Quan estudiava a l'ISCR de Vic sovint els professors ens parlaven dels "mestres de la sospita", els més destacats dels quals eren Darwin, Marx, Nietzsche i Freud.
Deixant una mica a part a Darwin, perquè era un científic biòleg i si la teoria de l'evolució que va proposar es manté dins del camp de la ciència i no s'extrapola a fora d'ella, no hi ha massa que dir, tot i que és cert que és ben diferent l'antropologia cristiana de l'ésser humà com a criatura, feta a imatge i semblança de Déu i pel baptisme fet fill de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i destinada a la vida eterna del Cel amb Déu, que una antropologia darwinista de l'ésser humà purament terrenal, descendent d'uns precedents simiescos i arribat a la seva condició actual per un mer atzar cec i només amb l'horitzó d'una breu existència en aquest món, després de la qual es considera que no hi ha res, ja que en el primer cas l'home ve de dalt i té una suprema dignitat i un futur infinit i etern i en el segon surt de baix i és només un animal més, tot i que amb unes sorprenents condicions especials de consciència, intel·ligència, raó i parla que no s'explica d'on, com ni perquè han sorgit (1).
De Marx es van publicar fa anys unes poesies escrites per ell en la seva joventut, que només cap qualificar-les de diabòliques, ja que són amargues, ressentides, rebels a Déu - a qui sembla intuir vagament - contra el qui es revolta des d'un punt de vista que recorda a Bakunin. Però no és això l'important d'ell, sinó la seva teoria social de la Humanitat, que proposa que aquesta en lloc d'estar unida i de viure en pau, està dividida en unes suposades classes socials, hostils entre ells i en lluita continua i permanent. Ni tant sols sembla que consideri que l'ideal de les societats i comunitats humanes sigui l'estar unides i ser solidàries, tant interiorment com exteriorment als grups, ni que l'absència de conflictes i de baralles sigui positiu. És una inversió total i per això parla de revolució, és a dir de posar-ho tot a l'inrevès, el de dalt a baix i el de baix a dalt. Per si fos poc, les seves idees on s'han aplicat i posat en pràctica han portat a dures tiranies, a opressions i genocidis, a Rússia, Xina, Cambotja...Tant per motius teòrics com d'experiència, tot el seu sistema és erroni, està equivocat, i en lloc de a un paradís terrenal com pretèn la seva teoria, porta a l'esclavatge de pobles i individus.
De Nietzsche poc s'ha de comentar, les seves idees com el retorn cíclic de tot, repetit infinitat de vegades, són com un malsón, en que tant la persona com tota la societat queden tancats i sense sortida. Com es conegut va acabar boig els últims anys de la seva vida, però ja abans en la seva obra s'hi veien trets delirants i afirmacions gairebé dements, portant un pas o molts més enllà allò de l'estret parentesc de la genialitat amb la malaltia mental, però a part d'això en general la seva obra es veu dolguda, ressentida, rebel com una protesta contra tot, i fins contra la vida, tot i que ell afirmi el contrari. En les seves propostes s'hi veu sadisme i crueltat i tot i que se'l segueix llegint i estudiant per l'atreviment i l'audàcia inaudita del seu pensament, com a sistema no se li fa cap cas, perquè col·lectivament portaria als pitjors totalitarismes i individualment no estaria lluny del crim absurd o almenys de la delinqüència, i semblen apuntar a la mort, que ell projecta com si així la fes fora del món humà.
Finalment Freud és un altre cas peculiar. Totes les seves afirmacions i conceptes havien sigut ja expressats més o menys amb anterioritat, però ell els va reunir tots junts i en va construir un sistema teòric, tan influent com el marxista però incompatible amb aquest, tot i que s'hagi intentat fer-ne síntesis mixtes, amb la qual cosa els dos sistemes es forcen com si s'intentés fer soluble d'alguna manera l'oli amb l'aigua. Si va suscitar tanta oposició inicial va ser perquè el seu pensament també invertia els termes naturals, capgirant l'essència de les coses, ja que en lloc d'explicar la malaltia per fallides en la salut, proposava explicar allò considerat sa, que segons ell no ho era, a base d'allò malalt, la persona que es considera sana és un malalt que es desconeix i tothom és malalt en major o menor grau, sense que hi hagi una real normalitat plena. La inversió que fa substitueix d'alguna manera la idea de la Trinitat divina, que ell no compartia, per tres poders interiors a la ment humana i per tant inferiors a l'ésser humà, el superjo, el jo i l'id, que segons ell ho explicarien tot sense que es vegi d'on han sorgit, perquè són tres i no qualsevol altre nombre, ni com ni perquè això té que ser així i a més per a tots els humans de tots els llocs i èpoques, ja que com el marxisme en fa també una teoria universal, sense tenir en lloc cultures, situacions històriques, llengües o diversitats personals. Igualment la seva proposta de l'inconscient, parteix l'home i el divorcia de si mateix, fent-lo estrany a ell mateix i sense un domini ple de si. I com el marxisme, també el sistema freudià és un sistema tancat, que tanca en ell mateix i pretén explicar fins i tot les seves fallides i contradiccions per no deixar sortir- ne, i que per tant no es científic ni pot ser objecte de crítica ni de verificació al igual que el marxisme, tot i que tots dos pretenen que ho són sense més motiu que les pseudociències, i al igual que en aquestes en cap d'ells hi ha un real progrés, els qui pretenen desenvolupar-los en el fons el que acaben fent és separant-se d'ells o inventant noves variants pròpies i diferents, com feren tants seguidors seus.
És curiós i mostra molt l'estat del món avui dia que aquestes idees equivocades i excèntriques, per no dir més, hagin sigut històricament tant influents i que tot i els seus fracassos de tota mena en intentar explicar la realitat, vagin d'alguna manera continuant i rebrotin de tant en tant amb formes diverses, aparentment multiformes però en el fons un altre cop el mateix que ja es va provar tantes vegades i sempre va sortir malament, perquè no s'adequava a la realitat del món ni de l'home.
(1) No hi ha cap incompatibilitat, ans al contrari, entre ciència i religió, totes dues busquen la veritat i són vàlides en el seu propi àmbit, però cal vigilar que cap de les dues envaeixi terrenys que no li corresponen. Així la Creació és una veritat religiosa i l'evolució de les espècies sembla ser un descobriment científic fins ara no refutat i per tant provisionalment vàlid i real mentre no es demostri el contrari, com passa sempre amb la ciència. Però seria erroni intentar introduir la Creació en la ciència - el mateix Lemaître, sacerdot catòlic i pare de la teoria del Big Bang com origen de l'Univers, va avisar de no confondre els termes identificant plenament el Big Bang amb la Creació divina, perquè aquesta és una veritat teològica, que no depèn de que el Big Bang sigui cert o fals i aquest últim com tota teoria científica podria ser refutat o almenys superat - tant com introduir l'evolució en el camp religiós i intentar treure'n conceptes teològics. La ciència i la religió es complementen i s'ajuden i fins es purifiquen l'una a l'altra, fent entendre més bé i millor els seus propis coneixements, per exemple la religió ha de considerar, en l'actual estat de coneixement científic, l'evolució dels humans actuals a partir d'altres espècies homínides precedents, i no té dificultats en fer-ho, i la ciència ha de tenir present el sentit de la vida, la dignitat tan alta i única dels homes i les possibilitats que entren dins del pla de Déu, és a dir de la bondat, l'amor, la vida i el bé, i les que hi van en contra, posant en perill o oposant-se i fins combatent a tot l'anterior, i tampoc es veu que hagi de tenir cap dificultat en fer el primer i evitar el segon. Llavors religió i ciència es potencien l'una a l'altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada