Nadal i Pasqua

Nadal i Pasqua no sols són les festes més importants de l'any sinó que estan molt unides. 

De Nadal a Pasqua. Capella de Sta. Rita de Sant Julià de Viltorta, cortesia de Miquel Alsina.

L'una és el principi de la salvació humana, l'altre és el final. Sense el Nadal no hi hauria Pasqua, però aquesta és la culminació de l'obra divina iniciada amb el primer, en la que s'assoleix la plenitud de la redempció. 

Abans es pensava que el Nadal s'havia començat a celebrar com a tal al segle IV, però cada vegada hi ha més probes que els cristians ja el celebraven al segle III (1) i fins al segle II en segons quins llocs i èpoques, i com que els evangelis segons St. Mateu i segons St. Lluc el citen, és molt possible que s'hagués ja celebrat al segle I (2). I en tot cas la primera celebració va ser la del propi Nadal, amb els cors angèlics i l'adoració dels pastors i els mags i el reconeixement de Simeó i Anna, que va precedir en una trentena d'anys a la Pasqua.

A més, a la 2ª meitat del segle XX investigant en la seva tesi doctoral les opinions dels Pares de l'Església sobre Nadal i Pasqua, el teòleg dominic francès Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) va escriure el llibre Le Salut, incarnation ou mystère pascal chez les Pères de l'Église, de Saint Irénée à Saint Léon le Grand (1968), en el que feia notar que la primacia de la Pasqua sobre l'Encarnació com a punt culminant o decisiu de la Salvació divina no va ser tan clara als primers segles, predominant més una opinió que una altre segons èpoques, llocs i autors. Perquè alguns pensaven que un cop Déu vingut al món allò més important ja estava fet, perquè havia vingut per salvar-nos, i la presència divina i humana alhora de Jesucrist ja n'era la garantia de que aquesta tenia o tindria lloc, alhora que la unió de les dues naturaleses en Ell era ja un Sí incondicional de Déu a la condició humana i a la Humanitat, un compromís irrevocable i definitiu d'Amor pels éssers humans. Mentre que altres, com St. Agustí, destacaven que el Nadal estava en funció de la Pasqua, que per salvar l'home del pecat, aquest havia de ressuscitar, i com que l'home sol no podia, Déu mateix es va fer l'home perfecte i va ressuscitar, ascendir al Cel i donar-se Ell mateix als homes i fent-los fills seus pel Baptisme, però per ressuscitar primer tenia que morir i per això primer tenia que estar viu com a ésser humà i per tant havia de nèixer com a tal en el món, i per això s'havia d'encarnar en la Verge, signe i símbol del món nou i no contaminat pel pecat. 

També el teòleg belga Edward Schillebeeckx (1914 - 2009) pensava que inicialment en el Cristianisme hi havia 4 grans Cristologies (3): la de l'Encarnació, la de Crist Rei dels pobres, la Pasqual i la del Maranatha o de la Parusia, i que era cristià tot aquell que, inclinant-se més per una o per l'altre,  acceptava que la Salvació definitiva de Déu s'havia manifestat en la persona de Jesús, i que per tant és cristià qui accepta que la Salvació divina només es troba en Jesucrist, que es qui dona sentit a tota vida humana i a tota la Història de la Humanitat, i que arriba al món per l'Església, ja que Crist no sol actuar fora de l'Església i per tant l'èmfasi està en la comunitat creient, i per la Bíblia, molt especialment el Nou Testament, inspirat divinament i escrit pels apòstols (St. Mateu, St. Joan, St. Pere, St. Pau, St. Jaume i St. Judes Tadeu) o persones molt lligades a ells (St. Marc, St. Lluc, l'autor de la Carta als Hebreus) o el seu immediat cercle. Els mateixos 4 Evangelis ofereixen una imatge lleugerament diferent, però igualment real i verdadera, autèntica, compatible i complementària, de la història de Jesús i de la fe en Ell, ja que cada grup de deixebles porta la seva tradició. I tota la visió ortodoxa coincideix en tot excepte en detalls i en l'èmfasi que se li fa a una determinada interpretació com a més destacada entre totes, la del Senyor que vindrà a la fi del temps a salvar i a jutjar; la del Ressuscitat que obre el Cel i dona l'Esperit Sant a l'Església; la del Salvador i Rei de l'Univers que té una preferència especial pel pobres i ha vingut per perdonar i convertir els pecadors; i la del Fill de Déu, el Logos, que el camí, la veritat i la vida i és l'únic que coneix i pot ensenyar i guiar cap a Déu Pare. Totes elles canòniques, anunciadores i manifestació del Regne de Déu i la seva imminència, i enriquidores mútuament. És possible que la preferència per una o altre reflectís, salvant les distàncies, les principals mentalitats jueves quan es van complir les profecies de l'Antic Testament en Jesucrist, és a dir les anomenades 4 filosofies de Flavi Josep: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. I fins i tot que correspongui d'alguna manera a les 4 opcions de la vida religiosa: la sacerdotal, la missionera, la teològica i/o devota i la dels religiosos consagrats, totes elles formant un continu, no excloents entre sí i en molts casos mixtes. D'aquesta manera la preferència per una o altre vindria, dins de la fe, de la vocació, el posicionament personal i l'opció escollida. 

En el fons, essent Jesucrist Déu i home, es tractaria en el fons de si se'l considera més com a Déu o més com a home, si mirem preferentment la seva part divina, amb el Nadal ja està la major part de la seva missió feta (4), si mirem la part humana és la vida pública, la Passió i la Pasqua la part fonamental i determinant (5), i per diversos motius aquesta és la posició finalment establerta, ja que per a nosaltres com a éssers humans és la que més correspon a la nostra Redempció. La postura ortodoxa és la de considerar a Jesucrist tant Déu com home (6), per tant vindrien a ser els dos grans aspectes, si bé per a nosaltres com a humans la centralitat de la Pasqua (7), ve perquè aquesta ens ensenya com viure en la vida i els ensenyaments de Jesús, en la necessitat d'implantar-se en Ell per a donar bons fruits i en el camí de la Creu per arribar a la Glòria (8). 

Per tant celebrem el Nadal sabent que ens porta a la Pasqua, que és la culminació enlluernadora d'allò iniciat en el Nadal! 

(1) Molt abans que l'emperador Aurelià establís als anys 270s la festa pagana del Sol Invicte a l'Imperi Romà, a celebrar els dies del solstici d'hivern. S'havia pensat que els cristians havien escollit la data per cristianitzar aquesta festa, però ara surt a la llum que molt probablement va ser a l'inrevès, que durant l'època de pau per a l'Església de la 2ª meitat del s. III, i degut a la gran extensió de la celebració cristiana, va ser Aurelià qui va voler paganitzar la festa que celebraven els cristians, que llavors eren una minoria molt visible a l'Imperi Romà, el 25 de desembre. I si les Saturnalia eren festa oficial el dia 17 de desembre des de l'any 217 aC i el poble les mantenia durant una setmana, fins el 23 de desembre, no sols no estaven centrades en el dia 25 sinó que ni tan sols hi arribaven, i a més eren unes festes d'un caràcter molt diferent, més semblant a les actuals de l'Any Nou, que el govern romà va intentar reduïr a 5 i a  3 dies, i a finals del segle I es va fixar que acabaven el dia 21 de desembre. 

(2) Sembla que l'origen no era astronòmic ni tan sols convencional, la tradició establia que St. Joan Baptista va nèixer a finals de juny i com que Jesús era sis mesos més jove, com es mostra en l'Anunciació quan l'arcàngel li diu a la Verge Maria que la seva parenta Elisabet ja està de 6 mesos, i ella hi va de seguida i està tres mesos amb ella, és a dir fins el naixement de Joan, d'això es dedueix que Jesús hauria d'haver nascut a finals de desembre, i l'Encarnació hauria tingut lloc a finals de març. 

(3) Entre d'altres no tan importants i fins i tot poc correctes o clarament falses. 

(4) "Començar ja és més de la meitat de tot" com deia Aristòtil. 

(5) Com es diu, quan neix una persona no sabem qui és, quan mor sí.  En un altre pla podríem citar les escoles teològiques d'Antioquia, més literal i històrica, i d'Alexandria, més alegòrica i simbòlica. 

(6) Sense que la seva divinitat anorreï la seva humanitat sinó que tot al contrari la potenciï al màxim i sense que la seva humanitat minvi en res la seva divinitat. 

(7) Si Nadal és l'aurora de la salvació, la Pasqua n'és el migdia lluminós.

(8) I també és cert que la recepció humana del Nadal és més contemplativa, d'adoració i fins té un punt més infantil i com passiva, amb el Déu Nen,  mentre que la de la Pasqua és més adulta, admirativa, creient i activa, amb l'Home diví sacrificat, mort i ressuscitat. En el Nadal Déu es deixa estimar com a nadó indefens i necessitat, en la Pasqua ens estima al màxim, donant la vida pels homes i complint la missió per la que havia vingut al món.