La música, els cants i les dances tenen, com moltes altres activitats humanes, un origen religiós. El primer exemple conservat és un himne hurrita de cap al 1500 aC. I seguiren essent preferentment religiosos durant mil·lennis, i no és fins fa pocs segles que la música no sacra tingué una ample autonomia i acceptació com tal.
Aquest tant destacat aspecte humà està sota el patronatge de Santa Cecília (180 - 230) una verge i màrtir romana, segons sembla pels sons celestials que es sentiren en la seva execució, anunciant la seva victòria sobre les forces del mal, com una mena de palma sonora en el seu honor.
I el cert és que les millors músiques i cançons han estat, i encara ho són, les de tipus sacre, i molt especialment, però no exclusivament, les cristianes, i amb un destacat paper en elles de les catòliques, dominant durant els dos mil·lennis de l'Era Cristiana, sense per això tenir en menys les grans aportacions de les Esglésies orientals, ortodoxes i protestants, que també hi han contribuit amb el seu propi estil de lloança al Creador de tot, fet home en Jesucrist per revelar-se Ell mateix i salvar-nos.
Històricament el més important i decisiu en l'evolució no sols de la música sacra sinó de tota ellaen general fou el cant gregorià, anomenat així per Sant Gregori Magne, Papa entre els anys 590 - 604, que recopilà himnes de la salmodia antifonal del s. IV i de l'Schola Cantorum de Roma del s. V, del cant anomenat romà, tot i que el seu desenvolupament fou a partir del segle VIII, quan el Papa Sant Gregori II (715 - 731) li donà un nou impuls, cosa que reafirmà encara més el nom "gregorià", i sobretot a partir del 754 en temps del Renaixement carolingi quan el cant litúrgic romà antic es barrejà amb el cant gal·licà. i Carlemany (768 - 814) amb la seva autoritat l'imposà en els seus dominis, com a part d'una sèrie de reformes eclesiàstiques amb ressonància civil, com l'adopció de l'Era Cristiana. I un altre pas decisiu per a la música i fins per a l'intel·lecte humà, amb una nova comprensió del pas del temps més acurada, a la que van contribuir en la mateixa època els rellotges de torre que van començar a ser comuns a les esglésies, fou la polifonia, sorgida en un ambient eclesiàstic allà pel segle XIV, igual que a invenció per eclesiàstics de la notació moderna de les partitures a partir del s. XI i altres. És molt el que la música, fins i tot l'actual, li deu a l'Església Catòlica, que l'ha usat sempre de forma preeminent.
Algunes mostres de cant religiós cristià d'ara poden ser les 8 que he seleccionat, de tot el món:
1 - Quan envieu el vostre alè, cant de Missa
https://youtu.be/gC0xqOZAsVA
2 - I si vivim, cant de Missa, When we are living (2011)
https://youtu.be/NKImco_1SWM
3 - Si creiem que és vivent, cant de comunió a Missa (2018)
https://youtu.be/yt4-OBNPsPM
4 - Cant cristià de la Kabilia, Iyaw a necnut
https://youtu.be/NiDUclgAMgA
5 - Cant cristià d'Algèria per Saliha l'oranesa, Safani min el khatia
https://youtu.be/pOhlHTf2OUw
6 - Resistiré (2020), coreografia de les Missioneres Dominiques de l'Anunciata de Lleó
https://youtu.be/sFDPpOhTr2U o be https://youtu.be/f-4cpyduLIU
7 - Jerusalema challenge (2020) de les Missionary Sisters of the Precious Blood de KwaZulu-Natal, Sudafrica
https://youtu.be/_9RzWPlA35A
8 - Krist Do Raja Kanae, festa de Crist Rei a la Índia (2024)
https://youtu.be/XudPE7UxI2E
I és que com s'ha dit des de ja fa molt temps la bellesa musical és un dels més forts indicis, gairebé proves, de que Déu existeix. I per nosaltres és l'expressió de la nostra alegria per la trobada amb Déu i per la seva bondat, amor i dons, el primer dels quals i base de tots els altres és el de la vida, com a convidats a la seva Creació.
Tot i que sóc un negat pels estudis musicals i no entenc el pentagrama ni les partitures, i que tampoc indentifico bé les notes, sempre m'ha agradat molt la música, sobretot la clàssica, però també l'ambiental, la instrumental, el jazz amb la seva sensació d'intimitat, i la música en general quan transmet sentiments. És com si t'obrís un món diferent i en moltes coses millor, ple d'encís i fins de misteri. I tot i que aquest món m'apassiona i m'intriga, tampoc tinc gaire bona oïda musical i no canto massa bé, i tampoc sé tocar cap instrument musical (1). Això em fa aquest món encara més enigmàtic i especial, que em supera i m'atrau, determinades melodies o ritmes m'evoquen emocions i sentiments molt especials i indescriptibles, però agradables i confortants a més d'acompanyar i distreure. Faig una selecció d'aquest tipus de música suggeridora i que m'encanta oïr, ja sigui per distreure'm, per aserenar-me per compensar dies durs, per animar-me o per somniar . El cert és que en gaudeixo molt, però a l'estil d'un nen admirat al descobrir un nou món desconegut i interessant. En aquesta selecció deixo de banda de moment la música religiosa, a la que per la seva importància li dedicaré una entrada a part.
