Homes de Déu, cases de Déu

Avui per la ràdio, mentre conduïa el cotxe, he sentit part d'una entrevista a un missioner a Àfrica des de l'any 1992, el salesià Rafael Sabé, que havia estat a Costa d'Ivori, després a Togo i ara està a Guinea. Té un germà, Xavier, que també és missioner a Àfrica. 

El pare Rafael, de blanc, és missioner a Àfrica des de 1992

El pare Rafael explicava coses que li havien passat i m'he quedat molt amb una, dels seus temps a Costa d'Ivori. Els universitaris estaven de vaga i l'exèrcit va ocupar la Universitat. Poc després de succeïr els fets es va trobar, deia, amb un gran nombre d'estudiants davant la seva missió. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van dir. Com que era una zona majoritàriament musulmana, ell els hi va dir que hi havia una mesquita a prop i que es podien dirigir a ella i parlar amb l'imam. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van respondre els universitaris. Llavors, veient que eren molts, els va recordar que no massa lluny hi havia una missió protestant, i que potser podrien repartir-se...però els molts joves que estaven davant la missió catòlica no van ser receptius. 

"Busquem la protecció dels homes de Déu!" li van insistir. Llavors se'n va adonar que per a tot aquell jovent, de diferents religions i ideologies, els "homes de Déu" eren els sacerdots catòlics. Per tant els va permetre l'entrada i va dir a unes sagristanes que anessin a buscar dos sacs d'arròs al rebost i que preparessin sopar per a tots ells. 

Els joves ivorencs van entrar i es van mostrar feliços perquè s'havien refugiat a la casa de Déu i estaven sota la protecció dels homes de Déu, i això els feia sentir segurs, ben segurs. No els va passar res i al cap d'uns dies la situació es va normalitzar de forma prou satisfactòria per a ells i van poder tornar a la Universitat i als seus estudis. 

Resideix a Guinea-Conakry des del 2012 i ha tingut que fer front a amenaces
molt greus, com el jihadisme i el virus de l'èbola. A Àfrica són molt més pobres
però s'esforcen per sobreviure i són més feliços de viure que al món occidental.

I no era la única anècdota que explicava aquest missioner, en una altre ocasió el van cridar per una unció dels malalts per a un vell que s'estava morint. Va anar tot seguit a casa seva i el va trobar estirat a terra, com solen dormir allà. Va veure que gairebé estava a l'agonia i anava a procedir a donar-li el sagrament quan aquest li va dir "Espera! Abans que me'l donis vull que em prometis una cosa". "El que vulguis, si puc ho faré" li va respondre el missioner. "Et demano que mai desemparis ni deixis els meus tres fills" li va dir. "Ho faré" va respondre ell. "Mai!, eh?" li va repetir, "Si, mai" li va contestar. "Ara ja puc morir tranquil, vinga, ja em pots donar el sagrament". Ell li va administrar la unció dels malalts i al cap de poc l'ancià va expirar. Com havia promés, va recollir els tres fills a la parròquia i els va posar a estudiar molt seriosament, com també fan allà els qui tenen l`oportunitat. Al cap d'uns anys tots tres tenien la carrera universitària acabada i treball, dos eren professors, dels quals un ho era de Física, i el tercer era informàtic i tots ells es guanyaven bé la vida, a més d'haver tingut una bona formació religiosa i espiritual i ser com el seu pare catòlics practicants i devots. La promesa feta a les últimes voluntats d'un moribund havia estat acomplerta. 

Necessitem a tot el món molts sacerdots i religiosos catòlics, homes de Déu, que puguin guiar, consolar i ajudar a la gent, i a les cases de Déu, les esglésies, oficiar la litúrgia i administrar els sagraments de la vida eterna!