Els temps actuals ens conviden a reflexionar cap a on va el món, i és convenient recordar als qui han reflexionat sobre el sentit de la història, des de diferents punts de vista, per veure si es pot aplicar a una època de final de cicle com la nostra en que tota la manera de fer les coses del segle XX per part dels governants i poderosos està ja acabant (1). Alguns dels principals i més encertats que han pensat sobre l'evolució històrica, la seva forma, les seves causes i conseqüències han estat, en una llista no exhaustiva però sí molt representativa:
Sant Agustí (354 - 430), De civitatis Dei (410 - 426)
Ibn Khaldun (1332 - 1406), Muqaddimah (1377)
Giambattista Vico (1668 - 1744), Principi di una Scienzia Nuova (1725)
Feliks Koneczny (1862 - 1949)
Oswald Spengler (1880 - 1936), Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918 i 1922)
Arnold J. Toynbee (1889 - 1975), A Study of History (12 vol, 1934 - 1961)
Alexandre Deulofeu (1903 - 1978)
Carroll Quigley (1910 - 1977), Tragedy and Hope (1966), The Anglo-American Establishment (1981)
Samuel P. Huntington (1927 - 2008), Political Order in Changing Societies (1968), The Clash of Civilizations (1996)
Aquests autors i d'altres, tot i les seves diferències, tenen bastant en comú (2). Un dels punts que apareix en diversos d'ells és el paral·lelisme de les civilitzacions i fins i tot de les cultures amb organismes, que neixen, s'expandeixen, lluiten per imposar-se, arriben a un sostre quan estan a la seva plenitud i apogeu, i després decauen i finalment s'extingeixen (3), donant pas a altres de noves (4). I molts mostren una coincidència en les seves conclusions i prediccions, així com una gran visió del futur basada en l'experiència històrica del passat. Així Spengler va preveure que cap a l'any 2000 la civilització occidental entraria en un estat d'emergència previ al seu final, i això faria necessari un cesarisme, és a dir un totalitarisme no constitucional i antidemocràtic del poder efectiu, tant el visible i oficial com el fàctic a l'ombra (5), que duraria encara uns dos segles abans del col·lapse total definitiu (6).
I encara que no recordo l'autor, en un llibre de text de batxillerat d'Història de la Literatura, vaig trobar en les primeres pàgines un gràfic sinusoidal de l'alternança temporal succesiva d'èpoques clàssiques (Grècia i Roma, el Renaixement, el Neoclassicisme, el Realisme, el Noucentisme) i no (Orient, l'Edat Mitjana, el Barroc, el Romanticisme, el Modernisme...) fins i tot amb períodes en el seu interior (7) i, essent jo encara un noi aquesta descripció em va impressionar i l'he recordada sempre, alhora que m'ha fet interessar en aquestes visions panoràmiques, similituds i evolucions, especialment de cicles històrics que coexisteixen amb el pas lineal del temps, donant lloc a un progrès helicoïdal, on les situacions no es repeteixen però sí que passen per fases semblants o paral·leles, a un nivell superior ja que coneixen a les anteriors i en formes diferents però equivalents (8).
En el meu cas, per exemple, estudiant la història de Xina als anys 1980s vaig donar-me compte de la semblança entre la Xina Song (960 - 1279) i la manera de fer europea i occidental: riquesa, comerç, hedonisme, progressos científics i tècnics i noves armes sofisticades però voluntat pacifista per la prosperitat habitual amb crisis econòmiques per mals càlculs globals, i això em va fer pensar com aquesta dinastia xinesa va tenir dos períodes desiguals, els Song del nord i els Song del sud ja en declivi i decadència, i el seu final a mans dels mongols, molt menys civilitzats i cultes però molt més guerrers i expansius, i si una cosa així no podria acabar passant per analogia en el devenir de les situacions, però en aquella època, a finals dels 1980s em va semblar mol improbable i poc verossímil que sorgissin en la nostra època uns pobles més rudes i salvatges però també més sans i virils com equivalent actual dels mongols medievals i que acabessin dominant la periclitant Europa i potser tot Occident, si bé ara ja no m'estranya gens, sobretot vist l'evolució a partir del 2001. I al llarg dels anys he fet molts altres estudis sobre cicles històrics que m'ha semblat trobar en els patrons cronològics, alguns dels quals vaig citar en alguna publicació l'any 1991 i en les tesis de llicenciatura d'Humanitats del 2004 i de Ciències Religioses del 2015i dels que algun dia en parlaré en aquest blog, sobretot perquè me n'ha semblat trobar-ne també a la Bíblia, on sembla suggerir-se un cicle d'uns 400 anys i un altre de 16 en alguns llocs.
I igual que ser conscients de la propia mortalitat ens porta a preparar-nos pel fet i a intentar viure millor, "Pensa en la mort i no pecaras" ens diu la Paraula de Déu, i això ens fa homes , també conèixer un cert determinisme històric i la nostra posició en ell no ho canvia, però com fa notar Alexandre Deulofeu com a valor pràctic dels seus estudis, permet estar previnguts, saber que ha de ser així, no desesperar-se ni rebelar-se inútilment i molt menys prendre mesures brutals i contraproduents que ho agreu pel contrarigin, sinó intentar suavitzar-ho. És a dir: acceptar la voluntat de Déu i confiar en la seva Providència.
(1) Ara que es parla tant de l'Agenda 2030, any que coincideix amb el bimil·lennari de la Redempció de la Humanitat per Nostre Senyor Jesucrist, no és d'estranyar que l'actual estat de coses no continuï més enllà d'aquesta dècada dels 2020s, ja que l'esgotament, el tocar sostre i el declivi són patents i accelerats i personalment aposto per situar el 2028 com l'últim any d'aquest cicle actual i pensar que el 2029 ja en començarà un de nou, o sigui que totes les propostes que s'hi fan a l'Agenda, desencertades i desassenyades fins a l'absurd i el ridícul, seran en va i les coses aniran d'una altra manera diferent a la programada.
(2) Amb matissos i veus divergents, però és més allò en que la majoria concorda.
(3) O bé es poden perpetuar com a supervivències sense influència en el destí general, petites, marginals, aïllades i sense importància, anecdotiques.
(4) Que normalment neixen a les perifèries tant geogràfiques com socials, on el domini de l'antiga és menor.
(5) Tant amb líders polítics com el primer Mussolini, admirat fins i tot pels anglosaxons i pel propi Spengler abans d'embarcar-se en aventures imperials a Abissinia, fet que el desacredità a ulls de molts, o bé magnats i líders econòmics com Cecil Rhodes (1853 - 1902) que també actuà com una mena de líder ideològic de l'Imperi Britànic.
(6) Al peu de la lletra això pronosticaria el fi de la civilització occidental cap a l'any 2200, però tenint en compte que Spengler parla d'aproximadament, és més aviat al segle XXII, i diverses consideracions de precedents històrics porten a situar-ho al voltant del 2150, quan acabaria també el cicle iniciat al 1750.
(7) Per exemple la Grècia arcaica - la Grècia clàssica - l'Hel·lenisme...
(8) Per exemple les revolucions, que en nom d'ideals, ideologies i utopies, provoquen grans destruccions i matances, els protagonistes són primer botxins i després víctimes i acaben portant a tiranies i guerres, com en el cas de la Revolució Francesa, el Terror i Napoléó i el seu equivalent quasi exacte de la Revolució Soviètica, la Cheka i les Grans Purgues i Stalin, tot i que a França i Rússia la successió cronològica entre la revolució devorant els seus propis actors i el cesarisme no fou del tot igual. Però sí que aquests procesos, que de portes cap a fora deien buscar la felicitat de la majoria (Drets de l'Home i del Ciutadà, el comunisme) però que en realitat resultaren ser meres maneres de canviar els governants, invertir les coses, imposar ideologies totalitàries i dominar a la gent subjectant-la i fins esclavitzant-la (conscripcions del poble en armes, el Mur de Berlín), no pogueren imposar-se més que per la violència i les guerres civils (la Vendée, guerra de blancs i roigs), ja que no convencien i trobaven resistència sinó que al final portaren a grans guerres (les napoleòniques, la Segona Guerra Mundial).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada