Sempre estaré agraït als metges, perquè si no fos per ells jo hagués mort als 29 anys, a finals de juny de 1984, quan vaig tenir un atac d'apendicitis i vaig esperar uns dies, pensant que aquells forts dolors intestinals que no sabia de que eren, però que em feien recargolar, m'acabarien passant amb dejuni estricte i infusions d'herbes. Quan al final vaig decidir que no podia aguantar més i vaig anar a l'hospital de Vic, que llavors era a l'actual Santa Creu de Vic, em van atendre molt bé, una metgessa va descobrir aviat de que em venia pel mètode d'apretar amb el dit el ventre i deixar-lo anar de cop, i quan només feia un parell d'hores o poc més que havia ingressat ja m'operaven d'urgència i acabada l'operació em van dir que l'apèndix ja estava grangrenat i que va venir de molt poc que no s'hagués perforat i provocat una peritonitis, que havia sigut just a temps.
Just abans de l'operació, mentre esperava, em van preguntar si volia alguna cosa i vaig demanar veure al sacerdot del centre. Feia més d'un parell d'anys que no em confessava i considerava que no devia afrontar l'operació sense haver-ho fet. El mossèn va venir de seguida i vaig fer una confessió ràpida amb ell, després de la qual em sentia ja tranquil i segur per entrar al quiròfan (1). Per això i per moltes coses més, anteriors i posteriors, sempre he tingut un especial agraïment, simpatia i docilitat amb els sacerdots i religiosos igual que se l'ha he tinguda amb els metges, hi he confiat com a experts en el seu camp, metges del cos uns i metges de l'ànima els altres.
Durant uns anys, a la meva adolescència i joventut, entre diverses altres opcions possibles com escriptor, astrònom o historiador (2) una de les opcions que havia considerat, tot i que finalment no ho vaig fer, va ser la d'estudiar medecina i fer-me metge, un fet que m'atreia per poder ajudar a tothom, aconsellar, solucionar problemes físics i salvar vides. I al llarg de molts anys també vaig pensar en anar al seminari, tant jo com els meus familiars propers, que pensaven que era la carrera a la que estava cridat per la meva manera de ser. En una altre ocasió ho explicaré, però ara només cal dir que amb algun precedent anterior, aquesta possibilitat me la van proposar els meus pares i/o la vaig considerar jo, com a mínim entre 1968 i 1980, és a dir entre els 14 i els 25 anys, que és l'edat de l'elecció vital, però mai es va acabar concretant i mentrestant i després les circumstàncies de la vida em van portar per altres camins. Però sempre ho vaig tenir present com un record, un anhel i una aspiració, que es va materialitzar precisament quan ja pensava que havia fet tard, en aquesta ocasió moltes persones i moltes coses m'hi van anar portant, progressivament i gairebé sense adonar-me'n, fins que amb una preparació d'uns 10 anys ja, el 2004 em vaig anar a oferir al bisbe per a ser diaca, em va proposar ser prevere quan va va saber les meves condicions, i vaig ser seminarista fins a ser ordenat diaca l'any 2009 i sacerdot el 2010, és a dir que vaig resultar una vocació molt tardana.
Així al final no vaig ser metge de cos sinó metge d'ànimes. Totes dues vocacions i professions són molt nobles, però la més important és la de la cura de l'esperit tot i que la cura de la nostra part material és la més bàsica, perquè és la que ens permet existir i poder accedir als estadis superiors de la vida humana i de la relació amb Déu. Reconeguem sempre la seva labor i estem-ne agraïts!
(1) I després en el postoperatori d'una setmana abans que em deixessin anar-me a casa, em va venir a visitar i vaig parlar breument amb ell, però a part s'havia interessat per mi més d'un cop, igual que per tots els altres pacients i malalts del centre. Era un temps en que tothom era cristià catòlic i no calia en general preguntar-ho.
(2) Una mica abans, quan era un noi, havia considerat també coses tan pintoresques com astronauta, esportista professional o vigilant solitari d'un far.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada