La santa del Crist de la Misericòrdia

Santa Faustina Kowalska (1905 - 1938), canonitzada per St. Joan Pau II l'any 2000, tindrà un dia de celebració de la seva memòria al calendari litúrgic de l'Església Catòlica. 

En l'època entre les dues Guerres Mundials, aquesta monja polonesa va tenir aparicions de Nostre Senyor Jesucrist, que li va demanar que propagués el culte a la Misericòrdia Divina. El missatge que va rebre de Crist és que Ell ofereix la seva misericòrdia a tothom, fins als més grans pecadors, si es penedeixen i s'acullen a ella, però que qui no s'hi vulgui acollir voluntàriament, es trobarà amb la justícia divina. Les devocions a Crist misericordiós són diverses, principalment la Coroneta de la Misericòrdia, l'oració a les 3 de la tarda, l'hora de la seva mort en creu, i les jaculatòries "Misericòrdia divina, a vos m'acullo" i sobretot "Jesús, en vos confio" i inclouen també una imatge de les visions de Jesús que va tenir la santa per a ser venerada. La primera d'aquestes imatges i la única que Sta. Faustina va poder veure, era una de l'any 1934 del pintor Eugeniusz Kazimirowski, que la va fer per petició d'ella i seguint les seves indicacions, però que no la va convéncer del tot. Més tard se'n van fer d'altres per part de pintors que van seguir les descripcions del Diari de la santa i la més acceptada i difosa avui dia és la d'Adolf Hyla, que la va fer com una ofrena votiva en agraïment a Déu pel fet que tota la seva família havia sobreviscut a la Segona Guerra Mundial. Pot ser que sigui la que millor reflexi l'aspecte del Crist de la Misericòrdia tal com se li va aparèixer, tot i que hi ha altres versions. 

Santa Faustina Kowalska va ser cridada a la Casa del Pare un dia 5 d'octubre i per tant aquesta sembla la data més probable de la seva celebració, si bé això encara està per decidir per part de l'Església.  

Lloat sigueu, oh Senyor nostre!

Sant Francesc d'Assís (1181 - 1226) és un dels més grans sants i dels més coneguts, populars, admirats i reverenciats, i no sols pels catòlics, sinó per tots els cristians i també per gent d'altres religions, pels qui és un referent extern, i fins per molts no religiosos, que senten l'atractiu de la seva personalitat i la seva vida, així com de la seva espiritualitat . Va ser el primer dels sants que van tenir el do de rebre els estigmes de Crist, compartint així la seva Passió, junt amb moltes altres visions i miracles. 

La primera imatge conservada de St. Francesc d'Assís, feta c. 1228 - 1229

Parlar d'ell, ni que fos breument,  requeriria estendre's molt i a més és molt ben conegut, per la qual cosa basten aquí unes breu pinzellades. Va rebre del mateix Senyor l'encàrrec de reformar l'Església, que s'estava caient en el mateix inici del segle XIII en que aparentment estava en el seu apogeu vist d'una manera humana: el temps de les catedrals primer romàniques i després ja gòtiques, de l'Escolàstica filosòfica, d'importants concilis, de l'apogeu temporal del Papat amb Innocenci III (1161/1198 - 1216) i els seus immediats successors, de les Croades i les Ordes de Cavalleria, de l'ocasió en que tant Antioquia (1098 - 1268) i  Constantinoble (1204 - 1261) com Jerusalem i Terra Santa (1099 - 1187 i de nou 1229 - 1244) i fins breument zones properes a Alexandria (Damietta, 1219 - 1221 i  1249 - 1250) foren no sols cristianes sinó també catòliques, el temps també de molts i molt grans sants, entre ells reis sants com St. Ferran de Castella i St. Lluís de França... però la visió de Déu és diferent i molt més encertada que la visió temporal i mundana. 

El Crist de l'església de Sant Damià

Així St. Francesc, després de la revelació divina davant el Crist de St. Damià,  inicià una renovació religiosa fundant l'Orde mendicant franciscana l'any 1208 i aprovada pel Papa el 1209, on ell i els seus companys procuraven viure una vida radicalment cristiana i literalment evangèlica, estimant la pobresa, vivint sense cap be propi i confiant en la Providencia divina, practicant l'oració i la caritat envers els pobres, malalts i necessitats, i dedicant-se a la predicació de l'Evangeli a la gent, tant amb el model de vida com la paraula ("convé evangelitzar sempre i si és necessari també amb paraules") i gests simbòlics però alhora molt concrets, com el primer betlem o pessebre, pel temps de Nadal,  festivitat a la que tenia gran estima, del 1223. Amb Sta. Clara d'Assís, a la que apreciava molt, va fundar la branca franciscana femenina, les Clarisses, i aviat hi hauria també una Orde terciaria per a laics que volguessin viure l'espiritualitat franciscana. Ell, per humilitat, no va voler ser mai més que diaca, ja que tenia un enorme respecte per la funció sacerdotal i creia que només pertocava als cridats per Déu a exercir-la, i que no era el seu cas. I a més com a diaca va poder ser servidor de tots els seus germans d'Orde i del seu proïsme. 

La Mare de Déu de St. Francesc, de Cimabue, considerada una de les imatges més fidels del sant

St. Francesc va ser també un viatger que va anar a Síria i Egipte el 1212, el 1214 i de nou el 1219 i es va arribar a entrevistar amb el soldà d'Egipte, al-Kamil, intentant persuadir-lo de fer-se cristià ell i el seu poble. Impresionat per la seva personalitat i força religiosa tan especials i intenses, el soldà el va tractar bé i el va deixar marxar, "de poc em convences" es diu que li va dir. A més d'evangelitzar a la gent amb el seu model i exemple i amb la predicació sobretot urbana, St. Francesc també va tenir una gran cura dels animals i de la Natura, de la Creació divina. L'amor i la tendressa franciscanes s'estenien a tots els éssers vivents i fins i tot als inanimats, "la germana aigua" i encara aquells aparentment enemics, com "la germana mort". I és que St. Francesc, que podia ser un excel·lent legislador com quan el 1221 a petició va compondre la nova i definitiva Regla de l'Orde,  també va ser un gran poeta, que a finals de 1224 va compondre el famós i meravellós Càntic del germà Sol o Càntic de les Criatures, quan a causa d'una malaltia dels ulls ja estava cec i les veia i admirava amb els ulls de l'esperit i de la ment. Aquesta obra, escrita en el dialecte umbre de l'italià, és una de les primeres obres de la literatura italiana, si no la primera, i una de les més grans, tot i no estar escrita en el dialecte florentí que Dant popularitzaria com a futur italià estandard un segle més tard, i no és la única de gran bellesa que va escriure St. Francesc, que té pels seus escrits un lloc d'honor en la literatura italiana. Com també en el món científic se l'ha considerat el primer ecologista, en el millor sentit de la paraula, i se l'ha fet patró de la Natura i dels animals.  

Va voler morir a la Porciúncula, i al morir a aquest món i nèixer a la vida eterna del Cel amb Déu, va conservar impressos els seus estigmes com ho van constatar els qui l'acompanyaven i l'enterrament. La constatació de la seva santedat era tan evident i tan general que fou canonitzat pel Papa menys de dos anys després, el 1228.  Moltes coses d'ell i dels seus immediats seguidors com St. Antoni de Pàdua i en general dels franciscans han passat al coneixement popular i general, com "la veritable joia", sobretot a partir de la seva vida, els seus escrits i narracions com l'anònima "Fioretti" (Floretes de St. Francesc) de la 2ª meitat del segle XIV, una hagiografia del gran sant. Ell que va voler ser sempre tan petit i humil ha sigut una de les més grans figures de l'Edat Mitjana, de la Cristiandat i de la Humanitat, perquè com diu el Magnificat de la Verge Maria "Déu derroca els poderosos del soli i exalça els humils" i fent-se voluntariament ben poca cosa i dels últims de tots, "el Poverello d'Assis", Déu l'ha exaltat a la major grandesa fins a posar-lo entre els primers. 

Que St. Francesc i tots els sants i família franciscana vetllin sempre per nosaltres i el nostre món! 

El pla de Déu: home, dona i família vivint l'amor

En el llibre del Gènesi, el primer de l'Antic Testament i per tant de tota la Bíblia, hi ha l'afirmació que Déu va crear els éssers humans a la seva imatge i semblança: "home i dona els creà". El relat diu que la primera dona, Eva, va ser feta per Déu d'una costella del primer home, Adam, i aquí hi ha un símbol molt important, no sols vol dir del mateix carn i ossos, sinó del més proper al cor, en els dos sentits anatòmic i bíblic com a seu del més íntim, i encara més d'allò que protegeix els òrgans més vitals, el cor i els pulmons, i així fa possible i defensa l'existència física i la vida biològica. Una igualtat total i unes funcions essencials de companyia i d'ajuda mútua. Avui dia diríem de la mateixa genètica i necessariament complementaris en la reproducció sexual, i no sols això sinó també en la relació humana més íntima, en  la criança i educació dels fills i en la socialització amb els altres i la construcció de la societat. Homes i dones estan fets els uns pels altres, tan físicament com psíquicament, i per a l'edificació de la comunitat, però sobretot estan fets per a l'amor: l'amor més gran a Déu, el seu Creador, Senyor i Benefactor, que els estima infinitament, i l'amor entre ells, a la seva família, als seus amics, companys i veïns i a tothom, un amor que en diversos graus s'estén fins i tot més enllà de la Humanitat i abasta tota la Creació. Hi ha una jerarquia en la intensitat de l'amor, però aquest és universal, perquè Déu és Amor. El sentit de la vida i allò més alt, gran i important per a tots els humans és estimar, el seu cor té que està encés per l'amor, és a dir ha de ser lluminós i ardent, cap a Déu i cap els altres. 

Home i dona adorant junts a Déu 

A l'Evangeli Jesús ens diu que el matrimoni entre home i dona és únic i indisoluble mentre són vius tots dos i obert a la vida, és una vocació rebuda de Déu. L'home i la dona deixen les seves famílies i unint-se entre ells en formen una de nova, així la societat humana perdura i creix. Déu els hi dona el gran do de ser transmissors de vida, col·laboradors amb Ell de la creació de vida i no sols de vida, que ja seria un gran do, sinó de vida humana com la seva pròpia, i no sols en allò material sinó també en la part espiritual. En la família no sols es crea nova vida humana, sinó que aquests fills, sortits dels dos esposos i semblants a ells, en la família són criats, educats, formats, introduïts en la vida adulta i en les relacions humanes, i allò més alt de tot, en ella neixen a la vida espiritual pel bateig que els fa cristians i els altres sacraments que desenvolupen la seva vida sobrenatural. Tots naixem i vivim els nostres anys d'infància, adolescència i joventut en una família, i la gran majoria només la deixen per formar-ne una altre de pròpia. La família, pare, mare i fills, és la base de la vida humana, de la convivència, de l'aprenentatge de la vida i de la religió. Així la família és una petita església alhora que també l'Església és una gran família.  I no som nosaltres, sinó Déu, el que ens escull els pares, fills, germans i parents, segons el misteri de la seva voluntat benevolent i amorosa. La família és tan divina com nostra.  

El sant de la grandesa i amb tots els sagraments

El sant del desengany de les més altes grandeses
humanes: "Ja no serviré a cap senyor que pugui morir"

Home de món primer i després jesuïta, St. Francesc de Borja (1510 - 1572) és un sant que va rebre tots 7 sagraments. Essent de família molt noble i rica, cridat a la Cort de l'emperador Carles V del Sacre Imperi Romà Germànic, del que era cosí, es va casar l'any 1529 amb Leonor de Castro Mello (1512 - 1546), noble portuguesa, i van tenir 8 fills entre els anys 1530 i 1539. La seva esposa era dama assistent de l'emperadriu Isabel de Portugal (1503 - 1539), de la que ell també es va fer amic i  acompanyant. A la mort d'aquesta, va ser encarregat de dirigir la comitiva que la portava a enterrar i la visió del seu cadàver el va impressionar tant que va decidir que ja no serviria a cap mortal. Per això quan la seva dona va morir uns anys més tard, va abandonar la Cort i el món i es va fer jesuïta, essent ordenat de prevere i havent rebut així a la seva vida tots els sacraments, amb el matrimoni i l'orde sacerdotal. 

La conversió del duc de Gandia (1884), quadre de José Moreno Carbonero . 

St. Francesc de Borja va ser el sant de la grandesa mundana i religiosa, però es va desenganyar del tot de la primera i va abraçar decididament la segona, la santedat de vida. 

Pel seu pare era parent del Papa Alexandre VI Borja (1431/1492 - 1503), un dels dos "papes Borgia", i per la seva mare era descendent del rei Ferran el Catòlic d'Aragó (1452/1479 - 1516) que també va ser rei de Castella entre 1475 - 1504 com a espòs de la reina Isabel la Catòlica. Va heretar el títol de 4t duc de Gandia  a la mort del seu pare (1543), essent ja abans gran d'Espanya, membre destacat de la Cort imperial i virrei de Catalunya (1539).

Va renunciar als seus títols i possessions i després d'haver estat autoritzat a entrar en secret com a jesuïta l'any 1548, tres anys més tard va entrar públicament en la Companyia de Jesús on també va destacar fins a ser elegit pels llocs més alts: escollit com a cap dels jesuïtes a Espanya el 1554, el 1556 se li va donar també el govern de les missions jesuïtes a Amèrica i Àsia i finalment el 1565 va arribar a ser el 3è superior general de la Companyia de Jesús, càrrec que exercí durant 7 anys, fins a la seva mort l'any 1572, i la seva direcció va ser tan brillant que se'l considera el segon general jesuïta més important després del fundador St. Ignasi de Loyola.  Entre d'altres moltes grans fites va fundar el Col·legi Romà, futura Universitat Gregoriana. I fins i tot el Papa ja havia volgut abans fer-lo cardenal, però ell va declinar ser-ho.  

Havent estat al cim social civil i eclesiàstic, va ser no obstant humil, senzill i bo, tenint fama de santedat ja en vida, per la seva devoció i austeritat . Que ens ajudi per tal que com ell puguem ser petits i humils en la grandesa i en les distincions de la vida! 

Esperits del Cel enviats com protectors i missatgers

Els àngels, i molt especialment l'àngel de la guarda de cada ésser humà, destinat a aquesta funció vigilant i protectora per l'amor i la misericòrdia divines. 

Àngel de la guarda, per Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)

Imatges d'aparicions angèliques, segons Carl Bloch (1834 - 1890) i Henry Ossawa (1859 - 1937)

El Cant dels Àngels  (1881) de William-Adolphe Bouguereau (1825 - 1905)

La infància espiritual i l'amor que és el cor de l'Església

Sta. Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç, de novícia carmelita, gener de 1889  

I també passar el Cel fent el bé a la Terra. Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), monja carmelita, és una de les santes més populars, verge i doctora de l'Església i patrona de les missions. És molt famosa per la seva personalitat, que la fa un dels sants més atractius fins i tot per a gent d'altres religions o no religiosa, i pels seus escrits autobiogràfics, com "Història d'una ànima", que va escriure per obediència als seus superiors i que relaten la seva vida espiritual.  

Canonització de Sta. Teresa de l'Infant Jesús a Roma el 17-05-1925. Segons
sembla, St. Pius de Pietrelcina (1887 - 1968) hi va assistir amb un miracle
de bilocació, perquè estant al seu convent, s'assegura que se'l va veure allà  

Humil i senzilla i fins i tot "petita" com era, se l'ha considerat no sols com la gran santa del nostre temps i un dels sants, homes i dones, més destacats i importants dels segles XIX i XX. 

El cos de Sta. Teresa de Lisieux, no sols es conserva incorrupte sinó en 
un meravellós perfecte estat, donant la impressió de que estigués dormida. 

Els seus pares són també sants, St. Lluís Martin (1823 - 1894) i Sta. Cèlia Guérin (1831 - 1877), canonitzats el 2015. Quatre filles seves i germanes de Sta. Teresina van ser monges, 3 d'elles carmelites, una d'elles en procés de canonització, i la 4ª primer clarissa i després visitadina. També va ser monja una neboda d'ells i cosina seva. 

En aquesta ocasió, basta un reportatge gràfic. Les fotos parlen per si mateixes. 

Ignorar la Bíblia és ignorar a Crist

St. Jeroni (c. 347 - 420) va ser prevere, doctor de l'Església, traductor al llatí de la Bíblia des de l'Antic Testament hebreu i el Nou Testament grec originals, donant lloc a la Vulgata llatina, l'oficial de l'Església catòlica,  i un gran estudiós i comentarista de les Sagrades Escriptures, continuant l'exegesi bíblica ja iniciada per Orígenes i d'altres. En honor seu, el dia de celebració de la seva entrada a la Glòria, el 30 de setembre, és també el dia dels traductors. 

Una plana d'un Salteri llatí de c. 790

St. Jeroni, que va rebre l'encàrrec del Papa St. Damas de fer una traducció senzilla i clara de la Bíblia en llatí des dels originals hebreu i grec per tal de millorar els diferents textos dits Vetus latina que estaven en ús en aquella època, es va posar a fer-ho l'any 382. Savia llatí i grec i es va posar també a estudiar hebreu per traduir l'Antic Testament des de la Tanakh original hebrea en lloc de fer-ho des de la Septuaginta grega, la traducció feta a Alexandria als segles III - II aC. No va dubtar en estudiar amb rabins jueus per aprendre bé l'hebreu bíblic i també per consultar-los en cas de paraulas i fins i tot frases difícils d'entendre. Havent fet ja un primer viatge a Terra Santa l'any 373, un cop començà a fer la traducció decidí anar-se'n a viure-hi i passà la major part de la resta de la seva vida residint allà, sobretot a Betlem, per tal de poder estudiar i traduïr sobre el terreny, parlar amb gent que conegués l'hebreu i per veure, i viure, els paisatges i l'ambient descrits tant a l'Antic com al Nou Testament. Així va fer tot el possible per tal que la seva traducció fos al màxim fidel a l'original i en lloc d'usar el llatí més clàssic i culte, que dominava perfectament, va preferir traduir a un llatí més popular i intel·ligible per la gent, com li havien demanat. i no sols va tenir èxit en fer-ho sinó que a més ho va aconseguir d'una forma que seguia essent força fina i acurada, amb una gran facilitat per l'idioma, de manera que la traducció, acabada cap a l'any 405 va ser la base de l'edició Vulgata que a partir del 1546 va ser la versió oficial en llatí de la Bíblia per l'Església catòlica, i va quedar estandaritzada i fixada del tot del 1592 en endavant en l'anomenada Vulgata Sixtoclementina, traducció en vigor fins el 1979, any en que es va fer una versió més moderna, lleugerament retocada, millorada i actualitzada de la seva mateixa obra, com ja ho havia estat al llarg dels segles. I a partir del 405 i fins la seva mort quinze anys més tard, St. Jeroni es va dedicar a fer comentaris i explicacions dels textos bíblics a partir de la immensa erudició que havia acumulat al llarg de la seva vida. 

Sant Jeroni parlava de la dolcesa de les Escriptures sagrades i que ignorar-les és ignorar a Crist. Una anècdota seva que s'explica és que quan encara devia ser jove, suposadament va ser renyat pel mateix Jesucrist en una visió que va tenir, perquè dedicava més temps i atenció a les obres clàssiques greco-llatines que a la Sagrada Escriptura i per tant aparentment les preferia, i se'n va adonar que a la pràctica era més ciceronià que cristià, almenys literariament i culturalment, i a partir d'aquell moment es va dedicar a la lectura bíblica continua i al seu estudi profund, per corregir aquell error seu i en endavant posar més interès en allò més important. Decidit ja a entregar-se del tot a Jesucrist, en una altre aparició aquest li va preguntar dos o tres vegades si li volia entregar tot allò seu i quan St. Jeroni va contestar que sí i que ja ho feia, el Senyor li va fer notar que encara li faltava una cosa, St. Jeroni desconcertat  li va preguntar quina i Jesús li va dir que ja només faltava que li lliurés els seus pecats, per clavar-los amb Ell a la Creu. 

Asceta, penitent i d'austeritats extremes, i d'un caràcter fort i enèrgic que lluitava constantment per dominar fins que ho va aconseguir, St. Jeroni també és conegut per l'ascendent personal que tenia sobre les dones i noies, a les que convertia, guiava i acompanyava en el seu camí espiritual, i elles, la majoria vídues riques amb algunes joves verges, feien cas dels seus ensenyaments i progressaven en la santedat. Quatre de les seves deixebles i col·laboradores més properes van ser santes com ell: Sta. Marcela (325 - 410), Sta. Paula (347 - 404), Sta. Blesilla (364 - 384) i Sta. Eustoquia (368 - 420). Al segle XIV segons la seva espiritualitat, estricta i exigent en la clausura, la contemplació i la virginitat, l'ascetisme i la penitència, es va crear l'Orde dels Jeronis, segons la regla agustina, amb una branca masculina i una femenina a la que va pertànyer la famosa escriptora i erudita Sor Juana Inés de la Cruz (1648 - 1695).

Que St. Jeroni pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i ens ajudi a descobrir la importància decisiva i alhora la dolcesa de les Santes Escriptures, per a ser interpel·lats per elles, conèixer més i millor a Crist, poder amb la seva ajuda viure una vida digna, orientada al bé i amb un profund sentit cristià i així anar fent camí cap a un destí etern feliç amb la trobada amb Déu!