Símbol vivent de la caritat cristiana

Santa Elisabet (o Isabel) d'Hongria (1207 - 1231) era neboda d'una altra santa, Sta. Eduvigis de Silèsia (1174 - 1243), també noble i coneguda com a molt caritativa des de la seva posició de poder a Polònia.

"La Caritat de Santa Elisabet d'Hongria" (1895) per Edmund Blair Leighton (1852 - 1922)

Santa Elisabet va ser casada als 14 anys i va enviudar als 20, el seu marit era Lluís IV (1200 - 1227) landgravi de Turíngia des de 1217, també molt creient i devot com ella, que ha passat a la Història com Lluís IV "el Sant", tot i no haver estat mai formalment canonitzat per l'Església, i que va morir molt jove de pesta quan estava al sud d'Itàlia en camí per participar en la Sexta Croada. Quan li va arribar la notícia a Sta. Elisabet, que ja havia tingut quan va marxar el presentiment que no el tornaria a veure més, li va afectar molt "Ell ha mort i és com si avui el món hagués mort per a mi". Unes setmanes després de la mort del seu marit, va nèixer la seva última filla, encara a l'any 1227. I a continuació va fer vots solemnes de consagració semblants als d'una monja al qui ja era des de l'any anterior el seu confessor i director espiritual, Konrad von Marburg (1180 - 1233), més tard inquisidor, prometent viure en celibat i obeïr-lo en tot. El molt ascètic i rigorós Konrad, que com a inquisidor va ser tant zelós que es va atrevir a acusar a prínceps i va morir assassinat, la va sotmetre a un règimen molt dur de vida, amb penitències, austeritats i càstigs, que era quasi impossible de complir, però que Sta. Elisabet va acceptar ressignadament i abnegadament. 

En el que si que no va transigir Sta. Elisabet, que amb motiu del seu canvi de vida s'havia fet del Tercer Orde franciscà fundat el 1221 i adoptat un hàbit franciscà (1),  va ser en esser dispensada del seu vot de celibat, tot i que el bisbe Ekbert de Bamberg, tiet seu, li va proposar i d'acord amb la família, que tenia desigs i ambicions per un nou casament, la va pressionar a fer-ho i com que ella s'hi negués, va ser pràcticament ostatge al castell del seu parent bisbe durant un temps, fins que la família es va convèncer de que la seva decissió era irrevocable i va cedir. 

Amb els diners de la seva dot, que va recuperar al enviudar, Sta. Elisabet va construir un hospital a Marburg per a pobres i malalts. La seva caritat envers els menesterosos i necessitats va ser molt intensa i constant al llarg de tota la seva vida i el seu marit Lluís IV, pietós i fervorós com ella, no li ho va retreure mai, ben al contrari li donava tot el seu suport, però la noblesa estava descontenta ja que alguns d'ells opinaven que estava dilapidant els béns del palau donant-los als pobres, i en una ocasió en que es van trobar casualment amb el rei i els cortesans, quan anava a fer caritat, el seu marit li va ordenar que ensenyés el que portava recollit, per tal que els seus acompanyants veiessin que era pa i no pas joies o diners, fins i tot els pans que duia es van transformar miraculosament en roses, és el famós "miracle de les roses". En un altra ocasió, compadida d'ell, va posar a un leprós en el llit conjugal per tal que pogués reposar còmodament i la seva sogra, que va veure com li posava, va anar immediatament a dir-s'ho al seu marit, el qual va acudir indignat i al aixecar els llençols del llit que cobrien al malalt indigent no va veure al lepròs sinó a Crist crucificat estés sobre el llit. 

Però no van ser només aquests i altres miracles en vida, sinó que ja des de poc després de la seva mort als 24 anys, van començar a ocórrer molts miracles, sobretot de sanació, a la seva tomba de l'església de l'hospital. A proposta de Konrad, el Papa va ordenar una investigació sobre les persones que havien sigut guarides de forma sobrenatural, la qual va ser molt detallada, completa i exhaustiva, i va ser acompanyada dels testimonis de tots aquells qui l'havien conegut al llarg de tota la seva vida, des de la seva infància fins als seus últims dies, i es va veure que hi n' havia ben prou per a canonitzar-la immediatament, cosa que es va fer l'any 1235. 

(1) St. Francesc d'Assís, al que Sta. Elisabet admirava molt, la coneixia per haver-ne sentit a parlar i fins i tot, poc abans de morir l'any 1226, li va escriure una carta personal en que segurament l'animava a seguir amb la seva vocació i li donava consells.