No som nostres, som de Crist

Sant Columbà (c. 540 - 615) va ser un dels grans sants de l'Església cèltica. Nascut a Irlanda, va sortir de la llavors pacífica, segura i tranquila illa, a evangelitzar la Gal·lia, on a inicis del s. VII hi va haver un rebrot del paganisme entre els francs, i va morir a Itàlia, països on fundà monestirs.  

Era deixeble de St. Columba d'Iona (521 - 597), i per evitar la confusió amb aquest, a ell se'l sol anomenar St. Columbà de Luxueil, un important monestir dels que fundà a França, o St. Columbà de Bobbio, lloc d'Itàlia on morí (1).

St. Columbà amb l'hàbit de la seva Orde, imatge del s. XIX
a Bobbio, Itàlia. La frase diu: "Christi simus, non nostri",
és a dir "Som de Crist, no nostres", el lema de St. Columbà.

Irlanda va ser evangelitzada per St. Patrici (+ 461) al segle V, el patró d'Irlanda, i des d'aquell segle es va convertir i a finals del mateix ja hi va començar a florir la vida monàstica. 

En aquells segles Europa estava en plena agitació pels moviments de pobles que hi convergien: bàrbars germànics en moltes diferents tribus, els huns, la migració dels pobles eslaus, els àvars i els búlgars... En canvi a Irlanda, la illa allunyada, on no van arribar els pobles germànics com en canvi si ho van fer a l'actual Anglaterra, vivia aïllada de tots aquests transbalsaments i en tot cas els únics conflictes eren els interns, però aquests, que tampoc eren tants com en altres llocs, amb l'arribada del Cristianisme es van anar pacificant i durant un parell de segles va viure una situació gairebé idílica, sobretot en comparació amb la resta d'Europa i d'altres llocs del món. Per un temps Irlanda va ser com un oasi de pau.  

Irlanda no havia estat mai envaïda pels romans i era molt rural, molt poc urbanitzada. El mar i la illa de Gran Bretanya interposada pel mig la deixava al cobert del que passava al continent i per l'altra cantó tenia l'Oceà Atlàntic. Per tot això en la tranquilitat dels monestirs es va mantenir la fe, l'estudi i la cultura, amb característiques pròpies de la seva tradició cèltica. 

El Cristianisme irlandès, amb contactes amb la costa oest d'Escòcia sobretot i també amb Gal·les i fins amb Anglaterra, va adoptar trets propis, com que l'organització eclesiàstica no era tan per bisbats sinó per abadies i que la religiositat era sobretot monacal, amb diferències en el càlcul de la data de la Pasqua i en la forma de tonsura del cabell dels monjos, i fins i tot en detalls de la litúrgia, degut sobretot a que Roma estava molt lluny. Per exemple fou allà on va començar la pràctica de la confessió privada i secreta amb un sacerdot, il·limitadament repetible, en lloc de la confessió i penitència pública corrent anteriorment, que només es podia fer un cop a la vida. Des d'allà aquest tipus de confessió es va anar estenent per la Cristiandat i tot i algunes estranyeses i oposicions inicials, aviat es va anar adoptant com a forma comú arreu i la penitència pública i única va acabar desapareixent. Aquesta va ser una de les seves grans contribucions a l'Església que ha perdurat fins avui dia com la millor, i en condicions normals gairebé la única, ja que l'alternativa de les celebracions comunitàries de la penitència amb  absolucions col·lectives es sol reservar per situacions excepcionals i autoritzades (2).  

Perquè el Cristianisme irlandès també era missioner. Els pares del monacat irlandès, Sant Edna (+ 530), fundador del famós monestir de les illes Aran l'any 484,  i Sant Finian (470 - 549) fundador de l'abadia de Clonard el 520, que va arribar a tenir 3 000 alumnes alhora a l'escola rebent instrucció als camps verds a l'aire lliure, i també mestre dels anomenats 12 apòstols d'Irlanda, els alumnes més destacats i tots ells sants, van encoratjar i fins manar a molts partir a missionar a altres països: altres llocs de la mateixa Irlanda, la Gran Bretanya, França, Germània, Suïssa i fins i tot Itàlia. Aquests monjos fins i tot van descobrir i arribar a la deshabitada  Islàndia i s'hi van establir, segles abans que hi arribessin els vikings. 

Sant Columbà no va viure una situació fàcil al continent ja que en aquell temps estava inmers en una lluita a mort entre les reines dels francs Brunilda d'Austràsia (543 - 613) i Fredegunda de Neustria (545 - 597), que va adquirir uns tints de gran ferocitat per l'odi personal entre elles motivat perque Fredegunda havia fet assassinar a la germana de Brunilda, Galswinda de Neustria, l'any 567, per accedir ella al tron. El conflicte, amb guerres i sobretot amb molts assassinats atribuits a Fredegunda (3) i alguns també a Brunilda, així com encara altres a diversos membres de la noblesa, no va acabar del tot ni tan sols amb la mort de la primera, ja que Austràsia i Neustria estaven gairebé permanentment en guerra per territoris (4) i Borgonya, on des del 590 havia anat i fundat tres convents St. Columbà, estava enmig del conflicte. Allà aquest va conèixer i entrevistar-se amb Brunilda, que d'arriana s'havia fet catòlica i estava en bones relacions amb el Papa St. Gregori el Gran (590 - 604), i aquesta al principi el va tractar bé però finalment el va fer expulsar  de Borgonya l'any 610 (5). Llavors St. Columbà va anar primer a Neustria, després a terres paganes de Germània i finalment l'any 612 a Roma i  després a terres dels arrians llombards a Itàlia, on fundà el monestir de Bobbio als Apenins i allà morí l'any 615. 

St. Columbà fundà l'any 591 l'Orde monàstica del seu nom, molt estricta, austera i fins severa, potser per oposar-se frontalment a la corrupció del seu temps, i la Regla de St. Columbà fou oficialment aprovada el 627, després de la seva mort. No obstant amb el pas dels segles els monestirs columbans van anar adoptant la Regla de Sant Benet, molt semblant però més moderada i menys rigorosa, que al seu torn va adoptar alguns punts de la de Sant Columbà, incorporant-los en les seves reformes, sobretot en el referit a l'estudi i l'ensenyament, bàsics en la columbana, cosa que va facilitar encara més la integració (6). Cap al s. XIV els pocs monestirs que quedaven de l'Orde estava en ple declivi per falta de vocacions, per la gran duresa de les normes, i finalment el Papa Nicolau V la suprimí l'any 1448 i el monestir que restava, el de Bobbio, passà llavors a seguir la regla benedictina.   

Però aquests monestirs van contribuir molt a la reevangelització d'Europa, descristianitzada per les invasions germàniques, i una altra contribució decisiva de St. Columbà va ser la generalització de la confessió auricular iniciada a l'Església d'Irlanda, que ell va promoure molt activament arreu on va anar.   

Els tres sants partrons actuals d'Irlanda són St. Patrici, i St. Columba d'Iona i  la monja i abadessa Sta. Brígida de Kildare (451 - 525), que van viure per la mateixa època, una mica abans que St. Columbà, que va desenvolupar la seva principal activitat fora del seu pais i al que el Papa Benet XVI va nomenar protector d'Europa i hi ha un moviment que proposa que sigui nomenat un dels patrons d'Europa. 

Demanem que tots ells preguin Déu que Irlanda i tota Europa mantinguin sempre, fins a la fi dels temps, la gran fe cristiana i catòlica que ells van viure i predicar i que tot el món sigui evangelitzat per tal arribi a conèixer a Jesucrist i a ser convertit, batejat i salvat!.

(1) En moltes llengües la possible confussió es molt menor, per exemple en castella són San Columba i San Columbano, prou diferenciats, en francès Colomba i Colomban, en anglès Columba i Columbanus...

(2) Com els soldats en temps de guerra abans d'entrar en batalla, quan no hi ha prous sacerdots ni temps per confessar i absoldre a tots els que ho desitgen i demanen, o quan el bisbe ho autoritza fer a la seva diòcesi per raons pastorals, normalment temporals. També els tres sacerdots catòlics del Titanic, quan el naufragi van començar a confessar a la molta gent que els ho demanava, preferint quedar-se a bord a fer-ho, tot i que se'ls havia autoritzat a muntar als bots salvavides, i ho devien fer amb la rapidesa convenient a la situació, però quan el vaixell ja s'enfonsava i veient que en quedaven encara molts per confessar es diu que a l'últim moment van impartir l'absolució col·lectiva als restants, ja que l'excepcionalitat ho justificava. 
(3) Que va fer atemptar en diverses ocasions contra Brunilda, però sense tenir èxit en cap d'elles.
(4) Que també tenien molts conflictes i lluites interiors tots dos, amb intrigues constants i fins i tot traïcions. La mateixa Brunilda va ordenar executar diversos ducs d'Austràsia que se li oposaven frontalment. 

(5) Tot i tenir ja 70 anys, quan Brunilda va ser traïda per un vassall seu i lliurada al rei Clotari II de Neustria, aquest la va fer jutjar acusant-la de molts crims que havia comès Fredegunda i encara d'alguns que eren obra d'altres aristòcrates, junt amb algun que potser si que havia estat induït per ella o almenys s'havia fet per beneficiar-la. Condemnada a mort, va ser torturada durant tres dies, va ser exhibida de forma ridícula per tal que el seu exèrcit es burlés d'ella i finalment per acabar el suplici va ser morta arrossegada per un cavall i/o esquarterada per quatre cavalls tivant del seu cos en direccions oposades. Eren temps bàrbars, durs i salvatges i a més de revifalla temporal del paganisme entre els francs, i això dona la idea de l'època en la que va viure el sant.

(6) Així ja l'any 745 el Concili dels francs presidit per St. Bonifaci va decretar que tots els monestirs del regne franc havien  de seguir la regla benedictina. Tot i així els de regla columbana van sobreviure i fins van tenir un cert revifament a Alemanya entre els s. XI i XIII. Tot i així durant la reforma protestant, molts benedictins expulsats d'Escòcia van anar a residir a monestirs alemanys benedictins d'origen irlandès, l'últim dels quals no va desapareixer fins l'any 1862.