Des de fa uns mesos he començat a assistir, convidat per la feligresa Anna Rifà, que és una col·laboradora amb ells des de fa molt, a les reunions mensuals d'una agrupació de cecs d'Osona, que abans tenia un altre nom però ara es diu "Junts veiem millor". I això coincideix en el moment d'escriure això amb el 4t Evangeli de Quaresma, la curació per part de Jesús del cec de naixement, que l'any 2023 s'escau el 19 de març.
Nostre Senyor, que va passar pel món fent el bé al servei dels altres, va curar forces cecs, però el cas més detallat és el de l'Evangeli segons Sant Joan, amb les reaccions d'uns i altres i molt especialment dels fariseus, que es neguen a acceptar-ho o ho critiquen per haver estat en dissabte i donen diverses voltes a l'assumpte per la seva incredulitat i tancament a l'acció de Déu.
De cegueses humanes n'hi ha moltes. La més notòria, però no la més greu, és la física. Aquesta ceguesa és innocent i involuntària i és com una creu que cal portar seguint a Jesús amb la seva i si és acceptada amb resignació davant la voluntat de Déu, és un Purgatori en aquesta vida que n'estalvia i en tot cas alleuja i abreuja el molt més dur de l'altre vida, donat que tots som pecadors i ens cal santificar-nos en aquesta vida o purificar-nos en l'altre. La ceguesa biològica, en major o menor grau des de la total fins a la parcial o temporal, no té cap relació amb el pecat, com ho diu Jesús mateix a l'Evangeli, sinó que és una ocasió per tal que es manifesti l'acció divina. I des de l'Antiguitat alguns cecs han tingut fama de vidents, ja que al no veure aquest món ni aquest temps present han desenvolupat, junt amb l'afinament de tots els altres sentits corporals, una major comprensió del passat i del futur i no veient allò proper i aparent que veu el comú de la gent han tingut fama de ser més capaços d'intuir les coses llunyanes i amagades o internes.
I l'ajuda als qui pateixen aquesta minusvalia ha pres moltes formes, des de l'escriptura Braille, dita així perquè fou ideada pel professor catòlic francès Louis Braille (1809 - 1852) que va publicar el seu sistema l'any 1829 permetent als invidents poder escriure, llegir i composar i tocar música, i per les seves avantatges fou adoptada oficialment a partir de 1853, estenent-se per tot el món.
I el cas més famós del que és un veritable miracle és el de la nord-americana Helen Keller (1880 - 1968) que essent cega i sordmuda, va poder ser ensenyada mitjançant un sistema tàctil de comunicació per la professora Anne Sullivan (1866 - 1936), ella també amb una deficiència visual però no total, i d'aquí va passar a estudiar amb el braille i a comunicar-se mitjançant aquest i el llenguatge de signes dels sords (1), arribant a llicenciar-se a la Universitat, i essent una autora de gran profunditat que donava conferències, amb ajuda de traductors o ella sola ja que també havia après a vocalitzar i per tant a parlar (2), i escrivia llibres, entre ells l'autobiografia The Story of My Life (1903), The Word I Live In (1908) i My Religion (1927) i revisada, ampliada amb més material i reeditada com Light in My Darkness (1994), ja que quan era encara una noia Phillip Brooks (1835 - 1893) li va ensenyar sobre el Cristianisme i al conèixer a Jesucrist Hellen Keller va exclamar "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia el seu nom!" (3). Helen Keller essent sordcega també va comparar la ceguesa amb la sordesa i va dir que la sordesa era molt pitjor: "La ceguesa t'aparta dels objectes però la sordesa t'aparta de les persones".
Retornant a l'episodi de la guarició per Jesucrist del cec de naixement, és palès que hi ha cegueses molt pitjors que la material: la ceguesa moral i la ceguesa espiritual, i els fariseus que se li oposen participen potser d'ambdues però com a mínim en tot cas de la pitjor de totes, l'espiritual. La ceguesa moral o ètica ens fa indiferents al sofriment aliè i no ser sensibles a la bellesa, sentit i grandesa dels manaments divins que perfeccionen la llei natural posada per Déu mateix en el cor dels homes. Avui dia diríem que és una ceguesa pròpia de psicòpates, sociòpates i delinqüents i també de les persones de moral desviada, inmorals o amorals. Per la seva naturalesa és més greu i perillosa que la ceguesa biològica, i els seus efectes són perniciosos pels mateixos que la pateixen i pels altres en relació o contacte amb ells, cosa que no passa amb la visual.
I la ceguesa més dolenta i fatal de totes és l'espiritual. Els fariseus, coneixedors i experts en l'Escriptura Sagrada de l'Antic Testament, que haurien de ser els qui reconeixessin al Fill de Déu, el seguissin i el proclamessin, no sols no el veuen sinó que no l'accepten i s'hi oposen i al final l'acusaran falsament i el faran condemnar a mort per crucifixió, en un intent màxim però fallit i finalment del tot contraproduent, d'anorrear-lo. Ells pretenien, potser sense saber-ho (4), fer triomfar les tenebres diabòliques i infernals sobre el món, però en canvi fent crucificar al Rei de la Glòria el que aconsegueixen, sense esser-ne tampoc conscients d'entrada, és que es realitzi l'obra divina de la Redempció de la Humanitat, en la que Crist paga per tots els nostres pecats i salva a tots els qui es vulguin acollir a Ell i a la salvació que porta per a cadascun dels éssers humans que creuen en Ell (5). Els fariseus són l'exemple més fort d'aquesta terrible ceguesa espiritual, voluntària i per tant culpable i d'inesperats efectes terrorífics pels qui es deixen dominar per ella i no s'obren a Déu sinó que pel contrari el neguen, se n'allunyen i fins el combaten. Els apòstates i els diabòlics són els casos més greus d'aquesta ceguesa espiritual, que afecta també a ateus, agnòstics, indiferents i no religiosos en general, en diferents graus de pecat i mal, arribant als graus més infernalment foscos en els anticristians i seguidors de l'Anticrist, com també en els blasfems, sacrílegs, enemics de Déu i odiadors de la fe. Només pensar en aquestes possibilitats i en el seu destí etern espanta i porta a la compassió de pregar per ells com va fer el mateix Jesús a la Creu: "Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan!", ja que no es pot perdre mai l'esperança i Déu no condemna a ningú en vida i només la mort en pecat mortal, es a dir sense penediment, conversió, penitència - que pot ser l'acceptació de la mateixa mort com a voluntat de Déu - i súplica i/o acceptació del perdó diví, és el que ho fa irremediable, ja que després de la mort i fora de l'existència temporal ja no es pot canviar per voluntat pròpia, encara que per un misteri diví sí que es pot ser purificat, purgant-ho i així poder entrar al Cel, si només es tenen pecats venials o romanents de pecats mortals ja confessats i perdonats, però no expiats encara en vida.
La ceguesa de les coses del món és una malaltia i no té cap significat per a la salvació, les que són realment tràgiques són les cegueses moral i encara més l'espiritual. Demanem a Déu que ens en deslliuri i preguem pels qui les pateixen, perquè a diferència de l'orgànica, d'aquestes sí que se'n pot sortir sense necessitat de cap miracle sinó tan sols acceptant i acollint la crida divina a la conversió del cor i la salvació del pecat, el mal, el diable i l'infern, i els temps de Quaresma són especialment adequats per fer-ho ja que Déu ens dona unes gràcies especials si ens deixem entendrir el nostre cor i ho fem per la Passió del seu Fill i el seu Amor fins a donar la vida per tots nosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada