 |
| Un cantó de la medalla de Sant Benet, que és un sacramental fet pel sant per als seus monjos i reconegut per l'Església Catòlica, amb un gran poder d'exorcisme. |
El que ara en diem Europa va ser durant molts segles la Cristiandat o bé la Ciutat de Déu - o la Societat de Déu - el mateix nom que va rebre aleshores el que després se'n va dir l'Edat Mitjana. Europa i el Cristianisme van estretament units, des que diversos apòstols hi predicaren la fe de Jesucrist i hi fundaren esglésies i comunitats creients ja a mitjans del segle I, quan tota la part sud i central del continent, des del Mar Negre fins a l'Oceà Atlàntic i aviat també l'illa de Gran Bretanya, formaven part de l'Imperi Romà, centrat en el Mar Mediterrani i que incloïa territoris al nord d'Àfrica i a l'Àsia més occidental, la capital del qual estava a Roma, el gran centre europeu de l'Antiguitat tardana (1).
Com que el concepte d'Europa va lligat a la seva cristianització, que tingué lloc ja des dels inicis de l'Era Cristiana però que es va estendre molt a l'Imperi Romà entre els segles III - V, sobretot a partir del triomf legal del Cristianisme al segle IV després de segles de persecucions, i essent Sant Benet el patró principal d'Europa, podem citar els que en podríem anomenar els pares d'Europa:
Constantí el Gran (280 - 337), amb la batalla del pont Milvi (312), l'Edicte de Milà (313), el I Concili Ecumènic de Nicea (325) i la inauguració de la nova capital de l'Imperi, la Nova Roma cristiana, Constantinoble (330). Constantí va ser també el primer emperador romà en fer-se públicament cristià (2), essent batejat en el seu llit de mort. El seu temps veié el Credo de Nicea i el càlcul de la data de la Pasqua del mateix Concili.
Teodosi el Gran (347 - 395), cristià i catòlic convençut, que començar a governar en part de l'Imperi Romà a partir de l'any 379, que amb el Decret del seu nom (380) va fer del Cristianisme catòlic - "la fe de St. Pere en Jesucrist tal com la transmeten els bisbes de Roma i d'Alexandria" - la religió oficial de l'Imperi, començant per la part que ell regia, que va veure el II Concili ecumènic de Constantinoble (381) amb l'establiment definitiu del Credo niceno-constantinopolità, la unificació de l'Imperi sota el seu domini l'any 391, amb el vigor universal del seu Decret i a la seva mort la separació definitiva dels Imperis Romans d'Orient i Occident, amb els seus fills i successors.
Sant Agustí (354 - 430), convertit per l'influx de la seva mare Sta. Mònica i l'ensenyament de St. Ambròs de Milà principalment. Després d'haver estat pagà i maniqueu però buscant sempre la veritat, la trobà en Crist, l'Església Catòlica i la Bíblia, va ser batejat l'any 387, i essent molt intel·ligent i de gran personalitat, va ser escollit bisbe d'Hipona a Àfrica, d'on era, i va progressar molt en la defensa de la puresa de la fe i en la seva explicació, així com va assolir una gran santedat de vida. El seu llibre Confessions (397) és probablement la primera autobiografia en sentit modern de la Història, i amb La Ciutat de Déu (410 - 426) va defensar el Cristianisme i va establir la primera i més encertada filosofia de la Història. Aquestes, junt amb les seves homilíes i altres obres seves de tipus religiós i teològic, van influir molt en la cultura europea i occidental i no sols en l'Edat Mitjana, sinó que el seu influx arriba ben viu fins avui dia.
Dionís l'Exigu (c. 470 - c. 544), monjo escita, resident a Roma des de l'any 500, versat en grec i llatí i traductor entre les dues llengües, que va establir el més exitós intent de fer una Era Cristiana per numerar els anys - ja n'hi havia hagut algun abans - tot i que sembla que va cometre un error de càlcul d'uns 4 a 6 anys, però que ja ha quedat establert així. Va publicar el seu calendari l'any 525, però aquest, tot i que conegut, no es va popularitzar fins el segle VIII, primer al adoptar-lo St. Beda el Venerable per al seu llibre d'Història del Cristianisme a Anglaterra (731) i després al fer-lo oficial per a les seves terres els reis francs del Renaixement carolingi de finals del s. VIII. A partir de llavors va ser adoptat cada cop més i al segle XX l'Era Cristiana és usada mundialment, si bé alguns països i religions mantenen al mateix temps les seves Eres pròpies per a ús intern, com els musulmans, els jueus, el Japó, Taiwan... tots els quals coneixen i usen també l'Era Cristiana i no sols per les relacions internacionals sinó també en assumptes interns quan els convé o per comoditat. Però com que l'Era Cristiana va començar i va ser adoptada primer a Europa i la va configurar en els seus segles encara formatius, es pot considerar al seu inventor d'un dels pares del continent.
Sant Benet de Núrsia (c. 477 - 547), que va fundar el monestir de Montecassino l'any 529 sobre les restes d'un dels últims temples pagans rurals i que el 540 va establir la Regla benedictina per als seus monjos, plena de bons consells i de disposicions pràctiques i útils per al be de l'ànima i del cos, entre elles el famós "Ora et labora", és a dir "prega i treballa" i moltes més. Sota el seu impuls els monestirs benedictins van contribuir a evangelitzar tota Europa i alhora van ser focus on es van conservar la religió cristiana, la civilizació i la cultura.
Tot i que hi havia precedents d'eremitisme i monacat i fins de vida cenobítica des del segle III si no abans, aquests eren més propis de la vida al desert de Síria i Egipte, tot i que també van arribar aviat a Europa, però la gran expansió de la vida monacal a Europa, sobretot a les zones rurals i encara poc o gens cristianitzades, va tenir lloc amb els monjos que seguien la Regla de Sant Benet. Fins i tot es parla dels Segles Benedictins, per la gran importància de l'Orde en tot allò més important, noble i educat i en l'expansió de la fe cristiana i la conservació del valuós del llegat clàssic de l'Antiguitat greco-romana, amb els copistes i els comentaristes dels monestirs benedictins, i aquests segles van des de l'inici de l'Orde al segle VI fins al segle XIII, és a dir pràcticament tot el període de l'Edat Mitjana, amb aportacions com les reformes de Cluny, iniciada l'any 910, i d'una gran expansió als segles X - XIII, i la reforma del Císter, iniciada el 1098, i de nou també molt expansiva en els segles següents, i aquestes onades cobriren tota Europa de nord a sud i d'est a oest.
Amb els benedictins arribaren també, en gran part, l'arquitectura i art romànic i després el gòtic, així com la pelegrinació del Camí de Santiago que uní a Europa en una meta religiosa comú, alhora que seguien les pelegrinacions a Roma i, en la mesura del possible segons èpoques i llocs, a Terra Santa. Però també la Reforma eclesiàstica gregoriana del segle XI va tenir com a gran protagonistes benedictins cluniacens, sobretot el monjo Hildebrand (c. 1015 - 1085) que va arribar a Papa com St. Gregori VII (1073 - 1085). I les Croades i Ordes de Cavalleria tingueren també un gran predicador benedictí cistercenc, St. Bernat de Claravall (1090 - 1153).
Tot i que hi havia altres Ordes religioses, com l'agustina, la cartoixana i diverses més, la primacía benedictina s'estén indiscutible fins l'aparició de les Ordes mendicants dels frares dominics i franciscans a principis del segle XIII, amb una altre manera de fer i més urbanes, d'acord amb les necessitats de la nova època que anava sorgint a Europa, però l'Orde benedictina persistí desenvolupant la seva funció i encara al segle XVII va veure l'evolució d'una nova i important branca, la Trapa (1664), i en conjunt ha arribat amb vitalitat fins els nostres dies i a les nostres terres té una història molt important i decisiva amb monestirs com el benedictí de Ripoll (880) i el benedictí femení de Sant Joan de les Abadesses (887), els cistercencs de Poblet (1150) i Santes Creus (1160) i sobretot el benedictí de Montserrat (des del segle XI).
Essent que la història de l'Orde benedictina, a l'igual que la història del Papat i en general la de l'Església està en tots els llocs i en tots els segles d'Europa i és una part molt important i decisiva d'ella, no és d'estranyar que amb tota la raó Sant Benet, el fundador de l'Orde i el que li va donar la Regla, hagi estat considerat el primer sant patró d'Europa. Després d'ell els copatrons han estat proclamats St. Ciril i St. Metodi, apòstols dels eslaus (segle IX), Sta. Brígida de Suècia i Sta. Caterina de Siena (s. XIV) i Sta. Edith Stein, en religió Sta. Teresa Benedeta de la Creu (s. XX).
Quant als pares d'Europa, que han de ser antics i haver tingut una importància primordial en el continent, després de St. Benet en podem considerar encara alguns més, com:
Justinià (482 - 565), emperador romà oriental 527 - 565, que junt amb la seva esposa l'emperadriu Teodora (c. 500 - 548) defensà el Cristianisme catòlic i recuperà per un temps la iniciativa, l'expansió i l'esplendor de l'Imperi Romà, ja que llavors era únic (el d'Occident havia desaparegut el 476 i el d'Orient era l'únic emperador romà i ho seguiria essent fins l'any 800).
St. Gregori Magne (c. 540 - 604), Papa del 590 al 604.
Carlemany (c. 742 - 814), rei franc molt exitós, que va seguir la defensa del Cristianisme catòlic i de la mentalitat i independència europea, com els seus predecessors francs Carles Martell i Pepí el Breu, el primer vencedor d'una gran invasió sarraïna a Poitiers (732) i el segon, el qui va establir la col·laboració estreta amb el Papa de Roma atorgant-li el domini temporal dels Estats Pontificis (754 - 1870). Carlemany va seguir amb aquesta col·laboració amb el Papa, va expandir el Regne Franc per Europa Central, va obligar als saxons a fer-se cristians, va acabar amb l'amenaça àvar al destruir el seu regne a Europa centro-oriental, va unificar una gran extensió d'Europa occidental i central, fins i tot amb una expedició a Saragossa (778) i l'establiment de la Marca Hispànica amb Girona (785) i Barcelona (801) com a comtats francs de frontera, i amb el Renaixement cultural carolingi, amb Alcui de York i altres, va donar un impuls a la civilització i la cultura europea cristiana, amb avenços com l'adopció de l'Era Cristiana o l'establiment de les lletres minúscules, dites carolines. Va ser coronat Emperador romà pel Papa a Roma a la Missa de Nadal de l'any 800 i des d'aleshores el seu prestigi i fama van créixer encara molt més. El títol d'emperador va durar fins l'any 924 i la dinastia carolíngia va durar a Alemanya fins l'any 911 i a França fins el 987, però l'Europa carolíngia com a concepte va durar encara més.
Otó I (912 - 973), rei alemany des de 936 i també italià des del 951, defensor de la fe i cultura cristianes, va crear un gran regne amb Alemanya i Itàlia i territoris veïns i sobretot va derrotar decisivament als magiars pagans a Lechfeld (955), posant fi definitivament a l'amenaça que les seves terribles incursions representaven per tota l'Europa central i occidental, arribant fins i tot a Catalunya en alguna ocasió. L'any 962 va ser coronat Emperador d'Occident pel Papa a Roma, iniciant així una dinastia imperial molt més exitosa que la carolingia, el que després seria anomenat Sacre Imperi Romà Germànic (962 - 1806), sobrevivint en 8 segles als seus immediats i més directes successors, els Otons, Otó II (+ 983) i Otó III (+ 1002).Així com els carolingis van tenir el seu estil propi d'arquitectura i art, també el van tenir els otons.
