El sant màrtir que fou l'últim Pare apostòlic

Sant Policarp d'Esmirna (c. 69/80 - c. 155/166) va ser un bisbe que va morir màrtir, cremat viu, per no voler renunciar a Jesucrist i a la seva fe en Ell, probablement en temps de l'emperador Marc Aureli (161 - 180), filòsof estoic que no devia ser tan savi com aparentava (1) donat que va perseguir els cristians. 

Una representació de St. Policarp d'Esmina

Sant Policarp va ser deixeble de Sant Joan apòstol i evangelista. Després de la primera generació cristiana, la dels apòstols, evangelistes i seguidors i oients directes i la dels qui van conèixer a Jesús o van ser contemporanis seus i van sentir  parlar d'Ell quan encara era al món, la segona gran generació de cristians va ser la dels qui van ser deixebles dels apòstols, o els van conèixer o almenys van tractar amb gent que havia conegut personalment a Jesucrist. Els més importants d'ells són anomenats Pares apostòlics i n'hi ha uns quants, com Hermas, Papies, i els autors de la Didakhé, però els tres més destacats són St. Ignasi d'Antioquia, St. Climent Romà i St. Policarp, que havent arribat a l'avançada edat de 86 anys va ser l'últim de tots ells, i a més va ser màrtir com St. Ignasi d'Antioquia, amb qui comparteix diverses coses, com per exemple que així com St. Ignasi encaminant-se al martiri deia "blat sóc de Crist i haig de ser triturat per les dents de les feres per convertir-me en net pa blanc de Crist", St. Policarp també deia que a la foguera es convertiria en pa cuit de Crist. I com St. Ignasi d'Antioquia, St. Policarp d'Esmirna també va escriure una Carta als Filipencs, si bé les de St. Ignasi són més famoses perquè en va escriure més i ho va fer mentre es dirigia a ser martiritzat (2). 

Es conserva una narració autèntica del seu martiri, gairebé unes Actes, de testimonis presencials directes i fiables. Quan les autoritats li van exigir que renunciés a Jesucrist, ell s'hi va negar rotundament: "Fa 86 anys que el serveixo i  no en tinc cap queixa, sempre m'ha tractat molt bé, hauria de renunciar ara a un Senyor tan gran i bo quan ja sóc molt gran i estic proper a la mort?". 

Els Pares apostòlics van ser l'esglaó d'enllaç entre els apòstols i els apologistes i els màrtirs, contemporanis seus, com St. Justí que va ser les dues coses i filòsof, aixi com els autors d'obres i textos postbíblics de doctrina ortodoxa, i a partir de la 2ª meitat del segle II, és a dir gairebé de seguida, van donar lloc als primers Pares de l'Església, com St. Ireneu de Lió, deixeble de St. Policarp, i altres com St. Hipòlit de Roma, Tertul·lià, St. Climent d'Alexandria i Orígenes, que a més de combatre les heretgies (3), explicar la doctrina, ser mestres de moral i estudiosos bíblics,  foren ja  teòlegs i filòsofs. D'aquí ens ha arribat i hem conegut la veritable tradició cristiana i la doctrina pura de l'Església (4). 

Que com St. Policarp servim bé i contents a Nostre Senyor Jesucrist tota la nostra vida i que, si Déu vol i amb l'ajut diví sapiguem ser com ell valents i generosos a l'hora de la nostra mort, que la seva pregària i intercessió obtinguin de Déu que ens doni guia i força! 

(1) En realitat, personalment la lectura de les Meditacions de Marc Aureli no m'ha convençut mai, les he trobat tristes i pessimistes, per moments depriments i tot, i les he deixat aviat, tot al contrari que la lectura d'un altre savi estoic mig segle anterior, Epictet, la lectura del qual en canvi m'ha ajudat i animat. 

(2) També St. Climent Romà, bisbe de Roma i per tant Papa, un dels primers i segon successor de St. Pere, es conegut precisament per les Cartes que va escriure a moltes comunitats cristianes d'altres ciutats. 

(3) Desgraciadament en aquella època també hi va haver moltes corrupcions de la doctrina evangèlica, amb multitud de sectes i heretgies i particularment les de tipus gnòstic, que al segle II van ser l'atac més gran al Cristianisme de tota la seva Història, perquè no era un atac extern, com les persecucions i els martiris, sinó intern, amb pseudoEvangelis apòcrifs i altres obres que volien ser pretesament bíbliques de doctrina i ensenyaments no ortodoxos sinó profundament desviats i aberrants, que ho desvirtuaven tot. Per això va ser l'esforç d'establir la senzillesa i puresa de la doctrina evangèlica i apostòlica, sense complicacions, afegits ni falsetats o interpretacions particulars excèntriques i extravagants. D'aquí la gran importància de la claredat de l'ortodòxia i de les creences comunes de l'Església, acceptades i compartides per tots i per tant universals, és a dir catòliques. I llavors, feta aquesta selecció inspirada, sí que les creences i doctrines per la seva proximitat a les fonts de l'origen, són de les més netes i pures.

(4) Igualment d'aquesta època són els primers traductors bíblics del Nou Testament a altres llengües, i els primers de l'Antic Testament després dels autors de la molt anterior Septuaginta, així com els compiladors del cànon bíblic, discernit quins llibres eren divinament inspirats, i els autors de síntesis dels Evangelis i de les primeres biografies de Jesús, com el Diatessaron de Tacià.