L'essència i misteri de la persona (I)

"A les dones no se'ns coneix tan fàcilment" - Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

En aquesta primera entrada sobre aquest tema de l'egnima que cada persona és per als altres i fins per a si mateixa i la seva veritable essència que nomès coneix Déu, ens referim a l'"etern femení", una de les dues versions de l'ésser humà tal com Déu els volgué i creà, i la seva diferència i complementarietat física, psicològica, social i fins algun punt també espiritual amb la versió humana masculina. 

Tres destins ben diferents, les germanes Dorléac, aquí a París  el 1960. Françoise Dorléac

(1942 - 1967) morta als 25 anys en un molt tràgic accident de cotxe. Sylvie Dorléac (1946) 

 i Carherine Deneuve (1943), la única que es va canviar el nom. La mare, Renée Deneuve,

(1911 - 2021), que aquí no surt, va viure 109 anys, sobrevivint 54 anys a la seva filla gran. . 

El misteri i l'essència de les persones, començant pel de les dones, en un parell d'exemples, d'estils ben diferents, i enfocant-ho principalment en l'emparellament, la unió matrimonial formant una família i la maternitat, segons el que ens diu la Veritat, "Per això deixaran pare i mare i formaran una sola unitat": 

Però en tots els casos el misteri de la persona de l'altre, que per voluntat divina comparteix espai i temps amb nosaltres i que ens ha presentat, s'ha de tenir present, respectar i intentar esbrinar, així com acceptar i intentar compaginat amb el nostre misteri propi.

Darrera l'aspecte extern hi ha moltes vivències i històries:actrius del film "Las secretarias" (1967)

Es diu que un destacat mestre feia als seus alumnes la pregunta "Qui éts tu?" i anava rebatent totes les respostes del nom, de la professió, de la nacionalitat, de l'estat civil dient-los "Si, aquestes són les teves circumstàncies, però apart d'això... qui ets tu?". I la única resposta possible a aquesta pregunta és "Jo sóc qui Déu sap que sóc". I és senzilla i fins i tot fàcil un cop s'hi pensa, però no n'hi ha d'altre. 

Als éssers humans, incloent psicòlegs, psiquiatres i altres estudiosos de la ment humana que no coneixen gaire més sobre l'essència, només ens queda anar endevinant l'altre, tant pel seu aspecte, especialment el seu rostre, al que es diu "mirall de l'ànima", especialment en els ulls i la mirada, com pel seu comportament, per la convivència i el tracte, i per part de l'observador, que pot ser un mateix, per una mena de reacció instintiva, pel coneixement personal - que sempre aporta alguna cosa superior al intel·lectual, diem "el conec" quan a aquell l'hem vist o millor hi hem parlat i tractat, ens hem donat la mà...- que sempre aporta un plus a tot el que podem haver vist en fotos o escoltat parlar i el que ens puguin haver dit d'ell. La proximitat i el contacte hi fan molt, recordem que en l'hebreu de l'Antic Testament tenir relacions íntimes es deia "conèixer", mentre que en el Nou Testament se'ns indica que per saber realment de l'altre és necessari estimar-lo, l'amor és la forma més alta de coneixement i per això és necessari conèixer, en el nostre sentit habitual de saber de, per poder estimar, i és necessari estimar, la caritat cristiana, per poder conèixer els altres. I sense oblidar que com diu la famosa i celebrada frase poètica "l'essèncial és invisible als ulls", perquè el vetitable valor i signif icat no és veu amb els ulls, que veuen la superficie, sinó amb el cor, que copsa la interioritat, els sentiments, la realitat de les relacions. D'aquí que, tot i que en ocasions puguin estar equivocades, són tan importants les impressions i sobretot les primeres impressions. 

Una de les actrius de la pel·licula citada, en un altre moment

de la seva vida, una altra complicació afegida és que la gent

també va canviant amb el temps i l'acceptació té que ser total

L'amor comporta atracció, simpatia, complicitat i col·laboració, complementarietat, proximitat, unió, ajuda, creació, compartir la vida i crèixer junts, transformar dos "jo" en un "nosaltres". I això en tots dos casos, però sobretot en el femení, comporta unes necessitats de compatibilitat molt determinades que cal conèixer i examinar si es donen. No fos cas que com es queixava una autora "al final sempre es casa un amb un desconegut". No és ben bé així, però la feina d'anar coneixent, comprenent i acceptant a l'altre dura tota la vida i sempre s'hi poden fer nous descobriments i explorar o mostrar facetes fins aleshores inèdites. I potser encara més que en el cas dels homes, les dones són molt diferents entre si. En el cas del festeig cal tenir en compte no sols la jove que és, sinó la nena que va ser, l'adulta que pot ser i la persona madura que serà (1). 

En un pla merament humà les persones són un enigma temporal les unes per les altres, però és quan s'arriba a una vessant transcendent quan apareix el veritable misteri etern. 

Cal descobrir-se mútuament, en la família, amistat, parella, treball, veïnatge...i en el cas de la intimitat, tota una vida junts és necessària per saber-se qui són tots dos. Cal conèixer per poder estimar  i  estimar

per poder conèixer, perquè l'amor és un estil de coneixença i la més alta de totes: nomès coneixem realment quan estimem i sóm estimats i això al llarg de força temps. I quan una parella està ben compenetrada i porta molt temps junta, no és rar que no nomès s'assemblin psicològicament i en conducta sinó també que els seus trets físics vagin convergint fins a assemblar-se realment en el seu aspecte físic cada cop més. 

És molt bonic l'amor, però humanament no sempre és suficient. Hi ha persones que s'estimen però tot i així no són compatibles, almenys no a llarg termini. Diferències d'experiències vitals, d'educació, d'expectatives i objectius a la vida, de ritmes personals, de tendències i d'idees, i sobretot d'estil d'estar en el món poden fer incompatibles a parelles que s'atrauen, que voldrien estar junts i compartir alegries i penes i fins casar-se, formar una família i tenir fills dels dos, com a realització de la seva obediència a Déu i obertura a la vida, insertan-se en la cadena de la transmissió, creació, defensa i formació d'una nova generació de vida humana. . 

Per encertar amb la parella cal intel·ligència, informació, maduresa per estimar, bona predisposició i bona voluntat, i pregar molt per tal si aquest lligam ve i és segons Déu, és a dir que serà per a bé i contribuirà a la salvació i santificació dels cònjugues i dels seus fills, o si pel contrari es faràn mal els uns als altres i arriscaran la felicitat en aquest món i fins i tot en l'altre. Una coneguda dita fa "Matrimoni i mortalla, del Cel davalla", com també es diu que "la solteria és un purgatori, però la vida de casats pot ser un cel o un infern" i també "casa't i veuràs les coses que aprendràs"

És prudent anar-se veient com és cadascun en realitat  i comprenent i acceptant al llarg d'un temps suficient de festeig en que encara hi hagi llibertat per escollir i decidir, perquè no s'hagi fet cap acte irreversible i irremediable i encara els dos siguin plenament amos de si mateixos, dels seus cossos, ntre l'atracció, el desig, la passió i l'enamorament van donant pas al veritable amor real, cosa que no sempre passa. Si surten sorpreses val més que siguin abans de les noces i no desprès, per poder-les valorar, i si s'escau assumir, des de la llibertat personal.  Així uns sociòlegs van fer notar que els soldats nord-americans i les noies britàniques veien cadascun a l'altre com molt atrevits i llançats, i investigant van descobrir que era per una diferència cultural: en la visió i actitud americanes dins de les vuit o deu etapes des de la primera vista i el compromís, el petó estava en els primers esglaons, mentre que en la conducta esperada britànica el petó era ja de les últimes etapes i així els joves feien el petó ben aviat en la relació, sorprenent molt a les noies, i si ho acceptaven llavors aquestes ja feien com si la relació quasi estiguès llesta per a la culminació, sorprenent molt als militars destinats allà. I això junt amb la guerra i el perill, tant al front com als bombardeigs, feren que es donessin forces matrimonis ràpids entre ells.

Una dona expressiva, de personalitat molt marcada i bellesa peculiar, tots som iguals i alhora diferents

I tant l'atracció o no, comm la influència mutua o no, i l'empremta que es deixa een la història personal són humaament inexplicables, no sabem perquè algunes persones ens atrauen, altres ens fascinen, o perquè algunes ens transformen tant o les transformem tant a elles, o recíprocament, perquè a algunes les recordeem i a altres no, perquè en la notra vida hi ha gent inoblidable tot i una petita interacció en ocasions quasi banal, i altres que no recordem tot i haver-les tractat molt temps i perquè algunes són inoblidables, o en les preferències a distància com d'actrius o cantants....Sempre però tenint en compte que mai es pot convertir a algú en un ídol, i que tots som criatures en un mateix pla, i que les relacions personals són tan variades com parelles de persones hi ha. Un pot ser molt simpàtic per a un  i no ser-ho per a un altre, ens podem comportar d'una manera amb uns i d'una altra amb d'altres, de forma espontània, i això pot ser mutu o no, per això no sols l'essència de la persona sinó també la de la relació és diferent i pot ser difícil i complicada o fàcil i natural, corresponsta o no, i equilibrrada o no.  

Perquè hi compten molt les característiques individuals: en la mateixa interacció un introvertit potser se sentirà abrumat per l'excitació, emocions i sentiments i buscarà una mica d'espai i voldrà enlentir més el ritme, mentre un extrovertit ho pot trobar francament insuficient i insípid fins al punt d'avorrir-se i considerar buscar en un altre lloc el que li falta, i tots dos veuràn l'altre com volent deixar la relació. I a part hi ha els veritables malentesos i malinterpretacions entre el que un diu o fa i el que copsa l'altre. Es diu de Mircea Eliade (1907 - 1986) que estant a la Índia amb una beca es va enamorar d'una distingida jove local i van sortir una temporada. Eliade portava un diari de camp i ella també portava un diari íntim. Quan tots dos van ser publicats molts anys desprès, es comprovava que quan Eliade escrivia d'una trobada "avui m'he sentit molt feliç i he vist que ella també, estem molt bé junts, ens estimem, semblem fets l'un per l'altre, en dies així sembla com si el nostre amor estiguès predestinat" o quelcom semblant, en l'entrada d'ella del mateix dia escrivia per exemple "avui ell ha estat particularment odiós, m'ha costat molt de suportar-lo i de mantenir la compostura per no tenir una discussió forta, un altre dia així i trencaré amb ell, quasi semblaria que ho ha fet expressament" o per l'estil. I sí, era la mateixa data i en els dos diaris constava que havien anat al mateix lloc i fet la mateixa activitat. Evidentment amb aquesta disparitat de vivències, van acabar deixant-ho, tot i que el famós estudiós romanès es preguntava què havia fallat, què havia fet malament i perquè no havia funcionat. L'explicació era evidentment molt fàcil: incompatibilitat personal. Aquesta compatibilitat o no és el veritable motiu que decideix el futur de la relació, per molt que l'atracció i passió sigui tan intensa com la dels grans amants, com Abelard i Elöïsa o els literaris Romeu i Julieta, això no basta quan realment en un nivell profund no encaixen ni s'entenen, perquè hi ha gent que semblaria que ni sobre el temps que fa es poden posar d'acord. A vegades tots dos volen el mateix però d'unes maneres i uns ritmes molt diferents i fins oposats, en altres semblen coincidir en les maneres i ritmes però els seus propòsits i objectius són no sols diferents sinó oposats. 

