Fe, esperança i caritat viscudes

Les dues vídues de la Paraula de Déu del diumenge 30 del cicle B, ens són dos grans exemples de vida. La primera va tenir fe i va confiar en el profeta Elies, amb qui va ser caritativa, i així va veure les meravelles de Déu en la seva vida. La segona, la de les monedes al Temple, és una mostra també de fe, esperança i caritat viscudes. Dona tot allò que té, que és poquíssim. Jesucrist la veu de lluny en la seva darrera estada en el Temple, com ens narra l'Evangeli de St. Marc, i en fa l'elogi davant dels seus apòstols i deixebles, fent la comparació a favor d'ella amb els rics que donaven fortunes, però que eren una part del que els hi sobrava. 

La vídua del Temple se'n va, sense haver-ho sentit, i així humanament no se n'assabenta d'aquest elogi diví, però espiritualment sí que ho devia intuir, potser no era la primera vegada que ho feia, ni tampoc la última, i mai no havia quedada del tot desemparada. O potser, no ho sabem, va ser una ocasió especial amb motiu d'una greu tribulació de la seva vida, com en el cas de l'altre vídua, i demana l'ajut de Déu donant-li tot el que té. I de segur que no va quedar sense resposta la seva almoïna i més encara havent-ne sigut testimoni humanament el Fill de Déu i haver aprovat la seva decisió i haver-la presentat a ella com exemple i model. Qui es dona del tot a Déu mai no queda sense el que necessita, tot i que pugui passar temporalment alguna dificultat, com ho sabem tantes persones que ho han provat i com ens ho mostren els membres de les Ordes mendicants, els religiosos i religioses de clausura, els missioners... A Déu no se'l guanya en generositat i sobretot amb l'almoina sempre ens retorna molt més del que donem, i no sols espiritualment sinó també materialment, tal com ho diu el mateix Jesús dels qui ho han deixat tot per anar amb Ell. 

I la base d'aquesta actitud i manera de viure és l'amor i concretament la caritat. Del que es tracta és d'estimar Déu i estimar el proïsme com a un mateix per amor a Déu i això en teoria és ben fàcil com a concepte, però ja és més difícil portar-ho a la pràctica, realitzar-ho i viure-ho. Requereix l'ajut diví, que no falta mai, i també voluntat, esforç, constància, valor...En el nostre món, com sempre en el món, significa anar contra corrent, a contra corrent de les idees dominants, de l'esperit mundà i fins i tot de la manera de fer comuna de la majoria. I per anar contra corrent s'ha d'estar viu, en aquest cas espiritualment i religiosament viu, i a més decidir-se, atrevir-se, fer l'esforç, saber-ho fer, lluitar contra les oposicions i dificultats i fins i tot contra la pròpia inèrcia. Però es pot fer i fins i tot humanament és satisfactori i gratificant, perquè Déu vol la nostra felicitat, en aquesta vida i en la futura i eterna. Viure com Jesús, estimant i donant-se del tot i fent sempre la voluntat de Déu, costa i fa sofrir, i Ell mateix ho va experimentar al llarg de la seva vida en moltes ocasions i sobretot en la seva Creu i la seva Passió. Però és un sofriment feliç, i que com en el cas de Jesús, i dels màrtirs que feren com Ell, pot ser voluntàriament acceptat, perquè és sofrir per amor, per bondat, per fer el be. És viure en l'amor més gran, perquè és donar la vida pels germans, pels amics, pels estimats, i en el cas de Crist també pels pecadors i els enemics, per la seva salvació. L'amor arriba a ser així d'excels i sublim, però també pot ser heroic tot i ser normal i quotidià, com en el cas de les dues vídues, que potser ni tant sols se n'adonaven de la grandesa i l'excel·lència del que feren, i pensaren, com els bons, que eren serventes sense profit. 

Sant Agustí ens diu: "Estima i fes el que vulguis". És a dir no sols que estimant es pot actuar espontàniament sinó també que si estimem ja tenim permís per fer la nostra voluntat, perquè aquesta serà conforme al voler diví, perquè Déu és Amor i allí on hi ha caritat i amor allí hi és Ell. 

Sant Joan de la Creu ens recorda: "al capvespre de la vida ens examinaran de l'amor". És a dir que un cop passi el temps d'estança en aquest món, l'experiència de la vida l'haurem fet positiva i segons la voluntat de Déu si hem après a estimar i hem estimat. 

Sense estimar un pot donar, igual que ho pot fer estimant, però per donar-se cal estimar. La donació és la mostra més gran de l'amor, com diu Jesús: "Ningú té un amor més gran que el qui dona la seva vida". I la vida, donada per Déu, es pot donar per Ell als altres de cop o al llarg de molts anys. 

La voluntat de Déu, la seva Providència i el seu Amor, i com resposta nostra compartir el que d'Ell rebem amb la seva gràcia i amb la fe, l'esperança i la caritat viscudes, d'això és tracta.