He fet dos treballs sobre l'origen del Cristianisme, un d'ells el treball de llicenciatura en Humanitats de la UOC l'any 2004 i l'altre el treball de llicenciatura en Ciències Religioses de l'ISCR de Vic el 2015. Els dos es titulaven "El Cristianisme original en el seu context inicial arameu", tot i que tenien un contingut i enfocament diferent, això sí amb una àmplia base comuna i amb molt material compartit i les mateixes idees al respecte.
En aquest Blog ja hi he pujat alguna cosa d'aquests treballs en alguna entrada i en endavant miraré de fer-ho més, anant aportant resums de punts del tema. Avui començo amb el que se'n podria dir els precedents del Cristianisme.
Perquè hi ha una preparació del Cristianisme que és tot l'Antic Testament i tota la història bíblica des d'Abraham, el pare en la fe, i el poble d'Israel. Per això l'Antic Testament és necessari per poder entendre bé el Nou Testament i la persona, la redempció obtinguda, l'entrada en el nou món pel baptisme i el llegat i els ensenyaments perennes i universals de Jesucrist, el Cristianisme.
Però des d'aquesta base, encara es pot afinar més i distingir unes característiques més cristianes encara, un Precristianisme que ja es va veient en personatges de l'Antic Testament com Josep a Egipte i els seus germans, en la història de Rut amb Noemi i Booz, en Jonàs i Job, en els profetes en general però especialment en alguns com Isaïes, en el càstig no fatal d'Heliodor per profanar el Temple i la seva curació total per la pregària intercessora del sacerdot en el llibre dels Macabeus, en Tobies i l'arcàngel Rafael ... i naturalment en tots aquells que el mateix Crist cita com a referències en els Evangelis i els que surten citats en aquests i en els altres llibres del Nou Testament. Són narracions en que es destaca el perdó, l'obertura als altres, la compassió, la misericòrdia i també l'afecte i la tendressa i en definitiva la caritat.
També s'hi podrien incloure tots aquells passatges en que s'insinua la Trinitat divina des de l'inici del llibre del Genesi o els tres àngels de Mambré i també aquells en que ja va apareixent clarament una vida futura i eterna o la resurrecció, com en Ezequiel, els Salms, els Macabeus i petites cites en llocs molt diversos.
Quan ja s'acosta l'adveniment del Fill de Déu fet home, es pot parlar ja d'un veritable Protocristianisme, a partir del segle III aC, que es manifesta en la traducció grega inspirada de la Septuaginta i en els llibres deuterocanònics (1) i sobretot en una sèrie de persones, com la Verge Maria, St. Josep, Zacaries i Isabel i molts altres com Simeó i Anna, els mags, els pastors adoradors, que fan possible, esperen o agraeixen l'Encarnació divina i fins i tot l'anuncien, preparen i proclamen com St. Joan Baptista, que és una veritable bisagra entre l'Antic Testament, del que és el més gran profeta, i el Nou Testament, del que és el precursor.
Com també la receptivitat i bona disposició humana dels apòstols en escoltar i seguir Jesús, igual que els deixebles, i durant molt temps de la gent en general fins a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem el dia de Rams, però aquests, igual que en el cas de St. Pau i de la seva conversió, ja pertànyen de ple al Nou Testament i a l'Església i per tant al Cristianisme, perquè ja han vist, conegut i tractat a Jesús en la seva vida pública (2) i han sigut testimonis de la Passió i contemporanis de la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta i formen part dels Evangelis i les Actes dels Apòstols, les Cartes i d'alguna manera fins i tot de l'Apocalipsi.
I l'Església i el Cristianisme, neixen amb la Passió i mort de Jesús a la Creu, del seu alè exhalat i de la seva ferida oberta del cor, i de la seva Resurrecció pasqual amb la seva estança temporal ressuscitat, la seva Ascensió gloriosa al Cel i el do de l'Esperit Sant a la Verge Maria i els apòstols el dia de la Pentecosta.
(1) Que el Judaisme posterior no va acceptar, perquè si ho hagués fet hauria d'haver acceptat que Jesucrist és el Messies predit, sobretot en el cas de la Septuaginta, que es van afanyar a substituir per altres traduccions a mitjans del segle II, tot i que pertanyia a la seva pròpia tradició i l'havien estat usant fins aleshores.
(2) En el cas de St. Pau en una aparició miraculosa que el va portar a la conversió i en altres experiències místiques posteriors. En molts d'altres no es tracta d'haver-lo vist sinó de conèixer-lo per haver-ne sentit a parlar, perquè com es sabut "la fe entra per la oïda".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada