S'acosta el Nadal i tots som cridats a viure'l!

S'acosta el Nadal, després del Diumenge IV d'Advent, que el 2021 és el 19 de desembre. Tot el món catòlic, i en general tot el món cristià, està de festa aquests dies. Els signes externs, llums, pessebres, nadales, felicitacions, trobades familiars, dinars especials i vacances, són la manifestació exterior d'un gran fet interior, pel que ens hem de preparar per participar-hi en les adequades i millors condicions i per viure'l amb tota la il·lusió, alegria i felicitat que comporta, per tal que aquest Nadal doni tot el seu fruit en nosaltres, les nostres famílies, ambient i societat, i desitjant que arribi a tot el món. 

Verge de la magrana, Fra Angelico 1426

Perquè la litúrgia ens permet, espiritualment parlant, estar presents allà on aquests fets van succeir històricanent, fa més de 2 000 anys, o des d'un altre punt de vista, que en el fons és igual, viure'ls com si aquests fets succeïssin ara i aquí, arreu del món on es celebra. 

El fet únic i decisiu, central en la Història de la Humanitat, del naixement de la 2ª persona de la Santíssima Trinitat, Déu Fill, fet home com nosaltres, assumint en plenitut les dues naturaleses, l'humana i la divina, en el Nen Déu, nadó nascut de Maria Verge, en el seu moment va passar gairebé totalment desaparcebut, perquè tot va ser molt discret, gairebé secret. I Déu tenia motius perquè fos així. 

En primer lloc ho sapigué la Verge Maria a Natzaret, en el moment de l'Anunciació, 9 mesos abans del naixement, quan l'arcàngel Gabriel li anuncià que era l'escollida entre totes les dones per a ser la Mare del Salvador, concebut sense intervenció humana de forma miraculosa, perquè iniciava amb Ell una nova Creació i un món nou, virginal i pur, deslligat dels lligams de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal. De la mateixa manera la seva Mare Verge havia sigut concebuda sense pecat original i va viure tota la seva vida lliure de tot pecat, absolutament Immaculada, per un avançament providencial de la Redempció obtinguda pel seu Fill diví, que era de la seva mateixa carn i sang. Ells dos són els nous Adam i Eva tal com deu els volia, perfectes com el Pare celestial és perfecte. 

Després Sant Josep ho sap per un àngel en un somni i de seguida ho entén i ho acata fent de la voluntat de Déu la seva pròpia voluntat. També ell, tot i que no tant com Jesús i Maria, és un instrument sant, dòcil i en la seva mesura perfecte, del pla de Salvació de Déu, l'espòs ideal per Maria, en un castíssim matrimoni blanc, i el pare ideal per a Jesús.

En la Visitació veiem que quan Maria la va a visitar, Sta. Elisabet, la seva cosina ja gran d'edat, se n'assabenta perquè en les seves entranyes el fill que espera, St. Joan Baptista, salta d'entusiasme davant la presència propera de la Mare de Déu i del Fill de Déu tot just concebut en el seu sí per obra de l'Esperit Sant. I Sta. Elisabet ho endevina tot per inspiració divina i ho proclama ben obertament, cridant amb totes les seves forces, com correspon a un miracle tan meravellós i tan extraordinariament gran. I la Verge Maria li respon amb el Magnificat, i es queda amb ella per ajudar-la fins que neix el seu fill. Per tant cal comptar en que també se'n devia assabentar Zacaries, el pare del Precursor, que ja havia rebut un anunci angèlic al Temple de Jerusalem sobre el naixement del seu fill, essent ell i la seva dona grans i tinguts per estèrils. 

Després, la Nit de Nadal, a les rodalies de Betlem, un àngel s'ho anuncia als pastors, que hi responen molt positivament i van a adorar al Nen allà on l'àngel els hi ha indicat, el troben amb Maria i Josep, i li fan presents. Ells també han merescut aquest privilegi de conèixer i veure l'albada de la renovació de l'Univers per la presència de Déu mateix, fet una criatura humana, entre les criatures de la seva Creació. 

Els mags d'Orient, que ho busquen i ho troben per observació del firmament i els astres i pels seus càlculs i estudis humans, tot i que errònis en els mitjans, també mereixen que Déu mateix els hi doni l'encert, i que amb la seva decisió d'anar-hi una estrella, un signe celest amb el que la Trinitat els afavoreix, els guiï. A l'arribar a Jerusalem, preguntat on ha nascut el Rei dels jueus, títol que Jesucrist tornarà a tenir a la Creu, són portats a la Cort del rei Herodes i aquest ho fa esbrinar als experts i mestres de la Llei, que segons la profecia de Miquees apunten a Betlem. Però ni Herodes, ni els seus savis, ni els membres de la seva Cort reial s'ho acaben de creure del tot, i més venint d'uns personatges estrangers. Per això els ho indiquen bé, però no els acompanyen i ni tan sols els fan vigilar. Sortits de Jerusalem cap a Betlem, a pocs km, els mags tornen a veure l'estrella i aquesta els guia al pessebre, on adoren i li fan uns presents molt significatius, or, incens i mirra, ja que per inspiració divina el reconeixen com a Rei, Sacerdot i Víctima i/o Metge d'ànimes i cossos. I avisats en somnis per un àngel, no tornen a Jerusalem a dir-ho, com els hi havien demanat que fessin si el trobaven, sinó que retornen al seu país per un altre camí. És llavors quan Herodes, veient-se burlat, reacciona donant ja credibilitat al relat, i ho fa de manera molt negativa, mostrant una supèrbia demoníaca inaudita, ja que fa matar a tots els nens de Betlem i voltants menors de dos anys, buscant assegurar-se de que entre ells mata al Messies, en una inconcebible rebel·lió contra Déu i els seus designis, com si l'home hi pugués fer res. Moren els sants innocents, els companys de l'Anyell diví, però Jesús primer ha de dur a terme la seva missió de salvar la Humanitat, i un àngel avisa a temps a St. Josep en somnis i la Sagrada Família fuig i  marxa cap a Egipte, fora de l'abast d'Herodes, que a més desconeix qui són, però que ho podria sospitar si l'informessin d'on va nèixer el Nen Jesús. Així es veu ben clar que la discreció extrema i l'humil silenci sobre la seva maternitat de la Verge Maria estava molt justificat i era molt adequat i convenient.

