Que el món en el nostre temps va molt malament en conjunt, i particularment el món occidental, és una realitat evident que ja molt pocs no veuen o neguen. El que no queda clar és des de quan es van començar a torçar i degradar les coses. Una fita és l'any 2001, amb l'inici del segle XXI i del III mil·lenni, que ho va espatllar tot amb els estranys i fins ara inexplicats atemptats de l'11 de setembre, després dels quals ja res va ser igual i desgràcies, desencerts i males decisions, es van anar succeïnt una darrera l'altre i a qual més greu i més absurda.
Però l'inici ve d'abans. Potser del 1999 amb la desafortunada i desastrosa guerra ofensiva de l'OTAN contra Iugoslàvia, el primer conflicte d'aquesta organització en teoria defensiva i pacifista. Però ja a partir del 1991 vam tenir tota una dècada de les guerres de desintegració de Iugoslàvia, tant inesperades com insensates. L'ara contestat i molt criticat president francès Macron, durant la seva campanya electoral en la que va ser elegit va dir, abans de girar-se un cop electe a posicions radicalment contràries, que estava clar que totes les decisions polítiques importants que s'havien pres a Europa Occidental a partir de 1987, i ell sap perquè va escollir aquest any, havien sigut errònies, perjudicials i contraproduents i que això calia esmenar-ho, cosa que després no va fer gens ni mica. Els anys 1980s van ser d'un progressiu enduriment i esclerosi política i social als Estats Units i els anys 1970s van ser d'agitació i crisis a quasi tot el món, especialment l'any 1973 va ser especialment nefast, encara que per la inèrcia les conseqüències van tardar encara uns anys a veure's. I encara hi ha l'infame i nociu precedent de l'any 1968 amb les revolucions, assassinats i retrocessos pintats com avenços, que no obstant només va ser un avís aïllat del que la magnitud del desastre va comportar encara un temps per aflorar. Probablement el veritable origen va ser a l'any 1963 amb el magnicidi del president Kennedy a Dallas, precedit en poques setmanes del cop d'Estat a Vietnam del Sud que portaria a la intervenció nord-americana en favor del nou règimen i a la guerra de Vietnam, que s'allargaria una dotzena d'anys, molt més que la semblant i anterior de Corea a la primera meitat dels 50s, que només va durar-ne tres.
El món va entrar, després d'un parentesi a tots els anys 50s i els primers 60s, en una dinàmica regressiva i perillosa, però que es va anar instaurant de forma progressiva i els veritables resultats de perversió, corrupció, degradació i bogeria ambiental no s'han instaurat fins a les primeres dècades del segle XXI, on s'han aplicat uns principis ideològics totalment equivocats o nocius, amb els resultats que estan a la vista. Molt del mal ha vingut de Xina des del seu ingrès a l'ONU el 1971 substituïnt a Taiwan, ja que de Xina han vingut la política del fill únic de 1979 amb avortaments per milions, la conferència de Beijing de 1995 i la imposició de la ideologia de gènere, la pandèmia del 2020 sorgida a Wuhan, i encara ara el projecte controlador totalitari i de caire medieval de les proposades "ciutats de 15 minuts", tancant i separant a la gent per barris i horaris, com s'havia fet tradicionalment a les ciutats xineses al llarg de quasi tota la seva història, fet exemplificat en la llarguíssima Gran Muralla que havia d'aillar tot el pais de l'exterior, igual que les muralles que rodejaven ciutats, i en elles les internes de zones, sectors i barris, tot per a major tancament i control de la població. És curiós que Occident s'hagi deixat prendre la seva llibertat ciutadana de moure's, expressar-se, fer, pensar i viure, tan durament i treballosament guanyades al llarg del temps, en nom de noves polítiques insensates, forassenyades i irrealistes, imposades no se sap ben bé per qui ni perquè. I curiosament els països aparentment més lliures, o que es proclamaven com a tal, com Estats Units, el Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, la UE... han sigut els que més ràpidament, decididament i del tot han adoptat les polítiques més despòtiques i tiràniques de control totalitari de tancancament, aïllament, control i repressió, a part de la pròpia Xina on s'originaren i d'on s'imitaren. A tot se li ha donat la volta i idees i intencions bones han portat paradoxalment a les majors bestiesses per la seva exageració fins l'absurd, per la seva imposició brutal, pel seu ús irracional i per la seva absolutització sense respectar re i sense voler adonar-se'n de les contradiccions i despropòsits.
Però com diu la dita democràtica: "Es pot enganyar a tothom un temps i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps" i sempre hi han veus que diuen l'evident que no es vol veure per la ficció social, que s'atreveixen a no seguir el corrent i avisen malgrat les possibles represssàlies. En cito alguns començant per dues dites populars: "Quan els governants perden la vergonya, els governats els hi perden el respecte" i "Quan els d'abaix es mouen, els de dalt cauen".
