L'acceleració de la Història

Ja fa molts uns anys un professor ens va dir als seus alumnes: "A partir de la vinguda de Jesucrist al món, s'ha accelerat la Història". I ens va fer notar que en els últims dos mil anys hem progressat incomparablement més que per exemple entre el 2000 aC i el naixement de Crist. I si anem més endarrera, a la Prehistòria, el progrés de tota mena encara estava molt més estancat, en ocasions havien de passar centenars de milers d'anys per tal que hi hagués un avenç significatiu. I per tant la vida llavors era una repetició il·limitada. I amb l'estada de Crist al món no sols s'havia accelerat el ritme i les novetats, sinó que a més era una acceleració no constant, sinó cada cop més ràpida. 

La Humanitat ha començat a progressar molt des que Crist s'hi va fer present 

La seva frase em va quedar i en ocasions hi he pensat. L'Antiguitat portava ja més de tres mil anys, i a partir de l'esdeveniment més important i central de la Història, l'aparició de Déu fet home al món amb tot el que va suposar, d'efectes permanents, amb mig mil·lenni més ja va donar lloc a una època nova, diferent, l'Edat Mitjana (1), una època molt rica en fets i ben variada, que va durar menys d'un mil·lenni abans de donar pas a l'Edat Moderna, la dels descobriments geogràfics i d'altres cultures, la qual en menys de mig mil·lenni va canviar a una situació nova, l'Edat Contemporània, en la que estem fa uns dos segles i mig. I els noms diferents de les Edats reflecteixen situacions i mentalitats noves, bastant sincròniques a tot el món, i per això tenen la seva raó de ser. 

Reflexionant-hi, es pot fer un paral·lelisme entre l'evolució de la Humanitat i la de l'ésser humà, un tema ja insinuat per Pascal quan va afirmar "La Humanitat és com un ésser humà que perdura en el temps i sempre aprèn" (2). D'això se'n poden treure algunes analogies bastant evidents. 

Així a la Prehistòria l'ésser humà és com un nen petit, que va ampliant el seu món i que comença a dibuixar, com en les pintures rupestres. A l'Antiguitat vindria a ser com el nen ja en edat escolar que aprèn a llegir i escriure, i així per exemple els Diàlegs Socràtics de Plató i l'obra d'Aristòtil venen a ser com uns alumnes molt intel·ligents que descobreixen i discuteixen  els conceptes. Més tard ja a la següent època, St. Agustí i St. Tomàs d'Aquino, equivaldrien als mateixos, ara ja nois, que troben vitalment el sagrat, la religió i Déu, i la importància decisiva que tenen en la vida humana, ho valoren i hi reflexionen profundament. I així podríem seguir amb els pensadors més destacats, el triomf dels quals es deu no sols a la seva originalitat sinó també a que reflecteixen molt bé l'evolució de la mentalitat, així Descartes amb el dubte metòdic, Kant amb la crítica, Hegel amb les grans síntesis... però també amb la ciència, basada en l'observació, l'experimentació, la contrastació d'hipòtesis i teories, i les matemàtiques com a gran eina funcional (3) de comprensió i domini del món (4).

En aquest sentit ara vindriem a estar en una època, humanament parlant, bastant de confusió i perplexitat, on es torna un i altre cop a replantejar-ho i dicutir-ho tot, pensant que així s'avançarà, però després no s'avança, sinó que se segueix revisant i repassant totes les bases un i altre cop, però això no porta a un desenvolupament posterior, sinó a un major refinament en aquests punts i poca cosa més (5). 

Aquesta rapidesa creixent de la Història en canvis, novetats i transformacions, a partir de l'esdeveniment fonamental i decisiu d'ella, l'Encarnació del Fill de Déu en la condició humana i la Redempció, és un fet a considerar i a tenir molt en compte. 

(1) Que almenys a Europa estaria molt millor definida com la Cristiandat, la Ciutat de Déu o, encara, la Societat de Déu.

(2) Altres autors també van fer observacions semblants, com Kant quan va dir que a la 2ª meitat del s. XVIII la Humanitat entrava en l'edat adulta. 

(3) En això és un cert tornar a Pitàgores i la seva idea de que les relacions numèriques són l'essència de la realitat. I ja Plató posava a la seva Acadèmia el distintiu "Que no entri aquí ningú que no sàpiga geometria", potser per un cert pitagorisme en el que l'1 seria la perfecció, pels nombres com idees, o per la seva teoria dels sòlids, perquè la gran majoria dels ensenyaments de Sòcrates i seus poc hi tenien a veure. 

(4) Pel contrari, el gran matemàtic, físic, filòsof, bon escritor i molt religiós Pascal distingia entre "l'esperit de finor i l'esperit geomètric", asegurava que "el cor té raons que la raó no entén" i observava "l'home, que tanta tendència té a fer-se servidor dels seus servidors mecànics", i havent-se intentat distreure's d'un fort mal de queixal concentrant-se en un problema de resolució difícil, va fer la seva afirmació més curiosa quan va afirmar "els càlculs matemàtics venen a ser com una variant de la sexualitat". 

(5) Algú ha fer notar que en comparació amb els grans pensadors anteriors, els filòsofs actuals s'assemblen a un atleta que s'entreten cordant-se i descordant-se i tornant-se a cordar els cordons de les sabatilles d'esport, sempre dubtant de si ho ha fet prou bé, si ha comès algún error o si ho pot fer millor, cap cop satisfet del resultat, mentre que els filòsofs medievals i els més grans dels antics serien com el corredor que, sense preocupar-se gaire de tot això, se les corda bonament i comença a córrer i avançar per la pista, fins arribar lluny. 

Servents de la Mare de Déu

Els 7 sants fundadors de l'Orde de Servents de Maria, o Servites, són un cas únic a l'Església, doncs les altres congregacions tenen un o dos fundadors, potser en algun cas molt rar podrien ser tres, però en aquest cas són un grup d'amics contemporanis, i a més tots ells sants. L'Orde va ser fundada l'agost del 1233 a Itàlia, essent primer laics que volien viure radicalment l'Evangeli, si bé a suggeriment del Papa tots ells, excepte un que va renunciar per humilitat, es van ordenar sacerdots. Veneraven especialment la Mare de Déu dels Dolors, i volien arribar a la santedat per la meditació dels sofriments de la Verge Maria a la Passió, així com l'austeritat, penitència, vida de renúncia al món, pobresa, castedat i obediència, l'evangelització, la caritat amb els pobres, malalts i necessitats, i la propagació de la devoció a la Verge Maria. L'Orde continua aquest carisma, ha tingut altres sants notables, i el seu lema és "Servite", és a dir  "Servir", d'on els hi ve el nom de Servites. 

Una representació de St. Aleix Falconieri, el més conegut dels 7 sants fundadors

Excepte d'un parell o tres d'ells se'n sap poc, però s'ha conservat el nom dels set i les dates de la seva entrada al Cel. El més conegut de tots és St. Aleix Falconieri (1200 - 1310), que va viure 110 anys, i del que una neboda seva, Sta. Juliana Falconieri (1270 - 1341) és també membre de l'Orde i santa. 

Que ells preguin i intercedeixin per nosaltres i que el seu exemple ens sigui model d'intensa devoció a la Mare de Déu per servir-la, donar-la a conèixer i fomentar el seu culte, i posar-nos sempre sota la seva protecció i empar!

Europa és cristiana

Europa és cristiana i ho és des de fa milers d'anys. 

Banderes dels països escandinaus amb la Creu de la Cristiandat: les
de Finlàndia (1918), Islàndia (1944), Noruega (1906), Suècia (1821)
i Dinamarca (1219). Falten les de les autònomes Feroe i Aaland.

Va començar a esser-ho fa dos mil·lenis amb els primers cristians a Grècia i Roma, va ser religió oficial d'Armènia l'any 301, i amb l'Edicte de Milà de Constantí del 313, que va donar la llibertat al Cristianisme acabant amb les persecucions que havien durat segle i mig (1), i amb el Decret de Teodosi del 380 que va fer del Cristianisme catòlic la religió oficial de l'Imperi Romà, es va estendre moltíssim. 

Bandera de Geòrgia, la segona nació del món després d'Armènia en
adoptar el Cristianisme com a religió oficial del país, l'any 326.

En els següents segles el Cristianisme va anar arribant a quasi tota Europa, amb l'evangelització d'Irlanda per St. Patrici al segle V, la conversió de Clodoveu i dels francs l'any 496, les mesures de l'emperador romà-oriental (527 - 565) tancant les seus de les últimes restes de paganisme, St. Benet de Núsia i l'expansió dels monjos benedictins a partir del s. VI, la conversió al Catolicisme del rei visigot Recared el 589, el gran impuls que va donar el Papa St. Gregori Magne a la cristianització d'Anglaterra enviant-hi a St. Agustí de Canterbury el 597, la missió de St. Bonifaci "l'apòstol de Germània" durant la primera meitat del segle VIII, la creació dels Estats Pontificis pel rei franc Pepí el 755, la conversió que Carlemany (768 - 814) exigí als saxons, la predicació de St. Oscar a Dinamarca i Escandinàvia al segle IX, la conversió de Boris I de Bulgària i el seu poble el 864, la predicació dels germans St. Ciril i St. Metodi, "els apòstols dels eslaus" a partir dels anys 860s a la Gran Moràvia, l'inici de la conversió dels normands a partir de l'establiment de Hrolf el Caminant a Normandia el 911 com vassall del rei francès, la protecció de l'emperador Otó I i l'inici del Sacre Imperi Romà Germànic el 962, la conversió del duc Mieszko de Polònia el 969, el bateig del rei St. Vladimir i la conversió de la Rus de Kiev el 988, la decisió de l'assemblea general Althing d'Islàndia de que l'illa fos cristiana l'any 1000, el bateig de St. Esteve d'Hongria i la conversió dels magiars l'any 1001... i moltes fites més fins arribar a la conversió dels lituans, els últims pagans d'Europa, l'any 1397, amb la qual cosa tot el continent ja era cristià, i algunes zones feia més de mil anys ja que ho eren.

Bandera del Regne Unit (1801): és una combinació de la Creu de St. Jordi
d'Anglaterra (roja central), la Creu de St. Andreu d'Escòcia (blanca en aspa)
i la Creu de St. Patrici d'Irlanda (aspa vermella) superposades com a símbol. 

Com que l'evangelització és un procés constant, cal destacar a més dels "segles benedictins" inicials, l'expansió de Cluny a partir de 910, la del Císter a partir del 1118 amb St. Bernat de Claraval, el moviment de les Croades (1095) i de les Ordes de Cavalleria,el Camí de St. Jaume amb els pelegrins que anaven a Santiago de Compostela, les Ordes mendicants de franciscans, dominics i altres a partir de l'inici del s. XIII amb St. Francesc i St. Domènec... i tantes i tantes altres. Europa s'ha cristianitzat, s'ha recristianitzat quan ha calgut degut a invasions o heretgies i s'ha mantingut cristiana (2). 

Es pot dir que l'essència d'Europa és cristiana i parafrasejant al bisbe Josep Torras i Bages es pot afirmar que "Europa serà cristiana o no serà". És a dir que Europa seguirà essent cristiana (3) perquè sinó ja no seria Europa, esdevendria una altre cosa diferent i pitjor (4). 

Esperem que Europa, que és cristiana, ho sigui sempre! I tant de bo que Déu així ho vulgui! 

(1) Ja abans hi havien hagut èpoques de tolerància com les dels regnats d'Alexandre Sever i Filip l'Àrab, de qui es deia que era cristià en secret, i sobretot la de mig segle iniciada amb l'Edicte de Galeri del 253, que va estar en mig de dues grans persecucions, la general de Deci i Valerià del 249 - 252 i la gran persecució de Dioclecià iniciada el 303 que va ser la més terrible de totes, però que entremig va donar lloc a "la petita pau de l'Església". I després de l'Edicte de Milà encara hi va haver alguna que altre persecució esporàdica, com la de l'aspirant al tron Eugeni, que era pagà, a la zona que controlava l'any 392. Però l'Edicte del 313 va senyalar un abans i un després. 

(2) En aquest panorama hi ha dos punts negatius: una la separació entre l'Església catòlica romana i l'ortodoxa grega iniciada el 1054, que dividí la Cristiandat europea, amb precedents ja a mitjans del segle IX amb el cisma de Foci, però que no es feu del tot definitiva, almenys fins ara, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453, i l'altre la separació protestant que dividí la Cristiandat d'Europa Occidental a partir de 1517, també amb precedents, però que realment culminà amb el tractat de Westfàlia de 1648, en una època religiosa però dividida. 

(3) Un mal símptoma és una mena de descristianització iniciada al segle XVIII amb diversos moviments anticristians, amb precedents ja al s. XV amb els ambigus Humanisme i Renaixement, força ambivalents. Esperem que això s'acabi superant, com es superaren altres crisis com "el segle de Ferro del Papat" al segle X, en realitat des de finals del s. IX fins quasi mitjans del s. XI i  el terrible segle XIV de grans desgràcies, com l'Exili babilònic del Papat a Avinyó o el Cisma d'Occident, afortunadament superants després de molt sofriment i confusió espiritual.

(4) Tant si decaigués cap a l'agnosticisme o l'ateisme o una altre o altres creences, ja no es podria dir dels europeus, com fins ara, que "és una gent assenyada i molt intel·ligent que coneix la veritat i té a Déu ben a prop seu" 

El Déu de l'Amor

L'amor és un misteri en la vida humana. 

En el seu llibre "Els quatre amors", C.S. Lewis recorda que ja des d'antic, des de l'època dels grecs, s'han distingit 4 tipus d'amor: l'eros, philia, storge i l'agape. 

L'eros és l'amor que per això es diu eròtic, l'atracció i la passió física i el desig per quelcom que es considera molt desitjable i superior a un mateix. La seva base és sexual, instintiva i impulsiva, però pot adoptar formes més sofisticades com l'enamorament, el romanticisme i el festeig. És l'únic tipus d'amor que involucra la sexualitat, i a més en ell aquesta és el motiu i l'objectiu principal.

La philia és l'amor d'amistat, aquell que ens fa simpatitzar amb algú, passar temps amb aquesta persona, compartir confidències, amb comprensió i confiança mútua, i amb interès per compartir coses, sense involucrar cap aspecte físic, fins i tot en persones de diferent sexe. 

L'storge és l'amor familiar i fraternal, dels pares pels fills, dels fills pels pares, i dels germans entre sí, estenent-se a avis i nets, tiets i nebots i cosins entre sí i en diferent grau també a parents més llunyans. És l'amor paternal i maternal, el filial, el fraternal, i el seu component corporal consisteix en manifestacions d'afecte i tendressa, com petons, abraçades, somriures i altres mostres per l'estil, sense cap component sexual. Aquest tipus d'amor és per tota la vida. 

Ningú té un Amor més gran...

Finalment, el més alt dels amors, l'àgape, és l'amor de caritat, basat en la donació altruista i desinteresada de la pròpia persona i del seu temps i mitjans, cap a les persones necessitades o en dificultats per amor cap a elles i voluntat que ressolguin els seus problemes, mantinguin o recuperin la seva dignitat i siguin feliços. És un amor altruista i filantròpic que es basa en la compassió, la misericòrdia i el desig del bé de tothom, especialment aquells qui estan en situació pitjor. És l'amor cristià per excel·lència, ja que és l'Amor que Déu té a l'Humanitat i el que ens va demostrar, ensenyar i demanar Jesucrist als seus seguidors, i és l'amor que es preocupa i té cura dels pobres, dels marginats, dels malalts, de les persones que tenen fam o passen circumstàncies difícils, fins i tot per la seva culpa, pel sol fet de ser un ésser humà en problemes, tot i ser totals desconeguts o fins enemics o persones que ens han fet mal, a les que perdona i oblida les seves ofenses, no les té en compte, i està sempre obert a la reconciliació i vol i permet sempre començar de nou. Aquest amor pot arribar a extrems heroics de renúncia i sacrifici i fins de donar la pròpia vida pel proïsme, que és la mostra més gran de aquest amor més gran de tots, és l'amor que porta a la santedat i la manifesta. 

I encara que tots els amors venen de Déu, perquè Déu és Amor, els éssers humans podem fer dolent principalment l'eros, que pot portar al pecat i a justificar-lo, podent caure en la fornicació i l'adulteri, i ser dominat per un component egoista i abusiu, i en alguns casos fins i tot la philia, com en les males companyies i influències, però en aquests casos l'amor o és sols una aparença o s'ha exagerat fent-ne un ídol, s'ha tornat desamor o fins i tot s'ha invertit. Només l'àgape, i normalment el sorge, que també sol ser incondicional, són amors sempre bons per la seva pròpia naturalesa, perquè són els més semblants a l'Amor de Déu, que comprèn també la philia en el seu sentit bo, el de les persones que s'aprecien i s'ajuden a ser més bones i millors, ja sigui mútuament o una d'elles a l'altre, que es deixa guiar cap al bé. Aquest amor diví també ens ensenya a viure l'eros bo, el que porta al compromís formal, el matrimoni, la paternitat i la família, i per tant obre a l'storge. 

Que visquem sempre en l'Amor de Déu i que aprenguem a viure en l'amor més bo! 

Déu i el món

Hi ha dues opcions contraposades: escollir Déu o escollir el món, la visió de Déu o la mundana, el poder de Déu o el poder dels éssers humans. En el fons es tracta de veure quin camí seguir a la nostra existència, el de Déu que duu a la vida, al bé i a la veritable alegria en la veritat i l'amor, o el del món que porta a la tristesa, en els enganys i el desamor, i al mal i la mort. 

La temptació de Crist (1854) d'Ary Scheffer. Les tres temptacions de Jesucrist pel 
diable al desert mostren l'oposició entre la visió i el poder de Déu i la visió i poder del
món. I on Adam i Eva van fallar i el poble d'Israel també, Crist va triomfar i va iniciar
 la nova Creació redimida per la seva mort i resurrecció salvadores, en la que Ell i la seva
 Mare, la Verge Maria, són els nous Adam i Eva i l'Església presència del Regne de Déu.

El que passa és que les aparences enganyen i la voluntat humana és temptada de voler fer el que vulgui a cada moment, i és fàcilment inclinada al dolent, a l'egoisme, a l'orgull i vanitat, als plaers, a les disbauxes i a les diversions, però a la llarga es comprova l'equivocat que és aquest camí, a primera vista seductor. Allò que semblava tan important i tan atraient, el ropatge amb el que es disfressa el pecat, tard o d'hora, i més aviat que no tard, acaba portant a la comprovació de la seva falsedat, buidor, inanitat i decepció, a més d'anar esclavitzant cada cop més i progressivament també tancant cada cop més l'horitzó de la persona, que se sent alhora estafada i culpable, perquè l'estafador és ell mateix o almenys n'és còmplice. Que molta part de la societat ho faci no fa a l'home menys individualment responsable, perquè Déu dona prous gràcies i inspiracions, que es poden acceptar o resistir, persistint en un esclavatge del mal, i això porta al fracàs, la soledat i la decepció, i encamina cap a la desesperació o la presunció, els dos pecats més greus de cara a la vida eterna. Humanament un no se'n pot alliberar i es podria dir que es tan difícil o gairebé impossible sortir-ne perquè era molt fàcil no entrar-hi i no caure-hi, hi ha tota una voluntarietat que pot arribar a fer-se com part de la propia personalitat. Per això si un intenta sortir-ne confiant en si mateix és com si intentés escapar de sorres movedisses, i si ho fa en les forces merament humanes, es troba amb que mai s'acaba de solucionar i en que això li repercuteix. Fins i tot molts mals físics i psicològics estranys, de difícil diagnòstic i de més difícil curació, poden tenir una base espiritual. 

La solució només és una i ve de Déu amb el seu poder, bondat i amor que ens crida al penediment i anar cap a Ell buscant el perdó, és l'Esperit Sant el qui actua i Jesucrist el que ens allibera. Llavors és quan hi ha una veritable conversió del cor cap al camí de Déu, el perdó diví recupera, retorna la integritat perduda i regenera al pecador, i així ens reconcilia amb Ell, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i això dona una alegria i felicitat immenses, incomprables i inigualables, i aquestes sí que de veritat, reals, duradores i creixents. Quin encert vital, per docilitat i confiança en els manaments i les inspiracions divines, el de les persones bondadoses, creients, que des dels primers anys han viscut triant el camí de Déu a la vida, pel camí estret i portant la seva creu seguint a Jesucrist i que així han procurat viure sempre en gràcia de Déu o recuperar-la d'immediat si mai se n'han adonat que han pecat greument, i d'aquesta manera han anat deixant salvar-se per l'acció de Déu en ells i han esdevingut sants! Ells sí que han sigut intel·ligents espiritualment i ben afortunats!  

El Sermó de la Muntanya (1877) de Carl Bloch. En ell Jesucrist proclama feliços als que el món té per
infeliços i infeliços als que el món té per feliços, mostrant així la radical oposició entre Déu i el món. 

Però en canvi la societat mundana sovint els ha menystingut, marginat, combatut i fins perseguit. Perquè el món no pot tolerar que hi hagi qui no segueixi els seus valors, que són radicalment oposats als que Déu ens ha revelat en Jesucrist.  Ell ens diu que no es pot servir alhora a Déu i al diner i les riqueses, i aquests són els grans ideals mundans a més de ser, i no pas l'amor, la bondat, la compassió i la misericòrdia ni la renúncia i el sacrifici, allò que mou i fa funcionar a la mundanitat. I com que molts opten per aquesta via fàcil i comòda, però traïdora i que és una trampa, és més difícil encara sustraure's al consens de la majoria, més encara quan va recolzada pel poder d'aquest món, fins i tot amb injustícies, abusos i lleis iniqües i violentes, que poden arribar fins a la persecució, la tortura i el martiri, com bé van comprovar els primers cristians. Però el món sempre acaba fracassant perquè el poder de Déu és l'autèntic i la sang dels màrtirs ha sigut sempre llavor de noves conversions i nous cristians. El mateix Jesucrist ens ho diu: "Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres, però tingueu confiança: Jo he vençut al món" i sabem que Ell estarà amb nosaltres sempre i arreu, dia rera dia, fins a la fi dels temps.   

Bé diu el Catecisme de la doctrina cristiana que el món és, junt al dimoni i la carn, un dels tres enemics de l'ànima, que conspiren i actuen per perdre-la. Per tant cal ser innocents i bons però també precavits i esforçats en la lluita interior pel destí etern. I si recorrem a Jesucrist, sempre en sortim vencedors, perquè és Ell qui ens defensa i protegeix!  

Metges del cos i metges de l'ànima

Sempre estaré agraït als metges, perquè si no fos per ells jo hagués mort als 29 anys, a finals de juny de 1984, quan vaig tenir un atac d'apendicitis i vaig esperar uns dies, pensant que aquells forts dolors intestinals que no sabia de que eren, però que em feien recargolar,  m'acabarien passant amb dejuni estricte i infusions d'herbes. Quan al final vaig decidir que no podia aguantar més i vaig anar a l'hospital de Vic, que llavors era a l'actual Santa Creu de Vic, em van atendre molt bé, una metgessa va descobrir aviat de que em venia pel mètode d'apretar amb el dit el ventre i deixar-lo anar de cop, i quan només feia un parell d'hores o poc més que havia ingressat ja m'operaven d'urgència i acabada l'operació em van dir que l'apèndix ja estava grangrenat i que va venir de molt poc que no s'hagués perforat i provocat una peritonitis, que havia sigut just a temps.  

Just abans de l'operació, mentre esperava, em van preguntar si volia alguna cosa i vaig demanar veure al sacerdot del centre. Feia més d'un parell d'anys que no em confessava i considerava que no devia afrontar l'operació sense haver-ho fet. El mossèn va venir de seguida i vaig fer una confessió ràpida amb ell, després de la qual em sentia ja tranquil i segur per entrar al quiròfan (1). Per això i per moltes coses més, anteriors i posteriors, sempre he tingut un especial agraïment, simpatia i docilitat amb els sacerdots i religiosos igual que se l'ha he tinguda amb els metges, hi he confiat com a experts en el seu camp, metges del cos uns i metges de l'ànima els altres. 

Durant uns anys, a la meva adolescència i joventut, entre diverses altres opcions possibles com escriptor, astrònom o historiador (2) una de les opcions que havia considerat, tot i que finalment no ho vaig fer, va ser la d'estudiar medecina i fer-me metge, un fet que m'atreia per poder ajudar a tothom, aconsellar, solucionar problemes físics i salvar vides. I al llarg de molts anys també vaig pensar en anar al seminari, tant jo com els meus familiars propers, que pensaven que era la carrera a la que estava cridat per la meva manera de ser. En una altre ocasió ho explicaré, però ara només cal dir que amb algun precedent anterior, aquesta possibilitat me la van proposar els meus pares i/o la vaig considerar jo, com a mínim entre 1968 i 1980, és a dir entre els 14 i els 25 anys, que és l'edat de l'elecció vital, però mai es va acabar concretant i mentrestant i després les circumstàncies de la vida em van portar per altres camins. Però sempre ho vaig tenir present com un record, un anhel i una aspiració, que es va materialitzar precisament quan ja pensava que havia fet tard, en aquesta ocasió moltes persones i moltes coses m'hi van anar portant, progressivament i gairebé sense adonar-me'n, fins que amb una preparació d'uns 10 anys ja, el 2004 em vaig anar a oferir al bisbe per a ser diaca, em va proposar ser prevere quan va va saber les meves condicions, i vaig ser seminarista fins a ser ordenat diaca l'any 2009 i sacerdot el 2010, és a dir que vaig resultar una vocació molt tardana. 

