Manaments i Benaurances, mínims i màxims

Els 10 manaments, donats per Déu al Sinaí a Moisès cap al 1200 aC són el mínim exigible del comportament humà, allò més bàsic i fonamental, havent-n'hi 3 que regulen la nostra relació amb Déu i 7 que ho fan sobre la nostra relació amb els altres i amb els altres. Tots es resumeixen en estimar a Déu sobre totes les coses i estimar al proïsme com a un mateix per amor a Déu. 

Tan necessaris són aquests manaments, que són la llei divina i la llei natural, que les legislacions civils de tot el món estableixen unes prohibicions i obligacions molt semblants, per no dir iguals, fins en els països no cristians: no matar, no robar, no donar fals testimoni ni mentir, i encara ara en molts països, no precisament cristians, no cometre adulteri, que també estava penat en el món occidental fins fa poques dècades i encara ho estan moltes altres varietats d'un ús desarreglat i impropi de la sexualitat, com la violació, la prostitució, la pornografia, la corrupció d'innocents... Complir els 10 manaments de la Llei de Déu ens permet també viure tranquils, lliures i en pau en aquest món, però el seu principal efecte és que com que ens eviten cometre pecats mortals, fan possible viure sempre en gràcia i per tant són el camí del Cel. 

Més enllà d'aquests mínims, Jesucrist, en les Benaurances ens proposa uns ideals, una vida de bondat no de mínims sinó de màxims, en els que sempre podem créixer i avançar, arribant més lluny i més alt i assolint la santedat. Les Benaurances anomenen feliços als qui el món té per poca cosa o no res, perquè els valors del món, que sí que arriben a concordar en gran part amb molts dels 10 manaments, almenys externament i oficialment, en canvi estan radicalment oposats a les Benaurances.

Perquè el món aprecia el poder, el prestigi i el privilegi, té per afortunats als qui tenen èxit, als competitius, als qui poden fer i fan el que volen (1), els qui estan contents de si mateixos pels seus coneixements, riqueses, poder i fama i es diverteixen i gaudeixen de plaers en aquesta vida i als qui, com a mínim aparentment, compleixen amb la llei i l'ordre i viuen satisfets en el seu egoisme i indiferència envers les necessitats dels altres. Aquest és el camí de l'autosuficiència, la vanitat, l'orgull i la supèrbia, el més gran dels pecats, el pecat diabòlic perquè és el de la pretesa autodeïficació prescindint de Déu. 

Però en canvi Crist ens proposa una via, la que Ell mateix va viure i practicar: la de la bondat, de l'amor, de la pobresa, del perdó, de l'humilitat, de la senzillesa, de la veritat encara que costi, del sacrifici, de la renúncia, de portar la pròpia creu i seguir-lo a Ell, és a dir donar la vida per al bé dels altres per amor a Déu i això només es pot fer si estem empeltats com sarments al Crist, i així la Trinitat actua a través nostres, fent-nos instruments del seu Amor. Perquè si acceptem, vivim i agraïm l'amor que Déu ens dona, també el podrem repartir al voltant nostre, perquè aquest amor diví és com un foc, que com més en dones, més n'hi ha i fins augmenta el teu propi. Hem de ser focos d'aquest foc de l'Amor en el món, imitant a Nostre Senyor, que com a Déu-home i home-Déu el va portar en el grau màxim, i aquest incendi de l'amor que Ell va encendre no sols dura, sinó que s'expandeix i creix, abarcant ja tot el món i cada cop encenent més ànimes amb el foc de l'Esperit Sant. I aquest gran foc de l'amor diví porta amb ell  l'alegria, la pau i la felicitat perfectes per a tots els que el vulguin rebre i viure'l comunicant-lo. 

El camí de les Benaurances humanament és difícil i necessita esforç i sacrificis i, sobretot, necessita de la companyia, la guia, el consol i la força divines, que ho compensen tot amb un escreix il·limitat. Però alhora espiritualment les Benauraces són l'autopista cap al Cel i Déu, per la que podem arribar amb més segurat, amb molts menys estorbs i distraccions, amb més comoditat i més ràpid i més lluny en aquest ascens sense fi cap a l'infinit de Déu i del seu Regne celestial.

(1) "Fes el que vulguis" és una proposta demoníaca i humanament criminal. "Estima i fes el que vulguis" com diu St. Agustí és en canvi una proposta angelical i de santedat. "Estima" ho canvia tot, perquè Déu és Amor i qui estima està amb Déu i Déu està en ell. Podem fer la nostra voluntat sempre que estimem, perquè aleshores coincidirà amb la voluntat de Déu. 

També avui hi ha màrtirs

Els 21 cristians coptes màrtirs, segrestats per l'ISIS a Líbia el gener de 2015 i assassinats el 12 de febrer del mateix any,
20 d'ells eren d'Egipte i un era de Ghana, reconeguts com a sants, ja han fet miracles i tenen una església dedicada a ells 

Els segle XX va ser en nombre el de més màrtirs cristians de tots els segles des de l'inici del Cristianisme. I al segle XXI això no sembla afluixar sinó al contrari. I atacar als fidels cristians per odi a l'Església de Crist és ser partidari i servidor de l'Anticrist. 

El sacerdot catòlic francès Jacques Hamel (1930 - 2016), que va morir màrtir per la fe assassinat per uns islamistes

Avui dia ser cristià és molt perillós en molts països del món, ja que pel sol fet de la pròpia fe cristiana es pot ser marginat, perseguit, empresonat per les autoritats o executat legalment o víctima d'un atemptat terrorista. Però no sols aquest com indiquen els recents atemptats anticristians amb martiris al món occidental, com el del sagristà d'una església d'Algesiras, Diego València, assassinat en un acte de terrorisme gihadista per un islamista radicalitzat, atemptat en el que també va ser greument ferit el sacerdot d'una altre església, Antonio Rodríguez i ferits tres feligresos que assistien a Missa. Aquest fet ens recorda que actualment també hi ha molts màrtirs cristians arreu del món.

Diego València, el sagristà de 65 anys assassinat a Algesiras el 25 de gener de 2023
per un terrorista gihadista, que també va ferir greument al rector Antonio Rodríguez
i va ferir lleument a tres feligresos en l'atac per odi a la fe catòlica a dues esglésies

Els països on els cristians corren més perill són en 1è lloc Corea del Nord, en 2n l'Afganistan dels talibans, en 3è la Somàlia islamista, i segons un estudi oficial de l'any 2020 (1) els segueixen 4 Líbia, 5 Pakistan, 6 Eritrea, 7 Iemen, 8 Iran, 9 Nigèria i 10 Índia.  

A Corea del Nord ser descobert com a cristià pot comportar l'execució immediata o ser internat en camps de treball en condicions molt dures per molt llargs períodes o indefinidament, estimant-se que hi ha vora uns 60 000 en aquesta situació d'empresonament amb treballs forçats pel sol fet de la seva fe, però tot hi així hi ha al país una Església cristiana en la clandestinitat amb uns 400 000 integrants i creixent, cosa que fa que les potencials víctimes siguin moltes més.

A Afganistan no es permet cap altre religió que l'Islam, i tots els cristians estan permanentment sotmesos a l'amenaça de, si son descoberts, ser detinguts, aïllats, empresonats, torturats i assassinats. I els assassins no són sols els talibans en el poder sinó també la gent i els propis familiars, pel que han de mantenir la seva fe estrictament en secret, fins i tot dels més propers.

En quant a Somàlia, no sols l'Estat sinó també el grup terrorista islàmic Al Shabab consideren als cristians, en un pais on el 99 % són musulmans i la Sharia és la llei, com un objectiu prioritari per a ser detectats i assassinats, a més que Al Shabab fa incursions a la veïna Kenya on deté grups de gent, separa als musulmans dels cristians fent-lis preguntes sobre passatges de l'Alcorà, i llavors assassina als qui no les responen correctament.  

En el cas de Líbia, des que l'OTAN va intervenir militarment l'any 2011 derrocant i assassinant a Gaddafi -  president del país des del 1969 que propugnava un Islam peculiar, amb el Llibre Verd que va escriure sobre religió i política, que tot i els seus vincles amb organitzacions terroristes i la seva responsabilitat en alguns atemptats a l'exterior, era tolerant i moderat a l'interior amb els cristians, i que havia convertit al seu pais gràcies al petroli en "la Noruega d'Àfrica" - la situació de les altres religions ha empitjorat molt, perquè Líbia ha entrat i segueix en una situació d'anarquia i caos, i grups terroristes com Al Qaeda i ISIS controlen regions del país. Hi ha 34 500 cristians al país, la majoria estrangers, essent sols 150 els libis. 

El Pakistan també és molt perillós per ser cristià, tot i que n'hi ha molts entre la majoria musulmana. A part de la marginació, el menyspreu i les amenaces i pressions per a deixar la fe cristiana i passar-se a l'Islam, els atacs populars contra esglésies i persones sovintegen. Tots els cristians estan sota "l'espasa de Damocles" de la Llei de Blasfèmia introduïda des dels anys 1980s i cada vegada més usada per coses més petites, ja que qualsevol denuncia per qualsevol motiu d'un musulmà contra un cristià ben fàcilment comporta ser acusat de haver menyspreat a l'Islam, l'Alcorà o Mahoma, fins i tot per dir frases cristianes, per comentaris inofensius o bé per motius inexistents i inventats, motivats per enemistat, antipatia, disputes o interessos, el famós cas de la jove Asia Bibi n'és un exemple. Moltes nenes cristianes són segrestades i/o obligades a casar-se amb musulmans o a ser usades com prostitutes i esclaves. 

A Eritrea, des de la seva independència el 1993, la única Església cristiana permesa és l'Ortodoxa d'Eritrea, controlada pel govern, i tots els altres cristians són perseguits i empresonats en condicions inhumanes. Al Iemen el govern considera a tots els iemenites com a musulmans i la conversió al Cristianisme, com en molts països àrabs, té pena de mort. El govern dels ayatollahs d'Iran està preocupat perquè en el seu país hi ha molts musulmans que es converteixen en cristians, havent-n'hi ja un milió on abans eren molt pocs, i el procés sembla accelerat i per això la repressió és molt severa. A Nigèria és on més cristians són assassinats, allà hi operen els grans grups terroristes gihadistes Boko Haram, els islamistes fulani i l'ISIS. Finalment a la Índia hi ha cada any milers d'atacs per part d'extremistes hindús contra esglésies i cristians, hi ha mesures de pressió de tota mena i la persecució ha augmentat cada cop més en els anys 2010s, i el govern dona suport a aquesta opressió, l'any 2020 un total de 28 Estats de la Índia havien promulgat ja lleis anticonversió. 

La pressió anticristiana també és extrema al Sudan, i és molt severa a Síria, Aràbia Saudita, Birmània, Illes Maldives, Xina, Mali, Iraq, Algèria, Mauritània, Uzbekistan, Colòmbia (pel crim organitzat i per la corrupció política), Burkina Faso, Rep. Centrafricana, Vietnam, Turkmenistan, Cuba, Níger, Marroc, Bangladesh, Laos, Moçambic, Indonèsia, Qatar, Egipte, Tunisia, Congo, Mèxic (com a Colòmbia), Etiòpia, Bhutan, Turquia, Illes Comoras, Malàisia, Tadjikistan, Camerún, Brunei, Kazajistan, Jordània i Nicaragua, de més a menys aproximadament en aquest ordre. 

Alguns d'aquests països són majoritàriament cristians però en ells els cristians són víctimes del terrorisme, del crim organitzat, de la corrupció política o del govern (2). En aquests 50 països on la persecució és extrema o molt alta, dels quals 33 són islàmics, hi viuen uns 360 milions de cristians, és a dir un 14 % dels total mundial de cristians, 1 de cada 7, per continents 2 de cada 5 cristians a Àsia (40 %), 1 de cada 5 a Àfrica (20 %) i 1 de cada 15 a Amèrica Llatina (6'5 %) tot i que aquesta és molt majoritàriament cristiana. Tots ells veuen amenaçada cada dia la seva seguretat, propietats, llibertat, honor, integritat física i fins i tot la seva pròpia vida.   

A continuació d'aquests 50 que lideren l'anticristianisme al món, n'hi ha encara més amb un nivell de persecució considerat molt alt, és a dir molt perillós, com Kenya, Sri Lanka, Emirats Àrabs Units, Tanzània, Nepal, Níger

En resum l'any 2022  milers de cristians van ser assassinats al món  per la seva fe (3), molts milers més van ser detinguts per ser-ho, 220 000 van tenir que fugir de les seves cases, tancar els seus negocis o mantenir-se amagats, 25 000 van abandonar el seu país  i 600 esglésies van ser atacades o clausurades, amb una minva doncs l'any 2021 foren 5 100, potser degut a que en els països on es fa en van quedant menys per destruir. Un gran nombre de cristians sofriren amenaces, maltractaments, agressions, violacions, matrimonis forçats i segrestos, denuncies falses, injustícies i abusos físics o psicològics. 

Tot i que l'extremisme islàmic, tant terrorista com governamental, és el perill més gran, també hi ha molts països com Corea del Nord, Xina, Birmània, Vietnam, Laos, Cuba i Nicaragua per règims estatals marxistes o post-marxistes. 

Totes aquestes dades provenen de l'ONG Open Doors, fundada a Holanda el 1955 i que és la més conservadora en les seves estimacions, perquè altres organitzacions observadores tant governamentals com no governamentals multipliquen les seves xifres per 10 i fins per 100, ja que moltes víctimes són secretes, no conegudes o no reconegudes, o queden dissimulades en les estadístiques com per altres causes. 

I tot això malgrat que el Cristianisme és la religió majoritària en el món, 2 300 milions de creients, un 31 % de la població mundial, dels quals la gran majoria són catòlics (4), seguits pels protestants, ortodoxos, orientals i denominacions diverses molt minoritàries. Però els cristians són els membres d'una religió (5) més perseguits a tot el món per les seves creences religioses i tot i així és constata un creixent anticristianisme al món, tan violent com ambiental, tan oficial i governamental com popular i ambiental, tan explícit com dissimulat, probablement promogut pels poders fàctics dels grans poderosos i ideòlegs del món i difós pels mitjans de comunicació de tota mena al servei d'aquestes persones, grups i ideologies (6).  

Preguem per tots aquests cristians de l'Església perseguida i necessitada i que els seus sants i màrtirs preguin també per ells i per tots nosaltres! 

(1) Les xifres i les posicions en la llista varien segons els anys, però els països són amb molt poques excepcions els mateixos, el 2022 el més perillós va ser l'Afganistan superant a Corea del Nord que era el primer dels perseguidors des de feia 20 anys, tot i que aquest últim país va endurir les seves mesures anticristianes. 

(2) Els cristians, i principalment els catòlics, solen ser les víctimes preferides pels integrants de bandes i càrtels, per indefensos i pacífics i per no tornar-s'hi en general, o bé senzillament per odi a la fe i a la moral cristiana. 

(3) Segons Open Doors, l'organització que ho estudia des de l'any 1992, treballa en 60 països i que és molt cautelosa en comptabilizar, usant sols dades oficials comprovades i segures, doncs altres observadors apunten a una xifra molt més alta de uns 100 000, el màxim recent es va establir l'any 2016 amb més de 7 100 morts, mentre que el 2021 foren 5 900. Últimament el 79 % dels cristians màrtirs ho foren a Nigèria, amb 4 650 assassinats, un 11 % al Pakistan, 620 morts, i un 10 % als altres països, si bé això no indica del tot el terror sofert, ja que depèn de la població del país i del nombre de cristians. 

(4) Seguint l'Islam amb 1 800 milions, un 24 % del total, després l'Hinduisme un 15 % amb 1 100 milions, el Budisme un 7 % amb 500 milions, mentre que el Judaisme, tot i ser reconegut com una religió important només té el 0'2 % del total. 

(5) De les 4 200 religions que existeixen avui dia, segons el Pew Research Center.

(6) Recentment Klaus Schwab, líder del FMI, ha afirmat públicament d'una manera molt clara el seu odi a Jesucrist i al Cristianisme i la seva voluntat de combatre'l en el marc dels seus objectius, d'una manera semblant a altres magnats, practicants d'altres religions o ateus, alguns de forma no tant descarada però igualment oposada i hostil, com George Soros. Sembla que el Cristianisme en general i l'Església Catòlica en particular consideren que és el major obstacle per als seus plans del Nou Ordre Mundial i l'Agenda 2030 entre d'altres, i si no tots van d'acord ni ho fan pels mateixos motius sí que convergeixen en aquest preferir la línia de l'Anticrist, a qui sembla que voluntàriament o involuntàriament, conscientment o inconscientment, preparen el camí per a la seva aparició.    

Ara fa uns 60 anys

Un record de la meva primera trobada íntima amb Jesús en l'Eucaristia:

El 14 de maig de 1961 vaig fer la primera comunió a Barcelona. Aquesta tassa daurada de record s'ha conservat des d'aleshores. A més de la memòria ha sigut com un símbol de la presència de Jesucrist al món, entre nosaltres a casa nostra. Mantinguem-ne sempre el do i el vincle!  

Ens convé estar amb Déu en aquesta vida i en l'altre

"Cap a on caurà l'arbre? Cap a on s'inclina.

