Foc i divisió

Jesucrist tant ens diu coses fàcils i clares com altres difícils i complicades i fins enigmàtiques. 

Mig centenar de catòlics foren assassinats a una església a Owo (Nigèria) mentre assistien a Missa el diumenge de
Pentecosta del 2022, molts altres foren ferits i alguns segrestats, per terroristes islàmics que ho feren perquè eren 
cristians i estaven donant culte a Déu, adorant-lo i resant-li el diumenge. Nigèria ja té ara milers de màrtirs per la fe. 

Depèn de nosaltres quina recepció en fem, i per això tenim tant les explicacions que Ell mateix ens dona en ocasions, per exemple en les paràboles, i l'Esperit Sant que ens ho fa entendre, com també el conjunt del Nou Testament, amb la seva interrelació, i de l'Antic Testament, que ens prepara i ho prediu, i també i molt important, la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església.  

Quan escoltem o llegim coses de Jesús que ens semblen evidents o claríssimes, vol dir que en aquell tema anem bé, potser perquè ens ho van ensenyar i ho vam acceptar des de petits i ja ho vivim o potser perquè en aquell assumpte estem ben predispossats de natural i acceptem amb goig la Paraula divina. 

En canvi quan davant d'alguna afirmació de Jesús ens estranyem i arribem a dir "Perquè ens surt ara Nostre Senyor amb això?" és que en aquell tema hem de pensar i reflexionar molt, meditant-lo bé, perquè o per naturalesa no hi estem inclinats o perquè hem sigut víctimes de la ignorància o la desinformació, de l'error general del nostre ambient o potser fins i tot de la propaganda en contra per motius mundans. I quan allò ho meditem bé nosaltres mateixos o demanem ajuda per comprendre-ho, ens acabem adonant que en aquelles coses Déu té tanta raó com en les altres que veiem clares. 

Una prova d'això és que les dificultats d'un no són les d'un altre, com tampoc ho són les facilitats, encara que n'hi pugui haver de més comuns i de menys. El que un considera difícil d'entendre o d'acceptar, un altre ho veu claríssim i evident, i viceversa, el que a aquell li costa pot ser molt fàcil per al primer. I això ens passa a tots, perquè la Paraula de Déu és tan alta, que hem de fer un esforç per copsar-la bé i sempre la podem seguir entenent millor, i en això escoltar-la de nou i rellegiri-la sovint i sempre ens fa que la veiem millor i penetrem més en els seus secrets, tenint en compte a més que no ens diu el mateix quan som uns nens que quan som joves, adults o ancians, o quan vivim circumstàncies diverses, perquè encara que la Paraula de Déu és una, tothom la rep en la mesura en que és capaç de fer-ho i segons la seva situació vital, perquè és per a tothom arreu i sempre però alhora va destinada també especialment a cadascú d'una forma individual i personalitzada. I aquesta Paraula ens dona llum, ens guia, ens consola i ens enforteix a tots d'una manera directa i referida a nosaltres mateixos i als nostres problemes, perquè fins i tot quan el que sentim o llegim no sembla tenir res que veure amb allò que ens preocupa com a mínim ja ens ho relativitza, però en altres ocasions sembla que Déu conegui exactament allò que ens afecta i ens doni remei, solució i encert, i així és. 

I essent que els dubtes d'un no solen coincidir amb els d'un altre, tenim per voler de Déu la possibilitat d'ajudar-nos i socorren's mútuament, quan el que ho veu clar ho mostra, amb paraules, exemple i vida, al que no, i el que està en la foscor en un determinat aspecte es deixa ajudar a trobar la Llum divina que li aporta, i així uns i altres fem l'obra de caritat d'ensenyar al que no sap. Malauradament també hi ha l'opció que un i altre en lloc d'ajudar-se a progressar en el coneixement i l'amor diví, s'ajudin a caure, quan, en lloc de transmetre's la claror que han rebut, es dediquen a transmetre's els dubtes, contagiant-se mútuament i caient junts cap a la incredulitat del mal. És el gran misteri de la llibertat humana, que és un do excels, però que comporta el perill d'escollir i fer el mal en lloc del bé, malgrat que la nostra consciència ens avisi, i l'escoltem clarament, sobretot en les fases inicials, quan encara el que elegeix el pecat encara no s'ha endurit en la seva condició de pecador. Perquè el mal primer comença amb el dubte, l'escepticisme i la incredulitat davant determinats temes, per anar-se generalitzant a tots fent-se negador, orgullós i rebel, i acaba essent destructiu, auto-destructiu i portador de l'experiència de la mort ja en aquest món i perillant del destí infernal en l'altre, com el diable i els seus. 

Per això és tan important sentir la veu de Déu i, en tot allò que ignorem o no entenem, demanar-li la seva ajuda, que en ocasions és personalitzada i interior, ja que quan la misericòrdia divina s'exerceix, primer que res el pecador se n'adona del seu disbarat vital i de cap a on va, i s'asusta al veure-ho, i això és bo, molt bo, si humiliat el mou a recórrer a Déu amb confiança en la seva Bondat i Amor, a demanar-li perdó amb sinceritat, ni que sigui per la por, i a reconciliar-se amb Ell en el sagrament de la confessió, que és el mitjà per fer-ho. Aquestes conversions individuals i privades, per pura gràcia divina, no són rares, però el mitjà habitual de la conversió és l'acció de Déu a través dels altres, per l'exemple, el bon consell, l'avís o el poliment mutu, perquè Déu, que ens tria on i quan naixerem, també ens tria el nostre proïsme més proper, començant pels pares, germans, fills i parents (1) i seguint pels companys, veïns, amics i coneguts, amb els que com a mínim d'entrada coincidim en l'espai i el temps i en oportunitat per voluntat divina, perquè tant si ho veiem clar com sol ser bona part dels casos com si no, en alguns altres, considera que som els millors els uns pels altres en quant a la possibilitat d'ajudar-nos i perfeccionar-nos mútuament de cara a la salvació en aquesta vida i en l'altre, tant si les nostres personalitats, objectius, pensaments i sentiments lliguen com si no, és a dir per activa i per passiva, de manera directa o indirecta, per acceptació i estimació o per contradicció i confrontació, i això tot i que al seu moment ens costi d'entendre-ho, perquè els camins del Senyor són inescrutables i superen infinitament la intel·ligència humana, tard o d'hora solem rebre el do d'anar-ho veient i donant-nos-en compte. Així estem en aquest món per estimar-nos i intercedir els uns pels altres, encara que Déu respecta la llibertat i voluntat humanes i també aquesta elecció divina la podem usar malament i fins rebutjar-la, anant contra la seva voluntat. 

Un cop establert tot això, podem mirar d'entendre l'Evangeli en que Jesús ens diu que ha vingut a portar al món el foc i la divisió, intentant ser una ajuda en la seva comprensió, tot i que ja ens parla directament al cor i a l'ànima, interpelant-nos amb la força i gosadia de les seves afirmacions, que ens superen. I això ja ens fa humils davant Déu. 

El foc és un símbol de la presència, el misteri i l'amor de Déu. El veiem en la bardissa ardent vista per Moisès, que cremava sense consumir-se, en la columna de foc que de nit guiava als israelites pel desert i que de dia es tornava com una columna de fum, i en el foc de la muntanya del Sinaí, que semblava incandescent, quan Déu parlava al poble d'Israel, i fins i tot en el carro de foc i els cavalls de foc d'Elies arrebatat en vida cap a Déu (2) i en les llengües de foc de l'Esperit Sant que davallen sobre la Verge Maria i els apòstols a la Pentecosta. El foc és símbol de la presència de Déu perquè dona llum, escalfa, protegeix, purifica i permet cuinar aliments que d'altre manera no podriem menjar, entre altres mostres de transformacions operades per ell. Però també metafòricament, i en Déu literalment, és senyal d'amor, d'apassionament, d'ànim fort i encès, així com d'elevació, ja que puja cap a dalt (3). En aquest sentit, el foc és semblant a l'aigua, un altre símbol diví, perquè calma la set, dona vida i fa crèixer, neteja, és necessària per viure...Calar foc al món com diu Jesús vol dir encendre'l, inflamar-lo tot de l'Amor de Déu envers nostre i de l'amor nostre vers Déu i els altres, amb tot aquell proïsme amb el que, pel voler diví, compartim el lloc, l'època i la proximitat, ja que viure en l'amor és viure en Déu. 

I la divisió ens avisa que Déu i la seva Paraula, manifestats en Jesucrist, no seran acceptats per tothom. Hi haura qui s'entusiasmarà i se n'enamorarà, qui procurà viure d'Ell i en Ell, per Ell i amb Ell, qui senzillament ho acceptarà i ho creurà, però també qui en dubtarà, qui en serà indiferent, qui el negarà i combatrà, fins i tot qui voldrà anihilar-lo, com en la Passió i el Calvari, i qui, en el pecat irremeiable, invertirà els termes, negant-se ell mateix la possibilitat de la Salvació que Crist ens ofereix. Pedra de toc, Jesucrist ha sigut, és i serà fins a la fi dels temps, motiu de divisió entre els homes, no perquè Ell ho vulgui, perquè la seva voluntat és que tots se salvin, sinó per la llibertat i voluntat humanes, que pot preferir el mal al bé i el pitjor al millor, i per la suggestió de les temptacions diabòliques, que busquen per enveja, gelos, ràbia i odi a Déu i al gènere humà, que els éssers humans es perdin el Cel, com ells l'han perdut al convertir-se en àngels caiguts. 

La vida és una lluita espiritual, amb el gran avantatge de cara a vèncer, que tenim Déu a favor nostre. Aprofitem-ho per a sortir-ne victoriosos i arribar a la meta del Cel! 

(1) Fins i tot el cònjugue, que es pot dir que l'ha escollit Déu, perquè si el matrimoni és per amor i cristià, en ell hi ha present Déu, que és Amor. En tot cas la Providència divina va permetre la trobada en el moment oportú i propici dels futurs esposos, i en situació de disponibilitat i d'atracció mútua, i l'èxit del noviatge. Cal recordar allò de "Mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant, han decidit contraure matrimoni...".

(2) El cas d'Elies a la muntanya, en el que Déu no estava ni en l'huracà, ni en el terretrèmol ni en el foc d'un incedi, sinó en un ventijol fresc, lleuger i agradable, fa referència a l'afecte, la suavitat i la tendressa de Déu, la trobada amb el qual en circumstàncies normals es sol produïr en el silenci, la pau i unes delícies inefables, com sovint en l'adoració al Santíssim. D'altra banda a més de la Biblia cal recordar que humanament també usem el símil del foc d'una manera semblant com quan parlem de fogositat referint-nos a una conversa, una personalitat o una vivència amorosa.

(3) El foc també crema i fa mal i pot produir incendis a més d'usar-se com a indici de violència, cal recordar que només és un símbol d'una realitat i per tant com a tal és imperfecte, igual que l'aigua, que malgrat totes les seves avantatges també pot ofegar o produir inundacions. Cal no confundir els símbols amb la realitat, tot i que aquests són molt il·lustratius i fan entenedores moltes coses, com per exemple regalar una rosa pel dia de Sant Jordi o algun altre gest semblant, que expressen molt.