L' alegria més gran

El diumenge III d'Advent és l'anomenat diumenge Gaudete, o de l'alegria. I com que el diumenge és el primer dia de la setmana, tot i que en les nostres terres els calendaris ja fa anys que el situan al final, tota la setmana 3ª de l'Advent és la de l'alegria, perquè el Naixement de Déu al món ja és a prop. 

És un bon moment per tractar de l'alegria. Déu ens vol feliços no sols en l'altre món sinó també en aquest, i això és així perquè ens estima. I perquè en Ell tenim la nostra felicitat completa i la nostra alegria plena, una cançó de Taizé en alemany ho diu molt bé: 

Behüte mich Gott, ich vertraue dir

Du zeigst mir den Weg zum Leben 

Bei dir is Freude, Freude in fülle (1)

La tristesa no és un senyal de proximitat amb Déu, sinó d'allunyament. El sant Rector d'Ars deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar. I és ben coneguda l'expressió popular "un sant trist és un trist sant". Déu ens ha creat per ser feliços i amb Ell ho podem ser fins i tot en les dificultats i contrarietats de la vida, fins les més greus i difícils, com en el cas dels màrtirs.

 

La veritable alegria, la de debò, és la d'estar amb Déu

Perquè la veritable alegria humana és la bona relació amb Déu i qui té a Déu amb ell no pot estar trist. Les alegries mundanes són fugisseres, mai omplen del tot i totes les pecaminoses acaben essent profundament decebedores i amb regust amarg. Igual passa amb les penes i problemes d'aquest món, mai són insuperables. En canvi l'alegria de la vida bona, seguint la religió, és diferent, superior i perdurable, tot i que pugui ser d'efectes menys visibles. Dues anècdotes ho exemplifiquen:

La primera als anys 1970s, i concretament cap a mitjans de la dècada. Durant un temps vaig tenir unes converses profundes amb un conegut de la família, que estava compromés políticament i feia activisme social. Potser em volia guanyar per a la seva causa, perquè m'explicava com canviarien les coses quan hi hagués democràcia, que segons ell deia seria com una mena de paradís a la terra (2). A canvi jo li explicava coses de la religió catòlica (3). Aquestes converses, espaiades en el temps, que feiem quan ell apareixia de nou i em volia convèncer, sense dir-ho explícitament, es van perllongar una temporada. En l'última que vam tenir, més llarga i profunda que l'habitual, quan jo li rebatia els seus arguments dient-li que l'important era deixar-se salvar per Déu i acollir-se a Ell i que això es feia a l'Església Catòlica, al final el meu interlocutor es va mig enfadar, va perdre una mica els nervis i les formes i em va dir, per a gran sorpresa meva, "No pot ser que l'home pugui ser tan feliç!" i fins i tot afegint, si la memòria no em falla, "Els éssers humans no tenen dret a ser tan feliços!" i aquí ho va deixar i a partir d'aleshores les converses no es van repetir per decisió seva, perquè ell havia perdut l'interès o em deixava per impossible segons el seu punt de vista, perquè a mi m'hagués agradat seguir-ne parlant (4). 

Com que jo li parlava dels 10 manaments de la Llei de Déu, de les prohibicions i obligacions, dels sacrificis i renúncies que essent jove et suposava seguir una vida religiosa i en gràcia, tal com jo ho veia llavors, vaig quedar molt estranyat per la seva sortida, amb la que es va acomiadar i pensava "quan li he parlat jo de felicitat?", però es veu que implícitament tota la meva explicació ho mostrava, i a més que ell, que no ho havia sigut mai gaire i finalment havia deixat de ser creient per a ser-ho d'ideologies i de canvi polític en els que posava la seva il·lusió i esperança, potser perquè era uns quants anys més gran i tenia molta més experiència de la vida se n'adonava més i millor que jo, encara neòfit en aquell moment, devia ser cap a l'any 1973, i potser també en part el 1974, de quina era la proposta que feia la religió en general, i la cristiana catòlica en concret: la d'una gran felicitat i alegria, molt superior a qualsevol que es pogués trobar en altres llocs en aquest món. 

No sols per la pau i serenitat incomparables de la bona relació amb Déu, sinó també humanament parlant per, seguint els preceptes i la pràctica religiosa, dur una vida humana digna, protegida i ser capaç d'evitar el mal i de fer el bé. I aquesta vida neta i pura, que endevinava que n'era l'objectiu, a ell li xocava, perquè tot i essent idealista en teoria coneixia més la realitat i la vida, amb els seus problemes, i veia a on anava a parar realment la proposta: a una alegria que no era com les d'aquest món, i que tot i no creure-hi se n'adonava que era molt superior. I es negava a creure que fos possible, és a dir que és negava a creure que a la vida es pogués trobar tanta felicitat, i a més que ens fos donada gratuïtament. Doncs així va anar aquest fet que sempre he recordat, perquè em va avançar la lliçó de l'alegria incomparable de la fe, que jo vivia però no conceptualitzava i gairebé no n'era ni massa conscient, de ser tan feliç, perquè em faltava comparació amb la situació d'altres consciències (5).

La segona anècdota, molt més recent, de fa cosa d'uns anys. Una persona molt propera, de la meva família, de qui ho conec de primera mà. Era un matí de finals d'agost i estava esperant a un ambulatori a que l'atengués el metge. Aquell dia, al final ja de les vacances d'estiu, estava sol a la sala d'espera, potser per l'hora que era, a part d'ell no hi havia ningú allà, ni infermera, ni administrativa, ni cap altre pacient. Portava uns dies molt pessimista i preocupat, tenia problemes a la feina i en altres àmbits i s'acabava de fer uns anàlisis que li havien indicat i dels qui ara esperava el resultat, perquè tampoc es trobava massa bé. En aquell moment entraren un pare, un home jove i molt alt, i el seu fill, un nen petit i només entrar sent que el nen diu "papa, aquest jove està content" i, estranyat, va pensar d'entrada que es referien a algú que acabaven de veure abans d'entrar. Es seuen darrere seu a una certa distància i torna a sentir al nen "perquè està content, aquest jove?" i el pare parlant en veu baixa "calla, fill, calla...". Va mirar a tota la sala, però estaven sols, i llavors es va estranyar, perquè primer ell era un adult i sobretot perquè estava tenint pensament molt grissos sobre la seva situació a la vida. Va sortir una metgessa i el va cridar, i el nen mentre ell hi anava va fer una altra observació amb la que va quedar clar que sempre s'havia referit a ell i fins la doctora va somriure "els nens, ja se sap..." va comentar després, indicant que a aquella edat diuen el que pensen. 

I mentre feia la visita, pensava en allò de que el nen l'havia vist content i no s'ho explicava, perquè era el que menys s'hauria pensat, donades les seves preocupacions i els problemes que tenia. I com que és creient i practicant, a la consulta mateix o poc després, va arribar a la conclusió: "si aquest nen, no sé perquè. m'ha vist content, tot i la meva situació, la única explicació que li trobo és que dec estar en gràcia de Déu" i que aquell nen petit d'alguna manera ho havia copsat (6). Perquè quan un està en gràcia de Déu, les dificultats, per moltes i greus que siguin, són com una tempesta en alta mar, que agita la superfície amb grans onades, però que a partir d'una certa profunditat tot està ben calmat, les turbulències són superficials. Quan va sortir de la visita, alleugerit, els dos ja no hi eren a la sala d'espera, els devia haver cridat per visitar-los un altre metge o la infermera. I a més els anàlisis havien sortit molt bé, no tenia res, a part d'estar decaigut d'ànim. 

Després, aquells problemes que tan semblava que l'afectaven es van anar esvaïnt, no era tot tan greu com havia arribat a imaginar-se, ni molt menys, ni a la feina, on va ser una cosa passatgera, ni en els altres camps de la vida que també veia complicats i difícils en aquell final d'estiu, tot va anar retornant a la normalitat. Així doncs resultava que s'havia capficat en va, que els seus temors eren infundats. I a més, pensant en aquell episodi i quan l'explicava, va donar-se'n compte de que havia succeït un 28 d'agost, la festa de St. Agustí, i li va semblar que havia sigut providencial, una ajuda divina que li havia fet veure la seva situació real, com en el cas, que va recordar de seguida per associació perquè el coneixia, del sant i el nen petit a la platja. I de petites providències com aquesta a la vida n'hi ha moltes, algunes de les quals per l'oportunitat i pels efectes que produeixen són quasi miraculoses.  

"Ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Tu", diu també St. Agustí. Déu és l'únic que ens pot omplir i saciar el nostre desig més íntim i més essencial a la nostra naturalesa. En comparació, tots els èxits i plaers d'aquest món no són res com tampoc les diversions o distraccions, que com a molt són substituts inadequats i succedanis imperfectes. "La frivolitat és un estat tràgic de vida" és l'afirmació d'un filòsof, ara no recordo quin, però que tenia tota la raó per dir-ho. Quina és la veritable alegria ho mostren els creients convençuts, els devots i sobretot els sants, fins arribar a la "perfecta alegria" que deia Sant Francesc d'Assís, la que prové de la total conformitat de la pròpia voluntat amb la voluntat de Déu, sigui el que sigui el que succeeixi. I aquest alegria ningú ni res la pot treure, com diu aquella cançó religiosa "La nostra alegria ningú no ens la prendrà!". 

(1) Guarda'm Déu, jo confio en tu / Tu em mostres el camí de la vida / Amb tu hi ha l'alegria, l'alegria plena.

(2) En ocasions he pensat, ja que no el vaig veure més, que no ja ara, amb el terrorisme, les guerres, la crisi econòmica, política, social i cultural, la pandèmia i les restriccions, sinó tan sols 10 o 12 anys després, o menys, ja devia haver quedat molt decebut de com anaven les coses i el diferent que eren del que ell es pensava que serien, però aquesta és una altre història.

(3) Tot i que sempre havia estat creient, vaig estar uns anys entre els 14 i els 18 en que no era practicant, i vaig tenir una conversió  molt forta el novembre de 1972, una nit a continuació de la qual vaig anar l'endemà a confessar als Claretians i vaig començar a viure realment la fe amb l'assistència a Missa dominical, la pregària diària, confessions freqüents i procurant viure sempre en gràcia de Déu i ho vaig viure amb molt fervor com sol passar en aquests casos, i em vaig sentir content i feliç com no ho havia experimentat mai. Al setembre de 1973 una segona conversió encara, no tant radical com la primera però que va ser com un esglaó més, em va donar encara més tranquil·litat d'esperit, seguretat i benestar. I per tant savia de què parlava.

(4) Com he fet posteriorment en altres èpoques de la meva vida, per exemple recordo unes també intenses durant una temporada amb el pintor Àngel Corominas, en que parlavem de tot, però sobretot de religió, el sentit i significat de la vida, la veritat de la religió catòlica i temes similars, ja que ell tenia una forta tendència filosòfica.

(5) Com també perquè vaig passar una època d'escrúpols, que em privava de veure allò important de base. Un confessor em va haver de dir "No pensi en pecats, pensi en virtuts!". Com he sentit a dir en algun lloc, era molt feliç però no n'era conscient que ho era, i em capficava amb petiteses, que en el fons eren temptacions que m'ho volien espatllar. I això que aviat vaig conèixer el que deia al respecte St. Alfons Maria de Liguori, el gran moralista: "Qui fa de coses petites pecats greus, acaba fent de pecats greus coses petites", però durant força temps no m'ho aplicava a mi mateix. Va ser amb els anys que vaig guanyar experiència espiritual. 

(6) I encara que en això altre no s'hi va fixar gaire i no hi va pensar més, davant del molt més decisiu "content", també li havia dit "jove" quan ell estava ja entrant a la maduresa. Aquell nen, que havia sigut com un àngel en el sentit de transmetre-li un missatge divinament inspirat, també a més de content el veia jove, perquè tot i l'edat ho era d'esperit. "Un té l'edat dels seus pecats" diu una dita.