L'Evangeli del Bon Samarità

En temps de Jesús, fa uns dos mil anys, jueus i samaritans venien a ser, salvant les distàncies, com els israelites i els palestins d'avui. Així ho podem entendre millor nosaltres avui dia. 

I per fer una analogia amb el sacerdot i el levita, actualment podriem usar la comparació, no exacta però d'alguna manera dinàmicament equivalent i instructiva, amb un polític israelià i un membre important de la societat israeliana. Tots dos tenen pressa i consideren que no és assumpte seu, tot i que veuen que és un compatriota, i la covardia i els respectes socials els poden i els fan passar de llarg com aliens a aquella situació, potser confiant en que tard o d'hora hi aniria la policia o uns sanitaris, qui sap si la funerària, perquè no saben si es viu o mort. Però ells no se'n senten responsables ni concernits, no han estat ells i qui sap si encara hi hauria malentesos i donarien una mala imatge. Per això no es detenen ni tan sols a mirar-lo, no fos cas que per culpa d'aquell incident arribessin tard als seus compromisos seriosos o es veiessin d'alguna manera involucrats. No és cap familiar, amic, veí ni conegut, i no val la pena al seu parer trencar el seu programa del dia (1). 

Però passa un palestí i tot i que veu que es un israelià no pensa en termes d'ètnia, cultura o situació política o social. Veu una persona ferida i se'n compadeix i l'atèn com si fos una persona del seu poble, més encara com si fos un conegut, veí, amic o familiar seu, tot i que no és res d'això. Aquest palestí, tant si és cristià com si és musulmà, té un gran concepte de la Humanitat i de la condició humana i se'n considera responsable quan veu una persona com ell en aquella mala situació i totalment desemparat. Pensa que no pot passar sense fer res, i vaja si fa, en té cura com d'un pare, un germà o un fill! És el bon palestí, que sap estimar al proïsme de forma desinteressada i abnegada, sap que a aquella víctima no la veura probablement més, però no sols li fa una cura d'urgència, sinó que el puja al seu propi vehicle i el porta a un lloc on l'atenguin, pagant ell les despeses de la visita i l'ingrès si cal, i sortint fiador de que si encara falten diners, ell mateix ho cobrirà, quan torni a passar de tornada. Una persona així et fa reconciliar amb la Humanitat i, ho sapiga o no, encarna la presència de Déu que ajuda a la víctima ferida a través seu. Estima a Déu en els altres i reconeix l'excelsa dignitat humana d'èsser a imatge i semblança de Déu i amb això en te prou per saber el que ha de fer. És tot un exemple i model de com Déu ens vol que siguem i ens comportem els uns amb els altres. 

Crist està alhora en el qui ajuda i en el qui és ajudat, no ho oblidem mai!

La paràbola del Bon Samarità de l'Evangeli del diumenge 15è de durant l'any del Cicle C, ens permet reflexionar molt, per anar bé ho podem fer, recordant-lo i meditant-lo, durant tota la setmana iniciada amb aquest primer dia festiu, que en marca la tònica. 

Hem de veure en el bon samarità al mateix Crist que ens atèn i té cura amorosa de nosaltres, quan som víctimes i estem necessitats, ja sigui d'una manera miraculosa o, molt més comunament, a través d'una persona que ens veu, ens compadeix i ens socorre, inspirat pel mateix Crist a fer-ho, un tipus de bona gent que, gràcies a Déu, en el món n'hi ha molta. També, en altres ocasions, hem de veure al mateix Crist en la víctima que ens necessita, quan per un do diví, nosaltres podem fer de bon samarità i atendre'l com l'atendriem a Ell en tals circumstàncies, essent tot un do dels més alts que Crist ens consideri dignes de poder-lo ajudar, en la figura de la pobre víctima amb la que Ell s'identifica, per tal que aquesta rebi bondadosament tota l'ajuda que li cal i nosaltres tinguem el gran mèrit de poder ser els seus instruments caritatius, un signe de gran predilecció i confiança si Crist ens escull com el qui el pot ajudar en aquell mal tràngol, encarnat en una persona ferida i humiliada, i cal recordar el seu avís "el que vau fer o vau deixar de fer a un d'aquests pobres i petits, a mi m'ho fereu o m'ho negàreu!". Si veiem l'acció de Crist en qui ens salva la vida, veiem també la passió de Crist en qui nosaltres li podem salvar-la. Essent l'amor allò més bàsic i necessari en el seguiment de Crist, i si veiem la presència de Crist en els altres éssers humans, especialment en els batejats, que estan més units i conformats a Ell, però no únicament en aquests, sinó en tots, tenim la base adequada per seguir a Crist i entrar en el camí de salvació. 

Aquest Evangeli ens dona material per reflexionar tota la setmana i per viure'l tota la vida! 

(1) Tot al contrari al que va passar amb la novícia Teresa de Calcuta, que tenia el temps just per agafar un tren per anar a uns importants exercicis espirituals que li havien manat i pel camí va veure a un costat de la via a un moribund sol i abandonat. Va preferir quedar-se a acompanyar al moribund en els seus últims moments per donar-li companyia i l'escalf d'una presència humana amiga en aquell trànsit. La futura monja va perdre el tren i no va poder anar a l'important recés, però va descobrir la seva vocació i va iniciar el seu camí de santedat.