Acompanyats per Déu al llarg de tota la vida

Tots som acompanyats per Déu al llarg de tota la nostra vida, i els que Ell escull com a sacerdots som a més instruments, com a portadors de la seva presència i acció, d'aquest acompanyament diví. 

En totes les fases importants de la vida tenim, si volem, la presència de la Santíssima Trinitat, amb el Pare que n'és la font, Crist que ens acompanya i l'Esperit Sant que actua. 

Déu actua sempre, tant si el coneixem i ho sabem com si no, però també respecta la llibertat humana i per a una relació més intensa, propera i eficaç amb Ell tenim els sacraments, que per disposició divina estan a tenim a la nostra disposició i ens alliberen, enforteixen, acompanyen i santifiquen al llarg de tota la nostra vida. 

I per a aquests casos, deixats a la nostra llibertat i voluntat per voler diví, els sacerdots són els instruments d'aquest do de Déu envers els homes. El Baptisme n'és la porta a aquesta actuació especial de Déu en nosaltres. Però és en tots els moments decisius o importants que ho podem tenir. 

La primera comunió i la confirmació són la culminació dels sacraments de l'iniciació cristiana, iniciats amb el baptisme. Amb ells s'arriba a la majoria d'edat espiritual i a la màxima intimitat personal amb Déu.

A partir de llavors ja podem participar de la trobada comunitària i personal amb Nostre Senyor Jesucrist, escoltant la seva Paraula, i rebent l'Eucaristia si considerem que estem en gràcia de Déu i podem fer-ho en les necessàries, adequades i si pot ser les millors condicions, amb fervor i devoció, sempre que ho volguem en les Misses dominicals i festives, i encara millor en la Missa diària, o si participem en una Missa  en circumstàncies de celebració o importants de la vida. 

I en les decisions més importants de la vida, quan ens sentim cridats per Déu a una determinada vocació, com l'Orde sacerdotal, per ser portadors d'Ell i instruments seus, al seu servei i al de tota la gent, segons la seva voluntat. O en la consagració a la vida religiosa, pels qui tenen el do d'aquesta crida. 

I el del matrimoni d'un home i una dona que volen formar una família d'amor i oberta a la procreació i educació de noves vides humanes, els seus fills, segons la voluntat de Déu. El matrimoni cristià, per voluntat divina, és indissoluble, ja que és una vocació molt seriosa, divinament acompanyada, pel que es reben les gràcies necessàries. És una opció vital que, com la recepció de l'Orde, ens transforma i en aquest cas fa de dos persones una sola unitat de parella per estimar-se, ajudar-se i tenir i criar els fills que Déu ens vulgui concedir. Però a diferència de l'Orde sacerdotal, que és inesborrable en aquesta vida i en l'altre, el matrimoni cessa quan mor un dels components, ja que és una vocació per a aquest món. 

Al sacerdot també el podem necessitar en diverses altres circumstàncies, per tal de rebre'n instrucció, acompanyament en l'oració i quan volem confessar o tenir una direcció espiritual. I això en totes les circumstàncies de la vida, perquè la vida cristiana es viu tan individualment com en comunitat, i tant en les coses més altes com en les més senzilles i quotidianes. 

Però Déu també es pot fer especialment present, si ho volem, a la feina, tan propera com llunyana, i com més dura i difícil sigui la nostra situació, i com més dificultats i problemes hi hagin, més ens convé ser prou humils i confiats per recòrrer a Ell per tal que ens auxilii i ajudi. Necessitem a Jesucrist sempre i en tot lloc, ja que sense Ell no podem res, i amb Ell ho podem tot. 

En els moments importants de la vida, de tipus personal, familiar o d'alguna altra mena, en totes les nostres celebracions i aniversaris i en tots els moments destacats per alguna raó, ja que en tots podem demanar i accedir a aquesta presència actuant de Crist que porta amb ell el sacerdot, i que és un gran plus, no sols espiritualment sinó també humanament parlant. 

En les vacances, el lleure i el temps lliure, on tenim una major obligació de santificar la festa i l'oci, segons el mandat diví, perquè això ens protegeix, ens enlaira i és molt bo per nosaltres, i per això Déu ho vol i ens ho mana, i en determinades situacions senzillament ens ho recomana, per al nostre be. 

I fins la malaltia i també a l'hora de la mort, amb la unció dels malalts per al perdó dels pecats, i la celebració de les exèquies amb Missa o sense, per recomanar a Déu l'ànima del difunt per tal que tingui misericòrdia d'ell, l'aculli i havent superat favorablement el Judici diví sobre la seva vida, sigui dels escollits per a ressuscitar a la vida eterna de la Glòria amb Déu, a la fi dels temps. 

I els sacerdots som els instruments escollits per Jesucrist per ser la seva presència, la seva paraula i les seves mans. Ell escull qui vol i quan vol i no necessàriament els millors, per tal que es vegi que no és obra de la persona sinó de Déu que actua a través d'ell, com la ploma o el llàpis que serveix per escriure, però que el que escriu és tot mèrit de qui la usa i no de l'eina, que només hi col·labora fent-ho possible, però el resultat no ve d'ella ni depèn d'ella. Per això portem aquest màxim tresor per a la Humanitat en recipients de terrissa, amb els nostres pecats, faltes i debilitats. Així no es confon com si fos obre del ministre, sinó que tots, uns i altres, ens adonem que es obra de l'Esperit diví, que s'expressa a través de les persones a Ell consagrades. 

Qui això escriu, que ho ha viscut, tot i que tardanament, i ho segueix vivint segons el designi de Déu, havent-ne fet l'experiència i comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida, ho recomano molt a tots els qui se'n sentin cridats, que no tinguin por, que siguin valents i facin aquesta opció radical de consagració al Pare, al servei de Crist i com a ministres de l'Esperit Sant, perquè realment és un gran tresor, un do únic i excepcional de Déu, que val molt la pena de viure. 

Demanem doncs a Déu que ens doni molts, bons i sants sacerdots i religiosos, que tan individualment com en el conjunt de la societat ens fan molta falta! 

La llum divina en un món molt necessitat d'ella

Deixem-nos il·luminar i guiar per la llum de Nostre Senyor Jesucrist i de l'Esperit Sant, en el camí de la meta cap al Pare, mentre compartim amb els altres en aquest món l'avantsala de l'eternitat!

La família dels amics de Déu

Els germans Santa Marta, Santa Maria i Sant Llàtzer, hostes i amics del Senyor. 

Tot el que sabem de cert d'ells és pels Evangelis. Vivien a la primera meitat del segle I de l'Era Cristiana, en el temps de la vida pública de Nostre Senyor. Van tenir molta relació amb Ell, essent no sols deixebles seus sinó també amics, hi havia una especial simpatia i confiança mútua. 

Se'ns narren diversos episodis, pel que sembla Jesús els anava a veure i s'allotjava a casa seva sempre que amb els apòstols passaven per Betània, una població propera a Jerusalem. I amb la seva presència va potenciar allò més bo i millor de cadascú d'aquests amics seus, mostrant molt clarament els efectes de la trobada amb Crist: Marta la servidora decidida, Maria l'oient contemplativa i Llàtzer el ressuscitat per Jesucrist. En aquesta dimensió seva real i històrica tots tres encarnen facetes importants de la trobada i relació amb el Fill de Déu i els seus efectes en nosaltres. 

Felicitats a les Marta, els Llàtzer i les Maria que porten aquest nom per aquesta santa, que no deuen ser moltes degut a que en general es porta per la Verge i Mare de Déu, però que alguna n'hi haurà. I també moltes felicitats als membres d'Ordes religioses del seu nom (1) i als qui són devots d'algun d'aquest tres sants, o de tots ells!

(1) L'any 2005 a Segòvia vaig conèixer les Germanes de Marta i Maria, una Orde de fundació no molt antiga i originària d'Amèrica, la branca masculina de la qual eren els Germans de Llàtzer. 

El misteri de Déu

Déu, omniscient i omnipotent, està a favor nostre i té cura de nosaltres i de la nostra salvació

De Déu venim i a Déu tornem i al llarg de la nostra existència Déu ens acompanya sempre, vetllant per nosaltres amb amor i bondat, sempre providencial des de l'inici fins al final. Si no ho fes, no existiriem ni viuriem, perquè Déu és el Creador i és Amor. 

 

I la resposta de l'ésser humà davant d'aquest misteri sagrat té que ser la necessària i adequada: la fe, l'esperança i la caritat. Que es manifesten en adoració, obediència, humilitat, oració i mirar de conèixer i de fer la seva voluntat, acceptant, agraïnt, confiant i volent tot el que ve d'Ell. 

És el més important de l'existència humana i de tota la vida terrenal, estimar Déu sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu, que vol que ho fem així, perquè així participem ja en aquest món d'Ell, que és Amor, i en l'altre i definitiu serem convidats a veure'l, saber-ne sempre més i més del seu infinit i la seva eternitat inesgotables i a participar del seu dinamisme trinitari infinit d'existència, vida, amor, bondat, felicitat i santedat. Val la pena esforçar-nos en aquest món i deixar-nos conduir, alliberar, transformar, salvar i santificar per Ell, és a dir deixar que Déu ens faci sants! 

La santa generació

Sant Joaquim i Santa Anna (segle I aC), pares de la Verge Maria.

Els seus noms es coneixen per la tradició, ja que no surten als Evangelis. Com a pares de la Mare de Déu, són els avis biològics i familiars de Jesús. És possible que Sant Joaquim morís alguns anys abans del naixement de Jesús, però no se sap del cert, també el podia haver arribat a conèixer ja que les dates de la seva vida són desconegudes. En canvi és més probable que Santa Anna, que devia ser més jove, sí que arribés a conèixer a Jesús, quan aquest era petit. En tot cas la seva connexió amb Ell ve de ser pares de Maria, per tant parents seus propers, i la tradició els ha reconegut com a cristians i sants, igual que Sant Josep o Sant Joan Baptista.

Per la seva condició de pares de la Santíssima Verge Maria i per tant d'avis del seu fill Jesús, recentment s'ha establert que el dia 26 de juliol, el de la celebració de la seva festa, sigui també la festa dels avis i de la gent gran, celebrada litúrgicament el 4t diumenge de juliol, que sempre cau a prop d'aquesta data, uns dies abans o uns dies després, quan no coincideix exactament.

Felicitats als Joaquím i a les Anna, que tinguin una molt bona celebració de la festa dels sants el nom dels quals porten. I felicitats també pels avis i per la gent gran en el seu dia. Que els qui Déu escollí com a pares de l'elegida per ser Mare de Déu preguin i intercedeixin per nosaltres davant la seva filla immaculada i santíssima i davant del seu nét diví!  

Cal triar entre Déu i la vida o el pecat i la mort

Segons investigacions actuals molt recents, l'explosió a l'atmosfera d'un bòlid com el de Tunguska del 30 de juny de 1908, que per sort va afectar una regió de taiga quasi deshabitada de Sibèria, podria ser el causant de la destrucció de les ciutats de Sodoma i Gomorra, prop del Mar Mort, cap a l'any 1650 aC, ja que la zona desèrtica ara anomenada Tall el-Hammam a Jordània, una mica al nord del Mar Mort, mostra clares evidències d'una destrucció per un esdeveniment d'aquest tipus. 

Concretament correspondria a una explosió d'un petit fragment d'asteroide o cometa d'uns 50 metres que entrava en l'atmosfera a gran velocitat i que per la intensa fricció amb l'aire va tenir lloc a uns 4 km d'altitud sobre la superfície, amb una energia equivalent a la de mil bombes atòmiques com les de Hiroshima i Nagasaki del 1945, provocant una ona de xoc d'uns 1 200 km/h amb una temperatura d'uns 2 000º C, que ho arrassà tot a les proximitats en un radi d'uns 25 km a partir de l'epicentre. 

Una representació de la destrucció de Sodoma i Gomorra i de la salvació de Lot

En aquella zona, fins llavors paradisíaca, hi havia unes ciutats molt pròsperes, d'una gran riquesa material, però els habitants de les quals s'havien corromput completament, identificant-se amb la seva maldat i vivint en un ambient de perversió general que horroritzava als pobles veïns. Era una societat que presumia descaradament dels seus pecats i vicis, sentint-se orgullosa d'ells, i no tement res, ni a la gent bona i l'altra gent en general i ni tant sols a Déu i la seva justícia. 

El llibre del Genesi ho explica, les abominacions continues i molt greus que cometien, i la degradació i degeneració que afectaven a tots, van fer que Déu les castigués amb una destrucció total, després que Abraham va regatejar amb Ell intercedint per tal que no les destruís; essent ciutats de milers d'habitants i davant de Déu, que es deixa pregar i que deu voler que Abraham comprengui per què ho fa, aquest li fa notar que si hi ha 50 justos a la ciutat, per consideració a aquests no l'hauria de destruir, i Déu hi assenteix: "Si hi ha 50 justos no la destruiré". I Abraham va baixant la xifra, perquè sap o tem que no hi siguin, fins arribar a 10, i el Senyor li diu: "Si n'hi ha 10, per aquests no la destruiré". Però no n'hi havia ni aquesta petita xifra, i els pocs que hi havia, Lot i la seva família, avisats per uns àngels, als qui la depravació de la gent local ni tan sols pretenia respectar i ja sofreixen un primer càstig de ceguesa, marxen de la ciutat i escapen i se salven de la total destrucció que succeeix a continuació, exceptuant la muller de Lot, que per desobeir les instruccions queda transformada en estatua de sal. 

Lligant les dues coses, la Providència divina va fer que aquell bòlid no deixés res d'aquell focus de corrupció moral i humana, o almenys ho va permetre, no tenint la protecció divina davant aquella catàstrofe terrible. Avui dia s'hi troba una capa de cendres, roca fossa, ciments carbonitzats per un gran incendi i petites esfèrules i microdiamants d'un metre i mig de profunditat. La devastació debia ser instantània i total, i a més duradora perquè la terra de la zona també tingué un gran excés de compostos salins, que la deixà estèril i del tot inapte per al cultiu, i hi ha evidències que la zona extensa afectada no tornà a ser habitada en diversos segles. I una destrucció així és excepcional però no única i hi ha el cas de les poblacions de Pompeia i Herculà destruides per una erupció del Vesubi l'any 79 i unes quantes altres al llarg de la Història, per volcans, terratrèmols, tsunamis, inundacions, incendis o altres desastres.

Però en el cas de Sodoma i Gomorra i les altres poblacions de la Pentàpolis, hi ha l'afirmació clara i explícita del càstig pels seus pecats antinaturals i que clamaven al Cel. I és curiós el fet de la coincidència que per aquella època, a mitjans o finals del segle XVII aC, també esclatés amb una gran violència el volcà que destruí gran part de l'illa de Thera, al Mar Egeu, l'actual Santorini, destruint aquella civilització ciclàdica i afectant a la Creta minoica, el Delta del Nil i les costes euroasiàtiques del Mediterrani oriental.

L'ensenyament de l'episodi del llibre del Gènesi sobre la Sodoma i Gomorra entregades obertament al mal i l'intent d'Abraham de detenir el càstig de la justícia divina sobre elles, perquè no s'hi trobaven ni un grapat de persones normals i honestes, és la confiança en Déu, el poder de la intercessió de l'oració dels creients, i els justos com a protectors i salvaguarda de tota la societat i salvats per la protecció divina. I lligant-ho també amb la Nínive del profeta Jonàs, que es convertí i feu penitència pels seus pecats i va ser salvada de la destrucció anunciada, ja que Déu se'n va compadir dels seus innocents i dels culpables penedits, es pot dir també que si les ciutats de Sodoma i Gomorra haguessin fet cas dels avisos divins i haguessin demanat pietat i canviat de conducta, deixant que Déu els purifiqués i retornés a la perduda dignitat humana, no habrien sigut destruïdes, però van perseverar en el pecat i el mal, i aquests sempre són perjudicials pels que s'hi adhereixen i porten a l'autodestrucció ja per les seves conseqüències, ja que l'allunyament, la desobediència i l'oposició a Déu, que és la font de l'existència, de la vida, de la bondat i de l'amor, ja es per si mateix el camí de la mort, tant de l'espiritual i eterna com també de la física i terrenal: "Pel pecat va entrar la mort en el món". 

L'ésser humà, homes i dones, pot seguir tant col·lectivament com individualment el camí de la vida, que és el de Déu i porta a Ell, com el camí de la mort, que és el del diable i porta a la perdició i condemnació eternes. Perquè està clar que l'home serà eternament allò que sigui quan acabi la seva vida terrenal i deixi aquest món, ja que els seus fruits, bons o dolents, l'acompanyaran. Cal doncs deixar-se guiar per Déu, que ho coneix tot més bé que nosaltres, i escollir el camí de la vida, que pot ser en ocasions estret i costerut i pot significar portar la nostra creu com seguidors que som de Crist i de la seva, però que es fàcil de fer perquè Déu mateix ens hi ajuda i que sempre és el camí de l'esperança i l'amor, de la bondat i de la felicitat i alegria!  

L'apòstol que atrau en el seu Camí a molts cap a Crist

Sant Jaume apòstol (+ 44), patró d'Espanya.

Imatge a la catedral de Santiago de Compostela, sobre la tomba de l'apòstol. St. Jaume atrau a ell a molta gent de tot el món.

Sant Jaume era germà de Sant Joan i se li sol dir St. Jaume el Major per distingir-lo d'un altre Sant Jaume també apòstol que rep el nom de St. Jaume el Menor, probablement referint-se a l'edat i també al seu paper relatiu, perquè St. Jaume el Major va ser del grup d'apòstols més proper a Jesucrist, junt amb St. Pere i St. Joan, els que estigueren amb ell en algun miracle important, en la Transfiguració del Senyor i els més propers també a l'hort de Getsemaní, quan Jesús pregava suant sang pel que se li venia, però que acceptava voluntàriament, i els hi va demanar que vetllessin amb Ell per fer-li companyia en aquells moments tan durs, difícils i angoixosos. I com St. Pere, els germans St. Jaume i St. Joan parlen i interactuen en diverses ocasions amb Jesús d'una manera especial. I a més St. Jaume el Major va ser el primer dels apòstols en beure el calze de Crist, morint màrtirs, en el seu cas a Jerusalem cap a l'any 44, fet decapitar pel rei Herodes per complaure als jueus, ja que segons sembla aquest St. Jaume, que també apareix a les Actes dels Apòstols en alguna ocasió important, era reconegut com el cap de l'Església a Jerusalem. .  

Una tradició antiquíssima diu que va venir a predicar a Espanya, que llavors era la Hispània romana, la qual cosa no seria gens d'estranyar perquè també St. Pau sembla que va estar a la Tarraconense, i perquè els apòstols voldrien complir fins i tot literalment la missió encomenada per Nostre Senyor ressuscitat d'anar a convertir i batejar per tot el món. I hi ha tradicions que cap a l'Est St. Tomàs va arribar fins a la Índia, cap al Sud algun altre apòstol va viatjar fins Etiòpia i cap al Nord algun va arribar a l'actual Rússia. No és difícil de suposar que ell prengués la decisió d'anar fins a l'extrem Oest del món, pel Mar Mediterrani, una via de comunicació molt més bona que per terra, i així arribés fins a terres ibèriques. 

Perquè a més són dos, i independents entre sí, els fets molt importants i decisius que el situen a la Península. Un, que trobant-se a Caesaraugusta, l'actual Saragossa, i sentint-se agobiat, la mateixa Verge Maria, que encara vivia, se li va aparèixer sobre un pilar, per confortar-lo i animar-lo. Aquesta tradició, amb referències ja molt antigues, és la que s'ha perpetuat en el Pilar. L'altre i sense relació, sinó per altres fonts, és que va arribar fins a Galícia, probablement fins a Finisterre, el Finis Terrae dels antics, el punt més occidental del continent europeu (1) i del món conegut en aquella època, exceptuant algunes illes fora de l'Imperi Romà, com Irlanda i Islàndia, que a més eren poc importants i no massa conegudes. I un cop acomplerta la seva missió fins a l'extrem més occidental, retornaria a Jerusalem, on moriria màrtir. I això explicaria perquè els seus deixebles, coneixedors de la seva missió i potser de la seva voluntat, haurien portat el seu cos fins aquell extrem occidental on havia arribat perquè restés allà, com un signe, i on a través d'uns miracles, com unes llums misterioses, seria trobat i identificat al segle IX, senyal que la tradició de la seva visita ja era molt arrelada, tot i que s'autentifiqués per inscripcions o els hi fos revelat per inspiració celestial. 

Sigui com sigui, el Camí de Santiago de pelegrinatge a la tomba del sant apòstol, en aquell extrem del món, ja va començar esporàdicament al segle IX i després de l'any 1000, amb el ressorgir europeu occidental, va tenir un gran apogeu entre els segles XI - XIII, que va perdurar amb gran intensitat en els segles posteriors (2) i ha arribat fins als nostres dies, sense perdre gens de popularitat, sobretot a tota l'Europa occidental en concret i tota Europa en general, però no sols, havent-hi pelegrins de tot el món que hi van expressament. I molta gent s'ha convertit o ha canviat de vida després d'haver tingut la inspiració, que motiva a molts, de fer aquest Camí fins a la tomba de l'apòstol, com experiència espiritual i religiosa. I qui això escriu, l'autor del Blog, he tingut l'oportunitat d'estar-hi, encara que no fent peregrinatge, sinó amb un creuer francès que parà al port de La Corunya i amb un autocar poguerem anar a Santiago i assistir a una cosmopolita Missa a la catedral, amb visita a la imatge de St. Jaume i amb el botafumeiro en acció, el juny de 2014, complint així un desig que tenia des de fa molts anys i que, ni que fos anant-hi en cotxe, no havia pogut realitzar mai. La resta de la meva família, pares i germans, sí que hi anaren a l'estiu del 1979, però jo llavors estava fent el servei militar, i crec que tant els pares en alguna ocasió més i alguns germans en una altra, també hi havien tornat. Santiago atrau i l'experiència de la trobada amb l'apòstol sempre marca i és recordada. Per això hi va tanta gent, sobretot els anys Xacobeos, com excepcionalment ho és el 2022, tot i que en aquest any la festa de St. Jaume, el 25 de juliol, cau en dilluns i no en diumenge. I és que són moltíssims, multituds, els qui se senten atrets, busquen a l'apòstol i se'l troben, i amb ell troben a Crist, que és qui descobreixen que realment buscaven. O, el que és equivalent, que busquen a Déu a través d'aquest apòstol i el seu Camí, i així el troben. 

