Maneres de resar (IV)

L'oració mental té diverses maneres, però cal mirar que sigui sempre el més sincera i autèntica possible. I amb Déu se li ha de parlar des de la pau interior i la humilitat, des de la confiança i el reconeixement del seu amor, la seva bondat i el seu perdó.

Hi ha una pregària d'acte de contrició que va començar en la catequesi d'infants abans de la confessió i que desprès, en bona part seguint allò de que si no us feu com infants no entrareu al Regne del Cel, s'ha estès i és utilitzada també per adults. 

És aquesta: 

Senyor Jesús, sé que ets Déu i que m'estimes, em sap greu d'haver-te ofès, perdona'm, jo també t'estimo!

Diu tot allò essencial per confessar-se penedit, reconèixer la divinitat, amor, bondat i perdó de Nostre Senyor Jesucrist, obrir-se a Ell i demanar-li amb confiança, amb una oració senzilla de cor a Cor. 

Aprofite'm la vida per convertir-nos i reconciliar-nos amb Déu, que si hi posem la nostre petita col·laboració Ell ho fa quasi tot per netejar-nos de tota culpa i fer que tinguem una bona relació amb Ell, fins i tot més propera i estreta. No perdem aquest do, aquesta gran oportunitat. 

Els règims humans sense Déu (I)

A Occident hi ha hagut uns pocs episodis en que s'ha intentat viure sense Déu i fins i tot contra Déu, combatent la seva Església, negant-lo i fins proposant religions alternatives en un va intent de voler reemplaçar la Religió revelada, real i veritable.

Un d'ells va ser la Revolució Francesa, a partir de 1789, molt agreujada a partir de la proclamació de la repíblica el 1792 i l'execució dels reis Lluís XVI i Maria Antonieta el 1793, i sobretot amb el règim jacobí de terror extrem de 1793 - 1794.  Ja al principi, el mateix 1789, es van confiscar totes les propietats i béns de l'Església Catòlica, l'any 1790 es va dictar la constitució civil del clergat i es va exigir a tots els clergues el jurament d'aquesta, aquells que s'hi van negar per obediència al Papa van ser perseguits, empresonats i fins executats i obligats a amagar-se o exiliar-se. Entre 1790 i 1792 es van suprimir també les Ordes religioses masculines i femenines i es van buidar els convents i monestirs. El moment més dur va ser amb l'Època del Terror de 1793 - 1794, amb una descristianització absoluta, tancament d'esglésies i prohibició del culte, es va canviar el calendari cristià per un inventat calendari republicà anticlerical i antireligiós en vigor entre 1793 i 1805, i la resistència popular catòlica a la Vendée del 1793 va ser anegada en banys de sang, amb l'assassinat de desenes de milers de civils. Més encara, es van idear dues noves religions atees, el culte a la Deessa Raó promogut per Hébert (1793) i el culte a l'Ésser Suprem (1794) de Robespierre, rivals entre sí, que no van tenir èxit i van ser suprimits oficialment el 1802 quan ja feia anys que eren quasi inexistents. 

Un arrest durant el Terror,  quadre d'Adrien Moreau (1843 - 1906)

Providencialment, la situació es va anar revertint, el punt més àlgid del Terror, destruït pels seus excessos, va acabar el mateox 1794, el Consistori (1795 - 1799) va ser més moderat o amb l'arribada al poder de Napoleó el 1799 tot es va anar revertintt: Concordat amb la Santa Seu el 1801, prohibició dels cultes laics i ateus el 1802 i supressió del calendari revolucionari, substituït de nou pel calendari gregorià. Desprès l'Imperi napoleònic (1804 - 1814/1815) va revertir formalment la situació però va continuar la matança a base de guerres, i el 1815 finalment es restabliria la monarquia amb Lluís XVIII, que va regnar fins 1824 amb el suport de la Santa Aliança. Els anys de la Revolució Francesa foren uns anys terribles, malaguamyats, una època horrible per a a viure, que va materialitzar el fet que les revolucions i guerres destrueixen en molt poc temps el que ha tardat anys, dècades o segles en crear-se. I a la cap i a la fi en el fons en va, desprès de diverses revolucions (1830, 1848) i contrarevolucions, la república nomès es va instaurar definitivament a França a partir del 1871, per la gran derrota, i encara amb la sagnant revolució de la Comuna de París, molt violenta i molt durament combatuda pels propis republicans. I desprès del definitiu però més respectuós trencament entre l'Estat francès i l'Església el 1905, aquest govern francès encara duria a la gran sagnia de vides humanes de la Gran Guerra de 1914 - 1918, que va deixar França esgotada i bastant despoblada. Llunyanes conseqüències d'un error fonamental, perquè ben mirat Lluís XVI  i Maria Antonieta podrien ser perfectament uns monarques consttitucionals dels bastants que encara existeixen a Europa i el món, i realment estaven en camí de ser-ho, però no els hi van deixar, mentre que Robespierre i els altres revolucionaris avui dia serien terrorists o dictadors tirànics i despòtics dels que massacren el seu propi poble. 

Alguns dels protagonistes d'aquest disbarat: 

Jean Sylvain Bailly (1736 - 1793) 

Joseph-Ignace Guillotin (1738 - 1814) 

Marquès de Sade (1740 - 1814) 

Jean-Paul Marat (1743 - 1793)

Nicolas de Condorcet (1743 - 1794) 

Antoine-Quentin Fouquier-Tinville (1746 - 1795) 

Felip Igualtat (1747 - 1793)  

Olympia de Gouges (1748 - 1793) 

Comte de Mirabeau (1749 - 1791) 

Fabre d'Églantine (1750 - 1794) 

François-Joseph Westermann (1751 - 1794) 

Charles-Maurice de Talleyrand (1754 - 1828) 

Anarchasis Cloots (1755 - 1794) 

Jean-Baptiste Carrier (1756 - 1794) 

Antoine-François Momoro (1756 - 1794) 

Jacques-René Hébert (1757 - 1794)

René-François Dumas (1757 - 1794) 

Marquès de La Fayette (1757 - 1834) 

Maximilien Robespierr (1758 - 1794)

Georges-Jacques Danton (1759 - 1794) 

Joseph Fouché (1759 - 1820) 

Camille Desmoulins (1760 - 1794)

Grachus Babeuf (1760 - 1797) 

André Chénier (1762 - 1794)  

Pierre-Gaspard Chaumette (1763 - 1794)  

Louis Antoine Léon Saint Just (1767 - 1794) 

Charlotte Corday (1768 - 1793) 

Napoleó Bonaparte (1769 - 1821) 

En canvi en la part positiva, la de les víctimes reals, tenim a Lluís XVI (1754 - 1793), Maria Antonieta (1755 - 1793), Mme du Barry (1743 - 1793), Lavoisier (1743 - 1794), i molts milers de sacerdots, monjos i monges, catòlics pel fet de ser-ho (1), nobles, realistes i altres. 

Com sol passar, i com ja avisa la Bíblia amb l'advertència "qui a ferro mata, a ferro mor", els guilotinadors van acabar guillotinats, ja que la Revolució, com va passar igualment en la posterior Revolució Soviètica, es torna contra ells i acaba matant els seus propis protagonistes, a que un cop engegada la maquinaria aquesta no va tenir aturador i ben aviat es va girar contra els propis revolucionaris, sobretot per la discòrdia i rivalitats internes,  i ben pocs, especialment  els més hàbils, prudents, moderats i discrets, però també algun per insignificància o circumstàncies,  hi van sobreviure. Fills de la Il·lustració i l'Enciclopèdia del s. XVIII, se'ls pot aplicar allò de "el somni de la raó engendra monstres". I és que sense Déu, tot es perverteix, tot degenera i es fa maligne i hostil. 

(1) Això es donarà també en altres revolucions anticristianes i sobretot anticatòliques, com la Comuna, la Mexicana, la Boltxevic de Rússia, la de la Segona República espanyola, la Xinesa, la dels Khmers Roigs...el sol fet que se sabés que era o havia sigut creient i, encara més practicant, era prou motiu per ser assassinat, un odi realment diabòlic. 

Una activitat humana insubstituïble

Una activitat humana a la que no podrà substituir la IA: 

Consagrar, confessar, administar sagraments, celebrar la Missa, pregar i fer vifa religiosa, evangelitzar i en general
totes les activitats dels ordenats i consagrats, la més alta manifetació humana, sestaran sempre reservades als humans

És la de la relació amb Déu dels sacerdots, religiosos i religiosas, missioners, teòlegs, catequistes... totes elles estan segures, per la seva mateixa naturalesa no corren perill de ser fetes per la intel·ligència artificial i per tant restaran en mans humanes. Pot ser un dels últims refugis reservats a la condició humana, on l'ésser humà pot estar sa i estalvi tant de forma transcendent com en el món material.. 

Una mesura de l'amor a Déu

Una dona en procès de beatificació va dir una manera com podem saber en quin grau estimem Déu: "La mesura del nostre amor a Déu és la de quant estimem a la persona que menys estimem al món". La frase sembla forta, però reflexionant es veu que sí, que té raó i que realment és així. 

L'autora de la frase sembla ser Dorothy Day (1897 - 1980). El que és ben veritat és que
ens podem preguntar "Vivim de ser estimats i si no és per estimar, que hi fem al món?"

L'amor s'ha de viure perquè Déu és Amor, perquè Déu ens estuma i perquè Ell vol que ens estimem els uns als altres, mes emcara que l'estimem en els altres, especialment en els més necessitats, que no son sols els pobres, malalts i marginats sinó també els dolents i els odiosos, els qui ens fan mal o fan mal als altres o a sí mateixos. No hem d'estimar perquè l'objecte del nostre amor sigui bo, favorable a nosaltres i amable: "Si estimeu nomès als vostres i als qui us estimen, quin mèrit teniu? No fan el mateix els pagans i els pecadors?" ens diu la Veritat encarnada, "Vosaltres estimeu els vostres enemics i sigueu bons amb tothom com ho és el vostre Pare del Cel que fa sortir el Sol i fa ploure sobre bons i dolents, sobre justos i injustos". Hem de fer com fa Déu i com ho va fer Nostre Senyor Jesucrist a la Creu perdonant els seus acusadors, jutge i botxins "Pare, perdona'ls, que no saben el que fan!" i seguint-lo a Ell ho van aplicar també els màrtirs, que perdonaven i pregaven per la salvació dels qui els torturaven i executaven. 

Un autor, G.K. Chesterton (1874 - 1936), ho diu així "En la vida ens cal estimar a l'altre abans que aquest sigui digne del nostre amor, tal com fa Déu amb nosaltres, i de la mateixa manera que en el cas de l'amor diví també l'amor humà pot conduir a que la persona estimada se'n vagi fent digne de ser-ho i ell també arribi a estimar". L'amor no té que ser interessat o per reciprocitat, sinó gratuït i obert a tothom, s'ho mereixi o no,  no ha de ser selectiu sinó universal. I pot tenir graus, naturalment, però no és el grau màxim amb el que estimem a alguns com pares, parella, fills, família i amics, sinó el grau mínim en que estimem aquells que ens son enemics, contraris, ens han perjudicat o ens fan mal, els que trobem desagradables i antipàtics, i no sols en les nostres relacions personals sinó en tot el món, a tot arreu i en totes les èpoques de la Història, per molt que d'entrada ens repugnin pels seus crims i maldats, i fins i tot els declarats adversaris de Déu, no perquè ho siguin sinó per mirar si poden deixar de ser-ho i es puguin convertir i salvar-se. Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897) pregava pels pitjors criminals i assassins, especialment en el moment de la seva execució, i va quedar molt consolada quan un de molt notori, que havia rebutjat confessar-se i que anava directament a l'Infern, un moment abans de que comencessin la seva execució va agafar de sobte un crucifix i plorant el va besar intensament moltes vegades; la santa va entendre que nomès per aquest gest Déu ja el perdonava i que precisament l'opció d'aquest amorós perdó que el reu va notar interiorment que Jesucrist encara li oferia, segons abans de la seva mort, el va portar a fer-lo com a mostra de reconeixement, acceptació, agraïment i desig d'acollir-s'hi. Com deia St. Agustí (354 - 430) i va repetir entre altres St. Bernat de Claraval (1090 - 1153) "La mesura de l'amor és estimar sense mesura", sense càlculs ni condicions sinó en autèntica caritat, que pot ser tant alta com poguem i volguem. 

L'amor té molts graus, des de l'infinit amor de Déu a la més mínima capacitat humana d'estimar, però és aquest mínim el que estableix el nostre veritable amor de resposta, ja que tot l'amor ve de la Santíssima Trinitat, i s'hi acceptem el que ens dona, ens omplim d'ell i el vivim, també podem i hem de repartir-lo als altres, com instruments de l'amor de Déu cap al proïsme. Hem d'eestimar tothom perquè Déu és Amor i l'estima que ens té ens permet estimar, i hem de viure en l'amor en Ell, amb Ell i com Ell. Mirem de fer-ho així, no odiant ningú i estimant tothom, i així sabrem que estimen de veritat Déu. 

Maneres de resar (III)

Una manera vàlida de resar és en l'adoració silenciosa, especialment davant del sagrari. 

El meu pare en una visita al santuari de Meritxell a Andorra l'any 1996

A un sant se li atribueix l'anecdota d'haver-se fixat en un senyor que quan l'església estava oberta i sobretot si estava buida, s'asseia en un banc i es quedava hores de cara al sagrari senzilament contemplant. I es diu que el sant li va preguntar què hi feia allà tant temps aparentment sense resar, i aquest li va contestar: "Ens fem companyia, el miro a Ell que em mira a mi...". De segur que era un altre sant, un sant anònim dels que celebrem el Dia de Tots Sants. 

A Déu se l'honora en el silenci de la contemplació. No sempre hem de parlar nosaltres, de viva veu o mentalment, també hem de ser receptius i escoltar a Déu que ens parla en el silenci, amb sentiments, inspiracions, fets de la vida i persones que Ell ens presenta, posant-les en contacte amb nosaltres i fins i tot posant-les en el nostre camí de vida. .Fem vida amb Ell i escoltem-lo!

L'art de veritat

L'art de la veritat. Unes mostres d'art realista, que reflecteix força fidelment la realitat actual vista amb ulls humans, segons alguns exemples notables d'artistes: 

Richard Estes (Estats Units, 14.05.1932)

Downtown (1978) de Richard Estes 

Antonio López (Espanya, 6.01.1936) 

Carrer Santa Rita (1961) d'Antonio López (1)

Don Eddy (Estats Units, 4.11.1944) 

Argenteria (1975-76) de Don Eddy 

Magda Torres Gurza  (Mèxic, 10.05.1974)

L'hora del té (2015) de Magda Torres

Al meu entendre l'art autèntic reflecteix la realitat, i especialment la quotidiana, com a molt embellint-la al buscar o realçar allò més estètic o suggeridor, però mai deformant-la. I transmet tant o més que una fotografia. És un art que permet deixar per a generacions posteriors com era el món en que vivíem, com el veiem i en que ens fixavem, i fins i tot suggerir amb quins sentiments el vivíem. I està bé no pretendre canviar el món tal com Déu l'ha creat i com amb el permís diví els humans de forma normal el fem.

(1) Igual que en allò més comú i quotidià, la bellesa també es pot trobar en allò senzill, pobre i humil. 

Períodes del segle XX (i III)

En l'estudi de les èpoques històrques en general, des de la Prehistòria fins ara però especialment en el detallat del segle XX,  he tingut al llarg dels anys alguns estímuls que no he seguit literalment no han tingut un influx directe però que m'han ajudat a plantejar-m'ho i m'han donat algunes pistes. En cito alguns: 

El retorn del mòdul lunar al mìdul de servei en òrbita lunar en el primer alunizage tripulat. En aquesta foto, encara  que
no s'hi veuen, hi estan tots els éssers humans vius el 21 de juliol de 1969, excepte un, el que la va fer,que durant un parell
de dies, i sobretot quan passava per l'altre cantó de la Lluna, va ser la primera persona realment sola i aïllada de la Història

Blaise Pascal (1623 - 1662): "La Humanitat és com un ésser humà que no mor i que sempre aprèn"

Immanuel Kant (1724 - 1804): "Amb la Revolució Francesa la Humanitat arriba a la seva edat adulta"

Gaston Berger (1896 - 1960): "L'home neix amorf i mor apàtic i entremig passa, en un otdre evolutu comú, per fases tenyides per tots els restants caràcters" (1)

Isaac Asimov (1920 - 1992): "La conducta i el futur d'un ésser humà individual o d'un peti grup és impredecible, però quan parlem de nombres molt grans d'individus passa a ser cada cop més calculable i previsible per possibillitat estadística, com en la llei dels gasos, i això és el fonament de la Psicohistòria, la matemàtica de la Història" (2)

Jacob Taubes (1923 - 1987): "Als anys 1960s la mentalitat social occidental predominant va ser apocalíptica, als 1970s escatològica i als 1980s gnòstica i és molt possible que fases així es vagin repetint en aquest ordre al llarg del temps" (3).

Aquestes i altres consideracions  no porten a concloure que la Història es repeteix com en els cicles dels grecs i indis de l'Antiguitat, ni en el similar "etern retorn" de Nietzsche, sinó que senzillament constatan que dins del caràcter lineal i definit de l'avenç del temps històric, de la Creació a la Fi del Món amb el punt central en Jesucrist, que divideix els temps en abans i desprès d'Ell i dona nom a l'Era actual i final, hi ha un pas per moments semblants, igual que passa amb els anys, que no repetint-se i significant un progrès de passat a futur a través del present, tenen una semblança repetiiva molt clara en les estacions d'hivern, primavera, estiu i tardor. És un avenç i progrès hel·licoidal, com en una molla. 

I per acabar, els 8 períodes de 16 anys, que en podriem dir "generacions" del segle XX: 

1901 - 1916

1917 - 1932

1933 - 1948

1949 - 1964

1965 - 1980

1981 - 1996

1997 - 2012

2013 - 2028

L'últim ja és del segle XXI però cal incloure'l perquè completa el cicle de 128 anys que, per pura casualitat afortunada, va començar just el primer any del segle (4). I semblaria que els nascuts en aquests períodes compartissin certes característiques comunes, peculiars del temps del seu naixement i dels seus anys formatius. 

I com em va dir un historiador al que n'hi vaig parlar al principi dels anys 1990s "I qui ho mou això... Déu?" (5). I sí, si realment és així ,ben segur que és segons la voluntat de Déu, que hauria volgut donar un ritme a la Història humana. I el cert és que en la Bíblia ja es parla d'un cicle d'uns 400 anys, un altre de 40 anys i encara se'n sembla endevinar un de 16 anys, per exemple en el cas d'Isaïes i el rei Ezequies.

El sistema aplicat al segle XX porta a algunes conclusions, algunes òbvies i fins evidents com  a Europa el paper protagonista de França al primer terç del segle, des de la Belle Époque al París dels anys 1920s em que venia a ser com el centre del món, passant per la Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles.  I el d'Alemanya a l'últim terç de segle, amb el miracle econòmic alemany, l'Ostpolitik del 1970-71, l'entrada de la RFA i la RDA a l'ONU el 1972 i els Jocs Olímpics de Munic del mateix any amb la seva tragèdia, així com la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i la reunificació d'Alemanya el 1990. 

Però també dona algun resultat inesperat i sorprenent com el paper d'Itàlia en el segon terç del segle XX, des del triomf del nazisme, seguint el camí del feixisme, a Alemanya el 1933, la invasio d'Etiopia, el paper decisiu, tot i que en sentit negatiu, d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial amb la seva inesperada i sorprenent ineficàcia militar i inoperància política, l'aventurada, i mprevisible i fracassada invasió d'Albània que va obligar a intervenir a Alemanya el 1941 als Balcans, retrassant molt i amb efectes decisius, per l'hivern rus, la invasió alemanya de la URSS, la lluita al nord d'Àfrica, sobretot a la Líbia italiana, entre alemanys i aliats, la invasió aliada de Sicília el 1943 i el progrès de la invasió per terra italiana el 1943-45, la caiguda del govern de Mussolini i el canvi de bàndol italià, el restabliment d'un petit govern feixista al nord d'Itàlia que nomès es sostenia aguantat pels alemanys...i a més el paper de Roma i del Vaticà, durant i desprès de la contesa bèl·lica, el canvi de monarquia a república el  1946, el neorealisme italià de la postguerra, la moda italiana de Roma i Milà, l'automobilistica,, el Tractat de Roma de 1957, els Jocs Olímpics de Roma el 1960, el Concili Vaticà II convocat el 1959 i realitzat entre 1962-65...  Aquest paper d'Itàlia quedava ocult pels seus fracassos, però aquest també poden ser decisius i definitòris, com ho van ser pels seus aliats de l'Eix. Però quan, com amb aquest sistema, saps on buscar es pot trobar per sobre de la seva aparent, i xocant, irrellevància en aquest període. 

I curiosament el Regne Unit i el món anglosaxó en general, Estats Units, les nacions com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda i la Commonwealth, quan han estat realment activats i en el centre de l'actualitat mundial ha estat en aquestes primeres dècades del segle XXI, especialment a partir dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington i les invasions d'Afganistan (2001) i d'Iraq (2003) i, junt amb Israel, la guerra contra Iran (2026), fets d'una gran gravetat i importància geopolítica. 

Del que es tracta es de tenir una visió més panoràmica, discutible com totes les teories, però que cal confrontar amb les dades històriques per veure quina adequació pot tenir i que se'n pot aprendre si es té en compte. 

(1) I si això passa amb l'ésser humà individual, es pot pensar que també pot passar amb la societat humana en conjunt 

(2) Tor i que això, al igual com les seves famoses Lleis de la Robòtica, va aparèixer en una novel·la seva de ciència-ficcio,  Asimov pensava que era quelcom que es podia fer eventualment en la realitat, i aií ho va comentar més d'un cop en els seus escrits de comentaris, assaigs i divulgació. 

(3) A Taube sli va semblar descobrir-ho en el seu temps, però sembla clar que no ho limitava sols a 3, fins i tot s'intueix que en suposava com a mínim 4 de fases. Com que en aquesta i alguna altre frase cito de memòria, no estic segur de les 2 primeres, també pot ser que diguès que els 60s foren escatològics i els 70s apocalíptics, però sí que recordo que els gnòstnics van ser els 80s, i a més això ha de respondre a algun tipus de raó interna o derivada de la realita històrica, ja  sigui lòfgica o cronològica"

(4) Així els períodes del segle XXI van començar el 1997 i el seu nou gran cicle ha de començar el 2029.

(5) Amb aquest professor d'Història d'Institut col·laboravem escrivint un llibre sobre escacs que al final no es va publicar, i vam parlar molt de molts temes. A part d'una nota en una columna d'una revista el 1991, aquell any o eñ següent també li vaig comentar a una historiadora japonesa, la professora de japonès que era també doctorand en Història, que es va mostrar escèptica i a un jove historiador argentí, jueu, que em va preguntart qui s'ho havia inventat i amb quin propòsit( jo, i pet aprofundir en la realitat). En els tres casos però va ser una variant anterior , referida als segles. 

Una periodització del segle XX (II)

Seguint amb la temàtica d'una entrada anterior, d'una periodització del segle XX i la seva continuació fins ara, es veu que les combinacions proposades dels tres factors donen lloc a 8 períodes dins del cicle, cadascun d'ells de 16 anys, tenint en compte sobretot la influència dels fets destacats sobre la psicologia de la societat i viceversa. 

Dies de Nadal de 1968. Per primera vegada uns éssers humans veuen el seu planeta natal des de l'òrbita d'un altre
astre, la Lluna. I a més a la Terra era la Nit de Nadal i els astronautes radiotrasmeten una felicitació nadalenca bíblica

De moment aquests els deixo i passo a considerar les combinacions de 2 factors i d'entrada ja surten 4 periodes dobles: 

1901 - 1932

1933 - 1964

1965 - 1996

1997 - 2028

La característica d'aquests lapses de temps es veu sobretot en el seu moment central:

Pel primer, 1917, l'entrada d'Estats Units en la Primera Guerra Mundial, les aparicions de la Verge Maria a Fàtima i la Revolució Russa. 

Pel segon, 1949, l'establiment de l'OTAN, el naixement de la RFA i RDA, la bomba atòmica soviètica i el principi d'Adenauer com a canceller de la RFA, la proclamació de la Rep. Popular Xinesa a Beijing i la resistència de l'altra Xina a Taiwan i la independència total d'Irlanda

Pel tercer, 1965, el començament de la guerra del Vietnam, el moviment hippy i la contraculura als Estats Units, la revolució sexual a Occident,  el final abrupte del Voskhod tot i els seus èxits - Koroliov, el cervell de la Cosmonàutica mor el gener de 1966 - i l'inici del programa Gemini amb el que Estats Units supera a la URSS en la cursa a la Lluna, i el final del XXI Concili Ecumènic Vaticà II i la intervenció del Papa St. Pau VI davant l'Assemblea General de l'ONU   

Pel quart 2013 però aquest any encara és molt properr per dir què exactament va ser decisiu i determinant, perquè encara no hem acabat el període que va obrir i ens falta perspectiva històrica, i tampoc tenim clar si alguna cosa molt important s'hi va gestar.
.

En el ben entés que aquesta centralitat no es limita a un any concret sinó que aquest s'usa com a emblema, si bé es podria dir que seria més encertat fer l'estudi dels anys 1914 - 1919 pel primer, 1946 - 1951 pel segon, 1962 - 1967 pel tercer i 2010 - 2015 pel quart. On això és més clar és el primer període ja que coincideix exactament amb la Gran Guerra europea des del seu inici fins el Tractat de Versalles, en el segon tenim l'inici de la postguerra de la Segona Guerra Mundial, en el tercer el gran canvi de mentalitat de mitjans dels 60s amb el 1968 a tocar, i que s'hi podria incloure, i el quart encara s'ha de veure tot i que inclou l'inici de les revoltes àrabs quasi al principi i la gran crisi migratòria sobre Europa a l'any final.

I una altre cosa que es pot destacar és que per altres consideracions, l'època més interiorizada i introspectiva sembla ser la 1965 - 1980, amb el retraïment i com retrocès dels 70s, i la més exterioritzada i volcada a la societat i al món la de 1917 - 1932, amb els coneguts "feliços anys 20s".

Finalment i tot i que parlant d'estereotips, l'època més pròpiamentt "femenina" en la seva forma tradicional va ser la de 1949 - 1964, els anys 50s i la primera meittat dels 60s, mentre que la més destacadament masculina segons el concepte comú de sempre foren els anys 1997 - 2012, la primera dècada del nou segle XXI. 

Períodes del segle XX (I)

Especulacions històriques sobre el segle XX i el que portem del XXI

Reflexionant sobre els esdeveniments del segle passat, trobem que hi ha hagut uns anys decisius, dels que 1973 i 1989 són els més clars, per haver marcat profundament la seva època i la història posterior. Abans que aquests ho foren també el 1957 i 1941 i desprès ho va ser el 2005, ja al segle XXI. 

Una gran fita de la Humanitat al segle XX: éssers humans a la superfície de la Lluna entre 1969 i 1972

En un altre aspecte diferent, més concret per al seu temps, també foren importants els anys 1917, 1933, 1949, 1965, 1981 i 1997, que significaren l'inici de novetats, concretament de nous períodes. 

A partir d'aquests i d'altres fets, podem formar un panorama especulatiu, inicialment trobant tot un cicle, el cicle actual ja a punt d'acabar, que va començar l'any 1901, coincidint per casualitat amb l'inici del segle XX, i que per diverses consideracions podem pressuposar que s'acaba l'any 2028, estant com queda dit gairebé al final del mateix, cosa que es nota. I el 2029 ja hauria de començat un cicle diferent, tot i que els canvis no es veuen d'un dia per un altre, però hi son. 

Desglossant-ho, es pot dir que de 1901 a 1964 es va viure una època de reaccions vives, ràpides, espontànies i improvisades, corresponent a una mentalitat més infantil o juvenil, de la immediatesa de les respostes als estímuls, amb una vida més superficial, variable i exterioritzada. En canvi des de 1965 vivim en un estil de vida més adult, més seriós, estable i profund, de reaccions més lentes per interiorizades, complexes i calculades, fruit de tenir en compte l'experiència i de considerar la previsió de les conseqüències (1).

Alhora entre 1949 - 1980 i també de 1901 a 1916 i des de 2013 fins ara, la vida de la gent ha sigut més passiva i observadora, com d'espectadors dels esdeveniments, mentre que del 1917 al 1948 i de nou del 1981 al 1996 la vida comuna va ser més activa, participativa i transformadora del món (2).

Finalment, de 1933 a 1996 es va viure un període més subjectiu, emocional i nerviós, més de sentiment i d'excitació i per tant més segons l'estereotip femení, mentre que de 1901 a 1932 i de 1997 fins ara i l'acabamen del cicle, la mentalitat ha estat més objectiva, més freda, més de pensament i lògica, més segons l'estereotip masculí tradicional. 

I tot i que els valors religiosos i morals són universals i eterns, per jutjar amb més justícia o com a mínim per entendre les motivacions dels líders, governants, intel·lectuals i població en general, que a vegades avui dia ens poden resultar incomprensibles - com moltes coses de l'època del primer quart del segle XXI li resultaran a gent d'altres èpoques futures -  cal situar-los en el context dels corrents dominants del seu temps, cosa que permet comprendre'ls millor i de forma més matisada i ajustada a la realitat, i que a més pot ser un alleujant o un agreujant per les seves ideologies i accions. 

NOTA. Tot i que no relacionat directament amb aquest estudi personal d'aquest període temporal del que he viscut quasi 3/4 de segle, cito, en una selecció molt àmplia,  alguns llibres que presenten estudis similars o paral·lels, intents diferents de trobar el ritme de la Història de la Humanitat, tot i que el que aquí exposat n'és totalment independent i basat en altres teories i consideracions:

Apocalipsi (96) de St. Joan 

El Pastor (s. II) d'Hermas* 

Ekklesiastike Historia (325) d'Eusebi de Cesarea 
La Ciutat de Déu (426), de St. Agustí 
Muqaddimah (1377), d'Ibn Khaldun 
Scienza Nuova (1725) de Gianbattista Vico 

Esquisse d'un tableau historique des progrès de l'esprit humain (1795) de Nicolas de Condorcet 

Vorlesungen über die Philosophie der Weltgeschichte (1830) de G.W.F. Hegel 

Cours de philosophie positive (6 vol, 1830 - 1842) d'Auguste Comte** 

The Origen of Species (1859) de Charles Darwin 

Paris au XXe siècle (1860/1994) de Jules Verne 

Rossiya i Evropa (1869) de Nikolai Danilevsky

Kunstgeschichte Grundbegriffe (1915) de Heinrich Wölfflin 
Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918, 1922) d'Oswald Spengler 

Bolshie tsikly konyunktury (1925) de Nikolai Kondratiev 

A Study of History (12 vol, 1934 - 1961) d'Arnold Toynbee

Social and cultural dynamics (1937 - 1941) de Pitirim Sorokin 

Business cycles: A theoretical, historical and statistical analysis of the capitalist process (1939) de  Joseph Alois Schumpeter 

Manual de Història Eclesiástica (1942) de Bernardino Llorca  

Foundation (1951) d'Isaac Asimov*** 

La matemàtica de la Història (1951, 1968) d'Alexandre Deulofeu

"La longue durée" (1958) article de Fernand Braudel sobre una tesi seva de 1949

La teoria del cicle social (1959) de Prabhat Ranjan Sankar 

The structure of scientific revolutions (1962) de Thomas Kuhn 

Human Society, vol 2 (1967) de P.R. Sankar 

Le défi américain (1967) de Jean-Jacques Servan-Schreiber

The Coming of the Golden Age (1969) de Gunther Stent 

Future shock (1970) d'Alvin Toffler 

The next ten thousand years (1974) d'Adrian Berry 

"Eternal metaphors in Paleontology" (1977) article de Stephen Jay Gould

The downfall of capitalism and communism: A new study of History (1978) de Ravi Batra 
Le défi mondial (1980) de Jean-Jacques Servan-Schreiber

The third wave (1980) d' Alvin Toffler 

Change!; Seventy-one glimpses of the future (1981) d'Isaac Asimov 

The Age of Empire: 1875 - 1914 (1987) d'Eric Hobsbawn

The rise and fall of the Great ^Powera (1987) de Paul Kennedy 

Generations: The History of America's Future: 1584 to 2069 (1991) de William Strauss i Neil Howe

Le nouveau Moyen Age (1993) d'Alain Minc 

The Age of Extremes: 1914 - 1991 (1994) d'Eric Hobsbawn 
Das Christentum: Wesen und Geschichte (1994) de Hans Küng 

Macrohistory and macrohistorians (1997) de John Galtung i Sohail Inayatullah 

Alguns d'aquests llibres els he llegit en traduccions al castellà però de la immensa majoria nomès en tinc referències, resums o notícies, de les teories que exposen. I tot i que alguns poden haver-me servit per donar crèdit a la possibilitat de teories cícliques socials i històriques, el que he exposat no en depen en absolut sinó que és totalment original, i en tot cas té referències remotes en altres llibres no directament relacionats amb el tema, que si de cas citaré més endavant en altres articles. 

* Llibre en que es proposa l'evolució natural i humana de jove a vell 'éssers i societats i la intervenció divina renovadora
** Amb la llei dels 3 estadis en l'evolució de la Humanitat

** Llibre de ciència-ficció, però en el que es proposa la Psicohistòria, amb la teoria que si bé la conducta d'un individu o d'un grup és imprevisible, la d'un gran nombre de persones es pot esudiar estadísicament com en el cas dels gasos. Asimov també va fer prediccions molt encertades sobre el futur. 

(1) Vindria ia a correspondre a l'instint primari d'un nen que quan troba un bassal d'aigua al camí la seva primera intenció és de trepitja-lo, mentre que en un adult l'instint és el d'evitar-lo. Un nen educat, obedient, intel·ligent o prudent pot evitar mullar-se el calçat reaccionant contra el seu impuls de fer-ho i també un jove o fins un adult pot vèncer la seva repulsió instintiva i repitjar-lo per fer broma amb amics o per donar la nota xipollejant i fent el brètol. El que aquí es senyala no és tant el resultat, que també, sinó la immaduresa o maduresa vital subjacent. Cal tenir present allò que diu que quan dos fan el mateix, no és el mareix.

(2) De nou, es poden haver fet puntualment i localment experiments a la contra, però no anaven amb el gran flux del seu temps i per això no quallaren, foren negatius i fins contraproduents o bé d'efectes limitas, efímers o merament testimonials, a conracorrent.  

Kierkegaard i els nivells de la vida humana

Els tres estadis de la condició humana de Kierkegaard: 

El filòsof danès Søren Kierkegaard (1813 - 1855) distingia 3 estadis de l'ésser humà, que pròpiament debien ser 4, amb un quart que no arribaria ni al tercer, que ell no considerava. 

Kierkegaard era, junt amb Schopenhauer i Kant, els que de jove coniderava com a filòsofs moderns 

El tercer i més elemental era l'estadi estètic: la persona buscava la bellesa en la seva vida, física, ambiental, de les accions, l'elegància...

En segon lloc, més alt, estava l'estadi ètic, on ja més que la bellesa importa la qualitat moral, producte d'una reflexió ètica sobre un mateix i sobre el món, basant-se en valors 

I el primer lloc, el més alt, és per l'estadi religiós, on el que importa més és la relació amb Déu, l'únic Déu real, viu i veritable, és a dir el de la Revelació a la Bíblia, i la vida espiritual interior.

Cada estadi és una superació de l'anterior, el suposa i el supera. Els pols de cada estadi són el bell i el lleig, el bó i el dolent, i en ell grau màxim Déu i la gràcia i el pecat i el diable. 

L'ésser humà pot mirar la vida de dalt a baix (visió estètica), recta (moral) o de baix a dalt (religió), i entre aquestes visions s'hi pot pujar o, tristament, també s'hi pot baixar. 

Cal viure la nostra existència terrenal al nivell més alt, és a dir oberts a Déu i a l'eternitat, i amb bona relació amb Ell. 

Maneres de resar (II)

La Novena Exprès de Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997).

 De Sta. Teresa de Calcuta es diu que quan ella i les seves monges tenien una necessitat urgent feien el que en deien la "Novena exprès". 