Cap a on anirem després de la mort? Cap a on ens inclinem en la vida"

Sant Alfons Maria de Ligori (1696 - 1787)

Ara fa un any moria a l'Hospital Clínic, estant ingressat des de feia un mes en diversos centres hospitalaris, el meu germà Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03.1961 - Barcelona 25.01.2022) als 60 anys d'edat i tan sols 8 mesos després de la mort d'un altre germà, Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 23.06.1956 - Vic 11.05.2021), que en tenia 64, i les dues morts van ser bastant sorpresives per inesperades, tot i que aquest altre germà també havia estat ingressat quasi un mes. Van ser els temps terribles de la pandèmia, del confinament i de les vacunes, i en ambdós casos van acabar el seu pas per aquest món per complicacions de la malaltia que va afectar els cossos, l'estat d'ànim, la vida religiosa i tota la societat humana des de març del 2020 fins  poc més de dos anys després. I si el Jordi va sobreviure a l'any 2020 i els primers mesos de 2021, quan va ser vacunat, el Xavier va sucumbir ja cap al final de la gran alarma social, si bé tots dos tenien malalties prèvies, malauradament cròniques, en el cas del Jordi, molt ben controlada, essent valent i vigilant i cuidant-se molt i fent una vida molt sana, mentre el Xavier feia una vida gairebé normal. Molts sants han dit que el Purgatori s'ha de passar en aquesta vida o en l'altre, perquè tots som pecadors, i això és aplicable a tothom, i val més que sigui en aquesta que en l'altre, per això malalties, sofriments, dificultats i fracassos no són necessàriament negatius sinó en ocasions tot al contrari. 

El Xavier amb el seu únic fill Genís (1991),
en un viatge a Candas (Astúries) el març de 2013. 

    El Jordi, solter, va ser molt aficionat als escacs 

    i en actiu, aquí a un torneig a Taradell el 2019

Tots dos van ser creients sempre,  el Xavier practicant tota la vida i el Jordi després d'uns anys d'una relativa fredor va tenir una forta crisi espiritual i conversió l'any 2014 amb motiu d'una malaltia per la que va estar ingressat diversos mesos a l'hospital i va tornar a la pràctica religiosa, que va mantenir fins a la seva mort. Ells van conèixer a Jesucrist com Déu fet home, l'únic Senyor i Salvador, i a l'Església Catòlica com la veritable, fundada per Nostre Senyor i mantenint la successió apòstolica i la doctrina original íntegra, i van morir havent rebut el sacrament de l'extremunció i amb l'acompanyament de l'oració dels seus familiars i també d'alguns sagramentals. 

Que Déu els hi hagi perdonat els pecats que la debilitat de la naturalesa humana els hi hagi fet cometre, els premiï amb escreix totes les seves bones obres i esforços, i que les seves ànimes ja estiguin al Cel amb Déu en espera de la resurrecció final, i que un dia si Déu vol ens hi poguem retrobar allà, igual com Déu mateix va fer que ens trobessim i fossim molt pròxims en vida, per això els seus familiars i persones que els estimaven els encomanem a Déu igual com Ell ens va encomanar mutuament els uns als altres en aquesta vida, perquè és essencial ser amb Déu en aquesta vida i en la futura! 

Periodisme i mitjans de comunicació

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), bisbe i doctor de l'Església conegut per la seva dolcesa en el tracte i la festa del qual es celebra el 24 de gener i del que l'any 2022 es va complir el 400 aniversari de la seva entrada a la Glòria, és el sant patró dels periodistes i dels mitjans de comunicació. 

Model i exemple de tots els periodistes, dels que és el patró, St. Francesc de Sales pertany a una línia de 
sants molt amables, acollidors i comprensius, com St. Felip Neri (1515 - 1595) i St. Joan Bosco (1815 - 1888)

Es pot dir que en aquest aspecte ha sigut un dels meus patrons, ja que he tingut i encara tinc una important relació amb aquest camp de les comunicacions, sobretot escrites, i per això en faig una reflexió personal. A part que l'any 1963, quan encara no havia complert els 9 anys, vaig començar a escriure històries de ficció a màquina d'escriure, inventant-me la temàtica i gaudint extraordinàriament al fer-ho i ho vaig continuar fent després, cosa de la que ja tinc previst parlar-ne, el meu primer contacte amb el periodisme va ser el de les Cartes al Director que, signades quasi totes amb les inicials o amb pseudònims, vaig enviar, i em van publicar sempre, al diari El Correo Catalán, el que més llegíem a casa, i després també algunes a les revistes Destino i Mundo internacional. Això va ser entre mitjans de 1969, l'any que més en vaig escriure, i desembre de 1970, quan ho vaig deixar. 

El veritable contacte amb el periodisme va començar el març de 1972 quan per encàrrec del Club Escacs Vic vaig iniciar una secció d'escacs semanal a la revista Ausona recollint l'actualitat del món dels escacs a la comarca d'Osona. Ho vaig fer d'entrada un parell de temporades, amb alguna col·laboració puntual en altres periòdics com Altius o El Noticiero Universal, i amb la inauguració del nou setmanari El Nou 9, ja des del primer exemplar el març de 1978 vaig fer unes petites cròniques d'escacs per breu temps, un parell o tres de mesos. Però va ser l'any 1985 quan vaig començar a escriure seguit i de tant amb cròniques llargues i reportatges i entrevistes tant a l'Ausona com a El 9 Nou. Al principi va sorprendre una mica que ho fes en els dos, ja que signava amb el meu nom però, com que l'estil de la redacció de les mateixes notícies la feia diferent per un i altre i els tractav tots dos amb la mateixa seriositat i dedicació, ho van acceptar i ho vaig seguir fent en aquests dos mitjans fins el 1992, amb l'afegit de que a l'iniciar-se el setmanari La Marxa el 1989 també em van cridar  perquè els hi fés per ells, i llavors durant uns tres anys escrivia tres versions diferents, però absolutament equivalents a part de detalls, pels tres mitjans de comunicació d'Osona. 

El 1991 vaig entrar en plantilla de l'Ausona per fer periodisme en general, sobretot reportatges i entrevistes, i aleshores vaig acabar plegant d'escriure sobre escacs a El 9 Nou al cap d'un any o dos, però hi vaig fer esporàdicament alguns escrits importants fins l'any 2002. A La Marxa vaig romandre, però cada vegada amb menys participació, fins a mitjans dels 90s, ja que al 1991 vaig deixar de ser jugador d'escacs en actiu, però vaig seguir molts anys com a cronista. 

Entremig els meus interessos es van ampliar i vaig començar a donar conferències sobre Astronomia a l'Agrupació Astronòmica d'Osona a partir del gener de 1994 i n'he seguit donant fins ara, i al cap de poc ja feia unes cròniques d'Astronomia i Astronàutica a l'Ausona i La Marxa, i a partir de 1996 vaig començar a fer articles grans sobre l'Univers, aquí compartint la secció amb altres autors, en una pàgina que El 9 Nou reservava per a l'AAO durant aquells anys de la 2ª meitat de la última dècada del segle XX en que s'acostava l'any 2000 i el futur semblava estar a tocar, i aquest futur semblava molt relacionat amb la ciència, i especialment amb les meravelles de l'Univers. En aquesta ocasió la col·laboració va ser en quatre o cinc periòdics, perquè també vaig fer seccions en un parell de revistes gratuïtes, com les Reclam i Més. I l'estiu de 1998 fins i tot vaig fer de professor convidat en una sessió del crèdit "Les estrelles" de la Universitat de Vic. Tot això escrit va finalitzar als primers anys 2000s.  

I podria continuar, però aquí acabo citant només algunes col·laboracions de tema religiós, en escrits i conferències, a les que m'he dedicat posteriorment, amb algun que altre escrit al Full Diocesà i el Planter del bisbat de Vic, i portant la redacció i edició dels Fulls parroquials de St. Quirze de Besora entre l'octubre de 2014 i el setembre de 2019. Perquè des del 2011 la meva participació principal, a part de les conferències, ha estat a Internet, on ben aviat he portat i segueixo portant diversos blogs, com aquest mateix de Viatge amb Déu per la vida, començat el  5 d'agost del 2019 i que és en el que estic més actiu ara, tot i que els primers van ser el blog de la Parròquia de St. Quirze de Besora (2015 - 2018), Escacs viscuts (13.10. 2016) que encara és el de referència doncs és el del nom i el que té links amb tots els altres, Aprenent pel món (21.10.2016) i Apunts de l'Univers (8.11.2017). 

Parlant d'Internet, hi ha mitjans on podem informar-nos sobre temes transcendents i de religió com "Religión en Libertad", "Infocatòlica", "Aciprensa", "Actuall", "Infovaticana"...però cal anar en compte i discernir, perquè Internet és com la vida i hi ha de tot i com es diu "el paper ho aguanta tot, i Internet encara més". Cal tenir molta cura en seleccionar guiant-nos per la pròpia intuïció, vigilant perquè si pàgines extremes en qualsevol sentit són molt fàcilment identificables, n'hi ha d'altres que són barrejades o ambigües i fins algunes que essent en general bones mostren alguna cosa que les desacredita (1), sense oblidar tampoc que el diable en ocasions es disfressa d'ésser de llum i presenta el mal aparentment com a bones intencions i desigs (2). Una guia segura per escollir són les paraules de Nostre Senyor: "Pels seus fruits els coneixeràs!".  

Els escriptors, tot i que n'estem lluny o molt lluny, hauriem de mirar la perfecció dels escrits del doctor de l'Església

I com vaig sentir-li dir a algun professor quan era alumne a l'escola, "la paraula vola però l'escrit queda", cosa que avui amb les grabacions audiovisuals ja no és tant radical però que s'entén molt bé a que es refereix, a la comunicació oral, tot i que aquesta ha de ser compensada per la dita també molt coneguda "paraula i pedra solta no tenen volta" tant per bé com per mal. La paraula és un dels més grans dons de Déu a l'home, que ens fa a imatge i semblança divina, i cal saber usar-la sempre pel bé, primer per escoltar, aprendre, pregar i lloar Déu, i per comunicar vivències, pensaments i emocions i sentiments, per crear vincle i col·laborar, per informar, ensenyar i educar, per transmetre coneixements i sabers i ocasionalment per distreu-re, divertir, entretenir...Cal saber valorar aquest gran do diví  i respectar-lo (3), com tots els altres dons que Ell ens fa. 

Que Sant Francesc de Sales, un dels meus sants preferits i del que destaco sobretot el seu llibre Introducció a la vida devota, pregui intercedint per tal que tots els que es dediquen al periodisme i mitjans de comunicació siguin veraços i sincers i que la labor que fan sigui ben positiva i bona!

(1) És l'efecte "mosca en el pastís". Però també es pot donar el cas de que en publicacions dolentes hi hagi alguna cosa bona entremig que sigui aprofitable, entre d'altres coses perquè la mentida i la falsedat no es mantenen si no van unides a alguna dosis de veritat i realitat, perquè per si sol allò negatiu és autodestructiu i necessita el suport d'anar amb quelcom positiu per poder funcionar, quan el mal és massa explícit provoca rebuig i encara el mal si és mal fet no atreu i és inoperant i ineficaç...
(2) Aquí es pot entendre el real significat de l'afirmació dels nostres avantpassats "L'Infern està empedrat de bones intencions", la bona intenció, aparent o equivocada, no basta i és dolenta i perillosa si és vehicle del mal o condueix cap a aquest.  
(3) I una de les millors maneres de respectar-lo és el silenci, quan és oportú i convé, com alternativa a usar-lo malament i també per anul·lar el soroll, el brogit del món, que no deixa sentir ni dir el realment important, especialment la Paraula de Déu, però també tot allò humanament significatiu i valuós, diluït i dissimulat entre banalitats i paraules improcedents o que amaguen entre la confussió allò realment important. Com afirmava un teòric de la comunicació als anys 1980s, la majoria del que es publica és repetit, irrellevant, publicitari, propagandístic, fluix o dolent, però cal saber trobar el realment valuós, original, informat, revelador i ben fet, que és una minoria. Igual es pot dir del veritable o fals, com em va dir l'autor basc Bernardo Atxaga en una conversa que vaig tenir amb ell l'any 1993, "tu pots explicar la realitat de primera mà i la gent llegir-ho i saber-ho, però primer que són una minoria i després que a continuació fins i tot a aquests pocs els hi arriben pels mitjans moltes més altres coses dubtoses, equívoques, políticament interessades, enganyoses o del tot falses sobre el tema, i cal tornar a començar de nou". I com ja m'havia dit en una entrevista l'any 1990 un polonès de 90 anys que només volia ser conegut pel seu nom artístic de Trelleg, que és Gellert a la inversa, "l'alfabetització general ha acabat fent mal, perquè la majoria de la gent es desinforma llegint tonteries i disbarats". Les coses sempre són molt més complicades del que poden semblar i per això sovint és millor no opinar si no es coneix bé i en tot cas no jutjar si no cal o no es pot, com deia Wittgenstein "D'allò que no es pot parlar és millor callar", perquè els límits del llenguatge són els límits del nostre món, i aquest ha de ser tant real com podem.

Esperances de pau al món

No fa massa vaig sentir a dir casualment a una persona "La religió i la nació uneixen, la política i la ideologia separen", i vaig pensar que tenia raó. En l'extrem, com deia Clausewitz, "la guerra és la continuació de la política per altres mitjans" i es podria afegir que és també l'intent extrem d'imposar la pròpia ideologia sobre la de l'adversari. Ho hem vist ben clar al segle XX i en general a tota la Història de la Humanitat, i ho veiem encara ara, ja acabant el primer quart del segle XXI. 

L'autor en una excursió el març del 2003, davant d'un establiment que es sumava amb un boicot al "No a la guerra!"

Però malgrat tantes, tan greus i tan incesants guerres arreu del món, tan en actiu com latents, hi ha motius d'esperança, perquè quasi sempre la gent és més pacífica que els seus governants, com vam poder comprovar en les grans manifestacions del "No a la guerra" de principis de l'any 2003, a tot el món però amb un ressò molt especial a les nostres terres. La majoria de la gent s'hi va sumar d'una manera o altre, quan els polítics semblaven entestats en dur-la a terme, es tractava concretament de la invasió de l'Iraq, basada en una suposada complicitat en els atemptats de dos anys abans i en una suposada tinença d'armes de destrucció massiva per part del règim iraquià, que gairebé tothom, exceptuant els governants, polítics afins i mitjans de comunicació majoritaris, al seu servei, se n'adonava ja d'entrada que eren falses i meres excuses interessades i propagandístiques, com es va demostrar posteriorment, quan el mal ja estava fet. Això i els atacs de falsa bandera, dels que se'n poden citar fàcilment molts i de molt greus conseqüències, han succeït continuament a la història humana, igual que les justificacions ad hoc i en ocasions grandilocuents dels motius, que intenten amagar altres agendes ocultes impresentables, és a dir el que veritablement està passant i que no convé pel que es veu que se sàpiga. Una cosa és el que s'aparenta i es presenta i una altre és la realitat. I com va comentar també algú en una altre ocasió "En la guerra no hi ha bons i dolents, en tot cas hi ha dolents i pitjors", potser seguint allò de que "la guerra és l'infern a la terra". I encara ja fa molts anys, amb motiu d'una guerra, un destacat intel·lectual va comentar "En la guerra es maten gent que no es coneixen ni voldrien esser-hi, per voluntat d'uns que manen que sí que es coneixen i que no hi participen". Aquesta violència institucionalitzada és molt trista i tràgica, però desgraciadament és així". 

Però entre la gent sempre hi ha signes d'esperança, confraternitzacions com la dels dies de Nadal de 1914 entre alemanys, britànics i francesos com a treva nadalenca, amistats personals que tot i que potser temporalment s'hagin d'ocultar (3) resisteixen les enemistats i hostilitats oficials i les sobreviuen, militars o civils que fan actes heroics de perdó i d'ajuda a l'adversari, fins i tot exposant la seva vida o arriscant esser considerats traïdors o col·laboracionistes, com en el cas de Paul Rusesabagina (4) i molt més. Avui dia a Internet es poden trobar alguns exemples d'aquest anar contra corrent de l'odi general massiu de les situacions de guerra o de tensió prebèl·lica, en cito un parell: 

Tom from Texas (Tomfromtx), un nord-americà que fa parella amb una russa i que viatgen molt pel món, a part d'una estància a Rússia amb la xicota i la seva família, també ha visitat 40 països més del món, molts d'ells tots dos junts. I el que importa més aquí, tenen uns 45 000 subscriptors, és a dir gent a qui els hi agraden i els aproven, i vídeos amb milions de visites, com aquest: 

https://youtube.com/watch?v=f2Cv6uActHM

Aquests dos, a més de mostrar amor entre ciutadans de dos països enfrontats militarment, tot i que no en guerra declarada, també tenen observacions interessants com que Indonesia en general i la paradisíaca illa de Bali en particular és el millor lloc del món per viure com rics amb uns diners normals, propis de classe mitjana. És a dir, que al món sempre poden haver-hi refugis i recers. 

Una altre manera de contribuir a la pau en el món és interessant-se per altres idiomes i cultures, simpatitzant amb tot tipus de pobles i nacions, i tenint detalls com parlar-los en el seu propi idioma, donant-lis una agradable sorpresa (1). Com ho fa per exemple i amb molt èxit un altre youtuber dedicat precisament a ser influencer: 

Arieh Smith (1990), més conegut com Xiáomanyc o Xiáoma, nom que en xinès mandarí significa "cavallet" (2),  un nord-americà que fins els 18 anys només parlava anglès però que després ha après dotzenes d'idiomes, molts d'ells a la perfecció, com un parlant nadiu, i tant oralment com per escrit, ha viatjat per gran part del món i residit en molts països, fent ja vídeos allà, ara fa sobretot vídeos curts en que ja de tornada als Estats Units, a Nova York, deixa molt sorpresos i estranyats (3) d'una manera amable i simpàtica, a gent que parla idiomes poc coneguts i fins a altres que parlen idiomes mundials però difícils, cosa a la que ajuda el seu aspecte senzill, el seu aire com despistat i el seu semblant de bonàs, deixant parats als qui comproven la seva intel·ligència de políglota i la seva bona voluntat de compartir desinteressadament amb ells llengua i cultura, perquè també compra o menja aliments exòtics o accepta costums seves, i de fer broma quan parlant anglès o sense dir res escolta que parlen d'ell en un idioma que coneix i es posa a parlar en aquella llengua, cosa que els posa en evidència i que els fa avergonyr i riure, i en tots els casos comprova que això els agrada i són agraïts (4).  I el que és més important és que amb dos canals d'aquesta bona acollida i confraternització amb estrangers i estranys, @Xiaomanyc, el principal i majoritari, i @ariinbeijing, el petit amb que va començar,  té milions de subscriptors i molts milions també de visites en alguns dels seus vídeos. I a més d'anglès té vídeos en xinès i castellà. Com aquest:  

https://www.youtube.com/watch?v=SVlLXDYb7QM

Hi ha molts altres políglotes i actius a Internet com ell, entre ells amics seus amb els que comparteix l'afició i algun vídeo, però segons el The New York Times és un dels més famosos, potser el que més. Casat amb una xinesa, té una filla amb ella i a més ensenya idiomes amb el seu mètode amb el que ha pogut aprendre'n uns 40, entre els quals alguns dels més difícils del món, com el navajo, però també altres tan variats com el cantonès, el fuzhonès, coreà. telugu, hindi, urdu, yiddish, yoruba... i assegura que va aprendre japonès en 30 dies escoltant-lo mentre dormia i noruec en 2 setmanes pel sistema normal seu i que alguns els ha après en un dia i segons ell, i amb un cert consens entre els experts, el més fàcil de tots és l'indonesi (5). També afirma que en molts llocs, com a la Índia i Àfrica, al veure que parla la seva llengua i que ho fa bé, li donen gratis el menjar, a part que pot anar per bona part del món entenent-se amb la gent (6) al dominar els idiomes més parlats, anglès, xinès i espanyol, però també pot ser familiar amb gent que parla llengües molt minoritàries i desconegudes. Xiáoma és un fenòmen de les llengües, però no el màxim ni un cas rar, i és una mostra que com més idiomes domines més fàcil és aprendre'n un altre i que els traductors, intèrprets i políglotes en general, fan de pont no sols entre idiomes i cultures sinó també entre països, nacions i governs, en aquest cas notòriament els Estats Units i Xina. 

I tornant a la pau, aquesta no és només l'absència de guerra i ni tan sols l'absència de lluites i conflictes, fet que és un primer pas però solament un principi. Idiomes com l'àrab (salaam) i l'hebreu (shalom) tenen com a salutació "pau!" perquè la pau ho engloba tot: amistat, progrès, felicitat, benestar, seguretat i moltes coses més, i la veritable pau és la que ens ve per Jesucrist, i és el fruit del perdó, la reconciliació, la comprensió i acceptació, la fraternitat i llibertat, la vida plena... Com diem sempre a la Missa després de recordar que Jesucrist ens va deixar la seva pau, tant individus com nacions donem-nos mútuament la pau! 

(1) Conèixer llengües de diverses famílies lingüístiques i sistemes d'escriptura diferents és també una molt bona gimnàstica intel·lectual i permet no sols viatjar sinó ampliar el propi món i cultura, i algunes professions ho requereixen, així per un filòsof és molt interessant conèixer grec, llatí, alemany, francès i anglès, per poder llegir als grans autors directament en els originals, per un biblista o teòleg saber hebreu, grec, llatí, arameu i els grans idiomes intel·lectuals moderns, alemany, anglès, francès i en aquest cas potser també l'italià. I tot i que el plurilingüísme té la competència d'eines molt actuals i recents com els traductors de Google i altres d'Internet o les màquines de traducció de veu, sempre tindrà l'avantage de l'autenticitat, la comprensió, la immediatesa i el caliu i matís humà. 

(2) Xiáo vol dir petit i ma cavall i això indica que està ben inculturat en el món xinès, perquè segons el seu calendari, 1990 el seu any de naixement era l'any del cavall, igual que el 22 de gener de 2022 han entrat en l'any del conill, i les grans festes que amb motiu del Nou Any Lunar es fan a Xina i països com Taiwan, Singapur i els xinesos a l'estranger com a les Chinatowns del món, solen durar més d'un dia, en ocasions fins a tres setmanes. I Xiaomanyc, encara que la primera impressió és que tingui alguna cosa que veure amb "manic", la y ja deixa molt clar que és NYC, és a dir New York City, on va néixer i on viu. 

(3) Salvant les distàncies, a un nivell molt més modest, també ho he practicat jo mateix algunes vegades, havent estudiat una mica de diversos idiomes i parlant en el seu idioma amb francesos, anglesos, alemanys, o gent amb la qui no tinc més que algun d'aquests idiomes en comú. i dient frases, en algun cas la única que conec en aquell idioma, en kinyarwanda, xinès, japonès, romanès, polonès, rus, ucraïnès, grec, basc, àrab, tamazigh, ciluba,  i fins salutacions o paraules en búlgar, coreà, samoà, fuzhouès... La reacció sempre sol ser positiva i d'alegria al veure que dius alguna cosa en la seva llengua, i per això m'agrada fer-ho sempre que puc. Com també des de ben jove tinc la satisfacció de poder llegir els alfabets ciríl·lic i grec i per tant poder vocalitzar rètols i anuncis, tot i no saber què diuen, i ja més gran alguns pocs ideogrames xinesos i kanji japonesos i el sil·labari hiragana, i una mica el katakana. Però a un nivell molt més alt, un professor que vaig tenir havia après xinès antic per poder llegir i pronunciar el Daodejing i altres textos de saviesa xinesa en la seva versió més antiga coneguda i ens deia que causava sensació quan en restaurants o altres establiments xinesos fins i tot de la mateixa Xina, on havia estat, els parlava en xinès antic, era com si veiessin una persona sortida d'una altre època, una mena de fantasma al que gairebé no entenien però al que reconeixien que parlava un xinès històric com aquí un que parlés castellà de l'Edat Mitjana o llatí romanç. I també he conegut joves estudiosos del sànscrit, si bé això a la Índia ja és més normal. 

(4) Troba molta acceptació i mostres de favor i puc citar l'anècdora que estant fent jo el servei militar l'any 1979 a un poble de València i havent sopat un dia en un altre poble no molt llunyà, l'amo del restaurant al veure que jo parlava català amb ell i potser també al veure que era soldat, no em va voler cobrar el menú, dient-me que ell també tenia un fill a la mili i que era com si ho fes per ell, però també va influir que l'entengués perfectament i ell a mi, parlant les nostres llengües maternes, em va dir que així erem com si fossim del mateix grup. 

(5) Una de les dues variants del bahasa indonesi-malai, dos llengües que tenen semblances i diferències, com el serbi i el croat o el kinyarwanda i el kirundi, d'aquests dos em van dir que un rwandès del sud i.un burundès del nord s'entenen perfectament però que entre un rwandès del nord i un burundès del sud ja costa bastant, i jo mateix vaig poder comprovar que els noms dels mesos en el calendari eren totalment diferents a Rwanda i Burundi. 

(6) Amb l'anglès, francès, castellà i portuguès, idiomes no tan difícils per a un català o espanyol, es pot anar per bona part del món no sols entenent-se amb la gent sinó parlant en el seu idioma, i si s'hi afegeix el ja els més difícils alemany, rus, swahili i bahasa i els molt difícils xinès, àrab, hindi-urdu i algun altre com el japonès, en aquest sentit es pot anar per la major part del món, a part que l'anglès és l'idioma internacional de relació pel turisme, negocis, comunicacions i en general, l'any 2010 vaig poder comprovar que a Xina, almenys a les grans ciutats, forces tendes i botigues, potser dedicades al turisme o a un públic no sols nacional, tenien la retolació en xinès i anglès.        

Invoquem-lo sempre a l'Esperit Sant!

L'Esperit Sant és l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i tots ells tenen a la seva Creació i particularment a la Humanitat. Els tres, amb el seu dinamisme interior d'existència, vida, bondat, amor, coneixement i poder, constitueixen la Santíssima Trinitat, un sol Déu en tres Persones distintes. Ja d'antic es deia que ja que Déu és Amor no pot estar sol, perquè a part que la soledat no és una avantatge ni una perfecció, al contrari que el ser únic que sí que ho és, a més  l'amor és creatiu, comunicatiu i uneix, i que per tant Ell és en si mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor. La Trinitat és un misteri, que supera la nostra comprensió, però sí que ens hi podem acostar a veure la seva possibilitat i racionalitat, perquè ens ha sigut revelada per Déu mateix. 

L'Esperit Sant actúa sobretot a l'Església, a la que està associat, amb els sacraments, la gràcia i la santedat

En relació a nosaltres es pot considerar que el Pare és Déu al Cel, el Fill és Déu a la Terra i l'Esperit Sant és Déu entre el Cel i la Terra, perquè tot i que la Trinitat divina sempre actua en comunió, hi ha algunes coses que s'atribueixen més a una Persona, com es veu en el Credo, així el Pare és el Creador totpoderós i l'origen, el Fill és l'únic engendrat del Pare - perquè no hi ha pare sense fill ni fill sense pare - i Senyor nostre, que es va encarnar i va fer home,  i com a home va morir i ressuscitar per salvar-nos i redimir-nos i vindrà de nou a la fi del temps com a Jutge de vius i de morts, i l'Esperit Sant, procedent del Pare i del Fill (1), que parlà per boca dels profetes i ens ha sigut donat per actuar a l'Església per al perdó dels pecats i com a santificador i que està especialment relacionat amb el manteniment de la unitat en la diversitat (2), amb la comunió dels sants, la resurrecció de la carn i la vida eterna. Així s'ha dit que el camp d'acció del Pare és tota la Creació, l'especial del Fill, que és el Logos de Déu, els éssers racionals, és a dir la Humanitat tant col·lectivament com individualment, i el camp especial de l'Esperit Sant, que és la Gràcia increada, és la gràcia divina i les persones que en ella hi viuen i molt especialment els sants. 

Un cop establertes aquestes notes d'apunts és molt clar quin és, o quins són en les seves manifestacions particulars, el pecat contra l'Esperit Sant. Hi ha diverses maneres de considerar-ho, per exemple que l'Esperit Sant, que actua preferentment en l'Església universal, ens porta a Jesucrist, el qual és l'únic camí, veritat i vida que ens porta a Déu Pare. O bé que l'Esperit Sant, essent l'Amor diví, es podria dir que és allò més sagrat, si es pogués parlar així, de la Divinitat, ja que n'és la seva mateixa essència. I encara es poden fer altres comparacions. 

Siguem doncs molt devots doncs de la Trinitat, de les Tres Persones, i així com resem al Pare i al Fill i és l'Esperit Sant el qui resa en nosaltres per donar valor i eficàcia a les nostres oracions, no oblidem també de tenir-lo present i d'invocar-lo en la nostra vida i pels nostres éssers estimats i el món sencer!