L'últim Pare de l'Església i Doctor de l'Assumpció

La Patrística inclou els mestres escriptors de la doctrina de l'Església dels primers segles de l'Era Cristiana. Iniciada ja als segles I - II amb els Pares apostòlics, continua amb els apologistes dels segles II - III, els primers teòlegs del segle III i segueix, entre molts d'altres, amb els doctors de l'Església dels s. IV - VII sobretot. Els seus integrants escriuen en grec i llatí la gran majoria i uns pocs en algunes llengües més de l'època. Els seus centres són Alexandria, Antioquia, Roma, Constantinoble, Jerusalem, Cartago i Milà. Se'ls sol dividir entre els d'abans del Concili de Nicea (325) i els posteriors a aquest primer gran Concili ecumènic, i entre els llatins i els grecs, és a dir els occidentals i els orientals. 

La data del final d'aquest període formatiu és discutida, i alguns autors el tanquen abans, amb el 4t i últim dels grans Concilis inicials, el de Calcedònia (451), però hi ha un cert consens en que per a l'Església llatina arriba fins a St. Gregori Magne (+ 604) i fins i tot fins a St. Isidor de Sevilla (+ c. 626), mentre que per l'Església grega és més d'un segle posterior, fins a St. Joan Damascè (c. 675 - c. 749), amb el qui es tanca la Patrística oriental i tota l'època patrística (1). 

I Sant Joan Damascè és bastant especial i destacat, per diversos motius. Era un àrab cristià, que n'hi ha hagut molts sempre, des de la mateixa Pentecosta, a Síria, Líban, Iraq, Egipte i altres països, i va viure sota domini àrab, després que la seva terra fos conquerida per l'expansió aràbiga dècades abans del seu naixement. St. Joan Damascè va ser molt crític amb la naixent religió dels conqueridors, a la que qualificava de l'heretgia dels ismaelites, i tot i ocupar per un temps càrrecs a l'administració Omeia a la seva capital Damasc, que aviat va deixar per voluntat pròpia per fer-se monjo i més tard ser ordenat sacerdot l'any 735, va poder parlar i escriure amb tota llibertat i fins i tot debatre públicament punts teològics. Essent un polímata, versat en molts camps diferents i allunyats del saber, coneixia i dominava no sols l'idioma àrab, sinó també el grec i segurament també el siríac. També era de Síria i vivia i treballava en aquesta regió, de gran importància bíblica i també dins el món mediterrani i proximoriental durant molts segles, en realitat mil·lenis, i encara la conservaria per un temps com una mena de centre d'una gran zona del món. 

Monestir de Mar Saba, on Yohannan ad-Damashqi, St. Joan de Damasc, va viure i morir 

La seva època va viure els dos grans setges àrabs de Constantinoble, els del 673-677 i de 717-718, el fracàs dels quals salvà la Cristiandat europea. I en l'any de la seva mort estava canviant el món en el que ell vivia, per la substitució de la dinastia Omeya, àrab i siriana com ell, per una revolta de la futura dinastia Abbasí, culturalment persa, que al cap de pocs anys traslladaria la capital de Damasc a Síria, a la nova ciutat feta expressament de Bagdad a l'Iraq. 

En teologia va escriure molt sobre l'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel, més de mil doscents anys abans que aquesta fos proclamada dogma de l'Església catòlica l'any 1950. També va saber recollir i organitzar molt bé tots els coneixements teològics dels segles anteriors, resumint-los i sistematitzant-los, essent dels primers, o el primer, en fer una síntesi del desenvolupament dogmàtic ortodox i usant els termes tècnics que necessitava per exposar la doctrina, com per exemple "perichoresis", terme ja conegut però que ell va usar molt i no sols per explicar la dinàmica de la Santíssima Trinitat, sinó també ampliant-lo per definir la relació entre les naturaleses divina i humana de Jesucrist. I havent viscut en l'època de la primera, i gran, crisi iconoclasta l'any 726 en el món romà oriental ja en transició des de mig segle abans de que ell neixés cap a ser el món grec o bizantí, va ser un gran defensor de les icones dient "el que són els textos pels qui llegeixen, ho són les imatges pels qui no llegeixen" i que la seva veneració era legitima i pietosa, cosa que va confirmar el II Concili de Nicea l'any 787 i que després d'un nou rebrot per influx musulmà, va triomfar definitivament a mitjan segle IX, la data que es celebra com a Festa de l'ortodòxia. 

La seva doctrina clara i segura ha fet que fos proclamat Doctor de l'Església l'any 1890. La seva festa és el 4 de desembre, dia en que la tradició diu que va morir a aquest món i passar a la Glòria del Cel amb Déu, al monestir de Mar Saba a Jerusalem. I que, com diu l'oració en memòria seva "per la seva intercessió preguem Déu que la fe veritable, que ell tan doctament va ensenyar sigui sempre la nostra llum i la nostra fortalesa". Demanem-ho per Jesucrist, Senyor nostre, que així sigui!  

(1) Tot i que també es posa el final en el Concili ecumènic de Nicea (787), l'últim dels grans concilis de controversies cristològiques de l'Antiguitat, però en aquest cas també l'últim pare de l'Església és St. Joan Damascè.