I això fa sofrir molt, especialment quan hi ha un subjacent amor autèntic que no aconsegueix expressar-se ni realitzar-se. O bé és el cas del 90-10, com a parella tenen el 90 de la seva expectativa vital, però poden trencar a la recerca d'aquest 10 faltant que completi el 100 i potser el troben en algú altre, però llavors es poden adonar que tenen el 10 però han perdut el 90 i estan molt pitjor que abans. En ocasions sense arribar a aquests extrems exagerats hi ha parelles que tenint un 70 oo un 60 de compatibilitat trenquen pel 30 o 40 que els hi falta, que els fereix i escandalitza, mentre que altres parelles amb un 40 o 30 de compatibilitat i compliment de les expectatives s'aferren a aquesta part positiva i mantenen la relació i la mantenen estable i raonablement aconseguida i feliç. O es pot donar el cas de que un ho accepta i tolera tot menys un punt en particular i viceversa i si aquesta apareix per un cantó o l'altre o encara pitjor per tots dos cantons, acaben trencant prtquè han tocat aquell punt innegociable i trencador d'acords, que no estan disposats a tolerar, com si allò per ells fos sagrat o tabú i que pot ser qualsevol cosa: bromes sobre la seva família, faltes de respecte reals o imaginades, etc. Com finalment hi ha el cas del qui fracassa i va ensopegant un i altre cop amb la mateixa pedra, com en aquella comèdia americana en la que un li pregunta a una dona el perquè dels seus suposats quatre divorcis, que resulten ser una bola perque en realitat no ha estat casada mai i fingeix, i ella per sortir del pas li respon: "El primer era un pesat, el segon un altre pesat, el tercer encara era més pesat i el quart era el més pesat de tots...". Sort que era humor, però hi ha qui coses així li passen realment i volent millorar va de mal en pitjor. 

Per això el matrimoni ha de ser per a tota la vida i s'admet la separació si és inevitable perquè la convivència s'ha tornat impossible, però no el divorci i molt menys un segon matrimoni. Qui creu que el matrimoni es pot fer, desfer i fer-ne un altre com si res, és que no sap el que és el matrimoni i no l'ha viscut realment, perquè la indissolubilitat fins a la mort d'un dels membres és part fonaental de la seva essència, pequè ja no són dos sinó un, d'individus han passat a ser parella i família i aquest és un estat nou d'identitat, un canvi substancial i irrevocable si el matrimoni, la unió d'home i dona en vistes a propagar la vida, s'ha consumat en la unió conjugal. 

Més encara si és un matrimoni religiós, cristià. El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979), ara en procès de beatificació, deia "En un matrimoni de veritat es casen 3, l'home, la dona i Crist present entre ells com a font del seu amor". I si es té la sort que Ell sigui en el casament llavors, com en les noces de Canaan, el millor bé al final. I com diu la dita catalana "qui té una bona esposa o marit, a la cara ho porta escrit".. Però si per orgull i autosuficiència ens entestem a fer nomès la nostra voluntat i a tancar una determinada àrea de la nostra vida a la presència i l'acció divina, pensant que podem escollir i fer nosaltres sols, quasi segur que fallarem i les coses ens sortiran malament, perquè on no hi ha Déu hi ha el pecat i aquest quan és consentit, constant i ens aferrem a ell, porta al fracàs, l'autodestrucció i la mort corporal i espiritual, ja que llavors en lloc de regnar-hi l''amor i la bondat de Déu hi ha en canvi la maldat, l'esclavatge del diable i fins el foc infernal, com en les desgraciades families on tots fan la seva, tots viuen com volen i tots s'odien, que a més solen durar poc, doncs porten a adulteris, divorcis.i tota mena de pecats, i això és un element molt nociu i desintegrador, del que cal fugir com del dimoni, la mort i la perdició.

Per això  entre el naixement i la mort, desprès de tenir una bona reació autèntica i sincera amb Déu, que ens ha creat i ens estima a tots, el segon més important és l'elecció d'estat, que en el cas de les dones pot ser la vida religiosa, la vida de soltera dedicada a causes, o la vida de casada, i en aquest cas encetar ben bé amb el cònjugue adequat amb qui  poder tenir un matrimoni estable per a tota la vida i tot l'humanament feliç possible, i això nomès es pot aconseguir i tenir demanant claretat i discerniment a Déu, que ens coneix perfectament, ens estima infinitament i sap allò que realmente ens convé per a viure una vida bona, plena i feliç en aquest món i per a la nostra salvació i la dels nostres éssers estimats per la vida eterna, sense oblidar que a més és Ell l'únic que pot salvar i redimir les nostres errades i equivocacions vitals, traient-ne un major bé.  Deixem-nos guiar per la infinita saviesa i bondat divina, doncs.

(1) I al respecte, la saviesa popular diu que encara més que en el cas dels homes, les dones acaben assemblant-se a la seva mare. També es diu en psicologia que el fill gran té una personalitat semblant a la mare i igualment la filla gran s'assembla psicològicament al pare.