Mai més una guerra!

Després de la Guerra Civil Espanyola (1939) i després de la Segona Guerra Mundial (1945), aquesta amb l'afegit decisiu dels bombardeigs atòmics de Hiroshima i Nagasaki, la immensa majoria de la gent afectada o que només havia viscut els anys d'aquelles impensables catàstrofes solien pensar i dir: "Mai més una guerra!", "Passi el que passi, cap més guerra" i "Res, absolutament res, mereix que es vagi a una nova guerra", frases que quan jo era nen havia sentit a dir a les persones grans, particularment a familiars però també a mestres i a molts més. Fins i tot quan vaig fer el servei militar (1979 - 80), el capità que instruïa a la companyia de reclutes ens va dir que precisament els militars eren els que menys desitjaven una guerra i els que més volien la pau, perquè coneixien el que era i eren ells els qui arriscaven la vida en els combats, i per tant sabien el gran valor de viure en temps de pau, un veritable paradís terrenal. Perquè la guerra és inhumana i ho deshumanitza tot.  

De les guerres els que les sofreixen no se'n beneficien, i els que se'n beneficien no les sofreixen. 

Però ara que ha passat forces dècades i molts, la immensa majoria no ho han viscut, sembla que els governs, els polítics i ideòlegs (1) i una part de la societat no hagin après res de l'experiència i és com si no els afecti ni la memòria ni la por a les conseqüències, visquent en una irresponsabilitat tràgica i seguint uns líders que per norma general solen ser molt més belicosos ells que no les societats que dirigeixen, perquè la gent comú sempre és la que paga les conseqüències dels disbarats i despropòsits dels poderosos d'aquest món.  

Avui dia sembla que una vegada més, perquè l'ésser humà és l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb el mateix obstacle i encara ho fa moltíssims cops, va portat de nou cap a una gran conflagració, perquè de petites i limitades n'hi ha hagut sempre, tot i que s'havia dit en el seu moment que l'arma atòmica acabaria amb les guerres ja que es farien inaplicables per a la seva mera existència, ja que podrien provocar una destrucció global i el final o poc menys de la raça humana i en tot cas en una guerra nuclear tots serien perdedors. Però ara que increïblement sembla que els líders del món no ho tinguin present o siguin uns irresponsables aprenents de mag als qui els hi agradi jugar amb foc i desencadenar forces que després no podran parar i ni tan sols controlar, és més necessari que mai reflexionar-hi de forma . 

I per això va bé recòrrer a algunes observacions ben informades d'experts que ens poden advertir i servir de guia en  la perillosa situació mundial actual: 

La guerra és una estafa. El llibre War is a Racket (1935) del prestigiós general nord-americà Smedley Butler (1881 - 1940), en el seu moment el militar més condecorat dels Estats Units, posa de manifest a partir de la seva pròpia llarga experiència que les guerres no es fan pels motius aparents, que són pura propaganda i desinformació primer i després manipulació i excitació de masses, sinó que serveixen a interessos econòmics i alhora constitueixen un gran negoci per una minoria mentre immenses quantitats d'homes adults i joves són sacrificats vanament en elles. I podia dir-ho amb raó de causa, doncs entre altres conflictes ell va participar en la I Guerra Mundial, on enormes multituds de soldats dels dos bàndols van ser massacrats en absurdes i inútils guerres de trinxeres i en grans batalles on van arribar a morir centenars de milers per cada cantó i molts més van ser ferits, mutilats o van caure malalts, i si van aconseguir sobreviure van arrossegar conseqüències per la resta de la seva vida. Aquest petit llibre és un tractat clàssic sobre perquè es produeixen les guerres, qui se n'aprofita i qui en paga el preu, on afirma que totes les guerres són "racket", una paraula anglesa que denomina allò que no és el que li sembla a la gran majoria de la gent i del que només un petit grup de gent saben de què va realment: una activitat deshonesta i inmoral per enriquir-se, una manera fosca, amagada i sense escrúpols per obtenir immensos guanys com a profit econòmic precisament per a aquells que no la sofreixen. 

Com també d''Erich Hartmann (1922 - 1999), fotògraf nord-americà d'origen jueu-alemany que va reflexionar sobre la II Guerra Mundial que li va tocar viure, és la coneguda definició: "La guerra és el lloc on joves que no es coneixen i no s'odien es maten entre sí per decisió d'uns vells que es coneixen i s'odien però no es maten. Uns decideixen que hi hagi mort, els altres es maten". 

Una cosa semblant havia dit ja el teòric militar Carl von Clausewitz (1780 - 1831) en el seu llibre clàssic Vom Kriege (1832): "La guerra és la continuació de la política per altres mitjans", és a dir la guerra és política que es decideix per la força bruta, la destrucció i les matances, però segueix essent política. I una altre observació molt encertada és la de que "La política és l'art de buscar un problema inexistent, trobar-lo ni que sigui provocant-lo o inventant-lo, diagnosticar-lo erròniament, augmentar-lo a conveniència amb les decisions que s'hi prenen,  i proposar i donar-li falses solucions contradictòries i contraproduents que al aplicar-les no fan més que estendre'l, agreujar-lo i perpetuar-lo", que amb variants s'atribueix a diverses fonts. És a dir que la política, de la que la guerra és l'expressió més brutal i violenta, és l'art de crear problemes i conflictes, de tornar-los perillosos, i d'aguditzar-los i eternitzar-los. 

I ja deia Isaac Asimov (1920 - 1992) que "la violència és l'últim recurs de l'incompetent", i si podria afegir en el cas de la guerra "i del que a més de ser inepte té males intencions i/o busca treure'n un profit econòmic o de domini". I és que no es necessita gens d'intel·ligència ni gairebé d'esforç per matar i destruir, ho pot fer qualsevol i fins i tot un animal o un accident, per al que sí es necessita intel·ligència, amor, bondat i treball constant i acurat durant molts anys és per a construir i crear nova vida humana, nodrir-la i protegir-la per tal que creixi, ensenyar-la i educar-la i fer-la apta per a viure d'una manera humana civilitzada, i tot això un moment d'irracionalitat, odi i ràbia ho pot destruir, d'una forma inintel·ligent i culpable. "Les revolucions i les guerres destrueixen i arruïnen en poc temps allò que ha costat segles de crear, construir, edificar i mantenir".   

Realment la guerra ja és com un anticip de l'Infern en aquest món i cal evitar-la a tota costa, i els qui són intel·ligents, bones persones i informats sempre treballen per evitar-la, desactivar-la o finalitzar-la. Esperem que Déu ens ajudi, beneïnt el nostre temps amb el do de la pau, que ens és del tot necessària!

(1) Actualment i des de fa dècades, als Estats Units s'han imposat entre molts dels seus dirigents les teories de Leo Strauss (1899 - 1973), un filòsof que contra lògica i contra tota realitat afirmava que la guerra, sempre que es pugui controlar, és bona pels governs i pot portar a imposar el propi domini sobre les nacions rebels, i així és que els EE.UU. s'han posat en tants conflictes arreu del món, i mitjançant ells, tot i les derrotes que han patit (Vietnam, Afganistan) i els mals resultats que han provocat (Iraq, Líbia, Síria), no semblen haver escarmentat ni canviat d'opinió, i ara sembla que fins i tot busquen una escalada a un nivell major desafiant a grans potències nuclears com Rússia i Xina, en ares d'instaurar el seu Nou Ordre Mundial i sense que sembli que els arredri la possibilitat de ser els culpables de provocar una III Guerra Mundial, que podria extingir tota la civilització sobre el planeta i potser la mateixa vida humana.

La crisi d'Europa i l'Occident

Que el món en el nostre temps va molt malament en conjunt, i particularment el món occidental, és una realitat evident que ja molt pocs no veuen o neguen. El que no queda clar és des de quan es van començar a torçar i degradar les coses. Una fita és l'any 2001, amb l'inici del segle XXI i del III mil·lenni, que ho va espatllar tot amb els estranys i fins ara inexplicats atemptats de l'11 de setembre, després dels quals ja res va ser igual i desgràcies, desencerts i males decisions, es van anar succeïnt una darrera l'altre i a qual més greu i més absurda. 

Però l'inici ve d'abans. Potser del 1999 amb la desafortunada i desastrosa guerra ofensiva de l'OTAN contra Iugoslàvia, el primer conflicte d'aquesta organització en teoria defensiva i pacifista. Però ja a partir del 1991 vam tenir tota una dècada de les guerres de desintegració de Iugoslàvia, tant inesperades com insensates. L'ara contestat i molt criticat president francès Macron, durant la seva campanya electoral en la que va ser elegit va dir, abans de girar-se un cop electe a posicions radicalment contràries, que estava clar que totes les decisions polítiques importants que s'havien pres a Europa Occidental a partir de 1987, i ell sap perquè va escollir aquest any, havien sigut errònies, perjudicials i contraproduents i que això calia esmenar-ho, cosa que després no va fer gens ni mica. Els anys 1980s van ser d'un progressiu enduriment i esclerosi política i social als Estats Units i els anys 1970s van ser d'agitació i crisis a quasi tot el món, especialment l'any 1973 va ser especialment nefast, encara que per la inèrcia les conseqüències van tardar encara uns anys a veure's. I encara hi ha l'infame i nociu precedent de l'any 1968 amb les revolucions, assassinats i retrocessos pintats com avenços, que no obstant només va ser un avís aïllat del que la magnitud del desastre va comportar encara un temps per  aflorar. Probablement el veritable origen va ser a l'any 1963 amb el magnicidi del president Kennedy a Dallas, precedit en poques setmanes del cop d'Estat a Vietnam del Sud que portaria a la intervenció nord-americana en favor del nou règimen i a la guerra de Vietnam, que s'allargaria una dotzena d'anys, molt més que la semblant i anterior de Corea a la primera meitat dels 50s, que només va durar-ne tres. 

El món va entrar, després d'un parentesi a tots els anys 50s i els primers 60s, en una dinàmica regressiva i perillosa, però que es va anar instaurant de forma progressiva i els veritables resultats de perversió, corrupció, degradació i bogeria ambiental no s'han instaurat fins a les primeres dècades del segle XXI, on s'han aplicat uns principis ideològics totalment equivocats o nocius, amb els resultats que estan a la vista. Molt del mal ha vingut de Xina des del seu ingrès a l'ONU el 1971 substituïnt a Taiwan, ja que de Xina han vingut la política del fill únic de 1979 amb avortaments per milions, la conferència de Beijing de 1995 i la imposició de la ideologia de gènere, la pandèmia del 2020 sorgida a Wuhan, i encara ara el projecte controlador totalitari  i de caire medieval de les proposades "ciutats de 15 minuts", tancant i separant a la gent per barris i horaris, com s'havia fet tradicionalment a les ciutats xineses al llarg de quasi tota la seva història, fet exemplificat en la llarguíssima Gran Muralla que havia d'aillar tot el pais de l'exterior, igual que les muralles que rodejaven ciutats, i en elles les internes de zones, sectors i barris, tot per a major tancament i control de la població. És curiós que Occident s'hagi deixat prendre la seva llibertat ciutadana de moure's, expressar-se, fer, pensar i viure, tan durament i treballosament guanyades al llarg del temps, en nom de noves polítiques insensates, forassenyades i irrealistes, imposades no se sap ben bé per qui ni perquè. I curiosament els països aparentment més lliures, o que es proclamaven com a tal, com Estats Units, el Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, la UE... han sigut els que més ràpidament, decididament i del tot han adoptat les polítiques més despòtiques i tiràniques de control totalitari de tancancament, aïllament, control i repressió, a part de la pròpia Xina on s'originaren i d'on s'imitaren. A tot se li ha donat la volta i idees i intencions bones han portat paradoxalment a les majors bestiesses per la seva exageració fins l'absurd, per la seva imposició brutal, pel seu ús irracional i per la seva absolutització sense respectar re i sense voler adonar-se'n de les contradiccions i despropòsits.

Però com diu la dita democràtica: "Es pot enganyar a tothom un temps i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps" i sempre hi han veus que diuen l'evident que no es vol veure per la ficció social, que s'atreveixen a no seguir el corrent i avisen malgrat les possibles represssàlies. En cito alguns començant per dues dites populars: "Quan els governants perden la vergonya, els governats els hi perden el respecte" i "Quan els d'abaix es mouen, els de dalt cauen".  

En autors individuals tenim a Susan George (n. 1934), politòloga nord-americana nacionalitzada francesa que va dir ja fa una dècada, que el que passava ara a Espanya només es podia entendre si era un experiment d'enginyeria social, orquestrat per grans poders fàctics globals amb la complicitat i col·laboració dels governants i líders polítics espanyols, per comprovar quan càstig podía aguantar, això sí en aquest cas pacíficament, una societat i un poble sencers sense explotar i rebel·lar-se, i que sefons elles els mateixos experimentadors i aplicadors estaven sorpressos pel gran aguant i submissió dels espanyols, cosa que per altre part no sols era dolent per a ells sinó que desafortunadament sentava un perillós precedent per a la seva aplicació en altres casos, tot i que pel que ara es veu sembla que a França la ciutadania no reacciona igual sinó que es rebel·la i protesta, i amenaça amb una veritable revolució si les coses van massa lluny, potser per la seva tradició històrica de revoltes polítiques. Seguint el seu pensament es podria considerar que Ucraïna des del 2013 o abans i tot és una altra nació víctima d'un altre experiment d'enginyeria social, en aquest cas conflictiu, violent i bèl·lic, com a voluntat dels seus propis organitzadors, des de les sagnants revoltes del Maidan  i el seu triomf davant del qual Rússia no va intervenir perquè es devia pactar que es contentés amb l'annexió de Crimea, passant per la guerra interna de  molts anys entre el govern de Kiev i les regions russòfones del Donbas partidaries o d'autonomia o de separar-se, i l'incompliment voluntari per part dels occidentals dels acords de pau de Minsk, com ha reconegut recentment Angela Merkel, els estranys accidents aeris de l'avió de Malaysia Airlines abatut el 2014 i poc deprés de l'avió militar dels Cors de l'Exèrcit Rus sobre el Mar Negre quan anaven a actuar a Síria per Nadal, l'elecció del còmic Zelenski que prometia la solució del conflicte del Donbas amb una amplia autonomia i a més bones relacions amb Rússia i al cap de ben poc ja va canviar totalment les seves propostes que l'havien portat a ser elegit i va fer el contrari i ara es un líder titella dels poders ocults, fins arribar a la autoanomenada intervenció militar especial russa del febrer de 2023 amb negociacions immediatas que al mes de març ja van estar a punt d'arribar a un acord, que van vetar Estats Units i el Regne Unit, que volien que continués el conflicte i arribés a ser una guerra, sofrida pel poble ucraïnès en la seva terra, tant pels seus interessos com per continuar amb l'experiment social en aquesta ocasió bèl·lic, com potser ja ho va ser Iugoslàvia entre 1991 i 1999 i sobretot aquest últim any.  

El jueu canadenc Henry Makow (1949) sostè que els líders mundials són només una façana o estan subordinats a poders més forts que ells, uns que són anticristians i es manten ocults i que actuen a través dels graus més alts de la maçoneria, les grans banques, els illuminati i altres, i que es manifesten com a feminisme, ideologia de gènere i quasi totes les polítiques actuals, Nou Ordre Mundial, Agenda 2030, i totes les seves tàctiques (woke, metoo, cancel·lació, blm, antifa, correcció política...) i que sabent-ho sols els situats en els primers llocs, són d'inspiració, pràctica i objectius demoníacs, que ell en diu satanisme. Hi ha una conspiració per destruir Occident, i aquest és segons ell el veritable objectiu, tot i que n'hi ha d'altres com la despoblació mundial i la instauració de governs cada cop més autoritaris i no democràtics, fins i tot antidemocràtics i feixistoides, destacant en això el Canadà de Justin Trudeau, del que ell es fa ressò del rumor que el fa fill de Fidel Castro, i en el pla ideològic els Estats Units del partit demòcrata i dels professors universitaris esquerrans radicals que ara dominen tot, i els que s'apunten al moviment gustosament com Hollywood i la Disney per exemple, cada cop més compromesos amb una agenda diabòlica i de propostes infernals. 

De manera semblant Naomi Klein (1970) es troba estranyada i perplexa per l'evolució del neocapitalisme i dels altres moviments actuals com el neoliberalisme i els neocons, amb decisions destructives i autodestructives incomprensibles sense cap lògica, però aquesta autora la conec menys.

Aquesta és la situació actual, gairebé mundial amb poques excepcions, i com a mínim cal ser-ne conscients i no actuar com si tot seguís anant bé com abans i no passés res. Hem de pregar molt i encomanar a Déu, directament o per mediació de Maria, els àngels i els sants, aquest món desquiciat i aquesta situació humanament irresoluble. Demanem-ho amb molta fe, esperança i amor! 

Sant Josep i el dia del pare i del seminari

Sant Josep és el més gran sant després de la Verge Maria.

Imatge de St. Josep i el Nen Jesús a la capella de Sta. Rita de St. Julià de Vilatorta

En la jerarquia celestial hi ha primer la Santíssima Trinitat, Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i per sota seu el lloc més alt és, per voluntat divina, el de la Mare de Déu. Després estan els cors angèlics, serafins, querubins, trons, potestats, arcàngels i àngels, i llavors ja venen els sants, del que el primer lloc correspon a Sant Josep, a qui Déu va voler fer cap de la Sagrada Família, espós amorosíssim i castíssim de Maria i pare adoptiu de Nostre Senyor Jesucrist. A part de l'elecció de la Verge Maria com a Mare de Déu, no hi ha missió més alta que la que va ser encomanada a Sant Josep i per tant a ell li correspon la major dignitat entre tots els altres sants. 