Aquesta consistia en resar tota la Novena seguida, una rere l'altre, amb la petició .

I desprès, just a continuació, resaven una acció de gràcies per la petició concedida. 

Naturalment això nomès ho feien quan la necessitat era molt imperiosa i immediata, com demanar que no ploguès mentre feien una reunió a l'aire lliure amb centenars de persones congregades i el temps anenaçava tempesta forta. No la feien per a coses no greus o ajornables, i tampoc la feien per a elles mateixes, o almenys no per a elles soles, sinó per a altres. 

I segons es diu no els hi havia fallat mai, perquè com diu Nostre Senyor Jesucrist "si ho demaneu per mi, ho obtindreu" i "quan ho demaneu, creieu que ja ho teniu concedit i ho tindreu".  

Un gran exemple de fe, esperança i caritat de la gran santa! 

Maneres de resar (I)

La manera de resar del cardenal Richelieu (1585 - 1642), qui va ser el ministre principal a França entre 1624 i 1642 amb el rei Lluís XIII. I essent el veritable poder darrera el tron, ell mateix tenia un altre cervell gris, també religiós, al seu servei, el frare caputxí P. Joseph (1577 - 1638). 

Richelieu, al front de les tropes franceses al setge de La Rochelle

Es diu que el bisbe (1607) i cardenal (1622) Richelieu essent un home molt ocupat pels afers d'Estat i havent de resar, com eclesiàstic, l'Ofici de les Hores complet, va idear un sistema per complir amb la seva obligació religiosa i estar lliure i disposar de temps pels seus assumptes terrenals. 

Mitja hora abans de mitjanit se n'anava a la capella i es posava a resar totes les oracions prescrites pel dia, Laudes, Ofici de Lectura, Tercia, Sexta, Nona, Vespres i Completes, i amb una duració de mtja hora solia acabar a les 12 de la nit. 

A continuació, a partir de les 12 de la nit, resava tot l'Ofici del dia següent, el qual també li durava una mija hora, i un cop acabat se n'anava a descansar. Així en una hora nocturna havia resat tot l'establert per a dos dies, aquell i el següent, i a part d'assistir a una Missa normalment ben de matí, estava lliure durant dos dies per a les seves obligacions.

Evidentment no era l'ideal ni tampoc el normal, però almenys complia amb el seu deure com a persona ordenada (1). Un estil peculiar d'oració diària que ell justificava per la seva feina. I és que tothom fa el que li sembla que pot. 

(1) Un professor de l'ISCR Vic, Constantino Pérez, ja ens deia, en castellà, que "cumplimiento", com ja diu la paraula, és "cumplo" i "miento". Alguna cosa d'això hi ha. 

Una selecció de pel·lícules d'una altre època

Una cinemateca de pel·lícules de tot tipus dels anys 1949 al 1980. Són temps ja llunyans, si considerem que 2026 està més lluny de 1980 que aquest any ho està de 1936, però ara no sembla que les coses variin i canviin tant com abans. 

Déu és Amor i qui viu en l'amor viu amb Déu i en Déu

El temps de la selecció és un que en podríem dir "cristià" per a la societa occidental sobretot però per al conjunt mundial en general. L'he dividit en dos períodes de 16 anys, el primer de 1949 a 1964 que se'n pot dir més concretament "catòlic" i el segon, de 1965 a 1980 més general sense tanta especificitat, si bé segons com se'n podria dir "protestant", per ser el temps de les protestes en la societat i per una certa connotació d'aquesta mentalitat i també perquè va ser l'inici progressiu de la descristianització i de l'anomenada apostasia silenciosa moderna, que no esclataria d'una manera evident fins molt més tard, a les primeres dècades del segle XXI. Els centres dels dos períodes són els anys 1957 i 1973 respectivament, anys decisius per les conseqüències dels fets que en ells passaren, per l'estil del que abans i desprès, en els períodes anterior i posterior, representaren els anys 1941 i 1989. 

Aquesta selecció de pel·lícules de tota mena i de molts països mostra un enrelluc de la mentalitat que es vivia en aquell temps i curiosament això és encara més notori en els films de ciència ficció, d'humor i comèdia i encara en els històrics o situades en un passat molt llunyà, si bé naturalment, quan són espontànies i naturals i busquen reflecir una normalitat viscuda, es detecta molt bé en les pel·lícules de la  vida quoridiana i no sols les alegres i divertides sinó també les tristes, dramàtiques, melancòniques o tràgiques, per això val la pena posar-hi de tot per abarcar totes les emocions i vivències dels éssers humans. I això tot i tenint en compte que algunes o moltes puguin ser programades, ideològiques o basades en textos antics: per dir-ho d'una manera gràfica, uns films dels anys 1920s per exemple, reflecteixen la seva societat tot i que siguin històrics, clàssics, polititzats o propagandístics i el mateix passa en els dels anys 50s, 60s i 70s: la mentalitat del seu temps s'hi transparenta, igual que en els llibres, més enllà dels condicionants i potser encara més que els grans fets polítics i històrics, molts dels quals poden haver estat planificats, excepcionals, superficials i fins en oberta contradicció, voluntària o no, amb el pensament, emocions, sentiments i vivències predominants sociològicament en la gent. 

La selecció que he fet és aquesta: 

El temps de l'amor, el del present amorós i per tant del futur veritable

On the town (1949) 

Francesco, giullare de Dio (1950) 

All about Eve (1950) 

Destination Moon (1950) 

Journal d'un curé de campagne (1951) 

The Lavender Hill mob (1951) 

This is cinerama (1952) 

Singin' in the rain (1952) 

I confess (1953) 

Les vacances de M. Hulot (1953)

Bienvenido Mr. Marshall (1953) 

Gentlemen prefer blondes (1953) 

How to marry a millionaire (1953)

Tokyo monogatari (1953)  

La strada (1954) 

Marcelino pan y vino (1955) 

Historias de la radio (1955) 

Sissi (1955) 

The ladykillers (1955)

The seven year itch (1955)

Guys and dolls (1955)

Yokihi (1955) 

Bus stop (1956) 

Forbidden planet (1956)

Biruma no tategoto (1956) 

Paths of glory (1957) 

Mon oncle (1958) 

I soliti ignoti (1958) 

Muhomatsu no issho (1958) 

Les quatre-cents coups (1959) 

Die Brücke (1959) 

Pillow talk (1959)

On the beach (1959)  

The apartment (1960) 

The World of Suzie Wong (1960) 

Fray Escoba (1961) 

Lover come back (1961)

Breakfast at Tiffany's (1961)  

The misfits (1961) 

Splendor in the grass (1961) 

West Side story (1961) 

The parent trap (1961) 

The reluctant saint (1962) 

The wonderful World of the brothers Grimm (1962) 

A kind of loving (1962) 

Days of wine and roses (1962) 

Boys' night out (1962) 

The longest day (1962) 

The cardinal (1963) 

It's a mad, mad, mad, mad World (1963)

Becket (1964) 

Le gendarme de Saint Tropez (1964) 

Les parapluies de Cherbourg (1964) 

My fair lady (1964)

Man's favorite sport? (1964)  

Send me no flowers (1964) 

Dr. Strangelove (1964) 

Fail safe (1964) 

La societat comença a empendre un altre rumb pel futur, potser seguint un miratge

Le gendarme à New York (1965) 

The agony and the ecstasi (1965) 

Dr. Zhivago (1965)

Those magnificent men in their flying machines (1965) 

A man for all seasons (1965) 

The great race (1965)

Dr. Zhivago (1965)   

Blow up (1966) 

Three on a couch (1966) 

Fahrenheit 451 (1966)

One million years B.C. (1966) 

Les demoiselles de Rochefort (1967) 

Playtime (1967)

Helga - Vom Werden des menschlichen Lebens (1967) 

Valentin Katajews... (1967)  

Barefoot in the park (1967)

Guess who's coming to dinner (1967) 

Casino Royale (1967) 

The party (1968) 

Oliver! (1968) 

Charly (1968) 

The shoes of the fisherman (1968) 

2001: A space odyssey (1968) 

Planet of the apes (1968) 

Ma nuit chez Maud (1969) 

If today is tuesday this must be Belgium (1969) 

Take the money and run (1969) 

Nihonkai daikaisen (1969) 

Le genou de Claire (1970) 

Zabriskie Point (1970) 

The out-of-towners (1970) 

Love story (1970) 

When dinosaurs ruled the Earth (1970) 

En kärlekshistoria (1970) 

Tora! Tora! Tora! (1970) 

Trafic (1971)

Duel (1971) 

The Andromeda strain (1971) 

Silent running (1972) 

Solaris (1972) 

Sleeper (1973) 

Bad Ronald (1974) 

The little prince (1974) 

One flew over the cuckoo's nest (1975) 

Dersu Uzala (1975) 

Murder by death (1976) 

Al sur del Pacífico (1977)

Close encounters of the third kind (1977) 

Star wars (1977) 

Grease (1978) 

Moskva ne verit slezam (1979) 

Stalker (1979) 

Airplane! (1980) 

The gods must be crazy (1980) 

Fame (1980) 

La mentalitat d'aquells temps estava gairebé a les antípodes de l'actual., i això les fa tan interessants de recordar o d'explorar si no es coneixien. És com fer un viatge en el temps i explorar menttaliats diferents i alternatives a l'actualment predominant, que il·lustren per  contrast i comparació. I recordant aquella dita de "qualsevol temps passat fou millor", que no és literalment certa però té una certa dosi de realitat, cal tenir en compte que per dir-ho d'alguna manera més acurada, els temps passats, en els que nosaltres si els vam viure i les nostres famílies i veïns eren més joves, sempre fan la impressió de ser més innocents i ingenus que el present, i tot i que no sempre és el cas, sovint més nets i ordenats, més lluminosos i acolorits, el que se'n podria dir metafòricament menys entròpics. Cal reflexionar-hi.

De poesia i imatges

Alguns exemples de la interacció entre la poètica i la imatge, que es reforcen mútuament:

I wandered lonely as a cloud (Daffodils, 1807) - William Wordsworth

I wandered lonely as a cloud
That floats on high o'er vales and hills,
When all at once I saw a crowd,
A host, of golden daffodils;
Beside the lake, beneath the trees,
Fluttering and dancing in the breeze.

 Continuous as the stars that shine
And twinkle on the milky way,
They stretched in never-ending line
Along the margin of a bay:
Ten thousand saw I at a glance,
Tossing their heads in sprightly dance.

 The waves beside them danced; but they
Out-did the sparkling waves in glee:
A poet could not but be gay,
In such a jocund company:
I gazed—and gazed—but little thought
What wealth the show to me had brought:

 For oft, when on my couch I lie
In vacant or in pensive mood,
They flash upon that inward eye
Which is the bliss of solitude;
And then my heart with pleasure fills,
And dances with the daffodils.

Time (Posthumous poems, 1824) - Percy B. Shelley 

Unfathomable Sea! Whose waves are years
Ocean of Time, whose waters of deep woe
Are brackish with the salt of human tears!
Thou shoreless flood, which in thy ebb and flow
Claspest the limits of mortality!
And sick of prey, yet howling on for more,
Vomitest thy wrecks on its inhospitable shore;
Treacherous in calm, and terrible in storm,
Who shall put forth on thee,
Unfathomable Sea? 

Romancero del Júcar (1926, 1949) - Gerardo Diego 

Agua verde, verde, verde,
agua encantada del Júcar,
verde del pinar serrano
que casi te vió en la cuna

- bosques de san sebastianes
en la serrania oscura,
que por el costado herido
resinas de oro rezuman -

verde de corpiños verdes
ojos verdes, verdes lunas,
de las colmenas, palacios 
menores de la dulzura,

i verde, rubor temprano
que te asoma a las espumas-,
de soñar, soñar - tan  niña -
con mediterráneas núpcias.
(...) 

I uns exemples meus breus i molt senzills: 

Molta llum, molta gent, molta aigua: el meu somni d'infància era una platja

Vaig somniar vides molt belles  

I tot i que les imatges que pots trobar per il·lustrar-lo mai corresponen exactament a la intuició visual com tu les tenies, sí que poden acostar-s'hi més o menys, i formen una sinèrgia entre el text i la il·lusració.