El bon pastor que va evitar una 3ª Guerra Mundial

Sant Joan XXIII (1881/1958 - 1963) va ser decisiu en moltes coses, com en la convocatòria ja al gener de 1959 del XXI Concili Ecumènic Vaticà II, que ell mateix va inaugurar l'11 d'octubre de 1962.

Però just per aquelles dates, també va ser decisiu per evitar el que sense la seva decidida intervenció hauria sigut una III Guerra Mundial no sols entre Estats Units i la Unió Soviètica sinó generalitzada entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. St. Joan XXIII va ser el Papa de la Pau. 

St. Joan XXIII signant l'encíclica Pacem in Terris (1963)

A finals de 1962 el món va estar més a prop que mai d'una guerra nuclear amb la crisi dels míssils de Cuba. La URSS havia instal·lat míssils a l'illa de Cuba, que amb el revolucionari Castro al poder des de l'1 de gener de 1959 virava cap el comunisme, establint així un Estat de tipus marxista-leninista a no gaire distància de Florida, als Estats Units, en una zona que des del 1898 i fins aleshores havia sigut un lloc de total influència nord-americana. La instal·lació de míssils soviètics a l'illa l'any 1962 va ser pel govern nord-americà la gota que va fer vessar el vas. 

Des del novembre de 1960 en que va guanyar l'elecció al republicà Richard Nixon, que anys més tard seria president, el demòcrata John F. Kennedy era el primer president catòlic dels USA, prenent possessió del seu càrrec a finals de gener de 1961. El president anterior, el general Dwight D. Eisenhower, es va acomiadar amb un discurs en el que denunciava el "complex militar - industrial" que dominava en secret el seu país. Kennedy, un president molt jove, de 43 anys a l'inici del seu mandat, despertava grans esperances de renovació i d'un futur obert per la gran nació de Nordamèrica. Així el seu discurs del 25-05-1961 en que va comprometre al país a posar un home a la superfície de la Lluna "i tornar-lo sa i estalvi" abans del final de la dècada dels anys 1960s, compromís que es va mantenir i cumplir, malgrat el seu assassinat el 22 de novembre de 1963, sense ni tan sols acabar el seu primer mandat, va entusiasmar a la gent de tot el món, doncs significava l'inici de la "carrera espacial" cap a la Lluna amb el gran rival Rússia i Estats satèl·lits, que de moment portaven l'avantatge i la durien encara durant uns anys en aquest camp. I l'atractiu i carismàtic president americà entusiasmava en moltes altres coses: formava part d'una dinastia familiar amb els seus germans Robert i Edward, que podien ser presidents quan ell hagués acabat els 8 anys dels dos mandats que semblaven segurs, donada la seva popularitat i l'il·lusió que suscitava. Però John Kennedy tenia un problema nou inesperat i ben proper: la Cuba castrista, i un primer intent d'invasió per part de cubans opositors, instigat pels EE.UU. però sense un suport explícit, ja havia fracassat de manera desastrosa aquell mateix any 1961. 

A mitjans d'octubre de 1962 la situació havia arribat a ser extraordinariament tensa, ja que Kennedy havia decidit instaurar un bloqueig naval militar a Cuba, i Khrushchov, l'home fort de la URSS, famós per la seva impulsivitat, havia decidit que els vaixells soviètics pensaven saltar-se'l i arribar a l'illa. Kennedy va exigir que els míssils fossin retirats de l'illa i Khrushchov s'hi va negar al·legant que els nord-americans també tenien míssils a les fronteres de Turquia. Khrushchov va decidir que els seus vaixells trencarien el bloqueig a Cuba amb l'ajuda de naus militars, sobretot submarins, i Kennedy es va reafirmar en que els seus vaixells de guerra no els deixarien passar. Uns volien passar per la força i els altres ho volien impedir per la força, ningú estava disposat a fer-se enrera per tal de salvar la cara, i les esquadres estaven cada cop més a prop. Cap el 23 i 24 d'octubre la situació era tal que una nova Guerra Mundial podia esclatar en qualsevol moment i el rellotge del Judici Final (el Doomsday) marcava gairebé les 12 en punt. 

Un radiomissatge del Papa al món l'octubre de 1962 

Però just llavors s'havia obert a Roma el Concili Vaticà II i el dia 25 el Papa St. Joan XXIII, que pocs dies abans ja havia fet un radiomissatge al món amb motiu de l'inici del mateix, va dirigir un nou radiomissatge al món "per la pau i la fraternitat entre els homes" que anava molt especialment destinat a Kennedy i Khruishchov, demanant en aquells moments angustiosos als governants del món que sentissin el clam de la gent per la pau dirigit als qui tenien la responsabilitat del poder, i afegia l'ancià Papa: "que facin tot el possible de la seva part per salvar la pau i així evitar al món els horrors de la guerra, les terribles conseqüències de la qual ningú pot preveure".

Miraculosament, el missatge va ser sentit i va començar a sortir efecte. El 26 d'octubre va ser el primer dia en que la tensió va començar a afluixar després de dies i dies de crèixer sense parar. Els dos països implicats van començar a pactar una sol·lució diplomàtica,  les naus soviètiques es van detenir i les nord-americanes van afluixar el setge. Khrushchov va proposar desmantellar i endur-se els míssils si Kennedy es comprometia a no invadir la illa ni donar suport a invasions, i a més retirava els seus coets de Turquia. Kennedy va acceptar les condicions si els russos feien el primer pas i quan un avió nord-americà espia va ser derribat sobre espai aeri cubà es va limitar a amenaçar, però no va efectuar cap represalia i això va ser un alivi extraordinari. La URSS va acceptar les condicions i els EE.UU. van fer altres gests d'apaivagament, que permetien una retirada mútua de l'escalada amb la victòria americana però amb concessions substancials sobre Cuba i sense humiliació dels russos i molt menys cap ús de la força. Increïblement el món havia superat una crisi que semblava irremeiable i que podia haver començat en qualsevol moment amb un primer cop militar, fins i tot atòmic. El discurs radiofònic del Papa St. Joan XXIII, emès en el moment més àlgid i delicat, va resultar decisiu, i en això hi va tenir bona part el fet que el president americà fos catòlic i que el primer secretari del partit comunista soviètic encara que comunista i ateu, fos ucraïnès, és a dir d'una nació amb forta presència greco-catòlica. 

El cert és que als anys 1950s i primers anys 1960s el món va tenir uns governants excepcionals per la seva personalitat i qualitat humana, molts dels quals eren catòlics com Kennedy, Adenauer, De Gaulle, De Gasperi, de Valera, R. Schuman, el rei Balduí I i Eva Perón entre molts altres (1) i fins del Tercer Món, com Nyerere, Ngo Dinh Diem o Houphouët-Boigny, o bé que encara que no ho fossin eren d'extracció catòlica com Fidel Castro, alumne dels jesuïtes en la seva joventut. El món estava molt receptiu a les encícliques i els discursos papals i el fet de l'inici del Concili Ecumènic encara ho destacava més, ja que tot el món n'estava pendent.  

St. Joan XXIII, anomenat popularment el Papa bo o el bon pastor, el de l'aggiornamento i sobretot l'impulsor del Concili Vaticà II, va contribuir també de forma molt important a que no esclatés una gran guerra l'any 1962. I en certa manera li debem la vida perquè molt probablement gràcies a ell estem nosaltres ara aquí. Donem-ne gràcies a Déu!  

(1) Les democràcies cristianes manaven en molts països, sobretot europeus, com Itàlia, la Rep. Federal d'Alemanya, Bèlgica i Holanda, un sistema polític preconitzat pel sacerdot italià Luigi Sturzo...a la mateixa Alemanya Occidental també el president Lübke i el cap de Bavièra F.J. Strauss. Cal recordar que Salazar i Franco manaven a Portugal i Espanya des de feia molts anys i en seguirien manant encara uns quants més. Anecdòticament, Rainier III de Mònaco i la seva esposa Grace Kelly eren també devots catòlics.