Felicitats a tots els Jaume, Santiago, Jacobo, Diego i Yago, perquè és un nom que té moltes variants, sobretot en castellà, com també felicitat a tots els que en són devots i especialment a tots els que han fet el Camí de Santiago, i a tots els que estem encomanats a ell i al seu patronatge protector i defensor, que aquest sigui efectiu per la nostra acceptació i ens ajudi sempre. 

I que des del Cel St. Jaume pregui i intercedeixi davant Déu per tal que Espanya, que el té per sant patró, segueixi essent sempre una nació cristiana i catòlica, dins d'una Europa cristiana i un món cada cop més evangelitzat en la vera religió!

(1) En realitat el punt més occidental del continent europeu està més al Sud, al Cabo da Roca, prop de Lisboa a Portugal, que els romans ja coneixien com Promontorium Magnum, però la diferència és mínima i els romans creien que era Finisterre i la seva zona la que estava més a Occident de tota la terra ferma i per això li donaren aquest nom, i d'aquesta manera si l'apòstol volia anar fins a la fi de la terra en aquella direcció.

(2) Va anar substituint a les peregrinacions a Terra Santa, tornades cada cop més difícils, sobretot a partir del segle XI amb el domini dels turcs seljúcides i de l'Egipte fatimí, que en foren molt intolerants, cosa que provocà la reacció de les Croades per recuperar-ne no sols la possibilitat d'anar-hi sinó també el control d'aquelles terres, entre 1099 i mitjans-finals del segle XIII. Les peregrinacions a Terra Santa seguiren existint sempre, però baixaren molt en disponibilitat i facilitat i en nombre de peregrins, mentre que d'altres, com les a Roma i a Santiago augmentaren molt. 

Sants del mig juliol

De mitjans i inici de la 2ª quinzena del mes de juliol són les festes d'aquests sants: 

"Noli me tangere" de Fra Angèlico, Nostre Senyor ressuscitat i Maria Magdalena 

Elies (1ª meitat s. IX aC), el més gran dels profetes

Daniel (s. VI aC), savi bíblic  

Sta. Maria Magdalena (s. I), l'apòstol dels apòstols 

St. Apol·linar (+ c. 75/79), bisbe màrtir 

Sta. Marina (c. 120 - 139), màrtir

Sta. Cristina (s. III), màrtir 

St. Frederic (c. 780 - 838), bisbe màrtir 

Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), fundadora d'Orde, patrona d'Europa 

St. Llorenç de Brindisi (1559 - 1619), caputxí, doctor de l'Església 

St. Charbel Makhlouf (1828 - 1898), monjo maronita del Líban

Concretament Sta. Marina i St. Frederic es celebren el 18 de juliol, St. Elies i  St. Apol·linar el dia 20, St. Daniel i St. Llorenç de Brindisi el 21, Sta. Maria Magdalena el 22, Sta. Brígida de Suècia el 23 i Sta. Cristina i St. Charbel el 24 de juliol. 

És bo viure i celebrar els dies dels sants venerant-los, per coneixer-los, per mirar el seu model i exemple, i per tenir-los com amics del Cel i demanar la seva pregària, intercessió i ajuda! 

Avis diví a la nostra societat

La situació espiritual i religiosa de les nostres societats actuals és intrísecament dolenta, unes generacions perverses i adúlteres, com Nostre Senyor ens advertia, referida a la del seu temps però es pot aplicar perfectament a la nostra d'ara i, sempre que s'escaigui, a totes les societats en situació semblant arreu del món i en tots els temps. 

Perquè ens estima ens visitarà un Sol que ve del Cel. per il·luminar els qui viuens a les fosques, a les ombres de la mort...

Ho proclamavem a l'Evangeli de la Missa del dilluns 18 de juliol de 2022, el segons Sant Mateu, capítol 12, versicles 38 a 42. I com li van escoltar dir les autoritats i intel·lectuals del seu temps, que el confrontaven demanant-li que els donés senyals (!) després de tants miracles com havia fet, de la seva personalitat única i notòriament tant humana com divina i de la seva meravellosa doctrina d'amor filial a Déu Pare i d'amor fraternal entre els homes i de ser bons, estimar i perdonar, tal com Déu fa amb nosaltres, amb tots. Però això es pot aplicar a totes les societats humanes en condicions penoses semblants d'incredulitat, escepticisme i crítica a la voluntat i fins l'acció divina, i molt especialment a la nostra societat occidental tant per les seves característiques de materialisme, secularisme, laicitat i falta de fe, gairebé d'apostasia silent i despreocupada, com també per ser precisament la nostra, en la que estem immersos i de la que en som en part responsables, si no l'avisem i no fem res, i en part víctimes culpables, si ens deixem influir per ella i oblidem i abandonem el veritablement important en ares de les vanitats banals d'allò humà, mundà i temporal.

Dos grans i greus avisos: la ciutat de Nínive, la capital assíria, es va convertir i va evitar ser destruïda, quan va fer cas a l'apocalíptica predicació del profeta Jonàs, i comparativament sortim perdent amb ella, tot i el terrible i dura que habitualment era aquella, perquè va acceptar l'avís i la correcció d'un profeta, Jonàs, i la nostra societat no fa cas ni es corregeix tot i que qui li parla al cor és el mateix Jesucrist, el Messies Fill de Déu, molt més gran que el més gran que els profetes. És un enduriment del cor i un rebuig molt més greu perquè se li fa directament a Déu, no a través d'un intermediari. 

Igualment en temps antics una reina del Sud, de Saba, va viatjar a Jerusalem des del seu país, per tal de veure i escoltar al savi rei Salomó, per conèixer i aprofitar la seva saviesa, concedida per Déu.  I en canvi la nostra societat actual, tan o més que la jueva en temps de Jesús, no li dona importància, desobeeix i fins confronta directament, per orgull rebel d'indiferència i menyspreu, les paraules de saviesa del Senyor, tot i tenir-les tan a prop, en la Missa, en la Bíblia i en l'Església, i tot i que aquesta és molt més que la d'un savi de l'Antiguitat, perquè és la Paraula de Déu expressada personalment per Ell i en la proximitat de tots. 

No és sense una gran culpa aquesta actitud generalitzada d'una gran part de la nostra societat moderna actual, tan pagada de si mateixa i tan tancada a veure, a sentir, a reflexionar i a obrir el cor, davant el gran do de Déu, que com proclamava una altra lectura d'aquests dies, ens parla en paràboles per arribar a tots, fins els més senzills, i per suscitar en tothom el desig de voler entendre-la i fer-la seva, ja demanant al mateix Senyor, en altres punts de l'Escriptura, que Ell mateix ens ho expliqui i ens ho faci entenedor, sigui individualment o millor col·lectivament, sigui per la lectura i descobriment i reflexió personals o millor encara sigui per voler i acceptar ser instruit al llarg de tota la vida, des de la catequesi i el Catecisme fins als estudis teològics i bíblics, passant per l'escolta setmanal o millor encara més freqüent, idealment diària, de l'Evangeli i les lectures del dia a la Missa, per les homilíes i sermons, per les notes i comentaris de la Bíblia catòlica, per la lectura d'obres pietoses, sobretot de sants, que quasi tots ens en donen, i en definitiva per la tradició i el magisteri de l'Església catòlica. I tenint en compte sobretot l'esforç personal en l'oració, l'adoració i contemplació, i tots els sacraments, destacant en aquest punt el de la confessió i direcció espiritual, però essent vàlids i útils, necessaris i indispensables, tots els que poguem i haguem de rebre, baptisme, confrmació, eucaristia i, si correspon i quan correspongui, els altres tres de matrimoni, orde i unció dels malalts. 

Es tot un programa de vida anant amb actitud oberta i receptiva i amb posicionament de fe, a l'encontre de Nostre Senyor, que es deixa trobar perquè en realitat és Ell qui ve a buscar-nos com a l'ovella perduda i ens instrueix i ens guia com a pastor del nostre grup socialhumà  tan desorientat i perdut que semblem ovelles sense pastor. La Paraula de Déu que ens és llum, guia, companyia, protecció, vida i aliment per aquest món, i Jesucrist mateix, el nostre Salvador, que és camí, veritat i vida, no ens faltaran mai a través de la seva Església, que és on actua l'Esperit Sant d'una forma més clara, segura, viva i intensa per tal de fer-nos present l'amor, la bondat i el perdó de Déu Pare, i així ens fa viure en la seva gràcia i ens santifica, i on el mateix Crist es troba amb nosaltres de forma invisible però real quan estem reunits en el seu nom i que també es fa present físicament amb el seu Cos i la seva Sang en el miracle, misteri i meravella de la consagració, la comunió i del sacrament de l'altar al sagrari. No hi ha cap excusa per no buscarlo deixant-se trobar per Ell que ens busca a nosaltres i ens inspira a cercar la seva presència, i escoltant-lo convertir-nos i deixar que Ell ens alliberi del domini del diable, del pecat i del mal i així perdonant-nos ens salvi del càstig que mereixeriem, i a més deixar-nos instruir cada cop més per la revelació de la saviesa divina i dels misteris divins i celestials. Però que lluny està una gran part de la nostra societat actual d'aquesta actitud i de tot això! Per això el Senyor amorosament ens avisa, per que l'importem, ens considera seus i ens estima, de que col·lectivament estem en mola mala situació i anem per molt mal camí, i per això caldria recordar a dirigents, persones influents i poderoses, intel·lectuals i tothom en general, que haurien de conèixer i viure allò que els petits i humils saben molt bé perquè es deixen inspirar i reconeixen la veu autèntica de Déu i el segueixen, i aixi en reben la revelació i la força que els salva i dona vida eterna, i que el pas fonamental i el més intel·ligent de tota la vida humana és el que Déu mateix ens diu: tant de bo que avui sentissim la seva veu "No enduriu els vostres cors!" i així Ell pugui salvar-nos per l'Amor que ens té!

Una devoció al Nen Jesús

La imatge miraculosa del Nen Jesús de Praga, l'original es troba a l'església de les Carmelites Descalces de Nostra Senyora de les Victòries, a Praga. 

La talla va ser feta a Espanya al segle XVI, i s'apunta que potser l'any 1556, i una tradició diu que va pertànyer a Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582) o al menys la santa la va visitar i contemplar. Propietat d'una família devota, després de la gran victòria catòlica de Weissenberg el 8 de novembre de 1620, que va decidir el destí catòlic de les terres txeques i eslovaques, en agraiment va ser donada l'any 1628 al convent de les Carmelites de Praga per la princesa txeca Polyxena von Lobkowicz (1566 - 1642), qui va dir "Honoreu molt el Nen Jesús i no us faltarà mai res". I és una devoció popular molt estesa per molts països del món pel seu atractiu i per la fama que té de ser molt miraculosa. La imatge no sols és venerada a Europa sinó a tots els països catòlics, però especialment a Sudamèrica on se la coneix pel Divino Niño. Siguem ben devots del Nen Jesús i adorem-lo com ho feren els àngels, els pastors i els mags de l'Orient ja que en la petitesa d'aquest infant resplandeix la seva divinitat! 

La llum del Mt. Carmel

El profeta Elies (1ª meitat s. IX aC), el més gran dels profetes.

El Mont Carmel, on va viure i actuar el profeta Elies

Molt relacionat amb el Mont Carmel, en una gruta del qual va viure, Elies és el pare i el gran inspirador espiritual de l'Orde Carmelita i la seva festa es celebra el 20 de juliol, quatre dies després de la Mare de Déu del Mont Carmel el 16 de juliol, la més gran festa carmelita. 

Hi ha molts episodis molt interessants i miraculosos en la seva vida, tots ells d'un gran ensenyament per la vida espiritual. Fins i tot l'escena d'Elies vencent i acabant amb els profetes d'un déu fals té una certa semblança amb St. Miquel Arcàngel vencent i expulsant a l'infern als dimonis.  

Igual que un altre personatge de l'Antic Testament, Henoc, Elies no va morir, sinó que Déu se'l va endur amb Ell. Són dos casos realment únics, a la Bíblia i arreu, perquè Nostre Senyor Jesucrist va morir pels nostres pecats i va ressuscitar, i la Verge Maria tot i que no va morir pròpiament, ja que havia sigut preservada del pecat original, sí que va experimentar el que se'n diu Dormició, una forma atenuada i suau de traspàs, abans de la seva Assumpció. 

Es deia que Elies havia de venir abans de l'arribada del Messies i Jesucrist va dir que ja havia vingut en St. Joan Baptista, que tenia "l'esperit d'Elies", igual que aquest va passar a Eliseu, el seu deixeble, quan el seu mestre Elies va partir d'aquest món. En tot cas en la Transfiguració, junt al Senyor transfigurat deixant entreveure la glòria de la seva divinitat, aparegueren Moisès i Elies al seu costat, en representació de la Llei i els Profetes, conversant amb Ell sobre els imminents fets de la Redempció. 

S'espera en determinades tradicions que Elies i Henoc baixin com a profetes predicant contra l'Anticrist en els temps apocalíptics abans de la fi del món. 

De la Paraula de Déu

De la Paraula de Déu d'aquests dies: 

A l'Antic Testament hi ha diversos llocs on s'hi pot copsar el misteri de la Santíssima Trinitat, com a l'inici del Gènesi i de tota la Bíblia quan Déu crea l'Univers a través de la seva Paraula i l'Esperit de Déu plana sobre la Creació, o quan Déu diu "Fem l'home a la nostra imatge i semblança" o quan el text usa el nom de Déu en plural, Elohim, però després el verb va en singular, com si diguessim Déus creà, i alguns altres llocs. Però on es veu, o millor dit s'endevina o s'intueix, més clarament la revelació de la Trinitat divina és en l'episodi dels 3 àngels que visiten a Abraham a Mambré. Cal llegir-lo amb atenció o rellegir-lo per adonar-se'n plenament, perquè al veure que passen per allà, Abraham els hi diu "Senyor!" i els adora prosternant-se davant seu. Després els serveix preparant-los una bona acollida amb menjar i al final els àngels li diuen a Abraham: "L'any que ve tornaré i Sara tindrà un fill", notificant-li així el miracle de ser mare una dona estèril i ja gran d'edat, i el compliment de la promesa divina que Abraham serà pare d'un gran poble, sorgit d'ell i de la seva esposa, és a dir no de cap concubina com en el cas d'Ismael. 

Icona de la Trinitat o l'Hospitalitat d'Abraham, amb els 3 àngels de Mambré, d'Andrei Rubliov (c. 1350? - c. 1429) 

Quan es coneix pel Nou Testament la Trinitat divina, on surt en diversos llocs com en l'Anunciació, el Baptisme, la Transfiguració, el Calvari i les instruccions de Jesucrist ressuscitat entre d'altres, tant clar és llavors l'episodi dels àngels de Mambré, que en ocasions s'ha usat aquesta escena veterotestamentària per representar la Trinitat amb una base bíblica ja de l'AT, és a dir de la primera Aliança, com en la famosa icona d'Andrei Rubliov de principis del segle XV. 

I en el diumenge 16 de durant l'any del cicle C es llegeix aquesta narració com a primera lectura, i junt amb la carta de St. Pau corresponent, que parla del paper i funció de Crist en nosaltres i com nosaltres hi podem correspondre, ens ajuden a entendre molt més bé i millor l'Evangeli proclamat, que és el de la visita de Nostre Senyor Jesucrist a Marta i Maria de Betània, membres junt amb el seu germà Llàtzer de la família amiga de Jesús a la que aquest tenia una particular estima. La comparació amb Mambré ens mostra les semblances i les diferències entre l'AT, on la Revelació està en general en llavor, de forma material, col·lectiva i d'horitzó aparentment terrenal, amb el NT on ja es manifesta com a fruit, de forma espiritual, individual i de destí celest clar. Així per similitud i contrast, l'AT ens ajuda a entendre més bé i millor el NT, mentre que aquest il·lumina el significat real de l'anterior. 

Així a Mambré són tres àngels que en realitat són el Déu únic, que deixa entreveure el misteri de les 3 Persones en Ell, amb Abraham, el seu interlocutor, que per inspiració se'ls hi dirigeix com un de sol. A Betània és Jesucrist, una persona però que en realitat porta amb Ell la Trinitat, qui visita a Marta i Maria i és de suposar, tot i que no se'l cita, l'altre membre de la unitat familiar, Llàtzer, que en tot cas és present en la seva absència.  

Jesús en casa de Marta i Maria, de l'il·lustradir bíblic Harold Copping (1863 - 1932)

Marta es posa a servir a Jesucrist igual com Abraham fa davant la visita del Senyor. Fins aquí hi ha un paral·lelisme clar: la visita de Crist és ocasió de servir-lo i tant Abraham com Marta fan una obra bona. Però Maria, l'altre germana, fa una cosa nova i encara millor, que és la més adequada davant el Senyor i que és el que Ell realment desitja: s'asseu als seus peus en actitud contemplativa i se l'escolta embelesada, quan Crist, la Paraula de Déu, els parla. Aquest és el cim més alt de la condició humana, escoltar i veure a Déu. Perquè a diferència dels àngels de Mambré que escolten a Abraham i en general guarden silenci i el deixen fer fins al final quan li anuncien el miracle que complirà la promesa divina, Nostre Senyor a Maria, que està atenta a Ell, li parla instruïnt-la i comunicant-li, com Déu fa amb els senzills i humils, els secrets i misteris de la seva Divinitat i del seu Regne. 

Marta, atrafegada de feina, potser sent a Jesucrist, però no amb atenció plena, perquè està divida amb el servei que li vol fer i com a mínim es perd el discurs complet tot i que probablement en senti trossos, algunes frases, igual com es perd les expressions i els matissos del que diu, i en conjunt la presència del Senyor durant aquella estona, en la que Ell parla. 

I Marta té una reacció molt humana, que seria comprensible i potser fins adequada, si Jesucrist no fos el Fill de Déu fet home. Li retrau, al Senyor!, que Maria no l'ajudi en la feina de preparar-ho tot i de servir-lo. En aquell moment diriem que Marta encara està amb una actitud creient, però de l'Antic Testament: reconèixer amb agraïment, amor i veneració, fer, dir i esperar la resposta divina. Però Maria, per un do, ha entrat ja de ple en el Nou Testament, ella igualment reconeix amb agraïment, amor i veneració, però prefereix escoltar l'instrucció i proposta divina, per saber-la, assumir-la, meditar-la, viure-la i posar-la en pràctica en la mesura del possible, aquí és Déu qui fa i diu i l'ésser humà el qui respon. És un gran pas endavant en el camí cap a la necessària, adequada, autèntica i millor relació amb Déu.

Per això Jesús renya a Marta amb afecte i tendressa, "Marta, Marta, estàs molt preocupada per moltes coses, quan només una és important", és a dir buscar i estimar a Déu primer i sobretot, que tot l'altre que ens fa falta ja se'ns dona amb Ell, i li ho fa veure, "La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa". És millor viure escoltant i responent a la proposta de Déu que no pas servint-lo a la nostra manera i demanant-li coses. Tot i que totes dues coses es poden i s'han de fer, si la de Marta és bona, la de Maria és millor. 

Però totes dues, amigues de Jesús, són santes, com ho és també el seu germà, el ressuscitat de la mort per Ell. Des de sempre s'ha vist en Marta la relació de vida activa amb Déu, com els religiosos consagrats a Déu dedicats a servir-lo com a missioners, evangelitzadors, predicadors, ensenyants i també fent obres de caritat, com atendre i tenir cura de pobres, gent gran, malalts, pecadors, i la gent en general. Això és estimar Déu en el proïsme, cosa que el mateix Déu ens demana com a primordial i ens diu que no ho oblidem mai, perquè tot allò que feiem a un d'aquests necessitats, a Ell li ho feiem. La vida activa és fonamental i necessària, com ho és el matrimoni, formar una família i tenir fills. I és molt lloable si aquesta és la vocació a que Déu ens crida, degut a la nostra situació i personalitat, i la seva voluntat i plans de salvació, que sempre vetllen pel millor de tots i cadascun. Però la vida activa no pot prescindir de l'adoració i l'oració en tots els seus tipus, d'honor i lloança, d'oferiment, d'agraïment, de petició, i també la contemplació, el silenci en el que Déu parla al cor, l'estar davant la presència de Déu, el sentir-se estimat i estimar-lo a Ell sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, perquè així no sols farem allò just i necessari, i tindrem amb Déu la relació que Ell es mereix per ser qui és, Déu de l'Univers, omniscient i omnipotent Creador i Salvador, i Amor i Bondat infinits, i per tant tindrem la posició correcta davant seu i estarem en la veritat, fent ja un tast del Cel, sinó que no deixarem cap espai en nosaltres perquè entri i l'ompli el pecat, el mal i el diable i això és un gran bé per a nosaltres i per això Déu mateix ens ho mana, i no pas perquè Ell ho necessiti. Sense Crist no podem res, no ho encertem i ens anem perdent, però empeltats en Ell ho podem tot, i particularment i segons la seva voluntat, donar fruit, molt, bo i perdurable, com és el cas dels sants. 

I naturalment, en Maria s'ha vist des de sempre també la vida interior, contemplativa, sobretot aquella lluny i lliure del món i ja en aquest món de cara plenament a Déu, l'infinit, l'eternitat i el Cel, com en els religiosos i religiosos consagrats en la clausura, també seguint la crida especial de Déu per a ells i acceptant-la, agraïnt-la i visquent-la humilment i amb confiança, progressant així moltíssim en l'acostament i la unió amb Déu, amb un cor indivís envers Ell, rebent el seu Amor i tornant-li amor, i ben dòcils a la seva presència, voluntat i inspiracions. Aquesta és la felicitat humana més gran, ja que anticipa ja en aquest món la futura del Cel i a més porta a viure en un món ple de miracles. Els sants místics i contemplatius pertanyen a aquests escollits per a la millor part i arriben a cotes altíssimes que per desig diví poden transmetre almenys en gran part als altres, com Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu i molts més, als que costa seguir en el seu vol tant alt i en la seva experiència irrepetible, però que ens ensenyen parts i fites del camí. I la vida d'adoració, contemplació, amor i pregària, té en si mateixa la seva eficàcia de caritat envers el proïsme, com la vida activa. 

Així els sants patrons de les missions són Sant Francesc Xavier, l'intens i eficaç missioner a la Índia, el Japó i una mica també al final a Xina, com instrument de l'Esperit Sant i presència de Jesucrist que portava a terres molt llunyanes a glòria de Déu Pare i salvació temporal i etena d'aquelles gents, i Santa Teresa de Lisieux, que no va sortir mai del seu convent de clausura a Normandia, però que va obtenir d'encarnar en la seva vida i en ella l'amor de Déu i de l'Església, i va pregar molt pels missioners i per la gent de les terres de missió. Només Déu coneix quins van ser els mèrits d'un i altra en la conversió i evangelització d'aquells que encara no coneixien al Déu veritable i necessitaven i en el fons desitjaven i esperaven ser predicats i instruits, batejats i salvats.

Que la família de Betània amiga de Jesús, Maria, Marta i també Llàtzer, preguin i intercedeixin davant Déu per tots nosaltres per tal que com Marta poguem servir-lo amorosament, com Maria poguem estar a la seva presència i escoltar-lo sempre procurant viure amb Ell i segons Ell, i com Llàtzer siguem ressuscitats per Ell, l'exemple que tots tres ens donen! 

En viatges pel mar també s'hi troba a Crist

Fa temps a Stella Maris de Barcelona, el seu cap el diaca i capità de vaixell Ricard Rodriguez, amb motiu del meu primer servei i junt amb diverses material sobretot per repartir entre la tripulació i els assistents a Missa, em va donar un llibre, Dios también viaja en crucero (2010), que també es troba en català en una edició d'un o dos anys més tard, del sacerdot col·laborador de l'Apostolat del Mar, Alfred Matas Pericé (1936 - 2020), que al llarg de la seva vida sacerdotal va realitzar molts serveis amb vaixells marítims, en el que explica la seva molt llarga experiència com a sacerdot embarcat, amb tota mena de situacions i anècdotes. 

Tot i que també hi ha una important dedicació al passatge, fent Missa no sols els diumenges i festius sinó sovint també cada dia o almenys un parell o tres de dies laborables a la setmana, el motiu fonamental de fer aquest servei és per a la gent del mar, és a dir la tripulació, que sol estar embarcada per llargs períodes i que si no fos per això tendria molt difícil o impossible l'accès als sacraments, a les converses en confiança i a la direcció espiritual davant dubtes i problemes. 

Amb un grup de Tenerife que assistien a gairebé totes les misses diàries i col·laboraven, juny 2019

La meva experiència ha estat molt més limitada, a uns pocs viatges, no per no desitjar-ne fer més ni tampoc per falta d'oportunitats, sinó sobretot per les limitacions de ser rector de 6 parròquies entre 2014 i 2019, anys en que només vaig poder fer dos serveis, un el 2016 i l'altre el 2019, quan ja n'havia fet dos abans i encara en vaig fer un després. També el fet de ser professor de religió entre 2006 i 2018, havent estat en 5 instituts i en 2 escoles, si bé l'època més llarga va ser a l'Institut de Manlleu entre 2007 i 2012, que també era molt lligat ja que precisament quan feien més falta sacerdots per cobrir necessitats i demandes de serveis al mar no era ni a l'estiu ni a les vacances, i em tocava sol·licitar permisos no remunerats temporals, d'una setmana o dos generalment, que te'ls podien concedir o no. 

Amb alguns dels assistents asidus a les misses diàres i nocturnes per la tripulació dels
últims viatges, beneïnt-lis com em van demanar uns objectes religiosos, novembre de 2019

A més per ser capellà de vaixell calia saber prou anglès, l'idioma de comunicació de les cosmopolites tripulacions, i em va anar molt bé saber francès, a part naturalment del castellà per parlar i atendre els passatgers, ja que només ocasionalment et trobaves amb gent de parla catalana i les misses eren en castellà, anglès i en algun viatge en francès. Però tot i fer només uns quants creuers també tinc una bona experiència en sacraments i atenció a la gent. L'assistència a les misses oscil·lava entre uns 5, 10, 15 o 20 els dies de cada dia fins a 80, 100. 120 o més en determinades festes que coincidien amb l'estança sol·licitada d'un sacerdot, sobretot en el meu cas Tots Sants, Pentecosta i Corpus, si bé també es demanaven molt per Nadal, Pasqua i l'Assumpció i altres festes marianes, com suposo la de la Mare de Déu del Carme, patrona dels marins i gent del mar i de l'Apostolat del Mar,  per a les que jo no podia o ja estaven cobertes.

Però en resum, la conclusió és que si un el busca realment, pot trobar a Crist en tots els llocs i situacions de la vida, fins i tot en els més inesperats, perquè Ell sempre té el seus instruments humans per fer-se providencialment present, i personalment estic molt content d'haver-lo pogut servir així a Ell i a la gent!

Fer vacances servint

En total he fet 5 creuers fent el servei de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, que és una activitat pastoral i litúrgica amb la tripulació i el passatge però que també suposa pels sacerdots un canvi de l'activitat habitual i unes petites vacances. En el meu cas han estat durant 6 anys entre el 2013 i el 2019. Es pot dir fer vacances servint o servir fent vacances. 

El meu primer dia com a capellà de vaixell i el meu primer contacte amb aquesta nova missió, a El Pireu, Grècia, el 28 d'octubre de 2013. No era però el meu primer creuer, ja que abans en vaig fer un, en aquella ocasió de vacances com a turista, pel Mar Bàltic l'agost de 2012, amb Costa i amb la ruta Copenhaguen -  Estocolm - Tallinn - St. Petersburg - Warnemünde - Copenhaguen, que va ser la meva primera presa de contacte amb aquest món naval que anhelava des de feia anys. A Atenes, on ja hi havia estat l'any 1973, hi vaig anar des de Barcelona amb una companyia aèria grega fins l'aeroport Venizelos, des d'on un taxista ens va portar a un altre membre de la tripulació i a mi fins el vaixell Zenith al port d'El Pireu.

A Messina, Sicília, davant el port presidit per una gran imatge de la Verge Maria, en una sortida a terra per veure la ciutat i el lloc, el 7 de novembre de 2013. En aquest primer servei vaig estar 15 dies a bord i després de la primera volta, Atenes - Santorini - Marmaris - Izmir - Istanbul - Mykonos - Atenes, la segona va ser Atenes - Santorini - (Katacolon) - Malta - Messina - Tunis - Màlaga, seguint en part una de les rutes marítimes dels viatges de Sant Pau i com ell en el seu moment vam tenir molt mala mar des de la sortida de l'illa de Santorini fins gairebé poc abans d'arribar a Malta, de forma que al port de Katacolon, usat per anar a Olympia, no hi vam poder entrar perquè les onades passaven per sobre del moll i vam tenir que restar al mar, amb tempesta i fort onatge, tant que un mariner em va dir que era de les fortes perquè el vaixell no només es balancejava de cantó sinó també de forma longitudinal. Però no em va afectar gaire a part d'un petit ensurt en el moment més fort, però això sí, el temporal va durar dos dies. Però es pot dir que em va agradar l'experiència. La foto me la va fer molt amablement un membre de la tripulació que també va baixar a terra. 

Amb el capità Ivo Botica en la tradicional trobada dels passatgers amb el capità del vaixell, a bord, el 8 de novembre de 2013. De nacionalitat croata i un home realment molt alt, el vaig trobar simpàtic i agradable, vestit de gala per les clàssiques fotos dels passatgers amb el capità, de prop era de presència impressionant. Tots els meus serveis de capellà de vaixell amb Stella Maris, l'Apostolat del Mar de Barcelona i encarregats per el seu director, el diaca Ricard Rodríguez, ell mateix capità de vaixell, els vaig fer amb Pullmantur, ja fos directament o a través de la seva filial francesa Croissières de France, amb la que vaig fer el segon servei el juny de 2014, amb passatge francès, en la ruta Marsella - Gibraltar - Lisboa - Oporto - La Corunya - Calais, ocasió en que vaig poder visitar Santiago de Compostela per primer i fins ara únic cop a la meva vida. 

