La soledat

No hi ha una sola soledat. Hi ha la soledat buscada, tranquila, gaudida, vocacional, l'anglesa "solitude", i la soledat involuntària, molesta, trista, soferta, l'anglesa "loneliness". 

"Nighthawks"(1942) , noctàmbuls, quadre del pintor nord-americà Edward Hopper (1882 - 1967)  

Però a no ser que sigui per vocació d'inspiració divina fins i tot la soledat positiva és millor que sigui temporal, mentre que la soledat negativa, la més corrent, és indesitjable sempre. "No és bó que l'home estigui sol" diu l'Escriptura i afegeix "Ai del sol, perquè si cau no tindrà ningú que l'ajudi a aixecar-se". 

I Sant Agustí ho explicitava: "Res t'és amic sense una persona amiga", és a dir que tots necessitem per existir i viure una mà amiga, així com també nosaltres podem ser-la per altres. I hi ha una soledat encara pitjor que la humana natural, que és la que, producte del pecat, ens separa de Déu i dels altres, tancant-nos en nosaltres mateixos, i que està molt relacionada amb la tristesa que duu a la mort. Però també al contrari, la persona en gràcia de Déu, mai està realment sol, perquè té sempre amb ell la companyia de les Persones de la Santíssima Trinitat, amb el Pare, Jesucrist i l'Esperit Sant, així com de la Verge Maria, els cors angèlics i tots els sants, està unit a Déu, al Cel i a tota l'Església, i per més sol que pugui estar físicament, com a perdut en un desert o a alta mar com a navegant solitari i tot, sempre té companyia, guia, força, ajuda, consol i el recurs a l'oració. Qui prega mai està sol!