Un dels motius del món que ens parla de Déu

Santa Cecília (+ 230), verge i màrtir, és la patrona de la música i dels músics. 

Aquest patronatge ve perquè s'afirma d'ella que va cantar lloances a Déu en el seu cor en el seu casament, mentre sonava música profana, ja que tot i que l'havien obligat a casar-se, ella volia el seu vot de virginitat:  "Oh, Senyor, guarda el meu cor i el meu cos immaculats, per tal que no quedi confosa" i el seu marit no sols va ser comprensiu i la va respectar, sinó que es va convertir i fer cristià, i essent batejat pel bisbe de Roma Urbà I (222 - 230), va poder veure al costat d'ella un àngel que l'acompanyava i protegia la seva puresa, i havent mantingut un matrimoni blanc, ell també va acabar morint màrtir de la fe, pocs mesos abans que ella.  L'altre motiu del patronatge és similar, perquè en el seu martiri també va cantar himnes a Déu. 

Una representació de Sta. Cecília i el seu espòs Valerià, màrtir com ella, c. 870 

La música i el cant és un dels fets d'aquest món que, per la seva sola existència, més ens pot fer evocar l'existència de Déu, ja que la música ens mostra un món invisible i molt bell, que ens mou de l'ànima d'una manera que no coneixem i ens fa experimentar emocions i sentiments sovint inexpressables de qualsevol altre manera, i que, essent gairebé il·limitats, són diferents, variats, delicats i matisats. 

Alguns exemples són el cant gregorià en general, la música sacra i sobretot la polifònica, i la música clàssica, i d'ella especialment les grans obres, com poden ser: 

Greensleeves (c. 1580), tradicional anglesa 

Canon de Pachelbel (1680) de Johann Pachelbel 

Concerts de Brandenburg (1721) de Johann Sebastian Bach 

Les quatre estacions (1723) d'Antonio Vivaldi 

Minuet (1775) de Luigi Boccherini 

Marxa turca (1783) de Wolfgang Amadeus Mozart

Petita serenata nocturna (1787) de Mozart

Sonata Clar de Lluna (1801) de Ludwig van Beethoven

Quinta simfonia (1808) de Beethoven 

Per Elisa (1810) de Beethoven

Novena simfonia (1824) de Beethoven 

Ave Maria (1825) de Franz Schubert 

Nocturns (1827 - 1846) de Frédéric Chopin 

Marxa Radetzky (1848) de Johann Strauss Sr. 

El Danubi blau (1866) de Johann Strauss Jr. 

El llac dels cignes (1877) de Piotr Txaikovski 

El Trencanous (1892) de Txaikovski 

Simfonia del Nou Món (1893) d'Antonin Dvorak

Rhapsody in Blue (1924) de George Gershwin 

Second Waltz (1938) de Dmitri Shostakovich 

Adagio d'Albinoni (1958) de Remo Giazotto, de fragments d'una obra perduda de Tomaso Albinoni

I se'n podrien afegir moltes més, com les Obertures de Guillem Tell (1829) de Gioachino Rossini i de Caballeria Lleugera (1866) de Franz von Suppé,  la Marxa nupcial (1842) de Felix Mendelssohn, Peer Gynt (1875) d'Edvard Grieg, Una nit a la Muntanya Pelada (1867) i Quadres d'una exposició (1874) de Modest Mussorgski, Scheherazade (1888) i El vol del borinot (1900) de Nikolai Rimsky-Korsakov, In the Mood (1939) de Glenn Miller (1)...

La música, el cant i fins i tot la dança tenen un origen sempre sagrat, caràcter que han mantingut al llarg del temps en la música sacra, el cant gregorià, les cançons de Missa... Ja St. Agustí s'havia fixat en qui prega cantant, prega dues vegades, perquè ho fa amb la lletra però també amb el cant i la música. Que també acompanyen no sols el culte sinó també altres activitats humanes nobles com les noces o els funerals, d'una manera que d'alguna forma els relaciona amb allò sagrat i que així els hi dona una especial dignitat que pot arribar a ser sublim (2). La música i el cant distreuen, animen, emocionen, promouen records i alimenten esperances, evoquen sentiments i ens obren a nous horitzons mentals, i per tot això n'hem de donar gràcies a Déu. I és que la música, com la literatura, crea móns nous, i la inspiració dels autors que la creen és misteriosa o almenys enigmàtica (3).  

Com en tot en la vida, cal discernir i escollir be. 

(1) Es podrien citar moltes altres obres d'aquests autors i d'altres, com Haydn, Haendel, Wagner, Brahms, Rakhmaninov, Bartok, Verdi, Borodin, Schumann, Gounod, Bizet, Debussy, Stravinsky, Puccini, Ravel, Prokofiev, Liszt, Berlioz, Bernstein, Glinka, Mahler i Richard Strauss, entre molts, i sense oblidar els catalans i espanyols com Casals, Falla, Granados, Albéniz...

(2) Però la música també pot servir malauradament per altres activitats menys nobles i sobretot últimament en veiem una degradació, que en ocasions arriba a degeneració, amb diversos estils que no són harmònics ni melòdics sinó que són estridents i negatius i que no aixequen l'ànim sinó que l'abaixen i trastornen, i amb lletres que són insubstancials o falses i a vegades arriben a ser perverses, en una autèntica inversió del seu sentit essencial. 
(3) Els antics en deien "les muses", però en realitat és una inspiració que pot ser merament humana, tan personal conscient o inconscient com ambiental o col·lectiva, però també pot ser sobrenatural, tan divina i angelical com desgraciadament en alguns casos demoniaca.