Déu i el món

Hi ha dues opcions contraposades: escollir Déu o escollir el món, la visió de Déu o la mundana, el poder de Déu o el poder dels éssers humans. En el fons es tracta de veure quin camí seguir a la nostra existència, el de Déu que duu a la vida, al bé i a la veritable alegria en la veritat i l'amor, o el del món que porta a la tristesa, en els enganys i el desamor, i al mal i la mort. 

La temptació de Crist (1854) d'Ary Scheffer. Les tres temptacions de Jesucrist pel 
diable al desert mostren l'oposició entre la visió i el poder de Déu i la visió i poder del
món. I on Adam i Eva van fallar i el poble d'Israel també, Crist va triomfar i va iniciar
 la nova Creació redimida per la seva mort i resurrecció salvadores, en la que Ell i la seva
 Mare, la Verge Maria, són els nous Adam i Eva i l'Església presència del Regne de Déu.

El que passa és que les aparences enganyen i la voluntat humana és temptada de voler fer el que vulgui a cada moment, i és fàcilment inclinada al dolent, a l'egoisme, a l'orgull i vanitat, als plaers, a les disbauxes i a les diversions, però a la llarga es comprova l'equivocat que és aquest camí, a primera vista seductor. Allò que semblava tan important i tan atraient, el ropatge amb el que es disfressa el pecat, tard o d'hora, i més aviat que no tard, acaba portant a la comprovació de la seva falsedat, buidor, inanitat i decepció, a més d'anar esclavitzant cada cop més i progressivament també tancant cada cop més l'horitzó de la persona, que se sent alhora estafada i culpable, perquè l'estafador és ell mateix o almenys n'és còmplice. Que molta part de la societat ho faci no fa a l'home menys individualment responsable, perquè Déu dona prous gràcies i inspiracions, que es poden acceptar o resistir, persistint en un esclavatge del mal, i això porta al fracàs, la soledat i la decepció, i encamina cap a la desesperació o la presunció, els dos pecats més greus de cara a la vida eterna. Humanament un no se'n pot alliberar i es podria dir que es tan difícil o gairebé impossible sortir-ne perquè era molt fàcil no entrar-hi i no caure-hi, hi ha tota una voluntarietat que pot arribar a fer-se com part de la propia personalitat. Per això si un intenta sortir-ne confiant en si mateix és com si intentés escapar de sorres movedisses, i si ho fa en les forces merament humanes, es troba amb que mai s'acaba de solucionar i en que això li repercuteix. Fins i tot molts mals físics i psicològics estranys, de difícil diagnòstic i de més difícil curació, poden tenir una base espiritual. 

La solució només és una i ve de Déu amb el seu poder, bondat i amor que ens crida al penediment i anar cap a Ell buscant el perdó, és l'Esperit Sant el qui actua i Jesucrist el que ens allibera. Llavors és quan hi ha una veritable conversió del cor cap al camí de Déu, el perdó diví recupera, retorna la integritat perduda i regenera al pecador, i així ens reconcilia amb Ell, amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb tota la Creació, i això dona una alegria i felicitat immenses, incomprables i inigualables, i aquestes sí que de veritat, reals, duradores i creixents. Quin encert vital, per docilitat i confiança en els manaments i les inspiracions divines, el de les persones bondadoses, creients, que des dels primers anys han viscut triant el camí de Déu a la vida, pel camí estret i portant la seva creu seguint a Jesucrist i que així han procurat viure sempre en gràcia de Déu o recuperar-la d'immediat si mai se n'han adonat que han pecat greument, i d'aquesta manera han anat deixant salvar-se per l'acció de Déu en ells i han esdevingut sants! Ells sí que han sigut intel·ligents espiritualment i ben afortunats!  

El Sermó de la Muntanya (1877) de Carl Bloch. En ell Jesucrist proclama feliços als que el món té per
infeliços i infeliços als que el món té per feliços, mostrant així la radical oposició entre Déu i el món. 

Però en canvi la societat mundana sovint els ha menystingut, marginat, combatut i fins perseguit. Perquè el món no pot tolerar que hi hagi qui no segueixi els seus valors, que són radicalment oposats als que Déu ens ha revelat en Jesucrist.  Ell ens diu que no es pot servir alhora a Déu i al diner i les riqueses, i aquests són els grans ideals mundans a més de ser, i no pas l'amor, la bondat, la compassió i la misericòrdia ni la renúncia i el sacrifici, allò que mou i fa funcionar a la mundanitat. I com que molts opten per aquesta via fàcil i comòda, però traïdora i que és una trampa, és més difícil encara sustraure's al consens de la majoria, més encara quan va recolzada pel poder d'aquest món, fins i tot amb injustícies, abusos i lleis iniqües i violentes, que poden arribar fins a la persecució, la tortura i el martiri, com bé van comprovar els primers cristians. Però el món sempre acaba fracassant perquè el poder de Déu és l'autèntic i la sang dels màrtirs ha sigut sempre llavor de noves conversions i nous cristians. El mateix Jesucrist ens ho diu: "Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres, però tingueu confiança: Jo he vençut al món" i sabem que Ell estarà amb nosaltres sempre i arreu, dia rera dia, fins a la fi dels temps.   

Bé diu el Catecisme de la doctrina cristiana que el món és, junt al dimoni i la carn, un dels tres enemics de l'ànima, que conspiren i actuen per perdre-la. Per tant cal ser innocents i bons però també precavits i esforçats en la lluita interior pel destí etern. I si recorrem a Jesucrist, sempre en sortim vencedors, perquè és Ell qui ens defensa i protegeix!