d'ànim

A vegades veiem reflectit l'estat del nostre món interior en un paisatge determinat, que ressona amb ell. 

Pluja en un bosc de roures (1891) d'Ivan Shishkin (1832 - 1898) 

Hi ha tot un sentiment al respecte al visionar aquest quadre i encara més al sentir-s'hi identificat o recordar algun moment amb una vivència així. 

L'aventura humana

Podriem preguntar-nos "Home, què dius de tu mateix?" 

Qui ets, d'on vens, que penses, que dius i que fas, on et sembla que vas?

I que dius del món en que t'ha tocat viure? 

I sobretot, com vius la vida que t'ha donat Déu? 

I la resposta que ens arriba: 

Quadre "D'où venons nous? Que sommes nous? Où allons nous?" (1897) pintat a Tahití per 
Paul Gauguin (1848 - 1903) fent transcendent la tradicional salutació tahitiana als desconeguts

Commentarii de Bello Galico (49 aC) - Juli Cèsar

Commentarii de Bello Civilii (46 aC) - Juli César 

Bioi parallelloi (110) - Plutarc 

Noctes Atticae (177) - Aule Geli 

Ta eis heauton (180) - Marc Aureli 

Confessiones (400)  - St. Agustí 

Makura no soshi (1002) - Sei Shonagon 

Al-Munqidh min al-Dalal (1116) - Al Ghazali 

Historia calamitatum (1132) - Pere Abelard

De vita propria (1574) - Gerolamo Cardano

Mémoires (1717) - cardinal de Retz 

Vita (1728) - Benvenuto Cellini 

Confessions (1782) - Jean Jacques Rousseau

Italienische Reise (1817) - Johann Wolfgang von Goethe

Confessions of an English opium-eater (1822) - Thomas De Quincey 

The Diary (1825) - Samuel Pepys 

Mémoires (1829) - Duc de Saint-Simon 

Le mie prigioni (1832) - Silvio Pellico 

Aus meinen Leben: Dichtung  und Wahrheit (1833) - Johann Wolfgang von Goethe 

Les confidences (1849) - Alphonse de Lamartine 

Causeries du lundi (1849) - Charles Augustin Sainte-Beuve 

Mémoires d'outre-tombe (1849, 1850) - François René de Chateaubriand 

The prelude (1850) - William Wordsworth 

Nouvelles confidences (1851) - Alphonse de Lamartine

Walden, or life in the woods (1854) - Henry David Thoreau

Un été dans le Sahara (1857) - Eugène Fromentin 

Une année dans le Sahel (1859) - Eugène Fromentin

Zhitie protopopa Avvakuma (1861) - Avvakum Petrov 

Apologia pro vita sua (1864) - St. Joan Enric Newman 

Vie d'Henri Brulard (1890) - Stendhal 

Souvenirs d'égotisme (1892) - Stendhal

Historie d'une âme (1898) - Sta. Teresa de Lisieux 

The story of my life (1903) - Helen Keller 

Ecce homo: Wie man wird, was man ist (1908) - Friedrich Nietzsche 

A portrait of the artist as a young man (1916) - James Joyce

Der Rote Kampfflieger (1917) - Manfred von Richthofen 

Journal intime (1921) - Henri Frédéric Amiel 

My life and work (1922) - Henry Ford 

Mein Kampf (1925) - Adolf Hitler 

My life (1927) - Isadora Duncan 

The story of San Michele (1929) - Axel Munthe

Good-bye to all that (1929) - Robert Graves 

Black Elk speaks (1932) - John Neihardt

Out of Africa / Den afrikanske Farm (1937) - Karen Blixen 

A mathematician's apology (1940) - G.H. Hardy

Die Welt von Gestern. Erinnerungen eines Europäers (1942) - Stefan Zweig

Autobiography (1943) - Frank Lloyd Wrigh 

Het Achtterhuis (1947) - Anne Frank

Erinnerungen eines Soldaten (1951) - Heinz Guderian  

Speak, memory (1951) - Vladimir Nabokov 

Patterns of sexual behavior (1951) - Clellan S. Ford i Frank A. Beach 

Adventures in two worlds (1952) - A.J. Cronin 

Sieben Jahre in Tibet (1952) - Heinrich Harrer

Life among the savages (1953) - Shirley Jackson 

Eine Frau in Berlin (1954) - Martha Hillers  

Cell 2455, death row (1954) - Caryl Chessman 

The family nobody wanted (1954) - Helen Doss 

Tristes tropiques (1955) - Claude Lévi-Strauss

Panzerschlachten (1956) - Friedrich von Mellenthin 

My family and other animals (1956) - Gerard Durrell 

Over seventy (1957) - P.G. Wodehouse 

Gypsy: A memoir (1957) - Gypsy Rose Lee

Raising demons (1957) - Shirley Jackson  

Se questo è un uomo (1958) - Primo Levi 

Mostly murder (1959) - Sydney Smith

Groucho and me (1959) - Groucho Marx 

A bridge for passing (1962) - Pearl S. Buck

I am a mathematician (1964) - Norbert Wiener 

Les mots (1964) - Jean-Paul Sartre 

With God in Russia (1964) - Walter Ciszek

Priest in Paradise. With God to Illinois (1966) - Bernard Basset  

Reisen: sono tanjo to eiko no kiroku (1970) - Jiro Honikoshi

Hostage in Peking (1970) - Anthony Grey 

Lumière sur l'échafaud (1971) - Michel Augustin Lemonnier 

Confieso que he vivido (1974) - Pablo Neruda

Sefer Mishpakhti (1977) - Ephraim Kishon 

V ogon ataki (1978) - Mikhail Tal i Yakov Damsky

Nomenklatura (1980) - Mikhail Voslensky

Ordnung im Chaos (1981) - Hermann Balck 

The innocent anthropologist; Notes from a mud hut (1983) - Nigel Barley 

Surely you're joking Mr. Feynman! (1985) - Richard Feynman 

A year in Provence (1989) - Peter Mayle 

Wild swans: Three daughters of China (1991) - Jung Chang

Walter Baade: A life in Astrophysics (2001) - Donald Osterbrock 

Però ni la pròpia persona es coneix del tot ni ben bé, l'únic que coneix perfectament a cadascun de nosaltres és Déu, que ens ha creat, ens estima i sap millor que nosaltres qui som i que hem fet i com ens ha afectat a nosaltres i als altres i quin és el sentit de la nostra vida i la nostra valoració final. Nomès Ell ho coneix i ens ho pot i vol revelar, i ho farà quan tot se sàpiga.