Els sants del desert

Icona copta de St. Antoni, amb la seva trobada amb St. Pau l'Ermità

Sant Antoni Abat (250/51 - 356) va viure quasi tota la seva vida en soledat al desert de la Tebaida a Egipte. Era de família molt rica de la gran ciutat d'Alexandria i havia heredat propietats i fortuna però havent escoltat essent molt jove, un dia a Missa l'Evangeli del jove ric, va decidir complir literalment amb la petició de Jesús i havent deixat una part suficient a la seva germana, va vendre tot l'altre i ho va donar als pobres, i ell va seguir a Jesús anant-se'n al desert, tal com aquest havia començat la seva vida pública. I igual que el seu Senyor i Mestre, ell també va tenir que lluitar contra les temptacions i l'oposició del diable, i va vèncer-ho tot perquè estava sòlidament arrelat en Nostre Senyor, al que estimava per sobre de totes les coses. 

St. Pau l'Ermità i St. Antoni Abat, els primers pares del desert a Egipte

Es va retirar al desert en un lloc solitari, essent un dels primers eremites fundadors del monaquisme junt amb Sant Pau l'Ermità (c. 227 - c. 341), que ja poc després de l'any 250 s'havia retirat al desert egipci com un anacoreta, uns vint i pocs anys abans que ho fes ell. I és admirable que malgrat la calor abrusadora del dia amb un Sol molt intens i el fred glacial de la nit, de la precarietat respecte a l'aigua i l'aliment, dels perills de feres i bandolers i de l'amenaça que suposava qualsevol possible malaltia, així com d'una soledat en moltes ocasions i durant molt temps absoluta, el seu predecesor St. Pau l'Ermità va viure uns 113 o 114 anys i ell uns 105, en un temps en que l'esperança de vida humana era de poques dècades, quatre o cinc. St. Pau i St. Antoni es van conèixer quan aquest el va anar a visitar, havent tingut una visió en un somni sobre la seva existència i el lloc on era, i quan poc després St. Antoni el va tornar a visitar va trobar que St. Pau acabava de morir i el va enterrar. 

Kellia, un dels llocs del desert egipci, junt amb Nitria i Scellis, on primer s'establiren comunitats d'eremites
i després grans monestirs de cenobites, convertint-se en veritables ciutats del desert amb molts milers de monjos

St. Antoni igual que el seu predecessor St. Pau, buscava un lloc solitari i aïllat i allà s'establia. Gent que volia viure com ell el buscava, atrets per la seva fama de santedat i pel seu exemple de retir, i després de veure'l i parlar amb ell, es feien deixebles seus, establint-se una comunitat d'eremites. De tant en tant St. Antoni decidia allunyar-se per tornar a estar en completa soledat i de nou el tornaven a buscar i s'establien prop d'ell. Un dels deixebles més importants de St. Antoni va ser St. Pau el Simple (c. 225 - c. 339), que va viure també uns 114 anys, que era casat amb una dona bellíssima però essent ell ja gran havent-li estat ella infidel, la va deixar i amb 60 anys se'n va anar a St. Antoni demanant-li que li ensenyés a ser monjo i aquest al principi s'hi negà perquè el veia molt gran per a començar a fer una vida tan dura i radical, però davant de la seva humil insistència i al veure'l persistir en el seu propòsit, finalment va acceptar ensenyar-lo i deixar que visqués en una cabana prop de la seva, i va fer tals progressos que el mateix St. Antoni n'estava admirat i l'apreciava molt. Un altre deixeble dels molts que va tenir St. Antoni va ser St. Macari el Gran (c. 300 - 391), fundador de diversos monestirs de vida cenobítica segons l'estil de vida del seu mestre.

St. Antoni va anar a Alexandria en més d'una ocasió, reclamat ja fos pel bisbe o per les circumstàncies. Així hi va ser l'any 311 quan la persecució de Dioclecià, per visitar i donar suport als cristians empresonats, especialment als monjos, i hi va tornar l'any 338 per intervenir en les disputes arianes a favor del Credo nicè. Es diu que en una d'aquestes ocasions, potser la primera, va preguntar "Segueixen pecant els homes?" ja que ell amb l'ajut i assistència divines resistia sempre les temptacions i els atacs demoníacs, que en la seva vida van ser molt forts, i devia considerar que tothom podia fer el mateix. 

Va ser tal la seva fama de santedat que fins i tot l'emperador Constantí li va fer arribar, portada per missatgers, una carta demanant-li consell i St. Antoni li va contestar que pensés menys en les coses d'aquesta vida i més en les de la següent. El patriarca d'Alexandria i doctor de l'Església Sant Atanasi (c. 297 - 373), campió de l'ortodòxia, que el tenia en gran estima i era i es considerava deixeble seu, havent-lo conegut personalment i tractat amb ell, va escriure en grec la Vida d'Antoni, la biografia del sant, l'any 357, un any després de la seva mort, per la qual cosa les dades que coneixem d'ell són moltes i fiables. L'obra va ser traduïda al llatí uns 15 anys més tard. També hi ha dades sobre ell en les col·leccions després reunides en la Vida dels Pares (segles III - IV) i Apotegmes dels Pares del Desert (segle V), que entre moltes d'altres, també de dones, relaten les retirades al desert de St. Pau l'Ermità l'any 250, St. Antoni Abat  el 270 i St. Pau el Simple cap a l'any 285, dels primers en fer-ho, però realment n'hi va haver molts, en certa època en diverses zones hi havia veritables ciutats de milers i fins desenes de milers de monjos vivint a prop els uns dels altres o ja ben aviat en monestirs, alguns d'ells molt grans, com es veu en la Regla de St. Pacomi (292 - 348), el fundador del monaquisme cenobític, és a dir de la vida religiosa viscuda en comunitat organitzada, d'inicis o primera meitat del segle IV. 

Tots ells ens deixaren un exemple de vida de plena confiança en Déu, de seguiment de Crist, de docilitat a les inspiracions de l'Esperit Sant, així com d'ascetisme, oració, miracles, humilitat i penitència, i en definitiva de santedat. Siguem-ne ben devots i si és possible procurem imitar-los en allò que poguem!