Ara fa 12 anys

Un mes d'agost, més o menys per aquestes dates, tres diaques i seminaristes vam fer al monestir de Poblet el recès de preparació per a l'ordenació sacerdotal, en un retir amb exercicis presidit pel bisbe de Vic, Romà Casanova. 

Erem Joan Prat (1980), Xavier Bisbal (1982) i qui això escriu, Ricard Lázaro (1954), que a més de les conferències que ens va fer el bisbe, vam compartir la Missa diària, la Litúrgia de les Hores i els àpats amb els monjos benedictins. Els dos futurs sacerdots joves són d'Igualada i en el meu cas tot i que nascut a Barcelona, on vaig passar els 13 primers anys, he viscut la major part de la meva vida a Folgueroles. Per experiència puc dir que el recès en part i sobretot el temps d'espera posterior fins a l'ordenació va ser no sols de reflexió, sinó també de lluita espiritual, que per sort vaig superar. 

Perquè personalment, tot i que no tenia cap dubte sobre la fe i sabia per convicció que l'Església Catòlica està en possessió de la veritat, perquè té la Revelació divina i la successió apòstolica, les temptacions d'última hora em feien dubtar de si en seria capaç i si estaria a l'alçada, perquè veia que tot i tenint vocació era una gran responsabilitat, em reconeixia pecador i necessitat de que la gràcia divina me'n fes digne, i recordava allò de que més dura seria la caiguda com més alt haguessis arribat, que com es diu, si l'òptim es corromp es converteix en pèssim. I també que el diable fa la guerra als qui li fan la guerra, i que en la batalla espiritual com en les altres ataca més fort i primer als qui tenen càrrecs, i per això necessitem que preguin molt per nosaltres, igual que nosaltres ho fem per la gent, per tal que no defallim i que a l'adversari el poguem resistir forts en la fe.

Però vaig recordar que no som nosaltres els que l'hem escollit a Ell, sinó Ell el que ens ha escollit a nosaltres, i que Jesucrist ens acompanya i guia sempre, ens defensa i protegeix i no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces. Junt amb la presència i l'ajuda de Déu, al que els sacerdots estem especialment consagrats per sempre, ara i per tota l'eternitat, també tenim la de la Verge Maria, la dels àngels i dels sants, així com la de les ànimes del Purgatori, i també la de les persones bones d'aquest món, que reconeixen la veu de Jesucrist en l'humil burret que el porta, com a l'entrada a Jerusalem el diumenge de Rams, i el segueixen i li fan cas. I també el fet que fins un ministre indigne i en pecat dona vàlidament tots els sacraments, perquè no és ell, com tampoc en el cas dels dignes i sants, sinó Crist i l'Esperit Sant que actuen a través seu, com instrument que han escollit, per a convertir i salvar pecados i a major glòria de Déu Pare. Com tampoc Nostre Senyor no escull necessàriament els millors, sinó els que Ell lliurement vol, i sovint es serveix dels més petits i senzills, els qui més reconeixen i es dolen dels seus pecats i faltes, per tal que no s'enorgulleixin i per fer vencer els dèbils front als forts, de manera que tots vegin que no són els instruments humans sinó l'acció divina la que dona la victòria sobre el mal i l'enemic. Hem de confiar sempre en Ell, perquè si sense Ell no podem res, amb Ell ho podem tot!

Demanem-li, doncs, tots a Déu que ens doni molts i sants sacerdots nous i que conservi en el servei i santifiqui als qui ja ho són!