Sant Sopar, Eucaristia i Orde sacerdotal

El dijous sant, en l'Últim Sopar, Nostre Senyor Jesucrist institueix l'Eucaristia i també els servidors de la mateixa, que actuant com instruments seus permeten que l'Esperit Sant faci el miracle de la transubstanciació del pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist, en el context de la Missa, que és la trobada de Jesucrist amb els homes i dels homes amb Jesucrist, per escoltar la seva Paraula divina, assistir al miracle eucarístic i combregar per nodrir-se del mateix Crist per aquesta vida i l'altre i estar en comunió amb Ell i per tant en comunió tots entre sí. 

L'Últim Sopar (c. 1315 de Pietro Lorenzetti, a la basílica de Sant Francesc d'Assís, a Itàlia 

Quan Jesús ens va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món" no es referia tan sols a estar invisible però real entre nosaltres ja quan dos o tres cristians ens reunim en el seu nom, ni sols a l'excels do de l'Esperit Sant en les persones que estàn en gràcia i en els sagraments, sinó que va voler que la seva presència fos fins i tot física, material, i per això va instituir el sagrament del seu Cos i la seva Sang, fetes presents i més encara donades com a aliment de vida eterna pels qui el rebin, "el qui menja el meu Cos i beu la meva Sang tindrà vida eterna i Jo el ressuscitarè el darrer dia". En l'Eucaristia, miracle quotidià i que ocorre milers o desenes de milers de vegades diàriament a tot el món, Nostre Senyor Jesucrist es fa present, tot i que de forma sagramental, visible amb els ulls de la fe, del cor i de l'ànima, per estar amb nosaltres, fer-nos companyia, consolar-nos, animar-nos, enfortir-nos i donar-nos el més gran regal possible de tots, Ell mateix com aliment que ens va divinitzant, fent-nos com Ell, de la mateixa manera que una mare nodreix del seu propi cos el fill encara nonat en el seu sí matern amorós i el nadó un cop ja nascut, i així l'alimenta i li dona defenses per protegir-lo i fer que pugui creixer com un nou ésser humà. El mateix fa pel seu Amor el Fill de Déu amb nosaltres, alimentant-nos, defensant-nos i fent-nos forts espiritualment tant per aquesta vida com per santificar-nos i que puguem ser sants entre els sants a l'altre vida, la futura vida definitiva i eterna. 

El sacerdot, a qui l'Església ha donat el sagrament de l'Orde, en plenitud en els bisbes i en gran part en els preveres, és el qui actua en persona de Crist, essent eina i instrument seu i de l'Esperit Sant, a major glòria de Déu Pare i per a la salvació dels homes. No són ells qui han escollit ser-ho, és Déu mateix qui els ha escollit, i Ell escull a qui vol, quan vol i com vol, com va escollir a Sant Pau, l'antic perseguidor seu convertit en apòstol. Déu sempre ens sorprèn i no sempre escull els millors, sinó els que li sembla. I com constata el mateix Sant Pau, sovint escull els qui el món té per no res, per tal que no es vanaglorïin d'ells mateixos sinó que visquin sempre agraïts al gran do diví que se'ls hi ha fet sense cap mèrit seu. Els mateixos sants fan miracles perquè no s'enorgulleixen de fer-los sinó que se senten encara més humils i avergonyits pel gran do inmerescut ser les eines amb les que actua Déu, conscients que porten el do més gran, Déu mateix, en els vasos de terrisa de la seva naturalesa humana dèbil i pecadora, però protegida i salvada per Déu. Diversos grans sants sacerdots, en una línia que arriba a St. Ignasi de Loyola, si no abans i tot, s'han comparat ells mateixos al burret que Jesús va escollir per entrar a Jerusalem el dia de Rams, són poca cosa i no poden més que ser ben humils i agraïts, però porten amb ells el Fill de Déu. Per això els fidels han de veure en els sacerdots, sobretot quan actuen sagramentalment però també sempre perquè el sacerdoci és permanent i per sempre en aquesta vida i l'altre, no en la seva naturalesa humana dèbil, petita i fràgilment inclinada al pecat, sinó que s'han de fixar en Aquell qui porten amb ells, i que actua per mitjà d'ells, com un escriptor ho fa amb una ploma: la que escriu és la ploma, però el mèrit i el contingut són del qui la usa per escriure. I de la mateixa manera en la Missa, que és la trobada amb Jesucrist, els creients han de tenir la vista i el pensament en el Senyor que es fa present i no en el sacerdot o en els altres assistents.  

Siguem ben humils i agraïts amb Déu que ens fa arreu i sempre uns dons tant grans a tots els que hem estat batejats i per tant som fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i creiem en Ell i deixem i volem que la seva gràcia actui en nosaltres!