Sant Sopar, Eucaristia i Orde sacerdotal

El dijous sant, en l'Últim Sopar, Nostre Senyor Jesucrist institueix l'Eucaristia i també els servidors de la mateixa, que actuant com instruments seus permeten que l'Esperit Sant faci el miracle de la transubstanciació del pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist, en el context de la Missa, que és la trobada de Jesucrist amb els homes i dels homes amb Jesucrist, per escoltar la seva Paraula divina, assistir al miracle eucarístic i combregar per nodrir-se del mateix Crist per aquesta vida i l'altre i estar en comunió amb Ell i per tant en comunió tots entre sí. 

L'Últim Sopar (c. 1315 de Pietro Lorenzetti, a la basílica de Sant Francesc d'Assís, a Itàlia 

Quan Jesús ens va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món" no es referia tan sols a estar invisible però real entre nosaltres ja quan dos o tres cristians ens reunim en el seu nom, ni sols a l'excels do de l'Esperit Sant en les persones que estàn en gràcia i en els sagraments, sinó que va voler que la seva presència fos fins i tot física, material, i per això va instituir el sagrament del seu Cos i la seva Sang, fetes presents i més encara donades com a aliment de vida eterna pels qui el rebin, "el qui menja el meu Cos i beu la meva Sang tindrà vida eterna i Jo el ressuscitarè el darrer dia". En l'Eucaristia, miracle quotidià i que ocorre milers o desenes de milers de vegades diàriament a tot el món, Nostre Senyor Jesucrist es fa present, tot i que de forma sagramental, visible amb els ulls de la fe, del cor i de l'ànima, per estar amb nosaltres, fer-nos companyia, consolar-nos, animar-nos, enfortir-nos i donar-nos el més gran regal possible de tots, Ell mateix com aliment que ens va divinitzant, fent-nos com Ell, de la mateixa manera que una mare nodreix del seu propi cos el fill encara nonat en el seu sí matern amorós i el nadó un cop ja nascut, i així l'alimenta i li dona defenses per protegir-lo i fer que pugui creixer com un nou ésser humà. El mateix fa pel seu Amor el Fill de Déu amb nosaltres, alimentant-nos, defensant-nos i fent-nos forts espiritualment tant per aquesta vida com per santificar-nos i que puguem ser sants entre els sants a l'altre vida, la futura vida definitiva i eterna. 

El sacerdot, a qui l'Església ha donat el sagrament de l'Orde, en plenitud en els bisbes i en gran part en els preveres, és el qui actua en persona de Crist, essent eina i instrument seu i de l'Esperit Sant, a major glòria de Déu Pare i per a la salvació dels homes. No són ells qui han escollit ser-ho, és Déu mateix qui els ha escollit, i Ell escull a qui vol, quan vol i com vol, com va escollir a Sant Pau, l'antic perseguidor seu convertit en apòstol. Déu sempre ens sorprèn i no sempre escull els millors, sinó els que li sembla. I com constata el mateix Sant Pau, sovint escull els qui el món té per no res, per tal que no es vanaglorïin d'ells mateixos sinó que visquin sempre agraïts al gran do diví que se'ls hi ha fet sense cap mèrit seu. Els mateixos sants fan miracles perquè no s'enorgulleixen de fer-los sinó que se senten encara més humils i avergonyits pel gran do inmerescut ser les eines amb les que actua Déu, conscients que porten el do més gran, Déu mateix, en els vasos de terrisa de la seva naturalesa humana dèbil i pecadora, però protegida i salvada per Déu. Diversos grans sants sacerdots, en una línia que arriba a St. Ignasi de Loyola, si no abans i tot, s'han comparat ells mateixos al burret que Jesús va escollir per entrar a Jerusalem el dia de Rams, són poca cosa i no poden més que ser ben humils i agraïts, però porten amb ells el Fill de Déu. Per això els fidels han de veure en els sacerdots, sobretot quan actuen sagramentalment però també sempre perquè el sacerdoci és permanent i per sempre en aquesta vida i l'altre, no en la seva naturalesa humana dèbil, petita i fràgilment inclinada al pecat, sinó que s'han de fixar en Aquell qui porten amb ells, i que actua per mitjà d'ells, com un escriptor ho fa amb una ploma: la que escriu és la ploma, però el mèrit i el contingut són del qui la usa per escriure. I de la mateixa manera en la Missa, que és la trobada amb Jesucrist, els creients han de tenir la vista i el pensament en el Senyor que es fa present i no en el sacerdot o en els altres assistents.  

Siguem ben humils i agraïts amb Déu que ens fa arreu i sempre uns dons tant grans a tots els que hem estat batejats i per tant som fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i creiem en Ell i deixem i volem que la seva gràcia actui en nosaltres!  

Visquem santament la Setmana Santa!

El Diumenge de Rams és l'inici de la Setmana Santa.

Crist entrant a Jerusalem (1320s) de Pietro Lorenzetti  (c. 1280 - 1348)

Nostre Senyor Jesucrist entra a Jerusalem humilment i el poble l'aclama apoteòsicament com a Messies, Fill de David, el qui ve en nom del Senyor. Ell ve a cumplir la seva missió de ser mort pels seus enemics, per al perdó dels pecats de tothom, i de ressuscitar per tal que els éssers humans siguin capaços de ressuscitar, una missió que només Ell com Déu i home alhora pot realitzar. I en el moment culminant institueix l'Eucaristia en el Sant Sopar per tal que no sols espirirualment sinó també sagramentalment, és a dir materialment, en el futur tothom qui ho desitgi pugui gaudir de la seva presència real i viva i participar no sols del Últim Sopar, sinó també del Calvari i de la Pasqua, l'Ascensió amb la que ens obre el Cel i la Pentecosta, en la que ens és donat l'Esperit Sant.  El major do possible als éssers humans, ja que Déu es dona a si mateix. Però tot això és espiritual, excels i universal i pel que es veu els jueus esperaven quelcom de menor, més prosaic, un triomf terrenal i temporal, perquè no sabien la grandesa i meravella de l'acció i el do de Déu. 

 Jesús davallat de la Creu (c. 1326 - 1329), Pietro Lorenzetti

Perquè és el mateix poble que, aparentment defraudat en les seves expectatives i/o manipulat pels seus governants i mestres,  demanarà a crits només cinc dies després que el crucifiquin, el pitjor càstig possible, terrible  tortura física mortal i alhora suposat anatema religiós. Fins i tot quasi tots els seus, menys la seva mare la Verge Maria, les dones i el seu deixeble preferit, l'abandonaran i  el negaran, tot i el que havien viscut amb Ell que els havia escollit com amics, després que un apòstol seu fins i tot l'hagués traït, el vengués i es suicidés, contrariant-lo en tot. És l'hora del diable, del mal i de les tenebres, però també és l'hora en que sense que el món i la gent ho sapiguen, Déu actua i redimeix la Humanitat amb la mort salvadora del seu Fill estimadíssim, ja que per Ell que dona la seva vida per amor a tots, el Pare perdona a tots, i amb l'últim alè Jesucrist a la Creu lliura l'Esperit Sant al món. 

El contrast entre les dues escenes és total i violent, humanament parlant, però les dues són part del mateix pla salvador de Déu. Amb la mort i ressurrecció de Jesucrist moria un món vell, pecador, espiritualment en tenebres, dominat per l'odi i el mal i sotmès a la tirania del diable i reu de la mort i la condemnació eterna, i neixia el nou món, redimit, espiritualment lluminós, santificat, reconciliat i en pau, gaudint de la bondat i de la llibertat divina de l'amor, el regne de Déu, i destinat a la vida i felicitat eternes en la visió beatífica al Cel. I el pecat, la mort i el diable havien sofert ja la derrota definitiva i el resultat final del triomf del be sobre el mal és ja irreversible, si bé la lluita continua en l'interior de cada persona i societat, i així continuarà fins a la fi del món, però amb l'ajut diví del perdó i l'amor guanyats per Jesucrist a la creu, sempre en podem sortir vencedors, i en sortirem per poc que volguem i deixem que la gràcia de Déu actuí en nosaltres.   

I la major ajuda és que espiritualment i sagramentalment podem participar en cada Missa d'aquesta trobada de Crist amb nosaltres i de nosaltres amb Ell, com si fossim allà al Sant Sopar, al Calvari i la Pasqua fa dos mil anys o com si aquests fets, els més importants i decisius de la Història de la Humanitat, passessin ara i aquí on som, arreu del món i en tots els temps. I no ens lamentem de que sigui d'una forma invisible als ulls d'aquest món, ja que el mateix Sentor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!" i per tant més aviat ens hem d'alegrar que se'ns consideri dignes de creure sense veure, alhora que gaudim de la presència i companyia omnipresents i continues del mateix Fill de Déu que ens va assegurar "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins ala fi del món". I en aquest temps, fem santa per a nosaltres la Setmana Santa! 

L'Encarnació, el misteri de la vida

El 25 de març és celebra la solemnitat de l'Anunciació, just nou mesos abans de Nadal. 

Detall del quadre "L'Anunciació" (c. 1426) del beat Fra Angèlico (c. 1395 - 1455)

L'Encarnació del Fill de Déu fet humà per salvar-nos, que segueix al "Sí!" de la Verge Maria a l'anunci de l'àngel, és el triomf de la vida i de la salvació divina. 

Donem molt honor i glòria a Déu, lloant-lo i beneïnt-lo, i agraïm aquest punt decisiu de la Redempció essent ben devots de la Mare de Déu! 

El pecat col·lectiu, la cultura de la mort (I): l'avortament

La Quaresma és un temps de reeflexió personal però també comunitari. Cal ser conscient primer dels propis pecats però també d'allò que és pecat, és a dir trencament amb Déu i allunyament o negació d'Ell, en la comunitat humana. 

Seria molt llarg fer una llista de les situacions en que la nostra societat com a conjunt es decanta pel mal en lloc de pel bé però se'n pot fer un petit recull de les més greus, i en aquest cas referint-me concretament a Espanya: 

Avortament, implantat el 1985 sense gaire oposició social, potser perquè en aquell moment tant sols el despenalitzava i només en tres casos molt concrets: perill per la vida de la mare, fetus inviable (1) i embaràs per violació (2) i per tant teòricament només en uns molt pocs casos bastant extrems (3). Es va dir que serien només unes desenes de casos a l'any, i que no despenalitzar-los era un greu perill per l'embarassada si intentava de totes maneres avoretar en males condicions. Però de seguida va venir l'ampliació a la pràctica, el fetus inviable va passar a ser també aquell amb anomalies, primer només les més greus i després ja anomalies en general com el síndrome de Down, el perill per a la vida de la mare va passar a ser un greu perjudici físic, com en cas de tenir que fer un tractament farmacològic incompatible o molt perjudicial pel nonat (4), o psíquic, per exemple que continuar amb l'embaràs comportés un intens sofriment psicològic per la mare pel motiu que fos. 

Tots aquests punts es van anar convertint ràpidament amb el pas dels anys en un un colador, sobretot en el cas de l'afectació psíquica, que es va convertir en l'excusa quasi perfecta per poder avortar sense conseqüències penals, i el nombre d'avortaments contra el que s'havia dit, és a dir que serien només uns pocs casos extrems (5) i que de totes maneres haurien avortat ilegalment o fora del país, i sense afectar al comú de les dones gestants ni suposar cap augment, va anar essent més nombrós any rera any., fins arribar a unes xifres inimaginables uns anys abans, malgrat que aquesta primera llei, la menys dolenta comparada amb les posteriors, també establia uns terminis  màxims, de 12 setmanes en el cas de l'avortament criminològic (per violació), de 22 setmanes en l'avortament eugenèsic (per anomalies del fetus extremadament greus i incurables) i il·limitat en el cas de l'avortament terapèutic (per salvar la vida de la mare sacrificant el fetus, però ampliat a per evitar-li greus afectacions de la salut, físiques o psíquiques). I també s'establien unes garanties, com denúncia policial en el cas de violació i informes mèdics en els altres dos casos, i la realització per part d'un metge en un centre sanitari i amb el ple consentiment de la dona. Així l'avortament no estava penalitzat com ho estava en general en qualsevol altre cas, havent-hi penes de pressó per al qui el practiqués, fos metge o no, i per a la mare que demanava la mort del seu fill en gestació (6), una legislació de molts segles (7). I per tal que els metges puguessin practicar avortaments es va tenir que suprimir el "i no practicaré cap avortament encara que m'ho demanin" del Jurament Hipocràtic, que s'havia mantingut com una de les obligacions jurades pels metges des del temps d'Hipòcrates (460 - 370 aC), el pare de la medicina, fins al segle XX en que s'hi va fer aquesta modificació, la primera des que es va establir el jurament bàsic de la pràctica mèdica. 

Però, tot i que a la pràctica ja s'havia liberalitzat moltíssim, el pas de la despenalització en alguns casos i amb terminis i garanties fins a la legalització es va donar a Espanya l'any 2010. I ho va fer per instigació dels poders fàctics d'aquest món que tenen l'agenda oculta de la despoblació mundial, perquè sostenen que hi ha massa gent al món i volen actuar ells per canviar-ho i reduïr dràsticament la població mundial, adduïnt tota mena d'excuses, com el canvi climàtic o la sostenibilitat econòmica, actuant ells com a falsos déusque decideixen sobre tot, la vida i la mort de la gent i com ha de ser la Humanitat. Això sí, aquestes receptes d'eliminació de gent i de promoció de tot allò estèril, per parar el creixement demogràfic, no s'ho solen aplicar mai a ells mateixos ni al seu ambient, i no escarmenten amb els desastrosos resultats com la política del fill únic a Xina entre 1979 i 2019, que ha tingut que canviar-ho a correcuita i estan comprovant que el canvi de mentalitat, ara que animen a la població a tenir fills i no tenen resultat  de moment en l'intent, és molt difícil de revertir. I a Espanya va arribar basant-se en l'OMS, Organització Mundial de la Salut o WHO per les seves sigles en anglès, que seguint les indecències de la conferència de Beijing de 1995, va recomanar legalitzar plenament l'avortament sense terminis, garanties ni altres possibles obstacles que els hi feien nosa, qualificant-lo cínicament de "salud sexual reproductiva de la dona" (!). En la llei del 2010, que encara s'ha ampliat posteriorment en alguns supòsits, es contempla l'avortament lliure i gratuït fins a la 14ª setmana, és a dir fins als 3 mesos i mig d'embaràs, ampliable fins a la 22ª setmana, és a dir fins als als 5 mesos i mig, en determinats supòsits i il·limitat fins als 9 mesos en cas de perill per a la vida de la mare, i en aquest cas l'avortament és coercitiu, és a dir obligatori, no fos cas que a Espanya hi hagués mares màrtirs, que es sacrifiquessin elles mateixes, o possessin en greu risc la seva salut, per tal que el seu fill visqués.

I és que des del 1986, amb 411 avortaments quirúrgics legals, s'ha passat als 118.359 el 2011, el màxim fins ara, és a dir 300 vegades més, amb una progressió creixent fins el 2009, que amb 111.482 n'hi van haver més de 4.000 menys que l'any anterior 2008, en que foren 115. 812. I aquest petit descens en unes xifres altíssimes, no fou degut a una conscienciació, ni a una millora social o una major bondat de la gent, sinó que aquell any 2009 s'introduí la píndola avortiva o "del dia després", començant l'ús general dels avortaments químics, les xifres dels quals són difícils de quantificar, però que deuen superar en molt, fins en algun ordre de magnitud, als quirúrgics, un fet aberrant des del punt de vista humà i social però encara més des del punt de vista religiós i espiritual, donat que un sol avortament voluntari i per mitjans artificials ja clama al Cel. El que això significa per a la nostra societat i per al món en general on són centenars de milions a l'any, és terriblement greu i tràgic. I fins i tot les persones que no hagin participat per activa ni per inducció o consentiment en un de sol, corren el risc que el Dia del Judici se'ls pregunti: "I tu, que vas fer contra l'avortament?" perquè és una gravíssima responsabilitat, en la que la immensa majoria, tot i que no ho aprova, prefereix no pensar-hi o considerar que no hi pot fer res o no va per ell.

I el descens de la societat cap a l'abisme continua imparable, una reforma de febrer del 2023, un mes abans que després d'haver entretingut el recurs durant 12 anys el Tribunal Constitucional dictaminés que l'avortament era constitucional, malgrat el paràgraf de la Constutició de 1978 que diu "tots tenen dret da la vida" i que ara amb la llei animalista s'aplica als animals vertebrats però no als éssers humans en gestació, establia que les menors d'edat de 16 i 17 anys no necessiten el permís patern per avortar, i ni tan sols que els pares ho coneguin, i suprimia per a totes les dones els 3 dies de reflexió preceptius, no fos cas que a moltes se'ls passés un rampell sobtat i recapacitessin la seva decisió; fins i tot hi ha hagut una oposició frontal a que en alguna comunitat autònoma hi hagués un projecte de llei restringit al seu àmbit en que s'informés a la dona decidida a avortar que, si ho volia, podia escoltar els batecs del cor del fetus, perquè amb molta ingenuitat s'havien cregut allò del "consentiment informat" i perquè del que evidentment es tracta és de que hi hagin més avortament i no pas menys. I això que Espanya té una de les tases de naixements més baixes del món des de fa moltes dècades, i una població cada cop més envellida, amb una piràmide d'edats invertida, és a dir amb més gent gran que jove, cosa que s'intenta paliar de forma estranya, no amb ajudes a la maternitat i a les famílies ni restringint l'avortament, com s'ha fet i amb molt d'èxit a Polònia,  sinó fomentant la immigració estrangera, sobretot africana i musulmana, un fet al que no se li veu la lògica. 

Tots en som una mica culpables de tot això, si més no per votar a partits que ho portaven en el seu programa o que no s'hi oposaven, contribuint així a la normalització i extensió d'aquesta cultura de la mort, del dret d'alguns de fer matar éssers humans, sigui en la vida pre-natal en el cas de l'avortament o sigui per vellesa, malaties, motius econòmics o no voler viure, en el cas de l'eutanàsia. Demanem-ne perdó a Déu per la part que ens toca, per haver-ho acceptat i no haver-nos-hi oposat més activament, essent un pecat tan greu com és, que fins que el 2016, l'Any de la Misericòrdia, el papa Francesc va atorgar als sacerdots la capacitat de perdonar-lo i després la va mantenir, estava reservada la seva absolució, excepte en cas de mort, a bisbes i canonges penitencers. I demanem-ne perdó no sols per nosaltres sinó també per a la nostra societat que tolera i promou tals coses, que Déu faci que tots els implicats, polítics, legisladors, practicants d'avortaments i mares que el sol·liciten, se n'adonin del pecat que cometen, es converteixin i demanin perdó, i es conveteixen en provida, que casos n'hi han, i així salvin les seves ànimes i ajudin a salvar també les de molts més, i que la societat pugui retornar a la normalitat, a l'obediència de les lleis naturals i divines i a la bondat, que no hauria d'haver abandonat mai!  

(1) Una conjunció dels dos és el fetus extrauterí, que és inviable i pot posar en greu perill la vida de la portadora, però que és realment un cas extremadament rar.

(2) Que també és extremadament rar si es tracta d'una sola violació, és una coincidència molt poc probable però no impossible 

(3) I tot i així va ser un primer pas en la tècnica d'enginyeria social i de manipulació de l'opinió pública per tant d'anar acostumant paulatinament a la gent a un fet que era condemnat socialment perquè moralment repugnava, tot i que alguns activistes haguessin anat preparant a l'opinió pública, sobretot en els mitjans de comunicació, de forma progressiva des de finals dels anys 1970s.

(4) Tot i això hi ha hagut dones extraordinàries que han preferit salvar la vida del seu fill, tot i retrassar un tractament necessari per una malaltia seva molt greu, com la metgessa Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) o la beata Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012), donant la vida pel seu fill, és a dir demostrant l'amor més gran segons ens diu el propi Crist. 

(5) A França l'avortament es va aprovar l'any 1975 per iniciativa de Simone Veil (1927 - 2017), que ho va proposar, segons deia, per poder ressoldre uns pocs casos extrems i molt greus, per tal que no avortessin en condicions precàries i perilloses, i per això es va fer amb una validesa de dos anys, ja que la mateixa ministra deia que ben aviat amb l'educació sexual i les millores socials de la dona, l'any 1975 va ser l'Any Mundial de la Dona, ja gairebé no hi hauria cap d'aquestes situacions extremes, però al cap dels dos anys preceptius es va tornar a renovar i després tot i que en teoria seguia essent temporal ja va quedar en vigor il·limitadament i amb un nombre accelewradament creixent de casos, de manera que la pròpia Simone Veil, si no penedida del tot, si que reconeixia que no era el que ella pensava, havia previst i volia, i que d'haver-ho sabut potser no l'hauria presentat. I tot i així i amb les restriccions de la llei i el seu caràcter en principi molt limitat temporalment, l'Assemblea Francesa ho va aprovar en un silenci greu i glacial, perquè tots eren conscients de la gravetat del que estaven fent. En canvi a Espanya, on sembla que els polítics no tinguin sentit de les coses, quan es va aprovar al Congrés la llei del 1985, els diputats favorables a la llei van irrompre a aplaudir, a riure, a felicitar-se els uns als altres i a celebrar-ho, una reacció tan inadequada com incomprensible. Diferències entre el realisme i la intel·ligència dels polítics de França i la inconsciència i irresponsabilitat dels polítics espanyols, però també diferència entre la mentalitat europea de mitjans dels 1970s i mitjans dels 1980s.

(6)  Dir-li interrupció voluntària de l'embaràs és un eufemisme per dissimular, i fins per intentar justificar, el fet de fer matar el fill ja concebut, com si de l'assassinat o homicidi se'n digués "interrupció voluntària d'una vida humana aliena".

(7) El Codi penal espanyol del 1822 establia penes de 12 anys de presó pel qui practiquès un avortament i de 8 anys per la mare que ho hagués sol·licitat. Exceptuant un breu període del 1937 fins a principis de 1939 i només en la zona republicana, l'avortament sempre va estar penalitzat a Espanya fins el 1985. 

La societat està en crisi

La nostra societat occidental pateix una situació crítica. 

Tot està tocat, l'economia, la cultura, la legislació, els governs, els mitjans de comunicació, la vida social i la pròpia gent, tot i que aquesta és encara allò que queda de més sa, doncs la perversió i la corrupció han començat per les altes esferes, els líders i els poderosos, que són els que més n'estan afectats, però que ha arribat també a la població es veu per exemple en els matrimonis, que primer deixaren de fer-se per l'Església, desprès també decaigueren pel civil i finalment també en les llistes de parelles de fet. I potser al final ja quasi no es formaran parelles, que potser era l'efecte buscat. 