En els 5 serveis que vaig fer amb la companyia, vaig estar content de fer-los i també del tracte respectuós i obert que en general van tenir amb mi, de manera que vaig col·laborar amb gust en les activitats turístiques com aquesta foto de record tot just desembarcar a Tunis, el 9 de novembre de 2013. La única cosa negativa és que sovint em solo perdre i passo uns moments dolents, en ocasions una llarga estona, que per sort sempre s'han solucionat a temps, tot i que a vegades a l'últim moment, quan ja em pensava que perderia el vaixell, que partiria sense mi. Em va passar a Sant Petersburg al palau de Peterhof i a Copenhaguen pels carrers propers al port el 2012, a Atenes, a Malta i a Tunis, en un poblet típic a prop de les ruïnes de Cartago, el 2013, a Lisboa deambulant durant hores a peu pels molls sense trobar on era el vaixell, perquè la major part del temps anava en direcció contrària, el 2014... per sort he agafat experiència i en els últims recorreguts ja no perdo el grup ni em desoriento tot sol. I no m'ha passat sols en creuers ni molt menys, per exemple vaig perdre el grup a Xi'an en una visita a la mesquita l'any 2009, quan hi anava amb l'Agrupació Astronòmica d'Osona. Em despisto fàcilment perquè o bé perdo de vista el grup en un moment de badar o senzillament anant al lavabo o em desoriento i agafo la direcció oposada i encara les dues coses alhora com quan buscant el meu grup m'equivoco de direcció. Però això ha estat només una molèstia, que m'havia passat també alguns cops a Catalunya en pobles que no coneixia i fins recordo una ocasió amb el meu germà Jordi, però conduint jo el cotxe, que vam estar donant voltes per carrers desconeguts de la zona entre Barcelona i Badalona de nit l'any 1975 fins que finalment vam trobar la sortida. Però el fet que no tingui gaire bó el sentit de l'orientació i que sempre, gràcies a Déu, aquests incidents acabin bé i em facin sentir agraït al guia que em busca o a uns membres coneguts amb els que retorno a la normalitat i seguretat, donen un sentit suplementari d'aventura. I ho cito aquí perquè com dic, poc després de fer-se aquesta foto, a Tunis va ser un dels llocs on em vaig perdre fins que vaig retrobar-me casualment amb algunes altres persones que havia vist al creuer o a l'excursió. Tots depenem molt els uns dels altres i així com a mi m'ajuden quan em perdo físicament jo també ajudo a les persones que s'han perdut espiritualment i així troben la manera de retornar a la seguretat de la bona via. 

Més o menys per aquell temps, a Sta. Maria de Corcó, amb una ucraïnesa col·laboradora de la parròquia

L'endemà de tornar d'aquest servei amb un vol d'Ibèria Màlaga - Barcelona i arribar a la rectoria de Santa Maria de Corcó vaig tenir però una notícia dolorosa: acabava de morir un sacerdot bon amic meu, Valens Bisawimana (1968 - 2013) a qui jo havia acollit el primer quan va arribar a Vic i el vaig portar a la rectoria de St. Miquel de Balenyà amb un altre bon amic meu sacerdot, Canisius Niyonsaba, de la seva mateixa edat, devia ser a principis de 2010. Això va ser un trist contrast amb la felicitat que havia tingut durant aquell creuer, en el que m'havia sentit útil i important i content de viatjar pel món i conèixer gent nova, tan espanyola com de diferents països. En aquella època jo estava primer de diaca (2010) i després de sacerdot (2010 - 2014) a Santa Maria de Corcó essent vicari d'aquest i altres pobles i fent classes de religió primer a jornada completa a l'Institut Antoni Pous de Manlleu (2007 - 2012) i després a mitja jornada a l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí (2012 - 2014). Tot una època per a mi, i molt especial, que es perllongaria en les mateixes condicions amb el segon i següent servei, amb Croissieres de France i el vaixell Horizon el juny de 2014. Tots els meus serveis i petites vacances alhora van ser amb les naus Zenith i l'Horizon. 

I aquests serveis de creuer van durar des de l'octubre de 2013 fins el novembre de 2019, perquè els grans problemes de l'any 2020, amb els tancaments, les supressions dels viatges i les mesures associades que van resultar inassumibles per a moltes empresses, ho van interrompre del tot. Seguint un pensament de St. Agustí per un altre context més important, però que també és d'aplicació en altres circumstàncies més senzilles, cal donar gràcies a Déu per haver-ho tingut! 

El sant del meu aniversari

Sant Aleix (+ c. 412/20), la festa del qual es celebra el 17 de juliol a l'Església Catòlica i el 17 de març a l'Església Ortodoxa. 

Sant Aleix, icona del segle XIX

Es un sant que va viure allò que en un sentit més alt es diu de Jesucrist: "aparegué entre els seus i els seus no el reconegueren". I igual que amb Crist, fins el moment de la seva mort no es va saber qui era.

Mort de Sant Aleix (1638) per Pietro da Cortona (1596 - 1669)

Fill de família noble, va renunciar a casar-se o a consumar el matrimoni recent celebrat, segons sembla d'acord amb la seva esposa, per consagrar-se els dos totalment a Déu. Així va fer literalment allò que diu St. Pau: "els qui estiguin casats, que visquin com si no ho estiguessin". 

St. Roc, St. Sebastià, St. Pirmin i St. Aleix a l'Església de la Santíssima Trinitat, Innsbruck 

Va marxar de la seva casa i de la seva terra, on també diu Crist que ningú és profeta, i va estar 17 anys vivint lluny, com a pobre mendicant, desconeguda de tothom la seva condició noble. Així va realitzar també personalment l'abaixament en una llunyana però meritòria imitació de Nostre Senyor, que "essent de condició divina començà a captenir-se com un home qualsevol".

Església de St. Aleix a Patràs, Grècia

Devot i pietós va tenir una aparició de la Verge Maria. Després d'aquells anys en la llunyania va retornar a casa com a rodamón i pidolaire molt fervorós sense dir qui era, i la seva pròpia família no el conegué, però l'acolliren com un home de Déu necessitat i desemparat i el deixaren viure a casa seva, donant-li menjar com almoina i permetent-li estar-se i dormir, ja que era un sense sostre, en el forat sota les escales de la casa. Allà segons la tradició hi passà uns altres 17 anys com un foraster i un desconegut, acceptat per caritat cristiana, resant i ensenyant el Catecisme als nens de la casa i de la família. 

Reliquies dels dos sants a l'església de St. Aleix i St. Bonifaci a Roma

Sentint-se morir, va escriure en un paper la veritat de qui era i del que havia fet a la seva vida, el trobaren a la seva mà quan ja era mort i la seva ànima havia anat directament al Cel. La fama de la seva santedat i de la seva insòlita vida tan desenganxada del món i tan unida a Déu es va estendre ràpidament, primer a la Cristiandat oriental i després també a l'occidental. És un sant asceta i sacrificat que es fa simpàtic per la naturalitat de la seva vida tan a imitació del Senyor i tan literalment cumplidor dels consells evangèlics, d'una forma tan inaudita per als estandards humans però alhora tan simple i senzilla. 

Es dona el cas que St. Aleix no és sols el sant del dia del meu aniversari de naixement, sinó que també tinc un nebot, nascut el 2008, que es diu així. Que St. Aleix pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que tots aquells a qui Déu cridi a aquesta vocació sapiguem viure vides tan radicalment creients i tan obertes a la voluntat divina, sigui la que sigui, amb humilitat, bona voluntat i caritat i ben dòcils a les inspitacions divines, per poc corrents que humanament ens puguin semblar!