Música, cançons i dances de la dinastia xinesa Tang (618 - 907) https://www.youtube.com/watch?v=4iF6XJWEcog
Greensleves (s. XVI) - popular anglesa
Canon (1680) - Pachelbel
Aria de corda en G (1720) - Bach
Concerts de Brandenburg (1721) - Bach
Les 4 estacions (1723) - Vivaldi
Sonata per a dos pianos K 448 (1781) - Mozart
Marxa turca (1784) - Mozart
Petita serenata nocturna (1787) - Mozart
Sonata 16 K 545 (1788) - Mozart
Simfonia 40 (1788) - Mozart
Quinta Simfonia (1808) - Beethoven
Per a Elisa (1810) - Beethoven
Nocturns (1827 - 1845) - Chopin
Obertura de Guillem Tell (1829) - Rossini
Marxa Radetzky (1846) - Johann Strauss Sr
Cavalleria lleugera (1866) - Von Suppé
El bell Danubi blau (1867) - Johann Strauss Jr
Carmen (1875) - Bizet
Peer Gynt (1876) - Grieg
El llac dels cignes (1877) - Txaikovski (2)
https://youtu.be/km3XRd3r7to
Aloha 'Oe (1878) - Lili'uokalani
Sobre las olas (1888) - Juventino Rosas
Clar de Lluna (1890/1905) - Debussy
El trencanous (1892) - Txaikovski
Simfonia del Nou Món (1893) - Dvorak
El vol del borinot (1900) - Rimsky-Korsakov
Hava Nagila (1918) - popular jueva
Rhapsody in Blue (1924) - Gershwin
Bolero (1928) - Ravel
Lili Marleen (1939) - Hans Leip, Norbert Schultze i Lale Andersen
Concierto de Aranjuez (1939) - Rodrigo
In the Mood (1940) - Glenn Miller
Kangding qingge (Paomao liuliude shanshang, tradicional de Sichuan, popular 1940s)
https://youtu.be/3ZDqP7VSXLQ
Pora v put' dorogu (1945) - V. Solovyov-Sedoy i S. Fogelson
Podmoskovnye vechera (1956) - V. Solovyov-Sedoy i M. Matusovsky
Second Waltz (1956) - Shostakovich
Adagio d'Albinoni (1958) - Remo Giazotto
Hawaiian paradise (1963) - Al Caiola
Pájaro chogüi (1975) - Rigo Tovar
Balada per Adelina (1977) - Richard Clayderman
Chinese garden (1999) - Richard Clayderman i Shao Rong
Paradís hawaiià, Al Caiola
https://www.youtube.com/watch?v=aDNBr4rxsis
Al servei miitar i en altres tests psicològics que em van fer sempre sortia entre les conclusions "grans aptituds per a la música" quan conec que no tinc una oïda afinada, ni bona veu, ni coneixements del tema, però si una gran afició a la bona música, que ronda entre l'aspiració, el reconeixement i l'alegria. Per exemple un dels meus programes favorits de la TV, tot i que no el vaig poder veure gaire sovint, era "Jazz entre amigos" (1984 - 1991), pel seu ambient intimista, nostàlgic i sentimental, suau i nocturn, com de recer, que era presentat per Juan Claudio Cifuentes (1941 - 2015) i Javier Díez Moro (1951). Aquesta delicadesa i sensibilitat m'eren un descans, amb la seva individualitat, discreció i com resignació, d'una estètica en estil poètic. Però en general el meu amor per la música és unidireccional com oient i diletant, no com a practicant o participant. (3)
(1) Al meu pare li feia il·lusió que aprenguès a tocar un instrument, per això de nen m'en va comprar, sempre de joguina, diversos, com un violí, una harmònica, un xilofó, un acordió, guitarra i altres, alguns em van impressionar més com una trompeta de relluents daurats i algun altre, però cap el vaig saber tocar bé, a no ser a nivell infantil, i la cosa va acabar en no-res. Però el meu pare era molt amant de la música clàssica en general i dels compositors russos en concret (Mussorgski, Txaikovski, Rimsky-Korsakov...) i també dels Cors de l'Exèrcit Roig, així com els valsos (Danubi blau, Sobre les ones, Segon vals de Shostakovich) i això em va deixar una empremta, una afició indeleble cap aquest tipus de música, que mai m'ha defraudat si bé alguna vegada m'ha arribat a inquietar i fins asustar com "Una nit en el Mont Pelat" de Mussorgski .
(2) La marxa del Llac dels Cignes de Txaikovski és una de les que sempre m'ha agradat més, junt amb la marxa del Trencanous del mateix autor, i molt especialment un fragment que trobava especialment del meu gust, com molt acompanyant i expressant els meus sentiments, i l'escoltava molts cops i especalment quan em semblava que ho necessitava, i vaig quedar molt sorprès quan una meva tieta que sabia de música quan li vaig dir em va comentar "saps que aquest tros que t'agrada tant és just quan apareix el cisne negre?".
(3) Des de l'any 1986 també vaig assistir molt sovint al Festival de Música de Cantonigròs, amb els seus participants estrangers. La unió de música, cançons i dances tradicionals i típiques de diversos països i de l'ambient internacional era doblement atractiu per a mi. Fins i tot a casa vam acollir participants, dos en cada ocasió, poloneses el 1986, sueques el 1987, poloneses el 1989, turcs el 1990 i hongaresos el 1991, i també vam acompanyar i tenir moltes activitats conjuntes amb unes txeques l'any 1996. Van ser uns temps i uns records molt bonics.
El so del món és més interessant quan tracta de fer l'experiència de l'amor i comunicar-la
La música, les cançons i fins i tot la dansa, igual que tot l'art, van tenir un origen religiós, però amb el temps es van anar independitzant i fent-se també amb motius socials i personals.
La música és junt amb els aromes, sobre tot els inusuals, les olors per molt temps no sentides, allò que més records evoca i havent arribat ja als 70 anys de vida per un do de Déu, en aquests dies nostàlgics dels que ja han deixat aquest món i han partit cap a l'altre.
Algunes cançons que a mi em porten bon records, tant per la melodia i el contingut com, encara més, pels temps de joventut en que les vaig viure i les experiències i sentiments que hi vaig associar; el primer factor és objectiu i menor, el segon és subjectiu i major. Per això potser no a tothom li suscitarà el mateix que a mi, en faig només una petita mostra.
La majoria d'aquestes cançons parlen de l'amor, de l'amor humà, la qual cosa està molt bé sempre que respongui a la pròpia vocacíó de casar-se i formar una família i es faci segons la voluntat de Déu. La Bíblia parla en molts llocs de l'amor humà i el llibre del Cant dels Cants usa la metàfora de l'amor d'una parella, ell i ella, per parlar de l'amor de Déu i l'amor a Déu, perquè Déu és Amor. I naturalment a Déu se li demostra amor estimant-lo en el proïsme, els altres que ens posa en el camí de la nostra vida fent-nos coincidir en el temps i l'espai.
1955 Only you (and you alone) - The Platters Historia de un amor - Libertad Lamarque
1956 Second Walz - Dimitri Shostakovich
1957 Diana - Paul Anka El reloj - Roberto Cantoral
1958 Adagio d'Albinoni - Remo Giazotto
1959 Oh! Carol - Neil Sedaka
1960 Las cintas de mi capa (1)
Quiereme siempre - Estela Raval y los 5 Latinos
https://youtu.be/wX5VcXJCvXE?t=14
1961 Legata ad un granello di sabbia - Nico Fidencio
https://youtu.be/9hxg3B-1OsA
1962 Tous les garçons et les filles - Françoise Hardy Where have all the flowers gone? - Pete Seeger
J'entends siffler le train - Richard Anthony
Corazón contento - Palito Ortega
https://youtu.be/XPkBMqehr5k?t=4
1963 Be my baby - The Ronettes (2) All my loving - The Beatles
Les vendanges de l'amour - Marie Lafôret
1964 Downtown - Petula Clark
Tu serás mi baby - Les Surfs (2) La última noche que pasé contigo - Eydie Gormé i Los Panchos And I love her - The Beatles
L'eternitat - Guillermina Motta
https://youtu.be/SBgKkeNGvP4
1965 Norwegian Wood / Drive my car / You won't see me/ I'm looking through you - The Beatles California dreamin' - The Mamas and the Papas California girls - The Beach Boys
Il mondo - Jimmy Fontana
Tema de Lara - Dr. Zhivago
1966 Eleanor Rigby - The Beatles
Mis manos en tu cintura - Salvatore Adamo
1967 Penny Lane - The Beatles
You don't have to say you love me - Dusty Springfield
World - Bee Gees
(anar al minut 2.55 o si està actiu clicar B - Mundo en el vídeo)
https://youtu.be/HbNRXo1Jeqk?t=180
1968 Mundo - Gelu (3) Those were the days - Mary Hopkin
Comment te dire adieu - Françoise Hardy
https://youtu.be/ozCoq4osSwk?t=4
1969 Tu amor, mi amor - Fórmula V
Raindrops keep fallin' on my head - B.J. Thomas
I'll never fall in love again - Bobbie Gentry / Dionne Warwick
https://youtu.be/qdhln5lvRN4?t=2
1970 Don Juan - Los Mismos Quiero abrazarte tanto - Victor Manuel (4)
Te quiero, te quiero - Nino Bravo Close to you - Carpenters
https://youtu.be/ljQHoMOKobA
1971 Rose Garden - Lynn Anderson
Another day - Paul McCartney Butterfly - Danyel Gerard Mamy Blue - Pop Tops
Chirpy chirpy cheep cheep - Middle of the Road
1972 Música eres tu - Trébol
Popcorn - Hot Butter
Top of the World - Carpenters
Without you - Harry Nilsson (5)
https://youtu.be/dxEN98r5vio
1973 Tie a yellow ribbon round the ole oak tree- Tony Orlando and Dawn Killing me softly with his song - Roberta Flack Crocodile rock - Elton John Kodachrome - Paul Simon Yesterday once more - Carpenters
1974 Waterloo - Abba
1975 Rio de ausència - Maya
Lluna llena estival - Maya (Rosa Maria Lobo)
El cucut - Esquirols
Ding-a-Dong - Teach In
Y te vas - José Luis Perales
https://youtu.be/yYTJaPu9iGM
1976 Torn between two lovers - Mary McGregor
1977 Si tu me dices ven - Los Panchos
Yes Sir, I can boogie - Baccara
Sorry, I'm a lady - Baccara Stayin' alive/ Night fever/ How deep is your love - Bee Gees
1978 Solo tu - Matia Bazar Cara de gitana - Daniel Magal
Poco a poco me enamoré de ti - College
Y.M.C.A. - Village People (6)
Stumblin' In - Chris Norman i Suzi Quatro
You're the one that I want - John Travolta i Olivia Newton-John
1979 Solo pienso en ti - Victor Manuel
Gloria - Umberto Tozzi
Que no - Pedro Marín Me llamas - José Luis Perales
In the Navy - Village People
1980 Corazón - Alfonso y Cristina (7)
9 to 5 (Morning Train) - Sheena Easton
Pasaba por aquí - Luis Eduardo Aute
Me voy pa'l pueblo - Los Panchos
Santa Lucia - Miguel Rios
Fame - Irene Cara
1981 Será porque te amo - Ricchi e poveri Hands up (Give me your heart) - Ottawan
M'inamoro de te / Sarà perché ti amo - Ricchi e Poveri
1982 Me colé en una fiesta - Mecano
Words (don't come easy) - F.R. David Pick up the phone - F.R. David Do you really want to hurt me? - Culture Club
1983 Un paso adelante - Emilio José
https://youtu.be/xtPpcyy96Mk?t=1
1984 Yo no te pido la Luna - Daniela Romo (8)
I just called to say I love you - Stevie Wonder
1985 D'amagat t'estimo - Santi Vendrell
https://youtu.be/hX5IDvIHLH8
1986 ¿A quien le importa? - Alaska y Dinarama Voyage, voyage - Desireless
1991 Secret love - Bee Gees
Désenchantée - Mylène Farmer
Altres: Yo te diré (1945) de Nani Fernández, Alma, corazón y vida (1957) de Los Panchos, Ticket to ride (1965) de The Beatles, L'important c'est la rose (1967) de Gilbert Bécaud, L'amour est bleu (1968) de Paul Mariat, Mrs Robinson (1968) de Simon & Garfunkel (9), La vida sigue igual (1969) de Julio Iglesias L'orage (1969) de France Gall, Ti amo (1977) d'Umberto Tozzi, Gloria (1982) interpretada per Laura Branigan, Toi plus moi (2008) de Grégoire (10)...
Però la majoria de les afirmacions més intenses d'aquestes cançons ("ho ets tot per mi", "sense tu no puc viure", "tu has sigut principi i final", "ets el més gran de la meva vida", "t'adoro vida meva"...) només de forma exagerada o al·legòrica - com la presència de Déu en la nostra vida a través de l'altre, en qui en veiem un instrument enviat a la nostra vida per Ell o fins un petit reflex o guspira seu - es poden aplicar a l'amor humà, i estarien molt més ben aplicades si es dirigissin directament a Déu.
(1) Al col·legi La Salle Manlleu la vam aprendre a classe quan feia 4t de Batxillerat el curs 1967-68 i em va impressionar, com un descobriment de l'amor.
(2) Tant la versió original d'unes cantants nord-americanes com la versió en castellà un any posterior d'un grup de Madagascar que triomfava a Europa.
(3) La versió en castellà del World (1967) dels Bee Gees, però amb temàtica diferent i més seriosa
(4) Aquesta cançó la tocaven molt per la ràdio l'any 1979 quan feia el servei militar al CIR de Marines i la sentiem sovint al cotxe
(5) Quan s'escoltava molt aquí era l'any següent, el 1973, aquell que a l'abril vam fer un viatge de 15 dies per Europa
(6) En aquella època la veia tant sols com una cançó animada d'un grup patriòtic nord-americà que cantava els valors del seu pais, com per altra part opinaven la majoria de la gent llavors, sobretot els joves. No sé els altres però jo no jutjava i hi veia un policia o un capità de navili negre, un militar de terra o de la marina, un cowboy, un treballador de la construcció, un motero i un gran cap amerndi, i a més que parlessin de la Young Men's Christian Association i de la Navy o d'anar a l'Oest em semblava bé. Igual em va passar amb My sweet lord (1970) de George Harrison ja que en aquella època l'estrofa final que canvia tot el seu sentit, o no hi era o no l'emitien, i creia que era una cançó religiosa cristiana.
(7) Versió en castellà adaptada de la popular alemanya Muss i denn.
(8) Tant aquesta versió en castellà com l'original italià de Fiordaliso Non voglio mica la luna s'escoltaven molt i la lletra, tot i que semblant, era diferent.
(9) Pel ritme i per la pel.lícula El graduado (1967), que havia vist quan era un noi i que semblava el triomf de l'amor, en tenia un bon record, i com que amb el poc anglès que llavors sabia sí que entenia "Jesus loves you more than you will know" i "God bless you", tot i que havia llegit que els dos cantants eren jueus creia que era una simpàtica i amable referència al Cristianisme. Però si bé hi ha films que quan els tornes a veure ja de gran es mantenen o guanyen fins i tot, també n'hi ha que perden, i en ocasions molt, i quan molts anys desprès aquesta peli la vaig tornar a veure me'n vaig adonar que era un disbarat total i que la cançó era com a mínim irònica o pitjor, i que tot`el conjunt era una gran pressa de pèl, per no dir fet amb mala intenció. Però la incloc en el suplement perquè quan no sabia be de que anava i no entenia el que la cançó deia, i més en el context, m'agradava força. Es el perill de deixar-se portar confiant massa en que les coses són bones i en general es va en bona fe. Ara no sé si de la cançó, perquè de la pel·lícula no, hi ha res encara acceptable, aprofitable. Per això tothom, però sobretot els nois, necessita un guia fiable i segur que l'orienti.
(10) Aquest bonic soroll mundà està bé sempre que no predomini i no sigui un obstacle per al silenci que ens permet escoltar a Déu i el que ens vol dir. Però també cal tenir cura des d'un punt de vista humà perquè tant el ritme com sobretot les lletres ens poden modelar, quan som nens i joves i per tant inexperts, i com les pel·lícules ens poden donar una idea equivocada de les relacions sentimentals.
2. La vida és un viatge i Déu sovint ens posa en moviment:
On the beach (1959)
Those magnificent men in their flying machines (1965)
2001: A space odyssey (1968)
Planet of the apes (1968)
If today is tuesday, tha must be Belgium (1969)
Out-of-towners (1970)
Dersu Uzala (1975)
The Silk Road (1980)
The gods must be crazy (1980)
The right stuff (1983)
Out of Africa (1985)
Gorillas in the mist (1988)
Apollo 13 (1995)
Titanic (1997)
Seven years in Tibet (1997)
3. La Creació parla de la grandesa de Déu
This is cinerama (1952)
Yokihi (1955)
Muhomatsu no issho (1958)
Helga: Vom Werden des menschliche Lebens (1967)
Charly (1968)
Al sur del Pacífico (1977)
Cosmos (1980)
Koyaanisqatsi (1982)
The day after (1983)
Powaqqatsi (1988)
L'ours (1988)
Awakenings (1990)
Baraka (1992)
Rapa Nui (1994)
Contact (1997)
Walking with dinosaurs (1999)
Naqoyqatsi (2002)
Die geschichte vom weinenden Kamel (2003)
Planet Earth (2006)
Le renard et l'enfant (2007)
Samsara (2011)
4. Si no ens fem com nens no entrarem al Regne de Déu:
The wonderful World of the brothers Grimm (1962)
Fireball XL-5 (1962)
Oliver! (1968)
Heidi (1974)
Little prince (1974)
Amanece, que no es poco (1988)
Babe (1995)
The lord of the rings: the fellowship of the ring (2001)
Finding Nemo (2003)
Millions (2004)
Polar Express (2004)
Narnia: the lion, the witch and the wardrobe (2005)
Bridge to Therabithia (2007)
5. La vida és una lluita, l'amor és el manament diví i Déu sempre venç:
Monsieur Vincent (1947)
Cielo sulla palude (1949)
Francesco, giullare de Dio (1950)
Journal d'un curé de campagne (1950)
Don Camillo (1952)
Tokyo monogatari (1953)
Father Brown (1954)
Le dialogue des carmélites (1960)
The World of Suzie Wong (1960)
West Side story (1961)
The breakfast at Tiffany's (1961)
The misfits (1961)
The reluctant saint (1962)
A kind of loving (1962)
Days of wine and roses (1962)
The cardinal (1963)
Becket (1964)
The agony and the ecstasy (1965)
A man for all seasons (1966)
Valentin Katajews chirurgische Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor Igorowitsch (1967)
Barefoot in the park (1967)
Guess who's coming to dinner (1967)
Ma nuit chez Maud (1969)
Love story (1970)
En kärlekshistoria (1970)
Le genou de Claire (1971)
Jesus of Nazareth (1977)
Moskva slezam ne verit (1979)
Cannery row (1982)
State buoni, se potete (1983)
Teresa de Jesús (1984)
Chechechela, una chica de barrio (1986)
Babettes gaestebud (1987)
To kill a priest (1988)
Romero (1989)
The wedding banquet (1993)
L'odeur de la papaye verte (1993)
The joy luck club (1993)
Faustyna (1994)
Fuori dal mondo (1999)
Molokai: the story of father Damien (1999)
Padre Pio (2000)
Papa Giovanni - Ioannes XXIII (2002)
The Passion of the Christ (2004)
Hotel Rwanda (2004)
Le chiavi di casa (2004)
Joyeux Noël (2005)
Shooting dogs (2005)
Die Grosse Stille (2005)
Apocalypto (2006)
Letters from Iwo Jima (2006)
Chiara e Francesco (2007)
Vision: Aus dem Leben der Hildegard von Bingen (2009)
Saint Charbel (2009)
Popieluszko. Wolnosc jest w nas (2009)
Des hommes et des dieux (2010)
Preferisco il paradiso (2010)
La última cima (2010)
Duns Scotus (2011)
There be dragons (2011)
October baby (2011)
Un amour de jeunesse (2011)
For greater glory: the true story of Cristiada (2012)
Mary's land (2013)
Un Dios prohibido (2013)
Tokyo kazoku (2013)
Se Dio vuole (2015)
Ben-Hur (2016)
Silence (2016)
The case for Christ (2017)
Unplanned (2019)
El beso de Dios (2022)
Libres (2023)
Libera Nos (2024)
Notes: En anglès els noms dels títols de llibres i pel·lícules es sol posar amb quasi tot amb majúscules inicials, aquí he preferit escriure-ho com en una frase normal. Les seleccionades són sols una mostra i algunes podien enrtrar en dues o més categories i m'he decidit per una. No totes les he vist, sobretot les més modernes, per això en aquests casos parlo per referències.