En autors individuals tenim a Susan George (n. 1934), politòloga nord-americana nacionalitzada francesa que va dir ja fa una dècada, que el que passava ara a Espanya només es podia entendre si era un experiment d'enginyeria social, orquestrat per grans poders fàctics globals amb la complicitat i col·laboració dels governants i líders polítics espanyols, per comprovar quan càstig podía aguantar, això sí en aquest cas pacíficament, una societat i un poble sencers sense explotar i rebel·lar-se, i que sefons elles els mateixos experimentadors i aplicadors estaven sorpressos pel gran aguant i submissió dels espanyols, cosa que per altre part no sols era dolent per a ells sinó que desafortunadament sentava un perillós precedent per a la seva aplicació en altres casos, tot i que pel que ara es veu sembla que a França la ciutadania no reacciona igual sinó que es rebel·la i protesta, i amenaça amb una veritable revolució si les coses van massa lluny, potser per la seva tradició històrica de revoltes polítiques. Seguint el seu pensament es podria considerar que Ucraïna des del 2013 o abans i tot és una altra nació víctima d'un altre experiment d'enginyeria social, en aquest cas conflictiu, violent i bèl·lic, com a voluntat dels seus propis organitzadors, des de les sagnants revoltes del Maidan i el seu triomf davant del qual Rússia no va intervenir perquè es devia pactar que es contentés amb l'annexió de Crimea, passant per la guerra interna de molts anys entre el govern de Kiev i les regions russòfones del Donbas partidaries o d'autonomia o de separar-se, i l'incompliment voluntari per part dels occidentals dels acords de pau de Minsk, com ha reconegut recentment Angela Merkel, els estranys accidents aeris de l'avió de Malaysia Airlines abatut el 2014 i poc deprés de l'avió militar dels Cors de l'Exèrcit Rus sobre el Mar Negre quan anaven a actuar a Síria per Nadal, l'elecció del còmic Zelenski que prometia la solució del conflicte del Donbas amb una amplia autonomia i a més bones relacions amb Rússia i al cap de ben poc ja va canviar totalment les seves propostes que l'havien portat a ser elegit i va fer el contrari i ara es un líder titella dels poders ocults, fins arribar a la autoanomenada intervenció militar especial russa del febrer de 2023 amb negociacions immediatas que al mes de març ja van estar a punt d'arribar a un acord, que van vetar Estats Units i el Regne Unit, que volien que continués el conflicte i arribés a ser una guerra, sofrida pel poble ucraïnès en la seva terra, tant pels seus interessos com per continuar amb l'experiment social en aquesta ocasió bèl·lic, com potser ja ho va ser Iugoslàvia entre 1991 i 1999 i sobretot aquest últim any.
El jueu canadenc Henry Makow (1949) sostè que els líders mundials són només una façana o estan subordinats a poders més forts que ells, uns que són anticristians i es manten ocults i que actuen a través dels graus més alts de la maçoneria, les grans banques, els illuminati i altres, i que es manifesten com a feminisme, ideologia de gènere i quasi totes les polítiques actuals, Nou Ordre Mundial, Agenda 2030, i totes les seves tàctiques (woke, metoo, cancel·lació, blm, antifa, correcció política...) i que sabent-ho sols els situats en els primers llocs, són d'inspiració, pràctica i objectius demoníacs, que ell en diu satanisme. Hi ha una conspiració per destruir Occident, i aquest és segons ell el veritable objectiu, tot i que n'hi ha d'altres com la despoblació mundial i la instauració de governs cada cop més autoritaris i no democràtics, fins i tot antidemocràtics i feixistoides, destacant en això el Canadà de Justin Trudeau, del que ell es fa ressò del rumor que el fa fill de Fidel Castro, i en el pla ideològic els Estats Units del partit demòcrata i dels professors universitaris esquerrans radicals que ara dominen tot, i els que s'apunten al moviment gustosament com Hollywood i la Disney per exemple, cada cop més compromesos amb una agenda diabòlica i de propostes infernals.
De manera semblant Naomi Klein (1970) es troba estranyada i perplexa per l'evolució del neocapitalisme i dels altres moviments actuals com el neoliberalisme i els neocons, amb decisions destructives i autodestructives incomprensibles sense cap lògica, però aquesta autora la conec menys.
Aquesta és la situació actual, gairebé mundial amb poques excepcions, i com a mínim cal ser-ne conscients i no actuar com si tot seguís anant bé com abans i no passés res. Hem de pregar molt i encomanar a Déu, directament o per mediació de Maria, els àngels i els sants, aquest món desquiciat i aquesta situació humanament irresoluble. Demanem-ho amb molta fe, esperança i amor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada