En la Bíblia tot és molt important

El 17 de desembre entrem en els dies forts de Nadal. Són les fèries de Nadal o fèries privilegiades, cadascuna amb una litúrgia pròpia del dia, i en ells se'ns parla de diversos anuncis de la gran joia que s'acosta. 

Avui la litúrgia parlava, proclamant l'Evangeli segons Sant Mateu, de la genealogia de Jesús, descendent d'Abraham i de David, 14 generacions d'Abraham a David, 14 de David a l'Exili a Babilònia i 14 de l'Exili babilònic fins a St. Josep, l'espòs de Maria, de la qual va néixer Jesús, el Messies. Per tant parla de la seva ascendència legal, donada per via paterna, encara que com en aquest cas era adoptat, cosa que a més era secreta. La Verge Maria també és descendenta de David, però per una altre via, i aquesta és l'explicació més probable a les dues genealogies diferents dels Evangelis segons St. Mateu i segonts St. Lluc. 

1.Αβραάμ 2.Ισαάκ 3.Ιακώβ 4.Ιούδας και Θάμαρ 5.Φαρές 6.Εσρώμ 7.Αράμ 8.Αμιναβάδ 9.Ναασών 10.Σαλμών και Ραχάβ 11.Βοόζ και Ρουθ 12.Ωβήδ 13.Ιεσσαί 14.Δαβίδ και Βηρσαβεέ

15.Σολομών 16.Ροβοάμ 17.Αβιά 18.Ασά 19.Ιωσαφάτ 20.Ιωράμ 21.Οζίας 22.Ιωάθαμ 23.Άχαζ 24.Εζεκίας 25.Μανασσής 26.Αμών 27.Ιωσίας 28.Ιεχονίας

29.Σαλαθιήλ 30.Ζοροβάβελ 31.Αβιούδ 32.Ελιακείμ 33.Αζώρ 34.Ζαδώκ 35.Αχείμ 36.Ελιούδ 37.Ελεάζαρ 38.Ματθάν 39.Ιακώβ 40.Ιωσήφ 41.Ιησούς

Un resum en grec de la genealogia d'avantpassats de Jesús segons l'Evangeli de Sant Mateu 

Aquesta genealogia llarga té la seva importància. Ens mostra la humanitat, la historicitat i la realitat de Jesús i a més el compliment de les promeses dels profetes. A més, s'hi citen diverses dones, la prostituta Rahab, Rut la moabita, Tamar i la muller d'Uries l'hitita, mostrant que Jesús assumeix tota la condició humana, fins amb avantpassats de fora del poble de les promeses o pecadores. Ell no menysprea a cap persona, perquè les estima a totes i perquè la persona sempre és més que el seu pecat. És el mateix que Jesús farà a l'inici de la seva vida pública, posant-se en les files dels pecadors que acceptaven rebre el baptisme d'aigua de St. Joan Baptista i demanant, davant la sorpresa d'aquest, que no s'ho esperava, que també el bategi a Ell. Així Jesús, al igual que amb la seva ascendència legal, es solidaritza amb els pecadors que se saben tals i que busquen el perdó de Déu, doncs ha vingut a salvar-los. 

Però a més, aquestes genealogies a nosaltres no ens diuen tant, però pels hebreus eren molt importants, com a presentació de la persona, pel relleu d'alguns avantpassats i perquè tots els noms, o quasi, tenen significat en hebreu, que a nosaltres d'entrada se'ns escapen, així Abraham vol dir  "pare dels pobles" o "pare de multituds" (1); Isaac significa "el que riu", "el somriure de Déu" o "Déu li somriu"; Jacob és "sostingut pel taló" o "el que substitueix" i el seu nou nom Israel "el que lluita amb Déu" (2). I així tots els noms tenen una etimologia real o popular, que a vegades és més important a efectes pràctics, cosa que feia la lectura molt més suggeridora (3). Per això en origen les genealogies no eren gens monòtones ni encara menys avorrides, com una visió actual superficial pot fer pensar, sinó tot al contrari, ja que a més els noms eren, molt més que ara, en que aquest aspecte és gairebé inexistent o inconscient, una mena de programa de vida, i així quan apareix un nom en la Bíblia convé fixar-se també en altres personatges que porten el mateix nom, ni que sigui per fer una mena de comparativa. 

En el nostre món occidental actual poca gent coneix més que els seus besavis o com a molt rebesavis, i els avantpassats més llunyans queden difuminats per l'oblit, amb molt poques excepcions (4) per la qual cosa ens són desconeguts no ja com eren o què van fer sinó on vivien i els seus mateixos noms, a no ser que s'encarregui un estudi genealògic, la qual cosa no és gens habitual per a la immensa majoria de la població. I això te avantatges i inconvenients, perquè per una part és com una novetat respecte al passat, però per altre estem molt menys arrelats del que ho estan molts pobles, alguns dels quals poden citar fàcilment unes quantes generacions més que nosaltres, però també amb una limitació clara (5). En temps bíblics no era així, i es guardaven curosament relacions dels ancestres i dels parents i això es veu explícitament en alguns llibres que els enumeren, o ho intenten, sistemàticament, tot i que en ocasions no és gaire exacte o precís, ja que depèn de la memòria, d'altres llibres perduts, d'interpretacions que poden tenir parts reals i parts suposades o llegendàries i fins de tradicions que divergeixen en alguns punts i que costen de lligar o almenys de fer-ho bé (6). 

Però aquestes disquisicions són més aviat per a estudiosos i erudits, perquè des del punt de vista de la fe sempre està força clar el que volen dir, com en aquest cas, que Jesús tenia la condició legal de fill d'Abraham, el pare de tots els creients en la Revelació divina, i de David, l'estimat de Déu i hereu de noves i més grans promeses, que es compliran en Jesús, el Messies Fill de Déu. Això sí, tenir una certa consideració per la complexitat d'una tal relació ens pot fer més conscients de la seva importància. I així hem de llegir sempre la Bíblia amb actitud de rebre la Paraula de Déu, d'escoltar-la atentament, d'aprendre d'ella i de meditar-la en el nostre cor, perquè aquesta parla a tothom en general però també a cadascun de nosaltres en concret. Fem-ho així doncs, amb tot respecte i reverència, i amb molt agraïment per poder-la escoltar o llegir, i conèixer-la! 

(1) Però sobretot pel canvi que Déu li fa del nom d'Abram ("pare excels" o "El Pare és excels") a Abraham, relacionada amb que tindrà una descendència molt nombrosa. El nom també evoca per similitud "L'estimat del Pare" o "El qui estima al Pare", aquesta riquesa de significats i d'evocacions i la relació entre elles, el pas de l'amor de Déu a ser el pare del poble de Déu, feia molt més profunda la lectura, de la de només un nom de persona, com ens pot semblar a nosaltres, que no obstant sempre el reconeixem com "el pare en la fe", que n'és com el resum. 

(2) En el doble significat de "el que lluita al costat de Déu" i "el que lluita contra Déu", en aquest segon cas referint-se a la baralla de Jacob amb l'àngel, després de la qual se li dona el nou nom d'Israel donat a tota la seva descendència com a nom col·lectiu, que inclou tant la protecció divina i les fidelitats del poble com els seus allunyaments i pecats i els càstigs que rep, fins que es decideix a retornar al seu Senyor. 

(3) A més l'hebreu, com l'arameu i l'àrab, és una llengua semítica en que les modulacions d'una arrel poden significar coses relaciones però diferents, com "llibre", "llegir", "biblioteca"... Això també ho tenen, fins a un cert punt, altres llengües, però molt menys en general. A més, el fet que les llengües semítiques s'acostumin a escriure només amb les consonants i com a molt alguna vocal especial, ja que el significat es dedueix del context de la frase, fa que la ambigüetat encara pugui ser més gran, sobretot en determinats casos. A partir d'un cert moment, però ja en l'Era Cristiana, l'hebreu dels textos bíblics es va escriure amb unes puntuacions suplementàries per indicar les vocals i els accents i així fixar un text, suprimint les ambivalències. Però abans per estudis acurats s'havia de recòrrer a la tradició o bé a les traduccions, molt especialment la grega de la Septuaginta. 

(4) Per exemple les cases reials o la noblesa aristocràtica, que ho han mantingut expressament. 

(5) Entre d'altres coses perquè tots tenim 2 pares, 4 avis, 8 besavis, 16 rebesavis, 32 pares d'aquests... El que fan aquests pobles és normalment seguir una línia determinada, ja sigui la paterna o la materna, "tal fill de tal, fill de tal, fill de...", segons el que consideren important i significatiu per a ells, per la família i per la comunitat. 

(6) En aquella època tampoc s'exigia una relació històrica ben rigorosa i documentada o crítica, ni tampoc els nombres eren sempre quantitatius, podent esser simbòlics o al·legòrics, i per això els estudiosos sempre tenen en compte amb quina mena de textos estan tractant: històrics, llegendaris, poètics, sapiencials... Una interpretació ben afinada del que volia dir aquell text realment, no el que ens pot semblar en la traducció des d'una altra perspectiva mental i cultural, i el que significaria el mateix per a nosaltres, és a dir una exègesi i una hermenèutica.