L'Encarnació, el misteri de la vida

El 25 de març és celebra la solemnitat de l'Anunciació, just nou mesos abans de Nadal. 

Detall del quadre "L'Anunciació" (c. 1426) del beat Fra Angèlico (c. 1395 - 1455)

L'Encarnació del Fill de Déu fet humà per salvar-nos, que segueix al "Sí!" de la Verge Maria a l'anunci de l'àngel, és el triomf de la vida i de la salvació divina. 

Donem molt honor i glòria a Déu, lloant-lo i beneïnt-lo, i agraïm aquest punt decisiu de la Redempció essent ben devots de la Mare de Déu! 

El pecat col·lectiu, la cultura de la mort (I): l'avortament

La Quaresma és un temps de reeflexió personal però també comunitari. Cal ser conscient primer dels propis pecats però també d'allò que és pecat, és a dir trencament amb Déu i allunyament o negació d'Ell, en la comunitat humana. 

Seria molt llarg fer una llista de les situacions en que la nostra societat com a conjunt es decanta pel mal en lloc de pel bé però se'n pot fer un petit recull de les més greus, i en aquest cas referint-me concretament a Espanya: 

Avortament, implantat el 1985 sense gaire oposició social, potser perquè en aquell moment tant sols el despenalitzava i només en tres casos molt concrets: perill per la vida de la mare, fetus inviable (1) i embaràs per violació (2) i per tant teòricament només en uns molt pocs casos bastant extrems (3). Es va dir que serien només unes desenes de casos a l'any, i que no despenalitzar-los era un greu perill per l'embarassada si intentava de totes maneres avoretar en males condicions. Però de seguida va venir l'ampliació a la pràctica, el fetus inviable va passar a ser també aquell amb anomalies, primer només les més greus i després ja anomalies en general com el síndrome de Down, el perill per a la vida de la mare va passar a ser un greu perjudici físic, com en cas de tenir que fer un tractament farmacològic incompatible o molt perjudicial pel nonat (4), o psíquic, per exemple que continuar amb l'embaràs comportés un intens sofriment psicològic per la mare pel motiu que fos. 

Tots aquests punts es van anar convertint ràpidament amb el pas dels anys en un un colador, sobretot en el cas de l'afectació psíquica, que es va convertir en l'excusa quasi perfecta per poder avortar sense conseqüències penals, i el nombre d'avortaments contra el que s'havia dit, és a dir que serien només uns pocs casos extrems (5) i que de totes maneres haurien avortat ilegalment o fora del país, i sense afectar al comú de les dones gestants ni suposar cap augment, va anar essent més nombrós any rera any., fins arribar a unes xifres inimaginables uns anys abans, malgrat que aquesta primera llei, la menys dolenta comparada amb les posteriors, també establia uns terminis  màxims, de 12 setmanes en el cas de l'avortament criminològic (per violació), de 22 setmanes en l'avortament eugenèsic (per anomalies del fetus extremadament greus i incurables) i il·limitat en el cas de l'avortament terapèutic (per salvar la vida de la mare sacrificant el fetus, però ampliat a per evitar-li greus afectacions de la salut, físiques o psíquiques). I també s'establien unes garanties, com denúncia policial en el cas de violació i informes mèdics en els altres dos casos, i la realització per part d'un metge en un centre sanitari i amb el ple consentiment de la dona. Així l'avortament no estava penalitzat com ho estava en general en qualsevol altre cas, havent-hi penes de pressó per al qui el practiqués, fos metge o no, i per a la mare que demanava la mort del seu fill en gestació (6), una legislació de molts segles (7). I per tal que els metges puguessin practicar avortaments es va tenir que suprimir el "i no practicaré cap avortament encara que m'ho demanin" del Jurament Hipocràtic, que s'havia mantingut com una de les obligacions jurades pels metges des del temps d'Hipòcrates (460 - 370 aC), el pare de la medicina, fins al segle XX en que s'hi va fer aquesta modificació, la primera des que es va establir el jurament bàsic de la pràctica mèdica. 

Però, tot i que a la pràctica ja s'havia liberalitzat moltíssim, el pas de la despenalització en alguns casos i amb terminis i garanties fins a la legalització es va donar a Espanya l'any 2010. I ho va fer per instigació dels poders fàctics d'aquest món que tenen l'agenda oculta de la despoblació mundial, perquè sostenen que hi ha massa gent al món i volen actuar ells per canviar-ho i reduïr dràsticament la població mundial, adduïnt tota mena d'excuses, com el canvi climàtic o la sostenibilitat econòmica, actuant ells com a falsos déusque decideixen sobre tot, la vida i la mort de la gent i com ha de ser la Humanitat. Això sí, aquestes receptes d'eliminació de gent i de promoció de tot allò estèril, per parar el creixement demogràfic, no s'ho solen aplicar mai a ells mateixos ni al seu ambient, i no escarmenten amb els desastrosos resultats com la política del fill únic a Xina entre 1979 i 2019, que ha tingut que canviar-ho a correcuita i estan comprovant que el canvi de mentalitat, ara que animen a la població a tenir fills i no tenen resultat  de moment en l'intent, és molt difícil de revertir. I a Espanya va arribar basant-se en l'OMS, Organització Mundial de la Salut o WHO per les seves sigles en anglès, que seguint les indecències de la conferència de Beijing de 1995, va recomanar legalitzar plenament l'avortament sense terminis, garanties ni altres possibles obstacles que els hi feien nosa, qualificant-lo cínicament de "salud sexual reproductiva de la dona" (!). En la llei del 2010, que encara s'ha ampliat posteriorment en alguns supòsits, es contempla l'avortament lliure i gratuït fins a la 14ª setmana, és a dir fins als 3 mesos i mig d'embaràs, ampliable fins a la 22ª setmana, és a dir fins als als 5 mesos i mig, en determinats supòsits i il·limitat fins als 9 mesos en cas de perill per a la vida de la mare, i en aquest cas l'avortament és coercitiu, és a dir obligatori, no fos cas que a Espanya hi hagués mares màrtirs, que es sacrifiquessin elles mateixes, o possessin en greu risc la seva salut, per tal que el seu fill visqués.

I és que des del 1986, amb 411 avortaments quirúrgics legals, s'ha passat als 118.359 el 2011, el màxim fins ara, és a dir 300 vegades més, amb una progressió creixent fins el 2009, que amb 111.482 n'hi van haver més de 4.000 menys que l'any anterior 2008, en que foren 115. 812. I aquest petit descens en unes xifres altíssimes, no fou degut a una conscienciació, ni a una millora social o una major bondat de la gent, sinó que aquell any 2009 s'introduí la píndola avortiva o "del dia després", començant l'ús general dels avortaments químics, les xifres dels quals són difícils de quantificar, però que deuen superar en molt, fins en algun ordre de magnitud, als quirúrgics, un fet aberrant des del punt de vista humà i social però encara més des del punt de vista religiós i espiritual, donat que un sol avortament voluntari i per mitjans artificials ja clama al Cel. El que això significa per a la nostra societat i per al món en general on són centenars de milions a l'any, és terriblement greu i tràgic. I fins i tot les persones que no hagin participat per activa ni per inducció o consentiment en un de sol, corren el risc que el Dia del Judici se'ls pregunti: "I tu, que vas fer contra l'avortament?" perquè és una gravíssima responsabilitat, en la que la immensa majoria, tot i que no ho aprova, prefereix no pensar-hi o considerar que no hi pot fer res o no va per ell.

I el descens de la societat cap a l'abisme continua imparable, una reforma de febrer del 2023, un mes abans que després d'haver entretingut el recurs durant 12 anys el Tribunal Constitucional dictaminés que l'avortament era constitucional, malgrat el paràgraf de la Constutició de 1978 que diu "tots tenen dret da la vida" i que ara amb la llei animalista s'aplica als animals vertebrats però no als éssers humans en gestació, establia que les menors d'edat de 16 i 17 anys no necessiten el permís patern per avortar, i ni tan sols que els pares ho coneguin, i suprimia per a totes les dones els 3 dies de reflexió preceptius, no fos cas que a moltes se'ls passés un rampell sobtat i recapacitessin la seva decisió; fins i tot hi ha hagut una oposició frontal a que en alguna comunitat autònoma hi hagués un projecte de llei restringit al seu àmbit en que s'informés a la dona decidida a avortar que, si ho volia, podia escoltar els batecs del cor del fetus, perquè amb molta ingenuitat s'havien cregut allò del "consentiment informat" i perquè del que evidentment es tracta és de que hi hagin més avortament i no pas menys. I això que Espanya té una de les tases de naixements més baixes del món des de fa moltes dècades, i una població cada cop més envellida, amb una piràmide d'edats invertida, és a dir amb més gent gran que jove, cosa que s'intenta paliar de forma estranya, no amb ajudes a la maternitat i a les famílies ni restringint l'avortament, com s'ha fet i amb molt d'èxit a Polònia,  sinó fomentant la immigració estrangera, sobretot africana i musulmana, un fet al que no se li veu la lògica. 

Tots en som una mica culpables de tot això, si més no per votar a partits que ho portaven en el seu programa o que no s'hi oposaven, contribuint així a la normalització i extensió d'aquesta cultura de la mort, del dret d'alguns de fer matar éssers humans, sigui en la vida pre-natal en el cas de l'avortament o sigui per vellesa, malaties, motius econòmics o no voler viure, en el cas de l'eutanàsia. Demanem-ne perdó a Déu per la part que ens toca, per haver-ho acceptat i no haver-nos-hi oposat més activament, essent un pecat tan greu com és, que fins que el 2016, l'Any de la Misericòrdia, el papa Francesc va atorgar als sacerdots la capacitat de perdonar-lo i després la va mantenir, estava reservada la seva absolució, excepte en cas de mort, a bisbes i canonges penitencers. I demanem-ne perdó no sols per nosaltres sinó també per a la nostra societat que tolera i promou tals coses, que Déu faci que tots els implicats, polítics, legisladors, practicants d'avortaments i mares que el sol·liciten, se n'adonin del pecat que cometen, es converteixin i demanin perdó, i es conveteixen en provida, que casos n'hi han, i així salvin les seves ànimes i ajudin a salvar també les de molts més, i que la societat pugui retornar a la normalitat, a l'obediència de les lleis naturals i divines i a la bondat, que no hauria d'haver abandonat mai!  

(1) Una conjunció dels dos és el fetus extrauterí, que és inviable i pot posar en greu perill la vida de la portadora, però que és realment un cas extremadament rar.

(2) Que també és extremadament rar si es tracta d'una sola violació, és una coincidència molt poc probable però no impossible 

(3) I tot i així va ser un primer pas en la tècnica d'enginyeria social i de manipulació de l'opinió pública per tant d'anar acostumant paulatinament a la gent a un fet que era condemnat socialment perquè moralment repugnava, tot i que alguns activistes haguessin anat preparant a l'opinió pública, sobretot en els mitjans de comunicació, de forma progressiva des de finals dels anys 1970s.

(4) Tot i això hi ha hagut dones extraordinàries que han preferit salvar la vida del seu fill, tot i retrassar un tractament necessari per una malaltia seva molt greu, com la metgessa Sta. Gianna Beretta Molla (1922 - 1962) o la beata Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012), donant la vida pel seu fill, és a dir demostrant l'amor més gran segons ens diu el propi Crist. 

(5) A França l'avortament es va aprovar l'any 1975 per iniciativa de Simone Veil (1927 - 2017), que ho va proposar, segons deia, per poder ressoldre uns pocs casos extrems i molt greus, per tal que no avortessin en condicions precàries i perilloses, i per això es va fer amb una validesa de dos anys, ja que la mateixa ministra deia que ben aviat amb l'educació sexual i les millores socials de la dona, l'any 1975 va ser l'Any Mundial de la Dona, ja gairebé no hi hauria cap d'aquestes situacions extremes, però al cap dels dos anys preceptius es va tornar a renovar i després tot i que en teoria seguia essent temporal ja va quedar en vigor il·limitadament i amb un nombre accelewradament creixent de casos, de manera que la pròpia Simone Veil, si no penedida del tot, si que reconeixia que no era el que ella pensava, havia previst i volia, i que d'haver-ho sabut potser no l'hauria presentat. I tot i així i amb les restriccions de la llei i el seu caràcter en principi molt limitat temporalment, l'Assemblea Francesa ho va aprovar en un silenci greu i glacial, perquè tots eren conscients de la gravetat del que estaven fent. En canvi a Espanya, on sembla que els polítics no tinguin sentit de les coses, quan es va aprovar al Congrés la llei del 1985, els diputats favorables a la llei van irrompre a aplaudir, a riure, a felicitar-se els uns als altres i a celebrar-ho, una reacció tan inadequada com incomprensible. Diferències entre el realisme i la intel·ligència dels polítics de França i la inconsciència i irresponsabilitat dels polítics espanyols, però també diferència entre la mentalitat europea de mitjans dels 1970s i mitjans dels 1980s.

(6)  Dir-li interrupció voluntària de l'embaràs és un eufemisme per dissimular, i fins per intentar justificar, el fet de fer matar el fill ja concebut, com si de l'assassinat o homicidi se'n digués "interrupció voluntària d'una vida humana aliena".

(7) El Codi penal espanyol del 1822 establia penes de 12 anys de presó pel qui practiquès un avortament i de 8 anys per la mare que ho hagués sol·licitat. Exceptuant un breu període del 1937 fins a principis de 1939 i només en la zona republicana, l'avortament sempre va estar penalitzat a Espanya fins el 1985. 

La societat està en crisi

La nostra societat occidental pateix una situació crítica. 

Tot està tocat, l'economia, la cultura, la legislació, els governs, els mitjans de comunicació, la vida social i la pròpia gent, tot i que aquesta és encara allò que queda de més sa, doncs la perversió i la corrupció han començat per les altes esferes, els líders i els poderosos, que són els que més n'estan afectats, però que ha arribat també a la població es veu per exemple en els matrimonis, que primer deixaren de fer-se per l'Església, desprès també decaigueren pel civil i finalment també en les llistes de parelles de fet. I potser al final ja quasi no es formaran parelles, que potser era l'efecte buscat. 

I això afecta especialment al jovent, que són la generació històrica més deseducada, per la debacle del sistema educatiu, i la més desinformada, ja que els mitjans d'informació s'han convertit en eines de propaganda ideològica. I espodrien citar moltes més coses, com la pèrdua primer i ara ja la inversió de valors, el descrèdit de les institucions, la manipulació de tot. 

Sembla que alguns poderosos dirigents polítics, poders econòmics i líders ideològics s'han proposat canviar el món, i que amb els mitjans que avui tenen, informàtics, electrònics, de control i de comunicació i de tècniques psicològiques i sociològiques de manipulació de masses, ho estan aconseguint, i el món està canviant. Però en lloc d'anar cap a una utopia de benestar i progrès, com es pensava, es va  cap a una distopia de malestar i degeneració, en lloc de cap a una pau general estan portant al món a guerres, lluites, conflictes i problemes a tots els nivells, des dels locals als planetaris. I el pitjor de tot són les idees imperants, perquè s'han imposat des del poder per tots els mitjans i de totes les formes, i la legislació, exagerada, absurda i delirant fins arribar a lleis demencials. Tot es perverteix i es torça i fins allò que semblen bones intencions acaben en despotismes i tiranies que al final van en contra d'allò mateix que deien defensar, mostran així els falsos amics que n'eren des del principi, incitant a la desmesura, enfrontant a uns i altres, perdent molt més del que pretesament es guanya, i anant a la contra del bé comú. I a més en un entorn de mentides, falsedats i enganys, mentre es retallen cada cop més llibertats s'afirma, amb tot descar, que la gent mai ha sigut tan lliure com ara, mentre la gent fa dècades que es va empobrint es vol fer creure que mai s'ha sigut tan ric com ara, i així en tots els camps, pretenent que mai hi ha hagut una generació més educada i ben informada que l'actual, quan en realitat és tot al contrari. 

En una altra entrada ja vaig parlar de l'origen intel·lectual de tots aquests disbarats i despropòsits inimaginables fa només unes dècades, situant-lo en Karl Marx (1818 - 1883) i Sigmund Freud (1856 - 1939), i molt pitjor encara en la increïble barreja de tots dos en el freudomarxisme (o marxofreudisme, segons la part dominant), agafant el més errat de cadascun i fent-ne una alucinant síntesi encara molt pitjor que cada un per separat, i en part també en Charles Darwin (1809 - 1882), no per l'evolució biològica, sinó per la consideració de l'ésser humà com un animal i tot el que això comporta, que se'l pot tractar com un ramat, que la societat pot ser com una granja d'explotació per als seus amos, que és sacrificable i d'un valor purament funcional i utilitari (1), la negació de la providència divina (2) i el darwinisme social amb la desigualtat d'uns i altres i la supervivència  dels més adaptats i el domini dels més forts, cosa que enllaça en el quart punt d'origen, el de Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), amb el seu anticristianisme explícit, el seu superhome, l'afany de poder, el menyspreu a la que considera "moral d'esclaus", l'exaltació de la vida per ella mateixa com a origen, tot i fi per si sola i finalment la negació de Déu i el diabòlic voler ser uns déus, amb el poder il·limitat i el transhumanisme, una veritable bogeria del que els grecs en deien hybris. 

Això ens ha arribat i està triomfant, portant al món sencer a un caos i anarquia com mai, gràcies a uns intermediaris i uns aplicadors, dels que se'n podrien citar els teòrics i els aplicadors. 

Ideòlegs (3): 

Margaret Sanger (1879 - 1966)

Georg Lukács (1885 - 1971)

Kurt Lewin (1890 - 1947)

Antonio Gramsci (1891 - 1937)

Edward Bernays (1891 - 1995)

Alfred Kinsey (1894 - 1956)

Richard von Coudenhove-Kalergi (1894 - 1972)

Max Horkheimer (1895 - 1973)

Wilhelm Reich (1897 - 1957)

Herbert Marcuse (1898 - 1979)

Leo Strauss (1899 - 1973)

Margaret Mead (1901 - 1978)

Theodor Adorno (1903 - 1969)

Simone de Beauvoir (1908 - 1986) 

Saul Alinsky (1909 - 1972)

Betty Friedan (1921 - 2006) 

John Money (1921 - 2006)

Gloria Steinem (1934)

Jacques Attali (1943)

Shulamith Firestone (1945 - 2012)

Yuval Noah Harari (1976)

Realitzadors:

David Rockefeller (1915 - 2017)

Felip d'Edinburgh (1921 - 2021)

Henry Kissinger (1923)

Edmond de Rothschild (1926 - 1997)

Hugh Hefner (1926 - 2017)

George Soros (1930)

Madeleine Albright (1937 - 2022)

Klaus Schwab (1938) 

Joe Biden (1942)

Linda Coffee (1942)

Sarah Weddington (1945 - 2021)

Hillary Clinton (1947)

Angela Merkel (1954)

Bill Gates (1955)

Christine Lagarde (1956)

Ursula von der Leyen (1958)

Victoria Nuland (1961)

Barack Obama (1961)

Kamala Harris (1964)

Emmanuel Macron (1977)

Volodymyr Zelenski (1978) 

Això entre uns quants d'altres d'importants en un i altre grup. En bona part són ells els que han portat a la situació actual, a aquest món dolent i lleig (4) que cada vegada es va imposant més, en contra del be de la gent i de la seva voluntat. 

D'aquesta manera el mon no té humanament solució. Només podem confiar en Déu i pregar-li que sigui Ell qui ens ajudi i ens doni la pau!

(1) En aquest sentit una crítica molt ben feta és la de George Orwell a Animal Farm. 

(2) I per tant negació de la fe, l'esperança i la caritat que comporta creure en Déu i en la seva bondat, amor i presència activa. 

(3) Tant estratègics com tàctics. Els estratègics són els que fixen els objectius com els membres de l'Escola de Frankfurt o l'autor del Pla Kalergi per Europa, els tàctics són els que ensenyen com fer-ho, tècniques eficaces d'enginyeria social, de manipulació de masses, de submissió, etc. o donen informació als líders del canvi de l'estat de la situació, per tal que se'n aprofitin. N'hi ha que són tant una cosa com l'altre, com també n'hi ha que alhora són realitzadors. 

(4) Per la falta de Déu, perquè on no hi ha Déu res és bell ni bo.  

Mai més una guerra!

Després de la Guerra Civil Espanyola (1939) i després de la Segona Guerra Mundial (1945), aquesta amb l'afegit decisiu dels bombardeigs atòmics de Hiroshima i Nagasaki, la immensa majoria de la gent afectada o que només havia viscut els anys d'aquelles impensables catàstrofes solien pensar i dir: "Mai més una guerra!", "Passi el que passi, cap més guerra" i "Res, absolutament res, mereix que es vagi a una nova guerra", frases que quan jo era nen havia sentit a dir a les persones grans, particularment a familiars però també a mestres i a molts més. Fins i tot quan vaig fer el servei militar (1979 - 80), el capità que instruïa a la companyia de reclutes ens va dir que precisament els militars eren els que menys desitjaven una guerra i els que més volien la pau, perquè coneixien el que era i eren ells els qui arriscaven la vida en els combats, i per tant sabien el gran valor de viure en temps de pau, un veritable paradís terrenal. Perquè la guerra és inhumana i ho deshumanitza tot.  

De les guerres els que les sofreixen no se'n beneficien, i els que se'n beneficien no les sofreixen. 

Però ara que ha passat forces dècades i molts, la immensa majoria no ho han viscut, sembla que els governs, els polítics i ideòlegs (1) i una part de la societat no hagin après res de l'experiència i és com si no els afecti ni la memòria ni la por a les conseqüències, visquent en una irresponsabilitat tràgica i seguint uns líders que per norma general solen ser molt més belicosos ells que no les societats que dirigeixen, perquè la gent comú sempre és la que paga les conseqüències dels disbarats i despropòsits dels poderosos d'aquest món.  

Avui dia sembla que una vegada més, perquè l'ésser humà és l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb el mateix obstacle i encara ho fa moltíssims cops, va portat de nou cap a una gran conflagració, perquè de petites i limitades n'hi ha hagut sempre, tot i que s'havia dit en el seu moment que l'arma atòmica acabaria amb les guerres ja que es farien inaplicables per a la seva mera existència, ja que podrien provocar una destrucció global i el final o poc menys de la raça humana i en tot cas en una guerra nuclear tots serien perdedors. Però ara que increïblement sembla que els líders del món no ho tinguin present o siguin uns irresponsables aprenents de mag als qui els hi agradi jugar amb foc i desencadenar forces que després no podran parar i ni tan sols controlar, és més necessari que mai reflexionar-hi de forma . 

I per això va bé recòrrer a algunes observacions ben informades d'experts que ens poden advertir i servir de guia en  la perillosa situació mundial actual: 

La guerra és una estafa. El llibre War is a Racket (1935) del prestigiós general nord-americà Smedley Butler (1881 - 1940), en el seu moment el militar més condecorat dels Estats Units, posa de manifest a partir de la seva pròpia llarga experiència que les guerres no es fan pels motius aparents, que són pura propaganda i desinformació primer i després manipulació i excitació de masses, sinó que serveixen a interessos econòmics i alhora constitueixen un gran negoci per una minoria mentre immenses quantitats d'homes adults i joves són sacrificats vanament en elles. I podia dir-ho amb raó de causa, doncs entre altres conflictes ell va participar en la I Guerra Mundial, on enormes multituds de soldats dels dos bàndols van ser massacrats en absurdes i inútils guerres de trinxeres i en grans batalles on van arribar a morir centenars de milers per cada cantó i molts més van ser ferits, mutilats o van caure malalts, i si van aconseguir sobreviure van arrossegar conseqüències per la resta de la seva vida. Aquest petit llibre és un tractat clàssic sobre perquè es produeixen les guerres, qui se n'aprofita i qui en paga el preu, on afirma que totes les guerres són "racket", una paraula anglesa que denomina allò que no és el que li sembla a la gran majoria de la gent i del que només un petit grup de gent saben de què va realment: una activitat deshonesta i inmoral per enriquir-se, una manera fosca, amagada i sense escrúpols per obtenir immensos guanys com a profit econòmic precisament per a aquells que no la sofreixen. 

Com també d''Erich Hartmann (1922 - 1999), fotògraf nord-americà d'origen jueu-alemany que va reflexionar sobre la II Guerra Mundial que li va tocar viure, és la coneguda definició: "La guerra és el lloc on joves que no es coneixen i no s'odien es maten entre sí per decisió d'uns vells que es coneixen i s'odien però no es maten. Uns decideixen que hi hagi mort, els altres es maten". 

Una cosa semblant havia dit ja el teòric militar Carl von Clausewitz (1780 - 1831) en el seu llibre clàssic Vom Kriege (1832): "La guerra és la continuació de la política per altres mitjans", és a dir la guerra és política que es decideix per la força bruta, la destrucció i les matances, però segueix essent política. I una altre observació molt encertada és la de que "La política és l'art de buscar un problema inexistent, trobar-lo ni que sigui provocant-lo o inventant-lo, diagnosticar-lo erròniament, augmentar-lo a conveniència amb les decisions que s'hi prenen,  i proposar i donar-li falses solucions contradictòries i contraproduents que al aplicar-les no fan més que estendre'l, agreujar-lo i perpetuar-lo", que amb variants s'atribueix a diverses fonts. És a dir que la política, de la que la guerra és l'expressió més brutal i violenta, és l'art de crear problemes i conflictes, de tornar-los perillosos, i d'aguditzar-los i eternitzar-los. 

I ja deia Isaac Asimov (1920 - 1992) que "la violència és l'últim recurs de l'incompetent", i si podria afegir en el cas de la guerra "i del que a més de ser inepte té males intencions i/o busca treure'n un profit econòmic o de domini". I és que no es necessita gens d'intel·ligència ni gairebé d'esforç per matar i destruir, ho pot fer qualsevol i fins i tot un animal o un accident, per al que sí es necessita intel·ligència, amor, bondat i treball constant i acurat durant molts anys és per a construir i crear nova vida humana, nodrir-la i protegir-la per tal que creixi, ensenyar-la i educar-la i fer-la apta per a viure d'una manera humana civilitzada, i tot això un moment d'irracionalitat, odi i ràbia ho pot destruir, d'una forma inintel·ligent i culpable. "Les revolucions i les guerres destrueixen i arruïnen en poc temps allò que ha costat segles de crear, construir, edificar i mantenir".   

Realment la guerra ja és com un anticip de l'Infern en aquest món i cal evitar-la a tota costa, i els qui són intel·ligents, bones persones i informats sempre treballen per evitar-la, desactivar-la o finalitzar-la. Esperem que Déu ens ajudi, beneïnt el nostre temps amb el do de la pau, que ens és del tot necessària!

(1) Actualment i des de fa dècades, als Estats Units s'han imposat entre molts dels seus dirigents les teories de Leo Strauss (1899 - 1973), un filòsof que contra lògica i contra tota realitat afirmava que la guerra, sempre que es pugui controlar, és bona pels governs i pot portar a imposar el propi domini sobre les nacions rebels, i així és que els EE.UU. s'han posat en tants conflictes arreu del món, i mitjançant ells, tot i les derrotes que han patit (Vietnam, Afganistan) i els mals resultats que han provocat (Iraq, Líbia, Síria), no semblen haver escarmentat ni canviat d'opinió, i ara sembla que fins i tot busquen una escalada a un nivell major desafiant a grans potències nuclears com Rússia i Xina, en ares d'instaurar el seu Nou Ordre Mundial i sense que sembli que els arredri la possibilitat de ser els culpables de provocar una III Guerra Mundial, que podria extingir tota la civilització sobre el planeta i potser la mateixa vida humana.

La crisi d'Europa i l'Occident

Que el món en el nostre temps va molt malament en conjunt, i particularment el món occidental, és una realitat evident que ja molt pocs no veuen o neguen. El que no queda clar és des de quan es van començar a torçar i degradar les coses. Una fita és l'any 2001, amb l'inici del segle XXI i del III mil·lenni, que ho va espatllar tot amb els estranys i fins ara inexplicats atemptats de l'11 de setembre, després dels quals ja res va ser igual i desgràcies, desencerts i males decisions, es van anar succeïnt una darrera l'altre i a qual més greu i més absurda. 

Però l'inici ve d'abans. Potser del 1999 amb la desafortunada i desastrosa guerra ofensiva de l'OTAN contra Iugoslàvia, el primer conflicte d'aquesta organització en teoria defensiva i pacifista. Però ja a partir del 1991 vam tenir tota una dècada de les guerres de desintegració de Iugoslàvia, tant inesperades com insensates. L'ara contestat i molt criticat president francès Macron, durant la seva campanya electoral en la que va ser elegit va dir, abans de girar-se un cop electe a posicions radicalment contràries, que estava clar que totes les decisions polítiques importants que s'havien pres a Europa Occidental a partir de 1987, i ell sap perquè va escollir aquest any, havien sigut errònies, perjudicials i contraproduents i que això calia esmenar-ho, cosa que després no va fer gens ni mica. Els anys 1980s van ser d'un progressiu enduriment i esclerosi política i social als Estats Units i els anys 1970s van ser d'agitació i crisis a quasi tot el món, especialment l'any 1973 va ser especialment nefast, encara que per la inèrcia les conseqüències van tardar encara uns anys a veure's. I encara hi ha l'infame i nociu precedent de l'any 1968 amb les revolucions, assassinats i retrocessos pintats com avenços, que no obstant només va ser un avís aïllat del que la magnitud del desastre va comportar encara un temps per  aflorar. Probablement el veritable origen va ser a l'any 1963 amb el magnicidi del president Kennedy a Dallas, precedit en poques setmanes del cop d'Estat a Vietnam del Sud que portaria a la intervenció nord-americana en favor del nou règimen i a la guerra de Vietnam, que s'allargaria una dotzena d'anys, molt més que la semblant i anterior de Corea a la primera meitat dels 50s, que només va durar-ne tres. 

El món va entrar, després d'un parentesi a tots els anys 50s i els primers 60s, en una dinàmica regressiva i perillosa, però que es va anar instaurant de forma progressiva i els veritables resultats de perversió, corrupció, degradació i bogeria ambiental no s'han instaurat fins a les primeres dècades del segle XXI, on s'han aplicat uns principis ideològics totalment equivocats o nocius, amb els resultats que estan a la vista. Molt del mal ha vingut de Xina des del seu ingrès a l'ONU el 1971 substituïnt a Taiwan, ja que de Xina han vingut la política del fill únic de 1979 amb avortaments per milions, la conferència de Beijing de 1995 i la imposició de la ideologia de gènere, la pandèmia del 2020 sorgida a Wuhan, i encara ara el projecte controlador totalitari  i de caire medieval de les proposades "ciutats de 15 minuts", tancant i separant a la gent per barris i horaris, com s'havia fet tradicionalment a les ciutats xineses al llarg de quasi tota la seva història, fet exemplificat en la llarguíssima Gran Muralla que havia d'aillar tot el pais de l'exterior, igual que les muralles que rodejaven ciutats, i en elles les internes de zones, sectors i barris, tot per a major tancament i control de la població. És curiós que Occident s'hagi deixat prendre la seva llibertat ciutadana de moure's, expressar-se, fer, pensar i viure, tan durament i treballosament guanyades al llarg del temps, en nom de noves polítiques insensates, forassenyades i irrealistes, imposades no se sap ben bé per qui ni perquè. I curiosament els països aparentment més lliures, o que es proclamaven com a tal, com Estats Units, el Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, la UE... han sigut els que més ràpidament, decididament i del tot han adoptat les polítiques més despòtiques i tiràniques de control totalitari de tancancament, aïllament, control i repressió, a part de la pròpia Xina on s'originaren i d'on s'imitaren. A tot se li ha donat la volta i idees i intencions bones han portat paradoxalment a les majors bestiesses per la seva exageració fins l'absurd, per la seva imposició brutal, pel seu ús irracional i per la seva absolutització sense respectar re i sense voler adonar-se'n de les contradiccions i despropòsits.

Però com diu la dita democràtica: "Es pot enganyar a tothom un temps i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps" i sempre hi han veus que diuen l'evident que no es vol veure per la ficció social, que s'atreveixen a no seguir el corrent i avisen malgrat les possibles represssàlies. En cito alguns començant per dues dites populars: "Quan els governants perden la vergonya, els governats els hi perden el respecte" i "Quan els d'abaix es mouen, els de dalt cauen".  

En autors individuals tenim a Susan George (n. 1934), politòloga nord-americana nacionalitzada francesa que va dir ja fa una dècada, que el que passava ara a Espanya només es podia entendre si era un experiment d'enginyeria social, orquestrat per grans poders fàctics globals amb la complicitat i col·laboració dels governants i líders polítics espanyols, per comprovar quan càstig podía aguantar, això sí en aquest cas pacíficament, una societat i un poble sencers sense explotar i rebel·lar-se, i que sefons elles els mateixos experimentadors i aplicadors estaven sorpressos pel gran aguant i submissió dels espanyols, cosa que per altre part no sols era dolent per a ells sinó que desafortunadament sentava un perillós precedent per a la seva aplicació en altres casos, tot i que pel que ara es veu sembla que a França la ciutadania no reacciona igual sinó que es rebel·la i protesta, i amenaça amb una veritable revolució si les coses van massa lluny, potser per la seva tradició històrica de revoltes polítiques. Seguint el seu pensament es podria considerar que Ucraïna des del 2013 o abans i tot és una altra nació víctima d'un altre experiment d'enginyeria social, en aquest cas conflictiu, violent i bèl·lic, com a voluntat dels seus propis organitzadors, des de les sagnants revoltes del Maidan  i el seu triomf davant del qual Rússia no va intervenir perquè es devia pactar que es contentés amb l'annexió de Crimea, passant per la guerra interna de  molts anys entre el govern de Kiev i les regions russòfones del Donbas partidaries o d'autonomia o de separar-se, i l'incompliment voluntari per part dels occidentals dels acords de pau de Minsk, com ha reconegut recentment Angela Merkel, els estranys accidents aeris de l'avió de Malaysia Airlines abatut el 2014 i poc deprés de l'avió militar dels Cors de l'Exèrcit Rus sobre el Mar Negre quan anaven a actuar a Síria per Nadal, l'elecció del còmic Zelenski que prometia la solució del conflicte del Donbas amb una amplia autonomia i a més bones relacions amb Rússia i al cap de ben poc ja va canviar totalment les seves propostes que l'havien portat a ser elegit i va fer el contrari i ara es un líder titella dels poders ocults, fins arribar a la autoanomenada intervenció militar especial russa del febrer de 2023 amb negociacions immediatas que al mes de març ja van estar a punt d'arribar a un acord, que van vetar Estats Units i el Regne Unit, que volien que continués el conflicte i arribés a ser una guerra, sofrida pel poble ucraïnès en la seva terra, tant pels seus interessos com per continuar amb l'experiment social en aquesta ocasió bèl·lic, com potser ja ho va ser Iugoslàvia entre 1991 i 1999 i sobretot aquest últim any.  

El jueu canadenc Henry Makow (1949) sostè que els líders mundials són només una façana o estan subordinats a poders més forts que ells, uns que són anticristians i es manten ocults i que actuen a través dels graus més alts de la maçoneria, les grans banques, els illuminati i altres, i que es manifesten com a feminisme, ideologia de gènere i quasi totes les polítiques actuals, Nou Ordre Mundial, Agenda 2030, i totes les seves tàctiques (woke, metoo, cancel·lació, blm, antifa, correcció política...) i que sabent-ho sols els situats en els primers llocs, són d'inspiració, pràctica i objectius demoníacs, que ell en diu satanisme. Hi ha una conspiració per destruir Occident, i aquest és segons ell el veritable objectiu, tot i que n'hi ha d'altres com la despoblació mundial i la instauració de governs cada cop més autoritaris i no democràtics, fins i tot antidemocràtics i feixistoides, destacant en això el Canadà de Justin Trudeau, del que ell es fa ressò del rumor que el fa fill de Fidel Castro, i en el pla ideològic els Estats Units del partit demòcrata i dels professors universitaris esquerrans radicals que ara dominen tot, i els que s'apunten al moviment gustosament com Hollywood i la Disney per exemple, cada cop més compromesos amb una agenda diabòlica i de propostes infernals. 

De manera semblant Naomi Klein (1970) es troba estranyada i perplexa per l'evolució del neocapitalisme i dels altres moviments actuals com el neoliberalisme i els neocons, amb decisions destructives i autodestructives incomprensibles sense cap lògica, però aquesta autora la conec menys.

Aquesta és la situació actual, gairebé mundial amb poques excepcions, i com a mínim cal ser-ne conscients i no actuar com si tot seguís anant bé com abans i no passés res. Hem de pregar molt i encomanar a Déu, directament o per mediació de Maria, els àngels i els sants, aquest món desquiciat i aquesta situació humanament irresoluble. Demanem-ho amb molta fe, esperança i amor! 

Sant Josep i el dia del pare i del seminari

Sant Josep és el més gran sant després de la Verge Maria.

Imatge de St. Josep i el Nen Jesús a la capella de Sta. Rita de St. Julià de Vilatorta

En la jerarquia celestial hi ha primer la Santíssima Trinitat, Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i per sota seu el lloc més alt és, per voluntat divina, el de la Mare de Déu. Després estan els cors angèlics, serafins, querubins, trons, potestats, arcàngels i àngels, i llavors ja venen els sants, del que el primer lloc correspon a Sant Josep, a qui Déu va voler fer cap de la Sagrada Família, espós amorosíssim i castíssim de Maria i pare adoptiu de Nostre Senyor Jesucrist. A part de l'elecció de la Verge Maria com a Mare de Déu, no hi ha missió més alta que la que va ser encomanada a Sant Josep i per tant a ell li correspon la major dignitat entre tots els altres sants. 

Sant Josep és el sant del silenci, silenci contemplatiu i actiu, i de l'obediència total i immediata a la voluntat de Déu. No es conserva ni una sola paraula seva ni als Evangelis ni en tot el Nou Testament, només allò que li passa i allò que se li diu i que sense cap resistència ni dilació posa en pràctica. El seu lloc excepcional en la Història de la Salvació va junt amb la seva extraordinari humilitat, discreció, modestia i acceptació del voler de Déu, desenvolupant amb eficàcia el seu paper en la guia, protecció, companyia i cura dels més propers i estimats per Déu, Jesús i Maria. 

I és també un somniador com Josep d'Egipte, el patricarca del mateix nom, que va viure mil·lenni i mig abans que ell. Un paral·lelisme més és que el seu pare en tots dos casos es diu Jacob. I així com el Josep de l'Antic Testament interpreta els seus somnis i els d'altres, el Sant Josep del Nou Testament també té visions en somnis però coneix sense cap necessitat d'interpretar-los allò que li transmeten angèlicament i només llevar-se ja compleix el que se li ha trasmès. És també el patró de la bona mort, per la seva pròpia en companyia de Jesús i Maria. I patró de l'Església, dels seminaris, de les congregacions religioses josefines i mendicats, dels pares i de les famílies. I el seu nom l'han portat molts sants posteriors i el porten moltes persones, com Josep i Josep Maria, Josefa i derivats com Josefina, Fina, Pep, Pepeta... així com ciutats i pobles de tot el món, com la capital San José de Costa Rica. I té molts devots, el seu nom des de St. Joan XXIII figura en el Canon Romà i amb el papa Francesc s'ha incorporat en totes les pregàries eucarístiques. Santa Teresa de Jesús deia que St. Josep era un sant que no li havia fallat mai, amb ell sempre obtenia o el que li demanava, o el més convenient segons les circumstàncies o un do encara molt major i millor. 

Siguem ben devots de Sant Josep i que ell ens protegeixi i solucioni dificultats en vida i ens obtingui de Jesús i de Maria el gran do d'una bona mort, en gràcia de Déu i, si pot ser, ja santificats!  

Diverses cegueses, la del món i les de l'ànima

Des de fa uns mesos he començat a assistir, convidat per la feligresa Anna Rifà, que és una col·laboradora amb ells des de fa molt, a les reunions mensuals d'una agrupació de cecs d'Osona, que abans tenia un altre nom però ara es diu "Junts veiem millor". I això coincideix en el moment d'escriure això amb el 4t Evangeli de Quaresma, la curació per part de Jesús del cec de naixement, que l'any 2023 s'escau el 19 de març. 

Nostre Senyor, que va passar pel món fent el bé al servei dels altres, va curar forces cecs, però el cas més detallat és el de l'Evangeli segons Sant Joan, amb les reaccions d'uns i altres i molt especialment dels fariseus, que es neguen a acceptar-ho o ho critiquen per haver estat en dissabte i donen diverses voltes a l'assumpte per la seva incredulitat i tancament a l'acció de Déu.

De cegueses humanes n'hi ha moltes. La més notòria, però no la més greu, és la física. Aquesta ceguesa és innocent i involuntària i és com una creu que cal portar seguint a Jesús amb la seva i si és acceptada amb resignació davant la voluntat de Déu, és un Purgatori en aquesta vida que n'estalvia i en tot cas alleuja i abreuja el molt més dur de l'altre vida, donat que tots som pecadors i ens cal santificar-nos en aquesta vida o purificar-nos en l'altre. La ceguesa biològica, en major o menor grau des de la total fins a la parcial o temporal, no té cap relació amb el pecat, com ho diu Jesús mateix a l'Evangeli, sinó que és una ocasió per tal que es manifesti l'acció divina. I des de l'Antiguitat alguns cecs han tingut fama de vidents, ja que al no veure aquest món ni aquest temps present han desenvolupat, junt amb l'afinament de tots els altres sentits corporals, una major comprensió del passat i del futur i no veient allò proper i aparent que veu el comú de la gent han tingut fama de ser més capaços d'intuir les coses llunyanes i amagades o internes. 

I l'ajuda als qui pateixen aquesta minusvalia ha pres moltes formes, des de l'escriptura Braille, dita així perquè fou ideada pel professor catòlic francès Louis Braille (1809 - 1852) que va publicar el seu sistema l'any 1829 permetent als invidents poder escriure, llegir i composar i tocar música, i per les seves avantatges fou adoptada oficialment a partir de 1853, estenent-se per tot el món. 

I el cas més famós del que és un veritable miracle és el de la nord-americana Helen Keller (1880 - 1968) que essent cega i sordmuda, va poder ser ensenyada mitjançant un sistema tàctil de comunicació per la professora Anne Sullivan (1866 - 1936), ella també amb una deficiència visual però no total, i d'aquí va passar a estudiar amb el braille i a comunicar-se mitjançant aquest i el llenguatge de signes dels sords (1), arribant a llicenciar-se a la Universitat, i essent una autora de gran profunditat que donava conferències, amb ajuda de traductors o ella sola ja que també havia après a vocalitzar i per tant a parlar (2), i escrivia llibres, entre ells l'autobiografia The Story of My Life (1903), The Word I Live In (1908) i My Religion (1927) i revisada, ampliada amb més material i reeditada com Light in My Darkness (1994), ja que quan era encara una noia Phillip Brooks (1835 - 1893) li va ensenyar sobre el Cristianisme i al conèixer a Jesucrist Hellen Keller va exclamar "Sempre havia sabut que Ell hi era, però no sabia el seu nom!" (3). Helen Keller essent sordcega també va comparar la ceguesa amb la sordesa i va dir que la sordesa era molt pitjor: "La ceguesa t'aparta dels objectes però la sordesa t'aparta de les persones". 

Retornant a l'episodi de la guarició per Jesucrist del cec de naixement, és palès que hi ha cegueses molt pitjors que la material: la ceguesa moral i la ceguesa espiritual, i els fariseus que se li oposen participen potser d'ambdues però com a mínim en tot cas de la pitjor de totes, l'espiritual. La ceguesa moral o ètica ens fa indiferents al sofriment aliè i no ser sensibles a la bellesa, sentit i grandesa dels manaments divins que perfeccionen la llei natural posada per Déu mateix en el cor dels homes. Avui dia diríem que és una ceguesa pròpia de psicòpates, sociòpates i delinqüents i també de les persones de moral desviada, inmorals o amorals. Per la seva naturalesa és més greu i perillosa que la ceguesa biològica, i els seus efectes són perniciosos pels mateixos que la pateixen i pels altres en relació o contacte amb ells, cosa que no passa amb la visual.

I la ceguesa més dolenta i fatal de totes és l'espiritual. Els fariseus, coneixedors i experts en l'Escriptura Sagrada de l'Antic Testament, que haurien de ser els qui reconeixessin al Fill de Déu, el seguissin i el proclamessin, no sols no el veuen sinó que no l'accepten i s'hi oposen i al final l'acusaran falsament i el faran condemnar a mort per crucifixió, en un intent màxim però fallit i finalment del tot contraproduent, d'anorrear-lo. Ells pretenien, potser sense saber-ho (4), fer triomfar les tenebres diabòliques i infernals sobre el món, però en canvi fent crucificar al Rei de la Glòria el que aconsegueixen, sense esser-ne tampoc conscients d'entrada, és que es realitzi l'obra divina de la Redempció de la Humanitat, en la que Crist paga per tots els nostres pecats i salva a tots els qui es vulguin acollir a Ell i a la salvació que porta per a cadascun dels éssers humans que creuen en Ell (5). Els fariseus són l'exemple més fort d'aquesta terrible ceguesa espiritual, voluntària i per tant culpable i d'inesperats efectes terrorífics pels qui es deixen dominar per ella i no s'obren a Déu sinó que pel contrari el neguen, se n'allunyen i fins el combaten. Els apòstates i els diabòlics són els casos més greus d'aquesta ceguesa espiritual, que afecta també a ateus, agnòstics, indiferents i no religiosos en general, en diferents graus de pecat i mal, arribant als graus més infernalment foscos en els anticristians i seguidors de l'Anticrist, com també en els blasfems, sacrílegs, enemics de Déu i odiadors de la fe. Només pensar en aquestes possibilitats i en el seu destí etern espanta i porta a la compassió de pregar per ells com va fer el mateix Jesús a la Creu: "Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan!", ja que no es pot perdre mai l'esperança i Déu no condemna a ningú en vida i només la mort en pecat mortal, es a dir sense penediment, conversió, penitència - que pot ser l'acceptació de la mateixa mort com a voluntat de Déu - i súplica i/o acceptació del perdó diví, és el que ho fa irremediable, ja que després de la mort i fora de l'existència temporal ja no es pot canviar per voluntat pròpia, encara que per un misteri diví sí que es pot ser purificat, purgant-ho i així poder entrar al Cel, si només es tenen pecats venials o romanents de pecats mortals ja confessats i perdonats, però no expiats encara en vida. 

La ceguesa de les coses del món és una malaltia i no té cap significat per a la salvació, les que són realment tràgiques són les cegueses moral i encara més l'espiritual. Demanem a Déu que ens en deslliuri i preguem pels qui les pateixen, perquè a diferència de l'orgànica, d'aquestes sí que se'n pot sortir sense necessitat de cap miracle sinó tan sols acceptant i acollint la crida divina a la conversió del cor i la salvació del pecat, el mal, el diable i l'infern, i els temps de Quaresma són especialment adequats per fer-ho ja que Déu ens dona unes gràcies especials si ens deixem entendrir el nostre cor i ho fem per la Passió del seu Fill i el seu Amor fins a donar la vida per tots nosaltres!     

L'evolució històrica mundial

Els temps actuals ens conviden a reflexionar cap a on va el món, i és convenient recordar als qui han reflexionat sobre el sentit de la història, des de diferents punts de vista, per veure si es pot aplicar a una època de final de cicle com la nostra en que tota la manera de fer les coses del segle XX per part dels governants i poderosos està ja acabant (1). Alguns dels principals i més encertats que han pensat sobre l'evolució històrica, la seva forma, les seves causes i conseqüències han estat, en una llista no exhaustiva però sí molt representativa: 

Sant Agustí (354 - 430), De civitatis Dei (410 - 426) 

Ibn Khaldun (1332 - 1406), Muqaddimah (1377)

Giambattista Vico (1668 - 1744), Principi di una Scienzia Nuova (1725)

Feliks Koneczny (1862 - 1949) 

Oswald Spengler (1880 - 1936), Der Untergang des Abendlandes (2 vol, 1918 i 1922)

Arnold J. Toynbee (1889 - 1975), A Study of History (12 vol, 1934 - 1961)

Alexandre Deulofeu (1903 - 1978) 

Carroll Quigley (1910 - 1977), Tragedy and Hope (1966), The Anglo-American Establishment (1981) 

Samuel P. Huntington (1927 - 2008), Political Order in Changing Societies (1968), The Clash of                                                                        Civilizations (1996)

Aquests autors i d'altres, tot i les seves diferències, tenen bastant en comú (2). Un dels punts que apareix en diversos d'ells és el paral·lelisme de les civilitzacions i fins i tot de les cultures amb organismes, que neixen, s'expandeixen, lluiten per imposar-se, arriben a un sostre quan estan a la seva plenitud i apogeu, i després decauen i finalment s'extingeixen (3), donant pas a altres de noves (4). I molts mostren una coincidència en les seves conclusions i prediccions, així com una gran visió del futur basada en l'experiència històrica del passat. Així Spengler va preveure que cap a l'any 2000 la civilització occidental entraria en un estat d'emergència previ al seu final, i això faria necessari un cesarisme, és a dir un totalitarisme no constitucional i antidemocràtic del poder efectiu, tant el visible i oficial com el fàctic a l'ombra (5), que duraria encara uns dos segles abans del col·lapse total definitiu (6).  

I encara que no recordo l'autor, en un llibre de text de batxillerat d'Història de la Literatura, vaig trobar en les primeres pàgines un gràfic sinusoidal de l'alternança temporal succesiva d'èpoques clàssiques (Grècia i Roma, el Renaixement, el Neoclassicisme, el  Realisme, el Noucentisme) i no (Orient, l'Edat Mitjana, el Barroc, el Romanticisme, el Modernisme...) fins i tot amb períodes en el seu interior (7) i, essent jo encara un noi aquesta descripció em va impressionar i l'he recordada sempre, alhora que m'ha fet interessar en aquestes visions panoràmiques, similituds  i evolucions, especialment de cicles històrics que coexisteixen amb el pas lineal del temps, donant lloc a un progrès helicoïdal, on les situacions no es repeteixen però sí que passen per fases semblants o paral·leles, a un nivell superior ja que coneixen a les anteriors i en formes diferents però equivalents (8). 

En el meu cas, per exemple, estudiant la història de Xina als anys 1980s vaig donar-me compte de la semblança entre la Xina Song (960 - 1279) i la manera de fer europea i occidental: riquesa, comerç, hedonisme, progressos científics i tècnics i noves armes sofisticades però voluntat pacifista per la prosperitat habitual amb crisis econòmiques per mals càlculs globals, i això em va fer pensar com aquesta dinastia xinesa va tenir dos períodes desiguals, els Song del nord i els Song del sud ja en declivi i decadència, i el seu final a mans dels mongols, molt menys civilitzats i cultes però molt més guerrers i expansius, i si una cosa així no podria acabar passant per analogia en el devenir de les situacions, però en aquella època, a  finals dels 1980s em va semblar mol improbable i poc verossímil que sorgissin en la nostra època uns pobles més rudes i salvatges però també més sans i virils com equivalent actual dels mongols medievals i que acabessin dominant la periclitant Europa i potser tot Occident, si bé ara ja no m'estranya gens, sobretot vist l'evolució a partir del 2001. I al llarg dels anys he fet molts altres estudis sobre cicles històrics que m'ha semblat trobar en els patrons cronològics, alguns dels quals vaig citar en alguna publicació l'any 1991 i en les tesis de llicenciatura d'Humanitats del 2004 i de Ciències Religioses del 2015i dels que algun dia en parlaré en aquest blog, sobretot perquè me n'ha semblat trobar-ne també a la Bíblia, on sembla suggerir-se un cicle d'uns 400 anys i un altre de 16 en alguns llocs. 

I igual que ser conscients de la propia mortalitat ens porta a preparar-nos pel fet i a intentar viure millor, "Pensa en la mort i no pecaras" ens diu la Paraula de Déu, i això ens fa homes , també conèixer un cert determinisme històric i la nostra posició en ell no ho canvia, però com fa notar Alexandre Deulofeu com a valor pràctic dels seus estudis, permet estar previnguts, saber que ha de ser així, no desesperar-se ni rebelar-se inútilment i molt menys prendre mesures brutals i contraproduents que ho agreu pel contrarigin, sinó intentar suavitzar-ho. És a dir: acceptar la voluntat de Déu i confiar en la seva Providència.

(1) Ara que es parla tant de l'Agenda 2030, any que coincideix amb el bimil·lennari de la Redempció de la Humanitat per Nostre Senyor Jesucrist, no és d'estranyar que l'actual estat de coses no continuï més enllà d'aquesta dècada dels 2020s, ja que l'esgotament, el tocar sostre i el declivi són patents i accelerats i personalment aposto per situar el 2028 com l'últim any d'aquest cicle actual i pensar que el 2029 ja en començarà un de nou, o sigui que totes les propostes que s'hi fan a l'Agenda, desencertades i desassenyades fins a l'absurd i el ridícul, seran en va i les coses aniran d'una altra manera diferent a la programada. 

(2) Amb matissos i veus divergents, però és més allò en que la majoria concorda.

(3) O bé es poden perpetuar com a supervivències sense influència en el destí general, petites, marginals, aïllades i sense importància, anecdotiques. 

(4) Que normalment neixen a les perifèries tant geogràfiques com socials, on el domini de l'antiga és menor.

(5) Tant amb líders polítics com el primer Mussolini, admirat fins i tot pels anglosaxons i pel propi Spengler abans d'embarcar-se en aventures imperials a Abissinia, fet que el desacredità a ulls de molts, o bé magnats i  líders econòmics com Cecil Rhodes (1853 - 1902) que també actuà com una mena de líder ideològic de l'Imperi Britànic. 

(6) Al peu de la lletra això pronosticaria el fi de la civilització occidental cap a l'any 2200, però tenint en compte que Spengler parla d'aproximadament, és més aviat al segle XXII, i diverses consideracions de precedents històrics porten a situar-ho al voltant del 2150, quan acabaria també el cicle iniciat al 1750.  

(7) Per exemple la Grècia arcaica - la Grècia clàssica - l'Hel·lenisme...

(8) Per exemple les revolucions, que en nom d'ideals, ideologies i utopies, provoquen  grans destruccions i matances, els protagonistes són primer botxins i després víctimes i acaben portant a tiranies i guerres, com en el cas de la Revolució Francesa, el Terror i Napoléó i el seu equivalent quasi exacte de la Revolució Soviètica, la Cheka i les Grans Purgues i Stalin, tot i que a França i Rússia la successió cronològica entre la revolució devorant els seus propis actors i el cesarisme no fou del tot igual. Però sí que aquests procesos, que de portes cap a fora deien buscar la felicitat de la majoria (Drets de l'Home i del Ciutadà, el comunisme) però que en realitat resultaren ser meres maneres de canviar els governants, invertir les coses, imposar ideologies totalitàries i dominar a la gent subjectant-la i fins esclavitzant-la (conscripcions del poble en armes, el Mur de Berlín), no pogueren imposar-se més que per la violència i les guerres civils (la Vendée, guerra de blancs i roigs), ja que no convencien i trobaven resistència sinó que al final portaren a grans guerres (les napoleòniques, la Segona Guerra Mundial). 

Ordenació d'un sacerdot osonenc

El 12 de febrer de 2023, a la catedral de Tarragona, l'arquebisbe Joan Planellas va ordenar 3 nous preveres. Un d'ells és el jove Mn. Andreu Figueras Paz, de Tona, diaca des de l'any 2017, ara incardinat a la diòcesi tarragonina, i els altres dos Mn. Albert Font i Mn. Damià Tarragó. 

                                                                 Foto arquebisbat de Tarragona

Després de celebrar les primeres misses a la seva diòcesi actual, on resideix des de fa anys, just un mes després, el 12 de març, va celebrar també la seva primera Missa a Tona, la seva localitat natal i on ha residit la major part de la seva vida. 

                                                                            Foto cortesia de Mn. Josep Molist

Va presidir ell la Missa dominical de la parròquia, convidat pel rector Mn. Josep Molist, que va concelebrar junt amb Mn. Francesc Chia. 

                                                                       Foto cortesia de Mn. Josep Molist 

Va ser el retrobament amb la seva antiga parròquia i església, aquest cop ja celebrant la Missa com a nou membre de l'Orde presbiterial. A continuació de la Missa hi va haver-hi una trobada, en la que els feligresos de Tona van poder saludar-lo i felicitar-lo personalment, per aquest gran pas al servei de Déu i de l'Església Catòlica en la seva vida. 

Que amb la consagració a Déu Mn. Andreu visqui sempre en gràcia i amb aquest do especial de l'Esperit Sant i aquest ser instrument de Jesucrist per portar-lo i fer-lo present entre la gent, i que tingui sempre la protecció maternal de la Mare de Déu, la Verge Maria, i que ajudat i salvat divinament sigui ell també col·laborador de l'acció divina en ajudar i salvar al seu proïsme!  

Jesucrist i l'Església, necessitat del món

Cap de Crist (1940) de Warner Sallman (1892 - 1968)

Alguns avisos recents sobre la dura i difícil realitat del nostre temps, tot allò que amb les cada cop més acceleradament creixents descreença i secularització generals arreu, i molt especialment a Europa i a tot l'Occident, és el que està passant actualment al món, una lluita espiritual: 

G.K. Chesteton (1874 - 1936): "Quan Déu surt per la porta, els dimonis entren per les finestres", "Quan una persona ja no creu en Déu no és que ja no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot" (1) i també "Quan al món li treiem la seva part sobrenatural el que queda no és la part natural sinó l'antinatural". 

Charles Coughlin (1891 - 1979): "Wall Street i el comunisme són dos cares del dimoni" (2). 

El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979) en la seva alocució radiofònica del 26 de gener del 1947 als Estats Units: "Estem al final de la Cristiandat, no del Cristinianisme ni de l'Església sinó d'una vida econòmica, política i social inspirada en principis cristians. Això està acabant, ho hem vist morir. Mira els símptomes: la ruptura de la família, el divorci, l'avortament, la immoralitat, la deshonestedat general. Perquè és que tants pocs se n'adonen de la gravetat de la nostra crisi actual?. En part perquè els homes no volen creure que els seus propis temps són dolents, en part perquè implica massa autoacusació i principalment perquè no tenen estandards fora de si mateixos per a sopesar el seu temps. Sols aquells que viuen per la fe saben realment el que està passant en el món"   

Le Matin des magiciens (1960) de Jacques Bergier (1912 - 1978) i Louis Pauwels (1920 - 1997), traduïda al castellà l'any següent amb el títol El retorno de los brujos. El retorn al nostre temps d'irracionalismes i creences supersticioses o idolàtriques, quan no merament absurdes o il·lògiques, aberrants i impossibles, entre delirats i diabòliques, que semblaven ja definitivament superades des de feia molts segles (3). 

Joseph Ratzinger (1927 - 2022), el Papa Benet XVI (2005 - 2013): El triomf de Crist al segle I i del Cristianisme a l'Imperi Romà a partir dels segles III - V i a Europa als segles V - XI (4) va significar la efectiva desdimonització del món, però el declivi de la vida cristiana a partir del s. XVI i sobretot del s. XVIII amb uns efectes creixents fins ara, ha anat privant a la societat occidental i mundial d'aquesta gran avantatge i ara el món n'experimenta un retrocés i cada vegada hi ha més possessions i necessitats d'exorcismes (5).

La Fin de la Chrétienté (2021) de Chantal Delsol (1947), constatació de la fi no del Cristianisme però sí de la Cristiandat, és a dir de la civilització cristiana o almenys de la civilització influïda per les lleis i valors cristians, que van essent substituits per d'altres, amb resultats terribles i gairebé horrorosos però tant progressius que la gent s'hi va acostumant o fins ho arriba a veure normal o bé.   

The Return of Gods (2022) del pastor jueu messiànic Jonathan Cahn (1959), el progressiu apartament de la societat humana de la presència i protecció de Déu està portant al retorn de les entitats demoníaques conegudes com els déus antics, Baal, Molokh, Astarté... contra les que Déu ens havia previngut tant al llarg de l'alliberament d'elles realitzat per Ell al llarg de tota la Bíblia i continuat durant els dos mil anys de Cristianisme, que les havia anorreat i relegat, però que ara troben de nou entrada i espai per tornar-se a fer presents (6)

Naomi Wolf (1962) "Fins l'any 2020 les lleis judeocristianes dels Deu Manaments i de l'amor a Déu i al proïsme encara guiaven a la societat occidental i d'alguna manera a tots els països del món; la seva inesperada supressió, coordinada, universal i com espontània l'any 2020, passant molt ràpidament i sense resistència a una situació diferent i contrària, només em sembla explicable a partir de la intervenció d'una força sobrenatural negativa, una manifestació demoníaca molt poderosa, la irrupció de la qual ha estat llargament preparada per un apartament social i polític progressiu de Déu des de fa segles, però molt accentuat al segle XX i sobretot a partir dels anys 1960s, i així ha tingut el camp lliure per manifestar-se i enganyar, perjudicar, destruir i esclavitzar la gent" (7)

En el fons són els dos grans camins: el camí de la vida, la gràcia, el bé i la felicitat aquí i sempre amb Déu, manifestat en Jesucrist i present entre nosaltres per l'Esperit Sant, i el camí de la mort, el pecat, el mal i la desgràcia, el dolor i sofriment començats aquí però fets perennes en el més enllà (8), sense Déu i per tant amb el diable, que s'afanya a ocupar el lloc allà on veu l'absència de Déu per decisió de la llibertat humana.    

(1) Com en el conegut cas d'un ateu, lliurepensador i llibertí anglès del segle XVII del que els seus propis contemporanis constataven, estranyats, "que s'ho creia tot, excepte la Bíb

(2) És ben coneguda la persecució anticristiana a la URSS  i països comunistes o amb domini parcial seu, amb desenes de milions de víctimes, però no ho es tant, i cal no oblidar, fets com la destrucció l'any 1944 del monestir de Montecassino pels bombardeigs aliats, de forma innecessària i fins contraproduent per a l'estratègia bèl·lica, el bombardeig de la Universitat Catòlica de Lovaina i de la catedral de Colònia al final de la Segona Guerra Mundial i el bombardeig atòmic nord-americà de les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki, precisament els dos grans centres catòlics del Japó, l'any 1945. I si, al igual que el comunisme, el nazisme fou una ideològica satànica i també els japonesos feren moltes matances i experiments realment demoníacs, els bombardeigs salvatges aliats, destinats a matar com més civils millor, com els de Hamburg el 1943 i els de Tokyo i Dresde el 1945, tampoc sense justificació bèl·lica com no fos la venjança i el terror, semblen d'inspiració diabòlica.

(3) L'aparició de tota mena de moviments pseudopagans o neopagans i fins i tot de bruixeria, luciferins i satànics al segle XX n'és una mostra, com els de Gerald Gardner i la wica als 1950s o la instauració d'una mena d'església satànica a  Califòrnia per Anton Szandor La Vey l'any 1966, el mateix any en que es diu que un grup de multinacionals nord-americanes van decidir conjuntament promocionar tota mena d'esoterismes, orientalismes i irracionalismes, des de l'astrologia i el New Age al ioga i als Hare Krishna, primer als Estats Units i després a tot el món. Però tot i que llavors en fou l'eclosió, les arrels ja estaven com a mínim al segle XIX i principis del segle XX, amb moviments com els de Helena Blavatsky, Alister Crowley i l'acceptació legal d'aquestes pràctiques abans penaltzades per malignes i nocives per a societat. I ja abans s'havia constatat, per exemple amb Goya, que el somni de la raó engendra monstres.         

(4) Fins a la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, als voltants del 1400, però el paganisme greco-romà ja havia desaparegut, extingit, a mitjans del segle VI, excepte alguna minúscula supervivència, i amb ell la continua i forta por als conjurs, maleficis, bruixeria, supersticions i màgia, que tardarien gairebé un mil·lenni en tornar a aparèixer. 

(5) Cita no literal, però si representativa i  desenvolupadora del seu pensament. I les estadístiques mostren que  a les societats més secularitzades, laiques i no creients o indiferents a la religió, és on hi ha més activitat diabòlica en nombre de possessions i necessitat d'exorcismes. Com també diversos l'estudi de la Història ens mostra, des del Kalevala finès a textos o reculls d'Àsia, Àfrica i Amèrica que  des del segle I aproximadament les divinitats paganes començaren a perdre poder i aquests esperits malignes ja no actuaven com abans, havent-se anat tornant mudes i inerts. Jo mateix en els meus estudis d'Humanitats, vaig fer un curs que tenia el revelador títol de "Quan els déus parlaven amb els homes", que tractava sobre mitologia grecoroman, i en el que també hi havia, tant implícitament com en ocasions explícitament, algunes referències a aquesta desvitalització, silenci i pèrdua de poder dels ídols a partir dels inicis de l'Era Cristiana, un fet que tot i que va ser progressiu, potser associat a l'expansió cristiana, va ser comú i universal arreu del món, fins i tot en llocs molt allunyats.  

(6) La jueva Naomi Wolf, que coincideix amb aquest autor en la seva valoració d'una accentuada presència diabòlica en el nostre temps - com ja havia pronosticat un segle abans l'esoterista Rudolf Steiner en unes conferències als anys 1910s on preveia des de pressupòsits ocultistes una destacada intervenció de  Satanàs, al que ell anomenava Ahriman - manifesta la seva estranyesa per la construcció i inauguració de rèpliques de temples sirians de Baal a Londres, Washington DC i Nova York, l'any 2018, així com la seva perplexitat per cerimònies oficials com la de la inauguració del Túnel de Sant Gotard, amb la presència de les més altes autoritats d'Europa Occidental, o la presència d'un gran brau d'aspecte com idolàtric al que sembñlaven venerar joves d'ambdos sexes mig nus en la cerimònia d'inauguració dels Jocs de la Commonwealth, la descristianització de la societat comporta no tant l'ateisme o agnosticisme com el retorn del paganisme i amb aquest un nou poder humanament atorgat a les entitats diabòliques que els pobles pagans consideraven els seus déus.

(7) En un article fet a principis de 2023. I té raó perquè cal vigilar molt en no allunyar-se, separar-se, prescindir i trencar amb Déu i fins oposar-se-li si més no en la pràctica, perquè si no és Déu, qui protegirà el món de l'acció del diable i dels dimonis, esperits malignes enemics tant de Déu com de la Humanitat, a la que volen fer tot el dany possible, sobretot l'espiritual incitant al pecat i a fer el mal en aquesta vida, buscant la perdició eterna dels éssers humans?

(8) Perquè en aquest món bé i mal, pecat i gràcia, estan barrejats tant col·lectivament com en el individu, i sempre es pot  escollir i canviar fins l'últim moment, a partir de la mort es diferencien dos destins definitius totalment separats: el del bé amb Déu al Cel i el del mal amb el diable a l'infern.   

Una oració humil i confiada

Una pregària: 

L'amor diví: "No et condemno, veste'n en pau i no ho facis més!"

"Senyor, estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè és quan més et necessito!" 

De veritable mestre només n'hi ha un

L'únic veritable mestre és Jesucrist. 

Possible retrat de Jesucrist, a partir del Sant Sudari de Torí

Ell és el rostre humà de Déu, la Paraula divina feta home, l'únic guia bo, segur i a més real, existent i actuant sempre i a tot arreu, en cada individu al qui parla a través de la seva Església, dels textos sagrats de l'Escriptura i en la consciència més íntima de cadascú, ja que a tots ens estima com si fossim l'única persona existent i viva, i ens vol salvar a tots, però respectant la nostra llibertat i voluntat, és a dir que ens proposa el veritable camí que duu a la vida eterna, però no ens l'imposa. Només a Ell podem fer cas i és l'únic al que realment podem seguir i fiar-nos de la seva omnisciència i il·limitats amor i bondat envers tots. Ell és l'únic que no ens falla mai, com a molt som nosaltres els que podem fallar en el seu seguiment. 

I si davant la situació tan dolenta del món ens preguntem com hem arribat al desastre actual, la resposta és molt fàcil, per no seguir a Jesucrist i en canvi fer cas de molts falsos mestres, d'idees tan equivocades i pernicioses com influents en la nostra societat i en les nostres élites intel·lectuals, econòmiques i governants, i tota mena de poderosos de qualsevol tipus, que les han adoptat, veient en elles més que res mitjans de domini de la gent, i aplicant-les en benefici seu han anat portant el món per camins desviats fins a fregar en diverses ocasions la catàstrofe, potser total i tot. A continuació en cito alguns d'aquests que han descarriat la societat humana, començant per la occidental i a través d'ella la de tot el món, portant a vies mortes i carrerons sense sortida de tot tipus, quan no directament a l'abisme.  

Uns quants d'aquests ideòlegs desencertats i perjudicials, però molt seguits en el nostre món, que volguent-ho o no ens han acabat portant a situacions límit: 

Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), El príncep (escrit l'any 1513, publicat el 1532). La política té unes raons d'Estat que són independents de la religió i de la moral, el governant pot mentir i enganyar per aplicar la seva voluntat, el maquiavelisme domina les relacions en els cercles de poder, s'aplica el principi del suposat mal menor i també que la finalitat justifica els mitjans emprats, és a dir que el qui mana pot fer el que vulgui sempre que ho sapiga fer hàbilment, que molt sovint és allò posterior de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intenció i l'interès". En el fons suposa una forma d'ateisme pràctic, el qui guanya té la raó, la història l'escriuen els vencedors, la traïció no prospera mai - perquè si prospera ja no es traïció - i com dirà Dostoievsky segles després "Si Déu no existeix, tot està permès".

Jean-Jacques Rousseau (1712 - 1770), les idees infantils i ingènues del bon salvatge i de que la civilització corromp la naturalesa humana, que de per sí és bona, segons ell sense cultura tota la Terra seria com una mena de jardí d'infància. La irracionalitat del sentimentalisme i la sensibleria passa a ser la norma, i seguint això es cometen els més grans disbarats amb bona consciència, fins i tot quan es veu el nociu dels resultats, "perquè la intenció era bona". I el món de somnis i il·lusions desemboca en una autèntica irrealitat on el desig és llei, i on les normes correctores per a una educació bondadosa (!) s'apliquen de manera tan pedestre i irresponsable que acaben ser contradictòries i contraproduents, com quan recomana portar als nois des de ben joves, amb el despertar del primer desig sexual ni que siguin quasi infants, a visitar burdells iniciant-los en les relacions sexuals amb prostitutes per tal que no caiguin en la masturbació.

Charles Darwin (1809 - 1882), L'origen de les espècies (1859). No tant per ell i per l'evolució biològica, sinó per ser l'origen dels darwinistes socials. Perquè si l'ésser humà no és més que un animal intel·ligent, llavors es segueix que pot ser tractat com un membre d'un ramat i la societat es pot convertir en una mena de granja. L'evolució és una teoria científica vàlida però deixa de ser-ho quan l'evolucionisme vol envair altres camps aliens al biològic i es presenta com una explicació naturalista del sorgiment de tot i a més s'oposa explícitament a la visió religiosa, cosa que ja és un sense sentit absolut, ja que les dos són compatibles cadascuna en el seu àmbit. Malauradament autors com Richard Dawkins pretenen usar el darwinisme per a justificar les seves creences atees i aquí és on el llegat de Darwin falla i és perillós. 

Karl Marx (1818 - 1883), El manifest del partit comunista (1848) i El capital (1867). Si els filòsofs poden canviar el món al seu gust, això fa de la societat un camp d'experimentació d'intuïcions, idees i pensaments que creuen posseïr la única manera de poder organitzar-la i que poden ser des d'acceptables però amb temptació totalitària fins a totalment desencertades i delirants, i igualment s'intentaran aplicar si els imbuïts d'elles i d'una pretesa missió tenen el poder, per molt mal que facin (1). Les del propi Marx eren totalment equivocades i fins perverses, pretenent que la societat està dividida i no unida i en lluita constant i no en pau, i si això no es troba en estat natural es fomenta per tal que encaixi en la teoria sigui com sigui, buscant tota mena de pretextos, alguns potser vagament adequats, però d'altres, la gran majoria, totalment inadequats i falsos, fins inventats ad hoc per tal que n'hi hagin.

Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), la voluntat de poder, l'anticristianisme, el superhome, la moral dels forts en oposició a la fins ara moral d'esclaus, el superhome, l'etern retorn de tot. Una sèrie de deliris de rebel·lió contra Déu i contra tot, i el sadisme i la crueltat com exercisi del poder sobre l'altre, i en això té com una mena de precedent en el marquès de Sade, al que alguns arriben a considerar com una mena de filòsof, autor d'una moral sui generis basada en la inversió dels valors religiosos, ètics i socials substituits per uns de demoníacs, que va portar a aquest personatge a passar bona part de la seva vida a la pressó i al manicomi. L'autor de Més enllà del bé i del mal (1886), que també va acabar boig i va passar l'última dècada de la seva vida en un manicomi, és, en definició d'un professor meu de Filosofia, "una brúixola molt afinada... que senyala el sud". És a dir, se'l pot usar com a font, això sí tenint sempre que invertir tot el que diu i fer l'inrevès del que proposa, no en va té com ideal a l'Anticrist. És famosa la constatació "Déu ha mort va dir Nietzsche / Nietzsche ha mort va dir Déu" i està ben clar qui té raó. Però la seva filosofia està de trista i tràgica actualitat azmb les aberracions transhumanistes.  

Sigmund Freud (1856 - 1939), La interpretació dels somnis i el moviment psicoanalític. Avui dia ja desacreditat com una mena de misticisme absurd i una pseudociència no falsable, tancada en si mateixa i irrefutable per més proves en contra que s'hi trobin. Les idees de Freud van ser recollides de l'ambient, la quasi totalitat d'elles ja havia sigut apuntades per algú en algún moment, com a meres hipòtesis jutjades excessives pels mateixos autors i molt més encara pels crítics, però Freud les hi va donar validesa, les va usar com a pilars indiscutibles d'una estranya ideologia i les va reunir totes elles en un sistema ple d'anormalitats heterogenies: l'inconscient, el significat dels somnis, el complex d'Edip i l'incest, l'enveja del penis, la curació permitjà  treure-ho a la llum de la consciència, i tota una altre sèrie de pressupòsits com a mínim molt discutibles i parcials quan no clarament erronis i com deliris onírics, que ell va pretendre que eren universals i eterns per a totes les cultures i èpoques, i per a tots els individus, que com un veritable llit de Procust tenien que passar pel tub de que se'ls imposés aquelles explicacions, tot i que no hi tinguessin res que veure. Que el sistema estava equivocat ja des del principi es veu en el fet que els seus millors i més intel·ligents deixebles. com Adler i Jung, que eren els preferits de Freud, que els considerava els seus successors, el van abandonar ben aviat, ja quasi al principi, ideant cadascun els seus propis sistemes també (2). El més negatiu del freudisme és que converteix allò insà i excepcional en la norma i la base, invertint-ho tot, tothom és un malalt que com a molt dissimula o no es coneix com a tal , les bones qualitats són maldats reprimides i així, tot allò considerat bo ve, segons ell, de la inversió del dolent, que queda situat com a principi general: el desig de matar el pare (!), de tenir sexe amb la mare, els nens petits com a perversos polimorfs i no com a innocents, un món desquiciat, gairebé psicòtic, on tot es torna dolent. Tot i que ja no se li fa cap cas en estudios seriosos, a Freud encara se'l cita i estudia molt, i alguns seguidors seus com Lacan i altres han procurat fer totes les piruetes imaginables per intentar salvar almenys alguna cosa de les ruïnes del sistema, que no obstant és tan monolític i trabat amb pinzes que només traient-ne una petita peça ja s'enfonsa tot i a la pràctica se n'ha d'acabar fent un altre. 

I n'hi ha foces d'altres, que són seguits acríticament, com si fossin posseidors del secret de l'existència humana, quan aquest només el coneix Déu. Vigilem de no considerar mestres als qui no ho mereixen, perquè de Mestre només n'hi ha un! 

(1) El marxisme-leninisme i les seves evolucions estalinista, maoista i altres, han portat a les Grans Purgues, al Holomodor, al Gulag, als milions de morts del Gran Salt Endavant, als camps de la mort dels khmers roigs de Pol Pot, i en major o menor grau a tot arreu on s'ha implantat i durant tot el temps del seu domini. Es calcula que el comunisme, aquest teòric ideal utòpic que a la pràctica sempre ha resultat una tirania distòpica tant socialment com intel·lectualment ha produït per si sol uns 100 milions de morts, amb casos flagrants com el de Cambodja amb el genocidi autoperpetrat de més d'un terç i quasi prop de la meitat de la seva pròpia població. El propòsit merament humà d'establir un món correcte al nostre planeta ha resultat ser d'inspiració diabòlica i ha establert situacions infernals, cosa que no és d'estranyar venint d'una rebel·lió contra les lleis divines i fins les naturals. 

(2) Seguint en això el desenvolupament protestant, que d'uns pocs sistemes a l'inici, els de Luter, Zwingli, Calví... ha passat a desenes de grans denominacions, centenars d'altres menys importants i milers de petites sectes, algunes d'elles ja tan allunyades de l'original que ja no es poden dir cristianes i moltes de les quals no són considerades com a tal pels propis protestants. És una dinàmica que es desenvolupa sempre quan hi ha interpretacions pròpies i molts nous intèrprets amb el pas del temps.