Sant Josep és el sant del silenci, silenci contemplatiu i actiu, i de l'obediència total i immediata a la voluntat de Déu. No es conserva ni una sola paraula seva ni als Evangelis ni en tot el Nou Testament, només allò que li passa i allò que se li diu i que sense cap resistència ni dilació posa en pràctica. El seu lloc excepcional en la Història de la Salvació va junt amb la seva extraordinari humilitat, discreció, modestia i acceptació del voler de Déu, desenvolupant amb eficàcia el seu paper en la guia, protecció, companyia i cura dels més propers i estimats per Déu, Jesús i Maria. 

I és també un somniador com Josep d'Egipte, el patricarca del mateix nom, que va viure mil·lenni i mig abans que ell. Un paral·lelisme més és que el seu pare en tots dos casos es diu Jacob. I així com el Josep de l'Antic Testament interpreta els seus somnis i els d'altres, el Sant Josep del Nou Testament també té visions en somnis però coneix sense cap necessitat d'interpretar-los allò que li transmeten angèlicament i només llevar-se ja compleix el que se li ha trasmès. És també el patró de la bona mort, per la seva pròpia en companyia de Jesús i Maria. I patró de l'Església, dels seminaris, de les congregacions religioses josefines i mendicats, dels pares i de les famílies. I el seu nom l'han portat molts sants posteriors i el porten moltes persones, com Josep i Josep Maria, Josefa i derivats com Josefina, Fina, Pep, Pepeta... així com ciutats i pobles de tot el món, com la capital San José de Costa Rica. I té molts devots, el seu nom des de St. Joan XXIII figura en el Canon Romà i amb el papa Francesc s'ha incorporat en totes les pregàries eucarístiques. Santa Teresa de Jesús deia que St. Josep era un sant que no li havia fallat mai, amb ell sempre obtenia o el que li demanava, o el més convenient segons les circumstàncies o un do encara molt major i millor. 

Siguem ben devots de Sant Josep i que ell ens protegeixi i solucioni dificultats en vida i ens obtingui de Jesús i de Maria el gran do d'una bona mort, en gràcia de Déu i, si pot ser, ja santificats!  

Diverses cegueses, la del món i les de l'ànima

Des de fa uns mesos he començat a assistir, convidat per la feligresa Anna Rifà, que és una col·laboradora amb ells des de fa molt, a les reunions mensuals d'una agrupació de cecs d'Osona, que abans tenia un altre nom però ara es diu "Junts veiem millor". I això coincideix en el moment d'escriure això amb el 4t Evangeli de Quaresma, la curació per part de Jesús del cec de naixement, que l'any 2023 s'escau el 19 de març. 

Nostre Senyor, que va passar pel món fent el bé al servei dels altres, va curar forces cecs, però el cas més detallat és el de l'Evangeli segons Sant Joan, amb les reaccions d'uns i altres i molt especialment dels fariseus, que es neguen a acceptar-ho o ho critiquen per haver estat en dissabte i donen diverses voltes a l'assumpte per la seva incredulitat i tancament a l'acció de Déu.

De cegueses humanes n'hi ha moltes. La més notòria, però no la més greu, és la física. Aquesta ceguesa és innocent i involuntària i és com una creu que cal portar seguint a Jesús amb la seva i si és acceptada amb resignació davant la voluntat de Déu, és un Purgatori en aquesta vida que n'estalvia i en tot cas alleuja i abreuja el molt més dur de l'altre vida, donat que tots som pecadors i ens cal santificar-nos en aquesta vida o purificar-nos en l'altre. La ceguesa biològica, en major o menor grau des de la total fins a la parcial o temporal, no té cap relació amb el pecat, com ho diu Jesús mateix a l'Evangeli, sinó que és una ocasió per tal que es manifesti l'acció divina. I des de l'Antiguitat alguns cecs han tingut fama de vidents, ja que al no veure aquest món ni aquest temps present han desenvolupat, junt amb l'afinament de tots els altres sentits corporals, una major comprensió del passat i del futur i no veient allò proper i aparent que veu el comú de la gent han tingut fama de ser més capaços d'intuir les coses llunyanes i amagades o internes. 

I l'ajuda als qui pateixen aquesta minusvalia ha pres moltes formes, des de l'escriptura Braille, dita així perquè fou ideada pel professor catòlic francès Louis Braille (1809 - 1852) que va publicar el seu sistema l'any 1829 permetent als invidents poder escriure, llegir i composar i tocar música, i per les seves avantatges fou adoptada oficialment a partir de 1853, estenent-se per tot el món. 

I el cas més famós del que és un veritable miracle és el de la nord-americana Helen Keller (1880 - 1968) que essent cega i sordmuda, va poder ser ensenyada mitjançant un sistema tàctil de comunicació per la professora Anne Sullivan (1866 - 1936), ella també amb una deficiència visual però no total, i d'aquí va passar a estudiar amb el braille i a comunicar-se mitjançant aquest i el llenguatge de signes dels sords (1), arribant a llicenciar-se a la Universitat, i essent una autora de gran profunditat que donava conferències, amb ajuda de traductors o ella sola ja que també havia après a vocalitzar i per tant a parlar (2), i escrivia llibres, entre ells l'autobiografia The Story of My Life (1903), The Word I Live In (1908) i My Religion (1927) i revisada, ampliada amb més material i reeditada com Light in My Darkness (1994), ja que quan era encara una noia Phillip Brooks (1835 - 1893) li va ensenyar sobre el Cristianisme i al conèixer a Jesucrist Hellen Keller va exclamar "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia el seu nom!" (3). Helen Keller essent sordcega també va comparar la ceguesa amb la sordesa i va dir que la sordesa era molt pitjor: "La ceguesa t'aparta dels objectes però la sordesa t'aparta de les persones". 

