Cal triar entre Déu i la vida o el pecat i la mort

Segons investigacions actuals molt recents, l'explosió a l'atmosfera d'un bòlid com el de Tunguska del 30 de juny de 1908, que per sort va afectar una regió de taiga quasi deshabitada de Sibèria, podria ser el causant de la destrucció de les ciutats de Sodoma i Gomorra, prop del Mar Mort, cap a l'any 1650 aC, ja que la zona desèrtica ara anomenada Tall el-Hammam a Jordània, una mica al nord del Mar Mort, mostra clares evidències d'una destrucció per un esdeveniment d'aquest tipus. 

Concretament correspondria a una explosió d'un petit fragment d'asteroide o cometa d'uns 50 metres que entrava en l'atmosfera a gran velocitat i que per la intensa fricció amb l'aire va tenir lloc a uns 4 km d'altitud sobre la superfície, amb una energia equivalent a la de mil bombes atòmiques com les de Hiroshima i Nagasaki del 1945, provocant una ona de xoc d'uns 1 200 km/h amb una temperatura d'uns 2 000º C, que ho arrassà tot a les proximitats en un radi d'uns 25 km a partir de l'epicentre. 

Una representació de la destrucció de Sodoma i Gomorra i de la salvació de Lot

En aquella zona, fins llavors paradisíaca, hi havia unes ciutats molt pròsperes, d'una gran riquesa material, però els habitants de les quals s'havien corromput completament, identificant-se amb la seva maldat i vivint en un ambient de perversió general que horroritzava als pobles veïns. Era una societat que presumia descaradament dels seus pecats i vicis, sentint-se orgullosa d'ells, i no tement res, ni a la gent bona i l'altra gent en general i ni tant sols a Déu i la seva justícia. 

El llibre del Genesi ho explica, les abominacions continues i molt greus que cometien, i la degradació i degeneració que afectaven a tots, van fer que Déu les castigués amb una destrucció total, després que Abraham va regatejar amb Ell intercedint per tal que no les destruís; essent ciutats de milers d'habitants i davant de Déu, que es deixa pregar i que deu voler que Abraham comprengui per què ho fa, aquest li fa notar que si hi ha 50 justos a la ciutat, per consideració a aquests no l'hauria de destruir, i Déu hi assenteix: "Si hi ha 50 justos no la destruiré". I Abraham va baixant la xifra, perquè sap o tem que no hi siguin, fins arribar a 10, i el Senyor li diu: "Si n'hi ha 10, per aquests no la destruiré". Però no n'hi havia ni aquesta petita xifra, i els pocs que hi havia, Lot i la seva família, avisats per uns àngels, als qui la depravació de la gent local ni tan sols pretenia respectar i ja sofreixen un primer càstig de ceguesa, marxen de la ciutat i escapen i se salven de la total destrucció que succeeix a continuació, exceptuant la muller de Lot, que per desobeir les instruccions queda transformada en estatua de sal. 

Lligant les dues coses, la Providència divina va fer que aquell bòlid no deixés res d'aquell focus de corrupció moral i humana, o almenys ho va permetre, no tenint la protecció divina davant aquella catàstrofe terrible. Avui dia s'hi troba una capa de cendres, roca fossa, ciments carbonitzats per un gran incendi i petites esfèrules i microdiamants d'un metre i mig de profunditat. La devastació debia ser instantània i total, i a més duradora perquè la terra de la zona també tingué un gran excés de compostos salins, que la deixà estèril i del tot inapte per al cultiu, i hi ha evidències que la zona extensa afectada no tornà a ser habitada en diversos segles. I una destrucció així és excepcional però no única i hi ha el cas de les poblacions de Pompeia i Herculà destruides per una erupció del Vesubi l'any 79 i unes quantes altres al llarg de la Història, per volcans, terratrèmols, tsunamis, inundacions, incendis o altres desastres.

Però en el cas de Sodoma i Gomorra i les altres poblacions de la Pentàpolis, hi ha l'afirmació clara i explícita del càstig pels seus pecats antinaturals i que clamaven al Cel. I és curiós el fet de la coincidència que per aquella època, a mitjans o finals del segle XVII aC, també esclatés amb una gran violència el volcà que destruí gran part de l'illa de Thera, al Mar Egeu, l'actual Santorini, destruint aquella civilització ciclàdica i afectant a la Creta minoica, el Delta del Nil i les costes euroasiàtiques del Mediterrani oriental.

