dilluns, 6 de desembre del 2021

Un sant i un miracle del mar

Sant Nicolau (c. 270 - c. 345) és un sant que s'ha convertit en el protector i patró dels nens i com que la seva festa és el 6 de desembre, a molts llocs d'Europa se'l considera popularment el que en l'època de les festes nadalenques porta regals als nens, en unes festes per l'estil de la dels Reis a Espanya, i aquesta és la seva faceta més festiva i coneguda, però no ho és tant que també és un dels sants patrons de la gent de mar, protector dels mariners i pescadors, dels vaixells i la navegació i d'algunes ciutats amb port. 

                                                       
St. Nicolau (1903), d'Uros Predic (1857 - 1953)

I en aquest sentit és curiós que en un llibre de Geologia que vaig llegir ja fa bastant anys, va aparèixer una referència a un sant, que no sé si era ell o un altre, que en ocasió d'un tsunami al Mar Egeu a causa d'un terratrèmol va salvar la vida dels habitants d'una ciutat grega. 

El llibre explicava que un miracle que s'havia atribuït a aquell sant i que es considerava llegendari, les excavacions arqueològiques havien comprovat que era cert, perquè les restes de la ciutat no mostraven els signes de destrucció de molts altres punts del litoral. I citava textualment el relat, que jo cito de memòria: "Havent vist la població que el mar retrocedia molt lluny i savent que això significava que després tornaria amb molta més força amb una onada molt alta i destructora de tot el que trobés al seu pas terra endins, no tenint temps per evacuar la població van cridar al sant, el qual va acudir de seguida a la platja. I en efecte a la llunyania de l'horitzó es va veure la línia d'una onada gegant que avançava ràpidament vers ells. Llavors el sant, davant tota la gentada reunida a l'expectativa, va fer amb el dit tres grans creus a la sorra de la platja, i quan la gran onada ja estava arribant es va agellonar de cara a ella i es va posar amb els braços i les mans aixecades en la postura de pregària, com ordenant-li que es detingués. L'onada descomunal va arribar fins a poca distància de la platja i llavors va succeïr el miracle: de sobte es va detenir, va oscil·lar una mica cap a davant i cap a darrera com dubtant de si seguir endavant i finalment va inclinar-se una mica per la part de dalt  com reconeixent el poder que emanava del sant i l'ordre que li donava de retirar-se, i obeïnt-la va començar a retrocedir i a fer-se més petita allunyant-se d'aquella zona sense causar cap dany. Tots els que ho van veure quedaren admirats del gran miracle que els havia salvat, i quan el mar tornà de nou ho feu de forma pacífica i en les condicions normals". 

El mar turbulent (1910) d'Uros Predic: St. Nicolau i el patriarca

I l'autor deia, en aquell llibre de ciència en la que aquest episodi era una raresa, que no sols els testimonis de l'època ho asseveraven i l'arqueologia moderna ho confirmava, sinó que hi havia una explicació científica, que just en aquella zona dos diferents onatges havien fet una interferència destructiva pel tsunami i que els càlculs que ell mateix i altres havien fet mostraven que un cas així produiria un fenòmen molt semblant al relatat en el miracle, amb la sobtada detenció, el tremolor de l'onada, el semblar que anava a trencar per la part de dalt però sense fer-ho i la ràpida retirada i al mateix temps minva, i que després ja no es repetís l'amenaça sinó que el mar tornés al seu nivell habitual. Fins i tot s'havien fet uns estudis en que les línies de la costa de la zona i properes feien possible i encara probable que, venint el tsunami de determinada direcció, dos línies d'ona haguessin coincidit al mateix lloc i al mateix temps en una interferència que les hagués anul·lat. Però no recordo el nom del llibre, que vaig agafar en prèstec d'una biblioteca, ni de l'autor, ni tampoc del sant si l'arribava a citar, que no m'hi vaig fixar massa, sorprès pel que llegia. Després l'he intentat recuperar buscant a Internet, però no l'he trobat, potser perquè com ja dic eren uns pocs paràgrafs molt diferents a tota la resta de l'obra i no deu estar referenciat per aquest fet que en el seu context era gairebé una anècdota o una curiositat. 

L'únic que em fa pensar que no es tractava de St. Nicolau és que citava unes dades geogràfiques i històriques, crec recordar que era en un lloc molt poblat de Grècia, continental o illes, en una data concreta que era del segle V o VI si no vaig errat, per tant posterior en un segle o dos, però potser la memòria em falla, tot i que acostumo a tenir molta retenció de les dates, que en aquest cas tampoc recordo, i potser era del s. IV.  I el que m'ha fet recordar-ho i pensar que potser podia ser ell era que en algunes representacions St. Nicolau surt a la platja o essent cridat amb motiu d'un mar molt agitat i amenaçador. Si no va ser aquest cas el de les cites devia ser un altre cas semblant. 

Que St. Nicolau ens protegeixi i com diu la seva oració memòria, implorem a Déu que per la seva intercessió ens guardi de tot perill que ens aparti del camí de la salvació i que així sigui!

diumenge, 5 de desembre del 2021

Fa 2 000 anys a Terra Santa i després arreu i sempre

L'evangelista St. Lluc, que era metge i dominava el grec, deixa ben clar la historicitat dels fets que relata, donant precisions de temps i lloc: 

L'any 15 de l'emperador romà Tiberi (14 - 37) correspon a l'any 29 de l'Era Cristiana (1). 
Ponç Pilat va ser el governador romà de Judea entre els anys 26 i 36. 
Herodes Antipes fou tetrarca de Galilea i Perea entre el 4 aC i l'any 39. 
Felip va ser tetrarca d'Iturea i Traconítida del 4aC al 34. 
Lisànies fou tetrarca d'Abilene des  de l'any 6 fins al 37. 
Caifàs va ser summe sacerdot del Temple de Jerusalem des de l'any 18 fins a finals de l'any 36. 
Anàs, sogre de Caifàs, havia sigut el gran sacerdot des de l'any 6 al 15, però havent sigut destituit pel prefecte romà Valeri Grat, tenia un gran ascendent sobre els següents grans sacerdots que el van succeir, tots nomenats pels romans, que eren de la seva família, i era tan influent que va ser com una mena de poder a l'ombra fins la seva mort vora l'any 40. 

Totes aquestes dades situen la predicació de St. Joan Baptista i, poc després, l'inici de l'activitat pública de Jesucrist. I St. Joan Baptista insta la gent a la conversió davant la imminent arribada de Déu a la Terra, potser tenint ja consciència per un do que el Messies serà Déu mateix fet home, que aixi visita la Humanitat i la seva Creació, per establir el seu Regne, en un Nou Món redimit i salvat per Ell mateix. I ell mateix és el que batejarà, sorprès per la petició que li fa, a Jesucrist, i el senyalarà com a l'Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. St. Joan Baptista és el major dels profetes, perquè és el qui veu i reconeix i proclama a Aquell qui tots els altres profetes havien anunciat des de molt lluny, a segles de distància. Per això és el precursor, el qui prepara els camins del Senyor, complint-se així l'anunciant, i fent-ho "amb l'esperit d'Elies", el qui s'esperava que havia de venir abans del Redemptor i Salvador. Bisagra entre els dos Testaments, St. Joan Baptista és el més gran no sols entre els profetes sinó entre els homes, però no és digne, segons inspiradament reconeix, ni de deslligar-li el calçat, feina molt humil dels servidors, al Fill de Déu que ja és en el món entre la gent, Jesucrist, el Senyor. I ell ha de minvar per deixar-li pas, igual que l'Antiga Aliança deixa pas a la Nova, molt millor. Ell, cosí de Jesús, així ho fa, i si envia als seus deixebles a preguntar-li si és el Messies, no és perquè en dubti sinó perquè ell també es sorpren per aquest messianisme diví que compleix totes les profecies, i perquè els seus deixebles se'n convencin tant com ell, que no en dubta. Sap que el temps ha arribat i que el paper que a ell se li ha assignat és únic i especial, en tot cas potser pot tenir recances del seu èxit, perquè si ha commogut a la gent senzilla del poble, no ha aconseguit convèncer als saduceus, mestres de la Llei i fariseus, que eren els qui havien d'haver reconegut i proclamat al Messies, ja que tota l'Escriptura l'anunciava, i en canvi en desconfiaran, en dubtaran, el malinterpretaran i se li oposaran, tot i veure que ve de Déu, per la seva personalitat, ensenyament sublim i miracles, perquè no és com l'esperaven ni com el volien. Però St. Joan Baptista, el protagonista del 2n diumenge d'Advent, va fer bé la seva labor, preparant al poble, a la gent humil, de bon cor, que es reconeix pecadora i voldria ser salvada i canviar la seva vida, i ells sí que seguint a St. Joan Baptista, creuen en Jesucrist, l'anunciat. 


La litúrgia ens permet participar sacramentalment i espiritualment dels fets de la Salvació, com 
si estiguéssim llavors allà o com si aquests tinguéssin lloc en el nostre temps i en la nostra zona 

Perquè Jesucrist compleix totes les profecies de l'Antic Testament, que comptant les explícites i les implícites, les clares i les velades, les grans i les petites, arriben a ser centenars. El seu naixement virginal, el lloc a Betlem, la fugida i el retorn d'Egipte, "d'Egipte he cridat el meu fill", la incomprensió i les oposicions, el Servent de Jahvè d'Isaïes... La seva arribada al món és el moment de més gran goig i joia, la gran llum que brilla en mig de les tenebres, tot el que la naturalesa humana esperava sense saber-ho i la seva màxima felicitat, perquè Ell, que és Déu amb nosaltres, ve a portar el perdó, la pau, el Regne de Déu. La presència de Jesucrist al món, des de l'Anunciació i Encarnació fins a la seva Resurrecció i Ascensió i el do de l'Esperit Sant, és allò màxim que ha viscut i viurà mai la Humanitat, el punt central de la Història amb el triomf del bé, la més gran meravella de tot l'Univers, passat, present i futur.

Esperant en la foscor l'arribada al món de Jesucrist, la Llum divina 

I amb la litúrgia se'ns dona, sacramentalment i espiritualment, el do de viure-ho arreu del món i en totes les èpoques, sense excloure a ningú que ho busqui i ho vulgui, i tots els homes de bon cor i de bona voluntat, el troben, el reconeixen, se n'alegren i el segueixen, d'una manera igual com si estiguessin allà quan tot això va succeïr ara fa dos mil anys, o com si succeís en els nostres temps, cada temps, i aquí, a tot arreu on es celebri. Preparem doncs el Nadal durant l'Advent i cerquem retornar a la innocència, l'admiració, la il·lusió, la meravella, l'agraïment i l'entusiasme dels nens davant d'aquestes Festes, perquè dels que són com ells és el Regne del Cel! 

(1) Però segons és comptin els inicis dels anys, podria anar de l'any 28 al 30, essent el 29 la data més probable. 

dissabte, 4 de desembre del 2021

L'últim Pare de l'Església i Doctor de l'Assumpció

La Patrística inclou els mestres escriptors de la doctrina de l'Església dels primers segles de l'Era Cristiana. Iniciada ja als segles I - II amb els Pares apostòlics, continua amb els apologistes dels segles II - III, els primers teòlegs del segle III i segueix, entre molts d'altres, amb els doctors de l'Església dels s. IV - VII sobretot. Els seus integrants escriuen en grec i llatí la gran majoria i uns pocs en algunes llengües més de l'època. Els seus centres són Alexandria, Antioquia, Roma, Constantinoble, Jerusalem, Cartago i Milà. Se'ls sol dividir entre els d'abans del Concili de Nicea (325) i els posteriors a aquest primer gran Concili ecumènic, i entre els llatins i els grecs, és a dir els occidentals i els orientals. 

La data del final d'aquest període formatiu és discutida, i alguns autors el tanquen abans, amb el 4t i últim dels grans Concilis inicials, el de Calcedònia (451), però hi ha un cert consens en que per a l'Església llatina arriba fins a St. Gregori Magne (+ 604) i fins i tot fins a St. Isidor de Sevilla (+ c. 626), mentre que per l'Església grega és més d'un segle posterior, fins a St. Joan Damascè (c. 675 - c. 749), amb el qui es tanca la Patrística oriental i tota l'època patrística (1). 

I Sant Joan Damascè és bastant especial i destacat, per diversos motius. Era un àrab cristià, que n'hi ha hagut molts sempre, des de la mateixa Pentecosta, a Síria, Líban, Iraq, Egipte i altres països, i va viure sota domini àrab, després que la seva terra fos conquerida per l'expansió aràbiga dècades abans del seu naixement. St. Joan Damascè va ser molt crític amb la naixent religió dels conqueridors, a la que qualificava de l'heretgia dels ismaelites, i tot i ocupar per un temps càrrecs a l'administració Omeia a la seva capital Damasc, que aviat va deixar per voluntat pròpia per fer-se monjo i més tard ser ordenat sacerdot l'any 735, va poder parlar i escriure amb tota llibertat i fins i tot debatre públicament punts teològics. Essent un polímata, versat en molts camps diferents i allunyats del saber, coneixia i dominava no sols l'idioma àrab, sinó també el grec i segurament també el siríac. També era de Síria i vivia i treballava en aquesta regió, de gran importància bíblica i també dins el món mediterrani i proximoriental durant molts segles, en realitat mil·lenis, i encara la conservaria per un temps com una mena de centre d'una gran zona del món. 


Monestir de Mar Saba, on Yohannan ad-Damashqi, St. Joan de Damasc, va viure i morir 


























La seva època va viure els dos grans setges àrabs de Constantinoble, els del 673-677 i de 717-718, el fracàs dels quals salvà la Cristiandat europea. I en l'any de la seva mort estava canviant el món en el que ell vivia, per la substitució de la dinastia Omeya, àrab i siriana com ell, per una revolta de la futura dinastia Abbasí, culturalment persa, que al cap de pocs anys traslladaria la capital de Damasc a Síria, a la nova ciutat feta expressament de Bagdad a l'Iraq. 

En teologia va escriure molt sobre l'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel, més de mil doscents anys abans que aquesta fos proclamada dogma de l'Església catòlica l'any 1950. També va saber recollir i organitzar molt bé tots els coneixements teològics dels segles anteriors, resumint-los i sistematitzant-los, essent dels primers, o el primer, en fer una síntesi del desenvolupament dogmàtic ortodox i usant els termes tècnics que necessitava per exposar la doctrina, com per exemple "perichoresis", terme ja conegut però que ell va usar molt i no sols per explicar la dinàmica de la Santíssima Trinitat, sinó també ampliant-lo per definir la relació entre les naturaleses divina i humana de Jesucrist. I havent viscut en l'època de la primera, i gran, crisi iconoclasta l'any 726 en el món romà oriental ja en transició des de mig segle abans de que ell neixés cap a ser el món grec o bizantí, va ser un gran defensor de les icones dient "el que són els textos pels qui llegeixen, ho són les imatges pels qui no llegeixen" i que la seva veneració era legitima i pietosa, cosa que va confirmar el II Concili de Nicea l'any 787 i que després d'un nou rebrot per influx musulmà, va triomfar definitivament a mitjan segle IX, la data que es celebra com a Festa de l'ortodòxia. 

La seva doctrina clara i segura ha fet que fos proclamat Doctor de l'Església l'any 1890. La seva festa és el 4 de desembre, dia en que la tradició diu que va morir a aquest món i passar a la Glòria del Cel amb Déu, al monestir de Mar Saba a Jerusalem. I que, com diu l'oració en memòria seva "per la seva intercessió preguem Déu que la fe veritable, que ell tan doctament va ensenyar sigui sempre la nostra llum i la nostra fortalesa". Demanem-ho per Jesucrist, Senyor nostre, que així sigui!  

(1) Tot i que també es posa el final en el Concili ecumènic de Nicea (787), l'últim dels grans concilis de controversies cristològiques de l'Antiguitat, però en aquest cas també l'últim pare de l'Església és St. Joan Damascè. 

divendres, 3 de desembre del 2021

El rinoceront

Una obra de teatre d'Eugène Ionesco (1909 - 1994), autor romanès exiliat a França i que escrivia en francès, és El rinoceront (Rhinoceros, 1959), una obra mestra de l'absurd.  Estrenada a Madrid el gener de 1961, pocs anys després la van passar per TVE i la vam mirar tota la família a taula, després de sopar. 

L'argument és que en un poble, que potser representa el món, ha esclatat una epidèmia d'una malaltia que converteix a la gent en rinoceronts i tot i que impressionava també era divertida pel plantejament i els comentaris. A partir d'un cert moment, després de les primeres sorprenents aparicions de rinoceronts als carrers del poble, hi havia una certa llibertat per escollir convertir-s'hi, tot i que llavors el pas era irreversible, i a partir de cert moment, quan ja n'eren molts, començava a haver-hi una certa pressió social per tal que tothom s'hi transformés, i un cert desànim entre els que s'hi resistien, i tant el plantejament com el final eren tragicòmicament pessimistes. Essent evidentment una sàtira, tenia uns certs ribets de ciència-ficció, de fantasia i fins de realisme màgic. Ens la vam mirar amb interès i ens va agradar a tots, començant pel meu pare, que hi veia moltes coses més enllà de l'aparent patotxada, ja que en ocasions reia però també es notava que li semblava una obra seriosa i profunda que feia pensar, que sota aquell absurd hi havia amagat un fet real, psicològic i sociològic. 


Rinoceront i humanet (s. II aC), Xina, dinastia Han occidental (206 aC - 9)  





















Fins i tot jo, que era un nen, vaig suposar que aquell tema còmic amagava més coses. Havent-li preguntat al meu pare sobre l'autor i havent sabut així que era romanès, que vivia a França i escrivia en francès, vaig pensar que essent Romania llavors un país comunista, que havent-se exiliat l'autor al món occidental i tractant d'un lloc on cada cop més gent es converteix en rinoceront i alguns dels que queden intenten convèncer als altres que també se'n facin i ells mateixos se'n fan i cada cop hi ha menys gent humana fins que només queda el protagonista, que s'hi resisteix, aquella obra devia ser autobiogràfica i reflectir la condició del seu país, on cada cop més gent es mostrava conformista amb el comunisme recent implantat en ell i es decidia a fer-se "com tothom", ja que aquella era l'evolució de la societat. Potser no amb aquestes paraules, però això és el que vaig suposar com explicació, essent encara nen. Em va semblar una explicació força satisfactòria i potser hi van ajudar alguns comentaris que vaig sentir durant i després de l'emissió del programa (1).  

En realitat, però el fet real i el significat associat és més complex. Resulta que l'obra d'Ionesco es va estrenar primer a l'Alemanya Occidental i en alemany, abans de fer-ho uns mesos després a França i en francès. I, encara més important, Ionesco, que ja havia residit durant la seva infància i joventut a París, va abandonar definitivament Romania l'any 1938, per instal·lar-se ja permanentment a França la resta de la seva vida, i per tant ho va fer abans de la Segona Guerra Mundial i abans que després d'aquesta Romania quedés a la zona d'ocupació soviètica i en uns anys es fes un país comunista. No sé quines simpaties polítiques tenia Ionesco, perquè no hi va tornar al seu país, sinó que va formar part dels exiliats romanesos a Occident, com Mircea Eliade, Emil Cioran, Paul Celan, Jean Negulesco, Virgil Gheorghiu o Vintila Horia,  alguns dels quals van viure i fins publicar a Espanya, on tenien fama de ser exiliats de l'Est, de l'altre cantó del Telo d'Acer, i per tant se'ls suposava que havien fugit del comunisme, tot i que al segle XX hi va haver diverses onades d'emigració romanesa i només una d'elles, tot i que la més nombrosa i important, va ser la que fugia del règim comunista del seu país i la seva falta de llibertats, les altres havien sigut per altres motius i a una d'aquestes pertanyia Ionesco. A més aquest era de pare ortodox romanès i de mare protestant però que tenia avantpassats jueus, i això hi afegeix un altre punt. 

Així en realitat la narració surrealista parla de l'ascens dels totalitarismes a Europa en totes les seves manifestacions, i no sols la stalinista sinó la d'altres moviments revolucionaris com els fascismes, als que sembla que es refereix Ionesco. Però en tot cas del que es tracta és del conformisme general davant d'una situació inèdita i inversemblant, a la que la majoria s'hi va acostumant, per aberrant que sigui, i veient l'exemple de la conducta dels altres, cada cop més, es deixen fer, abdicant així de la seva condició humana amb una facilitat ben inesperada, per l'estil de la bíblica abdicació dels drets de primogenitura per un plat de menjar, amb motiu d'estar cansat i molt afamat el qui pren aquesta insòlita decisió en el llibre del Gènesi, una veritable mostra de no conèixer el valor real de les coses. En l'obra citada, la cada cop més general i convençuda abdicació de la integritat humana per a convertir-se en un rinoceront com la majoria dels altres i com fan gairebé tots fins i tot, si la memòria no em falla, se'ls diu als reticents totes les avantatges que té la transformació i que és bo fer-la, fins i tot amb motivacions com que s'estaven extingint. 

Tot i el seu caràcter extravagant i el seu contingut estrafolari, El rinoceront és un clàssic, i com a tal clàssic parla a totes les èpoques, incloent-hi l'actual i potser amb més motiu encara que en altres. Sembla que és molt adequada per al món d'avui. 

(1) No ho recordo, però és possible també que haguéssin fet una mena de presentació i introducció del que s'anava a emetre, d'on hagués tret part o molt de la meva explicació d'aquella raresa. 

dijous, 2 de desembre del 2021

La justícia

Una dita grecolatina clàssica, recollida per St. Tomàs d'Aquino a l'Edat Mitjana, afirma que "Dur la justícia al màxim és la màxima injustícia", cita que devia ser coneguda per tota la Filosofia escolàstica. Perquè fins i tot Déu atempera la seva justícia amb el seu perdó i la seva misericòrdia, i tot en el marc del seu amor. 

I St. Tomàs es preocupava força de la justícia i de la seva aplicació, com quan afirmava "No hi ha major injustícia que tractar desigual als iguals i igual als desiguals". És a dir que no es pot fer passar a tothom per el mateix barem, com una mena de llit de Procust. 

Un professor d'Universitat, i probablement de Filosofia, ens deia "Qui et recorda massa el teu passat és que no et vol deixar canviar" i ens feia notar que fins i tot Jesucrist quan trobava algú mai li retreia el seu passat sinó que sempre es referia a l'ara i al a partir d'ara. Fins i tot un autor com Roger Garaudy (1913 - 2012), a qui vaig conèixer personalment, vaig entrevistar i vaig tenir una llarga conversa amb ell l'any 1991 a Vic, deia que la seva visió de Jesucrist era "Aquell qui en tot el qui va fer i dir i amb la seva personalitat va demostrar sempre, arreu i a tots que tothom sempre pot començar de nou". Que així transparentava Déu, la manera de veure les coses i la manera de fer del qual no és la dels homes, i està tan per sobre de la nostra com el cel ho està de la terra. 


La meva entrevista periodística amb el filòsof francès Roger Garaudy, Vic primers d'abril de 1991

Vaig quedar amb ell per una entrevista després d'escoltar la seva conferència organitzada pel Fòrun de Debats, i el mateix Garaudy em va rebre al rebedor de l'hotel de Vic on s'allotjava dient-me ja d'entrada: "Ce qu'on apelle la democracie c'est en realité le monoteïsme du marché",  i quan li vaig preguntar sobre els seus canvis radicals em va dir també en francès, llengua en la que vam fer tota l'entrevista i conversa, "Jo no m'he mogut de la meva posició, són els altres els que s'han mogut". L'entrevista sencera d'una pàgina va sortir al setmanari Ausona l'abril de 1991. 


Un altre moment de la conversa, que va ser llarga, Garaudy  va ser molt amable i atent

Però tornant al tema de la justícia, un excés és tan dolent com el defecte. I això es veu per exemple en les vagues de zel, en que s'aplica estrictament la legislació vigent i les coses no funcionen. El mateix Jesucrist ho va dir ben clar: "No s'ha fet l'home pel dissabte, sinó el dissabte per a l'home". És a dir, l'home no està per servir la llei, com pensaven els legistes xinesos d'uns segles abans de Crist, sinó que la llei està feta per a servir als homes, fomentant la concòrdia, l'harmonia i la pau, i sinó no té sentit. Qualsevol llei que es posi per sobre del benestar humà es converteix en un ídol. I un jurista o intel·lectual anglosaxó, britànic o nord-americà, es va atrevir a dir: "No necessitem tant bones lleis que ens protegeixin de la mala gent com necessitem bona gent que ens protegeixi de les males lleis". I és que d'exemples històrics de legislacions inadequades i fins perverses n'hi ha molts. 

Però fins i tot en els casos bons, també s'ha de ser moderat i intel·ligent en l'aplicació, preferint a l'estricta puntillositat el bé comú general. P.e. un guàrdia de trànsit regula una cruïlla, la justícia portada al màxim faria que ara deixés passar un cotxe d'una direcció, ara un de la perpendicular i així succesivament.  Però d'aquesta manera, portant la "justícia" particular al màxim, es farien uns grans embussos i els mateixos conductors hi sortirien perdent, perquè la realitat no funciona així amb aquestes mesures extremes. Amb molt bon criteri els guàrdies i altres reguladors del trànsit, deixen passar un grup de cotxes d'un cantó i després un grup de cotxes de l'altre. La intel·ligència, l'experiència i el bon sentit dictaminen quan llarg ha de ser el grup d'un cantó i altre, per optimitzar els resultats i minimitzar el temps d'espera de tots, perquè un excés de temps concedit també ho entorpiria pels d'un cantó i altre alternativament. Com també cal tenir en compte diverses circumstàncies, com que per una direcció en vinguin molt més que per l'altre. L'aplicació cega d'una mena de justícia absoluta seria totalment contraproduent, tant com innecessària i immotivada, i el just és precisament adaptar la norma a la situació. 

I a vegades arriba a donar la impressió que la nostra societat actual no és prou flexible en determinats camps, excusant-se en uns suposats principis ètics que si s'apliquen de forma inflexible, excessiva i inconsiderada arriben a ser contradictoris i contraproduents respecte a allò que precisament diuen defensar i pretenen obtenir i no sols ni principalment per les reaccions que puguin provocar, sinó per la seva pròpia intransigència absurda i incoherent. Un dels teòrics de la democràcia nord-americana, Henry David Thoreau (1817 - 1862), en referència a determinades lleis que ja hi havia als Estats Units a mitjans del segle XIX va deixar escrit: "No hi ha massa diferència entre lleis injustes i obstaculitzadores i els pals a les rodes de la societat", un text que s'ha fet famós al seu pais, que el considera un dels paladins de l'autèntica demòcracia i de la desobediència civil per estil de la de M.L. King a mitjans del segle XX. I és que com deia G.K. Chesterton (1874 - 1936), "El món contemporani està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han desarrelat del seu fonament en Déu, s'han separat unes d'altres, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges!".   

dimecres, 1 de desembre del 2021

L' educació

Fa ja forces anys que vinc sentint que als Estats Units, i suposo que a molts països i potser arreu del món, les élites més riques, poderoses i instruïdes, incloent els informàtics de Silicon Valley, porten els seus fills a escoles de tipus tradicional. Amb classes magistrals, pissarres amb guixos, llibres de text, estudi memorístics, apunts en llibretes, exàmens i un mínim de mitjans audiovisuals, reduïts a alguna esporàdica projecció de diapositives i algun encara més rar documental filmat al llarg del curs, això sí amb aparells de so per a les classes d'idiomes, grans laboratoris de Física, Química i Biologia, una extensa biblioteca selecta, i una pràctica inexistència d'ordinadors i encara menys de connexió a Internet, excepte en alguna assignatura especialitzada. I és que volen que els seus fills aprenguin de veritat. 

I l'ensenyament tradicional funciona. S'ha portat a terme durant segles en sentit estricte i durant mil·lennis en sentit ampli. I sempre ha servit per formar persones informades, educades, amb capacitat de pensar i seguir aprenent per si mateixes, ha conduit a formar intel·lectuals, erudits, humanistes, científics, investigadors, tècnics i especialistes amb un bon coneixement general de base, cosa que els ha permès tenir una visió panoràmica i estar en primera línia del saber del seu temps. Connectats amb la tradició, no han de començar de zero sinó que ells comencen on les grans cimeres de la Humanitat i la labor de moltíssims ho ha deixat, i a més tenen tota la força dels estudis anteriors.  

En els meus anys de vida acadèmica he vist molts professors que, tot i que obligats per les circumstàncies a complir amb els nous plans, consideraven que la millor època dels estudis havien sigut els anys 50s i 60s i, com a molt, al principi dels 70s. Era l'època d'un Ingrès a Batxillerat, 4 cursos de Batxillerat Elemental, 2 de Batxillerat Superior i el curs Preuniversitari. En el meu cas aquests estudis em van ocupar des de 1963 a 1971 i hi havia a més exàmens de Revàlida a l'acabar 4t i a l'acabar 6è. No moltes assignatures, però serioses: Matemàtiques, Física i Química, Ciències Naturals, Literatura, Geografia, Història, Llengua estrangera (1), Religió, Llatí i Gimnàstica, per citar-les totes 10. Hi havia un progrès en moltes assignatures, per exemple a 1è de Batxillerat crec recordar que es feia Geografia d'Espanya i a 2n Geografia Universal, i si no vaig errat el mateix passava amb la Història i la Literatura, que es començava per l'espanyola i es seguia amb la universal. Més endavant, en el Batxillerat Superior, on hi havia només dos branques, la de Ciències i la de Lletres, i on hi havia menys assignatures però n'apareixien de noves, com Grec si triaves Lletres, o te les tornaves a trobar, però a un nivell molt més alt. Hi havia unes assignatures comunes, com Matemàtiques, Literatura, Història i Filosofia (2), i després els de Ciències feien Física i Química i Biologia, i els de Lletres Llatí, Història de l'Art, Grec... 

Tot era molt raonable i lògic, molt estructurat i ben organitzat, de forma clara i senzilla, anant a allò fonamental. Moltes assignatures eren molt concretes i descriptives, cosa que et feia tenir que exercitar l'estudi i la memòria, però després et servia molt per la vida (3) i no sols d'allò que havies estudiat, que et donava una visió molt completa del món en l'espai i en el temps, sinó també per altres estudis i fins fets de la vida, ja que era una veritable gimnàstica de la intel·ligència. Però a més, eren unes informacions realistes, que responien a la necessitat humana de saber i conèixer i la satisfeien, de manera que gaudies estudiant. I et permetia tenir una visió de conjunt de tot molt adequada. És clar que moltes coses se t'oblidaven, però d'altres no, mai, i a més, com ja es deia "cultura és que et queda quan allò que has après se t'ha oblidat". 

A això calia sumar-hi que els professors de moltes assignatures complementaven el seu ensenyament amb notícies importants (4), comentaris sobre temes molt diversos, d'actualitat o no, històries, anècdotes, vivències i reflexions personals, a vegades amb motiu d'alguna cosa de la lliçó, havent-hi assignatures que s'hi prestaven més que altres (5). Al llarg dels anys allà sortia de tot, cosa que complementava i enriquia la nostra visió del món (6). 

Hi havia professors, com el meu pare mateix (7), que eren veritables despertadors d'intel·ligències. Quan era encara molt petit em va explicar els nombres de l'1 al 9 amb un telefon dels de roda de marcar i el nombre de clics que feia la roda al tornar a lloc, i ho vaig entendre de seguida, a la primera, cosa que em va fer tan feliç, essent encara un infant, que em vaig posar a riure d'alegria pensant "ara ho entenc!", sorprès del fàcil que era allò. Més endavant, essent com era un bon aficionat a la filatèlia, ens cridava als fills més grans, ens ensenyava segells d'arreu del món, i aprofitava per parlar-nos de geografia, d'història, de cultura i altres temes relacionats. També quan vaig estar una temporada malalt, sense sortir de casa, ell m'ensenyava les assignatures, sobretot les de Ciències, i em va ensenyar em poc temps gairebé tot el programa de Matemàtiques de 5è de Batxillerat, de la manera més senzilla, clara i fàcil, sobre derivades, càlcul de possibilitats i sobretot les combinacions, variacions i permutacions, amb i sense ordre i amb repeticions o no. Jo, estranyat, un cop m'ho explicava i ho escrivia per fer-me uns apunts, em deia a mi mateix "i on està la dificultat?". Perquè explicat per ell tot semblava evident, fàcil, important, interessant i prometedor, molts altres alumnes seus ho havien vist i comprovat i l'apreciaven molt. I professors com ell n'hi havia alguns més (8). 

Transmetre la cultura, el nivell actual dels coneixements sobre un tema determinat i sobre el món en general, és el que l'educació ha de fer i sembla que els plans d'estudis tradicionals funcionaven més bé en aquest sentit i ho feien més bé que els d'ara. S'han fet molts experiments de noves pedagogies que molts professors i experts consideren fallits, ineficaços i contraproduents, perquè ho han pogut comprovar personalment, veient com el nivell baixava. La introducció de la informàtica i de les noves tecnologies no ha ajudat i en molts aspectes fins ho ha empitjorat clarament, pel mal ús que se'n fa. Des de fa molts anys diversos experiments que s'han fet o volgut fer, com "l'any natural" pels estudis universitaris, de l'1 de gener al 31 de desembre, que es va dir que volia racionalitzar l'ensenyament i unir-lo a l'any civil, que es va arribar a aplicar a Espanya i que afortunadament només va estar en vigor del gener al juny del 1974, perquè de seguida es va veure que era un disbarat, va dimitir el ministre que l'havia implantat i es va tornar al calendari normal i habitual. O d'una manera més seriosa però igualment fallida amb l'intent d'introduir les matemàtiques modernes, de conjunts, elements i relacions ja des de la infància (!) que va tenir lloc, recomanat per matemàtics i pedagogs, als anys 1970s i que tot i que s'hi va insistir durant anys, es va anar abandonant poc a poc, pels resultats desastrosos i la confusió que creava a la pràctica en les ments infantils i juvenils, que acabaven sense saber fer les operacions aritmètiques elementals, tot i que encara es va dir que ja les farien amb la calculadora si no les sabien fer manualment ni de cap i que no era estrictament necessari saber-les fer (!), i es va retornar en general a l'aritmètica, la geometria, la resolució de problemes i, en nivells més avançats, les porències, els logaritmes, les derivades i integrals i en general l'àlgebra lineal i el càlcul, tot i que abans es feien coses al Batxillerat superior, al Preu i encara al COU, que ara es fan als primers cursos d'Universitat. 

I tot això sense comptar el currículum ocult que és la televisió, els jocs d'ordinador, actualment Internet, i altres influències ambientals i dels mitjans de comunicació que han fet minvar molt el paper de la família i fins el dels centres educatius en totes les seves fases. Per les pel·lícules i cançons i altres mitjans arriba una molt determinada visió de la vida, en general made in USA i més encara francament de mentalitat hollywoodiana, plena de propaganda, publicitat, ideologia, materialisme i, el més sorprenent de tot, violència, antivalors i en moltes ocasions es podria dir que de clara incitació a tota mena de delictes al anar-los presentant com habituals i corrents, fent com un acostumament als mateixos, i en casos greus fins per imitació. Allò més antieducatiu possible, que es presenta com la distracció i diversió "normal" dels éssers humans, veure morts i assassinats, investigacions policials, judicis... El sociòleg Neil Postman (1931 - 2003) va fer notar aquesta incoherència social en llibres com Divertim-nos fins a morir (Amusing ourselves to death, 1985), La desaparició de la infància (The dissapearance of childhood, 1982) i  The end of education (1986), els mitjans de comunicació i molt especialment la TV no sols deseduquen per la seva falta de qualitat i la seva pràctica absència o inversió de valors, sinó que ha acabat amb l'existència del món infantil, perquè des d'edats molt primerenques els nens ja coneixen els secrets del món dels adults i la seva pitjor cara, cosa que abans només anaven descobrint progressivament entre els 14 i els 16 o 18 anys, fins i tot els 21, cosa que protegia les ments infantils i juvenils en formació, permeten desenvolupar-se i estabilitzar-se abans d'enfrontar-se amb les facetes més desagradables o amagades de l'existència. 

Avui dia hi ha massa desinformació, massa interessos polítcs, comercials o d'altres tipus, massa ideologia, propaganda i manipulació de masses, i és difícil a una persona jove, a la que li arriba per tot arreu i a sobre com a moda, o com modern, actual i comú, resistir-se a aquest influx ambiental, que arriba tan de forma subtil com descarada, i per molts mitjans aparentment deslligats i fins amb formes diferents però que en el fons segueixen el mateix patró i transmeten iguals continguts, gens valuosos quan no ben perjudicials. Un intel·lectual europeu deia l'any 1990, just quan havia arribat als 90 anys: "avui dia la gent sap molt menys que abans, perquè es desinformen llegint tonteries". La nord-americana Marilyn Vos Savant (1946), considerada una persona extremadament intel·ligent, afirma que només mira pel·lícules d'abans de l'any 1940, "per higiene mental", ja que es veu que considera que les posteriors venen totes molt carregades d'ideologia i propaganda i són desorientadores i estupiditzants, algunes fins embogidores. I els pronosticadors de la teoria que anem cap a una nova Edat Mitjana, com Alain Minc (1949) al seu llibre Le nouveau Moyen Age (1993) parla de que tant la falta com l'excés d'informació porten a la desinformació i finalment a la ignorància, en el segon cas per la incapacitat de destriar el gra de la palla, i allò important de l'irrellevant o dolent, i en això segueix a altres autors que ja havien apuntat aquesta tendència molts anys: el món sembla anar cap a una decadència, una degradació.  

Avui més que mai és necessaria l'educació, però una bona educació, amb valors, religiosa, i tradicional, que ha demostrat la seva eficàcia durant segles i ha recollit allò millor, ho ha seleccionat i ho ha transmès i convindria que seguís fent-ho. Perquè com deia Werner Heisenberg (1901 - 1976), un dels  grans revolucionaris de  la Física moderna i creadors de la Física quàntica: "En la Naturalesa el patró de l'èxit és ser el més conservador possible". I sembla ser que realment és així, i en alemany hi ha una paraula especial que vol dir "fer reformes que deixen les coses pitjor de com estaven abans". Caldria aprendre-ho.  


(1) La immensa majoria dels centres i dels alumnes feien Francès, però hi havia minories en alguns instituts que cursaven Alemany, Anglès o Italià, que eren opcions possibles i dels que n'havia conegut casos i fins grups sencers, i a més crec que també el Portuguès podia ser escollit, però d'això ja no n'estic tan segur. A més la Llengua estrangera es feia durant 8 anys, d'Ingrès a Preuniversitari, i s'aprenia bé o molt bé, sobretot el Francès, que hi ha tota una generació ara ja gran que de resultes dels estudis escolars l'entenen, el parlen, el llegeixen i fins i tot el saben escriure. Particularment, a mi saber francès m'ha servit molt a la vida sobretot, però no sols, als viatges a l'estranger.
(2) Era comuna a Ciències i Lletres als cursos més alts del Batxillerat: a 6è es feia un estudi general de les àrees i temàtiques de la Filosofia, il·lustrades amb exemples de grans filòsofs, i a Preuniversitari es feia Història de la Filosofia, amb les grans figures i corrents filosòfiques des de l'Antiguitat fins al segle XX. 
(3) Per exemple, a 1è de Batxillerat t'aprenies totes les regions i províncies d'Espanya, amb les seves capitals, ciutats més importants, rius, muntanyes i principal producció econòmica, clima, gent, monuments més importants, cultura...A 2n de Batxillerat es feia el mateix, però amb tots els països del món, començant els 5 continents per Europa i seguint tots els altres, amb unes descripcions que et feien volar la imaginació quan les llegies, ja que no sols incloïen extensió, població, capital, ciutats més importants i els seus habitants, rius i llacs, muntanyes, mars, situació en el mapa i fronteres, sinó també llengua i cultura, tipus físic i ètnies, flora i fauna, zones climàtiques i meteorologia, produccions més destacades - que en altres continents ens podien ser exòtiques - fins i tot se'ns parlava una mica de la seva història, a quin Bloc pertanyien, etc. Tot això amb mapes, atles, fotografies, dibuixos, petits símbols i algunes narracions que eren com pinzellades pintoresques, però que et situaven molt bé en l'ambient, com recordo alguna sobre els pobles nòmades d'Àsia Central o del bòlid de Tunguska del 30 de juny de 1908. Els llibres de text solien estar molt bé i els professors, que seguien el llibre, es notava que gaudien explicant-ho, perquè era una activitat que responia a la facultat exploradora i descobridora humana. 
(4) Recordo per exemple les morts de Schweitzer l'any 1965 i d'Adenauer el 1967. En la primera va ser un professor que ens va parlar de la importància del metge, teòleg i missioner alemany a Lambarene (Gabó) que havia sigut Premi Nobel de la Pau uns anys abans; del segon va ser el professor de Francès, que havia viscut a França i que de nen, com ens deia un dia, "havia vist passar els Panzer alemanys de Guderian a tota velocitat per la carretera", que ens va destacar l'admirable personalitat i coratge del molts anys canceller federal Konrad Adenauer, que era un catòlic devot, i que va aconseguir reconstruir l'Alemanya de l'Oest després de la Segona Guerra Mundial a base de bona voluntat i esforç, treballant fins a fer-la pròspera i rica, "el miracle econòmic alemany", de manera que els espanyols emigraven allà a guanyar-se la vida, perquè pagaven bons sous, que l'havia aconseguit democratitzar, fer-la independent i reconciliar-se amb la França de De Gaulle i amb el Regne Unit i Estats Units, i era un dels pares de la Comunitat Econòmica Europea, junt amb altres catòlics fervorosos com el francès Robert Schuman i l'italià Alcide De Gasperi, per tal d'evitar que mai més hi tornés a haver una guerra a Europa, que el perdó, la reconciliació i la pau havien sigut ràpides i totals, entre els governs i entre els pobles i que pocs anys després, als 1950s, ja estava tot superat i gairebé oblidat, perquè la gent preferia mirar al present i al futur més que al passat, i que ell, com se li notava, admirava molt a aquest autèntic cristià, demòcrata, europeïsta i home de pau que era Adenauer... I tot i això ens ho deia a nens de 12 i 13 anys, abans de començar la classe, i nosaltres l'escoltavem com si ens estigués explicant els secrets de l'Univers, de la vida, o almenys de la gent adulta i les seves preocupacions i interessos. I no crec que s'ho diguessin entre ells, però no solien estar repetits aquestes informacions i si alguna vegada havia passat, l'altre després ho feia molt breu, o li deiem amb confiança, si ja ens ho han dit, i el professor ens deia "ah, val..." i començava la classe normal.
(5)  Però fins i tot un professor de Química que havia tingut al curs 1963 - 64 o 1964 - 65, a l'Acadèmia Lepanto, que era suís i es deia Rheder, i que era un home molt xapat a l'antiga i molt germànic de mentalititat i personalitat, que ens explicava els principals elements químics fent-nos fer apartats sistemàtics a la llibreta, molt per l'estil del llibre universitari Química General Moderna de Babor-Ibarz, felicitant als que ho feien ben ordenat i amb lletra clara i bonica, tot i que personal, no necessàriament caligrafia, i sense faltes d'ortografia i amb ordre i mètode, i renyava als qui ho feien descuradament, o brut, amb lletra poc llegible o sense que s'hi veiés un fil conductor als apunts, recordo que un dia que estava explicant la teoria atòmica i les partícules fonamentals de la matèria, s'exclava d'un nen que no semblava tenir-hi massa interès a diferència de la majoria de la classe, "una cosa que apassiona al món avui dia, els secrets de la naturalesa, que per primer cop comencem a desxifrar...". Eren coses que et quedaven. Aquest professor, que com gairebé tots i en determinats anys tots, estava molt content amb mi, m'havia dit amb satisfacció un dels primers dies de classe que ell, molts anys abans, també havia sigut professor de la meva mare.  
(6) Es parlava sobretot de grans personatges històrics, com Atatürk, que havia fet grans reformes modernitzadores, europeïtzadores i occidentalitzadores a Turquia, per l'estil de les de Mutsuhito Meiji al Japó o Pere el Gran a Rússia. Però també podien sortir Zamenhof i l'esperanto, la pretesa llengua universal, Nobel i els seus premis, Dunant i la Creu Roja, Coubertin i els Jocs Olímpics, grans inventors com Edison, Lesseps que havia estat a Barcelona i del que la plaça Lesseps portava el seu nom per ell i el Canal de Suez, Eiffel i la seva torre a París, els germans Lumière i el cinema, els germans Wright i l'aviació i molts altres per l'estil, però també en podien sortir d'altres, i ben pintorescos, com Buffalo Bill... Era com una visió bastant completa del món la que hi afegien amb les seves observacions, motivades o casuals, oportunes o aparentment arbitràries, però sempre interessants i il·lustratives. D'aquelles que després ja no s'obliden mai, per l'interès amb que es van dir i escoltar, i més essent encara un nen, un noi o un jove. 
(7) Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008), fill d'un ferroviari i una botiguera, que tenint una intel·ligència extraordinària i una capacitat de treball excepcional, va estudiar treient sempre les notes màximes al Batxillerat i a la carrera universitaria,  i els primers llocs en els exàmens i oposicions, recuperant diversos cursos perduts durant la guerra en un any, aprenent bé l'alemany en sis mesos, traient matrícules d'honor per poder tenir assignatures gratuïtes i així continuar la carrera i essent dels primers i més destacats de la seva promoció. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona l'any 1947, va guanyar l'agregaduria de Matemàtiques en oposicions a Madrid el 1963 i la càtedra de Física i Química també per oposicions l'any 1966. Havia fet molts més estudis i investigacions, fins i tot alguns treballs ben diversos, com un dels anys 60s sobre els virus pel CSIC, però molts anys abans també n'havia fet d'altres, fins i tot algun humanístic, perquè els seus coneixements i la seva erudició eren universals. Fins i tot encara als anys 70s, ja en la cinquantena, es va treure el títol de professor d'autoescola el novembre de 1975 i de director d'autoescola el gener de 1977, i va ser contractar per Trànsit per fer durant uns quants anys les classes oficials de formació de professors d'autoescola a Barcelona. Perquè sabia molt de mecànica i moltes vegades s'arreglava ell mateix els cotxes treballant-hi físicament, i no sols això sinó que pintava les cases on anavem a viure, feia bricolatge, sabia arreglar avaries i reparar instruments espatllats, coses totes elles que per ell eren un hobby que el relaxava i l'ajudava a compensar l'esforç mental, i era autor de diverses patents d'invents, alguns d'ells portats a la pràctica per ell mateix, com una instal·lació de calefacció per casa amb caldera, que funcionava sense motors ni bombes, tan sols per la diferència de temperatura i pressió de l'aigua, que havia muntat a la casa familiar i que funcionava molt bé, i per la que s'hi havien interessat des d'algun pais europeu, la RFA o Suïssa. A tot això cal sumar-hi que de jove i almenys fins als anys 50s, en que encara va quedar primer d'un únic torneig català de primera línia en que va participar, era un fortíssim jugador d'escacs, un dels cofundadors del club UGA l'any 1940, que s'ho va deixar perquè va preferir dedicar-se plenament als estudis universitaris, els treballs de pluriempleu que va fer gran part de la seva vida, i la seva vida, que va arribar a ser nombrosa amb 7 fills, perì que  encara a primers-mitjans dels anys 1960s a Barcelona feia en diverses ocasions, quan li demanaven, simultànies d'exhibició a molts taulers, en les que hi participaven jugadors federats de totes les categories incloent-hi primeres i preferents, i guanyava quasi totes les partides, entaulant-ne poques i perdent-ne ben poques o cap, jo mateix n'havia anat a veure alguna i quedava sorprès, admirat i meravellat. I com que en tot el que li agradava era molt comunicatiu, ell mateix ens va ensenyar a jugar a escacs a  tots els fills i  a les dos filles que es van mostrar interessades i disposades a aprendre'n i ho va fer tan bé que tots ens vam estrenar fent ja bon paper, jo quedant 2n al torneig escolar La Salle Gràcia de Barcelona a la primavera de 1967, el meu germà Jordi fent molt  bon paper al Torneig escolar Sant Jordi a Sabadell l'octubre de 1970, i els altres per l'estil. I és que el nostre pare no sols sabia força de tot i estava molt ben informat de molts temes, sinó que podia aprendre molt ràpidament i molt bé en d'altres que per a ell eren nous i desconeguts. I a més, tot el que sabia, ho sabia transmetre d'una manera molt eficaç i convincent, amb ell aprenies una mica de tot, de gust i quasi sense esforç i et venien ganes de saber-ne més. 
(8) Recordo un professor de Francès, un altre diferent del d'abans, que era un home alt, prim, ja adult però encara relativament jove, una mica enigmàtic de personalitat, potser perquè era introvertit, i que sovint vestia amb una gabardina com si no li donés gaire importància a l'aspecte, que també era bon professor, però al que recordo sobretot perquè un dia ens va fer una aposta, figurada és clar, a tota la classe sobre una cosa que semblava ben clar que es podia fer i que ell deia que no, i que s'hi jugava el que volguéssim, també com experiment mental naturalment, a que era com deia. Ens va deixar uns dies per pensar-ho, com és que estava tan segur que guanyaria la juguesca, d'una cosa que tots veiem que la perderia.  Durant uns dies ens ho recordava i ens deia que ho pensessim bé a veure si descobriem quin era el truc, com si fos un truc de màgia, que canviava allò evident en l'oposat i aparentment impossible. Al final ens ho va dir i vam quedar parats: tenia raó ell, i no hi haviem caigut de cap manera tot i que erem molts i que alguns fins ho havien preguntat a altres. Em va donar la impressió que a molts ens va fer un clic, com si pugéssim un esglaó més en intel·ligència i capacitat de raonament. Es tractava de la forma com ho havia preguntat i en un detall de la pregunta que ens passava absolutament desapercebut tot i que l'havia dit ben clar i fins, donant-nos una pista, ho havia remarcat. Però per nosaltres fins llavors res. Molts anys més tard em va semblar, recordant-ho, que potser tenia un cert punt de koan Zen però en sentit intel·lectual i jo mateix els hi vaig fer als alumnes de les classes més altes d'ESO al finalitzar el curs 2011 - 2012, en que vaig deixar l'Institut Antoni Pous de Manlleu després de 5 cursos de fer-hi classes per anar a un altre destí, i amb el mateix resultat, incredulitat general, hipotètiques apostes molt elevades de que estaven segurs que si que tenien raó i s'hi jugarien metafòricament, i jo els hi deia "tant hi voldries perdre?" i els hi donava pistes per l'estil d'aquell professor una mica estrany per reservat i diferent a l'habitual, però igualment res, no hi atinaven i això que em van dir que, curiosos, van fer córrer la pregunta per tot l'Institut i després fins uns de Batxillerat em van venir a demanar la solució, perquè com va fer l'altre jo també vaig tardar uns dies a dir-la, ja que el pensar-hi i contrastar la certesa amb la sorpresa era el tot. Quan finalment la vaig començar a dir, perquè en el meu cas algun al final anava en bon camí per trobar-la o la intuïa sense saber-la, van quedar igual de sorpresos i admirats, i diria que a tots o quasi també els hi va fer el clic del suplement d'intel·ligència, com allò que en castellà se'n diu el moment "¡ajá!" i en català potser en diríem "ara!" o "vet aquí!". A mi m'havia servit i crec que als alumnes d'aquells últims dies del curs també, i per tant va ser com un regal de comiat que els hi vaig fer.   

dimarts, 30 de novembre del 2021

El primer cridat

Jesús va passar, el va veure i el va cridar. I St. Andreu (s. I) ho va deixar tot de seguida i el va seguir. Era germà de St. Pere, tots dos pescadors de Cafarnaüm, i en els Evangelis sinòptics, Jesús crida a St. Pere i St. Andreu alhora, mentre que en l'Evangeli segons St. Joan, St. Andreu és el primer en seguir Jesús i és ell qui li diu a St. Pere que han trobat el Messies. Podria ser que hi haguessin hagut dues crides, una primera a ser seguidor i una segona al cercle més proper a Jesús i després a l'elecció dels 12 apòstols, entre ells St. Andreu. 



La Creu de Sant Andreu, molt utilitzada en banderes i escuts del món


St. Andreu porta un nom grec, Andreas, que ve d'andros (home) i andreia (masculinitat, virilitat), és a dir que significa valent, fort i lluitador. Essent pescadors, Jesús els hi diu a ell i al seu germà St. Pere, que deixin la feina i seran pescadors d'homes. Com a participant del cercle proper a Jesús, St. Andreu té un paper en diverses ocasions als Evangelis i com apòstol està en tots els moments importants. 

Una tradició diu que va predicar a Escítia, a les actuals Ucraïna i Rússia, i és possible que fos així si la primera predicació apostòlica va tenir una gran força expansiva, per tal de predicar fins els confins del món conegut: St. Jaume i St. Pau a Hispània a l'oest, St. Tomàs a la Índia a l'est, algun altre a Etiòpia al sud, St. Pere i St. Pau a Roma, el centre, i St. Andreu i algun altre al nord, anant més enllà de l'Imperi Romà i en alguns casos fins i tot fora del món civilitzat, en terres salvatges de bàrbars. En tot cas potser es van proposar predicar no sols a totes les zones de la Diàspora jueva, ja molt extenses, sinó anant més enllà i tot, fins a terres poc conegudes o desconegudes.

La mateixa tradició diu que St. Andreu, al que se li atribueix haver estat a la petita ciutat grega de Bizanci dos segles abans de la fundació allà de la gran ciutat de Constantinoble, va morir crucificat a Patràs, al noroest del Peloponès, potser cap a l'any 60, és a dir uns pocs anys abans que el seu germà St. Pere a Roma. I tot i que els documents més antics només diuen que va ser crucificat, una tradició posterior potser d'origen oral, va especificar que com el seu germà St. Pere va demanar, i obtenir, morir en una creu diferent, ja que no es considerava digne de morir en el mateix tipus de creu en que havia estat crucificat Nostre Senyor Jesucrist. I si en el cas de St. Pere va ser una creu cap per avall, en el de St. Andreu hauria sigut en una creu en forma d'aspa o X, la després coneguda arreu com "creu de Sant Andreu", a la que no hauria estat clavat sinó tan sols lligat, fins a la seva mort. 

St. Andreu és el sant patró de molts països, de Grècia, Romania, Ucraïna, Rússia, Geòrgia, Xipre i Escòcia, país aquest on la bandera és una creu de St. Andreu, i Barbados. L'Església Ortodoxa el considera el primer patriarca de Constantinoble. Moltes persones porten el seu nom, com també nombrosos pobles. Té grans santuaris a Patràs, Edimburg, Varsòvia i un parell a Itàlia. La creu de St. Andreu és molt usada en banderes i heràldiques i a part d'Escòcia, la tenen en les seves banderes el Regne Unit, Burundi i el País Basc (la ikurriña) i encara alguna més, i històricament l'han usat Borgonya, Gascunya i la Confederació, així com els exèrcits, sobretot les marines, de diversos països i especialment Rússia, que encara la usa actualment per a les seves forces navals. 

Que el valor, l'ensenyament, l'apostolat i el testimoni del martiri de St. Andreu ens mantingui ben forts i ferms en la fe cristiana i catòlica!