I això afecta especialment al jovent, que són la generació històrica més deseducada, per la debacle del sistema educatiu, i la més desinformada, ja que els mitjans d'informació s'han convertit en eines de propaganda ideològica. I espodrien citar moltes més coses, com la pèrdua primer i ara ja la inversió de valors, el descrèdit de les institucions, la manipulació de tot. 

Sembla que alguns poderosos dirigents polítics, poders econòmics i líders ideològics s'han proposat canviar el món, i que amb els mitjans que avui tenen, informàtics, electrònics, de control i de comunicació i de tècniques psicològiques i sociològiques de manipulació de masses, ho estan aconseguint, i el món està canviant. Però en lloc d'anar cap a una utopia de benestar i progrès, com es pensava, es va  cap a una distopia de malestar i degeneració, en lloc de cap a una pau general estan portant al món a guerres, lluites, conflictes i problemes a tots els nivells, des dels locals als planetaris. I el pitjor de tot són les idees imperants, perquè s'han imposat des del poder per tots els mitjans i de totes les formes, i la legislació, exagerada, absurda i delirant fins arribar a lleis demencials. Tot es perverteix i es torça i fins allò que semblen bones intencions acaben en despotismes i tiranies que al final van en contra d'allò mateix que deien defensar, mostran així els falsos amics que n'eren des del principi, incitant a la desmesura, enfrontant a uns i altres, perdent molt més del que pretesament es guanya, i anant a la contra del bé comú. I a més en un entorn de mentides, falsedats i enganys, mentre es retallen cada cop més llibertats s'afirma, amb tot descar, que la gent mai ha sigut tan lliure com ara, mentre la gent fa dècades que es va empobrint es vol fer creure que mai s'ha sigut tan ric com ara, i així en tots els camps, pretenent que mai hi ha hagut una generació més educada i ben informada que l'actual, quan en realitat és tot al contrari. 

En una altra entrada ja vaig parlar de l'origen intel·lectual de tots aquests disbarats i despropòsits inimaginables fa només unes dècades, situant-lo en Karl Marx (1818 - 1883) i Sigmund Freud (1856 - 1939), i molt pitjor encara en la increïble barreja de tots dos en el freudomarxisme (o marxofreudisme, segons la part dominant), agafant el més errat de cadascun i fent-ne una alucinant síntesi encara molt pitjor que cada un per separat, i en part també en Charles Darwin (1809 - 1882), no per l'evolució biològica, sinó per la consideració de l'ésser humà com un animal i tot el que això comporta, que se'l pot tractar com un ramat, que la societat pot ser com una granja d'explotació per als seus amos, que és sacrificable i d'un valor purament funcional i utilitari (1), la negació de la providència divina (2) i el darwinisme social amb la desigualtat d'uns i altres i la supervivència  dels més adaptats i el domini dels més forts, cosa que enllaça en el quart punt d'origen, el de Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), amb el seu anticristianisme explícit, el seu superhome, l'afany de poder, el menyspreu a la que considera "moral d'esclaus", l'exaltació de la vida per ella mateixa com a origen, tot i fi per si sola i finalment la negació de Déu i el diabòlic voler ser uns déus, amb el poder il·limitat i el transhumanisme, una veritable bogeria del que els grecs en deien hybris. 

Això ens ha arribat i està triomfant, portant al món sencer a un caos i anarquia com mai, gràcies a uns intermediaris i uns aplicadors, dels que se'n podrien citar els teòrics i els aplicadors. 

Ideòlegs (3): 

Margaret Sanger (1879 - 1966)

Georg Lukács (1885 - 1971)

Kurt Lewin (1890 - 1947)

Antonio Gramsci (1891 - 1937)

Edward Bernays (1891 - 1995)

Alfred Kinsey (1894 - 1956)

Richard von Coudenhove-Kalergi (1894 - 1972)

Max Horkheimer (1895 - 1973)

Wilhelm Reich (1897 - 1957)

Herbert Marcuse (1898 - 1979)

Leo Strauss (1899 - 1973)

Margaret Mead (1901 - 1978)

Theodor Adorno (1903 - 1969)

Simone de Beauvoir (1908 - 1986) 

Saul Alinsky (1909 - 1972)

Betty Friedan (1921 - 2006) 

John Money (1921 - 2006)

Gloria Steinem (1934)

Jacques Attali (1943)

Shulamith Firestone (1945 - 2012)

Yuval Noah Harari (1976)

Realitzadors:

David Rockefeller (1915 - 2017)

Felip d'Edinburgh (1921 - 2021)

Henry Kissinger (1923)

Edmond de Rothschild (1926 - 1997)

Hugh Hefner (1926 - 2017)

George Soros (1930)

Madeleine Albright (1937 - 2022)

Klaus Schwab (1938) 

Joe Biden (1942)

Linda Coffee (1942)

Sarah Weddington (1945 - 2021)

Hillary Clinton (1947)

Angela Merkel (1954)

Bill Gates (1955)

Christine Lagarde (1956)

Ursula von der Leyen (1958)

Victoria Nuland (1961)

Barack Obama (1961)

Kamala Harris (1964)

Emmanuel Macron (1977)

Volodymyr Zelenski (1978) 

Això entre uns quants d'altres d'importants en un i altre grup. En bona part són ells els que han portat a la situació actual, a aquest món dolent i lleig (4) que cada vegada es va imposant més, en contra del be de la gent i de la seva voluntat. 

D'aquesta manera el mon no té humanament solució. Només podem confiar en Déu i pregar-li que sigui Ell qui ens ajudi i ens doni la pau!

(1) En aquest sentit una crítica molt ben feta és la de George Orwell a Animal Farm. 

(2) I per tant negació de la fe, l'esperança i la caritat que comporta creure en Déu i en la seva bondat, amor i presència activa. 

(3) Tant estratègics com tàctics. Els estratègics són els que fixen els objectius com els membres de l'Escola de Frankfurt o l'autor del Pla Kalergi per Europa, els tàctics són els que ensenyen com fer-ho, tècniques eficaces d'enginyeria social, de manipulació de masses, de submissió, etc. o donen informació als líders del canvi de l'estat de la situació, per tal que se'n aprofitin. N'hi ha que són tant una cosa com l'altre, com també n'hi ha que alhora són realitzadors. 

(4) Per la falta de Déu, perquè on no hi ha Déu res és bell ni bo.  

Mai més una guerra!

Després de la Guerra Civil Espanyola (1939) i després de la Segona Guerra Mundial (1945), aquesta amb l'afegit decisiu dels bombardeigs atòmics de Hiroshima i Nagasaki, la immensa majoria de la gent afectada o que només havia viscut els anys d'aquelles impensables catàstrofes solien pensar i dir: "Mai més una guerra!", "Passi el que passi, cap més guerra" i "Res, absolutament res, mereix que es vagi a una nova guerra", frases que quan jo era nen havia sentit a dir a les persones grans, particularment a familiars però també a mestres i a molts més. Fins i tot quan vaig fer el servei militar (1979 - 80), el capità que instruïa a la companyia de reclutes ens va dir que precisament els militars eren els que menys desitjaven una guerra i els que més volien la pau, perquè coneixien el que era i eren ells els qui arriscaven la vida en els combats, i per tant sabien el gran valor de viure en temps de pau, un veritable paradís terrenal. Perquè la guerra és inhumana i ho deshumanitza tot.  

De les guerres els que les sofreixen no se'n beneficien, i els que se'n beneficien no les sofreixen. 

Però ara que ha passat forces dècades i molts, la immensa majoria no ho han viscut, sembla que els governs, els polítics i ideòlegs (1) i una part de la societat no hagin après res de l'experiència i és com si no els afecti ni la memòria ni la por a les conseqüències, visquent en una irresponsabilitat tràgica i seguint uns líders que per norma general solen ser molt més belicosos ells que no les societats que dirigeixen, perquè la gent comú sempre és la que paga les conseqüències dels disbarats i despropòsits dels poderosos d'aquest món.  

Avui dia sembla que una vegada més, perquè l'ésser humà és l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb el mateix obstacle i encara ho fa moltíssims cops, va portat de nou cap a una gran conflagració, perquè de petites i limitades n'hi ha hagut sempre, tot i que s'havia dit en el seu moment que l'arma atòmica acabaria amb les guerres ja que es farien inaplicables per a la seva mera existència, ja que podrien provocar una destrucció global i el final o poc menys de la raça humana i en tot cas en una guerra nuclear tots serien perdedors. Però ara que increïblement sembla que els líders del món no ho tinguin present o siguin uns irresponsables aprenents de mag als qui els hi agradi jugar amb foc i desencadenar forces que després no podran parar i ni tan sols controlar, és més necessari que mai reflexionar-hi de forma . 

I per això va bé recòrrer a algunes observacions ben informades d'experts que ens poden advertir i servir de guia en  la perillosa situació mundial actual: 

La guerra és una estafa. El llibre War is a Racket (1935) del prestigiós general nord-americà Smedley Butler (1881 - 1940), en el seu moment el militar més condecorat dels Estats Units, posa de manifest a partir de la seva pròpia llarga experiència que les guerres no es fan pels motius aparents, que són pura propaganda i desinformació primer i després manipulació i excitació de masses, sinó que serveixen a interessos econòmics i alhora constitueixen un gran negoci per una minoria mentre immenses quantitats d'homes adults i joves són sacrificats vanament en elles. I podia dir-ho amb raó de causa, doncs entre altres conflictes ell va participar en la I Guerra Mundial, on enormes multituds de soldats dels dos bàndols van ser massacrats en absurdes i inútils guerres de trinxeres i en grans batalles on van arribar a morir centenars de milers per cada cantó i molts més van ser ferits, mutilats o van caure malalts, i si van aconseguir sobreviure van arrossegar conseqüències per la resta de la seva vida. Aquest petit llibre és un tractat clàssic sobre perquè es produeixen les guerres, qui se n'aprofita i qui en paga el preu, on afirma que totes les guerres són "racket", una paraula anglesa que denomina allò que no és el que li sembla a la gran majoria de la gent i del que només un petit grup de gent saben de què va realment: una activitat deshonesta i inmoral per enriquir-se, una manera fosca, amagada i sense escrúpols per obtenir immensos guanys com a profit econòmic precisament per a aquells que no la sofreixen. 

Com també d''Erich Hartmann (1922 - 1999), fotògraf nord-americà d'origen jueu-alemany que va reflexionar sobre la II Guerra Mundial que li va tocar viure, és la coneguda definició: "La guerra és el lloc on joves que no es coneixen i no s'odien es maten entre sí per decisió d'uns vells que es coneixen i s'odien però no es maten. Uns decideixen que hi hagi mort, els altres es maten". 

Una cosa semblant havia dit ja el teòric militar Carl von Clausewitz (1780 - 1831) en el seu llibre clàssic Vom Kriege (1832): "La guerra és la continuació de la política per altres mitjans", és a dir la guerra és política que es decideix per la força bruta, la destrucció i les matances, però segueix essent política. I una altre observació molt encertada és la de que "La política és l'art de buscar un problema inexistent, trobar-lo ni que sigui provocant-lo o inventant-lo, diagnosticar-lo erròniament, augmentar-lo a conveniència amb les decisions que s'hi prenen,  i proposar i donar-li falses solucions contradictòries i contraproduents que al aplicar-les no fan més que estendre'l, agreujar-lo i perpetuar-lo", que amb variants s'atribueix a diverses fonts. És a dir que la política, de la que la guerra és l'expressió més brutal i violenta, és l'art de crear problemes i conflictes, de tornar-los perillosos, i d'aguditzar-los i eternitzar-los. 