Retornant a l'episodi de la guarició per Jesucrist del cec de naixement, és palès que hi ha cegueses molt pitjors que la material: la ceguesa moral i la ceguesa espiritual, i els fariseus que se li oposen participen potser d'ambdues però com a mínim en tot cas de la pitjor de totes, l'espiritual. La ceguesa moral o ètica ens fa indiferents al sofriment aliè i no ser sensibles a la bellesa, sentit i grandesa dels manaments divins que perfeccionen la llei natural posada per Déu mateix en el cor dels homes. Avui dia diríem que és una ceguesa pròpia de psicòpates, sociòpates i delinqüents i també de les persones de moral desviada, inmorals o amorals. Per la seva naturalesa és més greu i perillosa que la ceguesa biològica, i els seus efectes són perniciosos pels mateixos que la pateixen i pels altres en relació o contacte amb ells, cosa que no passa amb la visual.

I la ceguesa més dolenta i fatal de totes és l'espiritual. Els fariseus, coneixedors i experts en l'Escriptura Sagrada de l'Antic Testament, que haurien de ser els qui reconeixessin al Fill de Déu, el seguissin i el proclamessin, no sols no el veuen sinó que no l'accepten i s'hi oposen i al final l'acusaran falsament i el faran condemnar a mort per crucifixió, en un intent màxim però fallit i finalment del tot contraproduent, d'anorrear-lo. Ells pretenien, potser sense saber-ho (4), fer triomfar les tenebres diabòliques i infernals sobre el món, però en canvi fent crucificar al Rei de la Glòria el que aconsegueixen, sense esser-ne tampoc conscients d'entrada, és que es realitzi l'obra divina de la Redempció de la Humanitat, en la que Crist paga per tots els nostres pecats i salva a tots els qui es vulguin acollir a Ell i a la salvació que porta per a cadascun dels éssers humans que creuen en Ell (5). Els fariseus són l'exemple més fort d'aquesta terrible ceguesa espiritual, voluntària i per tant culpable i d'inesperats efectes terrorífics pels qui es deixen dominar per ella i no s'obren a Déu sinó que pel contrari el neguen, se n'allunyen i fins el combaten. Els apòstates i els diabòlics són els casos més greus d'aquesta ceguesa espiritual, que afecta també a ateus, agnòstics, indiferents i no religiosos en general, en diferents graus de pecat i mal, arribant als graus més infernalment foscos en els anticristians i seguidors de l'Anticrist, com també en els blasfems, sacrílegs, enemics de Déu i odiadors de la fe. Només pensar en aquestes possibilitats i en el seu destí etern espanta i porta a la compassió de pregar per ells com va fer el mateix Jesús a la Creu: "Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan!", ja que no es pot perdre mai l'esperança i Déu no condemna a ningú en vida i només la mort en pecat mortal, es a dir sense penediment, conversió, penitència - que pot ser l'acceptació de la mateixa mort com a voluntat de Déu - i súplica i/o acceptació del perdó diví, és el que ho fa irremediable, ja que després de la mort i fora de l'existència temporal ja no es pot canviar per voluntat pròpia, encara que per un misteri diví sí que es pot ser purificat, purgant-ho i així poder entrar al Cel, si només es tenen pecats venials o romanents de pecats mortals ja confessats i perdonats, però no expiats encara en vida. 

La ceguesa de les coses del món és una malaltia i no té cap significat per a la salvació, les que són realment tràgiques són les cegueses moral i encara més l'espiritual. Demanem a Déu que ens en deslliuri i preguem pels qui les pateixen, perquè a diferència de l'orgànica, d'aquestes sí que se'n pot sortir sense necessitat de cap miracle sinó tan sols acceptant i acollint la crida divina a la conversió del cor i la salvació del pecat, el mal, el diable i l'infern, i els temps de Quaresma són especialment adequats per fer-ho ja que Déu ens dona unes gràcies especials si ens deixem entendrir el nostre cor i ho fem per la Passió del seu Fill i el seu Amor fins a donar la vida per tots nosaltres!     

L'evolució històrica mundial

Els temps actuals ens conviden a reflexionar cap a on va el món, i és convenient recordar als qui han reflexionat sobre el sentit de la història, des de diferents punts de vista, per veure si es pot aplicar a una època de final de cicle com la nostra en que tota la manera de fer les coses del segle XX per part dels governants i poderosos està ja acabant (1). Alguns dels principals i més encertats que han pensat sobre l'evolució històrica, la seva forma, les seves causes i conseqüències han estat, en una llista no exhaustiva però sí molt representativa: 

Sant Agustí (354 - 430), De civitatis Dei (410 - 426) 

Ibn Khaldun (1332 - 1406), Muqaddimah (1377)

Giambattista Vico (1668 - 1744), Principi di una Scienzia Nuova (1725)

Feliks Koneczny (1862 - 1949) 

Oswald Spengler (1880 - 1936), Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918 i 1922)

Arnold J. Toynbee (1889 - 1975), A Study of History (12 vol, 1934 - 1961)

Alexandre Deulofeu (1903 - 1978) 

Carroll Quigley (1910 - 1977), Tragedy and Hope (1966), The Anglo-American Establishment (1981) 

Samuel P. Huntington (1927 - 2008), Political Order in Changing Societies (1968), The Clash of                                                                        Civilizations (1996)

Aquests autors i d'altres, tot i les seves diferències, tenen bastant en comú (2). Un dels punts que apareix en diversos d'ells és el paral·lelisme de les civilitzacions i fins i tot de les cultures amb organismes, que neixen, s'expandeixen, lluiten per imposar-se, arriben a un sostre quan estan a la seva plenitud i apogeu, i després decauen i finalment s'extingeixen (3), donant pas a altres de noves (4). I molts mostren una coincidència en les seves conclusions i prediccions, així com una gran visió del futur basada en l'experiència històrica del passat. Així Spengler va preveure que cap a l'any 2000 la civilització occidental entraria en un estat d'emergència previ al seu final, i això faria necessari un cesarisme, és a dir un totalitarisme no constitucional i antidemocràtic del poder efectiu, tant el visible i oficial com el fàctic a l'ombra (5), que duraria encara uns dos segles abans del col·lapse total definitiu (6).  

I encara que no recordo l'autor, en un llibre de text de batxillerat d'Història de la Literatura, vaig trobar en les primeres pàgines un gràfic sinusoidal de l'alternança temporal succesiva d'èpoques clàssiques (Grècia i Roma, el Renaixement, el Neoclassicisme, el  Realisme, el Noucentisme) i no (Orient, l'Edat Mitjana, el Barroc, el Romanticisme, el Modernisme...) fins i tot amb períodes en el seu interior (7) i, essent jo encara un noi aquesta descripció em va impressionar i l'he recordada sempre, alhora que m'ha fet interessar en aquestes visions panoràmiques, similituds  i evolucions, especialment de cicles històrics que coexisteixen amb el pas lineal del temps, donant lloc a un progrès helicoïdal, on les situacions no es repeteixen però sí que passen per fases semblants o paral·leles, a un nivell superior ja que coneixen a les anteriors i en formes diferents però equivalents (8). 

En el meu cas, per exemple, estudiant la història de Xina als anys 1980s vaig donar-me compte de la semblança entre la Xina Song (960 - 1279) i la manera de fer europea i occidental: riquesa, comerç, hedonisme, progressos científics i tècnics i noves armes sofisticades però voluntat pacifista per la prosperitat habitual amb crisis econòmiques per mals càlculs globals, i això em va fer pensar com aquesta dinastia xinesa va tenir dos períodes desiguals, els Song del nord i els Song del sud ja en declivi i decadència, i el seu final a mans dels mongols, molt menys civilitzats i cultes però molt més guerrers i expansius, i si una cosa així no podria acabar passant per analogia en el devenir de les situacions, però en aquella època, a  finals dels 1980s em va semblar mol improbable i poc verossímil que sorgissin en la nostra època uns pobles més rudes i salvatges però també més sans i virils com equivalent actual dels mongols medievals i que acabessin dominant la periclitant Europa i potser tot Occident, si bé ara ja no m'estranya gens, sobretot vist l'evolució a partir del 2001. I al llarg dels anys he fet molts altres estudis sobre cicles històrics que m'ha semblat trobar en els patrons cronològics, alguns dels quals vaig citar en alguna publicació l'any 1991 i en les tesis de llicenciatura d'Humanitats del 2004 i de Ciències Religioses del 2015i dels que algun dia en parlaré en aquest blog, sobretot perquè me n'ha semblat trobar-ne també a la Bíblia, on sembla suggerir-se un cicle d'uns 400 anys i un altre de 16 en alguns llocs. 

I igual que ser conscients de la propia mortalitat ens porta a preparar-nos pel fet i a intentar viure millor, "Pensa en la mort i no pecaras" ens diu la Paraula de Déu, i això ens fa homes , també conèixer un cert determinisme històric i la nostra posició en ell no ho canvia, però com fa notar Alexandre Deulofeu com a valor pràctic dels seus estudis, permet estar previnguts, saber que ha de ser així, no desesperar-se ni rebelar-se inútilment i molt menys prendre mesures brutals i contraproduents que ho agreu pel contrarigin, sinó intentar suavitzar-ho. És a dir: acceptar la voluntat de Déu i confiar en la seva Providència.

(1) Ara que es parla tant de l'Agenda 2030, any que coincideix amb el bimil·lennari de la Redempció de la Humanitat per Nostre Senyor Jesucrist, no és d'estranyar que l'actual estat de coses no continuï més enllà d'aquesta dècada dels 2020s, ja que l'esgotament, el tocar sostre i el declivi són patents i accelerats i personalment aposto per situar el 2028 com l'últim any d'aquest cicle actual i pensar que el 2029 ja en començarà un de nou, o sigui que totes les propostes que s'hi fan a l'Agenda, desencertades i desassenyades fins a l'absurd i el ridícul, seran en va i les coses aniran d'una altra manera diferent a la programada. 

(2) Amb matissos i veus divergents, però és més allò en que la majoria concorda.

(3) O bé es poden perpetuar com a supervivències sense influència en el destí general, petites, marginals, aïllades i sense importància, anecdotiques. 

(4) Que normalment neixen a les perifèries tant geogràfiques com socials, on el domini de l'antiga és menor.

(5) Tant amb líders polítics com el primer Mussolini, admirat fins i tot pels anglosaxons i pel propi Spengler abans d'embarcar-se en aventures imperials a Abissinia, fet que el desacredità a ulls de molts, o bé magnats i  líders econòmics com Cecil Rhodes (1853 - 1902) que també actuà com una mena de líder ideològic de l'Imperi Britànic. 

(6) Al peu de la lletra això pronosticaria el fi de la civilització occidental cap a l'any 2200, però tenint en compte que Spengler parla d'aproximadament, és més aviat al segle XXII, i diverses consideracions de precedents històrics porten a situar-ho al voltant del 2150, quan acabaria també el cicle iniciat al 1750.  

(7) Per exemple la Grècia arcaica - la Grècia clàssica - l'Hel·lenisme...

(8) Per exemple les revolucions, que en nom d'ideals, ideologies i utopies, provoquen  grans destruccions i matances, els protagonistes són primer botxins i després víctimes i acaben portant a tiranies i guerres, com en el cas de la Revolució Francesa, el Terror i Napoléó i el seu equivalent quasi exacte de la Revolució Soviètica, la Cheka i les Grans Purgues i Stalin, tot i que a França i Rússia la successió cronològica entre la revolució devorant els seus propis actors i el cesarisme no fou del tot igual. Però sí que aquests procesos, que de portes cap a fora deien buscar la felicitat de la majoria (Drets de l'Home i del Ciutadà, el comunisme) però que en realitat resultaren ser meres maneres de canviar els governants, invertir les coses, imposar ideologies totalitàries i dominar a la gent subjectant-la i fins esclavitzant-la (conscripcions del poble en armes, el Mur de Berlín), no pogueren imposar-se més que per la violència i les guerres civils (la Vendée, guerra de blancs i roigs), ja que no convencien i trobaven resistència sinó que al final portaren a grans guerres (les napoleòniques, la Segona Guerra Mundial). 

Ordenació d'un sacerdot osonenc

El 12 de febrer de 2023, a la catedral de Tarragona, l'arquebisbe Joan Planellas va ordenar 3 nous preveres. Un d'ells és el jove Mn. Andreu Figueras Paz, de Tona, diaca des de l'any 2017, ara incardinat a la diòcesi tarragonina, i els altres dos Mn. Albert Font i Mn. Damià Tarragó. 

                                                                 Foto arquebisbat de Tarragona

Després de celebrar les primeres misses a la seva diòcesi actual, on resideix des de fa anys, just un mes després, el 12 de març, va celebrar també la seva primera Missa a Tona, la seva localitat natal i on ha residit la major part de la seva vida. 

                                                                            Foto cortesia de Mn. Josep Molist

Va presidir ell la Missa dominical de la parròquia, convidat pel rector Mn. Josep Molist, que va concelebrar junt amb Mn. Francesc Chia. 

                                                                       Foto cortesia de Mn. Josep Molist 

Va ser el retrobament amb la seva antiga parròquia i església, aquest cop ja celebrant la Missa com a nou membre de l'Orde presbiterial. A continuació de la Missa hi va haver-hi una trobada, en la que els feligresos de Tona van poder saludar-lo i felicitar-lo personalment, per aquest gran pas al servei de Déu i de l'Església Catòlica en la seva vida. 

Que amb la consagració a Déu Mn. Andreu visqui sempre en gràcia i amb aquest do especial de l'Esperit Sant i aquest ser instrument de Jesucrist per portar-lo i fer-lo present entre la gent, i que tingui sempre la protecció maternal de la Mare de Déu, la Verge Maria, i que ajudat i salvat divinament sigui ell també col·laborador de l'acció divina en ajudar i salvar al seu proïsme!  

Jesucrist i l'Església, necessitat del món

Cap de Crist (1940) de Warner Sallman (1892 - 1968)

Alguns avisos recents sobre la dura i difícil realitat del nostre temps, tot allò que amb les cada cop més acceleradament creixents descreença i secularització generals arreu, i molt especialment a Europa i a tot l'Occident, és el que està passant actualment al món, una lluita espiritual: 

G.K. Chesteton (1874 - 1936): "Quan Déu surt per la porta, els dimonis entren per les finestres", "Quan una persona ja no creu en Déu no és que ja no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot" (1) i també "Quan al món li treiem la seva part sobrenatural el que queda no és la part natural sinó l'antinatural". 

Charles Coughlin (1891 - 1979): "Wall Street i el comunisme són dos cares del dimoni" (2). 

El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979) en la seva alocució radiofònica del 26 de gener del 1947 als Estats Units: "Estem al final de la Cristiandat, no del Cristinianisme ni de l'Església sinó d'una vida econòmica, política i social inspirada en principis cristians. Això està acabant, ho hem vist morir. Mira els símptomes: la ruptura de la família, el divorci, l'avortament, la immoralitat, la deshonestedat general. Perquè és que tants pocs se n'adonen de la gravetat de la nostra crisi actual?. En part perquè els homes no volen creure que els seus propis temps són dolents, en part perquè implica massa autoacusació i principalment perquè no tenen estandards fora de si mateixos per a sopesar el seu temps. Sols aquells que viuen per la fe saben realment el que està passant en el món"   

Le Matin des magiciens (1960) de Jacques Bergier (1912 - 1978) i Louis Pauwels (1920 - 1997), traduïda al castellà l'any següent amb el títol El retorno de los brujos. El retorn al nostre temps d'irracionalismes i creences supersticioses o idolàtriques, quan no merament absurdes o il·lògiques, aberrants i impossibles, entre delirats i diabòliques, que semblaven ja definitivament superades des de feia molts segles (3). 

Joseph Ratzinger (1927 - 2022), el Papa Benet XVI (2005 - 2013): El triomf de Crist al segle I i del Cristianisme a l'Imperi Romà a partir dels segles III - V i a Europa als segles V - XI (4) va significar la efectiva desdimonització del món, però el declivi de la vida cristiana a partir del s. XVI i sobretot del s. XVIII amb uns efectes creixents fins ara, ha anat privant a la societat occidental i mundial d'aquesta gran avantatge i ara el món n'experimenta un retrocés i cada vegada hi ha més possessions i necessitats d'exorcismes (5).

La Fin de la Chrétienté (2021) de Chantal Delsol (1947), constatació de la fi no del Cristianisme però sí de la Cristiandat, és a dir de la civilització cristiana o almenys de la civilització influïda per les lleis i valors cristians, que van essent substituits per d'altres, amb resultats terribles i gairebé horrorosos però tant progressius que la gent s'hi va acostumant o fins ho arriba a veure normal o bé.   

The Return of Gods (2022) del pastor jueu messiànic Jonathan Cahn (1959), el progressiu apartament de la societat humana de la presència i protecció de Déu està portant al retorn de les entitats demoníaques conegudes com els déus antics, Baal, Molokh, Astarté... contra les que Déu ens havia previngut tant al llarg de l'alliberament d'elles realitzat per Ell al llarg de tota la Bíblia i continuat durant els dos mil anys de Cristianisme, que les havia anorreat i relegat, però que ara troben de nou entrada i espai per tornar-se a fer presents (6)

Naomi Wolf (1962) "Fins l'any 2020 les lleis judeocristianes dels Deu Manaments i de l'amor a Déu i al proïsme encara guiaven a la societat occidental i d'alguna manera a tots els països del món; la seva inesperada supressió, coordinada, universal i com espontània l'any 2020, passant molt ràpidament i sense resistència a una situació diferent i contrària, només em sembla explicable a partir de la intervenció d'una força sobrenatural negativa, una manifestació demoníaca molt poderosa, la irrupció de la qual ha estat llargament preparada per un apartament social i polític progressiu de Déu des de fa segles, però molt accentuat al segle XX i sobretot a partir dels anys 1960s, i així ha tingut el camp lliure per manifestar-se i enganyar, perjudicar, destruir i esclavitzar la gent" (7)

En el fons són els dos grans camins: el camí de la vida, la gràcia, el bé i la felicitat aquí i sempre amb Déu, manifestat en Jesucrist i present entre nosaltres per l'Esperit Sant, i el camí de la mort, el pecat, el mal i la desgràcia, el dolor i sofriment començats aquí però fets perennes en el més enllà (8), sense Déu i per tant amb el diable, que s'afanya a ocupar el lloc allà on veu l'absència de Déu per decisió de la llibertat humana.    

(1) Com en el conegut cas d'un ateu, lliurepensador i llibertí anglès del segle XVII del que els seus propis contemporanis constataven, estranyats, "que s'ho creia tot, excepte la Bíb

(2) És ben coneguda la persecució anticristiana a la URSS  i països comunistes o amb domini parcial seu, amb desenes de milions de víctimes, però no ho es tant, i cal no oblidar, fets com la destrucció l'any 1944 del monestir de Montecassino pels bombardeigs aliats, de forma innecessària i fins contraproduent per a l'estratègia bèl·lica, el bombardeig de la Universitat Catòlica de Lovaina i de la catedral de Colònia al final de la Segona Guerra Mundial i el bombardeig atòmic nord-americà de les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki, precisament els dos grans centres catòlics del Japó, l'any 1945. I si, al igual que el comunisme, el nazisme fou una ideològica satànica i també els japonesos feren moltes matances i experiments realment demoníacs, els bombardeigs salvatges aliats, destinats a matar com més civils millor, com els de Hamburg el 1943 i els de Tokyo i Dresde el 1945, tampoc sense justificació bèl·lica com no fos la venjança i el terror, semblen d'inspiració diabòlica.

(3) L'aparició de tota mena de moviments pseudopagans o neopagans i fins i tot de bruixeria, luciferins i satànics al segle XX n'és una mostra, com els de Gerald Gardner i la wica als 1950s o la instauració d'una mena d'església satànica a  Califòrnia per Anton Szandor La Vey l'any 1966, el mateix any en que es diu que un grup de multinacionals nord-americanes van decidir conjuntament promocionar tota mena d'esoterismes, orientalismes i irracionalismes, des de l'astrologia i el New Age al ioga i als Hare Krishna, primer als Estats Units i després a tot el món. Però tot i que llavors en fou l'eclosió, les arrels ja estaven com a mínim al segle XIX i principis del segle XX, amb moviments com els de Helena Blavatsky, Alister Crowley i l'acceptació legal d'aquestes pràctiques abans penaltzades per malignes i nocives per a societat. I ja abans s'havia constatat, per exemple amb Goya, que el somni de la raó engendra monstres.         

(4) Fins a la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, als voltants del 1400, però el paganisme greco-romà ja havia desaparegut, extingit, a mitjans del segle VI, excepte alguna minúscula supervivència, i amb ell la continua i forta por als conjurs, maleficis, bruixeria, supersticions i màgia, que tardarien gairebé un mil·lenni en tornar a aparèixer. 

(5) Cita no literal, però si representativa i  desenvolupadora del seu pensament. I les estadístiques mostren que  a les societats més secularitzades, laiques i no creients o indiferents a la religió, és on hi ha més activitat diabòlica en nombre de possessions i necessitat d'exorcismes. Com també diversos l'estudi de la Història ens mostra, des del Kalevala finès a textos o reculls d'Àsia, Àfrica i Amèrica que  des del segle I aproximadament les divinitats paganes començaren a perdre poder i aquests esperits malignes ja no actuaven com abans, havent-se anat tornant mudes i inerts. Jo mateix en els meus estudis d'Humanitats, vaig fer un curs que tenia el revelador títol de "Quan els déus parlaven amb els homes", que tractava sobre mitologia grecoroman, i en el que també hi havia, tant implícitament com en ocasions explícitament, algunes referències a aquesta desvitalització, silenci i pèrdua de poder dels ídols a partir dels inicis de l'Era Cristiana, un fet que tot i que va ser progressiu, potser associat a l'expansió cristiana, va ser comú i universal arreu del món, fins i tot en llocs molt allunyats.  

(6) La jueva Naomi Wolf, que coincideix amb aquest autor en la seva valoració d'una accentuada presència diabòlica en el nostre temps - com ja havia pronosticat un segle abans l'esoterista Rudolf Steiner en unes conferències als anys 1910s on preveia des de pressupòsits ocultistes una destacada intervenció de  Satanàs, al que ell anomenava Ahriman - manifesta la seva estranyesa per la construcció i inauguració de rèpliques de temples sirians de Baal a Londres, Washington DC i Nova York, l'any 2018, així com la seva perplexitat per cerimònies oficials com la de la inauguració del Túnel de Sant Gotard, amb la presència de les més altes autoritats d'Europa Occidental, o la presència d'un gran brau d'aspecte com idolàtric al que sembñlaven venerar joves d'ambdos sexes mig nus en la cerimònia d'inauguració dels Jocs de la Commonwealth, la descristianització de la societat comporta no tant l'ateisme o agnosticisme com el retorn del paganisme i amb aquest un nou poder humanament atorgat a les entitats diabòliques que els pobles pagans consideraven els seus déus.

(7) En un article fet a principis de 2023. I té raó perquè cal vigilar molt en no allunyar-se, separar-se, prescindir i trencar amb Déu i fins oposar-se-li si més no en la pràctica, perquè si no és Déu, qui protegirà el món de l'acció del diable i dels dimonis, esperits malignes enemics tant de Déu com de la Humanitat, a la que volen fer tot el dany possible, sobretot l'espiritual incitant al pecat i a fer el mal en aquesta vida, buscant la perdició eterna dels éssers humans?

(8) Perquè en aquest món bé i mal, pecat i gràcia, estan barrejats tant col·lectivament com en el individu, i sempre es pot  escollir i canviar fins l'últim moment, a partir de la mort es diferencien dos destins definitius totalment separats: el del bé amb Déu al Cel i el del mal amb el diable a l'infern.