No estem sols, estem amb Crist

Sant Andreu Dung-Lac (1795 - 1839) i els altres 116 màrtirs vietnamites, que van assolir la palma del martiri al Vietnam entre 1745 i 1862, van ser canonitzats pel Papa St. Joan Pau II l'any 1988 i la seva festa conjunta es celebra el 24 de novembre. Entre ells hi ha uns quants missioners europeus i forces sacerdots vietnamites, però la gran majoria són laics vietnamites creients. 

El més destacat d'ells o almenys el que s'ha escollit com a representatiu de tots, St. Andreu Dung-Lac, va ser un noi extraordinàriament intel·ligent i amb una memòria excepcional que, procedent d'una família pagana, es va convertir i va ser ordenat sacerdot l'any 1823, va fer moltes conversions i va sofrir persecució en 3 ocasions diferents a la seva vida i finalment va ser detingut junt al també sacerdot St. Pere Truong Van Thi (1763 - 1839) i tots dos van ser decapitats, però tractats amb respecte perquè tota la gent els apreciava molt, sobretot a St. Andreu, que era molt conegut i benvolgut. Per això, per l'exemple de la seva vida i pel culte que se li té al Vietnam, ha estat l'escollit com el primer de tots els màrtirs vietnamites.   

Però aquests són només els coneguts i ben documentats, es calcula que en total entre 1625 i 1886  hi va haver a aquell país uns 300 000 màrtirs per la seva fe cristiana. La gran majoria van tenir la sort de ser tan sols decapitats però d'altres van ser torturats i assassinats de les pitjors formes, com la xinesa "mort pels mil talls" (lingchi), una horrible execució molt inusual reservada a Xina als pitjors i més odiats criminals, que va ser la que va sofrir Sant Josep Marchand (1803 - 1835). I tots ells es van mantenir ferms, sense abjurar ni apostatar com els hi exigien, essent així un testimoni vivent i llavor de moltes noves conversions. 

Mural amb els 117 màrtirs vietnamites canonitzats, al santuari de La Vang, dedicat a l'aparició de la Verge allà

I és que Vietnam té una llarga història d'evangelització i màrtirs. Després d'uns precedents infructuosos al segle XVI, un dels primers missioners que a partir de 1615 arribaren a l'actual Vietnam, i el més important d'ells, va ser el jesuïta francès Alexandre de Rhodes (1593 - 1660) qui va anar al país amb el seu company italià Girolamo Maiorica (c. 1590 - 1656) i va aprendre vietnamita amb el portuguès també jesuïta Francisco da Pina (1585 - 1625), el primer occidental que va saber parlar fluidament vietnamita. 

Tot i que van haver-hi molts altres missioners inicials al Vietnam, com els portuguesos António Barbosa i Gaspar do Amaral, tots ells jesuïtes, la contribució d'Alexandre de Rhodes va ser decisiva, no sols perquè entre 1627 i 1630 ell i un company seu convertiren més de 6 000 naturals del pais, sinó també amb el seu Diccionari Vietnamita - Llatí - Portuguès (Roma 1651) i amb la romanització de la llengua vietnamita, que va culminar i popularitzar Rhodes i que al segle XIX els francesos van introduir al pais per substituir els complicats ideogrames xinesos i poder alfabetitzar la seva gent i que a partir de 1954 va quedar consolidat com l'alfabet oficial i únic del país quan els dos nous països independents, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud, van mantenir i confirmar el seu ús.

A més, Alexandre de Rhodes va ser el que va catequitzar i batejar al protomàrtir vietnamita, el beat Andreu de Phu Yen (c. 1625 - 1644), que va ser condemnat a mort per ser catequista cristià i no voler apostatar malgrat les tortures a que el van sotmetre, i tot i que el van condemnar a ser desmembrat, finalment va ser llancejat i decapitat, estant present en la seva execució el pare Alexandre de Rhodes, que el va beneïr.  Encara no ha estat canonitzat i no forma part del grup dels 117. 

La tradició diu que l'any 1798 , poc desprès d'un edicte imperial que prohibia el Catolicisme al país i pretenia erradicar-lo, els creients van fugir i un grup d'ells es van refugiar a la selva a La Vang, on una nit se'ls va aparèixer lluminosa la Mare de Déu sobre un arbre per consolar-los, donar-los forces per resistir i animar-los. Tot i que aquesta aparició mariana no ha estat oficialment reconeguda per la Santa Seu, sí que es va donar permís des de Roma per construir allà un santuari, el de Nostra Senyora de La Vang, al que s'hi va concedir el títol de basílica, i que és un centre de pelegrinatge pels vietnamites de tot el món. 

 

Santuari de Nostra Senyora de La Vang al Vietnam,
on en ocasions s'hi reuneixen més de 100 000 pelegrins.

L'advocació de la Verge de La Vang es molt venerada

pels vietnamites i el santuari és un centre d'atracció 

espiritual i religiosa pels vietnamites catòlics del món. 

En aquells segles hi havia tres zones a Vietnam: Tonkin al nord, Annam al centre i Cotxinxina al sud. Els francesos ja van ser amos de Da Nang i les illes Con Son a la Cotxinxina, entre 1787 - 1800. I per molts motius, un d'ells les matances de cristians, la moderna conquesta francesa d'Indoxina es va iniciar el 1858 amb un atac de francesos i espanyols de Filipines contra Da Nang, i el 1862 era conquerida Cotxinxina, que passà a ser colònia francesa, i el 1887 tant Annam com Tonkin van ser posades sota protectorat francès, tot i que mantingueren els emperadors annamites i no foren annexades com Cotxinxina. Fou llavors quan cessaren les persecucions anticristianes al Vietnam. 

Les pitjors èpoques de persecució foren sota els emperadors Minh Manh (1820 - 1841) i Tu Duc (1847 - 1883), fanàticament confucians i anticristians. Sota el primer d'aquests moriren 58 dels sants i sota el el segon uns altres 50. 

En total dels 117 sants màrtirs, 96 són vietnamites, dels quals 37 sacerdots, 14 catequistes, un seminaristes i 44 laics, entre ells una dona, Sta. Agnès Le Thi Than (1781 - 1841), condemnada a mort per haver amagat a casa seva a sacerdots catòlics. Els altres són 11 espanyols, 6 bisbes i 5 sacerdots dominics, entre els quals dos catalans St. Francesc Gil de Frederic de Tortosa (1702 - 1745), que va ser dels primers, i l'osonenc St. Pere Almató (1830 - 1861) de St. Feliu Sasserra, i 10 francesos, dels que 2 són bisbes i els altres 8 sacerdots de les Missions Estrangeres de París, dedicats a l'evangelització sobretot d'Àsia.  

Un d'aquests màrtirs, el sacerdot St. Pau Le Bao Tinh (1793 - 1857), que abans i després de ser ordenat l'any 1848 va passar molts a la presó en condicions molt dures, alternant-les amb exilis i amb poques temporades de llibertat, escrivia des de la cel·la als seminaristes l'any 1843: "Aquesta presó és com una imatge de l'infern, als suplicis de tota mena, com grillons, cadenes de ferro i lligams, cal afegir-hi l'odi, venjances, calúmnies, paraules obscenes, retrets, males accions, juraments falsos, malediccions i per fi angoixa i tristesa" però afegia que Déu sempre l'acompanyava i que l'havia alliberat d'aquestes tribulacions convertint-les en dolcesa perquè la seva misericòrdia és perduradora, "Enmig d'aquests turments que solen espantar els altres, per la gràcia de Déu estic ple de goig i d'alegria, perquè no estic sol, estic amb Crist". Finalment fou decapitat, que era la pena normal pels practicants d'una religió declarada il·legal, i va anar a l'execució amb el mateix valor i alegria, contestant al jutge que li oferia la revocació de la sentència si renunciava al Catolicisme: "Sou molt amable volent salvar la meva vida i us ho agraeixo, però vaig feliç i sense queixes a les tortures i la mort, el meu cos està a les vostres mans, feu-li el que volgueu, morirà per demà ressucitar en glòria, però la meva ànima és de Déu i res la pot sacrificar i ningú pot privar-la del seu amor i per això em mantinc en la religió de la meva infantesa". 

El seu martiri va ser conegut a Europa i, impressionada sobretot pel relat del de St. Teòfan Vénard (1829 - 1861), Sta. Teresa de Lisieux desitjava anar a ser monja al convent carmelita de Hanoi, però a l'estar malalta no va poder fer-ho i va tenir que romandre al de Normandia, però va pregar molt per les missions i els missioners a tot el món des de la seva clausura i n'ha arribat a ser copatrona  junt amb St. Francesc Xavier. 

Dos fets mostren el perdurable efecte que ha fet el seu model de vida santa i el testimoni del seu martiri. El primer que a la segona meitat del segle XX, el tot just recent nomenat bisbe de Saigón, François-Xavier Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), que va ser detingut i empresonat per les noves autoritats comunistes tan bon punt l'exèrcit de Vietnam del Nord i els guerrillers del Vietcong entraren a la ciutat l'any 1975, va tenir que ser canviat en diverses ocasions de presó, ja que els carcellers primer se'n compadien i després acabava convertint-los, fins que va ser posat en confinament domiciliari l'any 1988 i finalment deixat sortir del país cap a Roma l'any 1991 i està en procès de beatificació. L'altre és que en aquest inici del segle XXI gran part de l'Extrem Orient viu una onada de conversions al Cristianisme i sobretot al Catolicisme, a Vietnam, Taiwan, Corea del Sud i la mateixa Xina, es converteix gent gairebé de forma espontània i no sols de forma individual, ho fan parelles, famílies, grups i fins pobles sencers, com també ha estat exponencial el creixement dels cristians a països una mica allunyats, com el Nepal, que fa menys de mig segle eren ben pocs i actualment són desenes i centenars de milers.   

Els màrtirs vietnamites, com els anteriors màrtirs japonesos i els contemporanis seus màrtirs xinesos i coreans, van ser un gran exemple de la profunda cristianització de l'Àsia Oriental i de la gran repressió que els seus governants van fer per intentar erradicar-la. Però com diu una dita, van pensar enterrar-los sense adonar-se'n que eren llavor.  

Que ells preguin i intercedeixin per tal que tots aquests països coneguin i acceptin la fe cristiana i catòlica com ells ho van fer i que van defensar al preu de les seves vides!