La importància de la puresa

La puresa de cor i de cos i ànima és molt important per a la relació amb Déu. És un bé preuat, un tresor que cal defensar i conservar, perquè Jesucrist mateix diu feliços als nets de cor, perquè ells veuran Déu. La puresa de vida en aquest món és fonamental per a la vida espirirtual i per a la pràctica religiosa, essent un element essencial de la gràcia de Déu i un tast ja aquí de la felicitat futura. Viscuda amb humilitat i agraïment, dona pau i manté en el camí de la salvació mitjançant el seguiment de Nostre Senyor i una bona relació amb la Santíssima Trinitat. És un do que cal demanar, conservar-lo i donar-ne gràcies. Ja sigui en l'excelsa virginitat per amor a Déu o en la castedat en l'estat matrimonial o de solteria també viscuts com a vocació divina, és la base de la innocència, la bondat i l'alegria de la santedat.   

Ja amb l'ànima al Cel, venerada a la Terra i esperant la gloriosa resurrecció,
Santa Maria Goretti, que ho va donar tot per no perdre la virginitat i puresa

Aquesta nena, la més jove dels sants, va saber defensar amb la pròpia vida
allò més important de la vida i l'experiència humana en aquest món temporal

Encara es veu més si es pensa en la seva falta. La impuresa és temps amb el diable, i el que cau en ella i s'hi enfonsa no sols veu cossos en lloc de veure ànimes sinó que s'aparta de Déu i queda exposat a tots els perills espirituals i fins corporals en aquest món i a la perdició en l'altre, si no es penedeix, converteix i demana a Déu que l'alliberi. La impuresa i tot allò que comporta i porta associat és l'esclavatge del diable, del pecat i del mal i, amb la pèrdua de la gràcia santificant, inhabilita per a la vida religiosa i per a viure l'espiritualitat. És corruptora, i com tots els pecats mortals, és la lepra de l'ànima, primer insidiosa i dissimulada però cada cop més deformadora i greument afectadora de la salut i de la bellesa corporal. Sant Pau mateix ens recorda que qui peca en altres coses, fora d'ell peca, però qui peca en això, contra el seu propi cos peca. I això l'afecta fins i tot físicament i biològicament. Però la base de la impuresa no és material sinó espiritual i mental, no són els cossos ni els objectes o fets externs els qui ens tempten sinó que és la pròpia disposició la que els busca per a convertir-los, d'una manera perversa, en temptació. Jesucrist ens diu que si l'ull i la mirada són nets, tot és bo i pur, és del mal cor d'on surt la visió dolenta de les coses, fora de la seva essència, del seu sentit i del seu valor real. No són la bellesa, l'atracció sexual o la pulsió instintiva les que ens tempten, això són conseqüències i no pas les causes, que són unes altres, com la rebeldia, l'orgull de pensar que se sap més que Déu el que a un li convé o pot fer, l'autosuficiència, l'enveja, l'avidesa, els gelos o la ràbia contra algú o alguna cosa. És també la falta d'intel·ligència i de seny del qui prescindeix dels manaments divins tan justos i bons per al nostre bé i per insatisfacció vital i personal emprén el seu propi camí buscant que més hi pot haver o què hipotèticament se li amaga o se li nega, segons la seva retorçada manera de veure les coses, en lloc d'acceptar i agraïr tot el que Déu li dona com un do i com allò més adequat per ell. Amb el desastre vital i la desgràcia personal d'anar-se endinsant cada vegada més en l'abisme tenebrós de la luxúria, que ja no sols un sinó dos manaments divins prohibeixen per a la salut, seguretat i benestar de cos i ànima de l'ésser humà, el món es va reduint i fent-se dolent i hostil, la impuresa és el domini del diable, és el tast de la condemnació i de l'infern, els ídols temptadors en realitat no són persones sinó dimonis, la persona va reduïnt la seva experiència a veure el pecat arreu i buscant formes cada cop més agosarades i extremes, perquè res no satisfà ni pot satisfer mai, al contrari deixa mal gust, decepció, vergonya i sentiments d'odi, de negativitat, de desesperació i de fracàs, tot resulta ser cendra amarga i el caigut se n'adona que ha estat enganyat i estafat pel gran mentider i estafador que és el diable, que el que busca és enemistar la persona amb Déu i si pot ser també amb els altres i amb si mateixa, i que vol per gelós, ràbia, venjança i enveja, que l'ésser humà no es salvi i arribi al Cel que ell ha perdut, sinó que es condemni amb ell a una eternitat de sofriment i dolor en l'infern, on els tindrà sota el seu domini i podrà turmentar-los i així augmentar les seves penes. Es diria que un cauria en això com a molt una sola vegada i havent-se'n donat compte no recauria mai més, però pel pecat original o el seu remanent un cop perdonat, la concupiscència i la inclinació al mal i al pecat, l'ésser humà incomprensiblement i de forma nècia té tendència a repetir i recaure un i altre cop, en ocasions, deixat a si mateix, sense aturador si no és la mort. És una situació terrible de la que només es pren consciència al principi quan es perd la puresa que ens fa semblants als àngels, i es cau en les pitjors degradacions i infàmies, ja que després un s'hi va acostumant i fins ho va justificant, perdent el sentit del pecat i arribant a considerar-ho una situació normal quan de normal no en té res, i quan de mal ens en fa molt i de tota mena. 

Per tant és quelcom a evitar de totes totes, com molt bé va saber fer Santa Maria Goretti i tants altres sants i santes que van preferir la tortura i la mort a perdre la innocència i la castedat, i amb tota la raó. No es van equivocar gens ni mica, sinó que realment ho van encertar de ple, tan en aquest món com sobretot de cara a l'altre. Perquè el que un és a l'hora de la mort, això serà eternament, i com es diu "l'eternitat és molt llarga", és sempre. Caldria pensar-ho i meditar-ho: sempre, sempre, sempre, i en la vida realment important per a la que aquesta és només una preparació necessària de formació, l'avantsala de l'eternitat.

Sempre hi ha esperança, però, pel caigut i no sols per la seva condició de víctima espiritual, molt sovint per escàndols, traumes i males influències intel·lectuals i socials o desenvolupaments personals erronis, sinó també essent culpable de repetir-ho i perpetuar-ho en si mateix, abdicant cada cop més de la llibertat que Déu ens ha concedit amb la Salvació i la gràcia, de poder evitar el mal i fer el bé. Déu coneix la nostra debilitat i com que ens estima i vol la nostra salvació i el nostre bé, sempre ens perdona i ens deixa començar de nou quan retornem a Ell, li confessem el nostre pecat i li demanem el seu perdó per haver-lo ofés essent Ell qui és i mereixent tot el respecte i tot l'amor per ser Déu, no haver correspost al seu Amor, i per no haver sabut comportar-nos dignament com a fills seus, com ho som pel baptisme, i haver menyspreat el tresor de la seva gràcia, la inhabitació de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens converteix en temples seus vius i conscients. "Cristià, sigues conscient de la teva dignitat!" deia un sant i Déu ens la retorna quan l'hem perdut culpablement, si recorrem a Ell, ni que sigui per temor a les conseqüències o a la lletjor del pecat, si ho fem sacramentalment en una confessió, ja que se'ns aplica el perdó dels nostres pecats que ens va guanyar Jesús a la Creu que per Amor a nosaltres els va assumir, els va clavar a la Creu amb Ell, i va patir, morir i ressuscitar per que fossim salvats. I per això hem d'estar-li sempre agraïts, "Misericordias Domini, in aeternum cantabo!" com diu una frase d'un Salm, i estimar-lo a Ell com Déu amb tot el cor, amb totes les forces, amb tota l'ànima i sobre totes les coses, i als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, és a dir estimar-lo en els altres. Que aquesta es precisament l'alternativa a la vida de pecat. Hem de demanar a Déu que ens alliberi, que renovi el nostre cor i el faci pur, fent-nos "néixer de nou" en la gràcia i en la vida veritable que ens dona la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, tant individualment com col·lectivament, que això també cal no oblidar-ho mai, perquè si el pecat ens porta a la soledat, el tancament, l'aïllament, l'empetitiment i finalment la mort, la gràcia divina amb la seva adoració, contemplació, oració i vida litúrgica i sacramental ens porta a la comunió, la comunitat, la fraternitat, l'amistat i el veritable amor que ens uneix amb Déu i entre nosaltres. I sí, com el fill pròdig, sempre hi ha esperança de retorn i de recuperar la dignitat perduda, es diu d'una santa medieval que havia sigut prostituta que un cop es va deixar convencer, transformar i convertir per Déu i guiada per Ell va portar una tal vida de penitència i reparació, amor, bondat i caritat, que en una aparició que va tenir de Jesucrist poc abans de morir, aquest li va dir que en el Cel la posaria entre les verges, de tals progressos com havia fet. Perquè per a Déu no hi ha res impossible. 

Demanem-li doncs a la Santíssima Trinitat per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i tots els àngels i sants, i especialment Sta. Maria Goretti i tots els sants de la innocència, que tots nosaltres i si pot ser la societat i tota la Humanitat mantinguin i valorin, o la recuperin plenament si l'han perdut, la castedat, la puresa, la innocència! Que així sigui!