L'ensenyament de l'episodi del llibre del Gènesi sobre la Sodoma i Gomorra entregades obertament al mal i l'intent d'Abraham de detenir el càstig de la justícia divina sobre elles, perquè no s'hi trobaven ni un grapat de persones normals i honestes, és la confiança en Déu, el poder de la intercessió de l'oració dels creients, i els justos com a protectors i salvaguarda de tota la societat i salvats per la protecció divina. I lligant-ho també amb la Nínive del profeta Jonàs, que es convertí i feu penitència pels seus pecats i va ser salvada de la destrucció anunciada, ja que Déu se'n va compadir dels seus innocents i dels culpables penedits, es pot dir també que si les ciutats de Sodoma i Gomorra haguessin fet cas dels avisos divins i haguessin demanat pietat i canviat de conducta, deixant que Déu els purifiqués i retornés a la perduda dignitat humana, no habrien sigut destruïdes, però van perseverar en el pecat i el mal, i aquests sempre són perjudicials pels que s'hi adhereixen i porten a l'autodestrucció ja per les seves conseqüències, ja que l'allunyament, la desobediència i l'oposició a Déu, que és la font de l'existència, de la vida, de la bondat i de l'amor, ja es per si mateix el camí de la mort, tant de l'espiritual i eterna com també de la física i terrenal: "Pel pecat va entrar la mort en el món". 

L'ésser humà, homes i dones, pot seguir tant col·lectivament com individualment el camí de la vida, que és el de Déu i porta a Ell, com el camí de la mort, que és el del diable i porta a la perdició i condemnació eternes. Perquè està clar que l'home serà eternament allò que sigui quan acabi la seva vida terrenal i deixi aquest món, ja que els seus fruits, bons o dolents, l'acompanyaran. Cal doncs deixar-se guiar per Déu, que ho coneix tot més bé que nosaltres, i escollir el camí de la vida, que pot ser en ocasions estret i costerut i pot significar portar la nostra creu com seguidors que som de Crist i de la seva, però que es fàcil de fer perquè Déu mateix ens hi ajuda i que sempre és el camí de l'esperança i l'amor, de la bondat i de la felicitat i alegria!  

L'apòstol que atrau en el seu Camí a molts cap a Crist

Sant Jaume apòstol (+ 44), patró d'Espanya.

Imatge a la catedral de Santiago de Compostela, sobre la tomba de l'apòstol. St. Jaume atrau a ell a molta gent de tot el món.

Sant Jaume era germà de Sant Joan i se li sol dir St. Jaume el Major per distingir-lo d'un altre Sant Jaume també apòstol que rep el nom de St. Jaume el Menor, probablement referint-se a l'edat i també al seu paper relatiu, perquè St. Jaume el Major va ser del grup d'apòstols més proper a Jesucrist, junt amb St. Pere i St. Joan, els que estigueren amb ell en algun miracle important, en la Transfiguració del Senyor i els més propers també a l'hort de Getsemaní, quan Jesús pregava suant sang pel que se li venia, però que acceptava voluntàriament, i els hi va demanar que vetllessin amb Ell per fer-li companyia en aquells moments tan durs, difícils i angoixosos. I com St. Pere, els germans St. Jaume i St. Joan parlen i interactuen en diverses ocasions amb Jesús d'una manera especial. I a més St. Jaume el Major va ser el primer dels apòstols en beure el calze de Crist, morint màrtirs, en el seu cas a Jerusalem cap a l'any 44, fet decapitar pel rei Herodes per complaure als jueus, ja que segons sembla aquest St. Jaume, que també apareix a les Actes dels Apòstols en alguna ocasió important, era reconegut com el cap de l'Església a Jerusalem. .  

Una tradició antiquíssima diu que va venir a predicar a Espanya, que llavors era la Hispània romana, la qual cosa no seria gens d'estranyar perquè també St. Pau sembla que va estar a la Tarraconense, i perquè els apòstols voldrien complir fins i tot literalment la missió encomenada per Nostre Senyor ressuscitat d'anar a convertir i batejar per tot el món. I hi ha tradicions que cap a l'Est St. Tomàs va arribar fins a la Índia, cap al Sud algun altre apòstol va viatjar fins Etiòpia i cap al Nord algun va arribar a l'actual Rússia. No és difícil de suposar que ell prengués la decisió d'anar fins a l'extrem Oest del món, pel Mar Mediterrani, una via de comunicació molt més bona que per terra, i així arribés fins a terres ibèriques. 

Perquè a més són dos, i independents entre sí, els fets molt importants i decisius que el situen a la Península. Un, que trobant-se a Caesaraugusta, l'actual Saragossa, i sentint-se agobiat, la mateixa Verge Maria, que encara vivia, se li va aparèixer sobre un pilar, per confortar-lo i animar-lo. Aquesta tradició, amb referències ja molt antigues, és la que s'ha perpetuat en el Pilar. L'altre i sense relació, sinó per altres fonts, és que va arribar fins a Galícia, probablement fins a Finisterre, el Finis Terrae dels antics, el punt més occidental del continent europeu (1) i del món conegut en aquella època, exceptuant algunes illes fora de l'Imperi Romà, com Irlanda i Islàndia, que a més eren poc importants i no massa conegudes. I un cop acomplerta la seva missió fins a l'extrem més occidental, retornaria a Jerusalem, on moriria màrtir. I això explicaria perquè els seus deixebles, coneixedors de la seva missió i potser de la seva voluntat, haurien portat el seu cos fins aquell extrem occidental on havia arribat perquè restés allà, com un signe, i on a través d'uns miracles, com unes llums misterioses, seria trobat i identificat al segle IX, senyal que la tradició de la seva visita ja era molt arrelada, tot i que s'autentifiqués per inscripcions o els hi fos revelat per inspiració celestial. 

Sigui com sigui, el Camí de Santiago de pelegrinatge a la tomba del sant apòstol, en aquell extrem del món, ja va començar esporàdicament al segle IX i després de l'any 1000, amb el ressorgir europeu occidental, va tenir un gran apogeu entre els segles XI - XIII, que va perdurar amb gran intensitat en els segles posteriors (2) i ha arribat fins als nostres dies, sense perdre gens de popularitat, sobretot a tota l'Europa occidental en concret i tota Europa en general, però no sols, havent-hi pelegrins de tot el món que hi van expressament. I molta gent s'ha convertit o ha canviat de vida després d'haver tingut la inspiració, que motiva a molts, de fer aquest Camí fins a la tomba de l'apòstol, com experiència espiritual i religiosa. I qui això escriu, l'autor del Blog, he tingut l'oportunitat d'estar-hi, encara que no fent peregrinatge, sinó amb un creuer francès que parà al port de La Corunya i amb un autocar poguerem anar a Santiago i assistir a una cosmopolita Missa a la catedral, amb visita a la imatge de St. Jaume i amb el botafumeiro en acció, el juny de 2014, complint així un desig que tenia des de fa molts anys i que, ni que fos anant-hi en cotxe, no havia pogut realitzar mai. La resta de la meva família, pares i germans, sí que hi anaren a l'estiu del 1979, però jo llavors estava fent el servei militar, i crec que tant els pares en alguna ocasió més i alguns germans en una altra, també hi havien tornat. Santiago atrau i l'experiència de la trobada amb l'apòstol sempre marca i és recordada. Per això hi va tanta gent, sobretot els anys Xacobeos, com excepcionalment ho és el 2022, tot i que en aquest any la festa de St. Jaume, el 25 de juliol, cau en dilluns i no en diumenge. I és que són moltíssims, multituds, els qui se senten atrets, busquen a l'apòstol i se'l troben, i amb ell troben a Crist, que és qui descobreixen que realment buscaven. O, el que és equivalent, que busquen a Déu a través d'aquest apòstol i el seu Camí, i així el troben. 

Felicitats a tots els Jaume, Santiago, Jacobo, Diego i Yago, perquè és un nom que té moltes variants, sobretot en castellà, com també felicitat a tots els que en són devots i especialment a tots els que han fet el Camí de Santiago, i a tots els que estem encomanats a ell i al seu patronatge protector i defensor, que aquest sigui efectiu per la nostra acceptació i ens ajudi sempre. 

I que des del Cel St. Jaume pregui i intercedeixi davant Déu per tal que Espanya, que el té per sant patró, segueixi essent sempre una nació cristiana i catòlica, dins d'una Europa cristiana i un món cada cop més evangelitzat en la vera religió!

(1) En realitat el punt més occidental del continent europeu està més al Sud, al Cabo da Roca, prop de Lisboa a Portugal, que els romans ja coneixien com Promontorium Magnum, però la diferència és mínima i els romans creien que era Finisterre i la seva zona la que estava més a Occident de tota la terra ferma i per això li donaren aquest nom, i d'aquesta manera si l'apòstol volia anar fins a la fi de la terra en aquella direcció.

(2) Va anar substituint a les peregrinacions a Terra Santa, tornades cada cop més difícils, sobretot a partir del segle XI amb el domini dels turcs seljúcides i de l'Egipte fatimí, que en foren molt intolerants, cosa que provocà la reacció de les Croades per recuperar-ne no sols la possibilitat d'anar-hi sinó també el control d'aquelles terres, entre 1099 i mitjans-finals del segle XIII. Les peregrinacions a Terra Santa seguiren existint sempre, però baixaren molt en disponibilitat i facilitat i en nombre de peregrins, mentre que d'altres, com les a Roma i a Santiago augmentaren molt. 

Sants del mig juliol

De mitjans i inici de la 2ª quinzena del mes de juliol són les festes d'aquests sants: 

"Noli me tangere" de Fra Angèlico, Nostre Senyor ressuscitat i Maria Magdalena 

Elies (1ª meitat s. IX aC), el més gran dels profetes

Daniel (s. VI aC), savi bíblic  

Sta. Maria Magdalena (s. I), l'apòstol dels apòstols 

St. Apol·linar (+ c. 75/79), bisbe màrtir 

Sta. Marina (c. 120 - 139), màrtir

Sta. Cristina (s. III), màrtir 

St. Frederic (c. 780 - 838), bisbe màrtir 

Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), fundadora d'Orde, patrona d'Europa 

St. Llorenç de Brindisi (1559 - 1619), caputxí, doctor de l'Església 

St. Charbel Makhlouf (1828 - 1898), monjo maronita del Líban

Concretament Sta. Marina i St. Frederic es celebren el 18 de juliol, St. Elies i  St. Apol·linar el dia 20, St. Daniel i St. Llorenç de Brindisi el 21, Sta. Maria Magdalena el 22, Sta. Brígida de Suècia el 23 i Sta. Cristina i St. Charbel el 24 de juliol. 

És bo viure i celebrar els dies dels sants venerant-los, per coneixer-los, per mirar el seu model i exemple, i per tenir-los com amics del Cel i demanar la seva pregària, intercessió i ajuda! 

Avis diví a la nostra societat

La situació espiritual i religiosa de les nostres societats actuals és intrísecament dolenta, unes generacions perverses i adúlteres, com Nostre Senyor ens advertia, referida a la del seu temps però es pot aplicar perfectament a la nostra d'ara i, sempre que s'escaigui, a totes les societats en situació semblant arreu del món i en tots els temps. 

Perquè ens estima ens visitarà un Sol que ve del Cel. per il·luminar els qui viuens a les fosques, a les ombres de la mort...

Ho proclamavem a l'Evangeli de la Missa del dilluns 18 de juliol de 2022, el segons Sant Mateu, capítol 12, versicles 38 a 42. I com li van escoltar dir les autoritats i intel·lectuals del seu temps, que el confrontaven demanant-li que els donés senyals (!) després de tants miracles com havia fet, de la seva personalitat única i notòriament tant humana com divina i de la seva meravellosa doctrina d'amor filial a Déu Pare i d'amor fraternal entre els homes i de ser bons, estimar i perdonar, tal com Déu fa amb nosaltres, amb tots. Però això es pot aplicar a totes les societats humanes en condicions penoses semblants d'incredulitat, escepticisme i crítica a la voluntat i fins l'acció divina, i molt especialment a la nostra societat occidental tant per les seves característiques de materialisme, secularisme, laicitat i falta de fe, gairebé d'apostasia silent i despreocupada, com també per ser precisament la nostra, en la que estem immersos i de la que en som en part responsables, si no l'avisem i no fem res, i en part víctimes culpables, si ens deixem influir per ella i oblidem i abandonem el veritablement important en ares de les vanitats banals d'allò humà, mundà i temporal.

Dos grans i greus avisos: la ciutat de Nínive, la capital assíria, es va convertir i va evitar ser destruïda, quan va fer cas a l'apocalíptica predicació del profeta Jonàs, i comparativament sortim perdent amb ella, tot i el terrible i dura que habitualment era aquella, perquè va acceptar l'avís i la correcció d'un profeta, Jonàs, i la nostra societat no fa cas ni es corregeix tot i que qui li parla al cor és el mateix Jesucrist, el Messies Fill de Déu, molt més gran que el més gran que els profetes. És un enduriment del cor i un rebuig molt més greu perquè se li fa directament a Déu, no a través d'un intermediari. 

Igualment en temps antics una reina del Sud, de Saba, va viatjar a Jerusalem des del seu país, per tal de veure i escoltar al savi rei Salomó, per conèixer i aprofitar la seva saviesa, concedida per Déu.  I en canvi la nostra societat actual, tan o més que la jueva en temps de Jesús, no li dona importància, desobeeix i fins confronta directament, per orgull rebel d'indiferència i menyspreu, les paraules de saviesa del Senyor, tot i tenir-les tan a prop, en la Missa, en la Bíblia i en l'Església, i tot i que aquesta és molt més que la d'un savi de l'Antiguitat, perquè és la Paraula de Déu expressada personalment per Ell i en la proximitat de tots. 

No és sense una gran culpa aquesta actitud generalitzada d'una gran part de la nostra societat moderna actual, tan pagada de si mateixa i tan tancada a veure, a sentir, a reflexionar i a obrir el cor, davant el gran do de Déu, que com proclamava una altra lectura d'aquests dies, ens parla en paràboles per arribar a tots, fins els més senzills, i per suscitar en tothom el desig de voler entendre-la i fer-la seva, ja demanant al mateix Senyor, en altres punts de l'Escriptura, que Ell mateix ens ho expliqui i ens ho faci entenedor, sigui individualment o millor col·lectivament, sigui per la lectura i descobriment i reflexió personals o millor encara sigui per voler i acceptar ser instruit al llarg de tota la vida, des de la catequesi i el Catecisme fins als estudis teològics i bíblics, passant per l'escolta setmanal o millor encara més freqüent, idealment diària, de l'Evangeli i les lectures del dia a la Missa, per les homilíes i sermons, per les notes i comentaris de la Bíblia catòlica, per la lectura d'obres pietoses, sobretot de sants, que quasi tots ens en donen, i en definitiva per la tradició i el magisteri de l'Església catòlica. I tenint en compte sobretot l'esforç personal en l'oració, l'adoració i contemplació, i tots els sacraments, destacant en aquest punt el de la confessió i direcció espiritual, però essent vàlids i útils, necessaris i indispensables, tots els que poguem i haguem de rebre, baptisme, confrmació, eucaristia i, si correspon i quan correspongui, els altres tres de matrimoni, orde i unció dels malalts. 

Es tot un programa de vida anant amb actitud oberta i receptiva i amb posicionament de fe, a l'encontre de Nostre Senyor, que es deixa trobar perquè en realitat és Ell qui ve a buscar-nos com a l'ovella perduda i ens instrueix i ens guia com a pastor del nostre grup socialhumà  tan desorientat i perdut que semblem ovelles sense pastor. La Paraula de Déu que ens és llum, guia, companyia, protecció, vida i aliment per aquest món, i Jesucrist mateix, el nostre Salvador, que és camí, veritat i vida, no ens faltaran mai a través de la seva Església, que és on actua l'Esperit Sant d'una forma més clara, segura, viva i intensa per tal de fer-nos present l'amor, la bondat i el perdó de Déu Pare, i així ens fa viure en la seva gràcia i ens santifica, i on el mateix Crist es troba amb nosaltres de forma invisible però real quan estem reunits en el seu nom i que també es fa present físicament amb el seu Cos i la seva Sang en el miracle, misteri i meravella de la consagració, la comunió i del sacrament de l'altar al sagrari. No hi ha cap excusa per no buscarlo deixant-se trobar per Ell que ens busca a nosaltres i ens inspira a cercar la seva presència, i escoltant-lo convertir-nos i deixar que Ell ens alliberi del domini del diable, del pecat i del mal i així perdonant-nos ens salvi del càstig que mereixeriem, i a més deixar-nos instruir cada cop més per la revelació de la saviesa divina i dels misteris divins i celestials. Però que lluny està una gran part de la nostra societat actual d'aquesta actitud i de tot això! Per això el Senyor amorosament ens avisa, per que l'importem, ens considera seus i ens estima, de que col·lectivament estem en mola mala situació i anem per molt mal camí, i per això caldria recordar a dirigents, persones influents i poderoses, intel·lectuals i tothom en general, que haurien de conèixer i viure allò que els petits i humils saben molt bé perquè es deixen inspirar i reconeixen la veu autèntica de Déu i el segueixen, i aixi en reben la revelació i la força que els salva i dona vida eterna, i que el pas fonamental i el més intel·ligent de tota la vida humana és el que Déu mateix ens diu: tant de bo que avui sentissim la seva veu "No enduriu els vostres cors!" i així Ell pugui salvar-nos per l'Amor que ens té!

Una devoció al Nen Jesús

La imatge miraculosa del Nen Jesús de Praga, l'original es troba a l'església de les Carmelites Descalces de Nostra Senyora de les Victòries, a Praga. 

La talla va ser feta a Espanya al segle XVI, i s'apunta que potser l'any 1556, i una tradició diu que va pertànyer a Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582) o al menys la santa la va visitar i contemplar. Propietat d'una família devota, després de la gran victòria catòlica de Weissenberg el 8 de novembre de 1620, que va decidir el destí catòlic de les terres txeques i eslovaques, en agraiment va ser donada l'any 1628 al convent de les Carmelites de Praga per la princesa txeca Polyxena von Lobkowicz (1566 - 1642), qui va dir "Honoreu molt el Nen Jesús i no us faltarà mai res". I és una devoció popular molt estesa per molts països del món pel seu atractiu i per la fama que té de ser molt miraculosa. La imatge no sols és venerada a Europa sinó a tots els països catòlics, però especialment a Sudamèrica on se la coneix pel Divino Niño. Siguem ben devots del Nen Jesús i adorem-lo com ho feren els àngels, els pastors i els mags de l'Orient ja que en la petitesa d'aquest infant resplandeix la seva divinitat! 

La llum del Mt. Carmel

El profeta Elies (1ª meitat s. IX aC), el més gran dels profetes.

El Mont Carmel, on va viure i actuar el profeta Elies

Molt relacionat amb el Mont Carmel, en una gruta del qual va viure, Elies és el pare i el gran inspirador espiritual de l'Orde Carmelita i la seva festa es celebra el 20 de juliol, quatre dies després de la Mare de Déu del Mont Carmel el 16 de juliol, la més gran festa carmelita. 

Hi ha molts episodis molt interessants i miraculosos en la seva vida, tots ells d'un gran ensenyament per la vida espiritual. Fins i tot l'escena d'Elies vencent i acabant amb els profetes d'un déu fals té una certa semblança amb St. Miquel Arcàngel vencent i expulsant a l'infern als dimonis.  

Igual que un altre personatge de l'Antic Testament, Henoc, Elies no va morir, sinó que Déu se'l va endur amb Ell. Són dos casos realment únics, a la Bíblia i arreu, perquè Nostre Senyor Jesucrist va morir pels nostres pecats i va ressuscitar, i la Verge Maria tot i que no va morir pròpiament, ja que havia sigut preservada del pecat original, sí que va experimentar el que se'n diu Dormició, una forma atenuada i suau de traspàs, abans de la seva Assumpció. 

Es deia que Elies havia de venir abans de l'arribada del Messies i Jesucrist va dir que ja havia vingut en St. Joan Baptista, que tenia "l'esperit d'Elies", igual que aquest va passar a Eliseu, el seu deixeble, quan el seu mestre Elies va partir d'aquest món. En tot cas en la Transfiguració, junt al Senyor transfigurat deixant entreveure la glòria de la seva divinitat, aparegueren Moisès i Elies al seu costat, en representació de la Llei i els Profetes, conversant amb Ell sobre els imminents fets de la Redempció. 

S'espera en determinades tradicions que Elies i Henoc baixin com a profetes predicant contra l'Anticrist en els temps apocalíptics abans de la fi del món. 

De la Paraula de Déu

De la Paraula de Déu d'aquests dies: 

A l'Antic Testament hi ha diversos llocs on s'hi pot copsar el misteri de la Santíssima Trinitat, com a l'inici del Gènesi i de tota la Bíblia quan Déu crea l'Univers a través de la seva Paraula i l'Esperit de Déu plana sobre la Creació, o quan Déu diu "Fem l'home a la nostra imatge i semblança" o quan el text usa el nom de Déu en plural, Elohim, però després el verb va en singular, com si diguessim Déus creà, i alguns altres llocs. Però on es veu, o millor dit s'endevina o s'intueix, més clarament la revelació de la Trinitat divina és en l'episodi dels 3 àngels que visiten a Abraham a Mambré. Cal llegir-lo amb atenció o rellegir-lo per adonar-se'n plenament, perquè al veure que passen per allà, Abraham els hi diu "Senyor!" i els adora prosternant-se davant seu. Després els serveix preparant-los una bona acollida amb menjar i al final els àngels li diuen a Abraham: "L'any que ve tornaré i Sara tindrà un fill", notificant-li així el miracle de ser mare una dona estèril i ja gran d'edat, i el compliment de la promesa divina que Abraham serà pare d'un gran poble, sorgit d'ell i de la seva esposa, és a dir no de cap concubina com en el cas d'Ismael. 

Icona de la Trinitat o l'Hospitalitat d'Abraham, amb els 3 àngels de Mambré, d'Andrei Rubliov (c. 1350? - c. 1429) 

Quan es coneix pel Nou Testament la Trinitat divina, on surt en diversos llocs com en l'Anunciació, el Baptisme, la Transfiguració, el Calvari i les instruccions de Jesucrist ressuscitat entre d'altres, tant clar és llavors l'episodi dels àngels de Mambré, que en ocasions s'ha usat aquesta escena veterotestamentària per representar la Trinitat amb una base bíblica ja de l'AT, és a dir de la primera Aliança, com en la famosa icona d'Andrei Rubliov de principis del segle XV. 

I en el diumenge 16 de durant l'any del cicle C es llegeix aquesta narració com a primera lectura, i junt amb la carta de St. Pau corresponent, que parla del paper i funció de Crist en nosaltres i com nosaltres hi podem correspondre, ens ajuden a entendre molt més bé i millor l'Evangeli proclamat, que és el de la visita de Nostre Senyor Jesucrist a Marta i Maria de Betània, membres junt amb el seu germà Llàtzer de la família amiga de Jesús a la que aquest tenia una particular estima. La comparació amb Mambré ens mostra les semblances i les diferències entre l'AT, on la Revelació està en general en llavor, de forma material, col·lectiva i d'horitzó aparentment terrenal, amb el NT on ja es manifesta com a fruit, de forma espiritual, individual i de destí celest clar. Així per similitud i contrast, l'AT ens ajuda a entendre més bé i millor el NT, mentre que aquest il·lumina el significat real de l'anterior. 

Així a Mambré són tres àngels que en realitat són el Déu únic, que deixa entreveure el misteri de les 3 Persones en Ell, amb Abraham, el seu interlocutor, que per inspiració se'ls hi dirigeix com un de sol. A Betània és Jesucrist, una persona però que en realitat porta amb Ell la Trinitat, qui visita a Marta i Maria i és de suposar, tot i que no se'l cita, l'altre membre de la unitat familiar, Llàtzer, que en tot cas és present en la seva absència.  

Jesús en casa de Marta i Maria, de l'il·lustradir bíblic Harold Copping (1863 - 1932)

Marta es posa a servir a Jesucrist igual com Abraham fa davant la visita del Senyor. Fins aquí hi ha un paral·lelisme clar: la visita de Crist és ocasió de servir-lo i tant Abraham com Marta fan una obra bona. Però Maria, l'altre germana, fa una cosa nova i encara millor, que és la més adequada davant el Senyor i que és el que Ell realment desitja: s'asseu als seus peus en actitud contemplativa i se l'escolta embelesada, quan Crist, la Paraula de Déu, els parla. Aquest és el cim més alt de la condició humana, escoltar i veure a Déu. Perquè a diferència dels àngels de Mambré que escolten a Abraham i en general guarden silenci i el deixen fer fins al final quan li anuncien el miracle que complirà la promesa divina, Nostre Senyor a Maria, que està atenta a Ell, li parla instruïnt-la i comunicant-li, com Déu fa amb els senzills i humils, els secrets i misteris de la seva Divinitat i del seu Regne. 

Marta, atrafegada de feina, potser sent a Jesucrist, però no amb atenció plena, perquè està divida amb el servei que li vol fer i com a mínim es perd el discurs complet tot i que probablement en senti trossos, algunes frases, igual com es perd les expressions i els matissos del que diu, i en conjunt la presència del Senyor durant aquella estona, en la que Ell parla. 

I Marta té una reacció molt humana, que seria comprensible i potser fins adequada, si Jesucrist no fos el Fill de Déu fet home. Li retrau, al Senyor!, que Maria no l'ajudi en la feina de preparar-ho tot i de servir-lo. En aquell moment diriem que Marta encara està amb una actitud creient, però de l'Antic Testament: reconèixer amb agraïment, amor i veneració, fer, dir i esperar la resposta divina. Però Maria, per un do, ha entrat ja de ple en el Nou Testament, ella igualment reconeix amb agraïment, amor i veneració, però prefereix escoltar l'instrucció i proposta divina, per saber-la, assumir-la, meditar-la, viure-la i posar-la en pràctica en la mesura del possible, aquí és Déu qui fa i diu i l'ésser humà el qui respon. És un gran pas endavant en el camí cap a la necessària, adequada, autèntica i millor relació amb Déu.

Per això Jesús renya a Marta amb afecte i tendressa, "Marta, Marta, estàs molt preocupada per moltes coses, quan només una és important", és a dir buscar i estimar a Déu primer i sobretot, que tot l'altre que ens fa falta ja se'ns dona amb Ell, i li ho fa veure, "La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa". És millor viure escoltant i responent a la proposta de Déu que no pas servint-lo a la nostra manera i demanant-li coses. Tot i que totes dues coses es poden i s'han de fer, si la de Marta és bona, la de Maria és millor. 

Però totes dues, amigues de Jesús, són santes, com ho és també el seu germà, el ressuscitat de la mort per Ell. Des de sempre s'ha vist en Marta la relació de vida activa amb Déu, com els religiosos consagrats a Déu dedicats a servir-lo com a missioners, evangelitzadors, predicadors, ensenyants i també fent obres de caritat, com atendre i tenir cura de pobres, gent gran, malalts, pecadors, i la gent en general. Això és estimar Déu en el proïsme, cosa que el mateix Déu ens demana com a primordial i ens diu que no ho oblidem mai, perquè tot allò que feiem a un d'aquests necessitats, a Ell li ho feiem. La vida activa és fonamental i necessària, com ho és el matrimoni, formar una família i tenir fills. I és molt lloable si aquesta és la vocació a que Déu ens crida, degut a la nostra situació i personalitat, i la seva voluntat i plans de salvació, que sempre vetllen pel millor de tots i cadascun. Però la vida activa no pot prescindir de l'adoració i l'oració en tots els seus tipus, d'honor i lloança, d'oferiment, d'agraïment, de petició, i també la contemplació, el silenci en el que Déu parla al cor, l'estar davant la presència de Déu, el sentir-se estimat i estimar-lo a Ell sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces, perquè així no sols farem allò just i necessari, i tindrem amb Déu la relació que Ell es mereix per ser qui és, Déu de l'Univers, omniscient i omnipotent Creador i Salvador, i Amor i Bondat infinits, i per tant tindrem la posició correcta davant seu i estarem en la veritat, fent ja un tast del Cel, sinó que no deixarem cap espai en nosaltres perquè entri i l'ompli el pecat, el mal i el diable i això és un gran bé per a nosaltres i per això Déu mateix ens ho mana, i no pas perquè Ell ho necessiti. Sense Crist no podem res, no ho encertem i ens anem perdent, però empeltats en Ell ho podem tot, i particularment i segons la seva voluntat, donar fruit, molt, bo i perdurable, com és el cas dels sants. 

I naturalment, en Maria s'ha vist des de sempre també la vida interior, contemplativa, sobretot aquella lluny i lliure del món i ja en aquest món de cara plenament a Déu, l'infinit, l'eternitat i el Cel, com en els religiosos i religiosos consagrats en la clausura, també seguint la crida especial de Déu per a ells i acceptant-la, agraïnt-la i visquent-la humilment i amb confiança, progressant així moltíssim en l'acostament i la unió amb Déu, amb un cor indivís envers Ell, rebent el seu Amor i tornant-li amor, i ben dòcils a la seva presència, voluntat i inspiracions. Aquesta és la felicitat humana més gran, ja que anticipa ja en aquest món la futura del Cel i a més porta a viure en un món ple de miracles. Els sants místics i contemplatius pertanyen a aquests escollits per a la millor part i arriben a cotes altíssimes que per desig diví poden transmetre almenys en gran part als altres, com Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu i molts més, als que costa seguir en el seu vol tant alt i en la seva experiència irrepetible, però que ens ensenyen parts i fites del camí. I la vida d'adoració, contemplació, amor i pregària, té en si mateixa la seva eficàcia de caritat envers el proïsme, com la vida activa. 

Així els sants patrons de les missions són Sant Francesc Xavier, l'intens i eficaç missioner a la Índia, el Japó i una mica també al final a Xina, com instrument de l'Esperit Sant i presència de Jesucrist que portava a terres molt llunyanes a glòria de Déu Pare i salvació temporal i etena d'aquelles gents, i Santa Teresa de Lisieux, que no va sortir mai del seu convent de clausura a Normandia, però que va obtenir d'encarnar en la seva vida i en ella l'amor de Déu i de l'Església, i va pregar molt pels missioners i per la gent de les terres de missió. Només Déu coneix quins van ser els mèrits d'un i altra en la conversió i evangelització d'aquells que encara no coneixien al Déu veritable i necessitaven i en el fons desitjaven i esperaven ser predicats i instruits, batejats i salvats.

Que la família de Betània amiga de Jesús, Maria, Marta i també Llàtzer, preguin i intercedeixin davant Déu per tots nosaltres per tal que com Marta poguem servir-lo amorosament, com Maria poguem estar a la seva presència i escoltar-lo sempre procurant viure amb Ell i segons Ell, i com Llàtzer siguem ressuscitats per Ell, l'exemple que tots tres ens donen!