Sobre la condició humana

Alguns títols de llibres que descobreixen aspectes profunds de la condició humana i que serveixen com a preparació o aclaració a la veritable trobada amb Déu en aquesta vida, abans de fer-ho, de totes maneres, a l'eternitat: 

- Heautontimorumenos (El que es turmenta a sí mateix, 163 aC) de Terenci (195 - 159 aC)

Hi ha gent que creu que fer-se mal a si mateix no és res dolent, perque no fa mal a ningú (!)

Però St. Tomàs d'Aquino diu "Qui es fa mal a si mateix es encara pitjor que el qui fa mal a altres" (1)

- El condenado por desconfiado (1635) de Tirso de Molina (1579 - 1648)

El diable no obté la seva victòria sobre nosaltres quan temptan-nos aconsegueix induïr a pecar, perquè el pecat és un ensopec i una caiguda en el camí, en la que ens fem mal i interrompem el nosre avenç, però si recorrim a Ell, Jesucrist ens dona la mà i ens aixeca, ens guareix de les ferides i ens posa de nou en condicions de seguir avançant en la ruta de la salvació cap a Déu i el Cel, i això tantes vegades com faci falta perque Nostre Senyor no es cansa mai d'estimar, perdonar i recuperar-nos. Quan el diable obté la seva real victòria és quan per l'abundància i gravetat dels nostres pecats ens va induïnt a desconfiar de Déu i del seu perdó i així ens va allunyant de Déu i conduïnt-nos a la desesperació, que porta a la condemnació eterna. 

- Une saison en enfer (Una temporada a l'infern, 1873) d'Arthur Rimbaud (1854 - 1891)

Hi ha gent que lliurada del tot a un vici, sense adonar-se'n ell i sovint sense que els altres tampoc se n'adonin, inspirat sempre pel diable viu ja espiritualment, mentalment i en ocasions fins i tot físicament a l'infern en aquesta vida, veient nomès dimonis, fent-ne l'experiència ja en aquest món, a vegades durant dècades, fins que si té sort al final es deixa salvar per Jesucrist i santificar per l'Esperit Sant i així recupera la connexió amb el Pare i per tant passa a la ciutadania del Cel.  

- Bratya Karamazovy (Els germans Karamazov, 1880) de Fiodor Dostoievsky (1821 - 1881) 

Els tres tipus de comissió de pecats possibles: de pensament i paraula, aquí junts, d'obra i d'omissió, exemplificats en els tres germans que entre tots tres cometen un pecat mortal gravíssim, per l'antinatural i gairebé inconcebible. La Saviesa ja en diu "Ai dels fills quie s'aparten, diu el Senyor, per aconsellar--se d'altres i no de mi, per escudar-se en altres i no en el meu Esperit, i així afegeixen pecat a pecat"  (Isaïes 30, 1) advertint contra la desobediència a Déu i la falsa confiança en els éssers humans. Semblants advertencies sobre l'allunyament de Déu i la confiança en la pròpia voluntat i en els altres, a vegades quasi idolatrats, es troba al Salm 73, 27 així com en Isaïes 5,20 i Miquees 2,1, Mateu 18, 6-7. En canvi el que sí que és bo i molt bo és posar-se d'acord amb altres per adorar, donar culte, obeïr Déu i pregar, com diu Mateu  18,19-20. Posar-se d'acord amb altres potencia tant el mal, i tots són culpables, com el bé, i tots se'n beneficien.

- Journal intime (Diari íntim, 1882, 1884 i següents) d'Henri-Frédéric Amiel (1821 - 1881)

El Diari íntim més extens, profund i conegut publicat en els nostres temps. Amiel explicita d'una manera molt introvertida i introspectiva les coses que li succeeixen i el seu ressò en ell i les seves emocions, sentiments i pensaments, com en una autoconfessió de la seva vida interior. Però cal tenir present dues observacions al respecte, primer que si és ben reeixida, una explicació així ha de tenir un progrès i un objectiu espiritual i si pot ser un final feliç com en les Confessiones (398) de St. Agustí, i no pas quedar-se encallat o donant voltes sobre el tema, sense una direcció clara, ni un motiu en el fons religiós. I segona que com deia G.K. Chesterton "qui parla en si mateix, sobretot si ho fa en veu alta - o ho escriu, es podria afegir - no ho fa sols per ell sinó que segons la seva disposició al fer-ho són o bé Déu o el diable els qui l'escolten en silenci".

- Corps et âmes (Cossos i ànimes, 1943) de Maxence van der Meersch (1907 - 1951) 

La persona carnal, especialment la impura i luxuriosa, nomès veu cossos físics i ocasions d'actes dolents i prohibits d'immoralitat sexual, mentre que la persona espiritual veu ànimes. I és aquesta la que comença a endevinar la veritable essència de l'altre i a establir una veritable comunicació amb ell, que és allò que és realment important, gratificant i molt satisfactori, poder parlar de veritat comunicant-se amb sinceritat des d'una perspectiva comprensiva i bondadosa, amistosa i amorosa.

- Portnoy's complaint (El lament de Portnoy, 1969) de Philip Roth (1933 - 2018)

Per alguns, masses, la masturbació essent una cosa íntima i privada, no pot ser un pecat tan greu, i això lliga amb l'error més general de fer-se mal a si mateix considerant que no es perjudica als altres, cosa que no és cert ja que els priva de la nostra versió bona i del que podíem haver interactuat amb ells des d'aquesta. Però el que també es qualifica d'autoabús o d'adulteri manual i mental, és un pecat mortal de luxúria i de mandra que ens encamina a la condemnació eterna. Ja Sant Agustí deia al respecte "Tan jove i ja tan pecador!" i St. Pau VI corroborava "El qui ho practica es priva de l'Amor de Déu". És un pecat mortal molt perillós per la facilitat de cometre'l i la gran capacitat de crear ràpidament hàbit i addició. 

Són alguns exemples de l'existència, experiència i vivències religioses i espirituals humanes, reflectides de forma explícita, o molt més sovint implícita, en la literatura. Llegir ens obre a la meravella de descobreixer i descobrir altres mentalitats i perspectives humanes, que segurament que almenys en part se'ns podran aplicar a nosaltres mateixos, clarificant-nos moltes coses sobre els demés i sobre nosaltres mateixos, perquè com deia Terenci "Humanum sum, humani nihil a me alienum puto" (a l'obra seva ja citada), és a dir "Sóc humà i res humà m'és aliè" (o "ho considero aliè") expressant empatía, solidaritat, comprensió i simpatia cap a tot allò que és humà, manifestant un interès profund i obertura cap a  l'existència dels altres i les cosmovisions alienes, buscant comprendre i valorar i fins acceptar mitjançant el perdó i la invitació al canvi a millor si s'escau, però dins de la seva propia línia, proposant però no imposant tal com fa Déu amb nosaltres.  Això recorda la frase francesa "Tout compendre c'est tout pardonner", atribuïda a Mme. de Staël (1766 - 1817) en la seva novel·la Corinne ou l'Italie (1807) que ben entesa és molt positiva, perquè és el mateix que fa Déu amb nosaltres quan hi ha veritable reconeixement,, penediment, demanda sincera del perdó i conversió del cor. 

I sense oblidar tampoc que no hem de confiar totalment en cap llibre escrit per homes tant sols, la qual cosa seria com una mena d'idolatria, i que tot això citat en aquesta entrada es troba molt millor escrit i plantejat en la Bíblia, que és  l'únic llibre que realment necessitem, l'únic que caldria endur-se a una illa deserta, i l'únic en que podem confiar plenament i del tot, ja que al ser escrita per autors humans inspirats divinament és la Paraula de Déu, en la que podem i devem posar tota la nostra atenció, lectura, estudi i acceptació per tal de viure el que en ella Déu ens mana i així creure vitalment, no sols amb el pensament, el sentiment i l'adhesió sinó també amb la vida i les obres, que es on demostra la sinceritat  i autenticitat de la fe, perquè qui està implantat en Jesucrist dona bons fruits i no fer bones obres és mostra que la fe és buida, inactiva o falsa, perquè li falta l'obediència a Déu i per tant, com diu Sant Pau, s'assembla a la "fe dels dimonis", que saben que Déu existeix i el coneixen però el desobeeixen i al pensar en Ell "tremolen". Com a éssers humans vius, homes i dones, tenim l'oportunitat de seguir Déu i ser amics i fills seus, siguem-ho! 

(1) I tot i que pugui resultar sorprenent, és cert: l'homicidi pot ser justificable com autodefensa necessària o en batalla en una guerra, però el suïcidi no, no ho és mai.