La vida humana és un viatge pel temps i per l'espai, interior i exterior. I cal fer aquest viatge acompanyats per Déu, a qui trobarem al final del mateix, i és millor que ja estigui amb nosaltres ara i que el portem sempre on sigui que anem, i ens passi el que ens passi, afrontar-ho amb Déu és molt millor, ja que si el tenim a favor no hem de tenir por de res. I això es fa vivint en estat de gràcia i amb trobades regulars amb Ell a la Missa, als sacraments i a l'oració. Això és l'essencial, el fonamental.
Humanament parlant també podem aprendre per aquest viatge vital de les experiències de molts altres que ens han precedit i ho han recollit. I podem començar la preparació, o la recapacitació, pels viatges geogràfics, deixant els més elevats viatges espirituals per una ocasió posterior. I per exemple ens poden serviar alguns llibres de viatgers com aquests (1):
La retirada dels Deu Mil (Anabasis, 370 aC) - Xenofont
Itinerari, 381 - 384 - Egèria
Topographia Christiana (550) - Cosmas Indicopleustes
Registres de les regions de l'Oest durant la gran dinastia Tang (646) - Xuanzang
Llibre de les meravelles del món (1298) - Marco Polo
A través de l'Islam (Rihla, 1355) - Ibn Battuta
Ambaixada a Tamerlà, 1403 - 1406 - Ruy González de Clavijo (2)
Observacions des de la nau Estel·lar (1436) - Fei Xin (3)
Estudi general de les costes de l'oceà (1451) - Ma Huan (3)
Un viatge més enllà dels tres mars (1475) - Afanasi Nikitin
Diari del primer viatge - Cristòfor Colom
Relació del primer viatge al voltant del món (1524) - Antonio Pigafetta
La Relación (1542) - Álvar Núñez Cabeza de Vaca
Os Lusíadas (1572) - Luis de Camôes
Diari de viatge (1581) - Michel de Montaigne
Història d'Etiòpia (1620) - Pedro Páez
Sendes d'Oku (Oku no Hosomichi, 1692) - Matsuo Basho
Una gira per tota l'illa de Gran Bretanya (3 vol, 1724 - 1727) - Daniel Defoe
Relación histórica del viaje a Amèrica meridional (1748) - Jorge Juan i Antonio de Ulloa
Viatge sentimental a França i Itàlia (1768) - Laurence Sterne
Viatge al voltant del món (1772) - Louis Antoine de Bougainville
Diaris del capità Cook (1784) - James Cook
Viatge a les regions equinoccials del Nou Món, 1799 - 1804 (1807) - Alexander von Humboldt
Viatges d'Ali Bey el Abbasi per Àfrica i Àsia els anys 1803 - 1807 (1814) - DomènecBadia "Ali Bey"
Viatge a Itàlia (1817) - Johann Wolfgang von Goethe
El viatge del Beagle (1839) - Charles Darwin
La fragata Pallada (1858) - Ivan Goncharov
Els innocents a l'estranger (1869) - Mark Twain
Un viatge al continent (An Inland Voyage, 1878) - Robert Louis Stevenson
Tres homes en una barca, sense parlar del gos (1889) - Jerome K. Jerome
Tres anglesos a Alemanya (Three Men on the Bummel, 1900) - J. K. Jerome
Dersu Uzala (1923) - Vladimir Arseniev
La vuelta al mundo de un novelista (1924) - Vicente Blasco Ibáñez
Un bàrbar a Àsia (1933) - Henri Michaux
Kon Tiki (1948) - Thor Heyerdahl
Anem-nos a l'Oest! (We Went Thataway, 1949) - H. Allen Smith
Set anys al Tibet (1952) - Heinrich Harrer
Tristes tropiques (1955) - Claude Lévi-Strauss
A la carretera (1957) - Jack Kerouac
No hi ha lloc a l'Arca (1959) - Alan Moorehead
El Japón y su duende (1964) - José Maria Gironella
En Asia se muere bajo las estrellas (1968) - J.M. Gironella
Un any a Provença (1989) - Peter Mayle
Diaris de motocicleta (1995) - Che Guevara
Se'n poden citar altres que només conec de nom o per referències, interessants però que farien la llista massa llarga.
(1) Quan el títol en català o castellà no coincideix amb el de l'original, poso també aquest. Els títols originals en castellà els deixo sense traduir. Les dates son de la primera edició en l'idioma original.
Intel·ligència és saber que el tomàquet és una fruita. Saviesa és saber que no s'ha de col·locar en una macedònia de fruites ni com a postre, sinó com a amanida o verdura.
Saviesa ve de conèixer el sabor de les coses
Fins als 16 anys tots els nois són uns genis en potència
Els nadons tenen un gran poder, els hi donen tot fet, se'ls hi endevina les necessitats i tothom els serveix, és el poder de la debilitat i de la indefensió, del qui requereix tot dels altres per poder viure i sobretot i més que res simpatia i amor.
Els nadons venen a menjar-se el món i això ho mostren posant-s'ho tot a la boca.
Els infants tenen una gran capacitat i plasticitat, poden aprendre qualsevol idioma i incardinar-se en totes les cultures, això també representa una gran força
També tenen un gran tresor de temps disponible per a ells en el futur
Però també és cert que ja no des del naixement sinó des del mateix moment de la concepció, un ja pot morir
Tots estem exposats als perills, és Déu qui ens protegeix
El que l'essència humana realment desitja i li és indispensable és conèixer al seu Creador i Senyor diví i estar en bona relació amb Ell. Tot l'altre que l'ànima pot desitjar ve d'afegit amb això.
Déu ens ha pensat i estimat personalment a cadascun de nosaltres des de molt abans de crear l'Univers, es pot dir des de sempre. I per amor ens ha cridat a l'existència convidant-nos a la seva Creació i portant-nos a l'existència, a la vida, a ser humans, és a dir a ser no sols criatures seves sinó imatge i semblança seva, perquè som semblants a Jesucrist, Déu Fill fet el Fill de Déu humà, i perquè ens ha donat propietats seves com intel·ligència, llibertat, conscìència, voluntat, capacitat d'estimar i de fer coses, personalitat, pensament, cor...per tal que ens anessim fent en aquest món sota la seva protecció, guia i acompanyament. I des de l'eternitat ha decidit qui i com seriem i ens ha triat el temps i el lloc, qui serien els nostres pares, germans i parents, quins dons particulars tindríem per si els volem exercitar al servei del bé comú de tots, com és la seva voluntat, que visquem en amor mutu i que el descobrim i l'anem aprenent a estimar a Ell, que és l'Amor i que ens vol el nostre bé i la nostra felicitat. Per això ens vol cristians, perquè siguem com el seu Fill Jesús i tinguem la seva plenitud de bé, amor i gràcia, però pel pecat original no naixem així, sinó que ens fem cristians pel baptisme, quan se'ns perdona, se'ns aplica la Redempció obtenida per Crist per a nosaltres, i se'ns atorga el do de l'Esperit Sant i, fets fills, se'ns obren les portes del Paradís, sóm fets hereus del Cel amb la gràcia divina i la capacitat de ressuscitar a la vida eterna, i tenim a Déu Pare i el podrem veure en la visió beatífica ja amb l'ànima immortal i fins participar de la dinàmica infinita de la Trinitat com Jesucrist, Déu i home, hi participa. És una proposta tan inimaginablement gran i bona aquesta que ens supera i fins ens pot costar de creure que siguem cridats a una felicitat tan immensa, que l'ésser humà pugui arribar a ser tan feliç, però és així. Això sí, Déu proposa però no imposa, ho vol però no ens obliga, i respecta totalment la nostra llibertat, consciència, voluntat i personalitat, amb les nostres decisions, les nostres dubtes i reticències, el nostre ritme i la relació que decidim tenir amb Ell, que ens va portar des del no res a l'existència sense poder demanar-nos permís perquè no erem encara, i ho va pressuposar, però ara sí que ens ho diu i ens ho demana i intenta convèncer'ns i no pas vèncer'ns. Tot i que ens estima infinitament i ho vol molt, no ens força a acceptar el nostre destí meravellós que ens té preparat, perquè aleshores no seríem éssers humans lliures sinó àngels impecables o bé robots dirigits, i Ell vol el nostre amor lliure, conscient i voluntari en una relació oberta, autèntica i real. I sí, ens mana l'amor, però hem de decidir nosaltres si el volem obeïr, si volem acceptar, agraïr i viure aquest amor que ens fa com Ell i existint en Ell, perquè Ell és Amor. Viure és descobrir-ho i decidir i la mort és el moment en que quedem fixats i el més enllà és el resultat.
Els animals no pequen, no poden pecar. És només l'home qui té consciència, intel·ligència, llibertat i voluntat, virtuts divines, el qui pot fer-ho si en fa mal ús. La llibertat és un do increïblement gran i ens dona grans premis si la usem com Déu vol, evitant el mal i fent el bé, però amb ella hi ha el perill màxim també, el de la possibilitat de la desobediència, la rebel·lió, el pecat i el mal. Un fet terrible i tràgic, però inherent a la llibertat mateixa, la mala elecció, l'error, la major desgràcia possible. Però si Déu ens ha donat llibertat és perquè ens considera capaços de poder usar-la bé, i a més Ell mateix, sabent-nos dèbils i temptats per les males inclinacions, ens ajuda, ens dona forces, ens guia, i a més ens perdona quantes vegades faci falta per tal que poguem recomençar de nou l'aventura de viure el bé, arribar finalment a la bona meta i així poder donar-nos el premi infinit i etern, Ell mateix. Per part seva no fallarà mai, els qui podem fallar radicalment som només nosaltres i encara només amb l'obstinació, la impenitència i el rebuig demoníac, perquè fins l'ultim moment el camí de la veritat i la vida, el de Jesucrist, sempre està obert i a ningú se li nega la possibilitat de tornar-hi, de tornar a Jesucrist, mentre viu i és encara capaç de canvi. Però desprès ja no.
A cada infinitèsim de temps, Déu sostè la Creació en l'existència, ja que Ell és la font de tot ésser. Si deixés de fer-ho ni un instant, tot l'Univers material desapareixeria en la inexistència total i absoluta en aquell mateix moment. Per això l'Univers ha tingut un principi i tindrà un final, quan i com Déu vulgui.
"Der Wanderer über dem Nebelmeer" (1818) de Caspar David Friedrich (1774 - 1840)
Vivim en una lluita mundial que no és política ni ideològica sino espiritual: la del Be contra el mal
Si l'home només és un animal evolucionat, la societat humana es pot tractar per part dels poderosos com una mena de granja, com ja va dir clarament George Orwell (1903 - 1950), desenganyat desprès de visitar la U.R.S.S. i veure la seva realitat, en la seva obra "Animal Farm" (1945), en la que desprès d'expulsar en una revolució als seus amos humans, és a dir més que ells, els mateixos animals crean un govern propi, dirigit pels seus líders revolucionaris, que ben aviat, sinó ja des del principi, és molt pitjor que el govern humà anterior, molt més moderat. El que es produeix en la granja animal autogovernada és una tirania brutal, que usant els mateixos lemes de l'aixecament produeixen una distopia total, tenint-los molt més enganyats, controlats, abusats i explotats que mai.
I és que com deia Marx (1818 - 1883), en una de les seves poques aseveracions encertades, "Avui dia tota ideologia política està fortament prenyada del seu contrari", és a dir evoluciona clarament cap a just al contrari d'allò com es presenta i que pretén ser, dit d'altre manera a la manera dels fraus i de les estafes, usant la mentida, i dissimulant i amagant les seves veritables intencions, o senzillament resultant que per la seva pròpia naturalesa dinàmica acaben establint justament allò que deien combatre.
De fa 50 anys ençà, la societat espanyola ha perdut centenars de llibertats que abans tenia. S'han guanyat unes quantes llibertats molt minoritàries i discutibles, que han estat esbombades per governs i mitjans de comunicació, i per cada una d'elles se n'han perdut centenars, fins aquell moment disponibles per a la població. La llei animalista n'és un bon exemple i n'hi ha desenes més. La gent del carrer ha estat progressivament cada cop més controlado i restringida, fins en coses mínimes i fins en la seva privacitat, segons la delirant idea "el privat és públic" que implica que "el públic és privat", ja que iguala a totes dues esferes.
Un conegut meu ja difunt que va viure els anys 60s, 70s i 80s amb la transició política a Espanya, al cap de unes dècades va constatar "Aquells que llavors es manifestaven als carrers amb pancartes i crits de "Llibertat!", exigint més llibertat per a tothom, són els mateixos que ara que ja estan en el poder la restringeixen tant com poden, imposant lleis, prohibicions, obligacions, reglaments, controls i normes per a tot".
Un altre, un activista polític per la democràcia amb el que vaig tenir diverses converses a principis dels anys 70s i del que no sé que se n'haurà fet, estava convençut, i em deia, que quan arribés la democràcia això seria una mena de paradís terrenal, en el que tothom seria tractat amb justícia, podria realitzar-se plenament i podria viure una vida segura i feliç, en un món per fi honest i en que el govern es preocuparia dels seus ciutadans vetllant pel seu benestar i es faria no el que volguessin els dirigents sinó la voluntat de la gent; avui dia suposo que estaria horroritzat veient que tot ha sortit justament a l'inrevés del que pretenien i creien ingenuament, el mínim que pensaria seria que se'ls va enganyar i traïr per part dels polítics, però crec que es deuria desilusionar pocs anys després, com a molt a principis o mitjans dels 80s.
I és que com s'ha constatat repetidament, "La Revolució devora els seus propis fills", cosa que s'ha vist i demostrat en les Revolucions Francesa de 1789 i Russa de 1917, i que ha passat en pràcticament totes excepte en l'Americana de 1776, portant als pitjors crims, excessos, brutalitats, lluites, purgues i guerres civils i exteriors a gran escala, i instaurant quasi sempre tiranies com les de Napoleó i Stalin, quan no degenerant en veritables genocidis contra el mateix poble que diuen defensar com les massacres de la Vendée 1793, el regnat del Terror a França 1793-94, el Holomodor a Ucraïna i altres regions de la Unió Soviètica el 1932 - 34, la Gran Fam a Xina de 1958 - 62 provocada per la política del Gran Salt Endavant de Mao, la Revolució Cultural a Xina del 1966 a 1969/76, també obra de Mao, o el genocidi de Cambotja 1975 - 79, pel delirant règim comunista dels Khmers Roigs, provocat per idees dements i una aplicació terrorífica per part de Pol Pot, Khieu Samphan i altres amb un incomprensibles suports exteriors; en realitat tots els genocidis han estat revolucionaris, sortits de canvis totals i sobtats de la societat en que han ocorregut, i guiats per la idea de fer una societat millor, trencant l'experiència de segles d'evolució natural de la societat. "Les revolucions com les guerres destrueixen en un moment el que a les societats els hi ha costat molts segles construir" es diu, i el simpatitzant i afrancessat Goya (1746 - 1828) afirmava "El somni de la raó produeix monstres" i ho pintava tenebrosament com quasi tots el seus quadres del seu posterior desengany. I un revolucionari francès destacat que per la seva intel·ligència i habilitat va aconseguir sobreviure i fins reeixir en aquells trasbalssos, afirmava desprès de forma nostàlgica quan ja n'havia vist els resultats a curt, mitjà i llarg termini "Qui no ha conegut la vida abans de 1789 no sap el que és la dolçor de viure" i alguns diuen que amb la seva visió de la realitat tal com és, volia dir "i ja no ho coneixerà en endavant", retraient-se el que havien fet, com si 1789 hagués sigut el gran trauma que havia corromput i amargat el món, com una mica per l'estil, en un altre grau i àmbit, el 1968 ho va ser per Occident, quan el maig d'aquell any uns joves universitaris francesos es van rebel·lar contra un estat de coses que només uns pocs anys desprès ja els devia semblar idíl·lic en comparació a les noves situacions. I és que com es diu d'algunes medecines, aquests esclats, "arreglen una cosa, si es que ho fan, i n'espatllen 5 o 6". El millor consell: "Si funciona raonablement bé, no ho toquis" perquè volent millorar-ho el que aconseguiràs serà espatllar-ho, i els suposats progressos conduiran a retrocessos, avançant sí, però cap avall i cap enrera.
Com sortia en més d'un episodi de la sèrie de televisió britànica "Yes, Prime Minister" (1986 - 1987) si el primer ministre havia de fer una declaració revolucionària sortia davant la TV molt ben vestit, elegant, amb corbata, i rodejat de símbols conservadors en el seu despatx, i si havia de fer una declaració molt conservadora ho feia vestit de forma molt més informal i rodejat de símbols progressistes en la taula i en les parets visibles. I això no era espontani, el propi primer ministre ho deia i ho feia preparar així, amb la plena conformitat i aprovació dels seus assesors i col·laboradors, que també li ho suggerien o li ho insinuaven, o com a mínim li ho recordaven si per un cas se'n oblidava.
En dues ocasions els Estats Units han decidit no escollir una dona com a presidenta, el 2016 i el 2024, i a més són les úniques vegades en que una dona s'hi ha presentat en tota la seva història, perquè els Estats Units són un matriarcat, cosa que ja se sap des de força abans de que ho afirmés Alexis de Tocqueville a "De la démocratie en Amérique" (1835), i les dones no accepten que una altra dona les mani. I si això és així, una dona podrà ser presidenta dels EE.UU. quan aquests deixin de ser un matriarcat.
Les coses no sempre són, y sovint no solen ser, el que aparenten i moltes vegades les veritables intencions s'amaguen presentant-se com justament el seu contrari, perquè com va dir el polític nord-americà Huey Long (1893 - 1935), assassinat en un confús incident, "Sí, a Amèrica triomfarà el feixisme, però aquí li diran antifeixisme"
Malgrat les ideologies imperants i oficials, la societat segueix funcionant perque la immensa majoria de la gent segueix veient les coses com abans i vivint segons les idees i valors de sempre, que són els que permeten funcionar amb normalitat i viure una vida més o menys sana, treballadora i eficaç, ja que si la majoria fes cas a les ideologies polítques que es volen imposar, està clar que senzillament no funcionaria ja que no són ni útils ni pràctiques ni intel·ligents ni realistes. I que ni els mateixos governants i ideòlegs de partits que les volen imposar se les acaben de creure, o millor dit les consideren només una ficció convenient als seus interessos d'enginyeria social, es veu és que sempre que els hi convé retornen explícitament o implícitament, directament o indirectament, a les concepcions tradicionals i assenyades, aquelles racionals i lògiques, per no haver de fer front a les incoherencies i contradiccions dels seus sistemes inviables. Per exemple, afirmen que l'ésser humà és bàsicament un animal, evolucionat però animal, sense diferències amb els altres animals, als qui paradoxalment protegeixen més que als propis humans, per exemple en el seu benestar, i ho afirmen amb tot desvergonyiment, com en el projecte que els pobles sense ambulància han de tenir-ne una de veterinària tot i que no en tinguin d'humana, o en la protecció dels ous de les àguiles i moltes altres espècies i la barra lliure en l'avortament humà. Però a part d'aquest absurd surt la contradicció essencial quan parlen d'espècies animals invasores i les combaten per preservar la identitat ecològica d'un país, cosa que de cap manera es permetria dir en el cas de l'animal humà, que pel que sembla és una excepció única, sense que es digui per quin motiu ni perquè s'estableix, a no ser la voluntat dels veritables poders del món, sobretot econòmics però també ideològics i polítics, veritables poders en les ombres, que no són votats i escollits, que segueixen fent directrius mani qui mani, i que molt sovint s'amaguen sota allò que aparentment és el seu contrari per tal de dissimular millor.
A Grècia vaig conèixer l'any 2019 a un senyor que havia sigut primer un destacat actvista i desprès un alt càrrec del partit socialista Pasok, que em va explicar com es va anar desenganyant cada cop més amb el pas dels anys i veient les consignes i els resultats reals, fins anar-se'n distanciant tant en la teoria com en la pràctica, dimitint finalment de tots els seus càrrecs i deixant el partit. "Me'n vaig adonar que la suposada política progressista que feiem no ho era de progressista sinó reaccionaria, com si volessim conduir a la societat grega a èpoques passades i afortunadament ja superades, fent-ho a base de suposats avenços que en realitat eren retrocessos, i que tot i que ho feiem veure, en el fons no sortien d'una voluntat popular ni d'un desig de progrès sinó de directrius i consignes de les èlites socioeconòmiques i politiques, ocultes al gran públic i que només començaves a albirar-les quan arribaves als llocs més alts del partit o a ser propers a ells, com en el meu cas. Amb el domini total de la politica, l'economia i els mitjans de comunicació, es feia el que aquests poders secrets, que no tenien cap responsabilitat ni havien de donar comptes a ningú, decretaven en cada situació i s'havia de fer el que ells proposaven tot i que fos diferent del que ells mateixos havien dictat uns anys abans i tot i que un veiés que allò no anava enlloc i era un disbarat, no s'admetien crítiques ni discrepàncies de la línia oficial de moda, tot i que fos diferent a l'habitual fins llavors i fins i tot ni que anés contra el sentit comú. Però el que em va decebre més va ser comprovar que les nostres suposades polítiques ultraprogressistes en realitat no en tenien res de progressistes, que el que feiem en realitat no anava gens en contra dels veritables prínceps d'aquest món, els autèntics amos i actors principals de tot, sinó que el que feiem senzillament amb el nostre activisme i les nostres polítiques era atacar a la classe mitjana del país, empobrint-la, controlant-la i marginalitzant-la de la vida sociopolítica i econòmica, i que anavem creant un món de cada cop més pobres en nombre i més sense recursos, i un món de rics cada cop més rics. Al anar-ho descobrint molts ens vam sentir enganyats, alguns van témer perdre els seus privilegis i van seguir a desgana i essent interiorment crítics i potser fins intentant paliar des de dins les barbaritats que es proposaven a la gent del carrer, al poble grec, que va patir moltíssim en la crisi primer financera i desprès econòmica, primer nord-americana i desprès mundial, a partir de 2008, amb polítiques de la UE que el que realment van fer va ser estendre, agreujar i perpetuar la crisi, ja que tots els remeis que proposaven eren contraindicats i contraproduents. I a més les imposaven sense contemplacions i amb una gran brutalitat, no tolerant cap crítica ni resistència, així va passar amb el referèndum del 2015 en que la població grega va rebutjar abrumadorament les condicions de rescat decidides per la direcció de l'UE, i el Pasok estava en contra de la realització del referendum, cosa que si encara hi hagués estat m'hagués fet sortir-ne immediatament, però ja l'havia abandonat uns anys enrere. I que va fer la UE davant d'això, doncs la canallada realment bestial d'endurir encara molt més les condicions, fent-s'ho pagar a tot el poble en general i a la classe mitjana en particular, castigant-los per haver-se atrevit a resistir-se i demostrant que la voluntat popular no els importava gens i que si ho feia era per anar-li a la contrària i fer-lis la guitza, perquè així veiessin com les gasten amb els qui s'atreveixen a resisistir-los i més si és públicament i democràticament. I el president llavors, el líder de l'esquerra més radical, va traír la voluntat popular i a tota la gent, acceptant just a continuació no ja les mateixes sinó unes noves condicions encara molt més dures imposades des de fora per castigar fort a la població per la seva negativa. L'únic que es pot dir és que com més a l'esquerra més a favor dels realment poderosos i més en contra de la gent a la que diuen defensar, això ja és més que ser falsos amics del poble, és ser la guineu a càrrec del galliner. És trist que sigui així però aquesta és la realitat, les veritables intencions.s'amaguen presentant-se hipòcritament com el seu contrari. Jo per això fa molts anys que he deixat la política i ara no sols no vull saber-ne res sinó que em sap greu realment tot el que vaig fer en els meus anys d'activista i de polític, perquè pensant ajudar-los en realitat vaig contribuir a perjudicar a la gran majoria. Me'n he donat compte tard, ho sento molt, però ja està fet". Una trista constatació d'haver viscut enganyat i fins traït en els seus ideals.
.jfif)
.jfif)
.jfif)