I ja deia Isaac Asimov (1920 - 1992) que "la violència és l'últim recurs de l'incompetent", i si podria afegir en el cas de la guerra "i del que a més de ser inepte té males intencions i/o busca treure'n un profit econòmic o de domini". I és que no es necessita gens d'intel·ligència ni gairebé d'esforç per matar i destruir, ho pot fer qualsevol i fins i tot un animal o un accident, per al que sí es necessita intel·ligència, amor, bondat i treball constant i acurat durant molts anys és per a construir i crear nova vida humana, nodrir-la i protegir-la per tal que creixi, ensenyar-la i educar-la i fer-la apta per a viure d'una manera humana civilitzada, i tot això un moment d'irracionalitat, odi i ràbia ho pot destruir, d'una forma inintel·ligent i culpable. "Les revolucions i les guerres destrueixen i arruïnen en poc temps allò que ha costat segles de crear, construir, edificar i mantenir".   

Realment la guerra ja és com un anticip de l'Infern en aquest món i cal evitar-la a tota costa, i els qui són intel·ligents, bones persones i informats sempre treballen per evitar-la, desactivar-la o finalitzar-la. Esperem que Déu ens ajudi, beneïnt el nostre temps amb el do de la pau, que ens és del tot necessària!

(1) Actualment i des de fa dècades, als Estats Units s'han imposat entre molts dels seus dirigents les teories de Leo Strauss (1899 - 1973), un filòsof que contra lògica i contra tota realitat afirmava que la guerra, sempre que es pugui controlar, és bona pels governs i pot portar a imposar el propi domini sobre les nacions rebels, i així és que els EE.UU. s'han posat en tants conflictes arreu del món, i mitjançant ells, tot i les derrotes que han patit (Vietnam, Afganistan) i els mals resultats que han provocat (Iraq, Líbia, Síria), no semblen haver escarmentat ni canviat d'opinió, i ara sembla que fins i tot busquen una escalada a un nivell major desafiant a grans potències nuclears com Rússia i Xina, en ares d'instaurar el seu Nou Ordre Mundial i sense que sembli que els arredri la possibilitat de ser els culpables de provocar una III Guerra Mundial, que podria extingir tota la civilització sobre el planeta i potser la mateixa vida humana.

La crisi d'Europa i l'Occident

Que el món en el nostre temps va molt malament en conjunt, i particularment el món occidental, és una realitat evident que ja molt pocs no veuen o neguen. El que no queda clar és des de quan es van començar a torçar i degradar les coses. Una fita és l'any 2001, amb l'inici del segle XXI i del III mil·lenni, que ho va espatllar tot amb els estranys i fins ara inexplicats atemptats de l'11 de setembre, després dels quals ja res va ser igual i desgràcies, desencerts i males decisions, es van anar succeïnt una darrera l'altre i a qual més greu i més absurda. 

Però l'inici ve d'abans. Potser del 1999 amb la desafortunada i desastrosa guerra ofensiva de l'OTAN contra Iugoslàvia, el primer conflicte d'aquesta organització en teoria defensiva i pacifista. Però ja a partir del 1991 vam tenir tota una dècada de les guerres de desintegració de Iugoslàvia, tant inesperades com insensates. L'ara contestat i molt criticat president francès Macron, durant la seva campanya electoral en la que va ser elegit va dir, abans de girar-se un cop electe a posicions radicalment contràries, que estava clar que totes les decisions polítiques importants que s'havien pres a Europa Occidental a partir de 1987, i ell sap perquè va escollir aquest any, havien sigut errònies, perjudicials i contraproduents i que això calia esmenar-ho, cosa que després no va fer gens ni mica. Els anys 1980s van ser d'un progressiu enduriment i esclerosi política i social als Estats Units i els anys 1970s van ser d'agitació i crisis a quasi tot el món, especialment l'any 1973 va ser especialment nefast, encara que per la inèrcia les conseqüències van tardar encara uns anys a veure's. I encara hi ha l'infame i nociu precedent de l'any 1968 amb les revolucions, assassinats i retrocessos pintats com avenços, que no obstant només va ser un avís aïllat del que la magnitud del desastre va comportar encara un temps per  aflorar. Probablement el veritable origen va ser a l'any 1963 amb el magnicidi del president Kennedy a Dallas, precedit en poques setmanes del cop d'Estat a Vietnam del Sud que portaria a la intervenció nord-americana en favor del nou règimen i a la guerra de Vietnam, que s'allargaria una dotzena d'anys, molt més que la semblant i anterior de Corea a la primera meitat dels 50s, que només va durar-ne tres. 

El món va entrar, després d'un parentesi a tots els anys 50s i els primers 60s, en una dinàmica regressiva i perillosa, però que es va anar instaurant de forma progressiva i els veritables resultats de perversió, corrupció, degradació i bogeria ambiental no s'han instaurat fins a les primeres dècades del segle XXI, on s'han aplicat uns principis ideològics totalment equivocats o nocius, amb els resultats que estan a la vista. Molt del mal ha vingut de Xina des del seu ingrès a l'ONU el 1971 substituïnt a Taiwan, ja que de Xina han vingut la política del fill únic de 1979 amb avortaments per milions, la conferència de Beijing de 1995 i la imposició de la ideologia de gènere, la pandèmia del 2020 sorgida a Wuhan, i encara ara el projecte controlador totalitari  i de caire medieval de les proposades "ciutats de 15 minuts", tancant i separant a la gent per barris i horaris, com s'havia fet tradicionalment a les ciutats xineses al llarg de quasi tota la seva història, fet exemplificat en la llarguíssima Gran Muralla que havia d'aillar tot el pais de l'exterior, igual que les muralles que rodejaven ciutats, i en elles les internes de zones, sectors i barris, tot per a major tancament i control de la població. És curiós que Occident s'hagi deixat prendre la seva llibertat ciutadana de moure's, expressar-se, fer, pensar i viure, tan durament i treballosament guanyades al llarg del temps, en nom de noves polítiques insensates, forassenyades i irrealistes, imposades no se sap ben bé per qui ni perquè. I curiosament els països aparentment més lliures, o que es proclamaven com a tal, com Estats Units, el Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, la UE... han sigut els que més ràpidament, decididament i del tot han adoptat les polítiques més despòtiques i tiràniques de control totalitari de tancancament, aïllament, control i repressió, a part de la pròpia Xina on s'originaren i d'on s'imitaren. A tot se li ha donat la volta i idees i intencions bones han portat paradoxalment a les majors bestiesses per la seva exageració fins l'absurd, per la seva imposició brutal, pel seu ús irracional i per la seva absolutització sense respectar re i sense voler adonar-se'n de les contradiccions i despropòsits.

Però com diu la dita democràtica: "Es pot enganyar a tothom un temps i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps" i sempre hi han veus que diuen l'evident que no es vol veure per la ficció social, que s'atreveixen a no seguir el corrent i avisen malgrat les possibles represssàlies. En cito alguns començant per dues dites populars: "Quan els governants perden la vergonya, els governats els hi perden el respecte" i "Quan els d'abaix es mouen, els de dalt cauen".  

En autors individuals tenim a Susan George (n. 1934), politòloga nord-americana nacionalitzada francesa que va dir ja fa una dècada, que el que passava ara a Espanya només es podia entendre si era un experiment d'enginyeria social, orquestrat per grans poders fàctics globals amb la complicitat i col·laboració dels governants i líders polítics espanyols, per comprovar quan càstig podía aguantar, això sí en aquest cas pacíficament, una societat i un poble sencers sense explotar i rebel·lar-se, i que sefons elles els mateixos experimentadors i aplicadors estaven sorpressos pel gran aguant i submissió dels espanyols, cosa que per altre part no sols era dolent per a ells sinó que desafortunadament sentava un perillós precedent per a la seva aplicació en altres casos, tot i que pel que ara es veu sembla que a França la ciutadania no reacciona igual sinó que es rebel·la i protesta, i amenaça amb una veritable revolució si les coses van massa lluny, potser per la seva tradició històrica de revoltes polítiques. Seguint el seu pensament es podria considerar que Ucraïna des del 2013 o abans i tot és una altra nació víctima d'un altre experiment d'enginyeria social, en aquest cas conflictiu, violent i bèl·lic, com a voluntat dels seus propis organitzadors, des de les sagnants revoltes del Maidan  i el seu triomf davant del qual Rússia no va intervenir perquè es devia pactar que es contentés amb l'annexió de Crimea, passant per la guerra interna de  molts anys entre el govern de Kiev i les regions russòfones del Donbas partidaries o d'autonomia o de separar-se, i l'incompliment voluntari per part dels occidentals dels acords de pau de Minsk, com ha reconegut recentment Angela Merkel, els estranys accidents aeris de l'avió de Malaysia Airlines abatut el 2014 i poc deprés de l'avió militar dels Cors de l'Exèrcit Rus sobre el Mar Negre quan anaven a actuar a Síria per Nadal, l'elecció del còmic Zelenski que prometia la solució del conflicte del Donbas amb una amplia autonomia i a més bones relacions amb Rússia i al cap de ben poc ja va canviar totalment les seves propostes que l'havien portat a ser elegit i va fer el contrari i ara es un líder titella dels poders ocults, fins arribar a la autoanomenada intervenció militar especial russa del febrer de 2023 amb negociacions immediatas que al mes de març ja van estar a punt d'arribar a un acord, que van vetar Estats Units i el Regne Unit, que volien que continués el conflicte i arribés a ser una guerra, sofrida pel poble ucraïnès en la seva terra, tant pels seus interessos com per continuar amb l'experiment social en aquesta ocasió bèl·lic, com potser ja ho va ser Iugoslàvia entre 1991 i 1999 i sobretot aquest últim any.  

El jueu canadenc Henry Makow (1949) sostè que els líders mundials són només una façana o estan subordinats a poders més forts que ells, uns que són anticristians i es manten ocults i que actuen a través dels graus més alts de la maçoneria, les grans banques, els illuminati i altres, i que es manifesten com a feminisme, ideologia de gènere i quasi totes les polítiques actuals, Nou Ordre Mundial, Agenda 2030, i totes les seves tàctiques (woke, metoo, cancel·lació, blm, antifa, correcció política...) i que sabent-ho sols els situats en els primers llocs, són d'inspiració, pràctica i objectius demoníacs, que ell en diu satanisme. Hi ha una conspiració per destruir Occident, i aquest és segons ell el veritable objectiu, tot i que n'hi ha d'altres com la despoblació mundial i la instauració de governs cada cop més autoritaris i no democràtics, fins i tot antidemocràtics i feixistoides, destacant en això el Canadà de Justin Trudeau, del que ell es fa ressò del rumor que el fa fill de Fidel Castro, i en el pla ideològic els Estats Units del partit demòcrata i dels professors universitaris esquerrans radicals que ara dominen tot, i els que s'apunten al moviment gustosament com Hollywood i la Disney per exemple, cada cop més compromesos amb una agenda diabòlica i de propostes infernals. 

De manera semblant Naomi Klein (1970) es troba estranyada i perplexa per l'evolució del neocapitalisme i dels altres moviments actuals com el neoliberalisme i els neocons, amb decisions destructives i autodestructives incomprensibles sense cap lògica, però aquesta autora la conec menys.

Aquesta és la situació actual, gairebé mundial amb poques excepcions, i com a mínim cal ser-ne conscients i no actuar com si tot seguís anant bé com abans i no passés res. Hem de pregar molt i encomanar a Déu, directament o per mediació de Maria, els àngels i els sants, aquest món desquiciat i aquesta situació humanament irresoluble. Demanem-ho amb molta fe, esperança i amor!