Sagrat i profà

Moltes de les coses més importants de la vida humana, tan individual com social, tenen un origen religiós, sagrat. L'Astronomia i la Història per exemple, així com les més variades activitats de la creativitat humana:  l'arquitectura monumental,  la literatura, l'art, la música, cant i dansa, van tenir no uns inicis profans sinó sacres, de relació amb el món diví, tot i que alhora poguessin servir per a finalitats funcionals. Fins avui dia moltes de les millors i més importants realitzacions culturals i artístiques mundials són religioses. 

Ara bé, al llarg dels mil·lenis hi ha hagut civilitzacions, i també èpoques, més destacadament religioses, on la religió ho era gairebé tot, i altres en les que la part no religiosa de la seva cultura, tant en motivacions, aspectes formals i objectius, tot i ser encara minoritària, tenia més presència, reconeixement i ús. És el que acadèmicament se'n diu societats de discurs mític, la immensa majoria, i societats de discurs lògic, com el món grecoromà i abans potser també en bona part els indoeuropeus. 

Així l'Antic Egipte, ja des del 3150 aC si no segles abans, era una societat marcadament religiosa en que tot estava presidit per les seves divinitats i la relació humana amb elles, així com les expectatives de judici i vida en el més enllà, sempre que es donessin unes determinades condicions. Al sobirà egipci se'l considerava intermediari amb els déus i ell mateix tenia un caràcter semi-diví ja en vida. Els extraordinaris monuments de la seva civilització, des de les grans piràmides del Regne Antic (c. 2650 - 2250 aC), fins als hipogeus de l'Imperi Nou (1550 - 1070 aC), comprenent els molts grans temples, l'extensa i important classe sacerdotal, les escultures i altres representacions de les divinitats i la mateixa escriptura, amb els jeroglífics o "caràcters sagrats" com la versió més important, la momificació i els luxosos enterraments plens d'art i objectes, tot remetia a un altre món i una altre realitat, que ara veiem demoníaca, però que era la que ells pensaven i que consideraven molt més important i real que aquest món material i temporal. Tenien també la seva part no religiosa, purament mundana o tècnica, però era més petita i menys important en el conjunt o bé portava alguna mena de referència religiosa. 

En canvi Sumèria (IV mil·leni aC - 1850 aC), tot i tenir com totes les cultures una important part religiosa, ja que no hi ha hagut cap comunitat ni societat que no hagi tingut la vessant de la concepció i relació amb allò sobrehumà i sobrenatural, era una civilització a la que per comparació en podríem dir terrenal, tot i que relativament, no en termes absoluts. Així l'escriptura, primer pictogràfica i evolucionant a cuneïforme, s'usava inicialment per a anotacions comercials, funció que també tenien destacadament els seus temples. Els seus primers herois mítics són humans i al final han de conformar-se en ser només humans, al contrari que la divinització dels reis egípcis i que la seva vida en el més enllà molt detallada i oberta a cada vegada més gent. Les realitzacions sumèries, com la roda, la geometria, l'elecció dels nombres 360, 60, 24 i 12, perquè tenien molts divisors, els invents, la seva visió de la vida més pràctica i útil, són més mundanes i en diríem laiques o seculars. Una antiga endevinalla sumèria feia "Un edifici, hi entres cec, hi surts veient..." i la resposta a l'enigme era "l'escola", perquè era on s'aprenia a llegir i escriure i també a saber els nombres i a fer operacions aritmètiques, els mapes, observar els astres, les aplicacions, etc. També una paraula que segles després va esdevenir una cosa com "vampir", al principi en els textos era tan sols el recaptador d'impostos. Clar que tenien els seus ídols, els seus mites, i personatges genuinament religiosos, com Gudea de Lagash, representat sempre resant, però la impressió que donen les ciutats-Estat sumèries és que no s'hi dedicaven tant ni amb tanta afició com els egipcis, i que tenien encara més en compte que aquests la vessant utilitària. 

De civilitzacions i cultures especialment religioses n'hi ha hagut moltes, sobretot a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, com la Cristiandat del primer mil·leni i mig, l'Islam i moltes d'altres fins ara, com el Tibet. De mundanes podem citar Grècia i Roma, el Renaixement i la Modernitat, i l'Occident contemporani des de 1750 ençà. Són dues maneres de veure i enfocar la vida, una de curt abast, principalment en aquest món i les seves realitats materials i econòmiques, i l'altre de llarg abast, pensant principalment en Déu, l'infinit i l'eternitat, coneguts per la seva revelació bíblica i en Crist, o sense arribar lluny ni encertar-ho, en les especulacions humanes de diverses religions diferents, incapaces de saltar la immensa distància entre Déu i la Humanitat, i que per tant es queden en mers intents de la ment humana, de major o menor valor, i amb algun assoliment notable, com que la intel·ligència humana pugui deduir per observació i raonament l'existència de Déu i la seva unicitat, però poca cosa més, sense arribar als grans misteris com el de la Trinitat, l'Encarnació, la Redempció i la Ressurrecció de Déu Fill fet home com nosaltres, i altres, que coneixem només perquè Déu mateix ha volgut revelar-nos-els. Cal aprofitar-ho i viure-ho, sabent que mai agrairem prou tan gran do que se'ns ha fet i se'ns fa.