El rinoceront

Una obra de teatre d'Eugène Ionesco (1909 - 1994), autor romanès exiliat a França i que escrivia en francès, és El rinoceront (Rhinoceros, 1959), una obra mestra de l'absurd.  Estrenada a Madrid el gener de 1961, pocs anys després la van passar per TVE i la vam mirar tota la família a taula, després de sopar. 

L'argument és que en un poble, que potser representa el món, ha esclatat una epidèmia d'una malaltia que converteix a la gent en rinoceronts i tot i que impressionava també era divertida pel plantejament i els comentaris. A partir d'un cert moment, després de les primeres sorprenents aparicions de rinoceronts als carrers del poble, hi havia una certa llibertat per escollir convertir-s'hi, tot i que llavors el pas era irreversible, i a partir de cert moment, quan ja n'eren molts, començava a haver-hi una certa pressió social per tal que tothom s'hi transformés, i un cert desànim entre els que s'hi resistien, i tant el plantejament com el final eren tragicòmicament pessimistes. Essent evidentment una sàtira, tenia uns certs ribets de ciència-ficció, de fantasia i fins de realisme màgic. Ens la vam mirar amb interès i ens va agradar a tots, començant pel meu pare, que hi veia moltes coses més enllà de l'aparent patotxada, ja que en ocasions reia però també es notava que li semblava una obra seriosa i profunda que feia pensar, que sota aquell absurd hi havia amagat un fet real, psicològic i sociològic. 

Rinoceront i humanet (s. II aC), Xina, dinastia Han occidental (206 aC - 9)  

Fins i tot jo, que era un nen, vaig suposar que aquell tema còmic amagava més coses. Havent-li preguntat al meu pare sobre l'autor i havent sabut així que era romanès, que vivia a França i escrivia en francès, vaig pensar que essent Romania llavors un país comunista, que havent-se exiliat l'autor al món occidental i tractant d'un lloc on cada cop més gent es converteix en rinoceront i alguns dels que queden intenten convèncer als altres que també se'n facin i ells mateixos se'n fan i cada cop hi ha menys gent humana fins que només queda el protagonista, que s'hi resisteix, aquella obra devia ser autobiogràfica i reflectir la condició del seu país, on cada cop més gent es mostrava conformista amb el comunisme recent implantat en ell i es decidia a fer-se "com tothom", ja que aquella era l'evolució de la societat. Potser no amb aquestes paraules, però això és el que vaig suposar com explicació, essent encara nen. Em va semblar una explicació força satisfactòria i potser hi van ajudar alguns comentaris que vaig sentir durant i després de l'emissió del programa (1).  

En realitat, però el fet real i el significat associat és més complex. Resulta que l'obra d'Ionesco es va estrenar primer a l'Alemanya Occidental i en alemany, abans de fer-ho uns mesos després a França i en francès. I, encara més important, Ionesco, que ja havia residit durant la seva infància i joventut a París, va abandonar definitivament Romania l'any 1938, per instal·lar-se ja permanentment a França la resta de la seva vida, i per tant ho va fer abans de la Segona Guerra Mundial i abans que després d'aquesta Romania quedés a la zona d'ocupació soviètica i en uns anys es fes un país comunista. No sé quines simpaties polítiques tenia Ionesco, perquè no hi va tornar al seu país, sinó que va formar part dels exiliats romanesos a Occident, com Mircea Eliade, Emil Cioran, Paul Celan, Jean Negulesco, Virgil Gheorghiu o Vintila Horia,  alguns dels quals van viure i fins publicar a Espanya, on tenien fama de ser exiliats de l'Est, de l'altre cantó del Telo d'Acer, i per tant se'ls suposava que havien fugit del comunisme, tot i que al segle XX hi va haver diverses onades d'emigració romanesa i només una d'elles, tot i que la més nombrosa i important, va ser la que fugia del règim comunista del seu país i la seva falta de llibertats, les altres havien sigut per altres motius i a una d'aquestes pertanyia Ionesco. A més aquest era de pare ortodox romanès i de mare protestant però que tenia avantpassats jueus, i això hi afegeix un altre punt. 

Així en realitat la narració surrealista parla de l'ascens dels totalitarismes a Europa en totes les seves manifestacions, i no sols la stalinista sinó la d'altres moviments revolucionaris com els fascismes, als que sembla que es refereix Ionesco. Però en tot cas del que es tracta és del conformisme general davant d'una situació inèdita i inversemblant, a la que la majoria s'hi va acostumant, per aberrant que sigui, i veient l'exemple de la conducta dels altres, cada cop més, es deixen fer, abdicant així de la seva condició humana amb una facilitat ben inesperada, per l'estil de la bíblica abdicació dels drets de primogenitura per un plat de menjar, amb motiu d'estar cansat i molt afamat el qui pren aquesta insòlita decisió en el llibre del Gènesi, una veritable mostra de no conèixer el valor real de les coses. En l'obra citada, la cada cop més general i convençuda abdicació de la integritat humana per a convertir-se en un rinoceront com la majoria dels altres i com fan gairebé tots fins i tot, si la memòria no em falla, se'ls diu als reticents totes les avantatges que té la transformació i que és bo fer-la, fins i tot amb motivacions com que s'estaven extingint. 

Tot i el seu caràcter extravagant i el seu contingut estrafolari, El rinoceront és un clàssic, i com a tal clàssic parla a totes les èpoques, incloent-hi l'actual i potser amb més motiu encara que en altres. Sembla que és molt adequada per al món d'avui. 

(1) No ho recordo, però és possible també que haguéssin fet una mena de presentació i introducció del que s'anava a emetre, d'on hagués tret part o molt de la meva explicació d'aquella raresa.