I encara en podríem dir molts més, com el monjo benedictí Gerbert d'Orlhac (c. 946 - 1003), occità i estudiant a Ripoll i a Vic, futur Papa Silvestre II (999 - 1003), un introductor de la ciència a Europa. Del llavors més avançat món àrab (pel seu contacte més directe i intens amb Grècia, Egipte, Síria, Bizanci, la Índia i fins i tot Xina) va portar a Europa els nombres decimals indoaràbics i el zero, que amb la seva notació posicional i clara eren molt més útils que els nombres llatins a base de lletres, que feien molt difícil i complicat fer operacions matemàtiques sense ajudes externes com les de l'àbac. També va ser inventor i se li atribueix haver ideat el primer rellotge mecànic l'any 996. Va ser el Papa de l'any 1000.
Però amb aquests ja queden clars els pares d'Europa i el paper molt principal exercit per antiguitat i influència per Sant Benet de Núrsia. Que ell pregui i intercedeixi per tal que Europa segueixi essent cristiana fins a la fi dels temps i mantingui la flama de la veritat i de la fe que ell tant va predicar i contribuir a expandir!
(1) Cert que el Cristianisme va néixer a una zona d'Àsia, Galilea i Judea i terres veïnes, on va viure, predicar, morir i ressuscitar Nostre Senyor Jesucrist, però de seguida es va expandir en totes direccions, i molt notòriament, gràcies a St. Pere, St. Pau, St. Jaume i altres apòstols, cap a Europa i especialment a la capital imperial Roma, on els dos primers van morir màrtirs i hi han les seves tombes i on el bisbe de la ciutat és el successor de St. Pere i per tant el centre de l'Església segons el mandat de Jesucrist. També es va expandir per Àsia i Àfrica i així un rei Abgar d'Edessa es va convertir cap a l'any 200 tot i que no va ser durador, i el primer país oficialment cristià va ser Armènia, convertits el rei i el poble per St. Gregori Fotistes cap a l'any 301 i aquest sí que ha durat fins ara, però Armènia precisament per això i com la seva veïna Geòrgia que la va seguir poc després c. 326, tot i que situades a Àsia es poden considerar Europa per religió, civilització i cultura. Clar que poc després també es va convertir el que ara és Etiòpia amb el seu rei Ezana, c. 333, i aquest poble africà també es pot dir que per la seva religió cristiana té una connexió europea. Però és que a més a partir del s. V - VI, amb el nestorianisme i el monofisisme, el Cristianisme afroasiàtic es va fer en la seva versió majoritària "oriental", proper al grec ortodox però amb creences pròpies i distintes. La Cristiandat unida, amb una primera fisura ja l'any 858, però que no es va separar en dos fins el 1054, va ser a Europa. Per això almenys fins al segle XVI Europa i Cristianisme van ser gairebé sinònims, si bé la cristianització total de tota Europa no es va completar fins la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, al voltant del 1400. I molts historiadors consideren que la ruptura definitiva de la Cristiandat com a ideal i aspiració d'Europa no va tenir lloc fins el 1648, amb la Pau de Westfàlia. Tot això ja dona una idea de la gran unió entre Europa i religió cristiana, tot i que l'evolució posterior amb la cristianització d'Amèrica, d'Oceania, de gran part d'Àfrica i de Filipines i de Sibèria a Àsia ha canviat la situació territorial i humana i ara el Cristianisme té més extensió i més creients fora d'Europa que a aquesta, però això es degut a la relativament petita grandària i població d'Europa, que segueix tenint-ne l'origen i l'evolució històrica i cultural.
(2) Hi ha dubtes sobre si l'emperador del segle III Felip l'Àrab era criptocristià, és a dir cristià en secret, i també hi hagueren emperadors filocristians, simpatitzants amb el Cristianisme o cristians a mitges, com Alexandre Sever, i el cert és que a la 2ª meitat del s. III hi hagué mig segle de tolerància amb el Cristianisme, just entre la persecució general iniciada per Deci l'any 251 i continuada durant uns anys fins que va cessar, i la més gran i terrible persecució de totes, la de Dioclecià a partir del 305 i fins com a mínim l'any 311.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada