L' alegria de viure amb l'Esperit Sant en l'Església

Sant Lluc (segle I) és l'evangelista autor del tercer dels quatre evangelis canònics així com del llibre dels Fets dels Apòstols, dit també Actes dels Apòstols, que narra els esdeveniments de la primera Església i és continuació del seu Evangeli i que ha sigut qualificat com l'Evangeli de l'Esperit Sant. 

El do de llengües, per poder evangelitzar totes les nacions
i pobles del món, aquí un llibre del Nou Testament en turc

Sant Lluc era grec, no jueu, nascut a Antioquia de Síria, de família pagana, i metge de professió. Escriu en un grec elegant i ho fa per parlar de la misericòrdia de Déu manifestada en Jesucrist, que està destinada a ser salvació universal per a tots els pobles del món. Es va convertir ben aviat i formà part dels deixebles de Jesús, coneixent personalment als apòstols i essent, molt probablement, un del grup dels 72 que van ser enviats pel Senyor a predicar de dos en dos preparant la seva arribada a les diverses poblacions on pensava anar. És per tant un testimoni presencial que, a més, per la seva formació mèdica busca informació fiable i de primera mà o ben contrastada, donant moltes precisions de temps i de lloc. Va conèixer i parlar personalment amb la Verge Maria, de la qual va conèixer els fets de la vinguda, el naixement i la infància de Jesús, alguns dels quals com el Magnificat, cita en exclusiva. També va ser participant,  testimoni o va escoltar dels seus protagonistes, d tot allò que explica de les vicisituds dels primers cristians, guiats, consolats, ajudats i protegits per l'Esperit Sant. En una de les seves Cartes, St. Pau cita que "tan sols Lluc s'ha quedat amb mi" referint-se a ell, afegint que "esperen que arribi Marc", que molt probablement és l'evangelista. 

I els seus escrits van dirigits a un tal Teòfil, que pot ser un nom simbòlic ("el qui estima a Déu" en grec) però que l'especialista en estudis del Nou Testament i de l'Església inicial, Josep Rius Camps, pensa que podria ser una persona real a qui dona aquest nom o bé perquè és el seu propi o bé per citar-lo d'una forma entenedora per als deixebles de Crist, podent ser el nom rebut després de la seva conversió i baptisme, però sense revelar el seu nom jueu, ja que segons aquest exègeta es tractaria d'una persona molt important, un summe sacerdot jueu de l'època. "He escrit això, estimat Teòfil, per tal que vegis la solidesa i la certesa de la fe que has rebut" ve a dir. 

Inici de l'Evangeli de St. Lluc en turc. Avui dia Antakya, prop de la qual hi ha les ruïnes d'Antioquia, pertany a Turquia. 

L'inici dels Fets dels Apòstols en la mateixa llengua. Una quarta part del Nou Testament el formen els escrits de St. Lluc

Un altre punt a destacar és la relació de St. Lluc amb Antioquia, una gran urb hel·lènica cosmopolita, en la cruïlla de grans vies de comunicació de llarga distància de nord a sud i d'oest a est. A Antioquia és on va aparèixer la denominació de "cristians", és a dir messiànics, en el sentit que eren els que sabien que el Messies ja havia vingut al món i era Jesús de Natzaret, el Fill de Déu fet home, que després d'una vida pública de predicació i miracles, acusat falsament i condemnat per les autoritats havia mort en la creu i ressuscitat per salvar els homes, i que en un futur tornaria gloriós per a judicar a vius i morts.  A Antioquia l'Església, impulsada i dinamitzada per l'Esperit Sant, es va establir molt ràpidament amb la conversió d'una multitud no jueva, sobretot grecs gentils però també de moltes altres pobles i nacions, i ben aviat va començar a celebrar el diumenge, com a dia de la resurrecció de Crist i d'inici de la nova Creació, en lloc del dissabte de l'antiga Llei, reunint-se la comunitat en les primeres esglésies, com la de St. Pere de la ciutat, i a començar la litúrgia de la Missa, com es veu en les posteriors Cartes de St. Ignasi d'Antioquia, que parlen d'un temps només unes dècades més tardà del que narra St. Lluc. Posteriorment, als primers segles de l'Era Cristiana, Antioquia seria junt amb Alexandria, seu de les dues més grans Escoles catequètiques, destacant l'antioquena per la seva interpretació teològica més literal i realista que la més al·legòrica i simbòlica alexandrina, podent fins i tot dir que la primera es centrava més en el Jesús humà i la segona ho feia més en el seu aspecte diví.   

St. Lluc, que en el seu Evangeli i Actes parla molt especialment de la bondat de Déu amb els pobres, els pecadors i els pagans, també destaca el paper de les dones en el seguiment de Jesús, i molt especialment de la seva mare, la Verge Maria, dient una tradició oriental antiquíssima, gairebé contemporània de la seva vida, que va ser ell qui va dibuixar o pintar el seu rostre, reproduit després en la iconografia posterior. I per com destaca la historicitat del sacrifici redemptor de la mort de Crist, des del segle II els Pares de l'Església, seguint en això la simbologia l'ésser vivent de quatre cares d'Ezequiel (1,5ss) i els quatre vivents del Cel de l'Apocalipsi (4, 6-10) associant-los als quatre evangelistes, el de St. Lluc i el del seu Evangeli és el bou (o brau o vedell), l'animal més important pels sacrificis de l'Antic Testament.