Així al final no vaig ser metge de cos sinó metge d'ànimes. Totes dues vocacions i professions són molt nobles, però la més important és la de la cura de l'esperit tot i que la cura de la nostra part material és la més bàsica, perquè és la que ens permet existir i poder accedir als estadis superiors de la vida humana i de la relació amb Déu. Reconeguem sempre la seva labor i estem-ne agraïts!

(1) I després en el postoperatori d'una setmana abans que em deixessin anar-me a casa, em va venir a visitar i vaig parlar breument amb ell, però a part s'havia interessat per mi més d'un cop, igual que per tots els altres pacients i malalts del centre. Era un temps en que tothom era cristià catòlic i no calia en general preguntar-ho.

(2) Una mica abans, quan era un noi, havia considerat també coses tan pintoresques com astronauta, esportista professional o vigilant solitari d'un far. 

Idees equivocades del tot, però molt influents

Quan estudiava a l'ISCR de Vic sovint els professors ens parlaven dels "mestres de la sospita", els més destacats dels quals eren Darwin, Marx, Nietzsche i Freud. 

Deixant una mica a part a Darwin, perquè era un científic biòleg i si la teoria de l'evolució que va proposar es manté dins del camp de la ciència i no s'extrapola a fora d'ella, no hi ha massa que dir, tot i que és cert que és ben diferent l'antropologia cristiana de l'ésser humà com a criatura, feta a imatge i semblança de Déu i pel baptisme fet fill de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i destinada a la vida eterna del Cel amb Déu, que una antropologia darwinista de l'ésser humà purament terrenal, descendent d'uns precedents simiescos i arribat a la seva condició actual per un mer atzar cec i només amb l'horitzó d'una breu existència en aquest món, després de la qual es considera que no hi ha res, ja que en el primer cas l'home ve de dalt i té una suprema dignitat i un futur infinit i etern i en el segon surt de baix i és només un animal més, tot i que amb unes sorprenents condicions especials de consciència, intel·ligència, raó i parla que no s'explica d'on, com ni perquè han sorgit (1). 

De Marx es van publicar fa anys unes poesies escrites per ell en la seva joventut, que només cap qualificar-les de diabòliques, ja que són amargues, ressentides, rebels a Déu - a qui sembla intuir vagament - contra el qui es revolta des d'un punt de vista que recorda a Bakunin. Però no és això l'important d'ell, sinó la seva teoria social de la Humanitat, que proposa que aquesta en lloc d'estar unida i de viure en pau, està dividida en unes suposades classes socials, hostils entre ells i en lluita continua i permanent. Ni tant sols sembla que consideri que l'ideal de les societats i comunitats humanes sigui l'estar unides i ser solidàries, tant interiorment com exteriorment als grups, ni que l'absència de conflictes i de baralles sigui positiu. És una inversió total i per això parla de revolució, és a dir de posar-ho tot a l'inrevès, el de dalt a baix i el de baix a dalt. Per si fos poc, les seves idees on s'han aplicat i posat en pràctica han portat a dures tiranies, a opressions i genocidis, a Rússia, Xina, Cambotja...Tant per motius teòrics com d'experiència, tot el seu sistema és erroni, està equivocat, i en lloc de a un paradís terrenal com pretèn la seva teoria, porta a l'esclavatge de pobles i individus. 

De Nietzsche poc s'ha de comentar, les seves idees com el retorn cíclic de tot, repetit infinitat de vegades, són com un malsón, en que tant la persona com tota la societat queden tancats i sense sortida. Com es conegut va acabar boig els últims anys de la seva vida, però ja abans en la seva obra s'hi veien trets delirants i afirmacions gairebé dements, portant un pas o molts més enllà allò de l'estret parentesc de la genialitat amb la malaltia mental, però a part d'això en general la seva obra es veu dolguda, ressentida, rebel com una protesta contra tot, i fins contra la vida, tot i que ell afirmi el contrari. En les seves propostes s'hi veu sadisme i crueltat i tot i que se'l segueix llegint i estudiant per l'atreviment i l'audàcia inaudita del seu pensament, com a sistema no se li fa cap cas, perquè col·lectivament portaria als pitjors totalitarismes i individualment no estaria lluny del crim absurd o almenys de la delinqüència, i semblen apuntar a la mort, que ell projecta com si així la fes fora del món humà. 

Finalment Freud és un altre cas peculiar. Totes les seves afirmacions i conceptes havien sigut ja expressats més o menys amb anterioritat, però ell els va reunir tots junts i en va construir un sistema teòric, tan influent com el marxista però incompatible amb aquest, tot i que s'hagi intentat fer-ne síntesis mixtes, amb la qual cosa els dos sistemes es forcen com si s'intentés fer soluble d'alguna manera l'oli amb l'aigua. Si va suscitar tanta oposició inicial va ser perquè el seu pensament també invertia els termes naturals, capgirant l'essència de les coses, ja que en lloc d'explicar la malaltia per fallides en la salut, proposava explicar allò considerat sa, que segons ell no ho era, a base d'allò malalt, la persona que es considera sana és un malalt que es desconeix i tothom és malalt en major o menor grau, sense que hi hagi una real normalitat plena. La inversió que fa substitueix d'alguna manera la idea de la Trinitat divina, que ell no compartia, per tres poders interiors a la ment humana i per tant inferiors a l'ésser humà, el superjo, el jo i l'id, que segons ell ho explicarien tot sense que es vegi d'on han sorgit, perquè són tres i no qualsevol altre nombre, ni com ni perquè això té que ser així i a més per a tots els humans de tots els llocs i èpoques, ja que com el marxisme en fa també una teoria universal, sense tenir en lloc cultures, situacions històriques, llengües o diversitats personals. Igualment la seva proposta de l'inconscient, parteix l'home i el divorcia de si mateix, fent-lo estrany a ell mateix i sense un domini ple de si. I com el marxisme, també el sistema freudià és un sistema tancat, que tanca en ell mateix i pretén explicar fins i tot les seves fallides i contradiccions per no deixar sortir- ne, i que per tant no es científic ni pot ser objecte de crítica ni de verificació al igual que el marxisme, tot i que tots dos pretenen que ho són sense més motiu que les pseudociències, i al igual que en aquestes en cap d'ells hi ha un real progrés, els qui pretenen desenvolupar-los en el fons el que acaben fent és separant-se d'ells o inventant noves variants pròpies i diferents, com feren tants seguidors seus. 

És curiós i mostra molt l'estat del món avui dia que aquestes idees equivocades i excèntriques, per no dir més, hagin sigut històricament tant influents i que tot i els seus fracassos de tota mena en intentar explicar la realitat, vagin d'alguna manera continuant i rebrotin de tant en tant amb formes diverses, aparentment multiformes però en el fons un altre cop el mateix que ja es va provar tantes vegades i sempre va sortir malament, perquè no s'adequava a la realitat del món ni de l'home. 

(1) No hi ha cap incompatibilitat, ans al contrari, entre ciència i religió, totes dues busquen la veritat i són vàlides en el seu propi àmbit, però cal vigilar que cap de les dues envaeixi terrenys que no li corresponen. Així la Creació és una veritat religiosa i l'evolució de les espècies sembla ser un descobriment científic fins ara no refutat i per tant provisionalment vàlid i real mentre no es demostri el contrari, com passa sempre amb la ciència. Però seria erroni intentar introduir la Creació en la ciència - el mateix Lemaître, sacerdot catòlic i pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers, va avisar de no confondre els termes identificant plenament el Big Bang amb la Creació divina, perquè aquesta és una veritat teològica, que no depèn de que el Big Bang sigui cert o fals i aquest últim com tota teoria científica podria ser refutat o almenys superat - tant com introduir l'evolució en el camp religiós i intentar treure'n conceptes teològics. La ciència i la religió es complementen i s'ajuden i fins es purifiquen l'una a l'altra, fent entendre més bé i millor els seus propis coneixements, per exemple la religió ha de considerar, en l'actual estat de coneixement científic, l'evolució dels humans actuals a partir d'altres espècies homínides precedents, i no té dificultats en fer-ho, i la ciència ha de tenir present el sentit de la vida, la dignitat tan alta i única dels homes i les possibilitats que entren dins del pla de Déu, és a dir de la bondat, l'amor, la vida i el bé, i les que hi van en contra, posant en perill o oposant-se i fins combatent a tot l'anterior, i tampoc es veu que hagi de tenir cap dificultat en fer el primer i evitar el segon. Llavors religió i ciència es potencien l'una a l'altre.