Probablement abans que això ha tingut lloc ja la Presentació de Jesús al Temple i la Purificació de Maria, que sense necessitar-ho en absolut compleixen no obstant l'establert per la Llei de Moisès. I els sacerdots i servents del Temple, que eren els qui l'havien de reconèixer i proclamar, no ho fan perquè tot i ser grans coneixedors de les Escriptures i servidors de l'altar del Déu veritable, no se'ls han obert els ulls ni l'enteniment. En canvi aquest gran do sí que els hi és donat a dos fidels devots i fervorosos, persones justes i de gran bondat i pietat, els vells Simeó i Anna, asidus en l'oració i en el culte al Temple. A Simeó l'Esperit Sant li havia dit que no moriria sense veure el Messies, i el reconeix de seguida que veu arribar a la Sagrada Família i els hi ho diu, profetitza divinament inspirat i resa el càntic del Nunc dimittis, mentre agafa el Nen als seus braços. També la profetessa Anna, molt gran d'edat (1), per un do de Déu va arribar just en aquell moment, va reconèixer al Salvador del món, en va donar gràcies a Déu i parlava meravelles d'aquell nadó a tots els qui l'escoltaven. 

Per aquests fets es veu que en el moment en que tot això va succeir només uns pocs, ben pocs, se n'assabentaren i encara un d'ells, el rei Herodes, al sentir-ho dir, tot i no estar-ne convençut del tot, el volia matar, potser només per si de cas, en una decisió realment satànica i del tot incoherent i embogida si pensava que el recent nascut podia ser realment el Messies promés i esperat. Però també els membres de la seva Cort es mostraren com a mínim a l'expectativa, amb un cert escepticisme quan no incredulitat. En canvi tots els altres, gent senzilla, humil i creient, es mostraren meravellats i molt agraïts, per això els àngels proclamaren allò de "Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor" o "als homes de bona voluntat". Per un gran do diví ells sí que ho saberen, ho visqueren i donaren glòria i lloança a Déu, adorant al diví Infant i donant gràcies de tot cor del do que se'ls havia concedit. I la Santíssima Verge Maria, model perfecte del creient i de l'Església, conservava aquests records en el seu cor, i els meditava, alhora que n'era la protagonista. 

En canvi ara, després de la Redempció, els qui ens en hem assabentat al llarg dels segles som milers de milions, ja que aquest do de conèixer la Veritat s'ha generalitzat i estés cada vegada més arreu i sempre. I per voluntat divina, per les celebracions litúrgiques som cridats a veure-ho i viure-ho en esperit, participant-hi com si hi fossim allà al temps, moment i lloc just i amb la inspiració angèlica necessària, o bé com si aquests fets passessin ara i aquí, arreu del món on s'anuncien i amb tal motiu es celebra la Missa del Gall o alguna Missa de Nadal. Clar que ho sabem, ho vivim i ho contemplem espiritualment, d'una forma invisible. Però això ens és encara un do més i una major felicitat, perquè Nostre Senyor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense veure", i això ens ha de donar una alegria encara molt més gran, sabent que Déu ens ho atorga i ens considera dignes de creure sense veure sensiblement i de la felicitat que això comporta.

Doncs visquem-ho, gaudim-ho i donem-ne moltes gràcies a Déu!

(1) Vídua fins els 84 anys pot significar que tenia aquesta edat en el moment de la Presentació, però també podria voler dir que havia sigut vídua durant aquests anys i com havia estat casada durant 7 anys i l'edat mínima del casament eren els 14 anys per les noies, això voldria dir que tindria 105 anys o més. 

En record de la meva mare

El 17 de desembre d'enguany ha fet 3 anys del traspàs de la mare, Nativitat Valls Costa (L'Hospitalet 1929 - Manlleu 2018).

Va estar casada durant quasi 50 anys amb el pare, Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008), es van casar el 22 de setembre de 1958 al monestir de Montserrat i van estar junts fins la mort d'ell el 26 de juliol de 2008. En el moment del seu casament el pare era vidu (1) i tenia dos fills del seu primer matrimoni, de dos anys el gran i dos mesos el petit, que ella va adoptar i va criar com a seus. Després van tenir cinc fills més (2), formant una família nombrosa, amb una intensa vida familiar en la que sempre hi va estar també Àngela Sanromà Forés (Valls 1899 - Folgueroles 1977), la mare del seu marit (3). 

La Nati, com també li deien, era infermera de professió, havent treballat al principi a la Creu Roja, i al cap d'uns anys, quan va retornar al món laboral després d'haver sigut mestressa de casa durant la primera dècada de casada, va ser administrativa a l'Institut Jaume Callís de Vic, on el seu espòs era el director, i més tard, un cop reincorporada al món sanitari, a l'ambulatori de Vic, va treballar com a infermera fins a la seva jubilació a finals de l'any 1994. Ella també era membre d'una família relativament nombrosa, filla de Jaume Valls (Figaró 1897 - L'Hospitalet 1987) i Concepció Costa Bursós (L'Hospitalet 1903 - Barcelona 1981), essent la major de quatre germanes. 

Era una persona molt popular, que es feia amb tothom i sempre solia mostrar una bona disposició, i tot i que el pare era catedràtic, director d'Institut i professor i director d'una autoescola pròpia, de gran al poble de Folgueroles, on residien des del 1970, la gent el coneixia com "el marit de la Nati" i a la feina "l'avi" des que ho van ser l'any 1982. A ella sempre li deiem "mama", era una mica rondinaire però tenia un cor d'or, i a més solia estar de bon humor i tots els qui la coneixien i la tractaven l'apreciaven molt (4).  

Déu la va cridar amb Ell quan li faltava una setmana per complir 89 anys, ja que va néixer la Nit de Nadal, però ja en la matinada del dia de Nadal. Va morir en pau, en la companyia dels seus i assistida en l'últim moment amb el sagrament de la unció dels malalts pel seu fill sacerdot. 

Que Déu la tingui amb Ell a la Glòria i que un dia ens hi poguem retrobar tots. Al Cel sigui!  

(1) Havia estat casat en primeres núpcies amb Digna Medina Rigol (Sitges 1925 - St. Boi de Llobregat 1956), amb qui va estar casat des del 16 de juliol de 1953 fins a la seva mort el 8 de setembre de 1956, i amb ella havia tingut dos fills, el Ricard (n. Barcelona 1954) i el Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 1956 - Vic 2021), el meu germà de pare i mare, que va morir l'11 de maig d'aquest any. 

(2) Un noi i quatre noies, tots nascuts a Barcelona, entre 1960 i 1970. 

(3) És Déu qui ens escull on i quan naixerem, quins seran els nostres pares, germans i parents i amb qui viurem, i per això tenim un deure especial de respectar-los i estimar-los, ja que són el nostre proïsme més proper, i si Déu ens els ha triat és per algun motiu, probablement perquè seríem els millors dons els uns pels altres, i es tracta de complir-ho, de fer-ho realitat. 

(4) Alguns fins i tot deien que era una santa, tot i que de gran no havia estat gaire practicant, però almenys va veure l'ordenació sacerdotal com a vocació tardana, del fill gran Ricard, a la catedral de Vic el 5 de setembre de 2010. Igual que el nostre pare i àvia, es preocupava per la gent, no li dolia fer tota la feina que calgués i era generosa i sempre ben disposada a ajudar als altres. Que Déu li ho premii, tot el bé que va fer!

En la Bíblia tot és molt important

El 17 de desembre entrem en els dies forts de Nadal. Són les fèries de Nadal o fèries privilegiades, cadascuna amb una litúrgia pròpia del dia, i en ells se'ns parla de diversos anuncis de la gran joia que s'acosta. 

Avui la litúrgia parlava, proclamant l'Evangeli segons Sant Mateu, de la genealogia de Jesús, descendent d'Abraham i de David, 14 generacions d'Abraham a David, 14 de David a l'Exili a Babilònia i 14 de l'Exili babilònic fins a St. Josep, l'espòs de Maria, de la qual va néixer Jesús, el Messies. Per tant parla de la seva ascendència legal, donada per via paterna, encara que com en aquest cas era adoptat, cosa que a més era secreta. La Verge Maria també és descendenta de David, però per una altre via, i aquesta és l'explicació més probable a les dues genealogies diferents dels Evangelis segons St. Mateu i segonts St. Lluc. 

1.Αβραάμ 2.Ισαάκ 3.Ιακώβ 4.Ιούδας και Θάμαρ 5.Φαρές 6.Εσρώμ 7.Αράμ 8.Αμιναβάδ 9.Ναασών 10.Σαλμών και Ραχάβ 11.Βοόζ και Ρουθ 12.Ωβήδ 13.Ιεσσαί 14.Δαβίδ και Βηρσαβεέ

15.Σολομών 16.Ροβοάμ 17.Αβιά 18.Ασά 19.Ιωσαφάτ 20.Ιωράμ 21.Οζίας 22.Ιωάθαμ 23.Άχαζ 24.Εζεκίας 25.Μανασσής 26.Αμών 27.Ιωσίας 28.Ιεχονίας

29.Σαλαθιήλ 30.Ζοροβάβελ 31.Αβιούδ 32.Ελιακείμ 33.Αζώρ 34.Ζαδώκ 35.Αχείμ 36.Ελιούδ 37.Ελεάζαρ 38.Ματθάν 39.Ιακώβ 40.Ιωσήφ 41.Ιησούς

Un resum en grec de la genealogia d'avantpassats de Jesús segons l'Evangeli de Sant Mateu 

Aquesta genealogia llarga té la seva importància. Ens mostra la humanitat, la historicitat i la realitat de Jesús i a més el compliment de les promeses dels profetes. A més, s'hi citen diverses dones, la prostituta Rahab, Rut la moabita, Tamar i la muller d'Uries l'hitita, mostrant que Jesús assumeix tota la condició humana, fins amb avantpassats de fora del poble de les promeses o pecadores. Ell no menysprea a cap persona, perquè les estima a totes i perquè la persona sempre és més que el seu pecat. És el mateix que Jesús farà a l'inici de la seva vida pública, posant-se en les files dels pecadors que acceptaven rebre el baptisme d'aigua de St. Joan Baptista i demanant, davant la sorpresa d'aquest, que no s'ho esperava, que també el bategi a Ell. Així Jesús, al igual que amb la seva ascendència legal, es solidaritza amb els pecadors que se saben tals i que busquen el perdó de Déu, doncs ha vingut a salvar-los. 

Però a més, aquestes genealogies a nosaltres no ens diuen tant, però pels hebreus eren molt importants, com a presentació de la persona, pel relleu d'alguns avantpassats i perquè tots els noms, o quasi, tenen significat en hebreu, que a nosaltres d'entrada se'ns escapen, així Abraham vol dir  "pare dels pobles" o "pare de multituds" (1); Isaac significa "el que riu", "el somriure de Déu" o "Déu li somriu"; Jacob és "sostingut pel taló" o "el que substitueix" i el seu nou nom Israel "el que lluita amb Déu" (2). I així tots els noms tenen una etimologia real o popular, que a vegades és més important a efectes pràctics, cosa que feia la lectura molt més suggeridora (3). Per això en origen les genealogies no eren gens monòtones ni encara menys avorrides, com una visió actual superficial pot fer pensar, sinó tot al contrari, ja que a més els noms eren, molt més que ara, en que aquest aspecte és gairebé inexistent o inconscient, una mena de programa de vida, i així quan apareix un nom en la Bíblia convé fixar-se també en altres personatges que porten el mateix nom, ni que sigui per fer una mena de comparativa. 

En el nostre món occidental actual poca gent coneix més que els seus besavis o com a molt rebesavis, i els avantpassats més llunyans queden difuminats per l'oblit, amb molt poques excepcions (4) per la qual cosa ens són desconeguts no ja com eren o què van fer sinó on vivien i els seus mateixos noms, a no ser que s'encarregui un estudi genealògic, la qual cosa no és gens habitual per a la immensa majoria de la població. I això te avantatges i inconvenients, perquè per una part és com una novetat respecte al passat, però per altre estem molt menys arrelats del que ho estan molts pobles, alguns dels quals poden citar fàcilment unes quantes generacions més que nosaltres, però també amb una limitació clara (5). En temps bíblics no era així, i es guardaven curosament relacions dels ancestres i dels parents i això es veu explícitament en alguns llibres que els enumeren, o ho intenten, sistemàticament, tot i que en ocasions no és gaire exacte o precís, ja que depèn de la memòria, d'altres llibres perduts, d'interpretacions que poden tenir parts reals i parts suposades o llegendàries i fins de tradicions que divergeixen en alguns punts i que costen de lligar o almenys de fer-ho bé (6). 

Però aquestes disquisicions són més aviat per a estudiosos i erudits, perquè des del punt de vista de la fe sempre està força clar el que volen dir, com en aquest cas, que Jesús tenia la condició legal de fill d'Abraham, el pare de tots els creients en la Revelació divina, i de David, l'estimat de Déu i hereu de noves i més grans promeses, que es compliran en Jesús, el Messies Fill de Déu. Això sí, tenir una certa consideració per la complexitat d'una tal relació ens pot fer més conscients de la seva importància. I així hem de llegir sempre la Bíblia amb actitud de rebre la Paraula de Déu, d'escoltar-la atentament, d'aprendre d'ella i de meditar-la en el nostre cor, perquè aquesta parla a tothom en general però també a cadascun de nosaltres en concret. Fem-ho així doncs, amb tot respecte i reverència, i amb molt agraïment per poder-la escoltar o llegir, i conèixer-la! 

(1) Però sobretot pel canvi que Déu li fa del nom d'Abram ("pare excels" o "El Pare és excels") a Abraham, relacionada amb que tindrà una descendència molt nombrosa. El nom també evoca per similitud "L'estimat del Pare" o "El qui estima al Pare", aquesta riquesa de significats i d'evocacions i la relació entre elles, el pas de l'amor de Déu a ser el pare del poble de Déu, feia molt més profunda la lectura, de la de només un nom de persona, com ens pot semblar a nosaltres, que no obstant sempre el reconeixem com "el pare en la fe", que n'és com el resum. 

(2) En el doble significat de "el que lluita al costat de Déu" i "el que lluita contra Déu", en aquest segon cas referint-se a la baralla de Jacob amb l'àngel, després de la qual se li dona el nou nom d'Israel donat a tota la seva descendència com a nom col·lectiu, que inclou tant la protecció divina i les fidelitats del poble com els seus allunyaments i pecats i els càstigs que rep, fins que es decideix a retornar al seu Senyor. 

(3) A més l'hebreu, com l'arameu i l'àrab, és una llengua semítica en que les modulacions d'una arrel poden significar coses relaciones però diferents, com "llibre", "llegir", "biblioteca"... Això també ho tenen, fins a un cert punt, altres llengües, però molt menys en general. A més, el fet que les llengües semítiques s'acostumin a escriure només amb les consonants i com a molt alguna vocal especial, ja que el significat es dedueix del context de la frase, fa que la ambigüetat encara pugui ser més gran, sobretot en determinats casos. A partir d'un cert moment, però ja en l'Era Cristiana, l'hebreu dels textos bíblics es va escriure amb unes puntuacions suplementàries per indicar les vocals i els accents i així fixar un text, suprimint les ambivalències. Però abans per estudis acurats s'havia de recòrrer a la tradició o bé a les traduccions, molt especialment la grega de la Septuaginta. 

(4) Per exemple les cases reials o la noblesa aristocràtica, que ho han mantingut expressament. 

(5) Entre d'altres coses perquè tots tenim 2 pares, 4 avis, 8 besavis, 16 rebesavis, 32 pares d'aquests... El que fan aquests pobles és normalment seguir una línia determinada, ja sigui la paterna o la materna, "tal fill de tal, fill de tal, fill de...", segons el que consideren important i significatiu per a ells, per la família i per la comunitat. 

(6) En aquella època tampoc s'exigia una relació històrica ben rigorosa i documentada o crítica, ni tampoc els nombres eren sempre quantitatius, podent esser simbòlics o al·legòrics, i per això els estudiosos sempre tenen en compte amb quina mena de textos estan tractant: històrics, llegendaris, poètics, sapiencials... Una interpretació ben afinada del que volia dir aquell text realment, no el que ens pot semblar en la traducció des d'una altra perspectiva mental i cultural, i el que significaria el mateix per a nosaltres, és a dir una exègesi i una hermenèutica. 

Siguem alegres!

  

  

Amb la vera alegria, la del seguidor de Crist i membre de la seva Església, que així ha trobat la veritable felicitat en aquest món i en l'altre!

 

                 

                   

Una misteriosa alegria els fa somriure! 

I si ells l'han trobada i viscuda, també nosaltres podem fer-ho, amb l'ajuda de Déu! 

Fotos: Bisbe Alain de Raemy (1959), St. Enric d'Ossó (1840 - 1896),  Germanetes dels Pobres en una professió presidida pel bisbe, Sisters of Life,  Gna. Clare Crockett (1982 - 2016), Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012) que va donar la seva vida per que el seu fill pogués néixer,  i el missioner a Alaska Segundo Llorente (1906 - 1989).  

L' alegria més gran

El diumenge III d'Advent és l'anomenat diumenge Gaudete, o de l'alegria. I com que el diumenge és el primer dia de la setmana, tot i que en les nostres terres els calendaris ja fa anys que el situan al final, tota la setmana 3ª de l'Advent és la de l'alegria, perquè el Naixement de Déu al món ja és a prop. 

És un bon moment per tractar de l'alegria. Déu ens vol feliços no sols en l'altre món sinó també en aquest, i això és així perquè ens estima. I perquè en Ell tenim la nostra felicitat completa i la nostra alegria plena, una cançó de Taizé en alemany ho diu molt bé: 

Behüte mich Gott, ich vertraue dir

Du zeigst mir den Weg zum Leben 

Bei dir is Freude, Freude in fülle (1)

La tristesa no és un senyal de proximitat amb Déu, sinó d'allunyament. El sant Rector d'Ars deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar. I és ben coneguda l'expressió popular "un sant trist és un trist sant". Déu ens ha creat per ser feliços i amb Ell ho podem ser fins i tot en les dificultats i contrarietats de la vida, fins les més greus i difícils, com en el cas dels màrtirs.

 

La veritable alegria, la de debò, és la d'estar amb Déu

Perquè la veritable alegria humana és la bona relació amb Déu i qui té a Déu amb ell no pot estar trist. Les alegries mundanes són fugisseres, mai omplen del tot i totes les pecaminoses acaben essent profundament decebedores i amb regust amarg. Igual passa amb les penes i problemes d'aquest món, mai són insuperables. En canvi l'alegria de la vida bona, seguint la religió, és diferent, superior i perdurable, tot i que pugui ser d'efectes menys visibles. Dues anècdotes ho exemplifiquen:

La primera als anys 1970s, i concretament cap a mitjans de la dècada. Durant un temps vaig tenir unes converses profundes amb un conegut de la família, que estava compromés políticament i feia activisme social. Potser em volia guanyar per a la seva causa, perquè m'explicava com canviarien les coses quan hi hagués democràcia, que segons ell deia seria com una mena de paradís a la terra (2). A canvi jo li explicava coses de la religió catòlica (3). Aquestes converses, espaiades en el temps, que feiem quan ell apareixia de nou i em volia convèncer, sense dir-ho explícitament, es van perllongar una temporada. En l'última que vam tenir, més llarga i profunda que l'habitual, quan jo li rebatia els seus arguments dient-li que l'important era deixar-se salvar per Déu i acollir-se a Ell i que això es feia a l'Església Catòlica, al final el meu interlocutor es va mig enfadar, va perdre una mica els nervis i les formes i em va dir, per a gran sorpresa meva, "No pot ser que l'home pugui ser tan feliç!" i fins i tot afegint, si la memòria no em falla, "Els éssers humans no tenen dret a ser tan feliços!" i aquí ho va deixar i a partir d'aleshores les converses no es van repetir per decisió seva, perquè ell havia perdut l'interès o em deixava per impossible segons el seu punt de vista, perquè a mi m'hagués agradat seguir-ne parlant (4). 

Com que jo li parlava dels 10 manaments de la Llei de Déu, de les prohibicions i obligacions, dels sacrificis i renúncies que essent jove et suposava seguir una vida religiosa i en gràcia, tal com jo ho veia llavors, vaig quedar molt estranyat per la seva sortida, amb la que es va acomiadar i pensava "quan li he parlat jo de felicitat?", però es veu que implícitament tota la meva explicació ho mostrava, i a més que ell, que no ho havia sigut mai gaire i finalment havia deixat de ser creient per a ser-ho d'ideologies i de canvi polític en els que posava la seva il·lusió i esperança, potser perquè era uns quants anys més gran i tenia molta més experiència de la vida se n'adonava més i millor que jo, encara neòfit en aquell moment, devia ser cap a l'any 1973, i potser també en part el 1974, de quina era la proposta que feia la religió en general, i la cristiana catòlica en concret: la d'una gran felicitat i alegria, molt superior a qualsevol que es pogués trobar en altres llocs en aquest món. 

No sols per la pau i serenitat incomparables de la bona relació amb Déu, sinó també humanament parlant per, seguint els preceptes i la pràctica religiosa, dur una vida humana digna, protegida i ser capaç d'evitar el mal i de fer el bé. I aquesta vida neta i pura, que endevinava que n'era l'objectiu, a ell li xocava, perquè tot i essent idealista en teoria coneixia més la realitat i la vida, amb els seus problemes, i veia a on anava a parar realment la proposta: a una alegria que no era com les d'aquest món, i que tot i no creure-hi se n'adonava que era molt superior. I es negava a creure que fos possible, és a dir que és negava a creure que a la vida es pogués trobar tanta felicitat, i a més que ens fos donada gratuïtament. Doncs així va anar aquest fet que sempre he recordat, perquè em va avançar la lliçó de l'alegria incomparable de la fe, que jo vivia però no conceptualitzava i gairebé no n'era ni massa conscient, de ser tan feliç, perquè em faltava comparació amb la situació d'altres consciències (5).

La segona anècdota, molt més recent, de fa cosa d'uns anys. Una persona molt propera, de la meva família, de qui ho conec de primera mà. Era un matí de finals d'agost i estava esperant a un ambulatori a que l'atengués el metge. Aquell dia, al final ja de les vacances d'estiu, estava sol a la sala d'espera, potser per l'hora que era, a part d'ell no hi havia ningú allà, ni infermera, ni administrativa, ni cap altre pacient. Portava uns dies molt pessimista i preocupat, tenia problemes a la feina i en altres àmbits i s'acabava de fer uns anàlisis que li havien indicat i dels qui ara esperava el resultat, perquè tampoc es trobava massa bé. En aquell moment entraren un pare, un home jove i molt alt, i el seu fill, un nen petit i només entrar sent que el nen diu "papa, aquest jove està content" i, estranyat, va pensar d'entrada que es referien a algú que acabaven de veure abans d'entrar. Es seuen darrere seu a una certa distància i torna a sentir al nen "perquè està content, aquest jove?" i el pare parlant en veu baixa "calla, fill, calla...". Va mirar a tota la sala, però estaven sols, i llavors es va estranyar, perquè primer ell era un adult i sobretot perquè estava tenint pensament molt grissos sobre la seva situació a la vida. Va sortir una metgessa i el va cridar, i el nen mentre ell hi anava va fer una altra observació amb la que va quedar clar que sempre s'havia referit a ell i fins la doctora va somriure "els nens, ja se sap..." va comentar després, indicant que a aquella edat diuen el que pensen. 

I mentre feia la visita, pensava en allò de que el nen l'havia vist content i no s'ho explicava, perquè era el que menys s'hauria pensat, donades les seves preocupacions i els problemes que tenia. I com que és creient i practicant, a la consulta mateix o poc després, va arribar a la conclusió: "si aquest nen, no sé perquè. m'ha vist content, tot i la meva situació, la única explicació que li trobo és que dec estar en gràcia de Déu" i que aquell nen petit d'alguna manera ho havia copsat (6). Perquè quan un està en gràcia de Déu, les dificultats, per moltes i greus que siguin, són com una tempesta en alta mar, que agita la superfície amb grans onades, però que a partir d'una certa profunditat tot està ben calmat, les turbulències són superficials. Quan va sortir de la visita, alleugerit, els dos ja no hi eren a la sala d'espera, els devia haver cridat per visitar-los un altre metge o la infermera. I a més els anàlisis havien sortit molt bé, no tenia res, a part d'estar decaigut d'ànim. 

Després, aquells problemes que tan semblava que l'afectaven es van anar esvaïnt, no era tot tan greu com havia arribat a imaginar-se, ni molt menys, ni a la feina, on va ser una cosa passatgera, ni en els altres camps de la vida que també veia complicats i difícils en aquell final d'estiu, tot va anar retornant a la normalitat. Així doncs resultava que s'havia capficat en va, que els seus temors eren infundats. I a més, pensant en aquell episodi i quan l'explicava, va donar-se'n compte de que havia succeït un 28 d'agost, la festa de St. Agustí, i li va semblar que havia sigut providencial, una ajuda divina que li havia fet veure la seva situació real, com en el cas, que va recordar de seguida per associació perquè el coneixia, del sant i el nen petit a la platja. I de petites providències com aquesta a la vida n'hi ha moltes, algunes de les quals per l'oportunitat i pels efectes que produeixen són quasi miraculoses.  

"Ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Tu", diu també St. Agustí. Déu és l'únic que ens pot omplir i saciar el nostre desig més íntim i més essencial a la nostra naturalesa. En comparació, tots els èxits i plaers d'aquest món no són res com tampoc les diversions o distraccions, que com a molt són substituts inadequats i succedanis imperfectes. "La frivolitat és un estat tràgic de vida" és l'afirmació d'un filòsof, ara no recordo quin, però que tenia tota la raó per dir-ho. Quina és la veritable alegria ho mostren els creients convençuts, els devots i sobretot els sants, fins arribar a la "perfecta alegria" que deia Sant Francesc d'Assís, la que prové de la total conformitat de la pròpia voluntat amb la voluntat de Déu, sigui el que sigui el que succeeixi. I aquest alegria ningú ni res la pot treure, com diu aquella cançó religiosa "La nostra alegria ningú no ens la prendrà!". 

(1) Guarda'm Déu, jo confio en tu / Tu em mostres el camí de la vida / Amb tu hi ha l'alegria, l'alegria plena.

(2) En ocasions he pensat, ja que no el vaig veure més, que no ja ara, amb el terrorisme, les guerres, la crisi econòmica, política, social i cultural, la pandèmia i les restriccions, sinó tan sols 10 o 12 anys després, o menys, ja devia haver quedat molt decebut de com anaven les coses i el diferent que eren del que ell es pensava que serien, però aquesta és una altre història.

(3) Tot i que sempre havia estat creient, vaig estar uns anys entre els 14 i els 18 en que no era practicant, i vaig tenir una conversió  molt forta el novembre de 1972, una nit a continuació de la qual vaig anar l'endemà a confessar als Claretians i vaig començar a viure realment la fe amb l'assistència a Missa dominical, la pregària diària, confessions freqüents i procurant viure sempre en gràcia de Déu i ho vaig viure amb molt fervor com sol passar en aquests casos, i em vaig sentir content i feliç com no ho havia experimentat mai. Al setembre de 1973 una segona conversió encara, no tant radical com la primera però que va ser com un esglaó més, em va donar encara més tranquil·litat d'esperit, seguretat i benestar. I per tant savia de què parlava.

(4) Com he fet posteriorment en altres èpoques de la meva vida, per exemple recordo unes també intenses durant una temporada amb el pintor Àngel Corominas, en que parlavem de tot, però sobretot de religió, el sentit i significat de la vida, la veritat de la religió catòlica i temes similars, ja que ell tenia una forta tendència filosòfica.

(5) Com també perquè vaig passar una època d'escrúpols, que em privava de veure allò important de base. Un confessor em va haver de dir "No pensi en pecats, pensi en virtuts!". Com he sentit a dir en algun lloc, era molt feliç però no n'era conscient que ho era, i em capficava amb petiteses, que en el fons eren temptacions que m'ho volien espatllar. I això que aviat vaig conèixer el que deia al respecte St. Alfons Maria de Liguori, el gran moralista: "Qui fa de coses petites pecats greus, acaba fent de pecats greus coses petites", però durant força temps no m'ho aplicava a mi mateix. Va ser amb els anys que vaig guanyar experiència espiritual. 

(6) I encara que en això altre no s'hi va fixar gaire i no hi va pensar més, davant del molt més decisiu "content", també li havia dit "jove" quan ell estava ja entrant a la maduresa. Aquell nen, que havia sigut com un àngel en el sentit de transmetre-li un missatge divinament inspirat, també a més de content el veia jove, perquè tot i l'edat ho era d'esperit. "Un té l'edat dels seus pecats" diu una dita. 

Flama d'Amor viva

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591) és un gran sant carmelita i dels més coneguts, junt amb la seva contemporània Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) i Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), les flors més vistoses del Carmel, tot i que n'hi ha d'altres. 

Comparteix molts punts en comú amb Sta. Teresa de Jesús, a la que va conèixer i van ser amics i col·laboradors: tots dos van ser grans místics, dels més elevats de la Història, que van arribar a uns alts cims de l'esperit, i tots dos van ser reformadors. A més tots dos van ser reformadors de la seva Orde del Carmel, cercant un major rigor i austeritat, i tots dos van escriure llibres que s'han convertit en clàssics de l'espiritualitat, del pensament i fins de la literatura, i si Sta. Teresa escriva en un estil molt propi seu, a volaploma de les seves idees i com volgudament descurat en ocasions, St. Joan escriu en un estil excels, sublim, que és una joia literària, essent un dels millors poetes de tots els temps, i no sols dels de llengua castellana, sinó de la universal. I no són uns elogis exagerats. 

El que no busca la Creu de Crist, no troba la glòria de Crist (St. Joan de la Creu)

A més tots dos són sants no sols de molts ensenyaments valuosos, que també perquè cada frase seva ho és per a qui ho sap copsar i valorar, sinó de vida exemplar i modèlica, tots dos fent molts miracles ja en vida. Hi ha una anècdota, poc coneguda i potser apòcrifa  però que va donar motiu a que es pintés com a mínim un quadre, si no algun més i tot, en que en una reunió que van tenir els dos a soles van començar a parlar de coses tan elevades respecte a Déu i el seu Amor, que la monja que els hi va portar i que havia sortit per atendre algú que demanava, quan va tornar del recado i els va venir a veure a la sala on estaven se'ls va trobar a tots dos levitant i en èxtasi, aparentment aliens a les coses d'aquest món, de tant alta contemplació en que estaven. I essent tan grans contemplatius, no es res d'estrany que hagués succeït així. 

El Crist dibuixat per St. Joan de la Creu (1572). Té una certa semblança amb
el Crist de Grünewald del retaule d'Isenheim (c. 1514) i va fascinar a Salvador
Dalí, que inspirant-se en ell, va pintar el "Crist de Sant Joan de la Creu" (1951)

Perquè els monjos en general viuen lliures del món i de cara a Déu, l'eternitat i l'infinit. I els de clausura encara més, vivint aïllats i lluny del món, i entre ells Ordes com el Carmel, la Cartoixa, la Trapa i algunes més són les més exigents i estrictes en quan a silenci, dejunis, mortificacions, soledat i oració, vivint una vida que és ja un tast de les glòries i alegries de la joiosa vida futura i eterna, que compensa amb un escreix molt superior a tots els sacrificis i renúncies dels pobres i pàl·lids plaers temporals i mundans, tan efímers i decebedors (1). És una felicitat suprema, incomparable, que només coneix el que l'ha experimentat, i que és quasi inenarrable i inexpresable. 

Però dins d'aquesta felicitat també hi ha graus, i les més altes cotes les assoleixen, per voluntat i do divins, alguns com aquests grans sants. Que com St. Joan de la Creu amb els seus escrits ens deixen entrellucar i entreveure alguna cosa dels cims tan excels que han vist i viscut. Noche oscura del alma, Subida del Monte Carmelo, Cántico espiritual, Llama de Amor viva... Les poesies, d'una alçada espiritual extraordinària, ja ens transporten a un món diferent, el de la intimitat creixent amb Déu, i les dificultats, obstacles i proves que s'hi troben, que poden desanimar al neòfit en el camí si no té prou experiència o un acompanyament espiritual com el que St. Joan de la Creu dona, amb moltes pistes i situacions de l'ànima reconeixibles, avisant també que hi ha camins que fallen en el seu objectiu. Però quan es llegeixen els seus comentaris, un se'n adona que no n'havia vist més que unes pinzellades superficials, i encara potser alguna l'havia equivocat. Perquè en els comentaris hi ha molt més i en ells encara s'endevinen més coses per descobrir. Són unes obres mestres de la guia espiritual i uns clàssics, que quan es rellegeixen s'entenen millor i sempre s'hi descobreixen coses noves.  

El Monte Carmelo o Monte de Perfección, dibuix de St. Joan de la Creu 

A tots els qui vulguin progressar en la seva vida espiritual els hi convindria llegir a St. Joan de la Creu, però llegir-lo a poc a poc, meditant el que allà es diu, perquè el text és molt dens. I sovint cada frase dona per meditar molt i de cada pàgina se'n podria escriure un llibre. Perquè St. Joan diu coses que sorprenen com "Para llegar a donde no sabes, has de ir por donde no sabes", "Quien supiere morir a todo, tendrá vida en todo"  o "Para venir a gustarlo todo, no tengas gusto en nada" i moltes similars, aparents paradoxes que mostren veritats i realitats molt més altes que les d'aquest món, divinament inspirades. 

Nostre Senyor Jesucrist en ensenya que qui vulgui anar amb Ell i ho faci, agafant la seva creu i seguint-lo, trobarà molts més dons ja en aquesta vida dels que ha deixat, "i també persecucions", afegeix. I St. Joan de la Creu en va patir, va ser difamat, denunciat i empresonat per la Inquisició durant una temporada, fins que se'l va trobar innocent i va ser absolt. Però també va tenir altres dificultats i problemes, que va encaixar amb esperit senzill, humil, "acceptant la vida tal com és", tal com ell mateix recomanava, dient que aquest era "el secret de la vida". Fins a un que, volent consolar-lo o animar-lo, però fent-ho de manera humana, dient-li quan injusta havia sigut la seva acusació i condemna, li va contestar una cosa així com "no m'ho diguis, que no em fa cap bé, si va ser voluntat de Déu permetre-ho hem d'acceptar del tot que hagi sigut així", o quelcom semblant. 

I així, per la seva saviesa espiritual, avui St. Joan de la Creu és Doctor de l'Església. En les seves ensenyances, a més de la negació d'un mateix i del camí de l'ànima cap a Déu, recalca la importància de l'amor: "Quien a su prójimo no ama, a Dios aborrece" i "Al atardecer de la vida nos examinarán del amor", perquè hem sigut creats per Amor i la meta de la nostra vida és viure per sempre en l'Amor. Per això en el moment de la seva mort, quan els seus companys frares li volien resar les oracions del moribund, St. Joan de la Creu els hi va dir "No cal, estic preparat, aneu-me llegint el llibre del Càntic dels Càntics...", el llibre de la Bíblia que més parla de l'amor, humà i diví, i així ho van fer.  

Com diu la seva oració memòria: "Oh Déu, Vós heu inspirat a Sant Joan de la Creu, prevere, una abnegació perfecta de si mateix i un amor extraordinari a la Creu; concediu-nos de seguir constantment les seves petjades i així arribar a la contemplació eterna de la vostra Glòria. Per Crist, Senyor nostre. Amén". 

(1) Una oració, que crec que és del Trisagi a la Santíssima Trinitat, ho diu ben clar: "Com em podran enganyar, Senyor, els vans plaers d'aquest món si cap d'ells es pot comparar al més mínim dels consols que Vos doneu a una ànima devota que us és fidel".  

Filla de la llum, res la separà de l'Amor de Déu

Santa Llúcia (c. 283 - 304) era de Siracusa. El seu nom en llatí vol dir "portadora de llum" o "resplendent". La seva festa es celebra cada any el 13 de desembre, a l'inici de les festes nadalenques. 

Una imatge de Santa Llúcia, amb una relíquia seva

De família rica, era una noia molt cristiana, que havia fet vot de castedat en secret. Un jove pretendent seu va aconseguir dels seus pares l'acord que li donarien en matrimoni, ja que n'estava molt enamorat de la seva bellesa i, es diu, sobretot dels seus ulls meravellosos. Però Sta. Llúcia va donar el seu dot de casament, repartint-lo entre els pobres, i es va negar a casar-se. El pretendent, al veure's rebutjat i sentint-se desairat, la va denunciar com a cristiana davant el governador i aquest davant la seva negativa a sacrificar als ídols la va condemnar a diverses penes (1) i després la va fer morir màrtir. 

Altar a San Geremia, Venècia, amb el cos de Santa Llúcia

És una de les set verges que, junt amb la Verge Maria, surten cites a la pregària eucarística del Cànon Romà: les santes Felicitat, Perpètua, Àgueda, Llúcia, Agnès, Cecília i Anastàsia, demostrant que el seu culte és molt antic, dels primers segles cristians. En el cas de Sta. Llúcia sembla que tan d'hora com l'any 313, tot just després de l'Edicte de Milà de l'emperador Constantí (2), a l'inici de la "pau de l'Església", ja se li va dedicar una església a la seva localitat natal de Siracusa, en tot cas està documentat que al segle V es venerava el seu sepulcre a Sicília. El relat grec de la passió de Sta. Llúcia és també del segle V i el llatí un segle posterior, i tots dos concorden força i a més són bellísims. I a St. Apolinar de Ràvenna, c. 560, Sta. Llúcia és una de les verges de la processó d'acompanyament, amb la torxa de la llum encesa i portant a les mans la corona. 

Processó de Santa Llúcia, el 13 de desembre, a una església de Suècia, l'any 2006

La devoció a Sta. Llúcia s'ha mantingut al llarg dels segles. És la patrona dels cecs, dels oftalmòlegs, de les persones amb problemes a la vista, o que la usen molt i la necessiten mantenir en bones condicions, com modistes, cosidores i moltes professions més. En molts llocs es celebra la Nit de Santa Llúcia, o el Día de Santa Llúcia, amb processons, llums i en algun cas foc, essent molt coneguda la Festa de Santa Llúcia a Escandinàvia. 

Senyor, que la intercessió gloriosa de Santa Llúcia, verge i màrtir, ens ajudi a celebrar ara el seu martiri i a fruir per sempre de la seva glòria! 

(1) La primera d'elles segons la tradició va ser la de ser violada en un prostíbul, però Sta. Llúcia, plena de l'Esperit Sant, es va mantenir inamovible i per més que ho intentaren de diverses maneres, no van aconseguir moure-la per portar-li. Per això hagueren de desistir  i a continuació la van torturar físicament, sense lograr que desistís i al final la van matar a espasa.  

(2) A qui els cristians del seu temps devien considerar com un nou "centurió al peu de la Creu" que es convencia que "veritablement aquest home era el Fill de Déu".