Europa és cristiana

Europa és cristiana i ho és des de fa milers d'anys. 

Banderes dels països escandinaus amb la Creu de la Cristiandat: les
de Finlàndia (1918), Islàndia (1944), Noruega (1906), Suècia (1821)
i Dinamarca (1219). Falten les de les autònomes Feroe i Aaland.

Va començar a esser-ho fa dos mil·lenis amb els primers cristians a Grècia i Roma, va ser religió oficial d'Armènia l'any 301, i amb l'Edicte de Milà de Constantí del 313, que va donar la llibertat al Cristianisme acabant amb les persecucions que havien durat segle i mig (1), i amb el Decret de Teodosi del 380 que va fer del Cristianisme catòlic la religió oficial de l'Imperi Romà, es va estendre moltíssim. 

Bandera de Geòrgia, la segona nació del món després d'Armènia en
adoptar el Cristianisme com a religió oficial del país, l'any 326.

En els següents segles el Cristianisme va anar arribant a quasi tota Europa, amb l'evangelització d'Irlanda per St. Patrici al segle V, la conversió de Clodoveu i dels francs l'any 496, les mesures de l'emperador romà-oriental (527 - 565) tancant les seus de les últimes restes de paganisme, St. Benet de Núsia i l'expansió dels monjos benedictins a partir del s. VI, la conversió al Catolicisme del rei visigot Recared el 589, el gran impuls que va donar el Papa St. Gregori Magne a la cristianització d'Anglaterra enviant-hi a St. Agustí de Canterbury el 597, la missió de St. Bonifaci "l'apòstol de Germània" durant la primera meitat del segle VIII, la creació dels Estats Pontificis pel rei franc Pepí el 755, la conversió que Carlemany (768 - 814) exigí als saxons, la predicació de St. Oscar a Dinamarca i Escandinàvia al segle IX, la conversió de Boris I de Bulgària i el seu poble el 864, la predicació dels germans St. Ciril i St. Metodi, "els apòstols dels eslaus" a partir dels anys 860s a la Gran Moràvia, l'inici de la conversió dels normands a partir de l'establiment de Hrolf el Caminant a Normandia el 911 com vassall del rei francès, la protecció de l'emperador Otó I i l'inici del Sacre Imperi Romà Germànic el 962, la conversió del duc Mieszko de Polònia el 969, el bateig del rei St. Vladimir i la conversió de la Rus de Kiev el 988, la decisió de l'assemblea general Althing d'Islàndia de que l'illa fos cristiana l'any 1000, el bateig de St. Esteve d'Hongria i la conversió dels magiars l'any 1001... i moltes fites més fins arribar a la conversió dels lituans, els últims pagans d'Europa, l'any 1397, amb la qual cosa tot el continent ja era cristià, i algunes zones feia més de mil anys ja que ho eren.

Bandera del Regne Unit (1801): és una combinació de la Creu de St. Jordi
d'Anglaterra (roja central), la Creu de St. Andreu d'Escòcia (blanca en aspa)
i la Creu de St. Patrici d'Irlanda (aspa vermella) superposades com a símbol. 

Com que l'evangelització és un procés constant, cal destacar a més dels "segles benedictins" inicials, l'expansió de Cluny a partir de 910, la del Císter a partir del 1118 amb St. Bernat de Claraval, el moviment de les Croades (1095) i de les Ordes de Cavalleria,el Camí de St. Jaume amb els pelegrins que anaven a Santiago de Compostela, les Ordes mendicants de franciscans, dominics i altres a partir de l'inici del s. XIII amb St. Francesc i St. Domènec... i tantes i tantes altres. Europa s'ha cristianitzat, s'ha recristianitzat quan ha calgut degut a invasions o heretgies i s'ha mantingut cristiana (2). 

Es pot dir que l'essència d'Europa és cristiana i parafrasejant al bisbe Josep Torras i Bages es pot afirmar que "Europa serà cristiana o no serà". És a dir que Europa seguirà essent cristiana (3) perquè sinó ja no seria Europa, esdevendria una altre cosa diferent i pitjor (4). 

Esperem que Europa, que és cristiana, ho sigui sempre! I tant de bo que Déu així ho vulgui! 

(1) Ja abans hi havien hagut èpoques de tolerància com les dels regnats d'Alexandre Sever i Filip l'Àrab, de qui es deia que era cristià en secret, i sobretot la de mig segle iniciada amb l'Edicte de Galeri del 253, que va estar en mig de dues grans persecucions, la general de Deci i Valerià del 249 - 252 i la gran persecució de Dioclecià iniciada el 303 que va ser la més terrible de totes, però que entremig va donar lloc a "la petita pau de l'Església". I després de l'Edicte de Milà encara hi va haver alguna que altre persecució esporàdica, com la de l'aspirant al tron Eugeni, que era pagà, a la zona que controlava l'any 392. Però l'Edicte del 313 va senyalar un abans i un després. 

(2) En aquest panorama hi ha dos punts negatius: una la separació entre l'Església catòlica romana i l'ortodoxa grega iniciada el 1054, que dividí la Cristiandat europea, amb precedents ja a mitjans del segle IX amb el cisma de Foci, però que no es feu del tot definitiva, almenys fins ara, fins a la conquesta de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453, i l'altre la separació protestant que dividí la Cristiandat d'Europa Occidental a partir de 1517, també amb precedents, però que realment culminà amb el tractat de Westfàlia de 1648, en una època religiosa però dividida. 

(3) Un mal símptoma és una mena de descristianització iniciada al segle XVIII amb diversos moviments anticristians, amb precedents ja al s. XV amb els ambigus Humanisme i Renaixement, força ambivalents. Esperem que això s'acabi superant, com es superaren altres crisis com "el segle de Ferro del Papat" al segle X, en realitat des de finals del s. IX fins quasi mitjans del s. XI i  el terrible segle XIV de grans desgràcies, com l'Exili babilònic del Papat a Avinyó o el Cisma d'Occident, afortunadament superants després de molt sofriment i confusió espiritual.

(4) Tant si decaigués cap a l'agnosticisme o l'ateisme o una altre o altres creences, ja no es podria dir dels europeus, com fins ara, que "és una gent assenyada i molt intel·ligent que coneix la veritat i té a Déu ben a prop seu"